Avortament i responsabilitat

El Consell de Ministres del passat 14 de maig va aprovar un projecte de llei amb el que es pretén establir una nova regulació de l’avortament a Espanya, sota el pompós nom de “Llei de Salut sexual i reproductiva de l’embaràs”. Cal recordar que es tracta de regular la despenalització d’un delicte contra la vida i no pas un pretès dret a l’avortament.
La càrrega ideològica del projecte de llei és notable i l’estratègia també. Davant de la crisi econòmica i el desprestigi del Govern socialista es proposen unes mesures provocatives contra l’Església i aquesta mena de fantasma que per als progressistes és “la dreta”. A més surten a la llum ara que s’acosten les eleccions europees del proper 7 de juny. En tot cas, ideològicament es producte de concepcions feministes militants pròpies de la ideologia de gènere.
Es planteja una mena d’avortament incondicionat fins la setmana 14, un cop la dona ha rebut la informació de la conseqüència dels seus actes. El fetus, sembla que no té aquí cap protecció, per la qual cosa és de dubtosa constitucionalitat una mesura d’aquesta mena. Pel que fa a les setmanes 14 a 22, es permet la interrupció de l’embaràs en cas de greu risc per la vida o salut de la mare o greus anomalies del fetus, sempre que es compti amb el dictamen de dos metges. Es tracta d’un sistema d’indicacions, que es pot aplicar fins gairebé sis mesos d’embaràs. A partir de la setmana 22 només es podrà interrompre l’embaràs en dos casos extrems: quan el fetus tingui greus anomalies que provoquin la mort en néixer o presenti greus i incurables malalties que el facin inviable, tot amb el dictamen pericial mèdic.
La xarxa sanitària pública està obligada a garantir la interrupció de l’embaràs, que es realitzarà íntegrament amb diners públics, encara que sigui en centres privats, els quals tindran dret al reintegrament total de la factura.
Aquest projecte de llei no té en compte l’ajuda a la dona embarassada que vol donar a llum, opció que no té el mateix suport estatal que l’avortament. També hem de recordar les dificultats de l’adopció, de manera que l’Estat en aquest moment ha donat via lliure a les tendències avortistes, mentre ignora polítiques de suport a la família, i a la dona que no vulgui guiar-se per les idees políticament correctes o les pràctiques afavorides des del poder polític.
Estem davant d’una proposta arriscada i irresponsable d’un Govern que sembla portar a terme una política sectària, excessivament ideologitzada, i sense que s’hagi produït un debat social. Ni tan sols va ser una prioritat del programa electoral del PSOE, a les darreres eleccions generals. En poc temps, però, ha estat promogut per un anomenat “Comitè d’Experts” i per una subcomissió en el Congrés dels Diputats.
A més, cal destacar que es mostra una concepció perillosa de les relacions paternofilials, com la possibilitat de decidir avortar per parts de menors d’edat de 16 anys, sense l’autorització o el coneixement dels pares. I com a complement de la iniciativa legislativa que aquí comentem, el Ministeri de Sanitat ha autoritzat la píndola postcoital o “de l’endemà” sense recepta mèdica a les farmàcies i sense límit d’edat. Una autèntica frivolitat i un despropòsit, atès que s’ofereix com una solució compulsiva, sense resposta afectiva, i fins i tot potenciadora del masclisme més ranci.
En definitiva, manca avui una política integral de suport a la vida humana, en el marc d’una concepció de la sexualitat responsable. L’alt índex d’avortaments a l’Estat espanyol, arriba a ésser un greu problema social, humà, i econòmic, perquè no podem deixar d’esmentar la gran quantitat de diners que mou aquesta pràctica, de la que s’han lucrat fins ara algunes clíniques privades sense escrúpols. L’establiment d’indicacions a partir de terminis com els que marca la nova llei a banda d’inconstitucional pot obrir les portes a l’avortament lliure. Però el problema més greu no és allò que digui la norma jurídica, sinó la capacitat de les persones que intervinguin en aquestes pràctiques, per a burlar-la, emplenant papers i formularis, que facin creure que es respecta la llei. Si tota llei d’avortament és criticable èticament, encara ho són més les pràctiques mesquines en la seva aplicació.

Cal anar a la cultura del silenci

Les ciutats espanyoles son molt sorolloses. Entre la meitat i dos terços de la població de les ciutats mitjanes i grans han de suportar uns nivells de soroll inacceptables per la Organització Mundial de la Salut (OMS) o la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Europeu (OCDE) No entraré a tractar aspectes tècnics, comparar ciutats, o valorar el soroll en diferents indrets de cada gran ciutat o segons la franja horària, que són certament variables a tenir en compte per tal de fer una reflexió global des del punt de vista tècnic. Tampoc repetiré els tòpics, com que els llatins o els mediterranis som més sorollosos que altres persones.
Només voldria comentar que el soroll en excés pot arribar a ser intolerable, ja que és una mostra de manca de respecte pels altres. Hi ha un soroll que depèn de les persones, quan parlem massa alt o tenim la televisió massa alta, per exemple. Però hi ha un altre tipus de soroll, el soroll més difús que està en l’ambient i que és una mena de soroll constant. Les autoritats públiques han de vetllar seriosament perquè es respectin els drets dels ciutadans, al descans, a la vida privada o a un medi ambient digne. En aquest tema del soroll, el que cal, però és una cultura de la responsabilitat, de l’educació en el respecte als altres, o dit de manera més senzilla i tradicional, més civisme.
Si no hi ha una consciència profunda de que cal reduir el soroll, difícilment es podrà avançar. Cal passar d’una cultura del soroll a una cultura del silenci. Aquest és el canvi necessari i realment difícil, perquè sembla que a la societat actual l’home tingui por del silenci.

23 d’abril: Dia Mundial del Llibre i del Dret d'Autor

Amb motiu de Sant Jordi, reprodueixo aquest escrit de l'amic Josep Maria Boixareu, amant dels llibres i editor:


A fi de contribuir a l’aclariment de l’origen i denominació exacta del Dia del Llibre, em permeto de transmetre la següent informació, fruit d’estudis que hi he dedicat des de fa molts anys i d’activitats personals directament implicades en el tema:

El Dia del Llibre va ser promogut per l’editor i llibreter valencià radicat a Barcelona Vicente Clavel, gran estudiós de Cervantes. La proposta la va fer a la Cambra del Llibre de Catalunya i es va celebrar per primera vegada l’any 1926, el 7 d’octubre, perquè llavors es creia que aquella era la data del naixement de Cervantes. Més endavant, en raó de que la data no era molt còmode per als llibreters degut a la campanya de començaments de curs i de que solia fer malt temps, va ser traslladat al 23 d’abril que oferia més certesa sobre la data-aniversari de la mort de Cervantes. Des de llavors la festa s’ha celebrat sense interrupció (ni durant la guerra civil), sobretot a Catalunya que coincideix amb el dia del seu patró Sant Jordi.

Amb motiu de la celebració a Barcelona del XXV Congrés de la Unió Internacional d’Editors l’any 1996, anys abans un grup d’editors catalans (entre els que m’hi comptava)varem començar a fer gestions perquè el 23 d’abril fos declarat per la UNECO “Dia Mundial del Llibre”. Les negociacions van durar més de tres anys perquè es va haver de convèncer molts països membres de la UNESCO perquè recolzessin aquella iniciativa. Per sort no va costar gaire aconseguir el recolzament del govern català, espanyol i el de l’aleshores director general de la UNESCO Federico Mayor Zaragoza. El principal argument va ser poder demostrar que la data del 23 d’abril no tan sols era l’aniversari de la mort de Cervantes, sinó també de Shakespeare, l’inca Garcilaso de La Vega, el català Josep Pla (!) i d’altres escriptors francesos, russos, etc. nascuts o morts un 23 d’abril.

Finalment, el dia 15 de novembre de 1995, la Conferència General de la UNESCO declarava per unanimitat el dia 23 d’abril “Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor”. D’aquesta manera el dia 23 d’abril de 1996, i durant l’esmentat XXV Congrés de la Unió Internacional d’Editors, es va celebrar per primera vegada el
Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor. Un miler d’editors de 60 països van quedar meravellats “in situ” de veure i viure com Barcelona aquell dia era una veritable festa del llibre, de la cultura i del civisme. Personalment, vaig tenir l’honor de fer-ne una glosa durant una recepció que es va fer al Palau de la Generalitat al congressistes de tot el món que es van endur l’encàrrec de la celebració d’aquesta diada als seus respectius països. Ara el Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor se celebra a prop de cent països i cada any se n’hi van afegint de nous. No hi ha dubte de que es tracta d’una bona aportació de Catalunya al món, de la que en podem estar legítimament orgullosos. Ara només ens manca poder mostrar uns índex de lectura a l’alçada d’aquesta celebració.

Feliç Sant Jordi i feliç Dia del Llibre !!!

Josep M. Boixareu

Hem de saber restar al costat dels joves!

L’abandonament del jovent en mans dels impulsos consumistes, el baix nivell del sistema educatiu –que a més canvia segons el govern de torn-, la manca de protecció de la joventut i la infància davant els mitjans de comunicació, amb la dificultat de pactar uns horaris televisius en funció de les edats i molts d’altres exemples que tenim ben a prop, ens permeten arribar a la conclusió que hem de cuidar més els nostres infants i joves.

No es pot jugar amb una etapa decisiva de la formació de la personalitat, tant per raons morals, com des de la perspectiva de país. Cal que ens esforcem per tal de restablir valors profundament humans que afecten especialment els infants i joves. He llegit que determinats canals de televisió haurien de refer tota la seva programació si estiguessin disposats a complir els pactes sobre continguts televisius i protecció de la joventut. Què és més important, els índexs d’audiència o la protecció d’un segment de la població, quan això darrer és una exigència constitucional?

Malgrat les dificultats i les notícies negatives dels mitjans de comunicació, com els alts índexs de mortalitat infantil al tercer món per causes evitables, també és convenient recordar que hi ha molt d’amor i estimació en les relacions amb els infants i joves. Quanta sensibilitat hi ha en la relació autèntica entre els pares i els fills! Que Déu ens ajudi a copsar la necessitat de l’amor, que és una virtut incessant, que creix i es desenvolupa des del més pregon de la condició humana i que romangui de la manera més plena possible en les nostres vides i en les nostres relacions socials, en especial amb els joves.

La corrupció al continent africà i la visita del Sant Pare

La visita del Sant Pare Benet XVI a Angola i al Camerun, al continent africà, ha estat providencial per a donar a conèixer un missatge de regeneració moral. No entraré ara a comentar aspectes de moral sexual que són els que centren sempre l’atenció de la majoria de mitjans de comunicació.
Es tracta d’unes societats abduïdes per la corrupció, autèntica xacra i llosa que impedeix el desenvolupament de la justícia social. En ocasions, la corrupció consisteix en desviar diners de l’ajuda humanitària internacional, la qual, enlloc d’arribar al seu destí, es desviada a paradisos fiscals, o va a parar directament a les butxaques de l’entorn dels dictadors. Aquesta situació de corrupció es preocupant perquè els Estats africans acumulen un deute extern importantíssim, propiciat per la ineficàcia i l’actuació il·legal de dictadors, que a més, quan cauen, deixen darrera seu un deute acumulat que han d'eixugar uns ciutadans ja de per sí prou empobrits, per no dir víctimes de la misèria. Mentre tant, els diners dormen, fins i tot, en caixes fortes dels grans bancs occidentals.
L’ONG “Transparency International” ha denunciat que les grans companyies occidentals (del petroli, per exemple) cauen fàcilment en el suborn , com un instrument més de la seva política comercial o per obtenir beneficis dels responsables polítics. També cal fer esment a l’important paper de la llibertat d’expressió i del dret a la informació lliure, tantes vegades trepitjat, com un bon instrument de control sobre l’ús que es dona als diners rebuts per l’ajuda humanitària . Cal que se sàpiga que se’n fa dels diners, si arriben o no als seus destinataris previstos, i si s’apliquen realment als projectes pels quals es van lliurar.
En definitiva, la situació es dramàtica perquè cal molta més transparència en l’ajuda al gran drama de la misèria a l’Àfrica. Les dades són esfereïdores: avui els africans viuen pitjor que fa 40 anys, augmenta el nombre de nens no escolaritzats, la sida es una plaga, milions de persones no tenen accés a la sanitat, no disposen d’aigua potable, o es veuen afectades per un conflicte bèl·lic, entre d’altres desgràcies. La realitat d’Àfrica és la d’un continent que es mor dia a dia. Més enllà dels diagnòstics i plantejaments de política econòmica hem de recordar la gravíssima situació que pateixen moltíssimes persones concretes, i que el problema ve de lluny. Ens hem passat la vida sentint parlar del problema africà. El mon no es pot permetre aquesta situació de tan patiment. La visita del Sant Pare és un gest puntual que posa de manifest la feina i la preocupació de moltes persones , alguns dels quals han lliurat trota la vida per l’ideal de millorar les condiciones de vida dels africans, autèntic signe de les contradiccions de la humanitat.
El Sant Pare, al seu llibre Jesús de Nazaret analitza, entre altres aspectes, la situació de l’Àfrica. Acusa els països occidentals de saquejar el continent tant en aspectes materials com espirituals. Considera que occident ha alienat la societat africana, i li ha robat la seva essència. En el llibre, el Papa fa servir les paràboles del bon samarità i del fill pròdig per tal de fer notar que des de nous plantejaments es possible canviar les relacions amb el continent africà, i les relacions humanes i socials a tot el món.
En tot cas, la situació a l’Àfrica és una lamentació constant que posa a prova tota l’ humanitat.

La Unió Europea condemnada per no publicar els objectes prohibits a l’equipatge de mà dels avions

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha condemnat la decisió de la Comissió europea de no publicar la llista d’objectes prohibits en l’equipatge de mà dels avions. L’obsessió per la seguretat ha fet que les autoritats europees imposessin unes mesures, que, si més no, en el procediment per tal d’establir-les han de ser respectuoses amb els drets fonamentals i la cultura de la llibertat pròpia de l’Estat de Dret. La publicitat de les normes i la seguretat jurídica son innegociables en aquestes les coordenades. La no publicació de la llista d’objectes prohibits crea una incertesa inacceptable, no tan sols a la ciutadania sinó als agents que han d’aplicar les normes i decisions.
Cal recordar que fins l’agost passat no es va publicar l’esmentada llista, i el reglament europeu que regula la matèria que comentem és de 2003. D’aquesta manera s’han donat casos esperpèntics com una persona a la que li van obligar a baixar-se de l’avió per portar unes raquetes de tennis, objecte prohibit però no publicat en l’annex corresponent.
Més enllà de la reflexió sobre l’ incompliment de requisits bàsics pels poders públics, que ningú amb una mica de seny pot posar en dubte, estranya aquesta manera d’actuar tan opaca i que genera un malestar innecessari a una part important de la població. Aquest fet ens posa de manifest con la lluita contra la inseguretat generada pel crim organitzat i el terrorisme, no es pot fer amb les mateixes armes que els criminals, atès que es deslegitimen les mesures.
A banda de cercar l’eficàcia pràctica de les mesures acordades cal respectar sempre unes formes i uns principis. En el cas que comentem no té cap sentit amagar quins objectes es poden pujar com equipatge de mà a un avió. No s’entén què es pot guanyar amagant-ho, ni tan sols en l’eficàcia. Casos com aquests ens mostren, al meu parer, que el civisme i la responsabilitat són virtuts que cal aplicar a ciutadans però també a les autoritats i poders públics.

CONSTITUCIONALISTES I NACIONALISTES

Una de les dicotomies que ha tingut més èxit en el llenguatge polític dels darrers anys, com ho està mostrant el procés per a la investidura del nou lehendakari, amb el suport dels socialistes i populars, es la divisió de les forces polítiques basques entre constitucionalistes i nacionalistes. Aquesta distinció comença a emprar-se amb freqüència a partir de la primera treva d’ETA, a finals dels anys 90 i durant el Pacte de Lizarra, i ha culminat amb el seu objectiu després de les darreres eleccions autonòmiques basques.
Aquesta distinció em sembla molt perillosa, ja que precisament ignora que un dels objectius de la Constitució és la integració política i per tant no l’exclusió. La Constitució no és un catecisme, ple de valors i principis per a combregar, sinó per a no vulnerar, que no és el mateix. Quan es va redactar va pretendre integrar el nacionalisme basc i català, aconseguint més el segon que el primer. No podem oblidar que quan es va aprovar el text constitucional aquest va significar un pacte entre dretes i esquerres, però també entre el nacionalisme espanyol i l’anomenat des de Madrid “perifèric”.
A partir de l’aprovació de la llei de partits el 2002, entrem en una dinàmica de tensió premeditada, fins i tot institucional, que acaba per excloure de la representació política una part de la població basca. Des de l’aprovació de la llei de partits, es pot considerar que hi ha un abans i un després en la política espanyola, perquè aquesta llei ha reforçat l’estratègia excloent dels partits autoanomenats constitucionalistes (socialistes i populars) i ha criminalitzat el nacionalisme, fins i tot el més moderat en una pretensió de deslegitimar indirectament el nacionalisme, arribant a associar-lo fins i tot amb el terrorisme. L’estratègia de la crispació antinacionalista té les seves darreres expressions en el trasllat de les decisions polítiques als jutges (denuncia a Ibarretxe per parlar amb Batasuna, per exemple).
Aquest conflicte ha arribat a uns nivells intolerables en un Estat de Dret, perquè s’ha provocat com mai el seu descrèdit afavorint la creença que aquestes normes i decisions són imposicions estratègiques d’una majoria nacionalista espanyola enfront del nacionalisme basc. L’estratègia de la confrontació, penso, ni vol solucionar el greu problema del terrorisme, molt rendible al nacionalisme espanyol, ni pretén òbviament la integració del nacionalisme basc. La dicotomia constitucionalistes/nacionalistes expressa una “aliança de neuròtics”, entre dos blocs (potser en són més, però interessa simplificar en dos) i els neuròtics ja sabem que tenen pors, fòbies, i altres patologies. I així és impossible fer política, construir un país, propiciar la convivència, respectar el pluralisme, i sobretot respondre a una “cultura constitucional”. L’únic que interessa, sembla ser, és accedir al poder, encara que no es guanyin les eleccions.