Amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat diumenge 28 de novembre, caldria tenir en compte alguns elements de reflexió, amb el desig i l’esperança, ara més factible, de tenir un país més normalitzat, amb polítics que acceptin de debò el resultat electoral i no visquin en la paranoia d’un món imaginari on allò més important sigui sumar escons, com va esdevenir amb el darrer tripartit, amb independència de guanyar les eleccions, autèntica perversió de la democràcia, malgrat el sistema parlamentari, i una ofensa en tota regla a molts electors.
Efectivament, els darrers temps ens han portat un ús abusiu dels pactes i acords pre o postelectorals, que desvirtuen el sentit de la democràcia pel que fa al respecte a les persones. Avui necessitem recuperar les persones i el poble per la democràcia, de manera que aquesta no sigui només una paraula bonica. Els pactes postelectorals a Catalunya contra l’opció que ha guanyat les eleccions pot ofendre moltes persones. Quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, per què s’ha de participar, si després uns quants professionals de la política, de les estratègies, o del màrqueting polític, decideixen per ells.
Cal recordar també que Catalunya encara no té una llei pròpia per a les eleccions al Parlament de Catalunya, tot aplicant-se disposicions transitòries de l’Estatut d’Autonomia de 1979. D’altra banda, de la situació actual en destacaríem aspectes com ara la llei d’Hondt que afavoreix els partits més votats, la població concentrada en grans zones urbanes, o la barrera mínima del 3% a cada circumscripció, les quals condicionen els resultats electorals, perquè com es diu sovint les lleis electorals no són neutres.
D’altres aspectes són realment millorables com el manteniment després de trenta anys de les llistes tancades i bloquejades, que provoquen excessos i abusos, com pot ser un alt grau de partitocràcia i de sectarisme, amb el consegüent descrèdit o “desafecció” entre qui no és de la mateixa corda que aquell que pren les decisions perquè està pensant més en els seus interessos a curt termini com a grup o col•lectiu que no pas en el país i en les persones.
Avui cal construir la democràcia des de les persones i amb les persones, perquè no és tan sols una forma de govern sinó una forma de vida, en la que no tot és possible. Necessitem recuperar les persones i el poble per la democràcia, de manera que aquesta no sigui només una paraula bonica. La democràcia necessita vincular-se més amb el “demos”, amb el poble. En un altre cas, es donarà la paradoxa que la democràcia farà referència a una forma de gestionar afers públics però on no sabrem on és aquest poble. La participació és, per tant, una condició sine qua non per al bon funcionament de la democràcia, fins al punt que ens podríem preguntar si té sentit un sistema democràtic sense participació -sense ciutadania activa- i sense persones demòcrates -persones que visquin i es creguin els principis democràtics-.
La democràcia, per tant, necessita com l’aigua, recuperar el sentit originari de l’expressió, vinculant-se a una comunitat, i en conseqüència deixar de ser quelcom tècnic, o del món de les superestructures electorals i representatives, per a ésser més humana. Desitgem que l’etapa que ara comença s’orienti més decisivament envers aquesta direcció.
Efectivament, els darrers temps ens han portat un ús abusiu dels pactes i acords pre o postelectorals, que desvirtuen el sentit de la democràcia pel que fa al respecte a les persones. Avui necessitem recuperar les persones i el poble per la democràcia, de manera que aquesta no sigui només una paraula bonica. Els pactes postelectorals a Catalunya contra l’opció que ha guanyat les eleccions pot ofendre moltes persones. Quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, per què s’ha de participar, si després uns quants professionals de la política, de les estratègies, o del màrqueting polític, decideixen per ells.
Cal recordar també que Catalunya encara no té una llei pròpia per a les eleccions al Parlament de Catalunya, tot aplicant-se disposicions transitòries de l’Estatut d’Autonomia de 1979. D’altra banda, de la situació actual en destacaríem aspectes com ara la llei d’Hondt que afavoreix els partits més votats, la població concentrada en grans zones urbanes, o la barrera mínima del 3% a cada circumscripció, les quals condicionen els resultats electorals, perquè com es diu sovint les lleis electorals no són neutres.
D’altres aspectes són realment millorables com el manteniment després de trenta anys de les llistes tancades i bloquejades, que provoquen excessos i abusos, com pot ser un alt grau de partitocràcia i de sectarisme, amb el consegüent descrèdit o “desafecció” entre qui no és de la mateixa corda que aquell que pren les decisions perquè està pensant més en els seus interessos a curt termini com a grup o col•lectiu que no pas en el país i en les persones.
Avui cal construir la democràcia des de les persones i amb les persones, perquè no és tan sols una forma de govern sinó una forma de vida, en la que no tot és possible. Necessitem recuperar les persones i el poble per la democràcia, de manera que aquesta no sigui només una paraula bonica. La democràcia necessita vincular-se més amb el “demos”, amb el poble. En un altre cas, es donarà la paradoxa que la democràcia farà referència a una forma de gestionar afers públics però on no sabrem on és aquest poble. La participació és, per tant, una condició sine qua non per al bon funcionament de la democràcia, fins al punt que ens podríem preguntar si té sentit un sistema democràtic sense participació -sense ciutadania activa- i sense persones demòcrates -persones que visquin i es creguin els principis democràtics-.
La democràcia, per tant, necessita com l’aigua, recuperar el sentit originari de l’expressió, vinculant-se a una comunitat, i en conseqüència deixar de ser quelcom tècnic, o del món de les superestructures electorals i representatives, per a ésser més humana. Desitgem que l’etapa que ara comença s’orienti més decisivament envers aquesta direcció.
2 comentaris:
Desde luego, hay algo que no funciona. Para mi la regeneración pasaría por dos alternativas:
a) La circunscripción electoral ha de corresponderse con el marco de la elección: si las elecciones son al Parlament de Catalunya la circunscripción es Catalunya; si es al Parlamento español, la circunscripción es España; si se trata de elecciones europeas la circunscripción es Europa. Esto evitaría escándalos como el que se produjo en las últimas elecciones generales españolas: IU, con tres veces más votos que el PNV tuvo tres veces menos diputados.
b) Justo el sistema contrario, que iría en la línea de la vinculación entre electores y cargos electos: sustituir las actuales circunscripciones por otras más pequeñas en las que se eligiera a un sólo diputado (como en el RU, vaya). De esta forma las personas contarían mucho más y los partidos no podrían poner en las listas a quien les diera la gana. En el caso del Parlament de Catalunya, manteniendo los 135 diputados actuales tendríamos que hacer circunscripciones de, aproximadamente 50.000 habitantes. Los partidos esto no lo querrían ni en pintura, pero revitalizaría a los votantes y la democracia.
Saludos.
Gracias Rafa por tus comentarios, como siempre tan sugerentes. Estoy de acuerdo en tus apreciaciones. Algo hay que hacer, y los partidos políticos son los primeros interesados en que no cambie nada del sistema electoral. Un autentico déficit democràtico.
Publica un comentari a l'entrada