Desig de Pau per al nou any

La guerra de l’Iraq, ha estat el darrer conflicte bèl·lic amb gran incidència mediàtica. Però no podem oblidar les altres guerres, algunes guerres oblidades perquè gairebé no les tenim presents. D’altra banda, desprès dels fets de l’11 de setembre del 2001, s’ha generat una dinàmica de por als atacs terroristes que ha fet prendre mesures als Estats que no sempre resolen bé la compatibilitat entre la seguretat i la llibertat de les persones. Finalment, també cal destacar que en els diferents conflictes bèl·lics cada vegada moren més civils, essent aquesta població la realment damnificada per les guerres.
Crec que es de justícia afirmar que el nostre món està ple de guerres que ningú té present, que no surten gaire als diaris, i que la població civil es veu implicada molt sovint en uns conflictes que han generat unes élites dirigents per tal de mantenir el poder social i econòmic. Tot es d’una enorme violència i provoca un atemptat esgarrifós a la dignitat humana. Si a això li afegim els atacs terroristes, indiscriminats per definició, i les reaccions dels poders públics plens de por, podem dir que ens trobem amb una situació mundial profundament lamentable.
Només alguns exemples: Libèria, Somàlia, Txetxènia, Georgia, Colòmbia, República Democràtica del Congo, per acabar amb els casos famosos d’Afganistan, el mateix Iraq, o el permanent conflicte israelià-palestí, ens mostren un món violent i injust, que dificulta el ple desenvolupament de la persona en molts indrets del nostre món. D’altra banda, l’obsessió per la seguretat fa que es destini una gran quantitat de recursos a la lluita contra el terrorisme internacional i les armes de destrucció massiva, desviant diners que es podrien dedicar a lluitar per una ajuda humanitària.
Avui tenim molts conflictes violents al mon, hi ha una autèntica preocupació global per la seguretat, i la violència no disminueix. La pau, primera condició de l’existència humana digna, no pot fer-se present en molt indrets. Cada any desitgem que la Pau es faci més real, i per això es dedica el primer dia del nou any a aquest valor tan profund. Any rere any tornem a viure l’esperança d’un nou món on la pau i la justícia que està en el seu germen esdevingui una mica més real. Avui, com cada any cal recordar que no podem caure en el pessimisme perquè hi ha molta feina a fer, i molt a ajudar per tal de desenvolupar la Pau.

La tensió entre llibertat i seguretat: por, control i cultura.

El nostre món sembla obsessionat per la seguretat, davant d’atemptats terroristes, però també per una sensació d’inseguretat com si es pogués controlar realment tot allò que pot passa a la vida. A banda d’això, cal recordar que la seguretat és un dels objectius de tota societat organitzada, i que ha de ser compatible amb el respecte a la llibertat. Avui tenim el problema que el desenvolupament de la democràcia, la llibertat i els drets fonamentals ha de fer-se en paral·lel amb l’expansió del terrorisme internacional, el fanatisme descontrolat, la societat del risc o la cultura de la por.
Certament, la societat del risc en la que estem instal·lats, sembla obsessionada en la inseguretat com a màxim valor. Ara bé, ni per raons ecològiques, ni financeres, ni del terrorisme internacional es pot desencadenar un discurs de la superioritat de la seguretat per damunt de la llibertat, a no ser que ens carreguem tot d’una la cultura jurídica i política dels darrers segles. L’Estat, com tota comunitat organitzada, ha de garantir la seguretat i la vida per damunt de tot, atès que és una de les seves funcions primàries, però sempre amb el ple respecte als drets fonamentals de les persones. Si no es així, la por pot provocar un excés de control sobre les persones, injustificat i en ocasions inútil.
El pretext de la seguretat, ha creat controls indiscriminats, com als dels aeroports, el control de l’ús dels telèfons mòbils o el rastreig d’Internet, de dubtosa eficàcia pràctica. Primer per la dificultat de processar tanta informació, i després, perquè s’hauran de portar a terme amb limitacions, amb terminis per a processar la informació i amb un control posterior a la captació de les informacions. També el món de la immigració se situa sovint al costat dels problemes derivats de la seguretat. Si aquest és un mon conflictiu no ho serà en si mateix, sinó per l’associació amb la pobresa o la delinqüència. Trobar l’equilibri entre utilitat de les mesures indiscriminades i control (fins i tot judicial) posterior de la seva finalitat és cabdal.
En general, el discurs sobre la seguretat ens afecta a molts ordres de la vida actual: drogues, salut, treball, trànsit, terrorisme, immigració, violència en definitiva, i no ens hauria de fer perdre de vista que la civilització es caracteritza per la consolidació dels valors de llibertat i respecte als drets humans, conseqüència de la dignitat de la persona.
Em voldria detenir ara en un cas concret: l’ús dels telèfons mòbils. Els avenços tecnològics de la telefonia mòbil permeten avui fer un seguiment exhaustiu de la mobilitat de les persones gràcies a aquest aparell. Avui, per tant, gràcies a les antenes que hi ha per tot arreu es poden saber tots els desplaçaments que fem en un via qualsevol. Així, tot i que per motius de seguretat ens trobem amb un gran invent, també es cert que es planteja el problema ètic de la pèrdua del dret a la intimitat, i de la llibertat de moviments de forma anònima. Per tant, ens trobem amb el dilema de si sempre es farà un bon ús d’aquesta possibilitat que ens dona la tecnologia. Segons un estudi universitari americà, resseguint la ruta dels mòbils s’ha fet un seguiment de 100.000 persones escollides a l’atzar d’un total de 6 milions d’usuaris. Amb aquest tipus d’estudi es poden extreure conclusions operatives inaudites de cara al futur, sobre nous planejaments urbanístics, la lluita contra epidèmies, el seguiment dels transportistes, etc. Però tot avenç té perills i caldria regular bé aquest tipus de recerques, sobre tot amb les autoritzacions i controls jurídics adients. Si no és així, el perill del seguiment incontrolat de les persones pot acabar amb un tracte indigne a l’ésser humà.

La generosidad

Hace unos días se celebró en Barcelona una concentración de mujeres lactantes, que reivindicaban dar el pecho, como algo natural, dificultado por la estresante dinámica de la sociedad actual. Este hecho me ha provocado una reflexión sobre la generosidad, sobre la actitud de abrirse al prójimo, pese a quien pese. Una actitud que incluso podríamos calificar de heroica, como sin duda lo es la maternidad en el mundo de hoy.
En los tiempos que corren, nos hemos instalado en la cultura de los derechos y de las reivindicaciones, sin duda la mayoría justas, y por qué no decirlo, en una cierta comodidad de las paces forzadas. Cuantas veces hemos escuchado la frase: “¡No te compliques la vida!”, “ ¡No te líes!”, “¡Qué te pagan por hacer esto!”, u otras similares. Esta claro que el receptor de los mensajes anteriores no se guía por la ley del mínimo esfuerzo, ni, por supuesto, por impulsos meramente mercantilistas.
La virtud de la generosidad se sitúa en esos escenarios, en los que se actúa sin pedir nada a cambio. La generosidad es el fermento de una actitud vital en la que la trascendencia tiene su campo abonado. La actitud cristiana ante la vida se fundamenta, así, en la generosidad basada en la transcendencia. El modelo de Cristo en la Cruz es el mejor ejemplo de generosidad, de donación, al dar la vida por la salvación del género humano.
Por ello la actitud cristiana ante la vida y el mundo ha de seguir las pautas que Cristo nos marcó: compromiso, lucha por un ideal, salir de nosotros mismos, aventurarnos al diálogo, dar la vida por los demás, en definitiva. Sin esperar nada a cambio, como Jesús crucificado. Sólo así podremos llevar con éxito el proceso de humanización que Él inició.
Seguro que todos conocemos personas que nos han impactado, por su donación a los demás, a la familia, al trabajo, a un proyecto, el que sea. Personas que no salen en los medios de comunicación, ni en las enciclopedias, pero que han firmado su vida con trazos bien profundos. Personas, que no salen en la foto pero que han sido capaces de trascender.
De hecho, tenemos dos caminos por recorrer: la insolidaridad, el individualismo, el materialismo, el consumismo, viviendo el día a día con frenesí y sin sentido, o bien compartir (que no es lo mismo que repartir), buscar el sentido de la vida, mirando la trascendencia, trabajando por la paz interior y exterior, o, con otras palabras, haciendo posible el bien, y la civilización del amor. No hay duda que este segundo camino es más pleno, más enriquecedor. Sólo hemos de pensar: ¿Qué puedo hacer hoy por ti?, con el corazón abierto, con sinceridad, humildad, con toda la generosidad del mundo.
Ahora bien, para hacer efectiva al máximo la generosidad hemos de resituar nuestra cultura en el ámbito de los deberes, morales y cívicos, y no sólo en los derechos, para así recordar las palabras de Thomas Merton: “Los hombres no son islas”

HEM DE RESPECTAR TAMBÉ ELS ANIMALS DE COMPANYIA

Fa pocs dies que se’ns va morir la gata. Va morir de vella. Ens feia molta companyia, i tots la teníem molt a prop afectivament.
Ara voldria expressar que l’abandonament d’animals de companyia em sembla una xacra de la nostra societat, igualment de negativa que el maltractament, que - recordem-ho- ha passat de ser una mera falta a un delicte.
Em preocupa la manca de sensibilitat que significa el fet d’abandonar un animal per motius com anar de vacances o considerar que un ja no se’n pot fer càrrec, així com el maltractament. Es una mostra de l’abús d’uns essers sobre els altres, una cosificació de l’existència, una expressió del materialisme que ens envolta, que porta alguns a entendre que poden fer i desfer amb les coses que posseeixen com millor els hi vagi a cada moment. El problema és que els animals no son meres coses o objectes sinó éssers vius, als quals cal tractar amb un mínim de decòrum. Si més no per nosaltres mateixos, els humans. Em preocupa no tan sols la manca de civisme que suposen els abusos esmentats sinó sobretot l’actitud dels humans de tractar un animal com si fos una cosa.
Les campanyes publicitàries, molt sovint amb diners públics, no serveixen per gaire. El nombre dels abandonaments augmenta any rere any. Les èpoques de vacances, de canvi de lloc de residència, és la pitjor època. Sembla que les vacances són per a passar-s’ho bé, oblidar tot compromís, tota responsabilitat i també tot remordiment. Com si les vacances no s’acabessin i la vida no hagués de tenir uns codis de conducta homogenis per totes les èpoques de l’any. I els maltractaments als animals de companyia son una mostra de crueltat intolerable, que no deixa de donar-se.
Quina pena abandonar o maltractar animals de companyia, quina falta de sensibilitat!

Crisi econòmica i valors cristians

Els darrers mesos han estat realment dramàtics per a moltes persones i famílies. La crisi financera, i la seva conversió progressiva en crisi econòmica, esta fent un gran mal.
La crisi financera, iniciada als Estats Units, s’ha estès ràpidament a tot el món, com a mostra de l’actual economia globalitzada. Les entitats financeres han estat rescatades pels poders públics, davant la por dels governs a una pèrdua de liquiditat del sistema econòmic, que portés a la bancarrota. Les borses més importants del món han tingut grans pèrdues, immerses en una notable crisi de confiança. L’Estat ha hagut de sortir a escena per tal d’ajudar el funcionament del sistema financer, i la perplexitat s’ha apropiat de moltes persones quan des dels paràmetres econòmics del capitalisme s’ha reivindicat sense embuts, com una salvació, la nacionalització o la intervenció de bancs i entitats financeres, especialment als Estats Units, guiats els darrers anys per la pretesa panacea del neoliberalisme.
A la manca de confiança amb el sistema financer, li hem d’afegir la incidència de la crisi en la economia real de tots nosaltres, amb un augment important dels preus, en especial de productes de primera necessitat, però també amb l’atur, autèntica xacra dels temps de crisi. I no podem oblidar que al nostre país la concentració de l’activitat econòmica en els sectors immobiliari i de l’automoció, fa que l’atur encara sigui més dramàtic.
S’ha destacat que una de les causes de l’actual crisi financera és el préstec de diners amb poca garantia, simbolitzat en les famoses hipoteques subprime als Estats Units. L’afany de lucre d’algunes entitats financeres hauria provocat la falta de liquiditat del sistema financer, la qual cosa caldria corregir ara amb una intervenció pública. Aquest fet, comporta aprofitar-se del desig i la necessitat d’esdevenir modestos propietaris a llarg termini, convertits ara en arruïnats sense propietat, i contrasta amb els elevats estipendis de directius, amb una connotació lamentable de manca d’ètica en els negocis .
Efectivament, l’actual crisi econòmica, originada per la crisi financera, ha estat la conseqüència del desig de lucrar-se sense límits, d’una fe en el mercat sense cap regulació ni regles, d’una economia especulativa concentrada en l’abús d’uns pocs sobre el dret dels petits propietaris, de conductes avaricioses que cal refusar des de l’òptica de la defensa dels principis ètics i més en concret des dels valors cristians.
Les situacions de crisis, com a manifestacions del mal i del desordre, ens posen de manifest aquelles conductes humanes que no son dignes d’imitació, ans al contrari, de reprovació. Alhora, en els moments de turbulència en els que ens trobem, els valors i principis cristians han de ser motors d’esperança per tal de sortir de la situació actual. La tantes vegades reclamada “civilització de l’amor” es pot fer més tangible en els actuals temps de crisi, perquè és ara quan hem de fer real el missatge evangèlic de la fraternitat. Els cristians tenim la sort de gaudir d’un repertori de recursos basats en conductes virtuoses, com la fe, l’esperança i la caritat, que cal posar en solfa en els moments actuals. És el moment de sortir a l’encontre de l’altre que sofreix, i mirar de construir plegats escenaris de futur millors.
A part de les mesures estrictament economicistes -com les acabades d’aprovar al Congrés dels Diputats, de convalidació dels Decrets-Llei de suport a les entitats financeres, les quals permetran a l’Estat comprar actius bancaris i concedir avals-, cal que no oblidem mai les persones i les famílies. I en aquesta preocupació per la persona concreta, tenim l’obligació de posar la fe al servei del país, i aportar l’esperança que el bé comú s’implanti. Ara més que mai cal que la Veritat es faci present, i que l’Esperit de la Salvació ens il·lumini.

La veritat

El professor Ferran Saez Mateu va impartir una sessió del Seminari sobre "Els valors a la Catalunya d'avui", organitzada pel Centre d’Estudis Jordi Pujol, el passat 14 d’octubre, que em va resultar molt interessant, i necessària. Va posar de manifest que la veritat és un valor perquè ens fa entendre el món que ens envolta. Es a dir, que necessitem la veritat, per a viure, amb tota la plenitud possible. Fins i tot podríem dir que és un dret, que cada cultura assumeix de manera diferent, però que sempre hi ha en comú la cerca de la veritat, d’allò que les coses son, d'allò què ens passa en realitat. I tot plegat és important per tal de contraposar les idees amb un fonament racional d’aquelles altres que parteixen de prejudicis o que son senzillament mentides.
Un país que es conforma amb mitges veritats és un país instal·lat en la injustícia, la confusió i per tant la decadència. Curiosament, quan més podem saber gràcies als mitjans d’informació i de comunicació, mitjans de transmissió del coneixement, més dubtes ens plantejem sobre la veritat de tot el que passa, i fins i tot caiem en ocasions en l’escepticisme i en el relativisme.
Per això actualment, la veritat és un valor més important que mai, perquè vivim en un context cultural de sobresaturació informativa, en una societat sovint confosa.
Avui necessitem que el relat sobre molts aspectes de la vida es faci amb una alta dosi de veritat -sense anar més lluny, l’abast de la crisi econòmica, per exemple-. A partir de fets veritables es podrà construir un discurs clar i coherent, per a iniciar un nou rumb a la nostra societat.

CONSTRUIR CATALUNYA

Amb motiu de la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya voldria aportar algunes reflexions sobre la necessitat de construir Catalunya des de valors i principis, a tall d’un consens bàsic de país, més enllà de l’actual conjuntura política, marcada per la crisi econòmica, els problemes del finançament de la Generalitat de Catalunya, el desenvolupament de l’Estatut i “l’espasa de Damocles” de la futura sentència del Tribunal Constitucional.
D’altra banda, entenc que davant el lema electoral montilllista de “fets i no paraules”, hem de reivindicar una concepció de la política en la qual les paraules tinguin molta importància. El mateix president Montilla sembla que ara, amb les negociacions per tal d’obtenir un finançament més just per Catalunya, ha superat les dependencies d’aquell lema inicial i està emetent missatges, paraules, és a dir, construeix un discurs, que és el que ha de fer un polític. En efecte, penso que la política democràtica es caracteritza pel debat racional sobre propostes, que s’expressen mitjançant la paraula. La força de la paraula com a eina de convicció apareix avui com alternativa ideològica i no tan sols estratègica, d’una manera de fer política que en el cas de Catalunya es basa en la idea de nació, de comunitat nacional.
Aquesta nació està formada per persones, ciutadans i ciutadanes, que gaudeixen d’un estatus de responsabilitat, amb deures i drets. Cal reconèixer , però, que la societat catalana és molt plural, aspecte que alguns associen a allò que s’ha dit multiculturalitat. Ara bé, la construcció de Catalunya com a nació necessita la determinació d’uns valors convivencials, que puguin ésser assumits per tota la població, com a deures cívics i com a drets. Avui em sembla urgent definir la ciutadania des de la corresponsabilitat de les diverses persones i grups, per tal de construir la nació plena, una autèntica “ciutadania republicana”, on ha de quedar clar que els deures i drets no son gratuïts, ni capriciosos, sinó conseqüència de l’orgull de pertànyer a una nació, que es sentida com a pròpia i en la qual tothom hi contribueix a la seva conformació quotidiana.
No tots els valors s’han de compartir necessariament, però si cal crear un consens bàsic, perquè en un altre cas no tindríem país –un país no és “tants caps tants barrets”-. En l’actual “societat líquida”, on tot sembla admissible, i on curiosament l’home pensa que es més lliure que mai, en no tenir pràcticament referències comunitàries sòlides és fàcilment manipulable, i modelable, al servei dels poderosos de cada moment o fins i tot d’ interessos ocults. La cultura de la desvinculació de la comunitat i de l’ individualisme dificulta fer política i fer propostes polítiques. Avui hi ha el perill de convertir la política en una mena de management al servei de qui paga impostos, de qui vota cada quatre anys, o de qui té un determinat carnet o simpatitza amb algú que mana.
El catalanisme, el patriotisme català, el nacionalisme, és avui un valor transversal de la majoria de forces polítiques (no de totes). La idea de “Catalunya un sol poble” és plenament vigent. Venim d’un passat, i volem construir un futur. Però un futur amb valors sòlids. No qualsevol cosa. Per tant, caldrà treballar per tal de construir Catalunya des del desenvolupament personal i comunitari alhora, i en especial, lluitar a fi i efecte d’evitar l’actual deshumanització de la vida, que afecta la família, les relacions laborals, les relacions humanes en general, una part important de la nostra societat. El repte bàsic de la nostra generació és humanitzar la vida i així fer política d’una altra manera, per la qual cosa hem de tornar a prestigiar la política, com activitat humana al servei dels altres i del país.
En aquest context, no hauríem de tenir por de definir quin és el model de dirigent polític, i el model de ciutadà, que Catalunya necessita, a partir de criteris ètics. S’ha de lluitar contra l’eròtica del poder, que desvincula els ciutadans. La idea de servei, hauria de ser el fonament de tota activitat política i social, per tal de superar el sectarisme, el servilisme, l’afany de poder i la destrucció de l’adversari que tan sovint és donen.
Finalment, em sembla important i urgent definir quins són els interessos generals de Catalunya com a país, més enllà dels tacticismes dels partits, que ens fan prendre pistonada. Si no ho fem, la desafecció ciutadana pot ser irrecuperable, i Catalunya com a nació, i les persones que s’identifiquen amb ella es poden enfonsar en la més gran de les misèries morals i materials.


La Font del Diàleg, setembre 2008