Feia sol. Era un dia de primavera. La claredat s'havia esmunyit dins el seu cor i el seu cervell. Tot era diàfan. El passat es feia present i quan menys hi pensava mes s'apareixien imatges, records en forma de somni, utopies i futuribles. Ja feia deu anys que l'havien abandonat als elements, que no l'havien votat en una mena d'oposicions on l'afinitat política o de negocis era el gran vincle que promocionava el personal. Alguns amb el temps li digueren que no havien pogut fer mes, d'altres mai li digueren res. Res a dir quan no hi ha arguments lògics, només interessos. Gent progressista, pensava. La teva vida es la meva mort. I així alguns com si res anaren avançant pel camí de la vida, devent favors, essent bones rèpliques de llurs promotors.
Àxel marxà per desconnectar-se al maxim de tot aquell garbuix mental. El varen afusellar en aquells exercicis . Tots eren gent que mai havia fet res de profit, excepte criticar els altres per així posar-se ells mateixos com a exemple. Un despropòsit. Pero real, molt real. Tant que quan es va despertar es va adonar que al seu voltant ja no hi havia ningú. Estava sol a la platja
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada