S’acaba de publicar al DOGC del 2 de maig, la Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista. Crec que podem afirmar que un dels aspectes que més preocupen de la societat actual és la violència domèstica, exercida normalment per homes contra les seves mullers o companyes. Des de tots els punts de vista és un desastre: culturalment, èticament, sociològicament, policialment, jurídicament.
Hi ha una dada que em sembla esfereïdora: una gran majoria de les dones mortes pels seus marits o companys havien denunciat prèviament alguna agressió. La manca d’eficàcia del sistema policial i judicial es força evident, i no sembla que malgrat la legislació s’avanci gaire. Superar una manera d’entendre les relacions humanes basada en la superioritat i l’abús es difícil. Es una qüestió de conductes, d’actituds que no s’arreglen només amb lleis, que molt sovint es fan més per agradar ideològicament a sectors de la societat que no pas per raons d’eficàcia pràctica. Cal temps i una evolució en la manera d’entendre el paper de les persones en aquest món. I també superar molta ignorància i incultura, que impedeixen gaudir de la necessària sensibilitat per tal d’establir relacions humanes adultes i lliures.
A mi em provoca una immensa tristor pensar que la vida matrimonial i familiar es pot convertir en una tragèdia, amb agressions, denuncies, violència en definitiva. Les persones que exerceixen la violència actuen d’una manera degradada i miserable. Li podem dir violència de gènere o violència a seques, que pel cas és el mateix. La violència en general i la domèstica en particular no han desaparegut. Potser no desapareixeran mai, però hem de lluitar perquè no es donin. Si bé els patrons de conducta tradicionals podien tenir la violència com un dels elements possibles, penso que els nous també. La violència apareix avui per tot arreu, fomentada pels mitjans de comunicació dominants, primer com a paraula o imatge, després com a fet puntual i finalment com a pràctica que es pot exercir en qualsevol moment. Una violència que no es tan sols física, sinó també moral i psicològica, i una qüestió molt més complexa que una simple guerra entre sexes en el cas de la domèstica.
Hem de treballar per tal que la violència es substitueixi per una nova cultura en la que domini l’educació, el bon tracte, l’afecte i la sensibilitat. Si la naturalesa humana es troba condicionada pel bé i pel mal, ha de quedar clar que la violència, sigui quina sigui la paraula que l’adjectivi, és sempre inacceptable, perquè és una manifestació radical del mal.
Hi ha una dada que em sembla esfereïdora: una gran majoria de les dones mortes pels seus marits o companys havien denunciat prèviament alguna agressió. La manca d’eficàcia del sistema policial i judicial es força evident, i no sembla que malgrat la legislació s’avanci gaire. Superar una manera d’entendre les relacions humanes basada en la superioritat i l’abús es difícil. Es una qüestió de conductes, d’actituds que no s’arreglen només amb lleis, que molt sovint es fan més per agradar ideològicament a sectors de la societat que no pas per raons d’eficàcia pràctica. Cal temps i una evolució en la manera d’entendre el paper de les persones en aquest món. I també superar molta ignorància i incultura, que impedeixen gaudir de la necessària sensibilitat per tal d’establir relacions humanes adultes i lliures.
A mi em provoca una immensa tristor pensar que la vida matrimonial i familiar es pot convertir en una tragèdia, amb agressions, denuncies, violència en definitiva. Les persones que exerceixen la violència actuen d’una manera degradada i miserable. Li podem dir violència de gènere o violència a seques, que pel cas és el mateix. La violència en general i la domèstica en particular no han desaparegut. Potser no desapareixeran mai, però hem de lluitar perquè no es donin. Si bé els patrons de conducta tradicionals podien tenir la violència com un dels elements possibles, penso que els nous també. La violència apareix avui per tot arreu, fomentada pels mitjans de comunicació dominants, primer com a paraula o imatge, després com a fet puntual i finalment com a pràctica que es pot exercir en qualsevol moment. Una violència que no es tan sols física, sinó també moral i psicològica, i una qüestió molt més complexa que una simple guerra entre sexes en el cas de la domèstica.
Hem de treballar per tal que la violència es substitueixi per una nova cultura en la que domini l’educació, el bon tracte, l’afecte i la sensibilitat. Si la naturalesa humana es troba condicionada pel bé i pel mal, ha de quedar clar que la violència, sigui quina sigui la paraula que l’adjectivi, és sempre inacceptable, perquè és una manifestació radical del mal.
Comentari Ràdio Estel, 14 de maig de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada