Al llarg d’uns vint anys vaig mantenir una intensa i per mi molt interessant correspondència epistolar amb el professor Álvaro d’Ors (Barcelona, 1915-Pamplona 2004) , cosí germà del meu pare i catedràtic de dret romà . Les següents línees volen exposar els temes que ens ocuparen, majoritàriament aspectes socials i polítics . No entraré a exposar qüestions tècniques relacionades específicament amb el dret romà, encara que en ocasions la referència a aquesta disciplina serà inevitable, atès que es troba en els fonaments dels conceptes socials i polítics que defensa el nostre autor .
Álvaro d’Ors, després de la guerra civil esdevingué un gran jurista i - com a catedràtic de l’època- es va sotmetre a un periple que tingué les Universitats de Santiago de Compostel•la, i de Navarra, les dues grans referències.
El 16 de maig de 1997 vaig ésser convidat al seminari de professors de la Universitat de Navarra. Vaig estar dos dies a Pamplona amb Álvaro d’Ors, acompanyat del meu pare i altres familiars. El juny de 2000 vaig anar a un tribunal de tesi a la Universitat de Santiago de Compostel•la i vaig aprofitar per visitar-lo al seu pis de Pontevedra. Van ser dos moments emotius, de contacte humà, més enllà de la correspondència epistolar, en els quals varem intercanviar idees i punts de vista sobre molts aspectes, tant de la vida universitària com del context social i polític del moment. A partir d’aleshores la seva vida s’anà apagant, tot i que mantingué la correspondència epistolar amb mi fins els darrers moments, a les acaballes de 2003. Com ell mateix em digué: “la nostra conversa pot ser interminable” (4.10.93) .
Aquesta ponència vol ser el meu homenatge a una persona que vaig admirar malgrat les diferències ideològiques i generacionals, que va ser un gran intel•lectual, un excel•lent professor universitari, un mestre en el sentit clàssic de la paraula, i sobretot un home que va viure amb gran intensitat la seva època . La violència com a generadora de l’ordre social i polític és segurament el gran leimotiv de la seva obra.
***************
Álvaro d’Ors expressa un pensament tradicionalista , el d’aquells carlins –com els que a Catalunya integraren el Terci de Nostra Senyora de Montserrat- que es consideraven guanyadors de la guerra civil. Així ho podem observar al llibre tardà La violència i el orden, de 1987 . La distinció schmittiana sobre la decisió entre amic i enemic, la fonamental de tot ordre polític, la va viure en especial front als gudaris bascos i els nacionalistes catalans, durant la guerra civil, associats tots dos a perillosos dissolvents de la sacrosanta unitat d’Espanya (15.03.01). D’altra banda, sobre l’activitat terrorista d’ETA –organització concebuda per ell com una mena d’exèrcit d’alliberament nacional basc (sic) - afirma que es tracta d’una guerra civil en tota regla, que no pot ésser vençuda només amb mitjans judicials o policials. Sosté que cal enviar l’exèrcit espanyol a aquesta guerra: “La lluita antiterrorista es una mostra clara de la criminalització de l’enemic que imposa el pacifisme dominant” (10.12.01). Afirma que el 1937 el nacionalisme basc ja va ser vençut per les armes; “jo ho veig com un vencedor el ’39 i un vençut el ‘45” (30.06.03). En conseqüència, a mi, com a nacionalista català, em considera un partidari de l’error (31.5.99), fins i tot un “enemic” –així qualifica també els democratacristians, en general- amb el que però es poc parlar (20.10.00).
Considera les organitzacions supranacionals, o millor dites supraestatals, dominades per grups de poder com la maçoneria. Es clar que aleshores “aquesta superació del nacionalisme estatal és pitjor que la mateixa guerra” (4.10.99). Critica la construcció europea, que ha copiat el principi de subsidiarietat de la doctrina social de l’Església, però per altres finalitats: “soc antieuropeista però regionalista” (4.10.93). Al seu parer, la Unió Europea està dominada per Alemanya (sic) així com la ONU pels Estats Units (22.5.95).
El dret ha de regular la construcció de grans espais en els quals s’han instal•lat les nacions (influència schmittiana) . Afirma que la nació no és un concepte jurídic, sinó sentimental (22.5.95). Diferencia entre autonomia (que és jurídica, del “nomos”) i autarquia (que es política de “archeia”, poder o govern) . Afirma que Franco va respectar l’autonomia de Navarra (4.10.93), una autonomia pactada, més autèntica que les concepcions federalistes i constitucionalistes, “estatistes” en definitiva de la nova etapa constitucional oberta el 1978.
Com ja he dit, el maig de 1997 vaig ésser convidat al seminari de professors de la Universitat de Navarra. El tema de la meva xerrada va ser “El nacionalismo catalán y la Constitución”. Vaig exposar, d’una banda, les relacions entre Catalunya i Espanya arrel de la transició i del marc constitucional vigent, i de l’altra, l’actualització dels furs navarresos en el marc de la Constitució. En aquesta xerrada vaig poder copsar altres perspectives, pactistes i historicistes, sobre l’actualització dels furs navarresos. En aquesta segona línia, Álvaro d’Ors defensava “una autonomia pre-estatal i preconstitucional”, perquè “és clar que hi pot haver un dret al marge de la llei”, i que “a Navarra, el costum en contra de la llei es vàlid. El pacte no immoral preval sobre la llei.” (14.11.96). De fet, “es natural que el concepte de dret entre un iuspublicista com tu i un privatista com jo, no coincideixi del tot, i menys per la meva posició de foralista navarrès per qui el dret propi de Navarra es preconstitucional. (10.11.94). Connectat al tradicionalisme i al foralisme d’arrel carlina, també es fa notar la defensa d’un regionalisme “ben entès” - a l’estil del doctor Torras i Bages , o del regionalisme dels sectors més catòlics de la Lliga Regionalista-, molt preocupat sempre per tal de formular un encaix a l’estil “foralista” de les regions compatible amb “el dogma” de la unitat d’Espanya.
Des de Pamplona i amb la condició d’afiliat a l’Opus Dei treballarà des d’aquesta perspectiva antinacionalista “perifèrica”, antiliberal, basada en un catolicisme intransigent, crític amb el concili Vaticà II, amb l’humanisme cristià de Maritain , o de la democràcia cristiana, essent més proper, per exemple, a l’obra de Leopoldo-Eulogio Palacios . Rebutja l’expressió humanisme cristià perquè canvia l’ordre dels elements, entre el substantiu cristià i l’adjectiu humanista, de la mateixa manera que no admet tampoc un concepte genèric de dignitat humana (6.2.97), idea que segons ell no es cristiana sino de orígen kantiano” . Sosté, en canvi, que la dignitat humana està lligada al baptisme, i els drets humans en abstracte no existeixen sinó els drets concrets de cada persona. D’aquí també el seu retret a la Declaració Universal dels Drets Humans, i les aportacions de Maritain. També desqualifica l’humanisme cristià de Romano Guardini, malgrat el pròleg que va escriure al llibre seu, “Der Hellinger” , tot argumentant que personalisme i humanisme son ben diferents. Accepta més el primer terme que no pas el segon: l’estudi de la persona concreta i de la seva relació amb els altres li resulta més atractiu que no pas un humanisme igualitari de fonamentació democràtica (16.2.99).
Un línia important del seu pensament és la recepció de Carl Schmitt , amb la dialèctica amic/enemic com a fonament de l’ordre polític, i la violència com a força constitutiva del poder establert, que incorporà al franquisme, per tal de legitimar el “nou règim” nascut de la guerra civil. Álvaro d’Ors i Francisco Javier Conde han estat els dos màxims exponents de la teoria del cabdillatge; en el cas d’Álvaro d’Ors amb l’objectiu de fornir una teologia política. Aquesta concepció el portà a defensar una idea de la política, en la qual l’element estatal és sobrer i pervers .
Analitza el fenomen de la globalització com una “guerra civil globalitzada” per tal d’imposar un ordre mundial basat en el principi de subsidiarietat. Per contra, és precís defensar la família i el matrimoni enfront l’Estat i la democràcia, que els destrueixen (12.9.95). Això vol dir advocar per la monarquia com a forma de govern, d’una família - no d’un Rei sol- sobre les altres famílies .
En una carta de 30.6.03 afirma que la historia és una disciplina humanística que treballa sobre textos, per la qual cosa cal diferenciar-la dels “fets”, de manera que hom hauria de saber separar autors i actors. Sosté que es impossible “juridificar la política sense polititzar el dret”, com diu que passa paradigmàticament amb el Tribunal Constitucional espanyol: “Es tracta d’una confusió entre la prudència de la potestat i la prudència judicial que és d’autoritat” (3.3.94).
Es mostra molt crític amb l’estat de les autonomies, atès que entén que no hi ha una idea jurídica clara (5.10.90). També el concepte de representació és concebut a la manera de Schmitt, com a encarnació simbòlica (5.10.90). Defensa aleshores una concepció “antidemocràtica”, i subscriu la idea que cap democràcia europea ha sorgit de manera natural. També diu pestes de la partitocràcia, que mediatitza la participació ciutadana i la representació política, a l’estil d’un joc de loteria. M’escriu: “vull recordar-te que, segons la meva distinció entre autoritat i potestat, el poder popular sí permet una representació -distinta de la pròpiament jurídica del mandat- i per això es rebutja el mandat imperatiu, però l’opinió, que és cosa del saber i no del poder, no admet representació, de manera que aquells que apareixen com a òrgans de l’opinió pública no son representatius sinó grups de pressió per a aconseguir la potestat política. Jo puc delegar el meu poder però no el meu saber” (4.10.93). No admet el principi de la separació de poders perquè el poder no es pot dividir (15.03.01). En altres paraules: “no hi ha divisió de poders, perquè la potestat és única, i és de l’executiu” (23.12.02). Es manifesta també molt crític amb la construcció de l’Estat de Dret: “és una invenció de von Mohl, per a mi una fatal fal•làcia. No ha de confondre’s amb la tradició britànica del “rule of law”, atès que parteix de la identificació del dret amb la llei estatal (Kelsen ho culminarà, dient que el dret és igual a l’Estat), de manera que com que son els jutges els qui apliquen les lleis, tota l’activitat social resta sotmesa a l’activitat judicial. Greu error! Els jutges només han d’intervenir en els conflictes entre particulars, o en la repressió del terrorisme, ... no hi ha “poder judicial,” perquè cal reconèixer que l’execució de les sentencies correspon a l’executiu” (21.7.96) . Com a mostra concreta de la seva desafecció envers l’Estat de Dret, a l’article “ La crisis del Derecho Penal” afirma que “este es el final ruinoso al que nos ha llevado el pacifismo total, última meta del “progreso” democrático que viene envileciendo a la sociedad hedonista de hoy” .
Connectat amb l’anterior, observem la “filosofia de l’heroi” que el pare Eugeni havia defensat a la seva tesi sobre Carlyle , reformulat ara en el “caudillo” Franco – això sí, allunyat de les tesis falangistes- , com es pot veure al seu llibre De la guerra y de la paz (Premi Nacional “Francisco Franco” de 1954), dedicat al seu admirat Carl Schmitt . Sobre aquests temes em diu: “La guerra es dolenta i aquells que l’hem feta –i no me’n penedeix-ho- apreciem més que ningú la pau, però quan no hi ha mes remei cal fer la guerra, per tal d’evitar el domini dels rics, que son els que venen armes. Jo sóc bel•licista i sento aversió del pacifisme” (26.10.91). “La guerra es pot fer sense odi, i d’això tinc experiència personal” (16.12.94). Defineix al general Franco com “la principal figura del segle XX espanyol, agradi o no agradi” (sic) (16.3.93).
Cal destacar que tant en la seva correspondència, com en les seves obres, mostrà sempre un profund sentit jurídic de la vida, propi de la seva condició de romanista . La seva gran aportació va ser la distinció entre potestat i autoritat , la primera com a manifestació del poder, la segona com a reconeixement de l’autoritat. Al llibre Escritos varios sobre el derecho en crisis, escriu diversos assaigs travessats tots per aquest dos conceptes . Aquesta distinció, que parteix de la dialèctica entre poder establert i saber socialment reconegut, ha estat de gran valor per a un discurs que ha seguit el seu deixeble a la Universitat de Navarra, el professor Rafael Domingo .
Voldria destacar la dedicació universitària del professor Álvaro d’Ors entesa com un “ofici” - recordem el seu llibre Papeles del oficio universitario, de 1961 -, una forma de viure la pròpia condició humana al servei del saber i del rigor en la transmissió del coneixement . Un ofici “modest però fecund” (12.9.95) . Álvaro d’Ors com a universitari no va ser sectari, sinó un gran especialista del seu àmbit científic de coneixement, i un intel•lectual en el que la universitat i la vida eren la mateixa cosa. Al discurs inaugural llegit a l’obertura del curs 1955-1956 a la Universitat de Santiago de Compostel•la, tot reflexionant sobre l’educació dels juristes i la funció de la institució universitària, afirma: “Nuestra misión consiste en procurar una educación de nuestros juristas, a fín de que lleguen a ser verdaderos sabedores del derecho, hombres de autoridad moral y social, sin más miramientos por el destino que las necesidades vitales les hagan seguir tras la licencia”. Al mateix discurs, referint-se a la formació del juristes ens diu: “son ellos y no el legislador los llamados en primer término a enderezar por el mejor camino la vida jurídica de la sociedad a que pertenecen” (p. 27).
Aquestes són les conclusions d’un jurista que visqué intensament el convuls segle XX i que ens ofereix un testimoni alliçonador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada