Llenguatge positiu

Darrerament, la vida s’ha posat molt dura. Hi ha un allau d’idees negatives, de problemes greus, que s’expressen amb un llenguatge també negatiu. Sembla com si estiguessin interessats en amargar-nos la vida de cop. Les idees i el llenguatge negatius potser pretenen enfonsar-nos com a persones i com a país, no sigui que amb alguna idea positiva algú tingui l’ocurrència de plantejar que les coses poden ser d’una altra manera. Vull pensar que tant negativisme no està planificat. Però penso que és una realitat l’ús diari del llenguatge negatiu: que res funciona, que tot es molt car, que hi ha una crisi econòmica, la sequera, el preu desorbitat del gas-oil, el manteniment del cotxe, el caos circulatori que s’ha de suportar cada dia, els problemes de la feina i de l’ambient d’alguns companys, la pressió econòmica, les preocupacions familiars, les tensions del ritme de vida... Uf!.
I tot això que molts de nosaltres som uns privilegiats si miro al voltant. És de justícia donar gràcies a Déu de les coses bones que ens passen. I, en tot cas, esforçar-nos per tal de comprendre el món que ens envolta. Certament que hi ha tot un cúmul de desgràcies, que s’expressen amb idees o pensaments negatius i pessimistes; d’acord que la vida adulta comporta problemes i que no es un camí de roses; però tinc la sensació que darrerament ens estan collant molt i en molts temes alhora.
Penso que és el moment de veure i fer veure que tot té un banda positiva, que és possible l’alegria i l’esperança, fins i tot en moments de dificultat. Que si hi ha molt que no funciona, també podem descobrir aspectes de la vida que son positius, i que amb serenor i confiança els hem d’integrar en les nostres consciències. No ens podem deixar endur pel negativisme de les informacions, de les notícies, d’un entorn que en expressar-se de manera negativa ens fa pensar també negativament. Només si som capaços de capgirar els pensaments i d’integrar el llenguatge positiu en les nostres vides podrem resistir i fer front a aquells que ens volen vèncer, com a persones i com a país. Cal que recuperem els mots, tots els mots, amb el seu sentit autèntic. I que lluitem per construir escenaris de futur millors.
El pelegrinatge a Montserrat dels pobles del Vallès propers a Puiggracios ha de ser un moment per a oxigenar-nos, amb un alè nou de confiança en Déu. Aquell Déu de les coses petites que se’ns fa present en la vida de cada dia. Un Déu que és signe de contradicció, i que ens esperona a voler comprendre el món en tota la seva complexitat. Un món que només amb les virtuts que emanen de l’amor el podem copsar en tota la seva integritat.

Butlletí de Puiggraciós, 62, juny de 2008.

Els infants i les guerres

Cada vegada que llegeixo notícies sobre les guerres i la presència d’infants ho passo molt malament. Em sembla una manifestació extrema de la crueltat i la maldat humanes. Avui hi ha més de 40 milions de nens que viuen en països en guerra . Dos milions de nens han mort en conflictes armats els darrers deu anys, i desenes de milions s’han vist obligats a desplaçar-se.
La UNICEF ha destacat que durant molt de temps ha interessat silenciar la tragèdia dels infants víctimes de les guerres. Tot plegat és una autèntica violació massiva dels drets humans de tot un sector de la població mundial, que abasta les diverses modalitats possibles. Es realment esfereïdor i es una vergonya per tota la humanitat.
El problema en ocasions és encara més greu, ja que els nens arriben a ésser manipulats amb facilitat, i son reclutats per a fer de soldats (uns 250.000 segons les estadístiques). A més, tot i que la Carta fundacional de les Nacions Unides diu que tots els nens tenen dret a anar a l’escola, la realitat és que 115 milions de nens no reben cap educació.
La tragèdia és més grossa encara, quan els infants son objecte d’atentats als seus drets per part de soldats de les missions de pau de l’ONU, en un autèntic despropòsit. De totes formes no ens deixem endur només per informacions i notícies negatives. Cal no confondre el tot amb alguns casos d’expressió del mal.

Ara bé, pel que fa als principis, si la guerra és un símptoma del mal, l’abús dels menors i llur presència en els conflictes, es una perversió a la qual caldria ésser molt sensible, per tal d'evitar-la. Convertir els infants en persones sense infantesa, és al meu parer, un dels pitjors actes de l’ésser humà.

Comentari Ràdio Estel, 11 de juny de 2008.

Informes a dojo

Els darrers dies ha estat notícia una altra cop la realització d’una gran quantitat d’informes per part del govern de la generalitat. Aquesta vegada, el nombre d’informes és superior a les anteriors i els temes son d’allò més divers i en ocasions semblen força inútils.
La inutilitat d’alguns informes ja s’havia posat de manifest en alguns casos espectaculars que no recordaré ara. El que em preocupa, però, és que cada vegada l’amiguisme i el sectarisme sembla que van en augment. Fins i tot aquells que denunciaven l’elaboració d’informes inútils o poc justificats sembla que ara quan han arribat al govern han fet el mateix que els seus predecessors, per no dir que molt pitjor i en quantitat més gran.
La realitat és que es donen factures d’informes sense destinataris coneguts, estudis copiats d’Internet, un informe d’un foli pel quan es va pagar 11.999, entre altres aspectes denunciats en seu judicial.
La Fiscalia està estudiant l’encàrrec el 2007 de 1.583 informes adjudicats a persones externes a l’administració per un import de més de 31 milions d’euros.
Ningú dubta del fet que es pugin demanar informes a experts. El que és més criticable és utilitzar els diners públics per a fer informes sobre temes en ocasions estranyíssims, això si sempre per part de persones afins al govern, com una mena de recompensa per la seva fidelitat o amistat política, quan no per mantenir una xarxa d’interessos opacs entre persones afins pel carnet de partit o l’estricta amistat dels interessos econòmics.
Caldria, en nom de la regeneració democràtica limitar l’ús d’aquesta activitat, fer-la més transparent, i donar sempre totes les explicacions, en nom de la qualitat ètica de la democràcia. No sigui que al final el progressisme es converteixi en una secta d’aquells interessats en cobrar diners públics per raons d’estricta amistat, com en èpoques que alguns pensàvem ja superades.


Comentari Ràdio Estel, 4 de juny de 2008.

Cal que tot sigui democràtic?

Sovint es considera que ésser democràtic és la qualitat màxima de la vida, i que avui aquesta adjectivació ha d’afectar tota la nostra societat i tots els elements que la conformen. Aquesta afirmació és, si més no, tan sols parcialment acceptable, per la senzilla raó que considero que tot no pot esser democràtic com a màxima aspiració. Al nostre país, després de tants anys de lluita antifranquista sembla com si encara no haguéssim paït que les circumstàncies d’avui no son les de fa trenta anys. I sobretot, em preocupa que amb grans idees puguem perdre de vista que allò més important d’una democràcia és que les persones siguin demòcrates. S’ha destacat que un sistema polític democràtic pot funcionar a la perfecció encara que els ciutadans no siguin demòcrates. Es tractaria d’una democràcia de baixa intensitat. I la confusió conceptual d’àmbits de la vida a les quals apliquem un mateix llenguatge no fa cap bon favor al perfeccionament de la democràcia. Cada cosa en el seu lloc i un lloc per a cada cosa.
Vejam alguns exemples. Sovint es diu que la família ha de ser democràtica. Aquesta afirmació em sembla una bajanada. La família s’ha de fonamentar en l’amor i l’ajuda mútua entre els seus membres, però no té per què ésser democràtica, atès que cadascú ha de saber estar al seu lloc i cal respectar l’autoritat dels progenitors. Els excessos del fals igualitarisme està tenint greus conseqüències en el nostre capital humà: es disparen els divorcis, les famílies es desestructuren, els fills han de suportar una autèntica desorientació. El supòsit més absurd de la democràcia dins la família ens portaria a l’elecció dels pares per part dels fills, la qual cosa és a més impossible. Avui també, com que tot ha d’ ésser democràtic volem que fins i tot la família real ho sigui i aleshores desapareix la seva raó de ser, que és precisament el caràcter diferenciador entre aquesta i la resta de famílies.
A l’escola també ens passa el mateix. Volem que sigui per damunt de tot, democràtica, i això no pot ser, perquè l’ igualitarisme comporta la destrucció d’una institució basada en la diferència entre qui aprèn i qui ensenya. Introduir l’excés de democràcia a l’escola és provocar la seva destrucció com a institució útil a la societat, la fallida com a institució. Sobre l’escola no crec que necessiti esplaiar-me més amb els meus arguments. Ja veiem com ens han anat les coses!
I l’empresa també hauria de ser quan més democràtica millor? Potser es podrien democratitzar més algunes qüestions com les representacions sindicals, o la participació efectiva dels treballadors, però les confusions sobre la democràcia poden arribar a produir que un col·lectiu no funcioni. I això és un dels problemes que poden afectar també l’empresa. Per a ser competitives en el mercat tan agressiu que tenim han de gaudir d’una bona gestió, amb una direcció professional. Per tal d’assolir l’èxit empresarial és fonamental que hi hagi una direcció professionalitzada, amb coneixements de màrqueting, finances, recursos humans, gestió empresarial i lideratge. Com en altres àmbits de la nostra societat, no podem ésser esclaus de grans paraules. Com en tants altres camps de la vida, no tot ha de passar per la paraula democràcia. Penso que la bona empresa, ha de respondre a la cultura del treball i de l’esforç.
En tot cas, en els supòsits esmentats, els diferents col·lectius tenen avui la responsabilitat històrica d’aportar una visió humana integral, més enllà de grans ideologies i de grans paraules, com alternativa real a la deshumanització de la vida que tan sovint es dona.

Comentari Ràdio Estel, 7 de maig de 2008

La violència domèstica

S’acaba de publicar al DOGC del 2 de maig, la Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista. Crec que podem afirmar que un dels aspectes que més preocupen de la societat actual és la violència domèstica, exercida normalment per homes contra les seves mullers o companyes. Des de tots els punts de vista és un desastre: culturalment, èticament, sociològicament, policialment, jurídicament.
Hi ha una dada que em sembla esfereïdora: una gran majoria de les dones mortes pels seus marits o companys havien denunciat prèviament alguna agressió. La manca d’eficàcia del sistema policial i judicial es força evident, i no sembla que malgrat la legislació s’avanci gaire. Superar una manera d’entendre les relacions humanes basada en la superioritat i l’abús es difícil. Es una qüestió de conductes, d’actituds que no s’arreglen només amb lleis, que molt sovint es fan més per agradar ideològicament a sectors de la societat que no pas per raons d’eficàcia pràctica. Cal temps i una evolució en la manera d’entendre el paper de les persones en aquest món. I també superar molta ignorància i incultura, que impedeixen gaudir de la necessària sensibilitat per tal d’establir relacions humanes adultes i lliures.
A mi em provoca una immensa tristor pensar que la vida matrimonial i familiar es pot convertir en una tragèdia, amb agressions, denuncies, violència en definitiva. Les persones que exerceixen la violència actuen d’una manera degradada i miserable. Li podem dir violència de gènere o violència a seques, que pel cas és el mateix. La violència en general i la domèstica en particular no han desaparegut. Potser no desapareixeran mai, però hem de lluitar perquè no es donin. Si bé els patrons de conducta tradicionals podien tenir la violència com un dels elements possibles, penso que els nous també. La violència apareix avui per tot arreu, fomentada pels mitjans de comunicació dominants, primer com a paraula o imatge, després com a fet puntual i finalment com a pràctica que es pot exercir en qualsevol moment. Una violència que no es tan sols física, sinó també moral i psicològica, i una qüestió molt més complexa que una simple guerra entre sexes en el cas de la domèstica.
Hem de treballar per tal que la violència es substitueixi per una nova cultura en la que domini l’educació, el bon tracte, l’afecte i la sensibilitat. Si la naturalesa humana es troba condicionada pel bé i pel mal, ha de quedar clar que la violència, sigui quina sigui la paraula que l’adjectivi, és sempre inacceptable, perquè és una manifestació radical del mal.

Comentari Ràdio Estel, 14 de maig de 2008

L'explotació d’infants i joves

Al llibre La frontera de l’èxit, l’autor, Malcolm Gladwell, estudia com alguns fenòmens de masses, com ara la moda d’anar en patinet, l’èxit d’una determinada marca de sabates, o l’interès dels joves per fumar, malgrat els missatges contraris de les campanyes públiques institucionals, no s’expliquen només mitjançant l’aplicació de les tècniques del màrqueting o de l’aplicació de densos estudis sociològics, sinó sobretot per l’existència d’una mena de contagi social, una mena d’epidèmia que funciona amb les seves pròpies regles, a partir de la imitació d’actituds. Ens diu que hi ha com un virus i que en la seva difusió hi ha tres factors: les persones que coneixen molta gent; tots aquells que es dediquen a difondre el missatge i per últim els venedors. El propi autor reconeix que no es un estudi científic sinó una manera d’explicar un fenomen en el qual es barregen punts de vista psicològics, sociològics i mèdics. Aquest llibre pot ser útil per ajudar a reflexionar sobre les modes passatgeres, especialment quan els pares ens veiem abocats a fer front a una gran quantitat de demandes dels nostres fills: cromos, jocs de consola o d’ordinador, sabatilles d’una determinada marca, un patinet, un “jo-jo”, les tradicionals bales, etc.
Els infants i joves són els primers que cauen en aquesta mena de contagi social i després els pares no sabem ben bé que fer, si comprar o no, i a la llarga moltes vegades caiem en la temptació perquè pensem que si ens ho demanen els fills els hem de satisfer, sobretot si tots o la majoria dels seus companys d’escola o amics tenen el mateix. Les multinacionals i els anunciants se les saben totes, per tal de vendre el producte i si cal, jugar amb els sentiments dels pares, i prèviament introduir, com una mena de virus, les modes entre els infants. Us he de dir, que em molesta l’ús que determinats venedors fan de la publicitat dels seus productes –millor no dir res dels anuncis de la televisió- perquè em trobo oprimit i dominat, amb poc marge de maniobra, davant l’allau de coses innecessàries i passatgeres que ens volen col·locar, i especialment davant la instrumentalització que fan dels nostres fills. Podem dir, per tant, que aquestes actituds agressives, amb l’objectiu de vendre qualsevol cosa, reprodueixen uns esquemes vitals materialistes i consumistes, que persegueixen saltar-se la intermediació dels progenitors, i que això és un tipus d’explotació dels nostres fills.
Com també ho es, en el pol oposat, l’explotació de les condicions de vida miserable , en allò que anomenem el tercer món – i no oblidem que també existeix entre nosaltres el quart món -. L’Organització Internacional del Treball assegura que al món hi ha més de 250 milions de nens que treballen en condicions de semi-esclavitud. El sud-est asiàtic és la zona on es donen més casos. Però a molts altres països d’Àfrica o de Sud-Amèrica, també hi ha xifres elevades. Només a Guatemala, 800 mil nens treballen en feines on arrisquen la seva vida. Segons la UNICEF, un de cada quatre nens viu en una situació de pobresa extrema, i un de cada dotze mor abans de complir cinc anys per causes evitables. Altres problemes gravíssims son els abusos i la violència, les guerres, la manca d’escolarització i d’assistència sanitària sense oblidar el gran tema de la sida. Segons la OIT el 73% dels menors pateix explotació laboral greu, a causa de la pornografia, la prostitució, la participació activa en conflictes armats, el tràfic de drogues, a banda de l’esclavitud, que segueix existint. Un total de 246 milions de nens treballen a tot el planeta, per ajudar a les seves famílies, moltes vegades en condicions d’explotació, essent privats així d’una infantesa normal. L’existència d’aquest treball inadequat per als menors, és conseqüència de la manca d’un treball digne per als pares i té com a gran problema l’absència d’escolarització.
Estem davant d’un greu problema, que ens ha de fer reflexionar a tots. Es obvi que la infància i l’adolescència són etapes de la vida en les que cal afecte, proporcionar educació i seguretat; tot contribuint,en definitiva, a fer possible els drets dels menors, profundament lligats a una família i a un entorn propi de cada edat. L’entorn familiar i social, un cop degradat, provoca que infants i joves no trobin la manera de sortir-se’n del seu esclavatge particular, que com hem vist és realment multiforme. En el nostre entorn, les manipulacions a les que son sotmesos els nostres fills poden tenir efectes desastrosos en la formació de llur caràcter, i en la qualitat del capital humà del país. He comentat dues maneres diferents d’explotació. La tirania del màrqueting i del consumisme, pot semblar més subtil, però és igualment inacceptable. Es tracta, en tots els casos, de “pandèmies” molt perilloses.

La Font del Diàleg, abril de 2008

El drama de la pobresa

El drama de la pobresa és la mort cada tres segons d’un nen per aquesta causa, la qual cosa és una autèntica vergonya. En el món hi ha més de 1.200 milions de pobres que subsisteixen amb menys d’un dòlar al dia. Alguns dels objectius que ara es pretenen van ser fixats per l’ONU per a l’any 2000 i es volen aconseguir ara de cara al 2015. La campanya “Pobresa zero” es promoguda a l’Estat espanyol per la Coordinadora d’Organitzacions No Governamental per al Desenvolupament i pretén sensibilitzar els Governs per tal que compleixin amb les promeses d’ajuda i cooperació al desenvolupament fetes durant les darreres dècades.
Els objectius de la campanya son augmentar l’ajuda al desenvolupament al menys en 50.000 milions de dòlars anuals, establir un calendari per complir amb el compromís del 0,7% el 2010, la cancel·lació del deute extern dels països més pobres o la seva conversió en serveis socials bàsics, acordar la creació d’un procés transparent per l’arbitratge del deute, canviar les regles vigents per aconseguir un comerç mundial més just, eliminar les subvencions a les exportacions per part dels països rics i protegir l’agricultura dels països en vies de desenvolupament.
D’altra banda, les dades ens diuen que 27 milions de nens no tenen accés a vacunes i que la mortalitat infantil arriba fins 2,5 milions de nens cada any. Segurament no es pot arribar a tot arreu; sempre falten mitjans materials, econòmics i personals en lluites tan nobles com la de curar malalties infantils. La situació mundial en aquest punt es d’una profunda brutalitat, no tan sols per les dificultats d’accés a medicaments en molts indrets, sinó també per unes estructures polítiques i econòmiques radicalment injustes i discriminatòries. Les xifres tan grosses ens poden deixar indiferents o perplexos per la dificultat de fer-nos una idea de la magnitud de la tragèdia. Però aquest problema existeix amb tota la cruesa i malauradament és tan greu que caldrà lluitar demà i demà passat.
No cal anar gaire lluny per captar la misèria humana. També a casa nostra hi ha pobres, marginats i desvalguts. Gairebé 1,2 milions de catalans viuen en la pobresa, unes 8.000 persones sense llar i unes 30.000 viuen gràcies als ajuts de diferents institucions públiques, segons estudis recents.
Sempre hi haurà algú que pensi que tot el que estic dient són dades i prou. Però les xifres tan elevades, els punts que hem comentat no ens poden deixar indiferents.

Comentari Ràdio Estel, 30 d'abril de 2008