Una de les dicotomies que ha tingut més èxit en el llenguatge polític dels darrers anys, com ho està mostrant el procés per a la investidura del nou lehendakari, amb el suport dels socialistes i populars, es la divisió de les forces polítiques basques entre constitucionalistes i nacionalistes. Aquesta distinció comença a emprar-se amb freqüència a partir de la primera treva d’ETA, a finals dels anys 90 i durant el Pacte de Lizarra, i ha culminat amb el seu objectiu després de les darreres eleccions autonòmiques basques.
Aquesta distinció em sembla molt perillosa, ja que precisament ignora que un dels objectius de la Constitució és la integració política i per tant no l’exclusió. La Constitució no és un catecisme, ple de valors i principis per a combregar, sinó per a no vulnerar, que no és el mateix. Quan es va redactar va pretendre integrar el nacionalisme basc i català, aconseguint més el segon que el primer. No podem oblidar que quan es va aprovar el text constitucional aquest va significar un pacte entre dretes i esquerres, però també entre el nacionalisme espanyol i l’anomenat des de Madrid “perifèric”.
A partir de l’aprovació de la llei de partits el 2002, entrem en una dinàmica de tensió premeditada, fins i tot institucional, que acaba per excloure de la representació política una part de la població basca. Des de l’aprovació de la llei de partits, es pot considerar que hi ha un abans i un després en la política espanyola, perquè aquesta llei ha reforçat l’estratègia excloent dels partits autoanomenats constitucionalistes (socialistes i populars) i ha criminalitzat el nacionalisme, fins i tot el més moderat en una pretensió de deslegitimar indirectament el nacionalisme, arribant a associar-lo fins i tot amb el terrorisme. L’estratègia de la crispació antinacionalista té les seves darreres expressions en el trasllat de les decisions polítiques als jutges (denuncia a Ibarretxe per parlar amb Batasuna, per exemple).
Aquest conflicte ha arribat a uns nivells intolerables en un Estat de Dret, perquè s’ha provocat com mai el seu descrèdit afavorint la creença que aquestes normes i decisions són imposicions estratègiques d’una majoria nacionalista espanyola enfront del nacionalisme basc. L’estratègia de la confrontació, penso, ni vol solucionar el greu problema del terrorisme, molt rendible al nacionalisme espanyol, ni pretén òbviament la integració del nacionalisme basc. La dicotomia constitucionalistes/nacionalistes expressa una “aliança de neuròtics”, entre dos blocs (potser en són més, però interessa simplificar en dos) i els neuròtics ja sabem que tenen pors, fòbies, i altres patologies. I així és impossible fer política, construir un país, propiciar la convivència, respectar el pluralisme, i sobretot respondre a una “cultura constitucional”. L’únic que interessa, sembla ser, és accedir al poder, encara que no es guanyin les eleccions.
Aquesta distinció em sembla molt perillosa, ja que precisament ignora que un dels objectius de la Constitució és la integració política i per tant no l’exclusió. La Constitució no és un catecisme, ple de valors i principis per a combregar, sinó per a no vulnerar, que no és el mateix. Quan es va redactar va pretendre integrar el nacionalisme basc i català, aconseguint més el segon que el primer. No podem oblidar que quan es va aprovar el text constitucional aquest va significar un pacte entre dretes i esquerres, però també entre el nacionalisme espanyol i l’anomenat des de Madrid “perifèric”.
A partir de l’aprovació de la llei de partits el 2002, entrem en una dinàmica de tensió premeditada, fins i tot institucional, que acaba per excloure de la representació política una part de la població basca. Des de l’aprovació de la llei de partits, es pot considerar que hi ha un abans i un després en la política espanyola, perquè aquesta llei ha reforçat l’estratègia excloent dels partits autoanomenats constitucionalistes (socialistes i populars) i ha criminalitzat el nacionalisme, fins i tot el més moderat en una pretensió de deslegitimar indirectament el nacionalisme, arribant a associar-lo fins i tot amb el terrorisme. L’estratègia de la crispació antinacionalista té les seves darreres expressions en el trasllat de les decisions polítiques als jutges (denuncia a Ibarretxe per parlar amb Batasuna, per exemple).
Aquest conflicte ha arribat a uns nivells intolerables en un Estat de Dret, perquè s’ha provocat com mai el seu descrèdit afavorint la creença que aquestes normes i decisions són imposicions estratègiques d’una majoria nacionalista espanyola enfront del nacionalisme basc. L’estratègia de la confrontació, penso, ni vol solucionar el greu problema del terrorisme, molt rendible al nacionalisme espanyol, ni pretén òbviament la integració del nacionalisme basc. La dicotomia constitucionalistes/nacionalistes expressa una “aliança de neuròtics”, entre dos blocs (potser en són més, però interessa simplificar en dos) i els neuròtics ja sabem que tenen pors, fòbies, i altres patologies. I així és impossible fer política, construir un país, propiciar la convivència, respectar el pluralisme, i sobretot respondre a una “cultura constitucional”. L’únic que interessa, sembla ser, és accedir al poder, encara que no es guanyin les eleccions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada