La mort d’infants al món a causa de la fam és evitable

Segons que podem llegir a l’informe de la FAO sobre l’alimentació al món, milions d’infants menors de cinc anys, moren cada any per culpa de la fam. La lluita contra la reducció de la fam no avança. Les dades sobre la gran quantitat de persones que són víctimes de l’anomenada “inseguretat alimentària són totes esfereïdores.
Ens hem passat la vida observant que la fam al món no desapareix i ara fins i tot ens diuen que el panorama és pitjor que mai, especialment a l’Àfrica. Els conflictes armats i la violència social impedeixen que es pugui desenvolupar una vida mínimament tranquil·la per a treballar, comerciar i distribuir els productes. Les màfies locals també dificulten el procés productiu. Així, observem com la pobresa és induïda per l’home, i per tant, aquest n’és responsable directe. La fam i la malnutrició ocasionen un gran nombre de morts, però quan analitzem les causes, veiem que no són uns desastres naturals, sinó que el propi home té un paper destacable com a generador de pobresa.
Davant d’aquesta situació crec que cal enfortir el discurs humanista, i fugir del merament economicista. Cal ajudar materialment i espiritualment les víctimes de la injustícia, com són totes les persones que es moren de fam en una tendència que no sembla tenir límits. Una tasca que considero important és desemmascarar les causes d’aquesta injustícia.
Mans Unides té actualment uns 700 projectes repartits en 60 països arreu del món. Projectes de caire educatiu, sanitari i de suport a les dones. La major part dels seus projectes estan a l’Àfrica. Sota el lema “El seu demà és avui”, la campanya de Mans Unides pretén per un costat sensibilitzar la societat en la lluita contra la mortalitat infantil i per l’altre, captar fons per tots els projectes que desenvolupen.
Segons estadístiques de la FAO, l’any 2008 les persones que s’estaven a punt de morir com a conseqüència de la fam van augmentar en 150 milions i amb aquesta xifra ja sumaven 1000 milions de persones. Actualment hi ha uns 900 milions de persones que estan a punt de morir per falta de menjar.La primera causa de mortalitat infantil és la desnutrició. Cada dia al món moren 30.000 nens de menys de 5 anys. Penso que no cal dir res mes.

La crisi permanent del servei de rodalies

El servei de rodalies de Barcelona ha tornat a fallar de forma flagrant. Aquesta vegada a mi no m’ha afectat però si a coneguts que indignats m’han explicat les peripècies, la desesperació, els problemes d’arribar tard a la feina, l’afectació inadmissible en definitiva al dret a la llibertat de circulació i de moviments dels ciutadans d’aquest país.

El traspàs de les rodalies ha estat un fiasco, perquè han canviat de moment els colors dels trens, i poca cosa mes. La qualitat del servei encara haurà d’esperar per a millorar.

Els maquinistes, autèntica casta privilegiada del món dels ferrocarrils, s’han declarat en vaga de zel. Uns 40 de 530, però de forma continuada, en línies i horaris estratègics per a provocar el caos.

Llegeixo que en un dia s’han cancel·lat 38 trens, i que la mitjana ha estat de 30 minuts de retard. 40 persones han causat una alteració de la mobilitat de unes 400.000 que son les que agafen el tren de rodalies de cada dia. Els afectats s’han organitzat en una plataforma, que es pot consultar a la web renfadats.org. El Síndic de Greuges actuarà d’ofici en aquest cas.

No ens trobem formalment davant d’una vaga sinó incompliments d’horaris amb pretextos como "la falta de confort" del seient del maquinista. El motiu de discòrdia sembla ser l’organització dels horaris del col.lectiu.

Sigui com sigui, potser ja és hora que els ciutadans d’aquest país ens rebel·lem contra les decisions prepotents de determinats col·lectius, que fan servir les seves reclamacions laborals per a provocar el caos a una societat massa castigada per un mal servei. Davant de la dictadura de determinats grups minoritaris que es creuen legitimats per a qualsevol cosa, cal que diguem prou amb contundència. Primer els controladors, ara els maquinistes, i demà a veure qui ens farà la guitza. Els ciutadans, destinataris dels serveis públics, no podem admetre la constant cerimònia del descontrol. Per imatge del nostre país, i per dignitat.

L’ ”ESTATUTO DEL ESTUDIANTE UNIVERSITARIO”

El passat 31 de desembre es va publicar al Butlletí Oficial de l’Estat el Reial Decret 1791/2010, de 30 de desembre, mitjançant el qual s’aprova l’Estatuto del Estudiante Universitario. Aquest Estatut, és un mandat previst a la L. O. 4/2007, de 12 d’abril, que modifica la L. O. 6/2001, de 21 de desembre, d’Universitats.
Els dos grans eixos del seu articulat són, d’una banda, una declaració de drets i deures dels estudiants, malgrat que en aquest segon cas, en no ésser una norma amb rang de llei no pot imposar sancions, de manera que deixa en vigor el reglament de 1954, tot i que encarrega al govern per a que en un termini d’un any presenti un projecte de llei sobre la matèria. D’altra banda, crea el Consell d’Estudiants de l’Estat com a òrgan de deliberació, consulta i participació de l’alumnat universitari dins el Ministeri d’Educació, de propera constitució i en el qual cada Universitat tindrà un representant.
Segons els principis que defineixen l’espai europeu de educació superior es concep l’estudiant universitari com a subjecte actiu del seu procés de formació, amb valoració de la seva feina dins i fora de l’aula, amb el suport de l’activitat docent i de les corresponents tutories. Se’l reconeix també com a corresponsable socialment en la rendició de comptes de les universitats. L’Estatuto es d’aplicació a tots els estudiants de les universitats, públiques i privades, tant dels centres propis com dels centres adscrits i dels centre de formació continua que en depenguin, i afecta l’alumnat dels tres cicles universitaris.
Es consagra el principi d’igualtat de drets i deures de tot l’estudiantat, el de no discriminació, així com el de corresponsabilitat universitària, entès com a reciprocitat en l’exercici dels drets i llibertats des del respecte a les persones i a la institució universitària com a bé comú de tots aquells que la integren. Estableix el dret al reconeixement dels coneixements i capacitats adquirits, en el seu cas mitjançant el “Suplement Europeu al Títol”. Es fa referència també a la mobilitat estudiantil, que haurà de ser reconeguda acadèmicament. Es preveuen les atencions especials per a estudiants amb discapacitat.
Descriu una llarga llista de drets comuns als estudiants universitaris al seu art. 7 (estudi, igualtat d’oportunitats, formació acadèmica de qualitat, conciliació amb la vida laboral i familiar, assistència docent i tutorial, etc), i es reconeix la figura de l’estudiant a temps parcial. D’altra banda, es detallen drets específics per als estudiants de grau (art. 8), els de màster (art.9), de doctorat(art.10), i de formació continua i altres estudis oferts per la universitat (art. 11). Pel que fa als deures, la llista és més curta, segons es pot veure a l’art. 13 i sense sanció jurídica en cas d’incompliment. Es detallen deures com ara l’estudi i la participació activa a les activitats acadèmiques, el respecte als membres de la comunitat universitària, tenir cura de les instal·lacions i bens, abstenir-se d’activitats fraudulentes, respectar el nom i símbols institucionals, respectar els actes acadèmics, abstenir-se d’actuacions discriminatòries, exercir els càrrecs de representació quan hagin estat escollits, etc.
Es posen en relleu aspectes importants de la vida acadèmica com la funció tutorial, la programació docent, i l’avaluació dels estudiants per tal d’obtenir una titulació oficial. Es fa una especial referència a les pràctiques externes, i al reconeixement i transferència d’activitats culturals, esportives, de representació estudiantil, solidàries i de cooperació.
Es presta una especial atenció a la participació i representació dels estudiants (capítol VIII), promovent-hi la paritat entre sexes, i el foment de la participació de les persones amb necessitats especials. S’apel·la a la responsabilitat dels representants dels estudiants atesa la important funció que desenvolupen. La Universitat haurà de promoure la creació de col·lectius i associacions d’estudiants, i dissenyar polítiques de millora de la sostenibilitat i la solidaritat. Es reconeix el dret a participar en programes de beques i ajudes, d’acord amb el respecte del principi de progressivitat, la suficiència, l’equitat i l’aprofitament acadèmic. També es dona importància al foment de la convivència i a la figura del Defensor Universitari.
El Capítol XI regula el “Consejo de Estudiantes Universitarios del Estado”, adscrit al Ministeri d’Educació mitjançant la secretaria general d’Universitats. Pel que fa a la seva composició (art. 48) hi haurà un representant de cada universitat espanyola, pública i privada. Si la Universitat té un Consell d’Estudiants serà el seu president el representant i si no és el cas, com passa ara mateix a la UAB, el representant serà nomenat pel Consell de Govern a proposta dels estudiants electes que en formin part d’aquest òrgan. Hi haurà també un representant de cadascuna de les confederacions i associacions d’estudiants amb presencia al Consell Escolar de l’Estat; un representant de cadascun dels Consells Autonòmics; tres representats d’entitats estudiantils que tinguin una implantació en un mínim de sis universitats de tres comunitats autònomes diferents, i que tinguin representació en consells de l’alumnat o consells de govern; cinc membres designats pel president entre personalitats de reconegut prestigi en el camp de l’educació superior. I haurà també membres nats i el Ministre d’Educació actuarà de president. Un representant estudiantil, escollit pel Ple, serà el vicepresident segon. Caldrà respectar el principi de presencia equilibrada d’homes i dones.
Es preveu que aquest Consell sigui creat en el termini màxim de quatre mesos des de l’entrada en vigor de l’Estatut. Les Universitats en el termini màxim de tres mesos hauran de designar els seus representants. El seu mandat és de dos anys. Les funcions del Consell es regulen a l’art. 51 i es configura com un òrgan de proposta, d’assessorament, i d’interlocució davant el Ministeri. S’ha d’aprovar un reglament intern de funcionament. Pot actuar en Ple i en Comissió permanent.
Altres elements previstos a l’Estatuto són: la referència a l’activitat esportiva com una part de la formació integral de l’estudiant; la formació en valors -l’art. 63 parla de la llibertat, l’equitat, la solidaritat, el respecte i reconeixement de la diversitat, els valors mediambientals i de sostenibilitat i afirma que l’actuació de l’estudiant s’ha de guiar per la honradesa, la veracitat, el rigor, la justícia, l’eficiència, el respecte i la responsabilitat-. La Universitat ha de propiciar les condicions perquè els estudiants siguin autònoms, responsables, raonables, tinguin sentit de la justícia, coneguin la legalitat i siguin capaços d’entendre les opcions dels altres; es posa en valor també la participació social i de cooperació al desenvolupament, a més d’una correcta organització de l’atenció a l’universitari, i les associacions d’antics alumnes.
Finalment, aquest Reial Decret disposa també que el Govern estudiarà una redefinició de la cobertura de l’assegurança escolar, i remet a un futur projecte de llei.
En definitiva, després d’un llarg procés d’elaboració, estem davant d’una norma estatal amb rang reglamentari, que té caràcter de normativa bàsica. Fa servir sovint un llenguatge grandiloqüent i transcendental, però també en ocasions poc precís. Si bé sistematitza diversos aspectes de la condició d’estudiant universitari, necessitarà concrecions i una atenta lectura des de les Universitats.

El civisme i els valors a la societat actual

(reproduit al número 2 de "Quaderns de Persona i Democràcia", LLibertats, seguretats i civisme. Desembre de 2010).

I

Primer de tot, vull agrair la possibilitat de col·laborar entre “Persona i Democràcia. Joaquim Xicoy” i el grup de recerca sobre Llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat de la UAB, perquè és una mostra de les sinèrgies i les preocupacions comunes, en l’intent de comprendre la nostra societat actual, tot actuant en això que ara s’anomena la transferència cultural i social. Les reflexions des de la universitat s’han de connectar amb les que acullen entitats de la societat civil, per tal d’articular un discurs el més complet i útil possible.
En el present cas, la sinèrgia, que és el punt de vista metodològic d’aquesta jornada és la comprensió del civisme com un conjunt de regles i actituds morals que donen un sentit determinat a la llibertat i a la seguretat, atès que forneixen un concepte de persona, i un humanisme edificat sobre aquella base moral. Hem de recordar ara que el civisme es podria comprendre com una mostra de la llibertat política, la qual com va escriure Montesquieu a L’Esprit de les lois, és ni més ni menys que complir la llei. Aquesta no és per tant una imposició, en aquestes coordenades, sinó la condició sine qua non de la mateixa idea de llibertat.
En conseqüència, la possible tensió entre llibertat i seguretat, que tant amoïna avui es veu superada per la vivència del civisme. Un civisme que lluny de ser qualsevol acatament sense sentit de les lleis és producte de la condició cívica, de la correlació ponderada entre deures i drets (en especial els drets fonamentals que han fornit la cultura i la forma de vida d’occident). Un civisme, a més, que expressa la pertinença a una comunitat de vida, amb uns valors mínimament compartits pe tots els seus membres.

II
No es pot oblidar que els drets i els deures són dues cares de la mateixa moneda. I per a que això sigui així realment, cal compartir una “cosmovisió”, és a dir, una visió del món que doni sentit als membres de la comunitat. Avui, el multiculturalisme, ha pretès dissoldre els vincles comunitaris i ha caigut en la idea errònia d’igualar totes les cosmovisions, de manera que ha generat un conflicte social, una cultura dels drets sense deures, una manca de sentit global de la vida. No hi ha res més antidemocràtic que el multiculturalisme entès com una tabula rasa de la història, de la cultura, de les condicions que han format una determinada societat, perquè propugna un “home sense atributs”, que desemboca fàcilment en el relativisme ètic, la confusió mental i la manipulació.
Per això considero que cal tornar al discurs de les virtuts cíviques, enteses com la vivència de valors sòlids, conseqüència d’una convicció comuna sobre que vol dir el bé, i que vol dir ésser bona persona i bon ciutadà. Sovint, en absència d’accions cíviques espontànies, es recorre a la norma jurídica, a l’ordenança municipal, o en altres àmbits al codi de bon govern, de col·lectius i fins i tot de societats de capital, perquè un cop perdut el nord moral, no hi ha més remei que fer us de la imperativitat. Però no tot espot deixar a la imposició normativa; cal anar més enllà i esperar que amb bona educació les virtuts humanes es desenvolupin i es practiquin .
Avui ens cal recuperar una idea de ciutadania activa, de ciutadania virtuosa. Per tal de superar l’individualisme, la massificació o el consumisme que ens devoren, és urgent construir o redescobrir el missatge constructiu de les virtuts humanes per la vida pública, a partir de posar sobre la taula les virtuts teologals i cardinals –per dir-ho des del discurs del catolicisme cultural. L’ètica de les virtuts s’emmarca en el si d’un plantejament comunitari o republicà, que té els seus orígens en els clàssics grecs i llatins (com ara Aristòtil i la seva definició de l’home com animal polític) i en la filosofia medieval (que construeix l’argument de les virtuts del cristià, com es mostra en Ramon Llull). La conseqüència més important de la revitalització d’aquesta línia de pensament és què ens dona criteris per tal de poder afirmar que ser bona persona és ser bon ciutadà. I no es poca cosa això.

III
L’ incivisme no sempre es manifesta com a delinqüència. Sovint són actes de “baixa intensitat violenta”, que molesten a la convivència, com llençar papers a terra, pintades,etc. o sigui manifestacions de la falta de respecte pels altres i pel bé comú. Socialment afecta la reflexió sobre els límits de la tolerància (recordem que es tolera el que es considera dolent). En tot cas, genera inseguretat en l’espai públic.
Aquí, voldria recordar que l’ incivisme el poden provocar els ciutadans però també els poders públics, mitjanant el que s’ha anomenat la “mala administració”. Aquesta consisteix en actuar amb desconsideració al ciutadà, amb manca d’humanitat. La reedició permanent del decimonònic “vuelva usted mañana” de Larra.
L’ incivisme provoca també un cost social molt gran. A banda de la destrucció de l’espai públic en sentit ampli (del patrimoni i de les condicions d’una convivència digna), comporta tenir en compte plans de reeducació permanent, sense oblidar el recurs al dret sancionador (multes, treball en benefici de la comunitat, etc).
L’ incivisme no tan sols dona mala imatge. És un fenomen propi de l’actual societat líquida, amb límits difícils de definir, i amb poc autocontrol de les persones. I també cal recordar que posa en dubte la idea d’autoritat, sense la qual és difícil articular una societat madura.
IV
Hi ha alguns temes candents sobre els quals cal definir-se en nom del civisme. En primer lloc, els elements simbòlics estàtics com el crucifix als espais públics, o a les escoles, que formen part de la nostra tradició cultural. No em sembla de rebut ignorar el seu sentit cultural i històric. En segon lloc, l’ús del “burka” i altres teixits que cobreixen el rostre, inadmissibles en nom dels principis de seguretat jurídica, i de la dignitat de la dona. En tercer lloc, el debat sobre la manera d’anar vestit al carrer, en especial a l’estiu, i fins i tot si les ordenances municipals han de tolerar la nuesa total en els carrers. Són temes que en ocasions es radicalitzen, però sobre els quals és imprescindible que hi hagi una presa de decisió social a partir d’un mínim comú denominador. Penso que una decisió raonable ha de partir de l’acceptació de la laïcitat responsable (que no és el mateix que el laïcisme militant).
V
Considero que el món necessita una ètica comuna, que uneixi pobles i cultures en un mínim comú denominador per a totes les persones de bona voluntat. Una ètica que defineixi clarament els principis que han de ser respectats arreu. Una ètica mundial que no permeti la dictadura del relativisme, de la indiferència, del poder establert de forma autoreferencial, o de les forces econòmiques que no donen la cara.
Avui vivim uns canvis molt importants, que afecten les relacions entre persones (el matrimoni, la família, les relacions de parella, entre pares i fills), entre col·lectius (immigració, grans canvis generacionals, noves concepcions derivades del gènere, etc) i entre Estat i la societat (les privatitzacions, ineficiències en molts serveis públics). Tot plegat està provocant sovint problemes sobre com reaccionar davant les noves situacions. Avui, a més, es dona, al meu parer, una crisi de la idea de servei, en el marc de la cultura individualista que ens domina. El món d’avui necessita humanitzar-se. La necessitat d’humanitzar-se és un paradigma molt vell, que afecta aspectes tan importants com què vol dir ser ciutadà, i fins i tot què vol dir ser persona, avui.

En tot cas, em sembla urgent propiciar un canvi de conductes i d’actituds, per tal que es respectin més els drets i s’exigeixen millor els deures de les persones. I per a fer això, cal tenir mínimament clars uns valors sòlids sobre els quals construir la convivència, amb unes referències compartides per tota comunitat civilitzada. A les intervencions que segueixen anirem copsant diferents aspectes que penso són emanació d’aquesta idea general.

Avantpassats

He estat visitant indrets on havien viscuts els meus avantpassats. Cases construïdes i mantingudes gràcies al seu esforç, a l’estalvi, a una actitud conservadora, de mantenir per a les futures generacions. Alguns ni tan sols podien pensar que jo o la meva generació existíssim. Varen viure el seu temps. I amb el seu sentit de la vida, de la família, anaren deixant una petjada, una autèntica herència, que s’ha transmès generació rere generació.

Tinc ara un sentiment de gratitud. Quan era jove, poques vegades havia pensat en els meus avantpassats. Ara si. I em fa pensar, el fet del pelegrinatge que cada persona fa al llarg de la vida, del naixement fins la mort, un camí, amb alegries i tristeses, amb fracassos i èxits, amb amor i odi, una mica de cada, o potser en molts casos mes aviat amb una tendència a fer el bé, a estimar, essent així petites peces de l’engranatge de la història, que generació rere generació ha fet arribar fins el present.

En aquestes dates prenadalenques, em sembla bo recordar el sentit de família que moltes persones han tingut al llarg de la seva vida, autèntica herència pel que fa a valors humans i cristians, de donació i d’obertura a l’altre. Molta esperança en la vida, en una vida transcendent, guiada per la llum que es fa present per Nadal.

I sento així un profund respecte per la història, per com s’han decantat les coses al llarg del temps, en la mesura què ens ha fet a cadascú de nosaltres, amb el bagatge respectiu. I per això considero que el temps passa, però resta dins nostre, consumint-nos però alhora donant-nos l’oportunitat per a donar llum i vida, una vida plena de misteri...

Una lectura del Manifest al servei del personalisme, pensant en els joves

I.- Presentació
Emmanuel Mounier dedicà als joves el seu llibre Manifest al servei del personalisme (1936). L’autor entén que els joves representen un camí d’aventura, i alhora un camí espiritual, perquè aquesta és la condició central de la persona humana. Mounier defensa, en aquest i d’altres llibres el paradigma de “l’home nou”, que neix (o reneix) de l’esforç personal, de la vida interior de cadascú.
Des d’aquest interès, preocupació i enfocament sobre la condició humana, voldria aportar idees en la línia de posar en relleu alguns dels problemes que presenta la joventut d’avui, per tal de passar després a comentar les propostes que Mounier planteja al llibre que ens ocupa.
II.- Joves o joventut?
En primer lloc vull posar de manifest que parlar dels joves no és el mateix que parlar de joventut[1]. Avui es parla de la joventut com un concepte sociològic, una categoria a la que se li fan derivar unes característiques i fins i tot unes preteses formes de vida. En tot cas, és difícil definir que és la joventut, així en bloc, perquè com tot els conceptes abstractes i generals poden tenir moltes i importants excepcions. Però en tot cas ens resulta útil parlar de la joventut com una etapa de la vida en la que va bé associar elements com ara unes necessitats consumistes pròpies, el caràcter rebel, la voluntat de trencar amb el passat, posar en dubte o fer entrar en crisi la idea d’autoritat (amb la màxima manifestació d’aquesta idea-força en el mite del maig del 68), la revolta enfront les institucions (fins i tot amb propostes que es qualifiquen “d’antisistema”), fins el punt que sembla que la vida en permanent estat d’adolescència es defensi com un valor moral superior. Així ésser jove és concebut per alguns com el millor estadi de la vida, la qual cosa ha comportat també desvalorar fins les màximes conseqüències l’anomenada “tercera edat”, ingressada sovint en un geriàtric no tan sols físic sinó mental.
No hi ha dubte que ésser jove és una etapa de la vida, un estadi en el qual la persona que sempre està en construcció, pot projectar el seu futur i la seva esperança. Entre la infantesa i el món adult apareixen els joves. Aquesta manera d’entendre la vida ens permet parlar de generacions, i per tant ens ajuda a ordenar el nostre cervell en termes generals, tot i que caldria tenir la capacitat per tal d’apreciar totes les sensibilitats de cadascuna de les persones concretes.
En tot cas, avui hi ha un “tall generacional” important, perquè les darreres generacions han crescut amb un món molt diferent de les anteriors. Un món mes intercomunicat que mai, gràcies a les tic’s -tecnologies de la informació i de la comunicació-, els mass media -que permeten un coneixement immediat d’allò què passa al nostre voltant- i la televisió -que pot arribar a marcar el ritme de vida familiar, mitjançant fins i tot el “teleprecepto” com ha afirmat en Carlos Díaz[2]-.
S’han esvaït els valors sòlids i les grans conviccions, tot emergint el relativisme moral i la modernitat líquida. Ens trobem en un món que està en crisi estructural, què ha esdevingut una oportunitat de renovació de molts àmbits de la vida, personal i col·lectiva, atès que afecta aspectes tan sensibles com ara el sistema financer, econòmic, de valors o l’educatiu. Una “cruïlla” de camins possibles, com en l’època en què Mounier escriu el Manifest al servei del personalisme. I els joves es troben, com no, immersos en l’onada dels canvis estructurals, amb noves formes de vida, que afecten la noció de la mateixa cultura de la joventut (una cultura pensada pels no tan joves, i que alguns es capfiquen en vendre com un producte de consum pels joves): la nit, el sexe fàcil, el consum de drogues, la precarietat laboral, la competitivitat com a gran eina per construir la personalitat, i d’altres manipulacions interessades. Una cultura però que es troba immersa en un context de crisi: per primer cop en moltes generacions els joves d’avui viuran pitjor que els seus pares. Frase que es va repetint arreu, amb un ressò apocalíptic. D’aquesta manera, massa joves viuen la crisi actual sense sentit transcendent de la vida, enclotats en el forat del relativisme moral, i per tant sense eines conceptuals i vivencials per a emprendre un nou camí. El missatge del negativisme i de la reacció antisistema troben el camp abonat.
III.- La utilitat de llegir el Manifest al servei del personalisme[3].
En aquestes coordenades el llibre que ens ocupa ens dona una alta dosis de llenguatge positiu. Dedicat als joves, com ja hem dit, els hi reclama un camí d’aventura, de risc, sense por a les inseguretats; un camí, en definitiva, espiritual, en el qual la persona –tota persona i només la persona en tota la seva totalitat- és el centre d’atenció.
Mounier reivindica la necessitat d’una nova civilització, acollint el paradigma de “l’home nou”, que ha de néixer de l’esforç personal, de l’interior –de l’esperit- de cada persona. Això vol dir superar l’aburgesament del petit burgès, que associa a la mentalitat gregària de la “massa”, a la despersonalització, el materialisme, el consumisme, la indiferència, la pretensió de total seguretat. Tot plegat no porta a res més que a la decadència personal. Mounier, per tant, critica aquells que pretenen viure sense esforç, centrats només en el tenir, i sense preocupar-se per l’ésser.
Les idees anteriors em sembles reflexions molt pràctiques i permanents. Al seu moment, Mounier defensava el valor de l’home d’acció, d’aquell que fa coses, però a partir d’un sentit transcendent de l’existència. Per això critica l’aburgesament capitalista, en el sentit indicat, però també el totalitarisme marxista i feixista del seu temps.
Mounier critica de forma ferotge l’individualisme, degradació màxima de l’individu, pel seu isolament. Propugna la tendència a fer el bé, a viure la vida com una aventura creadora, a no tenir por del misteri, com els sants i els herois. I desvalora aquells que només viuen de renda, sense esforç ni compromisos, cercant la seguretat material com a màxima aspiració. Entén que l’individualisme d’arrel liberal ha desmembrat les comunitats naturals (família, país) i ha reduït la persona a mer individu. Per això es deté a comentar que cal una “civilització personalista”, fonamentada en l’esforç de transcendència, vers Déu i els altres. Un personalisme comunitari on es desenvolupin aspectes com ara la integració del pluralisme, l’amor i la donació als altres, la creació de vincles comuns, el sacrifici, el risc,...fins i tot un “humanisme del dolor”. La persona és un ésser espiritual. Aquest és el seu tret definidor, no és tan sols un ésser racional.
Mounier posa en valor el sentit de comunitat –d’adhesió lliure i voluntària-. L’Estat és un mer aparell extern i artificial. La cultura, l’economia, el treball estan al servei de la persona, i aquesta s’ha de projectar en l’educació - educa primer la família, després l’escola- , en la vida privada, en el respecte al gran paper de la dona, i en definitiva en un conjunt d’àmbits que han de ser “naturals “ i no artificioses creacions humanes. Mounier ja ens parla del descrèdit de la política.[4] Reivindica una democràcia personalista, preocupada per l’equilibri de poders, contraposada a la democràcia majoritària i a la democràcia igualitària. En el camp internacional sosté una societat internacional personalista i no estatista, de pobles i no d’Estats.
Finalment, voldria destacar que Mounier tracta de la necessitat d’una “revolució personalista”, espiritual per tal de construir “l’home nou”, com hem dit abans. Una revolució que comporta un canvi de paradigma en molts aspectes de la vida; proposta que considero actual i a més imprescindible. Si els joves són la garantia del nostre futur, cal que no baixem la guàrdia en la capacitat d’enganxar-los, que no els deixem sols en el procés de manipulació descomunal en el que estan/estem immersos, i que gràcies al discurs constructiu i al llenguatge positiu, els hi traslladem la preocupació per l’espiritualitat i la transcendència. Aquest és el futur, i mai una rèmora del passat. I així ho hem de testimoniar.
----------------------
[1] Es gràfic el títol de l’article de C. Bartolomé Ruiz, “La invención de la juventud, un arma cargada de futuro”, Acontecimiento, n.86, 2008, pp. 27-30.
[2] C. Díaz, “Jóvenes somos todos”,” Acontecimiento, n.86, 2008, pp. 31-36.
[3] Els comentaris que se’n fan ho son de l’obra en llengua catalana: E. Mounier, Manifest al servei del personalisme, Institut E. Mounier Catalunya i SAFOR, Girona-Barcelona, 2008. Col·lecció Sinergia, 2.
[4] ob. cit. p. 215 i ss.

La democràcia, entre el parlamentarisme, els partits i les persones

Amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat diumenge 28 de novembre, caldria tenir en compte alguns elements de reflexió, amb el desig i l’esperança, ara més factible, de tenir un país més normalitzat, amb polítics que acceptin de debò el resultat electoral i no visquin en la paranoia d’un món imaginari on allò més important sigui sumar escons, com va esdevenir amb el darrer tripartit, amb independència de guanyar les eleccions, autèntica perversió de la democràcia, malgrat el sistema parlamentari, i una ofensa en tota regla a molts electors.
Efectivament, els darrers temps ens han portat un ús abusiu dels pactes i acords pre o postelectorals, que desvirtuen el sentit de la democràcia pel que fa al respecte a les persones. Avui necessitem recuperar les persones i el poble per la democràcia, de manera que aquesta no sigui només una paraula bonica. Els pactes postelectorals a Catalunya contra l’opció que ha guanyat les eleccions pot ofendre moltes persones. Quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, per què s’ha de participar, si després uns quants professionals de la política, de les estratègies, o del màrqueting polític, decideixen per ells.
Cal recordar també que Catalunya encara no té una llei pròpia per a les eleccions al Parlament de Catalunya, tot aplicant-se disposicions transitòries de l’Estatut d’Autonomia de 1979. D’altra banda, de la situació actual en destacaríem aspectes com ara la llei d’Hondt que afavoreix els partits més votats, la població concentrada en grans zones urbanes, o la barrera mínima del 3% a cada circumscripció, les quals condicionen els resultats electorals, perquè com es diu sovint les lleis electorals no són neutres.
D’altres aspectes són realment millorables com el manteniment després de trenta anys de les llistes tancades i bloquejades, que provoquen excessos i abusos, com pot ser un alt grau de partitocràcia i de sectarisme, amb el consegüent descrèdit o “desafecció” entre qui no és de la mateixa corda que aquell que pren les decisions perquè està pensant més en els seus interessos a curt termini com a grup o col•lectiu que no pas en el país i en les persones.
Avui cal construir la democràcia des de les persones i amb les persones, perquè no és tan sols una forma de govern sinó una forma de vida, en la que no tot és possible. Necessitem recuperar les persones i el poble per la democràcia, de manera que aquesta no sigui només una paraula bonica. La democràcia necessita vincular-se més amb el “demos”, amb el poble. En un altre cas, es donarà la paradoxa que la democràcia farà referència a una forma de gestionar afers públics però on no sabrem on és aquest poble. La participació és, per tant, una condició sine qua non per al bon funcionament de la democràcia, fins al punt que ens podríem preguntar si té sentit un sistema democràtic sense participació -sense ciutadania activa- i sense persones demòcrates -persones que visquin i es creguin els principis democràtics-.
La democràcia, per tant, necessita com l’aigua, recuperar el sentit originari de l’expressió, vinculant-se a una comunitat, i en conseqüència deixar de ser quelcom tècnic, o del món de les superestructures electorals i representatives, per a ésser més humana. Desitgem que l’etapa que ara comença s’orienti més decisivament envers aquesta direcció.