No hi ha justícia!

La llibertat de molts ciutadans i el sentit de justícia es troben conculcats per una concepció totalitaria de la constitució i el dret

L’acció dels poders públics posant al servei dels ciutadans institucions com ara l’administració pública o el poder judicial, esdevé cabdal per tal de fer efectiva la virtut cívica de la justícia. Hi ha d’haver una complicitat entre Estat i societat, en el sentit que ambdós confiin en aquestes institucions per tal de construir una societat amb justícia. Per això, quan no es posen tots els mitjans per a dotar aquestes institucions de recursos efectius, àgils, transparents, quan no hi ha una efectiva accessibilitat, tot plegat repercuteix negativament en la consciència ciutadana i afecta a l’ideal de justícia. Si un procés triga més temps del necessari, si no es respon a demandes socials majoritàries, i determinades institucions no són valorades positivament perquè no esdevenen útils per tal de solucionar els problemes dels ciutadans, la justícia com a valor cívic es pot veure malmesa, tot generant-se actituds de pèrdua de confiança en el “sistema institucional” o de descrèdit de les institucions que són perilloses per a la convivència. I una convivència pacífica, única que pot rebre aquest nom, depèn de tothom, dels ciutadans i dels poders públics. Podem afirmar, per tant,  que ambdós han de ser virtuosos i guiar-se per criteris de justícia.

Quan parlem de justícia hem de tenir present altres conceptes profundament relacionats, com són la igualtat (la real i no només la formal), i la proporcionalitat de les accions humanes i de les decisions públiques. La justícia per tant, tot i que es pot moure en el camp del dret, és un element de la vida, que hauria d’impregnar les actuacions de tothom. Si mes no aquesta sembla una aspiració legítima, per tal de millorar la societat; una societat més justa en el seu conjunt i en les relacions entre les persones.

Una societat , en definitiva, que tingui ben present el valor de la justícia estarà preparada, com els seus ciutadans, per a resistir-se a les injustícies. Com va dir Ihering, resistir-se a les injustícies és un deure de cadascú amb ell mateix, és un deure moral, però al mateix temps és un deure envers la societat. La justícia s’oposa així a la arbitrarietat i als abusos d’uns sobre els altres i requereix uns poders públics que la promoguin i la facin efectiva.

Des d’una perspectiva humanística, és important reflexionar sobre com són o haurien de ser les actuacions de les persones, i quines són les creences dominants a la societat: avui un mínim inexcusable és defensar el respecte als drets humans, amb el problema de trobar una base ètica universal que els defineixi. Què és la justícia, per tant, forma part, d’un debat social i de concepcions personals, en el que hi influeixen els elements anteriors i que com en tots els temes humanístics no té una definició definitiva. El debat sobre allò que és just o injust és això: un debat, ètic, moral i jurídic, obert o pendent de construcció, en cada moment històric, però que hauria de tenir algun element de permanència propi dels valors de civilització.

Per això, el valor que defineix el que pot ser just segueix essent el de donar a cascú el que es mereix, el que es seu i d’aquesta manera construir una societat el més cohesionada possible, i en conseqüència amb les màximes cotes de justícia. Aquí el dret té un paper destacat com a instrument ordenador per a propiciar el valor de la justícia. Una societat justa i amb ciutadans que se sentin ben tractats en les seves demandes de justícia, esdevenen els punts d’arribada de qualsevol procés d’institucionalització política, que pel que a nosaltres ens interessa és l’Estat de Dret. Com es recorda sovint, l’Estat de Dret no és un Estat amb normes –això ho seria qualsevol Estat- sinó aquell que fa possible la limitació del poder absolut, que garanteix la seguretat jurídica, i que sobretot protegeix els drets subjectius de les persones. 

D’aquesta manera, una comunitat política civilitzada es regeix avui pel dret. Com va afirmar Sant Agustí i després ens recordà Kelsen, la convivència regida per un ordenament jurídic ens permet legitimar les institucions existents i diferenciar l’Estat d’una banda de lladres, en una expressió realment gràfica. El dret objectiu (les normes jurídiques) es construeix a partir del respecte i promoció dels drets subjectius.  Què millor que observar que l’ordenament jurídic regula, garanteix i promociona els drets de les persones i dels col·lectius? El dret no és un producte de laboratori sinó conseqüència de factors socials i morals, i malgrat el que alguns puguin pensar no és un conjunt de normes per a prohibir-ho tot sinó per a regular ordenadament, a través de regles de procediment, límits i criteris interpretatius, entre els que destaca el “favor libertatis”, és a dir, el respecte màxim a la llibertat. D’aquesta manera, l’ordenament jurídic és un instrument de promoció de la justícia, o el que ara és el mateix, la llibertat.

Avui, en el nostre context més inmediat podem afirmar, sense por a equivocar-nos que la llibertat de molts ciutadans i el sentit de justícia es troben conculcats per una concepció totalitaria de la constitució i el dret, sense cap deferència a les persones que, com el cas de Catalunya, volen participar en la construcció de la justícia mitjançant el dret de vot. Un dret inalienable, garantit per la constitució i els tractats internacionals i perfectament exercitable en el marc normatiu vigent a l'Estat espanyol. I sobretot perfectament realitzable dins el sentit més democràtic de l'Estat de dret. Quan temps es podrà intentar negar la força decidida d'un sector de la ciutadania espanyola d'expressar-se, de fer-se justícia, de no respondre per part de les institucions públiques a les autèntiques demandes socials majoritàries malgrat que minoritaries en el conjunt de l'Estat? 

Protegir els menors (i els adults) davant la televisió

Cal plantejar-se molt més seriosament  la protecció de la infància i la joventut.

Penso que és urgent plantejar-se la protecció de la infància i la joventut, tant en allò relatiu als horaris com pel que fa a la qualitat informativa i dels programes televisius. El cas és greu perquè segons les estadístiques els menors passen gairebé el mateix temps davant la televisió que a l’escola, la qual cosa em sembla una aberració.

El més preocupant es que els infants poden arribar a socialitzar-se majoritàriament mitjançant els suposats valors de la televisió en contra dels de la família o l’escola. Com s’ha recordat, la televisió és com el carrer on passa de tot, i per tant caldria introduir  controls adients, per tal de garantir els drets dels pares d’escollir la formació moral dels fills i el respecte a la familia.

No em sembla de rebut l’argument de “no posar la tele”, o de restar continuadament al costat dels menors tutelant tots els seus actes minuciosament. Potser això estaria bé, però el problema és molt més complex. És a dir, així com al carrer no es pot fer qualsevol cosa, tampoc crec que la televisió pugui emetre el que vulgui sense cap control. Aquesta és la perspectiva que vull comentar. De mica en mica s’està avançant, però encara resta molt camí per recórrer, i no guiar-se només per criteris econòmics. A l'Estat espanyol, a diferència de tots els estats europeus, no hi ha cap ens regulador de continguts televisius i de supervisió dels horaris protegits.

El més preocupant és que els infants poden arribar a socialitzar-se majoritàriament mitjançant els suposats valors de la televisió en contra dels de la família o l’escola. Una deixadesa de funcions de les institucions públiques que no es pot deixar a l'albir de codis deontològics que no serveixen de res, front els interessos dels grans grups mediàtics que dominen la televisió privada o front la polítització sectària en la pública. La televisió és per a veure-la, no sé si per a viure-la. 

El problema és per a mi molt greu, atès que avui ja no sabem, des d’una actitud crítica quin es el relat de la veritat de tot allò que ens passa com a persones, com a societat, o com a país, si ens guiem massa per tot allò que surt a la televisió.

L’excés d’anuncis, el sectarisme informatiu, el dirigisme polític encobert, la renuncia a una autoregulació creïble, provoca en massa casos una feina difícil i imprescindible d’organismes que com el CAC -Consell de l'Audiovisual de Catalunya- haurien de posar de manifest totes aquestes deficiències, des d’una independència real i al servei de la veritat informativa i el respecte dels drets de l’audiència. La televisió no pot ser un instrument al servei de la enginyeria social, amb total impunitat.

És important la veritat!

Necessitem més veritat per viure dignament. Harry G. Frankfurt, ha escrit sobre la importància de la veritat en el món social, en contra de l'escepticisme, del relativisme, del cinisme i l'engany. Avui necessitem, certament, creure en la veritat, com un element indispensable per atorgar més credibilitat a la política. 

 

Necessitem la veritat per viure amb plenitud. Podríem dir que la veritat és un dret individual i col·lectiu, de tots i cadascun dels ciutadans. Es tracta d'una cosa molt important per poder contraposar les idees amb un fonament racional d'aquelles que parteixen de prejudicis o que senzillament són mentides. Es un retorn a posar de manifest el principi evangèlic "veritas liberabit vós", la veritat us farà lliures.

 

Un país que es conforma amb mitges veritats és un país, al meu parer, instal·lat en la confusió i per tant abocat a la decadència i fins i tot a la indecència. Curiosament, avui en dia, quan més podem saber gràcies als mitjans d'informació, de comunicació i de transmissió del coneixement, més dubtes ens plantegem sobre la veritat d'allò què passa al nostre voltant. Per això, actualment, la veritat és un valor més important que mai, perquè vivim en un context de sobresaturació informativa, i també en massa ocasions, de gran confusió .

 

Necessitem un relat sobre molts aspectes de la vida en comú, sobre la vida social i política, a partir d'altes dosis de veritat. No una recreació des d'opinions o punts de vista contradictoris. Hem de saber diferenciar fets i opinions. I això és especialment important per als personatges públics i per als professionals de la informació.

 

Al meu parer, la confusió se'ns ha instal·lat al discurs col·lectiu. Per exemple, primer se'ns va negar des del Govern espanyol  la crisi econòmica, utilitzant paraules com desacceleració i altres eufemismes perquè no volien perdre vots. Un cop celebrades les eleccions generals del 2008 i aconseguida la victòria el tema es va enfocar d'una altra manera, i es va admetre la crisi, perquè no es podia anar en contra de l'evidència, fins a caure en desgràgia el projecte "zapateril" a les darreres eleccions generals. Un altre exemple és el caos dels trens de rodalies a la conurbació de Barcelona, el qual sembla que no hi ha manera de solucionar i definir què passa i explicitar una solució, què passa sens dubte per intervertir més i millor. Un greuge inadmissible si el comparem amb la conurbació de Madrid. Un últim exemple: el procés sobiranista obert a Catalunya des de fa un parell d'anys. Encara que s'entestin en fer-lo apareixer com a inconstitucional no ho serà mai perquè s'intenta fer en el marc de l'ordenament jurídic vigent. Aleshores, per què ens diuen alguns que és impossible? Per pur cinisme i sectarisme. No hi ha veritat. De fet, totes les opcions, les partidàries del dret a decidir també, ens expliquen el seu discurs, en una gran confusió entre opinions i veritat. I una darrera cosa: algú pensa que l'opció federal és avui constitucionalment admissible? Caldrà reformar la Constitució. En canvi per a exercir el dret a decidir no! És més moderat el dret a decidir que el federalisme. Però no interessa dir la veritat.

 

De fet, segons les opcions polítiques es ven una o altra resposta als problemes o situacions de la vida pública. No obstant això, a mi em crida l' atenció el fet que si bé ningú confiaria en un tècnic o professional que no digués la veritat, hi ha un cert relativisme sobre la necessitat que els polítics o els periodistes diguin la veritat, i tota la veritat. Sembla que tenim integrat a la nostra consciència que en política no dir la veritat o dir allò que fa guanyar vots a cada moment, encara que no sigui del tot verídic, pot arribar a ser positiu i acceptable. Surrealista.

 

 

 

La societat del lleure. Malgrat les àmplies ofertes de lleure que tenim, com ha dit el sociòleg John Tribe, “no semblem una societat descansada”.

Tot i la gran crisi econòmica que patim s'acosta una època d'esperança per als comerciants. Com a mínim aquest pot ser un missatge positiu per a la gran festa del consum en què s’han convertit les celebracions del Nadal, Cap d’Any i Reis. Consum i lleure, en el seu cas, per a qui hagi pogut gaudir de vacances o de descans laboral. Per a qui pugui, perquè l'austericidi al que estem tots sotmesos no deixa gaire possibilitats de despesa, i ens condemna a la recessió progressiva.

De tota manera, l'home d'avui cerca el temps lliure. I d'altres, gràcies en part a això, obtenen alguna ocupació al sector serveis. Ara bé, malgrat les àmplies ofertes de lleure que tenim, com ha dit el sociòleg John Tribe, “no semblem una societat descansada”. Efectivament, cada vegada tenim més objectes lúdics, li dediquem més diners a coses que ens satisfan en termes d’ociositat, però tot plegat no sembla satisfer plenament a molts que poden accedir a tots aquest serveis i, a més, margina a aquells que no hi poden accedir. Queda clar que la felicitat es troba en altres aspectes.

No sé si l’òrgan fa la funció o és a l'inrevés, però la societat del lleure en la que estem instal·lats ens ha provocat, a parer meu, un model de persona en què el descans no es conseqüència del treball sinó un fi en si mateix. Alguns han parlat de la “macdonalització” de la vida, o d’una mena de “Disneylandia” en la que sembla que allò més important de l’escala de valors és  la diversió –en ocasions, quant més frívola millor- i com un encanteri uniforme, que es resumiria, en la fal·lera que arribi el cap de setmana, les vacances o els ponts.

El lleure, a més, no és igual per a tots. Hi ha en primer lloc el lleure involuntari, és a dir, la no ocupació per manca d’un lloc de treball, amb la conseqüent frustració que això comporta. En segon lloc, hi ha la persona superocupada, fins i tot aquella que guanya molts diners, però que no té  temps per a descansar una mica, o per estar amb la seva família, i quan pot descansar ho fa de manera compulsiva, anant-hi a un “parc temàtic” o fent un viatge a un lloc quan més lluny i exòtic millor. D'altra banda, no podem oblidar la massificació. Un dia volem anar, per exemple, al teatre, al cinema, a un espectacle, i ens trobem amb masses immenses de gent que han tingut la mateixa idea que nosaltres. I això passa malgrat la crisi. Es com una paradoxa, o potser com un reducte o un alliberament temporal per a molta gent.

Penso que -tot i que cadascú farà el que pugui, i vulgui, perquè no serè jo jutge de les accions alienes- si valoréssim més el dia a dia, la qualitat de vida consistent en la qualitat de les relacions personals, i sapiguèssim aprofitar el descans com una activitat enriquidora en termes humans,  podríem tenir una vida més tranquil·la i més relaxada. Perquè l’autèntica riquesa avui és gaudir de temps amb qualitat de vida i no pretendre descansar compulsivament i massificadament. Això, és clar, qui ho pugui fer, perquè la nostra societat està cada cop més podrida, curtcircuitada, trencada i ha generat -amb consciència o sense- la serp verinosa de l'exclusió social, la pobresa estructural, la marginació, la desesperació. Un espai on la vida s'escola sense lleure, sinó amb angoixa i desesperació.  

Dret a decidir i legitimitat de les institucions

No es pot condemnar a la inconstitucionalitat gratuïta una part del poble.

Ara que a Catalunya es vol exercir el “dret a decidir” i portar a terme una consulta sobre el seu reconeixement com a subjecte polític sobirà, cal recordar que el respecte a les institucions pròpies de l’Estat de Dret com és ara la Constitució no vol dir recórrer a una mena de catecisme per a impedir-lo, sinó un punt de partida per a possibilitar-lo. Això és així perquè la constitució, no és un reglament inquisitorial, sinó que s’ha de moure dins les estructures d’una concepció democràtica de la vida i de la interpretació del dret. Els governants s’han d’esforçar en fer actuacions constitucionals i no afirmar alegrement que el dret a decidir és impossible. S’han detectat com a mínim cinc vies perfectament constitucionals per a fer la consulta. No es pot condemnar a la inconstitucionalitat gratuïta a una part del poble. Es inacceptable des del punt de vista de la legitimitat d’exercici

Quan s’afirma la importància de l’Estat de Dret  es remet a una concepció de la vida basada en la legitimitat racional de les normes jurídiques , en la limitació del poder expansiu de l'Estat  - separació de poders i garantia dels drets fonamentals- i tots els mecanismes institucionals dels que s'ha dotat la civilització. El respecte a la llei i als drets de les persones ha de ser el fonament d'una convivència civilitzada , que persegueixi la pau i la justícia . Per assolir aquest objectiu cal el diàleg permanent amb tots els sectors interessats i destinataris de les normes. La legitimitat d'origen ha de continuar per mitjà de la legitimitat d'exercici, essent incompatible amb la prepotència, l'abús dels recursos jurídics , la imposició o el sectarisme . Entenem que res desprestigia més les institucions pròpies de l'Estat de Dret que el voler-se apropiar d’elles tot identificant els interessos de partit amb els de l'Estat.

D’altra banda, entenem que la democràcia es fa més real quan supera el fet de ser un mer procediment articulador de la governabilitat . En aquest sentit , la democràcia ha de conciliar ètica i política Per avançar en la democràcia s'exigeix un perseverant esforç integrador de tots els membres de la comunitat , per així aconseguir la seva plena realització com a persones . En aquesta comunitat integrada i integradora resideix la justificació d'una democràcia participativa , que porti a terme la màxima del "govern del poble" , sense cap tipus d'exclusió .

Finalment , em sembla radicalment rebutjable el colonialisme cultural i polític, que uniformitza injustament la diversitat entre les persones , els pobles i les nacions , i que posa en perill llur pervivència. Cal una nova cultura per preservar i potenciar el pluralisme , que és la vida . Això ha de ser una exigència ètica i política, conseqüència del reconeixement de la diversitat com un patrimoni de la humanitat

A l'Estat espanyol és urgent prendre partit per una concepció humanista i personalista de la política , de la qual se’n  deriven les consideracions anteriors. I no només amb paraules sinó amb fets. Caldrà veure a què juga cadascú. Sense trampes.

La “doctrina Parot” i el desprestigi de les institucions

Darrerament l’estat espanyol no presenta símptomes de gaire prestigi institucional. Quantes institucions podem dir que funcionen bé? El col·lapse institucional en el cas de la doctrina Parot es reflecteix en una interpretació  de l’aplicació del codi penal que com era de preveure no ha estat avalada pel Tribunal Europeu de Drets Humans.

Més enllà de posicionaments jurídics i polítics concrets, i dels fàstics que ens puguin fer algunes persones que poden sortir en llibertat, hi ha un principi essencial de l’estat de dret que és el de la irretroactivitat de les disposicions desfavorables o restrictives dels drets. L’anomenada doctrina Parot va ser un intent de fer dir als jutges, en la fase d’aplicació de la llei, allò que aquesta no deia. Quan es va reformar el codi penal el 2003 el legislador va endurir el règim de sancions penals, tendent a un compliment més íntegre de les condemnes. Però en els casos anteriors, no podia aplicar-se un criteri sobre el que no es podia tenir un coneixement previ, ni una expectativa. El TEDH ha protegit la persona privada de llibertat il·legalment, com no podia ser d’una altra manera.

Al meu parer, el més criticable d’aquesta situació és la deixadesa de funcions del Govern i de les Corts Generals. Ara, el Govern central sembla que torna a rentar-se les mans, com si no anés amb ell, dient que és un tema propi de la independència dels jutges. I la política criminal? I la lluita antiterrorista en el marc del tan esmentat Estat de Dret?  En pocs mesos el TEDH ha tombat dos temes especialment sensibles per als drets humans a l’estat espanyol: els abusos de les hipoteques i la irretroactivitat de les sancions penals.

Costa creure en les institucions espanyoles, perquè no es respecten els criteris més elementals de l’estat de dret. I a sobre alguns s’omplen la boca de la paraula constitució, quan són els primers en vulnerar-la. Necessitem governants que compleixin la constitució, de la que s’omplen la boca, com en el cas del nostre “dret a decidir”. No serà que no s’esforcen en fer interpretacions realment constitucionals que respectin els drets de les persones?

Els abusos en l’aplicació de la llei penal són inadmissibles perquè justícia no es revenja, l’aparició estel·lar d’indesitjables terroristes i de delinqüents de la pitjor condició traumatitza a la bona gent, i des d’Europa es  reclama un principi central de tota societat civilitzada com és la seguretat jurídica.  L’ombra del Quixot planeja arreu.

Acció humana i responsabilitat social de la persona. Deu proposicions.

(*)  

A les següents línies em proposo aportar algunes consideracions sobre l’acció humana  com a propiciadora de la responsabilitat social de la persona. Entenc que la persona té una vocació de transcendència en el si de la comunitat a la que ha de servir, què permet el seu màxim desenvolupament, en la línia del personalisme comunitari. Avui, quan ens assetja una deshumanitzadora crisi no tan sols econòmica sino de valors humans, la reflexió sobre què podem fer per tal de millorar i “humanitzar” el nostre entorn vital em sembla especialment important.

Com a punt de partida voldria emmarcar les meves reflexions en el següent context:

L’acció humana s’ha d’orientar a “fer el bé” als altres, i a un mateix, la qual cosa comporta saber què és el bé comú, que no és la suma dels interessos particulars sinó un interès general, del cos social, de la comunitat. Tampoc és necessàriament un bé determinat per la majoria i prou, atès que caldrà respectar l’existència de minories, òbviament com a tals minories. D’altra banda, l’acció humana s’orienta molt sovint al “tenir” i no sempre a l’”ésser”, i sembla útil reorientar la seva prioritat envers el “benésser” més que el benestar. A més és important l’omissió, orientada a no molestar, a deixar fer, o fins i tot la “comissió per omissió” en casos d’especial vinculació d’una persona amb un altra.

L’acció humana ha de ser responsable.  La responsabilitat es  desenvolupa de forma individual (personal) però també col·lectiva (en el si de grups humans, com l’empresa o la família, entre molts d’altres).

L’acció humana ha de centrar-se  en l’ésser, de manera que així permeti el desplegament de la intel·ligència en tots els àmbits: racional, emocional, espiritual.

L’acció humana responsable és aquella que fa possible el “retorn” de la persona a la col·lectivitat, com “acció de gràcies” per així construir un país amb qualitat humana.

Des de les premisses anteriors, proposo les deu idees següents:

1.- Avui l’acció socialment responsable més important és “ajudar els altres”, qui pateix, qui viu en soledat, etc. Així, la màxima acció humana socialment responsable és l’amor, i viure  la caritat, per a fer possible la “civilització de l’amor” i el mandat evangèlic d’estimar-nos uns als altres.

2.- Cal preocupar-se per tal de construir la pròpia personalitat. Aquesta és una acció sobre un mateix. Cal que tinguem cura de nosaltres mateixos, i que ens cultivem (educació) de la forma més integral possible (intel·ligències múltiples) i en especial que no obliden la capacitat d’introspecció per a cercar la pau interior. Avui ens urgeix saber estar sols i en silenci, com aspectes constructius de la vida.

3.- L’emprenedoria és cabdal. Vol dir, tenir iniciativa per intentar crear riquesa, treball, i sempre ser conscient del retorn que hem de fer a la societat que ho ha permès, perquè els altres s’han esforçat per mi. Cal superar la cultura del subsidi, i posar en valor elements com la iniciativa privada a l’economia, el principi de subsidiarietat, o l’ètica en els negocis.

4.- Hem de construir relacions humanes sòlides i duradores. Ens urgeix superar el món líquid (Baumann) que no permet gaudir d’estructures amb un capital humà i social de qualitat i amb estabilitat.

5.- Hem d’intentar no viure tan de pressa. Recordem el moviment “slowly” als USA. Cal ser més conscients de tot allò que vivim, ser més reflexius. No per fer moltes coses serem més feliços ni ajudarem més als altres. La tranquil·litat existencial és un valor imprescindible per a desenvolupar accions humanes socialment responsables. La serenor i el seny són essencials per a viure amb més profunditat.

6.- Necessitem ésser competents, no tan sols competitius. Per tant, no podem caure en enveges, en la indiferència envers els altres, en l’agressivitat o en les comparacions permanents.

7.- Hem de treballar a favor del canvi social real. Es a dir, per un “nou paradigma postmaterialista” que comporti una manera diferent de viure (no pretendre com a màxima aspiració el trinomi immediat cap de setmana-cotxe-casa), lluiti amb eficàcia contra la corrupció i la prepotència tan comunes a la nostra societat, que superi l’actual col·lapse institucional en el que ens hem situat al vell continent. Certament, tinc la sensació que avui hi ha una crisi sistèmica sobre la manera de viure que ens obliga a un replantejament global si volem fer alguna proposta socialment responsable. Tot i reconèixer la gran quantitat de persones que fan el bé.

8.- S’ha d’introduir a les nostres vides el sentit de l’agraïment. Ser agraït és una gran qualitat humana, com ho és situar la vida en l’àmbit dels deures i no tan sols dels drets. Per exemple, no podem parlar només del fet de pagar impostos, és a dir, ésser contribuent com a  fonament dels nostres drets. Això és cert i molt important, però cal dir-ho després d’assumir que primer hem de donar gràcies per tot allò que els altres han fet i fan per mi, tant des de la societat com en el seu cas des de les instàncies polítiques.

9.- Els mitjans de comunicació han de ser socialment responsables de llurs informacions. Recordem que el dret a la informació recau només sobre la veracitat. Hem de perseguir i denunciar el terrorisme informatiu i  les calumnies gratuïtes.

10.- Cal que posem en el centre de tota la vida la persona humana. No els mercats, les estadístiques, la macroeconomia... I una persona estructurada, en comunitat (família, nació, àmbits de socialització formal i informal), vinculada (amb sentit del compromís), centrada en una cultura del sí i un llenguatge positiu, amb drets i deures, amb cultura i intel·ligència, amb una clara vocació per passar dels lligams merament societaris als comunitaris.

Heus aquí algunes idees que espero serveixin per a una meditació assossegada i per accions humanes responsables. En tot cas, aquesta és la meva esperança.

---

[*]  Guió de la conferencia-col·loqui impartida per l’ autor amb el títol “Acció i responsabilitat social de la persona” a l’Aula Mounier del dijous 18 d’abril de 2013, a la Sala Sant Jordi. Facultat de Filosofia de Catalunya (URL).