Els objectius de desenvolupament del Mil.lenni

Deu anys després de la “Declaració del mil•lenni” cal tenir en compte que els objectius que es preveien per al 2015, per tal de reduir la misèria, la fam, les malalties, i la mortalitat infantil no es podran donar. Els darrers informes sobre aquests objectius no són gents animosos. L’ONU ha tornat a posar sobre la taula la urgència d’assolir aquests objectius per tal de fer sortir la humanitat de la misèria, però la crisi econòmica ha frustrat moltes expectatives. Recordem que es plantejava reduir a la meitat les persones amb ingressos inferior a 1 dolar al dia, o la reducció de la mortalitat infantil fins a cinc anys en dues tercers parts.
Els darrers mesos ha pujat de 55 a 90 milions de persones més del previst la xifra de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa, s’han reduït els pressupostos per l’assistència social i per al desenvolupament, i l’accés als medicaments és cada vegada més costós en molts indrets del planeta.
Deixant de banda l’optimisme inicial desmesurat d’alguns plantejaments, i la confiança amb la reducció del deute extern, l’ajuda al desenvolupament al tercer mon, o les condicions d’un comerç mundial més just, en destaca l’anàlisi excessivament econòmica, que ha calgut revisar amb l’actual crisi econòmica i financera. I com sempre, el repte de millorar el capital humà i social dels països en vies de desenvolupament o subdesenvolupats resta pendent com a factor de progrés no necessariament lligat només a plantejaments econòmics, sinó també a condicions no materials, com ara les culturals, espirituals i totes aquelles que forneixen una concepció de la vida lligada a la mateixa dignitat de la persona. Caldrà continuar treballant.

El dret a la pau

Els darrers dies s’ha celebrat a Barcelona i d’altre ciutats de Catalunya, la XXVena Trobada de pregària per la Pau organitzada per la Comunitat de Sant Egidi, amb un plantejament hereu de l’esperit de la pregària franciscana i de la trobada que impulsà ja fa uns anys el sant pare Joan Pau II. La frase que resumeix aquest esperit és : “Senyor, feu-me un instrument de la teva pau”. O “Si vols la pau , pacifica el teu cor”.
Jo ara només voldria afegir la reflexió següent: la pau té molts matisos. En un sentit ètic, és molt més que l’absència de conflicte; és un estat d’ànim, una manera de viure. És la condició fonamental per a una existència humana digna i plena, essent el seu grau màxim la pau espiritual, la que brolla de les consciències i inspira tota la nostra vida.

Ara bé, la pau també s’expressa en aspectes que afecten l’ordenació de la convivència social. D’aquesta manera, la lluita per la pau, esdevé quelcom connectat amb la defensa de la justícia, perquè no hi ha pau sense justícia, individual ni social.
En tot cas, el que ens ha d’interessar a tots és limitar racionalment la violència, la guerra, els assetjaments, les intromissions il·legítimes en la vida dels altres, i especialment al més febles o desafavorits. Es per això que la lluita per la pau és també una lluita per la llibertat.
La pau té, en conseqüència, múltiples manifestacions, és personal i col·lectiva. Comporta poder viure amb una tranquil·litat existencial, sense molèsties de terceres persones ni de l’Estat. Un Estat que no respongui a la necessitat d’ordenar la convivència i garantir un mínim de pau social -entre altres mecanismes, mitjançant el dret- és certament inútil.
Però més enllà de l’Estat ens trobem amb el problema de l’absència d’un ordre supraestatal que sempre ha comportat grans inseguretats, Els Estats han recorregut a la guerra, en ocasions fins i tot com una continuació de l’acció política. La història de la humanitat és la història de guerres, moltes entre Estats.

D’altra banda, l’ensenyament de la història parteix de períodes que els llibres divideixen segons les guerres. La guerra apareix com el gran criteri ordenador de la història.

Davant d’aquesta situació es fonamental reivindicar una cultura de la pau i una educació per la pau.

CARTA QUE EL NEW YORK TIMES NO VA A PUBLICAR!

Abril, 2010 .

Querido hermano y hermana periodista:

Soy un simple sacerdote católico. Me siento feliz y orgulloso de mi vocación. Hace veinte años que vivo en Angola como misionero. Me da un gran dolor por el profundo mal que personas que deberían de ser señales del amor de Dios, sean un puñal en la vida de inocentes. No hay palabra que justifique tales actos. No hay duda que la Iglesia no puede estar, sino del lado de los débiles, de los más indefensos. Por lo tanto todas las medidas que sean tomadas para la protección, prevención de la dignidad de los niños será siempre una prioridad absoluta.

Veo en muchos medios de información, sobre todo en vuestro periódico la ampliación del tema en forma morbosa, investigando en detalles la vida de algún sacerdote pedófilo. Así aparece uno de una ciudad de USA, de la década del 70, otro en Australia de los años 80 y así de frente, otros casos recientes… Ciertamente todo condenable! Se ven algunas presentaciones periodísticas ponderadas y equilibradas, otras amplificadas, llenas de preconceptos y hasta odio. ¡Es curiosa la poca noticia y desinterés por miles y miles de sacerdotes que se consumen por millones de niños, por los adolescentes y los más desfavorecidos en los cuatro ángulos del mundo! Pienso que a vuestro medio de información no le interesa que yo haya tenido que transportar, por caminos minados en el año 2002, a muchos niños desnutridos desde Cangumbe a Lwena (Angola), pues ni el gobierno se disponía y las ONG’s no estaban autorizadas; que haya tenido que enterrar decenas de pequeños fallecidos entre los desplazados de guerra y los que han retornado; que le hayamos salvado la vida a miles de personas en México mediante el único puesto médico en 90.000 km2, así como con la distribución de alimentos y semillas; que hayamos dado la oportunidad de educación en estos 10 años y escuelas a más de 110.000 niños...

No es de interés que con otros sacerdotes hayamos tenido que socorrer la crisis humanitaria de cerca de 15.000 personas en los acuartelamientos de la guerrilla, después de su rendición, porque no llegaban los alimentos del Gobierno y la ONU. No es noticia que un sacerdote de 75 años, el P. Roberto, por las noches recorra las ciudad de Luanda curando a los chicos de la calle, llevándolos a una casa de acogida, para que se desintoxiquen de la gasolina, que alfabeticen cientos de presos; que otros sacerdotes, como P. Stefano, tengan casas de pasaje para los chicos que son golpeados, maltratados y hasta violentados y buscan un refugio. Tampoco que Fray Maiato con sus 80 años, pase casa por casa confortando los enfermos y desesperados.

No es noticia que más de 60.000 de los 400.000 sacerdotes, y religiosos hayan dejado su tierra y su familia para servir a sus hermanos en una leprosería, en hospitales, campos de refugiados, orfanatos para niños acusados de hechiceros o huérfanos de padres que fallecieron con Sida, en escuelas para los más pobres, en centros de formación profesional, en centros de atención a cero positivos… o sobretodo, en parroquias y misiones dando motivaciones a la gente para vivir y amar. No es noticia que mi amigo, el P. Marcos Aurelio, por salvar a unos jóvenes durante la guerra en Angola, los haya transportado de Kalulo a Dondo y volviendo a su misión haya sido ametrallado en el camino; que el hermano Francisco, con cinco señoras catequistas, por ir a ayudar a las áreas rurales más recónditas hayan muerto en un accidente en la calle; que decenas de misioneros en Angola hayan muerto por falta de socorro sanitario, por una simple malaria; que otros hayan saltado por los aires, a causa de una mina, visitando a su gente. En el cementerio de Kalulo están las tumbas de los primeros sacerdotes que llegaron a la región…Ninguno pasa los 40 años.

No es noticia acompañar la vida de un Sacerdote “normal” en su día a día, en sus dificultades y alegrías consumiendo sin ruido su vida a favor de la comunidad que sirve. La verdad es que no procuramos ser noticia, sino simplemente llevar la Buena Noticia, esa noticia que sin ruido comenzó en la noche de Pascua. Hace más ruido un árbol que cae que un bosque que crece. No pretendo hacer una apología de la Iglesia y de los sacerdotes. El sacerdote no es ni un héroe ni un neurótico. Es un simple hombre, que con su humanidad busca seguir a Jesús y servir sus hermanos. Hay miserias, pobrezas y fragilidades como en cada ser humano; y también belleza y bondad como en cada criatura… Insistir en forma obsesionada y persecutoria en un tema perdiendo la visión de conjunto crea verdaderamente caricaturas ofensivas del sacerdocio católico en la cual me siento ofendido. Sólo le pido amigo periodista, busque la Verdad, el Bien y la Belleza. Eso lo hará noble en su profesión.

En Cristo, P. Martín Lasarte sdb.

Saludos...

Una conversa sobre els tres-cents anys del Santuari de Puiggracios

Parlo amb en Jordi, un estudiant de la Universitat. Em comenta que sí, que coneix Puiggracios, més ben dit, el Santuari. Em parla de les monges, de l’acolliment que fan. Em comenta que hi va anar fa temps amb uns companys. El record que té es és molt bo. Transmet emocions profundes: les monges són bona gent. Saben acollir.
Li comento que també hi ha un conjunt de laics que hi col•laborem. En diu que no ho sabia. I li dono el “Butlletí de Puiggracios”, per tal que vegi l’activitat cultural i de reflexió que es porta a terme a redós del Santuari. També parlem dels mossens, fins i tot d’algun en concret.
En Jordi és del Vallès Occidental. De la diòcesi de Terrassa, tot i que ell és de Sabadell. Puiggracios i jo som (en el sentit que “estem” o “residim” al Vallès Oriental). Ens plantegem si hi ha una unitat dels dos Vallessos, i no sabem ben bé que dir. Potser si potser no. Tots dos estem una mica confusos amb les darreres reorganitzacions –geogràfiques però també mentals- de bisbats i arxiprestats a casa nostra. Coincidim en el fet de ser “homes de fe”.
Voldríem una societat en la que els valors cristians fossin més presents en la vida real i quotidiana de les persones. No entenem gaire- tot i que tenim les nostres impressions- de cóm podrien ésser les coses si es preguntés més a la gent. Aquest és un concepte en el qual ell i jo ens considerem inserits. Gent d’Església, gent de fe, i gent de fer: de fer Església i de fer país, com sempre ho hem fet. Així ens van ensenyar des de petits, a la família, a l’escola, als moviments i col•lectius en els què hem participat.
A propòsit d’aquest fer coincidim què tot ho trobem molt canviat. Posats, vestits, idees... No ens fan gaire cas, no ens tenen gaire en compte aquells que marquen el ritme i la marxa de les institucions. Menys que abans.
Ara passem a un altre punt. Li dic que fa tres-cents anys de la fundació del Santuari de Puiggracios. Primer com una petita esglesiola, després amb una de més gran. A dalt la muntanya, al bell mig del cel alliberador i de la plana i dels pobles, amb una visió nítida de la gent, d’aquella gent com en Jordi o com jo. Són molts anys de ser-hi en mig del món, amb gent que ha passat i que ha cregut, que ha fet coses perquè ha tingut fe. Segurament també amb indiferents i contraris. Com ara, i sobretot amb la penosa experiència de la guerra civil de 1936. Un odi que no és compres pels inventors, gestors i beneficiaris d’aquesta burocràcia anomenada “memorial democràtic”, d’aquells que volen expulsar una part de la gent de la història. Pura paranoia.
Han estat anys d’amor i d’odi, com els de la pel•lícula del passeig entre la vida la mort. Construcció, destrucció i reconstrucció. Com el nostre país. I fe, molta fe per a continuar una tasca sempre inacabada. Li comento al meu amic que als anys cinquanta del passat segle es posaren diners i noves empentes al servei de la reconstrucció del Santuari. Ell em felicita, diu, fins i tot per la part que em toca. I jo li dic que d’aquells ja en queden pocs. També l’expresso el meu pesar perquè no hi veig un futur clar i ben orientat. Però som homes de fe. Deu proveirà.
Avui res és el que era fa quinze, vint o trenta anys enrere quan jo m’hi vaig incorporar. Però resta somort el testimoni de molta gent de fe, gent senzilla i gent intel•lectual, gent de tota condició. Gent d’Església. Molta gent d’Església al llar dels darrers tres-cents anys!. Un respecte, si us plau. No parlem d’una moda fugissera. Parlem del testimoni documentat de la fe d’un poble, dels símbols d’un país, d’expressions profundes de la nostra humanitat. Aquestes són les darreres paraules d’una conversa.

Davant les noves eleccions al Parlament de Catalunya

Escric aquestes ratlles mentre espero que el President Montilla convoqui d’una vegada les eleccions al Parlament de Catalunya, amb l’esperança que mai més a casa nostra s’instauri l’anormalitat de voler formar un govern en contra de la voluntat popular, i amb la pretensió fins i tot de destruir la força política més votada. Amb l’esperança de tenir un país normal, amb polítics que acceptin de debò el resultat electoral i no visquin en la paranoia d’un món imaginari on el que importi sigui no tant guanyar les eleccions com sumar escons, autèntica perversió de la democràcia i una ofensa en tota regla als electors.
La democràcia cal construir-la des de les persones i amb les persones, perquè no és tan sols una forma de govern sinó una forma de vida, en la que no tot és possible. No es pot governar per exemple en contra de la majoria de la població o si mes no dels electors, mitjançant pactes i acords pre o postelectorals que desvirtuen radicalment el sentit de la democràcia i del respecte a les persones. Avui necessitem recuperar les persones i el poble per la democràcia, de manera que aquesta no sigui només una paraula bonica que pronunciem dins el discurs d’allò políticament correcte. La democràcia necessita, curiosament, vincular-se més amb el “demos”, amb el poble. En un altre cas, es donarà la paradoxa que la democràcia farà referència a una forma de gestionar afers públics però on no sabrem on és aquest públic, on és el “demos”. També tenim avui el repte de vincular més bé la democràcia amb l’opinió pública, què no és tan sols l’opinió publicada, la dels mass media, o la dels grans grups de pressió.
La democràcia, per tant, necessita com l’aigua, recuperar el sentit originari de l’expressió, vinculant-se a una comunitat, i en conseqüència ésser més personalista, més humanista, o simplement deixar de ser quelcom tècnic, o del món de les superestructures electorals i representatives, per a ésser més humana.
Les reflexions que voldria aportar afecten a tres conceptes: a) la representació: b) la participació; c) la persona. Com a condició prèvia als tres àmbits, cal recordar una constatació, i és que la participació és una condició sine qua non per al bon funcionament de la democràcia política i social. Aleshores, ens podríem preguntar, fins a quin punt pot existir un sistema democràtic sense participació (sense ciutadania activa) i sense persones demòcrates (persones que visquin i es creguin els principis democràtics)?
Passen a comentar breument els conceptes esmentats.
a) La representació.
La democràcia representativa es deutora d’un sistema electoral determinat. D’això en sabem molt a Catalunya, que encara no té una llei pròpia per a les eleccions al Parlament de Catalunya, tot aplicant-se disposicions transitòries de l’Estatut d’Autonomia de 1979. D’altra banda, de la situació actual en destacaria aspectes molt condicionants, com ara la llei d’Hondt, la població concentrada en grans zones urbanes, o la barrera mínima. D’altres aspectes em semblen inadmissibles, com el manteniment després de trenta anys de les llistes tancades i bloquejades, que provoquen excessos i abusos, com pot ser un alt grau de partitocràcia i de sectarisme, amb el consegüent descrèdit o “desafecció” entre qui no és de la mateixa corda que aquell que pren les decisions perquè està pensant més en els seus interessos a curt termini com a grup o col·lectiu que no pas en el país i en les persones.
La Llei de Partits ha estat, a més, el gran pacte PSOE-PP dels darrers anys, amb un bon exemple pràctic a Euskadi el 2009. D’altra banda, els pactes postelectorals a Catalunya contra l’opció que ha guanyat les eleccions pot ofendre a moltes persones. Quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, per què s’ha de participar, si després uns quants professionals de la política, de les estratègies, o del màrqueting polític, decideixen per ells.
La situació anterior obre la porta a una concepció de la vida sense límits, on tot sembla possible, i per tant es creen capelletes, “xiringuitos”, informes inútils, i el que es mes greu es comença a portar a terme una política d’enginyeria social – que afecta àmbits tan determinants com el matrimoni la família, l’avortament, la joventut, la dona, la persona en definitiva- no sempre amb tot el debat social necessari. Es perd el sentit del consens sobre els aspectes bàsic, i en canvi es busca la confrontació, com per exemple situar tota la vida en la tensió dreta-esquerra. A manca d’idees hi ha qui s’instal·la en la ideologia, i a manca de gestió eficaç en una constant producció de lleis.
b) La participació.
Em sembla una obvietat afirmar que cal passar a una democràcia governant, i no tan sols gaudir d’una democràcia governada. Cal deixar de tenir por a tècniques complementàries de la democràcia representativa -que és la gran opció de l’Estat constitucional espanyol- de democràcia més directa. Per què hi ha qui té por dels referèndums i de les consultes populars? Quin mal fan a la democràcia? D’acord que segons la legislació actual la convocatòria és del govern central, però si aquest vulgues se’n podrien fer més. Si no se’n fan més és perquè fan por, i jo diria que també es penós veure com s’escenifica la cerimònia de la confusió entre allò que no interessa políticament i una pretesa inconstitucionalitat de les mesures. Mentrestant a Catalunya, ens hem d’inventar expressions eufemístiques, com el “dret a decidir” quan tothom sap que estem fent referència al dret a l’autodeterminació.
c) La persona
Anem a parar així a la qüestió cabdal de tota reflexió política, si més no des dels plantejaments personalistes i humanistes, que són els que m’interessen. Penso que hem de reivindicar un model de persona i per això és important no oblidar uns quants elements: entre d’altres podem parlar de l’educació cívica; superar la moral de la desvinculació, de l’individualisme i del materialisme; reforçar el capital humà i social (estructures familiars sòlides, incrementar la inversió en I+D+I per a forjar un teixit humà i social del país que respongui a les demandes dels nous temps, preocupació per la responsabilitat social corporativa, etc); reivindicar polítiques públiques a favor de la persona i lluitar contra l’enginyeria social que pretén canviar l’antropologia humana a cop de lleis i talonari; rebutjar el multiculturalisme com a “tabula rasa” de la història i de la comunitat nacional; incorporar una moral dels deures abans que dels drets; definir els límits a la tolerància.
De tot el que he dit només em resta una darrera idea: encara hi ha molta feina en la tasca sempre inacabada de fer país i de construir Catalunya; una feina que és política però que també és personal i social. Per això, a banda de fer política ens hem d’interessar per fer país, i fer-ho no des de qualsevol perspectiva, ni per només guanyar eleccions, sinó per a construir un país que pagui la pena, amb valors sòlids, i amb persones que se sentin orgulloses del país que tenen.

No tenim dret al paisatge

Aquest dies d’estiu podem passejar amb tranquil·litat pels nostre pobles i ciutats. Una reflexió que a mi em ve sovint al cap quan passejo és que a Catalunya tenim un medi ambient, un entorn, força malmès i millorable. Hi ha un excés de construcció per tot arreu, com ho corroboren els estudis que diuen que la superfície urbanitzada al nostre país ha crescut sis vegades més que la població els darrers deu anys.

Aquesta situació ha comportat canvis importants en les condicions de vida, i greus conseqüències mediambientals, entre les que destaquen l’augment de la contaminació, la utilització del sol en zones de legalitat sempre revisable, la creació d’una barrera prop de la costa, l’alt grau de pavimentació, etc.

Ara bé, mentre unes dependències polítiques i administratives se’n preocupen d’uns aspectes, d’altres fomenten tot el contrari, sense que hi hagi una actuació coordinada. Per exemple, d’una banda, interessa vendre cotxes, que contaminen, i el govern n’aprova ajuts en aquest sentit, però d’altra augmenta la preocupació per les greus conseqüències mediambientals de la pol·lució i s’atreveixen a prohibir-nos anar a una determinada velocitat..

El cas dels purins, en l’àmbit agrari, presenta una situació alarmant. I també és preocupant la dependència cada cop més gran del consum elèctric, amb avaries greus i augments descomunals de les factures. En canvi, tot s’ha de dir, ha millorat la qualitat de les aigües, en rius com el Besòs o el Congost, atès que s’han multiplicat les depuradores. Els boscos, però, es troben normalment força abandonats, i presenten greus perills d’incendi perquè les pluges de l’hivern han fet créixer molt els matolls.

La destrucció progressiva del paisatge natural i tradicional és un fet que hem preocupa. Amb els anys van desapareixent pràcticament tots els indrets que han identificat la meva vida. La pretensió de remodelar d’arrel els nostres pobles i convertir-los en ciutats o gairebé no té aturador. En aquest context, s’ha instal·lat el discurs d’allò políticament correcte i l’expressió clau, gairebé sagrada és el “creixement o desenvolupament sostenible”. La construcció i les obres públiques –sovint promocionades des dels estaments oficials- no sempre ho fan paral·lelament als serveis socials ni al benestar general que en derivaria d’una bona socialització, la mobilitat es fa cada vegada més difícil, i la cultura del cotxe i de la carretera creixen arreu. El camió com a opció prioritària de transport de mercaderies tindrà avantatges però crea situacions de perills inadmissibles en determinades carreteres que porten a les zones industrials que tot poble ha de tenir.

L’actual model de vida, que es podria definir així com el binomi cotxe-casa, per a fer carreteres, s’hauria de revisar, tant per motius mediambientals com socials. Hauríem de ser capaços d’aprofitar l’actual crisi econòmica per a propiciar un canvi de model. Ens va el futur.

Mentrestant veig com s’ha trinxat tot el centre de La Garriga. Suposo que alguns al·legaran que tot es fa en nom del progrés i del benestar. D’altres veiem com el paisatge tradicional desapareix. I amb ell el concepte de persona que sembla defensar-se és “l’home sense atributs”, sense història, sense arrels, sense passat, sense dret al paisatge. Tot es renovable, en nom del progrés (real o decadent). Penso que és una opció política i vital defensar que cal canviar-ho tot, que tot estigui sempre en obres, perquè així l’home té més dificultat a aferrar-se a elements previs o superiors a la seva existència. Darrere tanta obra, hi ha una concepció de l’home. Una concepció que no comparteixo.

Derechos y deberes

La Constitución española de 1978 representó un paso adelante muy significativo de cara al reconocimiento de los derechos fundamentales de las personas. Puede afirmarse que uno de los objetivos de todo texto constitucional es garantizar un catalogo de derechos y libertades para los ciudadanos y grupos sociales, aspecto que en términos generales se ha conseguido, aunque siempre se debe mejorar en este campo. En lo referente a los deberes, hay que recordar que todo derecho tiene como contrapartida un deber, que el ejercicio de los derechos no es ilimitado, y que, por consiguiente, ha de ser responsable. Entendemos que si bien el año 1978 con la aprobación de la Constitución fue el tiempo de los derechos, hoy más de treinta años después nos hallamos ante el tiempo de los deberes.
La Declaración Universal de los Derechos Humanos, de 1948, sostiene en su art. 29.1 que “toda persona tiene deberes respecto a la comunidad, puesto que sólo en ella puede desarrollar libre y plenamente su personalidad”. Por su parte, la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea (integrada en el Tratado de Lisboa), nos habla en su preámbulo que el disfrute de los derechos “implica responsabilidades y deberes tanto respecto de los demás como de la comunidad humana y de las generaciones futuras”. En definitiva, la democracia como sistema político pero también como forma de vida se ve directamente influida por el establecimiento de deberes en el marco de una cultura de la responsabilidad. Consideramos que hay que introducir en el lenguaje colectivo la referencia a los deberes. Aquí trataremos de los deberes constitucionales como deberes cívicos, desde la premisa de que es urgente su tratamiento para la construcción de la comunidad, y para una vida personal plenamente respetuosa con el entorno social. El olvido de esta premisa es preocupante puesto que provoca una concepción de la desvinculación de la comunidad, de la falta de respeto por los demás, o del denominado “abuso de los derechos” (yo ejerzo mis derechos con total despreocupación de los demás). Hoy, es preciso aprovecha la crisis económica para extraer de esa vivencia nuevos valores, un nuevo lenguaje más cooperativo, y nuevas actitudes más responsables en relación con la comunidad.
Relacionado con lo anterior, propugnamos un civismo no impuesto por los poderes públicos, sino libremente asumido desde la libertad y la responsabilidad individuales. La ciudadanía ha de ser consciente de sus derechos y deberes, de forma libre, crítica si cabe, pero de forma responsable, participativa y solidaria. La convivencia en libertad exige una buena educación, puesto que “vivir es convivir”, como dijo Aristóteles (Política). La convivencia ha de reconocer el pluralismo, en el marco de una forma de vida cada vez más globalizada, pero al mismo tiempo celosa de la identidad colectiva, y un multiculturalismo que no puede interpretarse como una “tabula rasa” que desconozca el pasado.
El establecimiento de deberes no puede dejarse unilateralmente al Estado. La familia y otras formas de socialización han de jugar un papel importante. Recordemos aquí la celebre obra “De officiis” de Ciceron, dedicada a su hijo Marco, que trata sobre los deberes, auténtico tratado de virtudes cívicas y de ciudadanía.
Hay que tener presente también la “ Declaración de Responsabilidades y Deberes Humanos”, en el marco de la UNESCO y con el apoyo del Alto comisionado de los Derechos Humanos de la ONU. Proclamada en 1998, para conmemorar el 50 aniversario de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, es conocida como declaración de Valencia por acordarse en esa ciudad. La misma propone de forma ordenada una serie de deberes y responsabilidades tanto colectivas como individuales con objeto de llevar a la práctica lo preceptuado en las declaraciones internacionales de derechos humanos. Se parte de la constatación de que una vez proclamados los derechos, corresponde ahora implantar los deberes para un mejor goce de aquellos. En todo caso, los poderes públicos, las organizaciones sociales, y los ciudadanos comparten la responsabilidad de la garantía y promoción de los derechos humanos (en concreto se habla del derecho a la vida y a la seguridad humana, a un orden internacional justo, a la participación en los asuntos públicos, a las libertades de opinión, expresión, reunión, asociación, religión, el derecho a la integridad física y moral, a la igualdad, a la protección de las minorías, de los niños y ancianos, al trabajo y la calidad y nivel de vida, a la educación, las artes y la cultura, y al del respeto a lo establecido en la propia declaración). De los derechos anteriores se deducen deberes.