PERE SOL / J.L. PÉREZ-FRANCESCH / JOSEP PAGÈS
| Actualitzada el 10/05/2013 00:00
L'admissió
a tràmit pel Tribunal Constitucional del recurs interposat pel govern de
l'Estat contra la resolució del Parlament per la qual s'aprova la declaració de
sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, planteja, entre
d'altres, el problema de saber quin és l'abast jurídic real d'aquesta decisió.
Cal dir que al Tribunal no li agrada gaire motivar les seves decisions
executives i, a més, que en aquest cas no està legalment obligat a fer-ho; és
possible que alguns membres del Tribunal no estiguin d'acord amb l'admissió a
tràmit del recurs, però aquesta és una incògnita que possiblement no resoldrem
fins que es produeixi la sentència.
Això
no ha de ser cap obstacle perquè els juristes ens plantegem algunes preguntes
que la decisió del Tribunal no resol. La primera que se'ns acut fa referència a
la manca d'adequació del procediment emprat o, més ben dit, a la utilització
d'un pur sofisma per impugnar. El procediment emprat està pensat per permetre
que el govern de l'Estat impugni "disposicions sense força de llei"
-el que es coneix com a reglaments - i "resolucions" -que són
les decisions amb efectes jurídics que resolen un procediment, i que són
oposables a tothom-. Ni la Constitució ni la llei orgànica del Tribunal no
estableixen un procediment mitjançant el qual el Tribunal controli una
declaració per la qual el Parlament manifesta una opinió o una voluntat o
proposa actuacions independentment de si s'adreça al Govern, als ciutadans o al
mateix Parlament; no és un text normatiu i, per tant, no té la força vinculant
de la llei, ni tampoc una decisió que resolgui un procediment amb efectes
jurídics vinculants, com pot ser la resolució d'investidura del president de la
Generalitat, però sí força de compromís polític. Admetent el recurs, el
Tribunal força una interpretació jurídica especialment perillosa, perquè podria
arribar a convertir el control de constitucionalitat en un control marcadament
polític i el sistema democràtic espanyol en un sistema de democràcia vigilada.
Hi
ha altres preguntes que també cal fer-se. L'efecte immediat de l'admissió del
recurs és la "suspensió de la vigència" de la resolució parlamentària
amb efectes des del 8 de març, data en què el govern de l'Estat va formular la
impugnació. En termes jurídics la "vigència" només fa referència a
disposicions normatives; dir que una norma és vigent vol dir que pertany a
l'ordenament jurídic, és a dir, al sistema normatiu. Una manifestació de
voluntat o una opinió expressada en una resolució parlamentària, com que no
s'integren en el sistema normatiu, no tenen vigència en sentit jurídic i, per
tant, difícilment la poden tenir suspesa, llevat que aquesta "suspensió de
la vigència" es vulgui utilitzar amb un altre objectiu, com seria considerar
que tot un seguit d'actuacions del Govern i el Parlament de Catalunya deriven
necessàriament de la resolució que aprova la declaració de sobirania i del dret
a decidir, i que, per tant, la creació del Consell Assessor per a la Transició
Nacional pel Govern o d'una comissió específica sobre el dret a decidir en el
Parlament de Catalunya, feta aquest dimecres poques hores després que el
Parlament fos notificat de la provisió, suposen una desobediència oberta a
l'autoritat del Tribunal punible penalment. Tornem amb això a l'argument de la
democràcia vigilada, fins al punt que en alguns ambients s'arriba a defensar
que una eventual convocatòria electoral al Parlament de Catalunya amb
continguts plebiscitaris sobre la independència o sobre el dret a decidir-la,
també hauria de ser suspesa.
És
rellevant que el Constitucional hagi admès ara a tràmit un recurs contra un
acte de contingut polític com la declaració del Parlament quan, en ocasió de la
impugnació per part del govern d'Aznar de la declaració del Parlament basc que
iniciava el pla Ibarretxe, sostingué la doctrina contrària. En efecte, el 2004
el TC considerà que la inconstitucionalitat dels actes parlamentaris
"només és rellevant quan conclouen en una resolució, disposició o acte que
s'integra a l'ordenament jurídic" o quan suposa una lesió dels drets
fonamentals. Cap d'aquestes dues circumstàncies es dóna ara: la declaració no
pretén organitzar institucions o regular conductes, sinó proclamar una
convicció o fins i tot un sentiment -un contingut eminentment polític-. I no
obstant el Tribunal ha admès a tràmit el recurs.
En
definitiva, l'admissió a tràmit del recurs interposat pel govern de l'Estat
contra la resolució del Parlament agreuja la instrumentalització de la justícia
constitucional a l'estat espanyol i reforça el desequilibri a favor de l'Estat
en l'ús de la justícia constitucional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada