divendres, 10 de gener del 2014

La consulta i la Constitució


El procés sobiranista endegat a Catalunya s’ha concretat en una consulta el proper mes de novembre, en la que es vol exercir el  “dret a decidir”, dins la més estricta legalitat i constitucionalitat. En els cercles de poder –polític i econòmic- madrileny i en els d’aquí  contraris a la consulta hom afirma que no pot ser acceptada, tot esgrimint que és impossible, que és antinatura, que no existeix el dret a decidir. 
Una mentida repetida no es converteix en veritat. La consulta no és inconstitucional. La Constitució espanyola, com és normal, parla de grans conceptes polítics com la sobirania nacional o la fonamentació en la unitat espanyola, però en lloc prohibeix que es convoqui una consulta popular com la del proper novembre,  i de cap manera obliga, com s’entesten en dir alguns, que caldria convocar-la a tota Espanya.  Aquests darrers neguen a més que Catalunya pugui arribar a ésser una entitat sobirana i cofois entenen que “no existeix”! Quina forma de pretendre solucionar un problema de l’estructura política i de convivència! Es nega el problema i s’ha acabat... Es magistral la manca de sentit comú d’aquesta gent! Recordem que la Constitució s’aprovà l’any 1978 i que aleshores no existien les comunitats autònomes, i que l’estat de les autonomies s’ha anat desenvolupant els darrers 35 anys, en el cas de Catalunya amb dificultats notòries, la darrera la retallada de l’estatut del 2006. La Constitució va deixar oberta l’organització territorial de l’estat.
El gran tema de debat polític és el concepte de sobirania. El nacionalisme espanyol mai podran acceptar que Catalunya tingui l’atribut de la sobirania, com ja es va veure quan el Parlament aprovà una Declaració afirmant-la i va ser suspesa pel Tribunal Constitucional immediatament el passat mes de maig. És la impossibilitat de concebre l’estat espanyol com un estat plurinacional, pluricultural, plurilinguístic, que vagi més enllà de la mera descentralització. Alguns no ho entenen, o potser no poden o no volen.
Voldria recordar la perplexitat de que els dos darrers referèndums celebrats no han servit per a res. El de la Constitució europea perquè no es va tirar endavant el projecte normatiu finalment; el de l’estatut perquè el tribunal constitucional es va encarregar de retallar-lo. Per tant, amb aquests antecedents podem dir que a l’estat espanyol hi ha una relació més aviat “tòxica” amb el referèndum i les consultes. Una consulta no es res mes que això, no és una declaració d’independència. El constitucionalisme inquisitorial d’arrel madrilenya no ho pot tolerar. De fet, vies per a fer-la en tenim diverses, totes constitucionals i legals : traspàs de la competència per a convocar-la, atès que legalment és de l’estat (congrés dels diputats  i president del govern), o convocar-la directament pel propi estat, com a referèndum consultiu, a banda de les vies estrictament estatuàries catalanes. Res impedeix que constitucionalment es pugui convocar una consulta. S’ha repetit moltes vegades que el problema és la manca de voluntat política. Llavors em pregunto si l’estat espanyol ignorarà eternament la demanada cívica i pacífica d’una part de la població espanyola (la catalana), que a més mai tindrà la representativitat suficient per a impulsar amb èxit una reforma constitucional? Durant quan temps es pot viure tot provocant la inconstitucionalitat? La democràcia constitucional obliga els governants a donar solucions als problemes del “demos”, del poble. A que juguem?