(*)
A les següents
línies em proposo aportar algunes consideracions sobre l’acció humana com a propiciadora de la responsabilitat
social de la persona. Entenc que la persona té una vocació de transcendència en
el si de la comunitat a la que ha de servir, què permet el seu màxim
desenvolupament, en la línia del personalisme comunitari. Avui, quan ens
assetja una deshumanitzadora crisi no tan sols econòmica sino de valors humans,
la reflexió sobre què podem fer per tal de millorar i “humanitzar” el nostre
entorn vital em sembla especialment important.
Com a punt de
partida voldria emmarcar les meves reflexions en el següent context:
L’acció humana s’ha d’orientar a “fer el bé” als altres, i a un mateix, la qual cosa comporta saber què és el bé
comú, que no és la suma dels interessos particulars sinó un interès general,
del cos social, de la comunitat. Tampoc és necessàriament un bé determinat per
la majoria i prou, atès que caldrà respectar l’existència de minories,
òbviament com a tals minories. D’altra banda, l’acció humana s’orienta molt
sovint al “tenir” i no sempre a l’”ésser”, i sembla útil reorientar la seva
prioritat envers el “benésser” més que el benestar. A més és important
l’omissió, orientada a no molestar, a deixar fer, o fins i tot la “comissió per
omissió” en casos d’especial vinculació d’una persona amb un altra.
L’acció humana ha de ser responsable. La responsabilitat es
desenvolupa de forma individual
(personal) però també col·lectiva (en el si de grups humans, com l’empresa o la
família, entre molts d’altres).
L’acció humana ha de centrar-se en l’ésser, de manera
que així permeti el desplegament de la intel·ligència en tots els àmbits: racional,
emocional, espiritual.
L’acció humana responsable és aquella que fa possible el
“retorn” de la persona a la col·lectivitat, com “acció de gràcies” per així construir
un país amb qualitat humana.
Des de les
premisses anteriors, proposo les deu idees següents:
1.- Avui l’acció socialment responsable més
important és “ajudar els altres”, qui pateix, qui viu en soledat, etc. Així,
la màxima acció humana socialment responsable és l’amor, i viure la caritat, per a fer possible la
“civilització de l’amor” i el mandat evangèlic d’estimar-nos uns als altres.
2.- Cal preocupar-se per tal de construir la
pròpia personalitat. Aquesta és una acció sobre un mateix. Cal que tinguem
cura de nosaltres mateixos, i que ens cultivem (educació) de la forma més
integral possible (intel·ligències múltiples) i en especial que no obliden la
capacitat d’introspecció per a cercar la pau
interior. Avui ens urgeix saber estar sols i en silenci, com aspectes
constructius de la vida.
3.- L’emprenedoria és cabdal. Vol dir,
tenir iniciativa per intentar crear riquesa, treball, i sempre ser conscient
del retorn que hem de fer a la societat que ho ha permès, perquè els altres
s’han esforçat per mi. Cal superar la cultura del subsidi, i posar en valor elements
com la iniciativa privada a l’economia, el principi de subsidiarietat, o
l’ètica en els negocis.
4.- Hem de construir relacions humanes sòlides
i duradores. Ens urgeix superar el món líquid (Baumann) que no permet
gaudir d’estructures amb un capital humà i social de qualitat i amb
estabilitat.
5.- Hem d’intentar no viure tan de pressa.
Recordem el moviment “slowly” als USA. Cal ser més conscients de tot allò que
vivim, ser més reflexius. No per fer moltes coses serem més feliços ni ajudarem
més als altres. La tranquil·litat
existencial és un valor imprescindible per a desenvolupar accions humanes
socialment responsables. La serenor i el
seny són essencials per a viure amb més profunditat.
6.- Necessitem ésser competents, no tan sols
competitius. Per tant, no podem caure en enveges, en la indiferència envers
els altres, en l’agressivitat o en les comparacions permanents.
7.- Hem de treballar a favor del canvi social
real. Es a dir, per un “nou paradigma postmaterialista” que comporti una
manera diferent de viure (no pretendre com a màxima aspiració el trinomi immediat
cap de setmana-cotxe-casa), lluiti amb eficàcia contra la corrupció i la
prepotència tan comunes a la nostra societat, que superi l’actual col·lapse
institucional en el que ens hem situat al vell continent. Certament, tinc la
sensació que avui hi ha una crisi sistèmica sobre la manera de viure que ens obliga a un replantejament global si volem
fer alguna proposta socialment responsable. Tot i reconèixer la gran quantitat
de persones que fan el bé.
8.- S’ha d’introduir a les nostres vides el
sentit de l’agraïment. Ser agraït és una gran qualitat humana, com ho és
situar la vida en l’àmbit dels deures i no tan sols dels drets. Per exemple, no
podem parlar només del fet de pagar impostos, és a dir, ésser contribuent com
a fonament dels nostres drets. Això és
cert i molt important, però cal dir-ho després d’assumir que primer hem de donar
gràcies per tot allò que els altres han fet i fan per mi, tant des de la
societat com en el seu cas des de les instàncies polítiques.
9.- Els mitjans de comunicació han de ser
socialment responsables de llurs informacions. Recordem que el dret a la
informació recau només sobre la veracitat.
Hem de perseguir i denunciar el terrorisme informatiu i les calumnies gratuïtes.
10.- Cal que posem en el centre de tota la vida
la persona humana. No els mercats, les estadístiques, la macroeconomia... I
una persona estructurada, en
comunitat (família, nació, àmbits de socialització formal i informal),
vinculada (amb sentit del compromís), centrada en una cultura del sí i un
llenguatge positiu, amb drets i deures, amb cultura i intel·ligència, amb una
clara vocació per passar dels lligams merament societaris als comunitaris.
Heus aquí algunes
idees que espero serveixin per a una meditació assossegada i per accions
humanes responsables. En tot cas, aquesta és la meva esperança.
[*] Guió de la
conferencia-col·loqui impartida per l’ autor amb el títol “Acció i
responsabilitat social de la persona” a l’Aula Mounier del dijous 18 d’abril de
2013, a la Sala Sant Jordi. Facultat de Filosofia de Catalunya (URL).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada