I.- Presentació
Emmanuel Mounier dedicà als joves el seu llibre Manifest al servei del personalisme (1936). L’autor entén que els joves representen un camí d’aventura, i alhora un camí espiritual, perquè aquesta és la condició central de la persona humana. Mounier defensa, en aquest i d’altres llibres el paradigma de “l’home nou”, que neix (o reneix) de l’esforç personal, de la vida interior de cadascú.
Des d’aquest interès, preocupació i enfocament sobre la condició humana, voldria aportar idees en la línia de posar en relleu alguns dels problemes que presenta la joventut d’avui, per tal de passar després a comentar les propostes que Mounier planteja al llibre que ens ocupa.
II.- Joves o joventut?
En primer lloc vull posar de manifest que parlar dels joves no és el mateix que parlar de joventut[1]. Avui es parla de la joventut com un concepte sociològic, una categoria a la que se li fan derivar unes característiques i fins i tot unes preteses formes de vida. En tot cas, és difícil definir que és la joventut, així en bloc, perquè com tot els conceptes abstractes i generals poden tenir moltes i importants excepcions. Però en tot cas ens resulta útil parlar de la joventut com una etapa de la vida en la que va bé associar elements com ara unes necessitats consumistes pròpies, el caràcter rebel, la voluntat de trencar amb el passat, posar en dubte o fer entrar en crisi la idea d’autoritat (amb la màxima manifestació d’aquesta idea-força en el mite del maig del 68), la revolta enfront les institucions (fins i tot amb propostes que es qualifiquen “d’antisistema”), fins el punt que sembla que la vida en permanent estat d’adolescència es defensi com un valor moral superior. Així ésser jove és concebut per alguns com el millor estadi de la vida, la qual cosa ha comportat també desvalorar fins les màximes conseqüències l’anomenada “tercera edat”, ingressada sovint en un geriàtric no tan sols físic sinó mental.
No hi ha dubte que ésser jove és una etapa de la vida, un estadi en el qual la persona que sempre està en construcció, pot projectar el seu futur i la seva esperança. Entre la infantesa i el món adult apareixen els joves. Aquesta manera d’entendre la vida ens permet parlar de generacions, i per tant ens ajuda a ordenar el nostre cervell en termes generals, tot i que caldria tenir la capacitat per tal d’apreciar totes les sensibilitats de cadascuna de les persones concretes.
En tot cas, avui hi ha un “tall generacional” important, perquè les darreres generacions han crescut amb un món molt diferent de les anteriors. Un món mes intercomunicat que mai, gràcies a les tic’s -tecnologies de la informació i de la comunicació-, els mass media -que permeten un coneixement immediat d’allò què passa al nostre voltant- i la televisió -que pot arribar a marcar el ritme de vida familiar, mitjançant fins i tot el “teleprecepto” com ha afirmat en Carlos Díaz[2]-.
S’han esvaït els valors sòlids i les grans conviccions, tot emergint el relativisme moral i la modernitat líquida. Ens trobem en un món que està en crisi estructural, què ha esdevingut una oportunitat de renovació de molts àmbits de la vida, personal i col·lectiva, atès que afecta aspectes tan sensibles com ara el sistema financer, econòmic, de valors o l’educatiu. Una “cruïlla” de camins possibles, com en l’època en què Mounier escriu el Manifest al servei del personalisme. I els joves es troben, com no, immersos en l’onada dels canvis estructurals, amb noves formes de vida, que afecten la noció de la mateixa cultura de la joventut (una cultura pensada pels no tan joves, i que alguns es capfiquen en vendre com un producte de consum pels joves): la nit, el sexe fàcil, el consum de drogues, la precarietat laboral, la competitivitat com a gran eina per construir la personalitat, i d’altres manipulacions interessades. Una cultura però que es troba immersa en un context de crisi: per primer cop en moltes generacions els joves d’avui viuran pitjor que els seus pares. Frase que es va repetint arreu, amb un ressò apocalíptic. D’aquesta manera, massa joves viuen la crisi actual sense sentit transcendent de la vida, enclotats en el forat del relativisme moral, i per tant sense eines conceptuals i vivencials per a emprendre un nou camí. El missatge del negativisme i de la reacció antisistema troben el camp abonat.
III.- La utilitat de llegir el Manifest al servei del personalisme[3].
En aquestes coordenades el llibre que ens ocupa ens dona una alta dosis de llenguatge positiu. Dedicat als joves, com ja hem dit, els hi reclama un camí d’aventura, de risc, sense por a les inseguretats; un camí, en definitiva, espiritual, en el qual la persona –tota persona i només la persona en tota la seva totalitat- és el centre d’atenció.
Mounier reivindica la necessitat d’una nova civilització, acollint el paradigma de “l’home nou”, que ha de néixer de l’esforç personal, de l’interior –de l’esperit- de cada persona. Això vol dir superar l’aburgesament del petit burgès, que associa a la mentalitat gregària de la “massa”, a la despersonalització, el materialisme, el consumisme, la indiferència, la pretensió de total seguretat. Tot plegat no porta a res més que a la decadència personal. Mounier, per tant, critica aquells que pretenen viure sense esforç, centrats només en el tenir, i sense preocupar-se per l’ésser.
Les idees anteriors em sembles reflexions molt pràctiques i permanents. Al seu moment, Mounier defensava el valor de l’home d’acció, d’aquell que fa coses, però a partir d’un sentit transcendent de l’existència. Per això critica l’aburgesament capitalista, en el sentit indicat, però també el totalitarisme marxista i feixista del seu temps.
Mounier critica de forma ferotge l’individualisme, degradació màxima de l’individu, pel seu isolament. Propugna la tendència a fer el bé, a viure la vida com una aventura creadora, a no tenir por del misteri, com els sants i els herois. I desvalora aquells que només viuen de renda, sense esforç ni compromisos, cercant la seguretat material com a màxima aspiració. Entén que l’individualisme d’arrel liberal ha desmembrat les comunitats naturals (família, país) i ha reduït la persona a mer individu. Per això es deté a comentar que cal una “civilització personalista”, fonamentada en l’esforç de transcendència, vers Déu i els altres. Un personalisme comunitari on es desenvolupin aspectes com ara la integració del pluralisme, l’amor i la donació als altres, la creació de vincles comuns, el sacrifici, el risc,...fins i tot un “humanisme del dolor”. La persona és un ésser espiritual. Aquest és el seu tret definidor, no és tan sols un ésser racional.
Mounier posa en valor el sentit de comunitat –d’adhesió lliure i voluntària-. L’Estat és un mer aparell extern i artificial. La cultura, l’economia, el treball estan al servei de la persona, i aquesta s’ha de projectar en l’educació - educa primer la família, després l’escola- , en la vida privada, en el respecte al gran paper de la dona, i en definitiva en un conjunt d’àmbits que han de ser “naturals “ i no artificioses creacions humanes. Mounier ja ens parla del descrèdit de la política.[4] Reivindica una democràcia personalista, preocupada per l’equilibri de poders, contraposada a la democràcia majoritària i a la democràcia igualitària. En el camp internacional sosté una societat internacional personalista i no estatista, de pobles i no d’Estats.
Finalment, voldria destacar que Mounier tracta de la necessitat d’una “revolució personalista”, espiritual per tal de construir “l’home nou”, com hem dit abans. Una revolució que comporta un canvi de paradigma en molts aspectes de la vida; proposta que considero actual i a més imprescindible. Si els joves són la garantia del nostre futur, cal que no baixem la guàrdia en la capacitat d’enganxar-los, que no els deixem sols en el procés de manipulació descomunal en el que estan/estem immersos, i que gràcies al discurs constructiu i al llenguatge positiu, els hi traslladem la preocupació per l’espiritualitat i la transcendència. Aquest és el futur, i mai una rèmora del passat. I així ho hem de testimoniar.
----------------------
[1] Es gràfic el títol de l’article de C. Bartolomé Ruiz, “La invención de la juventud, un arma cargada de futuro”, Acontecimiento, n.86, 2008, pp. 27-30.
[2] C. Díaz, “Jóvenes somos todos”,” Acontecimiento, n.86, 2008, pp. 31-36.
[3] Els comentaris que se’n fan ho son de l’obra en llengua catalana: E. Mounier, Manifest al servei del personalisme, Institut E. Mounier Catalunya i SAFOR, Girona-Barcelona, 2008. Col·lecció Sinergia, 2.
[4] ob. cit. p. 215 i ss.
Emmanuel Mounier dedicà als joves el seu llibre Manifest al servei del personalisme (1936). L’autor entén que els joves representen un camí d’aventura, i alhora un camí espiritual, perquè aquesta és la condició central de la persona humana. Mounier defensa, en aquest i d’altres llibres el paradigma de “l’home nou”, que neix (o reneix) de l’esforç personal, de la vida interior de cadascú.
Des d’aquest interès, preocupació i enfocament sobre la condició humana, voldria aportar idees en la línia de posar en relleu alguns dels problemes que presenta la joventut d’avui, per tal de passar després a comentar les propostes que Mounier planteja al llibre que ens ocupa.
II.- Joves o joventut?
En primer lloc vull posar de manifest que parlar dels joves no és el mateix que parlar de joventut[1]. Avui es parla de la joventut com un concepte sociològic, una categoria a la que se li fan derivar unes característiques i fins i tot unes preteses formes de vida. En tot cas, és difícil definir que és la joventut, així en bloc, perquè com tot els conceptes abstractes i generals poden tenir moltes i importants excepcions. Però en tot cas ens resulta útil parlar de la joventut com una etapa de la vida en la que va bé associar elements com ara unes necessitats consumistes pròpies, el caràcter rebel, la voluntat de trencar amb el passat, posar en dubte o fer entrar en crisi la idea d’autoritat (amb la màxima manifestació d’aquesta idea-força en el mite del maig del 68), la revolta enfront les institucions (fins i tot amb propostes que es qualifiquen “d’antisistema”), fins el punt que sembla que la vida en permanent estat d’adolescència es defensi com un valor moral superior. Així ésser jove és concebut per alguns com el millor estadi de la vida, la qual cosa ha comportat també desvalorar fins les màximes conseqüències l’anomenada “tercera edat”, ingressada sovint en un geriàtric no tan sols físic sinó mental.
No hi ha dubte que ésser jove és una etapa de la vida, un estadi en el qual la persona que sempre està en construcció, pot projectar el seu futur i la seva esperança. Entre la infantesa i el món adult apareixen els joves. Aquesta manera d’entendre la vida ens permet parlar de generacions, i per tant ens ajuda a ordenar el nostre cervell en termes generals, tot i que caldria tenir la capacitat per tal d’apreciar totes les sensibilitats de cadascuna de les persones concretes.
En tot cas, avui hi ha un “tall generacional” important, perquè les darreres generacions han crescut amb un món molt diferent de les anteriors. Un món mes intercomunicat que mai, gràcies a les tic’s -tecnologies de la informació i de la comunicació-, els mass media -que permeten un coneixement immediat d’allò què passa al nostre voltant- i la televisió -que pot arribar a marcar el ritme de vida familiar, mitjançant fins i tot el “teleprecepto” com ha afirmat en Carlos Díaz[2]-.
S’han esvaït els valors sòlids i les grans conviccions, tot emergint el relativisme moral i la modernitat líquida. Ens trobem en un món que està en crisi estructural, què ha esdevingut una oportunitat de renovació de molts àmbits de la vida, personal i col·lectiva, atès que afecta aspectes tan sensibles com ara el sistema financer, econòmic, de valors o l’educatiu. Una “cruïlla” de camins possibles, com en l’època en què Mounier escriu el Manifest al servei del personalisme. I els joves es troben, com no, immersos en l’onada dels canvis estructurals, amb noves formes de vida, que afecten la noció de la mateixa cultura de la joventut (una cultura pensada pels no tan joves, i que alguns es capfiquen en vendre com un producte de consum pels joves): la nit, el sexe fàcil, el consum de drogues, la precarietat laboral, la competitivitat com a gran eina per construir la personalitat, i d’altres manipulacions interessades. Una cultura però que es troba immersa en un context de crisi: per primer cop en moltes generacions els joves d’avui viuran pitjor que els seus pares. Frase que es va repetint arreu, amb un ressò apocalíptic. D’aquesta manera, massa joves viuen la crisi actual sense sentit transcendent de la vida, enclotats en el forat del relativisme moral, i per tant sense eines conceptuals i vivencials per a emprendre un nou camí. El missatge del negativisme i de la reacció antisistema troben el camp abonat.
III.- La utilitat de llegir el Manifest al servei del personalisme[3].
En aquestes coordenades el llibre que ens ocupa ens dona una alta dosis de llenguatge positiu. Dedicat als joves, com ja hem dit, els hi reclama un camí d’aventura, de risc, sense por a les inseguretats; un camí, en definitiva, espiritual, en el qual la persona –tota persona i només la persona en tota la seva totalitat- és el centre d’atenció.
Mounier reivindica la necessitat d’una nova civilització, acollint el paradigma de “l’home nou”, que ha de néixer de l’esforç personal, de l’interior –de l’esperit- de cada persona. Això vol dir superar l’aburgesament del petit burgès, que associa a la mentalitat gregària de la “massa”, a la despersonalització, el materialisme, el consumisme, la indiferència, la pretensió de total seguretat. Tot plegat no porta a res més que a la decadència personal. Mounier, per tant, critica aquells que pretenen viure sense esforç, centrats només en el tenir, i sense preocupar-se per l’ésser.
Les idees anteriors em sembles reflexions molt pràctiques i permanents. Al seu moment, Mounier defensava el valor de l’home d’acció, d’aquell que fa coses, però a partir d’un sentit transcendent de l’existència. Per això critica l’aburgesament capitalista, en el sentit indicat, però també el totalitarisme marxista i feixista del seu temps.
Mounier critica de forma ferotge l’individualisme, degradació màxima de l’individu, pel seu isolament. Propugna la tendència a fer el bé, a viure la vida com una aventura creadora, a no tenir por del misteri, com els sants i els herois. I desvalora aquells que només viuen de renda, sense esforç ni compromisos, cercant la seguretat material com a màxima aspiració. Entén que l’individualisme d’arrel liberal ha desmembrat les comunitats naturals (família, país) i ha reduït la persona a mer individu. Per això es deté a comentar que cal una “civilització personalista”, fonamentada en l’esforç de transcendència, vers Déu i els altres. Un personalisme comunitari on es desenvolupin aspectes com ara la integració del pluralisme, l’amor i la donació als altres, la creació de vincles comuns, el sacrifici, el risc,...fins i tot un “humanisme del dolor”. La persona és un ésser espiritual. Aquest és el seu tret definidor, no és tan sols un ésser racional.
Mounier posa en valor el sentit de comunitat –d’adhesió lliure i voluntària-. L’Estat és un mer aparell extern i artificial. La cultura, l’economia, el treball estan al servei de la persona, i aquesta s’ha de projectar en l’educació - educa primer la família, després l’escola- , en la vida privada, en el respecte al gran paper de la dona, i en definitiva en un conjunt d’àmbits que han de ser “naturals “ i no artificioses creacions humanes. Mounier ja ens parla del descrèdit de la política.[4] Reivindica una democràcia personalista, preocupada per l’equilibri de poders, contraposada a la democràcia majoritària i a la democràcia igualitària. En el camp internacional sosté una societat internacional personalista i no estatista, de pobles i no d’Estats.
Finalment, voldria destacar que Mounier tracta de la necessitat d’una “revolució personalista”, espiritual per tal de construir “l’home nou”, com hem dit abans. Una revolució que comporta un canvi de paradigma en molts aspectes de la vida; proposta que considero actual i a més imprescindible. Si els joves són la garantia del nostre futur, cal que no baixem la guàrdia en la capacitat d’enganxar-los, que no els deixem sols en el procés de manipulació descomunal en el que estan/estem immersos, i que gràcies al discurs constructiu i al llenguatge positiu, els hi traslladem la preocupació per l’espiritualitat i la transcendència. Aquest és el futur, i mai una rèmora del passat. I així ho hem de testimoniar.
----------------------
[1] Es gràfic el títol de l’article de C. Bartolomé Ruiz, “La invención de la juventud, un arma cargada de futuro”, Acontecimiento, n.86, 2008, pp. 27-30.
[2] C. Díaz, “Jóvenes somos todos”,” Acontecimiento, n.86, 2008, pp. 31-36.
[3] Els comentaris que se’n fan ho son de l’obra en llengua catalana: E. Mounier, Manifest al servei del personalisme, Institut E. Mounier Catalunya i SAFOR, Girona-Barcelona, 2008. Col·lecció Sinergia, 2.
[4] ob. cit. p. 215 i ss.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada