La mala administració

 Un dels problemes més greus de la gestió dels afers públics és, a parer meu, allò que s’ha anomenat la mala administració. Es tracta de decisions preses amb el despropòsit més o menys conscient de generar malestar als ciutadans, perquè no se’ls consulta res, i se’ls tracta com a administrats o súbdits. Com si no tinguessin drets com a ciutadans. A vegades, tot sembla vestit de  legalitat, fins i tot en els expedients hi ha tots els informes tècnics, però en realitat hi ha una opció per la total desconsideració a les persones. Ens trobem així amb una tirania tecnocràtica incompatible amb els valors democràtics i encara menys els humanistes.

En efecte, es poden demanar informes tècnics (normalment quan la decisió ja està presa), es pot fer veure que s’ha respectat la legalitat (la que interessa), però la prepotència, la manca d’audiència i d’empatia amb els afectats, la indiferència pels problemes reals de les persones, porta a pensar que el problema de l’Administració avui, – com ha remarcat sovint el Síndic de Greuges-, no és que se separi de la legalitat sinó que actuí amb falta de respecte i consideració als ciutadans. La desviació o l’abús de poder de l’Administració és un gran perill per la democràcia i per la cultura democràtica. Significa que els poders públics són incívics, no tenen cap sensibilitat per les persones i imposen una incomprensible tirania tecnocràtica. Hi ha casos com en les planificacions urbanístiques on la ciutadania no entén tanta normativa especialitzada i amb una nomenclatura per a iniciats. La decisió municipal sovint és: “no podem fer-hi res”. El problema més greu, al meu parer, és que els ciutadans podem caure en mans de personal tècnic guiat per una mena d’eròtica del poder, sense límits racionals, sense cultura, sense sensibilitat, o fins i tot amb uns procediments que cal anar tancant i en els quals sembla que la ciutadania és una molèstia.

Hi ha una casta d’aristotècnics que saben molt més que els polítics passavolants. Aquests darrers sovint saben poc d’urbanisme, sanitat o mobilitat. Aleshores, malgrat que la retòrica dominant la realitat és que les decisions poden provenir en darrera instància d’aquells àmbits propis de l’arcana imperi, sempre en segona línia de front, però causant-li al ciutadà un malestar innecessari.

Em pregunto com podem reaccionar contra decisions estúpides, arbitràries, capritxoses, indiferents, predeterminades, dels responsables dels poders públics. Sempre ens quedarà la via del control de legalitat, però el tema de fons és, a parer meu, el de la qualitat humana dels governants, i dels seus assessors, i les relacions transparents amb la ciutadania. La tirania tecnocràtica és un càncer del sistema democràtic. La incapacitat de fer política, substituïda per la mera administració, el sectarisme, la negació a definir amb debat els interessos generals, o l’activitat pública al servei de les baixes passions, ens porta a la decadència moral com a persones i com a país.

La mala administració

El dret a la felicitat

De tant en tant apareix el debat sobre el dret a la felicitat. Recordo la campanya d’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de 2006, que va acabar en no res. Ara he llegit que als Estats Units d’Amèrica els economistes estan preocupats per tal de definir “la felicitat nacional bruta”. I observo que fins i tot s’han creat índexs de felicitat amb la idea de valorar què tant feliç és una societat i els seus membres.

El dret a la felicitat és certament difícil de configurar, i per això és fàcil fer bromes o comentaris simplistes. És un dret que ha estat teoritzat pels clàssics grecs i llatins, i modernament pels anomenats “utilitaristes”, els quals van tenir una força notable en els segles XVIII i XIX. Autors tan importants com John Mill, Jeremy Bentham o John Stuart Mill, van reflexionar molt seriosament sobre el plaer i el dolor, i com es podia mesurar el grau de felicitat, individualment i socialment. En aquest segon cas es parlà del principi de la major felicitat per al major nombre de persones, i es constatà que no tothom és feliç de la mateixa manera, i que per tant la felicitat de la majoria pot acabar per oprimir una minoria. Aquesta idea està en la base de la revisió del primer liberalisme i s’expressà en el principi de tolerància.

Avui en dia seguim preocupats per la felicitat, per la llibertat i per la tolerància. Podem dir que els grans problemes de la humanitat són sempre els mateixos, i que cada generació es troba que tot està per fer. Ens tornem a preguntar què ens pot fer feliços a cadascú de nosaltres i a la societat en el seu conjunt. Les respostes –com no pot ser d’una altra manera- son múltiples i variades. Ara bé, la pregunta anterior també es pot fer d’una altra manera: sobre quins valors construïm la nostra felicitat personal i col·lectiva? I aquí és indefugible fer referència a unes condicions de vida dignes -on la pobresa no hi cap- i el respecte als drets humans propis de la civilització.

Sense el discurs dels valors la recerca de la felicitat pot ser un camí per a fugir del present, mitjançant el consum i l’oblit d’una realitat que massa sovint ens ofega. El discurs dels valors ha de posar l’ésser per damunt del tenir, l’educació i la formació humana com a fonament d’una cultura. Així, potser es podrà redimensionar l’home i la dona actuals en una dimensió crítica, constructiva, per tal que no siguem uns mers espectadors de les decisions autocomplaents dels gestors públics i dels venedors propagandistes de tot tipus d’idees i productes. En ocasions, penso que la felicitat podria ser –a mi em passa- fer sovint al revés d’allò que fa la majoria, per començar a pensar per un mateix. I sobretot, deixar de confondre la felicitat amb el consum. 

El dret a la felicitat

Les actituds humanes

 Les actituds humanes

La pedagogia parla de propiciar coneixements, procediments i actituds. Certament són tres aspectes complementaris de la formació humana i de la mateixa manera de ser de les persones.  Dels tres àmbits, però, ara voldria parlar de les actituds. Una actitud és una predisposició davant d’un fet, una manera de reaccionar. Les actituds humanes són molt diverses. Tot i així, ens interessa classificar-les i ordenar-les, mirar de posar ordre i aleshores considerem que determinades actituds són bones o són acceptables i d’altres no ho son tant.  Els principis morals i els valors socials dominants ens podem fer decantar una determinada actitud vers un o altre pol. En el fons, tot el procés educatiu, tota la cultura, tendeix a crear patrons de conducta i en conseqüència actituds humanes, de manera que podem considerar que una o altre conducta és bona o no.

Trobo que és molt important l’actitud humana davant els fets de la vida. Crec que això és molt més rellevant que saber moltes coses, o tenir grans habilitats per a solucionar els problemes que van sorgint diàriament, tot i que això darrer déu n’hi do la importància que té.  Però una bona actitud és un element molt positiu: què fem, com actuem, què diem, tot són actituds. 

Les actituds humanes, poden ser mínimament previsibles en un context de cultura i de civilització. Per això podem parlar de persones educades, de bones persones, de persones que reaccionen positivament davant les dificultats, de persones que ajuden els altres… Quants valors humans hi ha darrere les actituds! Perquè hi ha actituds bones i actituds dolentes. Saludar quan entrem en una casa o una botiga, per exemple, sempre és senyal d’una actitud bona, perquè suposa tractar als altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. Quan comencem a relativitzar la correcció de les nostres actituds introduïm un element molt perillós: si no sabem si està bé o malament saludar, o tant se’ns en dona, les actituds de les persones es fan imprevisibles i aleshores es poden generar actituds de tirania, despotisme, de falta de límits.

Les actituds humanes s’han de generar des de la llibertat però amb els límits propis de la necessitat de viure en societat, de la convivència, del respecte als altres i la coherència entre allò que es pensa, allò que es diu i allò que es fa. Potser una part important de la desorientació actual prové del fet de no tenir clar quines han de ser les pautes de conducta que s’han de seguir. El relativisme moral és un gran mal sobre el que no es pot construir la vida en comú.

L’importantíssim paper dels avis i àvies

L’importantíssim paper dels avis i àvies

Una part considerable dels avis i àvies s’ocupen dels nets i les netes mentre els pares i mares treballen. Així contribueixen notablement a l’estalvi familiar en llars d’infants o cangurs, entre d’altres despeses. Fa anys que penso que aquesta dada mostra un fet social d’una enorme transcendència,  que podríem considerar una “prestació social”.

Qui tingui la sort de disposar d’aquest “servei” tan preuat el pot arribar a considerar “normal”, com si entrés dins les regles de les relacions paterno-filials, però cal tenir present que no totes les famílies tenen aquesta sort.  

En qualsevol cas, allò que voldria destacar és que davant de determinats plantejaments que defensen la superació de l’anomenada concepció tradicional de la família, la dada que comento em fa pensar que quan ens interessa diem que és una institució “tradicional” i que caldria superar-la, mentre que quan ens interessa ens aprofitem de les estructures existents per al nostre benestar. No nego que el concepte de família ha evolucionat i canviat, cosa que és una obvietat, però em crida l’atenció que sovint considerem com antic allò que no ens convé i perfectament actual i vigent allò que ens va bé. I aquest crec que és un cas. Cerquem els vincles afectius dins la família quan ho necessitem, no només per tenir cura dels fills, sinó per altres temes, com demanar diners, consol, afecte, distracció, ajuda en definitiva… i ben barat que ens surt sovint.

D’altra banda, també ha canviat el matrimoni i les relacions de parella, però crec que segueix essent important apel·lar a la procreació responsable, la qual cosa comporta destacar el gran i emotiu rol de la paternitat i la maternitat, més enllà d’estructures socials, de modes o de conjuntures. Ser pare o mare, amb totes les conseqüències, és un do delicat i preuat, per no dir una autèntica heroïcitat avui en dia. Ser avi o àvia també.

He llegit un reportatge sobre unes àvies on es comenta que el fet de fer-se gran no comporta cap descans, sinó assolir un nou paper d’ajuda i en moltes ocasions d’atenció gairebé permanent. En un taller per tal d’aprendre a dedicar-s’hi a elles mateixes una estona, quan se’ls hi preguntava què els feia més felices, moltes responien que tenir cura dels familiars i de la casa. Els estudiosos indiquen que per influència de la cultura tradicional les àvies es converteixen sovint en una mena de mare permanent, o en una segona mare, i en ocasions fins i tot en una esclava del treball domèstic. Aquesta actitud de lliurament constant, sense condicions, és una mostra d’amor que – més enllà d’ideologies-  fa un gran bé a la família i als seus membres, tot i que també convindria recordar que en ocasions podríem ésser més agraïts i col·laborar tots plegats en un repartiment equitatiu de les tasques familiars dins i fora de la llar.

Ara que soc avi -tot i que en circumstàncies tristíssimes per la mort del meu fill- redescobreixo l’enamorament en aquest cas per la neta, en el marc d’una mena de lluita existencial entre eros i thanatos. Desitjaria ésser útil al servei de l’amor.

La societat del malestar

 La grua no para de fer soroll, és una grua cantarina. He descobert que les obres en aquest país es fan sense tenir en compte els veïns. La molèstia és continuada i completa. Full time. Els veïns estem invisibilitzats. Portem ja cinc anys. Han fet el que han volgut. Els poders públics han desaparegut davant l’assetjament urbanístic. Han estat substituïts per la corrupció i per la dictadura operària. 

La sequera està per quedar-se. No sé que se n’ha fet de les mesures per administrar l’aigua. En temps de policrisi aquesta és una manifestació del camí irreversible cap enrere. Mai més podrem regar en condicions els jardins, i la subsistència de l’entorn verd està en entredit. Ara domina el marró. Ningú sap què s’ha de fer. Es moren les persones i les plantes. La vida es veu des d’un retrovisor com un procés de pèrdua constant.

Em fan fàstic els cossos tatuats. No vull que les persones estimades caiguin en el parany d’aquesta moda. Tatuatges lletjos, enormes, amb formes i colors de tot tipus. Molta tinta... Adoro la pell llisa, neta, suau. L’enyoro en l’espai públic. Cal que la gent sàpiga que no es pot fer tot el que es vol al moment, sense més. Sembla que no hi ha consciència d’això. També em sembla horrible la tolerància amb les pintades i els grafits al carrer i a les carreteres. És un abús. No es fa res. Per exemple, heu anat alguna vegada per la C-17? Sembla el museu de la pintada. No es legal embrutar l’espai públic impunement. Resulta que val diners la neteja. Quin descobriment! Potser es pot actuar de manera preventiva. L’actual abandonament no és de rebut. Tot té la seva lògica: els tatuats no reprimeixen els grafiters. 

Molta gent està enfadada. Fins i tot els polítics. Agressivitat, manca d’empatia, expressions d’odi. Per què hem de suportar aquest tipus de gent? I encara menys pels mitjans de comunicació i les xarxes socials. A casa meva no vull que entrin aquests subjectes que tot ho omplen de negativisme. Cal guanyar-se la voluntat dels altres d’una manera diferent, més suggerent, més amable, més respectuosa amb aquells que volen representar. I sense cridar. S’està imposant el xivarri i la cridòria com a formes de comunicació. Ara als jocs olímpics alguns locutors retransmeten esports com la gimnàstica o l’hípica com es fa amb el futbol o el bàsquet. A base de crits. Fins i tot el tennis deixa de ser un esport de respecte, quan hom aplaudeix les fallades. I el nacionalisme banal sembla encobrir-ho tot. 

L’engany i la mentida s’han instal·lat a les nostres societats. I També la violència. Com sempre. La publicitat ja no té codis ètics, mes enllà de vendre tot el que faci falta. Sense límits. El joc n’és l’exemple paradigmàtic. El mateix passa amb la llibertat d’expressió, fins al punt que l’odi  provoca les fake news. Embolica que fa fort. Ara s’ha de reaccionar institucionalment per tal d’evitar tants excessos. No hi ha civilització sense límits, com passa també amb la massificació turística. 

Els professionals de la salut han de tenir cura dels altres. Els anàlisis del 29 de juliol me’ls comentaran per telèfon la tarda del 4 de setembre. Fan vacances al CAP. Retallades permanents en aspectes bàsics de la vida. La biblioteca també fa vacances tot l’agost. No hi ha diners per a substitucions.  

Defenso un humanisme centrat en la “mirada atenta” envers els altres. Una defensa de la  persona que em fa considerar els casos anteriors com a generadors de gran molèstia,  inadmissibles, destructors. La persona va desapareixent en el sí d’estructures massificades i despersonalitzades. El que he dit són pensaments d’estiu, són realitats del meu entorn. No és surrealisme. És la realitat desagradable de cada dia.  

  

Els reptes de la Unió Europea i les eleccions europees

Després de les eleccions del 9 de juny s’obriran nous escenaris. Els estudiosos consideren que hi haurà un nou cicle. Vivim una època de grans canvis i d’incerteses. La UE ha patit un procés de grans transformacions, des de la seva fundació. Aquesta estructura supraestatal, s’haurà d’adaptar a nous desafiaments. La guerra a Ucraïna, però també a Gaza, han situat la UE al bell mig del debat sobre les seves finalitats fundacionals, segons es desprèn de l’art. 3 TUE: “promoure la pau, els seus valors i el benestar dels seus pobles”. La dependència defensiva respecte dels Estats Units i l’OTAN han fet surar opinions en contra de l’increment de la despesa militar. El paper de la UE des de la perspectiva geoestratègica és una font de preocupacions, en augmentar el pes de la Xina, Rússia i l’Índia. Caldrà un nou posicionament al món, amb les dificultats que comporta, especialment per tal de garantir la seguretat.

D’altra banda, les eleccions tindran uns efectes que aniran més enllà dels estrictament parlamentaris, atès que es provocarà una renovació institucional a gran escala. De fet, ens juguem que la UE sigui un dels grans projectes democràtics en el segle XXI o quedi empantanegada en tensions burocràtiques que poden ofegar-la. La presència cada cop més gran de partits xenòfobs i d’extrema dreta, poden posar pals a les rodes al projecte europeu. Ens podem plantejar en què restarà la idea de la ciutadania europea i l’ordre de convivència basat en els valors fundacionals de l’art. 2 TUE, que recordem són “el respecte a la dignitat, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones que pertanyen a minories”. Uns valors que es consideren comuns a tots els estats membres. Per això, caldrà també tenir present els enfrontaments amb alguns estats dominats per allò que hom ha dit “democràcia il·liberal” on no es compleixen els requeriments de l’estat democràtic de dret.

No podem ignorar tampoc els reptes de la transició ecològica verda i el de la tecnologia- especialment la intel·ligència artificial- on fins ara la UE ha exercit un lideratge considerable, impulsant regulacions jurídiques vinculants per als estats membres.

El posicionament de la UE en aquests i molts altres temes que estan en l’agenda mundial agafaran un camí o un altre segons els resultats de les properes eleccions i les polítiques que engeguin les institucions europees. És transcedental reflexionar sobre l’Europa que volem i conscienciar-nos plegats que no es poden perdre els valors que van originar la Unió Europea.

El malestar urbanitzador

Fa trenta-sis anys que resideixo al mateix indret. La urbanització de l’entorn ha provocat un canvi important de les condicions de vida. Situat a la perifèria del poble, sempre s’havien fet construccions integrades amb l’estil i l’estètica dominant. Després de la crisi econòmica del 2008 que ho va retardar tot, el furor urbanitzador va provocar que es desenvolupés un pla parcial absolutament contrari a tot el que trobem al seu voltant. Una masia del segle XII s’havia venut les terres, i després de superar litigis hereditaris, va permetre consolidar el pla urbanístic de la zona, que no te res a veure amb les immediacions. Uns edificis mastodòntics, construït per fases, ens han estat amargant la vida durant els darrers cinc, sis, set anys. I encara queda. Es fan fases, per tal que l’agressió urbanística es vagui consolidant de mica en mica. Edificis de pisos, absència de botigues i serveis, uns carrers ben diferents de la resta del poble...

Hem patit tantes immissions acústiques, brutícia, destrosses, que l’únic que demanem els veïns és que ens deixen en pau. Vàrem constituir una plataforma, però ben poc cans ens han fet arreu. La densificació de la zona és espectacular. Els blocs de pisos ho envaeixen tot. La manca de rigor estètic fa feredat. L’Ajuntament ha estat un dels promotors en l’ombra d’aquest atemptat estètic i a la intel·ligència col·lectiva. Els inicis van ser esfereïdors, sense horaris, contaminant l’ambient amb pols i sorolls de grues sense límit. L’Ajuntament va fer ben poca cosa, perquè suposo que l’interessava que les obres tiressin endavant. Posteriors equips de govern han intentat reconduir - una mica si més no- la situació, però sempre he pensat que la golejada en pròpia porta no es podria remuntar. I així ha estat.

Segueix la construcció. Amb una grua que no para de xiular, que es mou per damunt de les teulades de les cases veïnes es construeixen noves fases. Expressió d’un gran abús. Els promotors ara ja posen el carrer correcte, no com al començament quan això els hi suposava una minúcia secundària. Els pisos tots venuts. El preu més de 400.000 €. I van fent sense parar. L’argument més sentit per part de l’ajuntament: “hi tenen dret”.

El planejament urbanístic s’ha convertit en un instrument poc transparent malgrat el que es diu i tecnocràtic, amb paraules que no se sap què volen dir a no ser que siguis un tècnic. Els veïns afectats tenim poquíssima força. L’Ajuntament pot fer el que vulgui, amb la col·laboració de la Generalitat, que fa aparèixer la decisió final com estranya a l’àmbit local. Tot està condicionat a que es construeixi. Es de les poques coses que lideren l’economia d’aquesta trista terra. Una terra que ho edifica tot i de qualsevol manera. Només cal anar més enllà dels Pirineus. I així ens trobem, amb zones altament densificades, perquè hem passat en tots aquests anys de 3.000 a 10.000 habitats. I contents... Més finançament.

Convertim els jardins d’antigues residencies en zones urbanitzables, passem de torres a pisos amb arguments de sostenibilitat, volem convertir els pobles en ciutats tot i que desapareix una de les diferencies d’habitat que ha marcat la història de la humanitat. Però és clar, si ens hem petat el planeta, també ens hem petat el nostre país amb la competència exclusiva sobre urbanisme. Està ja estudiat: aquest és un dels àmbits de la corrupció. Però no es fa més cas perquè hi viu molta gent de tot el sector constructiu. Alguns seran els més rics del cementiri. Altres s’hipotecaran per trenta anys com a mínim. Una gran quantitat no tindrà mai dret a un habitatge digne. Una vergonya moral d’aquest país.

Els Ajuntaments, situats entre la Generalitat i les promotores, no sé si poden fer política. Alguns personatges guanyaran diners i es jubilaran, després de fer tots els papers de l’auca. Curiosament els nou vinguts a la zona “poligonera” que estan construint a marxes forcades, s’oposen ara als habitatges de protecció oficial que cal fer segons la legislació vigent. O sigui, nosaltres ens oposem a la construcció desaforada que ha envaït la zona amb pisos, i els habitants d’aquests s’oposen als nous HPO. I així ens anem amargant la vida, en una mostra eloqüent d’estupidesa col·lectiva. Mentre tant, les ments pensants d’aquest enrenou no apareixen enlloc. La gent els coneix. S’han amagat com els talps que ja no podran viure en la nova zona urbanitzada. La ciutadania només pot gestionar el malestar.