El procés
sobiranista endegat a Catalunya s’ha concretat en una consulta el proper mes de
novembre, en la que es vol exercir el
“dret a decidir”, dins la més estricta legalitat i constitucionalitat. En
els cercles de poder –polític i econòmic- madrileny i en els d’aquí contraris a la consulta hom afirma que no pot
ser acceptada, tot esgrimint que és impossible, que és antinatura, que no
existeix el dret a decidir.
Una mentida
repetida no es converteix en veritat. La consulta no és inconstitucional. La
Constitució espanyola, com és normal, parla de grans conceptes polítics com la
sobirania nacional o la fonamentació en la unitat espanyola, però en lloc
prohibeix que es convoqui una consulta popular com la del proper novembre, i de cap manera obliga, com s’entesten en dir
alguns, que caldria convocar-la a tota Espanya. Aquests darrers neguen a més que Catalunya pugui
arribar a ésser una entitat sobirana i cofois entenen que “no existeix”! Quina
forma de pretendre solucionar un problema de l’estructura política i de
convivència! Es nega el problema i s’ha acabat... Es magistral la manca de
sentit comú d’aquesta gent! Recordem que la Constitució s’aprovà l’any 1978 i
que aleshores no existien les comunitats autònomes, i que l’estat de les autonomies
s’ha anat desenvolupant els darrers 35 anys, en el cas de Catalunya amb
dificultats notòries, la darrera la retallada de l’estatut del 2006. La
Constitució va deixar oberta l’organització territorial de l’estat.
El gran tema de
debat polític és el concepte de sobirania.
El nacionalisme espanyol mai podran acceptar que Catalunya tingui l’atribut de
la sobirania, com ja es va veure quan el Parlament aprovà una Declaració
afirmant-la i va ser suspesa pel Tribunal Constitucional immediatament el
passat mes de maig. És la impossibilitat de concebre l’estat espanyol com un estat
plurinacional, pluricultural, plurilinguístic, que vagi més enllà de la mera descentralització.
Alguns no ho entenen, o potser no poden o no volen.
Voldria recordar la
perplexitat de que els dos darrers referèndums celebrats no han servit per a
res. El de la Constitució europea perquè no es va tirar endavant el projecte
normatiu finalment; el de l’estatut perquè el tribunal constitucional es va
encarregar de retallar-lo. Per tant, amb aquests antecedents podem dir que a l’estat
espanyol hi ha una relació més aviat “tòxica” amb el referèndum i les consultes.
Una consulta no es res mes que això, no és una declaració d’independència. El
constitucionalisme inquisitorial d’arrel madrilenya no ho pot tolerar. De fet,
vies per a fer-la en tenim diverses, totes constitucionals i legals : traspàs
de la competència per a convocar-la, atès que legalment és de l’estat (congrés
dels diputats i president del govern), o
convocar-la directament pel propi estat, com a referèndum consultiu, a banda de
les vies estrictament estatuàries catalanes. Res impedeix que
constitucionalment es pugui convocar una consulta. S’ha repetit moltes vegades
que el problema és la manca de voluntat política. Llavors em pregunto si l’estat
espanyol ignorarà eternament la demanada cívica i pacífica d’una part de la
població espanyola (la catalana), que a més mai tindrà la representativitat
suficient per a impulsar amb èxit una reforma constitucional? Durant quan temps
es pot viure tot provocant la inconstitucionalitat? La democràcia
constitucional obliga els governants a donar solucions als problemes del
“demos”, del poble. A que juguem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada