Per què, de vegades, les màquines no funcionen?

Us voldria transmetre una preocupació que tinc. Es resumiria en l’expressió, per què, de vegades, les màquines no funcionen? Ja sé que plantejat així, d’entrada pot semblar una obvietat. Les màquines funcionen fins que deixen de funcionar. Sí, és veritat. Però a mi el que em fa pensar és que cada cop estem tots plegats més pendents de les màquines. Les domèstiques i les de la nostra feina. Depenem tant de les màquines que quan alguna no funciona ens quedem aturats, com perplexos. Es com si no ho tinguéssim del tot assumit.
El rentaplats, la televisió, l’ordinador, el cotxe, tot funciona a la perfecció. I un dia, plas, deixen de funcionar. Nosaltres, diem que som usuaris, que no en sabem d’arreglar tants aparells... Aleshores apareixen els tècnics, en els que tenim una fe cega, els hi demanem que facin el que sigui per tal de no suportar més aquesta situació que ens deixa inoperants.
En un llibre de text del meu fill hi ha un poema sobre l’ordinador, de Joana Raspall, que al meu parer té molta gràcia i que us l’ofereixo a continuació.

L’ORDINADOR

Un xicot espavilat
Discuteix amb la pantalla:

- El dibuix que he començat
no m’explico per què falla!
He llegit “El gat amb botes”
i en vull fer la il·lustració.

Les tecles em fallen totes,
no sé per quina raó.

El dit quasi se m’enrampa
De tant de fer clic i clic.
Ordinador! Si em fas trampa
hem acabat! Ves què et dic.

- Xicot, rumia, rumia
I no me’n culpis a mi!
Si és per fer un gat com podria
obeir-te el “ratolí”?


Joana Raspall

UNA REFLEXIÓ HUMANÍSTICA PER SANT JORDI 2007

Avui voldria "recuperar" un poema de la polonesa Wislawa Szymborska, que sempre m'ha semblat molt gràfic.

LA CEBA

Altra cosa és una ceba

No té tripes ni budells.

Tota ella és ceba i només ceba,

elevada a la cebàstica potència.

Tota per fora cebosística,

és cebosenca fins a la rel,

podria mirar dintre seu

la ceba sense esverar-se.

En nosaltres, un món estrany i feroç,

a penes recobert per una pell,

en nosaltres, un infern interior,

una anatomia barbollejant;

la ceba, en canvi, és tota ceba,

no té intestins recargolats.

Nua tant se val quantes vegades,

serà identíca al final.

Una existència no-contradictòria,

una obra reeixida, la ceba.

Dintre seu, simplement, una altra

de més petita continguda en la més gran,

i en la següent la subsegüent,

és a dir, una tercera i una quarta.

Una fuga cap endins, cap al moll.

Un eco que s'arranja i forma un cor.

La ceba, és així como jo ho entenc,

és el ventre més galà de l'Univers.

Ella mateixa d'aurèoles

per a la pròpia glòria s'embolcalla.

En nosaltres: greix, venes, tendrums,

humors i indrets amagats.

Hom s'ha negat a concedir-nos

la idiotesa de la perfecció.

La “ciutat difusa”, el poble i el país

La majoria de nosaltres vivim en un habitat que s’ha anomenat “la ciutat difusa”. Això vol dir que la dicotomia entre la ciutat i el camp, que ha estat un dels conceptes que ha fornit la nostra cultura s’està esvaint. Moltes persones pretenen viure al camp amb totes les “comoditats” de la ciutat i consideren que el progrés consisteix en urbanitzar al màxim tot el camp possible. La ciutat sembla ser l’indret propi de la modernitat, i com a tal cal exportar-la al camp.
Però al nostre entorn ens trobem sovint amb situacions caòtiques i desordenades. Això passa quan els pobles de les nostres contrades estan abandonant de manera irreversible els lligams amb el camp i la producció agrària, per convertir-se en centres industrials, de serveis i especialment en indrets on col·locar la màxima quantitat d’habitatges possibles, en un ritme frenètic que destrueix progressivament els paratges naturals.
El concepte de “ciutat difusa”, el podem observar a la Barcelona metropolitana, que existeix malgrat les dificultats per definir-la jurídicament, i ens arriba cada vegada amb més força al Vallès Oriental. Així, una part important del nostre país desapareix definitivament en benefici de la construcció compulsiva i abusiva. Ens trobem a les nostres contrades amb una construcció difusa, perquè augmenta l’edificació i els efectes dels plans urbanístics, però no ho fan amb la mateixa intensitat els serveis socials, els transports públics, el sentiment de comunitat, ni el civisme (dels ciutadans i dels poders públics), ni, per tant, el benestar general. Un exemple: sovint és fan primer les zones industrials i els camions de gran tonatge dificulten la circulació per carreteres estretes; un cop produït el caos, aleshores es construeixen les carreteres adients, amb un espai adequat. Al nostre voltant el camió augmenta el perill de la conducció fins a límits intolerables. La imprevisió i la manca de resposta útil i a temps per part dels poders públics és una tendència generalitzada a la qual sembla que els ciutadans ens hem d’acostumar.
En altres casos, els poders públics no generen una obra civilitzadora, ordenadora, racionalitzadora, per tal de convertir el caos en un ordre cívic, al servei de la comunitat. Hi ha casos, a més, què l’actuació dels poders públics és a més antiestètica, com ara urbanitzacions que no deixen veure edificis històrics, rotondes convertides en una mena d’andròmines, o arrencades massives d’arbres del carrer. Actuacions com aquestes mostren la falta de sensibilitat dels responsables polítics per la idea de civisme, perquè a parer meu no es tracta de fer parcs públics, carrers, rotondes, elaborar plans urbanístics complexos o senyalitzar la direcció de la circulació de vehicles, i prou. Cal fer-ho bé, amb criteri i amb una mínima estètica, amb respecte al medi ambient, i especialment amb respecte a les persones. La ciutat difusa en la que ens trobem, conté un germen perillós, i és que en nom del progrés i del benestar es pot destruir no tan sols el medi ambient, sinó també el poble o el país del qual formem part.

CONSELLS PER A LA SERENITAT I EL BON HUMOR

Només per avui tractaré de viure exclusivament el dia que tinc, sense pretendre de resoldre, d’un tram, el problema de la meva vida.

Només per avui tindré la màxima cura amb els qui m’envolten, seré captingut en les meves maneres, no criticaré ningú i no pretendré d’imposar-me ni de millorar els altres, sinó a mi mateix.

Només per avui restaré content, amb la certesa que he estat creat per a la felicitat, no tan sols en l’altre món, sinó també en aquest.

Només per avui dedicaré deu minuts del meu temps a llegir un bon llibre, tan necessari per a la vida de l’esperit com el menjar ho és per a la vida del cos.

Només per avui m’adaptaré a les circumstàncies, sense pretendre que aquestes s’adaptin als meus desigs.

Només per avui portaré a terme una bona acció, sense dir-ho a ningú.

Només per a vui m’esforçaré a fer, com a mínim, una cosa que no sigui del meu grat, però sé que farà feliç algú.

Només per avui creuré fermament, encara que els fets s’entossudeixin a desmentir-ho, que Déu s’ocupa de mi com si fos sol al món.

Només per avui em faré un programa detallat, potser no el compliré fil per randa, però estaré a la defensiva de dues calamitats: la pressa i la indecisió.

Només per avui rebutjaré els temors i el pessimisme. D’una forma particular, no tindré por de fruir de la bellesa i de creure en la bondat

Joan XXIII

A Catalunya tenim un medi ambient molt malmès

A Catalunya tenim un medi ambient força millorable. Els estudiosos consideren que l’excés de construcció per tot arreu esdevé un problema. La superfície urbanitzada, amb residències i infrastructures, ha crescut sis vegades més que la població els darrers deu anys. Tot plegat ha comportat canvis importants en les condicions de vida i greus conseqüències mediambientals, entre les que destaquen l’augment de la contaminació, la utilització del sol en zones de legalitat sempre revisable, la creació d’una barrera prop de la costa, l’alt grau de pavimentació, etc. El mateix Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya ha llançat l’alarma d’aquesta situació.
Ara bé, mentre unes dependències polítiques i administratives se’n preocupen d’uns aspectes, d’altres fomenten tot el contrari, sense que hi hagi una actuació coordinada, amb independència del color polític. Per exemple, mentre interessa vendre cotxes, com a símptoma de bonança econòmica, ens trobem també amb les greus conseqüències que el seu excés té per a la pol·lució mediambiental. Especialment l’àrea de la connurbació de Barcelona presenta unes característiques difícils, la qual cosa ha obligat al Govern de la Generalitat a aprovar un Decret per tal d’impulsar un pla de descontaminació.
D’altra banda, el cas dels purins, en l’àmbit agrari, presenta una situació alarmant, essent en ocasions pitjor l’any 2004 que no pas el 2000 segons els estudis elaborats. I també és preocupant la dependència cada cop més gran del consum elèctric. En canvi, tot s’ha de dir, ha millorat la qualitat de les aigües residuals, atès que s’han multiplicat les depuradores, i els boscos no es troben tan malament com fa uns anys, si més no de mitjana.
Però voldria insistir en la destrucció progressiva del paisatge natural que s’està portant a terme i en l’augment dels usos urbanístics del sol urbà o urbanitzable, amb la pretensió de remodelar d’arrel els nostres pobles i convertir-los en ciutats. En aquest context, s’ha instal·lat el discurs d’allò políticament correcte i l’expressió clau, gairebé sagrada és el “creixement o desenvolupament sostenible”. Així, sembla que l’objectiu final es aconseguir una mena de ciutat difusa, que s’estengui com una taca d’oli per tot el territori, com si no hi hagués límits a la força constructora, com si no hi hagués res més que la ciutat, perquè els pobles aspiren a ser ciutats. A més, augmenta la construcció però no sempre ho fan paral·lelament els serveis socials ni el benestar general que en derivaria d’una socialització humana, i la mobilitat es fa cada vegada més necessària però difícil, els cotxes creixen sense aturador, les carreteres ho envaeixen tot, però el desenvolupament de la idea de comunitat no té lloc amb la mateixa intensitat. El camió com a opció de transport de mercaderies augmenta el perill de la conducció fins a límits intolerables.
Aleshores, Catalunya s’omple de cases i el mes greu és que n’hi ha algunes que no tenen cap connexió amb el fet de viure, ja que son ocupades pocs dies l’any, o son considerades un objecte d’inversió. Tenim un paisatge malmès per obres continues i per poders públics que no tenen més remei que cercar un finançament suficient en el fet de la construcció, aspecte que es presenta sovint com un mal menor o inevitable, com si no fos producte d’un statu quo amb els corresponents interessos econòmics i polítics de fons. Com he dit en altres ocasions, l’actual model de vida –que ens han creat- basat en el binomi cotxe-casa, per a fer carreteres s’hauria de revisar, tant per motius mediambientals com socials. En el rerafons del model urbanístic hi ha una concepció política i social, ja que com és obvi, una opció en aquest tema no es neutra. La renovació massiva dels nostres pobles n’és un exemple de la càrrega ideològica que té qualsevol actuació en el territori, com tot el que fem en aquesta vida. I els canvis constants propiciats encara que en ocasions son sostenibles i fan moure l’economia ens destrueixen el paisatge, ens provoquen una degradació de l’entorn, i ens instal·len en un “progrés decadent”. Per això, m’agradaria dir, per acabar, que no sé si paga la pena tanta moguda, per ser els més rics del cementiri.

Urbanisme i Política

Darrerament han aparegut diversos casos de corrupció urbanística, el més famós el de Marbella. El fenomen de la corrupció urbanística em crea una certa perplexitat, perquè d’una banda hi ha un problema greu d’accés a l’habitatge i de l’altra avui patim una mena de bogeria constructora de residències, fins i tot de segones i terceres. D’altra banda, gràcies a la construcció els índexs de l’atur no pugen, atès que l’activitat constructora ocupa una part important de persones que si no fos així no trobarien feina.
Sembla que el problema té difícil solució, però hi ha un fet que és real: els Ajuntaments, amb un dèficit crònic de finançament suficient per a fer front a la gran quantitat de serveis que han de prestar, concedeixen finalment les llicències d’obres, i els Plans urbanístics en darrera instància aprovats per la Generalitat, mostren una considerable ineficàcia per tal de resoldre un dels temes bàsics de la vida, que és l’accés a un habitatge digne. Tampoc es resolen altres problemes greus associats a l’anterior, com ara el foment de l’autonomia dels joves, l’excessiva dependència de la hipoteca –que ja està esdevenint com una manera de viure, és a dir, hipotecat de per vida- , o una construcció respectuosa amb el medi ambient, allò que avui alguns anomenen amb una expressió políticament correcte l’urbanisme sostenible.
Urbanitzar, fer carrers, cases, pisos, i estendre el mon del ciment, mou moltíssims diners, i en ocasions –masses pel que sembla- ha facilitat pràctiques corruptes (desviacions de poder, de diners, o directament robant), sense la necessària intervenció efectiva dels poders públics per tal de satisfer els interessos generals. Potser no sempre s’ha arribat a aquest nivell greu de la corrupció però més enllà de les pràctiques delictives, el fet és que el nostre país té una dependència excessiva, per no dir patològica, de la construcció deslligada de la necessitat de l’habitatge, que ha consolidat un tipus de negoci amb massa tendència a l’enriquiment immediat i excessivament fàcil.
Penso que hauríem d’obrir un debat polític molt més seriós i profund que el produït fins ara: si el sector de la construcció ha de ser el motor de l’economia, sense lligams amb el dret a l’habitatge, amb el dret al paisatge i a la protecció de l’entorn, podríem pensar que no val la pena seguir per aquest camí, a no ser que consentim sense més la destrucció del paisatge i del país, en benefici només d’uns pocs. De cara a les properes eleccions municipals de maig de 2007 fora interessant que ens fixéssim en les propostes que fan els diferents partits que es presenten, ja que al meu parer aquest és un dels problemes més greus que tenim a casa nostra. I el debat ha de continuar després de les eleccions, perquè si no sempre podrà sortir algun alcalde o regidor il·luminat o “encantador de serps” que ens vulgui canviar el poble on vivim, tot pretenent emular als grans urbanistes i fer que la població – com va dir l’Alfonso Guerra en un altre context- “no la reconegui ni la mare que la va parir!”. Per aconseguir aquest objectiu de ben segur que trobarà col·laboradors fidels, a qualsevol preu.

L’espiritualitat en la política

Joan Lluís Pérez Francesch, professor de Dret Constitucional de la UAB

Amb aquest títol es vol provocar una reflexió profunda sobre el descrèdit en que ha caigut aquesta ciència social, anomenada Política, que etimològicament significa: govern de la “polis”, de la comunitat. Avui s’entén, majoritàriament, com una lluita pel poder, amb poques idees sòlides i moltes estratègies, estadístiques o intrigues, aplicant-se sovint el criteri que tot s’hi val, es noti o no, per mantenir-se en àmbits de decisió pública. Aquest polítics no fan política, viuen de la mateixa i són una mostra de decadència personal, del país i de la mateixa idea de la política.

Davant d’aquesta situació, es pretén posar sobre la taula un canvi de paradigma, una “nova manera de fer política”, un retorn a la comunitat. Avui hi ha una crisi del sentit de comunitat i de pertinença. Per això cal fomentar la política de construcció de país, que en el cas de Catalunya és la construcció constant de la nació. Si no hi ha sentiment de pertinença, no hi ha comunitat i, per tant, la política entra en crisi.

El polític que transcendeix perquè sap (pre)ocupar-se dels altres i del país, de coses que no son només els interessos propis, fins i tot de partit, que sap cultivar-se com a persona per lliurar la seva vida a un ideal, realitza una activitat profundament espiritual.