Civisme, espai públic i sentit de país.

Civisme, espai públic i sentit de país.
Conferència a Breda, el proper dimecres 15 d'octubre.

Fem*ho

Compromesos amb el país i la seva gent, profundament colpits per la situació social i econòmica actual, estem convençuts que la independència de Catalunya és un projecte il·lusionant i una eina transformadora d’aquesta realitat.

Les dones i els homes que compartim un conjunt de valors que tenen la seva expressió política en la ideologia socialcristiana creiem en la dimensió transcendent de la persona i alhora en el seu caràcter únic.  Creiem en la seva llibertat, i alhora en el seu dret i deure de desenvolupar aquesta llibertat en comunitat.

Fem*ho

http://www.fem-ho.cat/

Tornem al concepte de dignitat de la persona (en comunitat)

El concepte de dignitat de la persona és un concepte nuclear de la cultura occidental, la qual parteix de la concepció de la transcendència de la vida humana, dotada de drets i deures pel mateix fet d’existir.

La dignitat humana és un substantiu i un adjectiu. L’esser humà ha de viure una vida digna, amb una dignitat que és inalienable i irrenunciable. Els textos jurídics constitucionals, com ara l'alemany o l'espanyol, l’han recollida explícitament, i fins i tot ha arribat a les regulacions supraestatals com la declaració de drets fonamentals de la Unió Europea, incorporada al tractat de Lisboa.

Després de la segona guerra mundial, es generà un corrent de pensament que reaccionà davant l’hecatombe que havia suposat aquella conflagració. El text alemany, elaborat aleshores, afirma de forma contundent: “La dignitat de la persona humana es intangible. Tots els poders de l’Estat resten obligats a respectar-la i a  protegir-la”. El Tribunal Constitucional alemany l’ha considerat el dret fonamental bàsic, amb una força jurídica més gran que no pas en el cas espanyol.

Més enllà de les consideracions jurídiques no podem ignorar que el principi de dignitat de la persona prové de la fonamentació jusnaturalista dels drets humans, i de forma mes general, de la tradició cristiana, que ara, en la mesura en que es recull als textos legals resta positivitzat. Per això es pot afirmar que ens trobem davant una norma de conducta exigible per als  los ciutadans, que l’han de respectar,i  sobretot per als  poders públics, que a mes l’haurien de promoure.

Avui, el concepte de dignitat de la persona és tan transversal que podem dir que afecta la reflexió de qualsevol àmbit de la vida, i ens dona paràmetres interpretatius per a judicar sobre la bondat o la maldat de les accions humanes. Si bé és cert que no vivim sols i aïllats,  també és veritat que la vida digna no es qualsevol tipus d’existència. Per això, en la nostra societat el concepte de dignitat de la persona se’ns apareix en moltes de les activitats que es porten a terme. Avui es debat sobre aspectes com ara la investigació biomèdica amb embrions, l’avortament i l’eutanàsia, el sistema educatiu, l’atenció sanitària pública, el paper de la gent gran, la justícia i la cohesió social, les infraestructures econòmiques (recordem el caos de rodalies, les apagades de llum, la situació de l’aeroport de Barcelona) i les infraestructures socials (rol de la família, el matrimoni, i tot el que s’anomena el capital humà i social), etc. També el dret a decidir cal vincular-lo a les condicions de la vida digna, moral i material, per la qual cosa no em sembla de erebut tractar-lo amb la frivolitat que ho fan alguns líders polítics.

És de profunda actualitat preguntar-se per la dignitat no tan sols de la nostra vida sinó del país que tenim. Per tot això considero que la reflexió sobre la dignitat, és imprescindible

Intervenció a la televisió francesa, tot valorant el post-11 S de 2014

Intervenció a la televisió francesa, tot valorant el post-11 S de 2014

http://france3-regions.francetvinfo.fr/languedoc-roussillon/emissions/viure-al-pais-en-catalan

Per la Catalunya nord.

Rodalies de Renfe: no anem bé

Realment es pot qualificar de tragèdia o, si més no, de drama la situació de rodalies de Renfe. Hi ha moments que un creu que ja n'hi ha prou! Cal millorar el servei i sobretot informar més i millor quan falla algun element de la xarxa de rodalies. No pot ser que ens acostumem a viure amb un ai al cor, que les persones ens troben lesionades en el dret a la mobilitat i que la prestació del servei públic del transport  en ocasions hagi desaparegut per complet.  No cal dir que tot plegat està comportant un gran malestar a la població, des de fa massa anys.

El problema de fons es saber què està passant realment, cosa que no s’acaba d’explicar. Passen els anys. El servei és manifestament millorable. Les explicacions dels tècnics no sovintegen i els polítics tinc la sensació que ja no saben què fer. Aleshores, ningú assumeix la responsabilitat per la situació caótica creada?

Sembla que això d’assumir una responsabilitat no vagi amb els nostres gestors públics. No volem que ens demanin perdó o disculpes, que també. Els ciutadans volem sobretot respecte, i en ocasions com la present, el respecte vol dir que hi ha situacions que no es poden mantenir. 

Davant la insolvència i el descrèdit dels gestors dels afers públics, els ciutadans cada vegada creiem menys en els discursos i la propaganda, com no pot ser d’una altra manera. El caos de rodalies es, al meu parer, simptomàtic del moment en què viu la nostra societat: una desesperança gran perquè ningú assumeix la seva responsabilitat de veritat, les explicacions son sempre parcials, tot es veu en clau electoral, i els ciutadans sembla que ens acostumem a viure dins el caos i la incertesa o això ens volen fer creure.

La situació es gravíssima, perquè el mal servei de rodalies de Renfe suposa un trencament de les infraestructures del país. Per tant, que deixin de jugar amb les persones, i per dignitat i honor, algú assumeixi si us plau les responsabilitats que pertoquen en qualsevol Estat de Dret i en una societat civilitzada. O si més no que algú ens digui ja per què no ho han de fer.

La agostidad

Escribo estas líneas en la canícula del mes de agosto, durante una etapa que se ha dado en llamar "vacaciones". Estos días son diferentes a los del resto del año porque si bien la vida sigue, con sus achaques y miserias, y con sus aspectos positivos, la humanidad -por lo menos la humanidad de esta zona de un lugar llamado mundo donde resido- parece que se metamorfosea, como huyendo de la cotidianidad, de la agitación del resto del año. El concepto "vacaciones" se ha convertido, a parte de una necesidad vital, en un mito, en una creencia de que podemos ser felices desconectando de una realidad, que en el mejor de los casos, sólo se deja en suspenso de forma transitoria, temporal.

Las vacaciones, como las bicicletas, son para el verano, aunque afortunadamente también se pueden tomar en otras épocas del año, como cada vez se hace más en nuestro entorno. Y sobre todo, hoy hemos de ser muy respetuosos con todos aquellos que por diversas circunstancias, sobre todo económicas, no pueden tener vacaciones.

Agosto, sin embargo, es el mes de las vacaciones por antonomasia. Cada uno se programa las vacaciones que puede o le apetece más, y la forma de descansar que mejor le va. Pero es un mes curioso, no tanto como hace años, pero sigue siéndolo. En España, agosto sigue siendo un mes de  relajación, en casi todos los órdenes de la vida. Como dice un conocido mío, "es que en agosto no te puedes ni morir". La concentración de las vacaciones en el mes de agosto produce un efecto desagradable: "cerrado por vacaciones". Mientras tanto, el sector servicios intenta "hacer el agosto", en una expresión ya consolidada en el lenguaje coloquial.

Agosto es sinónimo de vacaciones, así, generalizando. Unas vacaciones construidas como concepto dentro del derecho laboral, protector de la clase operaria, del trabajador por cuenta ajena. ¡Y que dure!

Pero lo que quiero expresar aquí es que en agosto la vida parece otra cosa. O nos lo creemos. O nos lo queremos creer. Agosto es tiempo de agostarse, con el calor que nos proporciona el verano. Y en principio descansar. Que gran idea, poder descansar. Algunos viajan a paraísos lejanos, otros van a su pueblo, o lo que sea. Si descansar es el objetivo, bienvenido sea el mes de agosto. Otra cosa es si ello es posible, o sólo es una pretensión, una idea, una falsa ilusión.

Cada uno que gaste su tiempo como pueda...

En el paréntesis estival, las defensas ante la toxicidad ambiental se relajan. Eugeni d'Ors escribió una magnífica defensa del "dolce far niente" en su Oceanografía del tedio (1919). No hacer nada como objetivo vital, dejar pasar el tiempo, el estío, en la tumbona: "Yo no pienso, luego existo". El problema de esta actitud es que nos desarma frente a un mundo hostil, que sigue existiendo, en dos ámbitos a los que me gustaría referirme aquí, el político y el periodístico.

Visto desde Catalunya, el gran tema de la política española es la posibilidad de ejercitar el derecho a decidir el próximo 9 de noviembre. Las cloacas del Estado siguen funcionando, en una incomprensión secular del llamado desde hace siglos "problema catalán", y generando desafección a chorros. A lo que sería un estricto tema de democracia y de voluntad política, se le opone la constitución española entendida como un reglamento inquisitorial y el Tribunal Constitucional  actúa como cruzado contra el mal. Necesitamos desdramatizar, y analizar propuestas, mensajes positivos, de los responsables políticos, que vayan más allá de los rebuznos a los que nos tienen acostumbrados. Los problemas se solucionan, afrontándolos. Catalunya quiere ser reconocida como sujeto político, quiere que se le reconozca más y mejor un estatus propio, después de la ruptura constitucional que supuso la sentencia del tribunal constitucional del 2010 contra el Estatuto de Autonomía de 2006. Este proceso de agotamiento y de agostamiento del encaje de Catalunya en el marco constitucional no nos lo merecemos los ciudadanos de Catalunya. Llevamos demasiados años sin un orden constitucional claro y legítimo, viviendo al albur de la arbitrariedad de los gobernantes de turno. El ejemplo más claro es la situación en la que estamos, a la espera de lo que pueda pasar el próximo 9 de noviembre. Estamos mal. Muy mal. Y que nadie se ponga medallas, dentro del cainismo y del carroñerismo como grandes divisas de la actividad política.

El segundo tema al que me gustaría referirme es el de los medios de comunicación. La obsesión de la prensa oficialista madrileña es una provocación constante. El deporte nacional es el anticatalanismo, bueno mejor dicho antinacionalismo catalán, como si el nacionalismo español casposo no existiera. Ahora resulta que sólo hay una familia en toda España digna de ser portada en los medios madrileños. Una infamia. Desde Catalunya necesitamos mirar hacia el exterior, para salir del agujero, y leer prensa europea, o elaborada en general fuera de España. Ya está bien de la broma. Como en el ámbito político, el mediático se ha apuntado al pimpampum de romper la convivencia social en Catalunya. Ya lo dijeron desde altas instancias: antes se romperá Catalunya que España. Y así lo pretenden día tras día, con titulares que no expresan otra cosa que la tradicional tragicomedia española. No nos merecemos esto. Pero bueno, la autoregulación deontológica es un oxímoron, y como es sabido, el consejo del audiovisual español no se ha puesto en funcionamiento por falta de interés y apoyos políticos. Cainismo y carroñerismo otra vez. Esto es lo que hay.

Y pasará agosto, vendrá septiembre, y la casa sin barrer. O más bien sucia hasta el techo. Sin válvulas de seguridad. Nos llenaremos de imputados, de inconstitucionalidad, de más sinrazón. El Gobierno nos dirá que sigue preocupándose de los "problemas reales de los ciudadanos". El populismo continuará a tope. Y los ciudadanos a sufrir una larga crisis, moral y material, como siempre. Por lo menos, un español no será, de momento, un exiliado en potencia.

    

Instants de bondat

Heus aquí tres instants. Tres petis i grans moments on es traspua una vivència especial

La vetlla pasqual va ser el moment en què al monestir de Sant Pere de les Puel·les em vaig tornar a trobar la germana Maria Teresa i la germana Griselda. No vaig avisar i va ser com un llampec que ens va identificar de nou en un escenari de cerimònia religiosa, però no ja a Puiggraciós sinó ara a Barcelona.

Un ambient solemne, la celebració de la pasqua de resurrecció, va esdevenir un bell moment per a simbolitzar la nova vida, i a l’hora el retrobament inesperat a mitges. L’hàbit diferent, la missa celebrada per un jesuïta amic, i al final un parlament de la mare abadessa, amb connotacions sociopolítiques. Qui creu en la vida, si nega el dret a expressar-se com a poble, no sembla gaire coherent.

Un petit refrigeri va cloure la celebració de la pasqua. Les monges es retiraren. I nosaltres també, perquè entre altres coses, havíem de tornar a L’Ametlla i la nit ja havia avançat força.

Va ser emocionant aquest retrobament. Alguns de nosaltres l’han continuat en altres moments, mitjançant el conreu del diàleg interreligiós, o de l’estada en indrets per a practicar moments intensos d’espiritualitat. La regla de Sant Benet, tan antiga i tan actual! Acollir el proïsme des del més pregon de cadascú, “ora et labora”, construir persona i comunitat, en una dimensió espiritual, plena, que no és senzill d’aconseguir.

Fa un any ja de la celebració dels vint-i-cinc anys de casament. Ho celebrarem al Santuari de Puiggraciós. Recordo la trobada posterior, plena d’intimitat i de joia compartida. Tinc un record inesborrable, com correspon a l’efemèride. A la sortida una simpàtica guineu ens esperava prop la porta...

No he pujat gaire el darrer any. Sembla una excusa el ritme frenètic de la vida actual o que els diumenges al matí surto d’excursió. Es cert, però. Pel meu sant, la germana Rosa em truca per felicitar-me. Com cada any. No ha fallat mai. I em diu que prega per nosaltres. Jo m’emociono amb aquestes paraules. Es una frase que només ella em diu. Es d’una contundència absoluta. No cal dir res mes. Prego per tu. Us tenim presents a les nostres pregàries. I jo sempre li dic gràcies, de forma seca, perquè sento la necessitat que aquestes paraules s’endinsin en mi i m’arribin al cor. Son paraules de bondat.

Heus aquí tres instants. Tres petits i grans moments on es traspua una vivència especial. De fe, de fraternitat, d’esperança compartida. Moltes gràcies per la vostra qualitat humana.