La presó permanent revisable, una proposta inconstitucional i populista

          

Els mateixos que es porten les mans al cap quan altres fan propostes i les qualifiquen ràpidament com a inconstitucionals, sembla que no tinguin gaire sensibilitat quan la iniciativa la tenen ells. En efecte, en el cas de la presó permanent revisable, el Partit Popular promou una reforma del codi penal per a introduir aquesta sanció, amb no gaire miraments.

La ineludible tensió entre els valors de la llibertat i de la seguretat, en l'actual context d'amenaces noves es vol resoldre amb una gran simplicitat, com si els drets fonamentals de les persones, inclosos els condemnats, no fossin protegits per la Constitució. Les garanties constitucionals són exigències per a totes les persones i no tan sols per alguns, i en el cas que ens ocupa la finalitat de les penes segons la Constitució és la resocialització, sense matisos ( art. 25).

El PP va aprovar ell sol aquesta mesura a la sessió que va tenir lloc al Congrés dels Diputats. Un rodet propi de la majoria absoluta que no sembla la millor manera de generar consens en un tema tant sensible com la legislació penal. Una crítica que ha fet l'oposició parlamentària és la de l'oportunisme i el populisme, ara que queda poc per a les noves eleccions generals i que s'obre un escenari electoral ampli. El PP vol vendre la duresa d'algunes mesures penals com a estratègia estrictament electoral.

Cal reforçar la seguretat, en el marc de la lluita contra el terrorisme, la criminalitat organitzada, la corrupció i l'enfonsament general del sistema polític. El PP vol esdevenir així el partit de la "llei i l'ordre", encara que el respecte als drets fonamentals, i a la llibertat personal en concret, es posi en entredit. La presó permanent revisable es proposa només per a casos tancats i concrets, d'especial gravetat, com en cas d'homicidi del Rei o del seu hereu, de caps   estrangers, genocidi, assassinats  comesos en el si d'una organització criminal o contra menors de 16 anys.

La reforma del codi penal es complementa amb una regulació nova dels delictes relacionats amb el terrorisme amb una previsió de compliment de la pena màxima prevista, producte del pacte antiterrorista entre PP i PSOE. Per aquesta via la proximitat dels dos partits fa que els socialistes acceptin d'alguna manera la presó permanent revisable, en la lluita contra el terrorisme jihadista, una gran amenaça per a l'estat espanyol.

La reforma del codi penal se suma a la nova llei de seguretat ciutadana i a la reforma de la llei d'enjudiciament criminal, amb un conjunt de mesures dures i de dubtosa constitucionalitat. Ara es proposa que es revisi la pena un cop han passat 20 o 25 anys, fent veure així que no es renuncia a la reinserció, com va admetre el Consell d'Estat al seu dictamen previ.

En definitiva, ens trobem amb una regulació de la privació de llibertat, obsessionada en omplir les presons, mes que no pas en evitar la delinqüència, que no s'ajusta be als principis constitucionals, ni a la doctrina de la limitació dels drets fonamentals establerta pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Una mesura que ens fa dubtar sobre la seva utilitat real, mes enllà dels resultats electorals immediats.  

Comentari del llibre 101 preguntes sobre El Cristianismo, de José Luis Vázquez Borau.

101 preguntes sobre El Cristianismo, per José Luis Vázquez Borau.

Editorial San Pablo, Madrid, 2014. 287 pp.

José Luis Vázquez Borau, impulsor a Catalunya del personalisme comunitari, fundador de l'Institut Emmanuel Mounier a casa nostra, autor de més de seixanta obres sobre aspectes religiosos i d'espiritualitat, és doctor en Filosofia i en Teologia. El llibre que comentem es presenta com una síntesi de la religió cristiana, a partir de preguntes i respostes, escrit des d'una gran sensibilitat per l'opció preferencial pels pobres, per la cerca d'un sentit espiritual de la vida, a l'estil del testimoni dels seguidors de Foucauld.

El seguiment del Crist és explicat com una vivència de la vida des de la pobresa i la fragilitat, la donació als altres i el misteri de la transcendència. El llibre reivindica una concepció espiritual de la vida, entesa com allò més autènticament natural (p.9), on els pobres i marginats, els sofrents, esdevenen el rostre més fidel de Jesús. La dignitat de tota persona humana fonamenta la llibertat i la solidaritat entre els germans en l'existència

El llibre té una primera part en la que parla dels fonaments del cristianisme, i la seva evolució històrica. A la segona part ens mostra el paper de les esglésies cristianes i els diferents moviments religiosos que s'han donat. Finalment, te una conclusió on es plantegen grans preguntes, com ara cóm parlar de Déu davant de tanta injustícia humana, el sentit de la vivència mística, si hi ha una única religió veritable, la increença, el paper pacificador de les religions, i el diàleg interconfessional. Un vocabulari i una bibliografia molt útils acaben l'obra.

L'autor cerca el sentit pregon del naixement del Crist, ens presenta el paper maternal de Maria, la vida, mort i resurrecció de Jesús, el Messies, amb el seu missatge d'esperança. Ressegueix el paper de l'Església al llarg de la història. Una història marcada per l'alenada de l'Esperit i pels cismes i les divisions. Concilis, heretgies, ús polític de la religió, però també conreu de la vida monàstica, del misticisme, de l’espiritualitat...

Els grans moments de la història d'Europa es presenten davant del lector, com ara la reforma cistercenc, les creuades, el sorgiment de l'ordre dels predicadors o dominics, la inquisició, els grans savis com Sant Albert Magne o Sant Tomás d'Aquino, la passió pel diàleg de Ramon Lull, l'escolàstica, la reforma protestant, la contrareforma i la petjada de Sant Ignasi de Loiola, Sant Francesc Xavier, les reduccions jesuïtes al Paraguai, la secularització posterior a la Revolució Francesa, el materialisme dogmàtic arran de la Revolució Russa, el Concili Vaticà II, l'impacte dels darrers Sants Pares...

Es tracten les festes i els ritus, les icones, els sagraments, l'eucaristia, l'art cristià. La història de l'església, actualitzada fins el Papa Francesc, permet contrastar el catolicisme, l’ortodòxia i el protestantisme. També l’ anglicanisme i els grups radicals que emigraren als Estats d'Units d’Amèrica.

L'autor mostra un gran interès per destacar el camí dels místics, Charles de Foucauld, Mounier,     Ignacio Ellacuría, i molts d’altres. La part final del llibre es dedica a estudiar els nous moviments cristians i altres de caràcter sectari que plantegen nous reptes entorn de la fe.

Estem davant un llibre de capçalera per a persones que vulguin un compendi de la doctrina cristiana, actual, vivencial, preocupat no tan sols de la veritat sinó també del bé. Un treball molt recomanable per la seva utilitat pedagògica.

Col•lapse institucional i crisi de legitimitat del sistema polític espanyol

L'Estat espanyol viu una etapa de crisi molt greu, de tipus polític, econòmica-financera i per sobre de tot moral. Una crisi  que afecta la legitimitat del mateix Estat, és a dir, la resposta a la pregunta: per a què serveix un Estat així?

Si fem un repàs a les institucions o òrgans constitucional no hi ha cap que funcioni bé, en termes de legitimitat: corrupció, manipulacions sectàries, ...disfuncions de tot tipus afecten des de la Corona fins el Tribunal Constitucional, passant pel Govern, les Corts Generals o l'organització territorial, amb el conflicte amb Catalunya com a estrella.

Podem afirmar que hi ha un autèntic col·lapse de les institucions i del conjunt del sistema institucional, que es manifesta en la impossibilitat de fer un ús racional de la política per a solucionar els problemes morals i materials de la ciutadania.

La teoria de l'Estat ha encunyat la idea que l'Estat és una organització institucional que exerceix un poder polític sobirà, que s'expressa en una capacitat d'imperium, si pot ser amb el consentiment de la ciutadania. Jo em pregunto el sentit d'un Estat que genera malestar als ciutadans, que no resol -en ocasions fins i tot agreuja- els problemes estructurals, seculars, latents des de la seva creació. Cap teoria política, com ara el contractualisme o l'utilitarisme, poden donar una resposta satisfactòria. L'Estat existeix per a generar algun tipus de profit a les persones, perquè en un altre cas, aquestes difícilment prestaran llur consentiment, a no ser que es converteixen en mers súbdits. Un Estat en el que una "casta extractiva" ha robat fins a límits insospitats, on alguns s'han apropiat de les institucions públiques, fent-les exclusives i no inclusives, expulsant del sistema institucional les idees difícils (com ha passat en el procés sobiranista català), que no sé sap ben be a qui representa, a no ser que sigui a una elit vinculada a sou als partits polítics que han segrestat la democràcia i han convertit la vida política en una partitocràcia[1], i que en gairebé quaranta anys ha estat incapaç de fer una sola reforma constitucional per a adaptar-se a la voluntat popular (a excepció dels condicionaments limitadors de la sobirania que venen d'Europa).

Un Estat així li costa -al meu parer- trobar legitimitat perquè perpetua la clàssica distinció entre l'Espanya oficial i l'Espanya real. A més, les dificultats per a resoldre els problemes socials derivats de l'exclusió social, de la crisi de la classe mitjana, de la integració territorial, de la lluita d'elits, i sobretot de la tradicional impossibilitat de generar consens (l'imaginari de la transició també s’ha escardat) fan que s'hagi acabat un cicle, que no se sap ben bé com tancar-lo del tot per a iniciar una nova època. Tot molt a l'espanyola manera, nous cicles, noves etapes, però sense fer net de tot, com passa ara que han tornat a emergir els fantasmes tradicionals del passat, segons que ens mostra la història[2].

La corrupció ha arribat a uns nivells inaguantables, en una dinàmica de confusió entre allò públic i allò privat. Així, no sembla gaire de rebut voler socialitzar les pèrdues com en el cas dels rescats als bancs, retallant i oblidant els drets de les persones. La casta extractiva i xucladora[3] ha estat detectada per la societat i aquesta, amb coneixement de causa, no vol continuar subordinada a un personal que s'ha aprofitat fins al punt de robar-nos molt, tant que fins i tot alguns ens volen robar l'esperança, en especial de les noves generacions. No pot ser que de nou ser espanyol sigui ésser un exiliat en potència. Molta gent no pot més i ha dit prou...

L'Estat aleshores no exerceix un poder polític hegemònic i sobirà, condicionat com està a tantes accions d’elits extractives, i oligarquies que s'han destapat[4]. Tindrà força coactiva però li manca legitimitat. I les grans paraules no interessen ningú, com la sobirania nacional de la que diu el president del Govern que no pot disposar... L'Estat no canalitza la participació democràtica, dominat com està per l'oligarquia governant.

Algú pensa que apel·lar a la sobirania nacional, com a gran paraula pot solucionar alguna cosa? Avui aquest concepte no existeix en el si de la Unió Europea, i menys en la zona euro, i encara menys en l'actual escenari de crisi del "deute sobirà", que ha de ser ajudat per les instàncies supraestatals. Els anomenats "mercats" ens governen sense gaire capacitat estatal per a reaccionar a les maniobres que operen, sempre amb una considerada manca de cintura dels responsables polítics i amb la mirada entre escèptica i incrèdula de la ciutadania. Avui la política s'ha convertit en la incapacitat per a gestionar el benestar, en la dificultat per a crear condicions de transformació social, tot marcat per la llosa del deute públic o privat, fins uns límits insostenibles. Les persones han passat a ser "persones amb hipoteca" i "ciutadans amb deute". Un deute que també és sobirà, però les persones no! La política s'ha substituït per l'economia. Tot està condemnat a aquesta transformació[5].

Han fallat tots els controls? El poder s'ha desbocat? Una immensa crisi moral s'ha apropiat de la "cultura general"[6]. Potser el relativisme moral s'ha expandit fins a límits insospitats. La realitat és que avui no sabem què vol dir complir la llei, actuar segons la constitució, viure en un Estat de Dret; la seguretat jurídica ha desaparegut davant l'empenta del decret llei com a vehicle d'imposició d'una majoria absoluta del PP que no se sap on ens porta. Mentre tant, l'atur, l'economia submergida, el creixement de les desigualtats, l’exclusió social, la picaresca, el quixotisme, s’estenen arreu.

Espanya ha fracassat en la creació d'una unitat nacional, de forma pacífica i democràtica, i la tensio nacional amb Catalunya ha crescut aquests darrers anys. L'encaix de Catalunya en el si de l'Estat espanyol és un tema sempre pendent quan hi ha llibertat i democràcia. Seguim igual, segle rere segle. L'autonomia de Catalunya ha estat un gran pas endavant però s'ha quedat curta, perquè no es reconeix el seu fet diferencial. Espanya mai podrà ser plurinacional. No es vol. Això fa créixer l'independentisme. En l'actual època de crisi, el projecte de la independència de Catalunya dona esperances a molta gent. Benvinguda sigui, si serveix per a construir una nova comunitat des de valors compartits. Cal definir però moltes coses. Primer caldrà determinar la voluntat de ser, després que ens deixin ser. Per a mi, però, el més important és construir comunitat, des del respecte a les persones i llur dignitat. I això, com la vida mateixa,  sempre està en construcció, a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món. Si no tenim nació per a que volem l'Estat? Sempre es planteja el mateix problema.

El gran repte és la qualitat humana de les persones. I per allò que estem tractant aquí la cultura democràtica. Tot i que s'ha dit que la democràcia pot existir sense demòcrates, on hem arribat és precisament a la conseqüència d'aquest principi. I per a que no es repeteixi mai mes cal assumir la cultura democràtica, la de la tolerància i el respecte, la que no faci possible la dictadura d'una majoria perquè es plantegi el diàleg i la cerca de la convivència. No cal dir gaire coses més: si la gent és demòcrata i allò que està bé resta mínimament fixat, la civilització s'imposarà a la barbàrie.

La llarga crisi que estem vivint, a Catalunya també, ens ha de fer esperonar per a treballar per un nou nacionalisme personalista, basat en els valors de la persona com a constructora d'una comunitat de la que se senti membre, en el context de les identitats múltiples. Així Catalunya serà un subjecte polític, plenament nacional, i si pot ser -tan de bo- sobirà. Un subjecte polític  interdependent amb d'altres en el si de la Unió Europea. Una subjectivitat col·lectiva que només tindrà qualitat humana si la persona s'integra a la nació des de l'amor cívic.

---

[1] La composició del Consell General del Poder Judicial o del Tribunal n’és una bona mostra.

[2] J. Álvarez Junco, “La carga del pasado”, El País, 12 d’octubre de 2014.

[3] Vegeu, G.A. Stella i S. Rizzo, La Casta, Rizzoli, 2007. Recomano la lectura de la ressenya realitzada per Enric Juliana, a La Vanguardia, el 12 de febrer de 2014.

[4] L. Garicano, El dilema de España. Ser más productivos para vivir mejor, Península, 2014.

[5] Z. Bauman, ¿La riqueza de unos pocos nos beneficia a todos?, Paidos, 2014

[6] Espanya s’ha situat juntament amb Síria pel que fa a la davallada provocada per la corrupció, segons Transparency International, al seu Baròmetre de 2013. Un retrocés espectacular!

Civisme, espai públic i sentit de país.

Civisme, espai públic i sentit de país.
Conferència a Breda, el proper dimecres 15 d'octubre.

Fem*ho

Compromesos amb el país i la seva gent, profundament colpits per la situació social i econòmica actual, estem convençuts que la independència de Catalunya és un projecte il·lusionant i una eina transformadora d’aquesta realitat.

Les dones i els homes que compartim un conjunt de valors que tenen la seva expressió política en la ideologia socialcristiana creiem en la dimensió transcendent de la persona i alhora en el seu caràcter únic.  Creiem en la seva llibertat, i alhora en el seu dret i deure de desenvolupar aquesta llibertat en comunitat.

Fem*ho

http://www.fem-ho.cat/

Tornem al concepte de dignitat de la persona (en comunitat)

El concepte de dignitat de la persona és un concepte nuclear de la cultura occidental, la qual parteix de la concepció de la transcendència de la vida humana, dotada de drets i deures pel mateix fet d’existir.

La dignitat humana és un substantiu i un adjectiu. L’esser humà ha de viure una vida digna, amb una dignitat que és inalienable i irrenunciable. Els textos jurídics constitucionals, com ara l'alemany o l'espanyol, l’han recollida explícitament, i fins i tot ha arribat a les regulacions supraestatals com la declaració de drets fonamentals de la Unió Europea, incorporada al tractat de Lisboa.

Després de la segona guerra mundial, es generà un corrent de pensament que reaccionà davant l’hecatombe que havia suposat aquella conflagració. El text alemany, elaborat aleshores, afirma de forma contundent: “La dignitat de la persona humana es intangible. Tots els poders de l’Estat resten obligats a respectar-la i a  protegir-la”. El Tribunal Constitucional alemany l’ha considerat el dret fonamental bàsic, amb una força jurídica més gran que no pas en el cas espanyol.

Més enllà de les consideracions jurídiques no podem ignorar que el principi de dignitat de la persona prové de la fonamentació jusnaturalista dels drets humans, i de forma mes general, de la tradició cristiana, que ara, en la mesura en que es recull als textos legals resta positivitzat. Per això es pot afirmar que ens trobem davant una norma de conducta exigible per als  los ciutadans, que l’han de respectar,i  sobretot per als  poders públics, que a mes l’haurien de promoure.

Avui, el concepte de dignitat de la persona és tan transversal que podem dir que afecta la reflexió de qualsevol àmbit de la vida, i ens dona paràmetres interpretatius per a judicar sobre la bondat o la maldat de les accions humanes. Si bé és cert que no vivim sols i aïllats,  també és veritat que la vida digna no es qualsevol tipus d’existència. Per això, en la nostra societat el concepte de dignitat de la persona se’ns apareix en moltes de les activitats que es porten a terme. Avui es debat sobre aspectes com ara la investigació biomèdica amb embrions, l’avortament i l’eutanàsia, el sistema educatiu, l’atenció sanitària pública, el paper de la gent gran, la justícia i la cohesió social, les infraestructures econòmiques (recordem el caos de rodalies, les apagades de llum, la situació de l’aeroport de Barcelona) i les infraestructures socials (rol de la família, el matrimoni, i tot el que s’anomena el capital humà i social), etc. També el dret a decidir cal vincular-lo a les condicions de la vida digna, moral i material, per la qual cosa no em sembla de erebut tractar-lo amb la frivolitat que ho fan alguns líders polítics.

És de profunda actualitat preguntar-se per la dignitat no tan sols de la nostra vida sinó del país que tenim. Per tot això considero que la reflexió sobre la dignitat, és imprescindible

Intervenció a la televisió francesa, tot valorant el post-11 S de 2014

Intervenció a la televisió francesa, tot valorant el post-11 S de 2014

http://france3-regions.francetvinfo.fr/languedoc-roussillon/emissions/viure-al-pais-en-catalan

Per la Catalunya nord.