Reseña del libro de José Luis Vázquez Borau: Construir la persona

José Luis Vázquez Borau

Construir la persona

Fundación Emmanuel Mounier. 2025. 125 p. 

Colección Sinergia, Serie Roja. Núm. 71

ISBN: 978-84-15809-92-0

https://revistaquien.org/index.php/aep/article/view/335

José Luis Vázquez Borau, prolífico pensador personalista, fundador del Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, miembro de la Comunidad Ecuménica Horeb Charles de Foucauld, nos presenta en este libro su visión del proceso de construcción de la persona en el marco de la cultura actual, con el objetivo de destacar la importancia de la defensa y promoción de los derechos humanos. Son reflexiones que provienen de sus largos años de docencia, en los que lejos de moverse en la neutralidad nos propone educar la mirada atenta, la sensibilidad y la consciencia.  

La primera parte del libro versa sobre el “Análisis de la cultura y de los derechos humanos”. Vincula el respeto a estos como elemento central de la democracia, en la línea de Jacques Maritain. Reivindica una ciudadanía activa que construya una sociedad justa a partir de la “amistad cívica universal”, con especial atención a la vulnerabilidad y al infortunio humano. A su juicio, el gran problema actual es el relativismo moral, porque genera confusión sobre el bien y el mal, así como entre los hechos y las opiniones, desembocando en la tiranía y el engaño.

Sostiene que es urgente construir la democracia desde la persona. Una persona inserta en una cultura, entendida como un “todo complejo que comprende conocimientos, creencias, arte, moral, derecho, costumbres y cualesquiera otras capacidades y hábitos adquiridos por el ser humano en tanto miembro de la sociedad” (p. 23). Una cultura abierta a otras, interconectada en el mundo globalizado. Sin embargo, nos advierte de los inconvenientes de la superficialidad, la frivolidad, la apariencia, la inmediatez, así como el exceso o saturación de la información y la poca importancia dada a la memoria histórica. Todo ello nos lleva a la despersonalización y a la falta de atributos del hombre estandarizado, aunque perfectamente inserto en la cultura dominante, la de la sociedad consumista, competitiva, inmanente, individualista. Se trata de una “cultura de la muerte”, concebida como una industria, centrada en el entretenimiento, el consumo y la publicidad. De esta manera, el autor reivindica una militancia humanista y personalista, con la fuerza suficiente para revelarse ante esa cultura dominante.

La segunda parte del libro hacer referencia a “educar en la cultura y en los derechos humanos”, una educación que da sentido a la vida (p. 55) porque se educa “en el arte de vivir” (62). Se trata de una educación basada en la construcción de la persona, en su “ser” o substancia, en una concepción trascendente y humanizadora. Defiende la educación moral, en valores derivados del amor al prójimo. Es la fraternidad. Defiende también la educación en la no-violencia, al estilo de Gandhi: la no-violencia es la fuerza más grande que la humanidad tiene a su disposición (p.71). Otro punto que destacar en la propuesta del autor es la educación en la bondad: “la persona buena es el pobre de espíritu del evangelio de Jesús: tolerante con todas las debilidades, afirma que quien carece de ternura y sólo posee justicia en última instancia es injusto. No juzga, no condena, pues sentar juicio es cerrar la puerta a toda apelación; es admitir que el mal existe y es definitivo. La piedad es el rasgo esencial de la persona buena y por ésta el mal queda destruido” (p. 81). Estas ideas se encuentran en sintonía con el tratamiento de la misericordia del Papa Francisco  así como en la importancia del “calor humano”, la mirada atenta (Esquirol). Pero sobre todo destaca el “espíritu de acogida “(p.83) en todo proceso educativo.

El autor nos explicita su pensamiento personalista. Un personalismo dialógico y comunitario. Educar para construir la persona es entrar en un diálogo, en una escucha y sensibilidad ante el otro. Especialmente interesante resulta la argumentación que el fruto del dialogo es la paz (p. 85). 

Finalmente nos indica el autor que todo proceso educativo implica aprender a gozar del sentido profundo de la vida. Esta es la auténtica sabiduría. Afirma aquí: “La sabiduría no se consigue sabiendo mucho sino no sabiendo nada” (p.90). La sabiduría es una actitud, un don. Es vivir con paz interior y estar centrado. Es vivir con inteligencia espiritual, para contemplar al otro, a la naturaleza, a Dios, desde el corazón. Y sobre todo es huir del materialismo y del consumismo, de la superficialidad.

La tercera parte hace referencia al compromiso con la cultura y los derechos humanos. Un compromiso personal-comunitario. La persona es el centro de las relaciones de fraternidad de cualquier organización o institución.  Nédoncelle, Buber y Mounier son las fuentes básicas del autor. El ser humano está hecho para el otro. Por medio del amor alcanza la comunión, es decir la “nostridad”. Educar para este compromiso ético comporta como nos dijo Zubiri, tres pasos: 1.- Hacerse cargo de la realidad; 2.- Cargar con la realidad; 3.- Encargarse de la realidad. Hay que superar la indiferencia por medio de una ética del amor al prójimo que requiere una actitud contemplativa que busca lo esencial de todo, que se centra en la predilección por los pobres y por los crucificados de la tierra.  Dice el autor que este proceso, que es educativo para la vida, se caracteriza por ser testimonial y martirial. Hasta sus últimas consecuencias 

Acaba el libro con una conclusión “terapéutica” (p. 123). Insiste en que hay que movilizarse contra el neoliberalismo, entendido como un individualismo competitivo, egoísta y materialista, como una barbarie, una jungla dominada por la ley del más fuerte. 

Nos hallamos ante un librito, que de forma sintética nos indica cual es el rol del maestro. Se nos muestra una pedagogía activa al servicio de la transformación personal y comunitaria. 

Esta obra, continuadora de múltiples trabajos del Dr. Vázquez Borau, es una especie de testamento para nuevas generaciones de personalistas. Un ideario útil para docentes y discentes comprometidos y valientes. El maestro no puede ser un “sujeto ausente”, neutral o sin vocación, sino un creador de sentido. Un educador en el amor sanador de las miserias del mundo. 

Joan Lluís Pérez Francesch  

Aprendre a valorar el silenci

 Aprendre a valorar el silenci

Voldria parlar del silenci, de la necessitat del silenci i de les virtuts del silenci. En la nostra societat hi ha massa soroll, fins i tot es diu que vivim en un país dels més sorollosos d’Europa. La rapidesa i el soroll semblen dues divises que van del bracet. Soroll dels locals nocturns, d’obres, de vehicles i màquines, de la música a tot volum, de la televisió a tota hora, del xivarri en una aula. A part del soroll, penso que avui es crida massa, com passa a les tertúlies televisives. El soroll està cada vegada més instal·lat en les nostres vides.

Davant d’aquest panorama, caldria a parer meu, reivindicar el paper del silenci. Del silenci creador, del silenci de la pau interior, del silenci que ens humanitza perquè ens permet descobrir-nos, del silenci que ens posa en contacte amb l’experiència espiritual, del silenci que ens permet entrar en contacte amb la transcendència.

Crec que dir que el silenci és bo és una obvietat. I ja se sap, defensar les obvietats és molt cansat i costós. Però per si algú no està encara convençut de les bondats del silenci li diré que és bàsic per a la reflexió, per a la concentració i per a la relaxació. Aquests tres elements es dificulten avui tant per la contaminació acústica com per la manca de respecte als altres quan fem soroll.

Em sembla importantíssim insistir en el valor del silenci de cara a la joventut. Els pares i educadors en general, hauríem de fer un esforç per tal de saber desenvolupar una  educació en silenci i per al silenci. La cridòria, el xivarri, el soroll descontrolat no crec que comportin res de bo. En canvi, el silenci, quan cal, és una benedicció. Saber administrar el silenci és un aspecte central per a una formació humana integral. Per què no fem un esforç per deixar un espai al silenci en les nostres vides, en la família, en la feina, en les aules o en l’oci?

El Tribunal Europeu de Drets Humans en una línia jurisprudencial ja consolidada entén que es produeix una intromissió il·legítima en el dret a la inviolabilitat de domicili i en el dret a la vida privada perquè es dona una “invasió sonora” i una “contaminació acústica”. Aquesta jurisprudència ens mostra les dificultats de la lluita contra el soroll, ja que els afectats han hagut d’anar fins a Estrasburg, després d’exhaurir les vies internes de l’Estat.

Avui, per tant, podem afirmar que la societat del soroll reprodueix i fomenta els valors de la força de qui més crida, de la indiferència del soroll ambiental, de la irracionalitat i del descentrament personal, els quals no són compatibles ni amb la llibertat individual ni amb el respecte, valors que són cabdals per a la construcció d’una societat democràtica. Quan defensem una societat amb menys soroll estem parlant del nucli del concepte de política, és a dir, de convivència i de valors sobre els quals edifiquem la comunitat. Ens cal més sensibilitat i més cura, per tal de posar el silenci com a centre d’una societat més respectuosa amb els altres i també més exigent amb nosaltres mateixos. Ja sabem on ens porta “el molt soroll per no res”. Enlloc.

El caos i el desordre establert

El caos i el desordre establert

Entrar i moure’s per Barcelona s’ha convertit en un autèntic calvari. Rodalies ha desaparegut com a servei públic i molt sovint no hi ha més remei que fer ús del vehicle privat, normalment el cotxe. No sé qui ha tingut la idea de fer alhora desenes d’obres, des de fa anys. No comprenc aquesta obsessió compulsiva de canviar de cop la ciutat. Vist en perspectiva ja vàrem patir l’anomenat urbanisme tàctic durant la pandèmia. I el desgavell segueix. 

Qui és el responsable de tanta obra i d’aquesta manera? A més, tot plegat va acompanyat del desori de les bicicletes i patinets, que han adquirit per ordre de la superioritat un estatut privilegiat. Quin debat ciutadà hi ha hagut sobre aquest estatut? Pura ideologia.

Per si no fos suficient, l’incivisme a la ciutat és un fet que va en augment de forma rampant. El grafiti ha adquirit carta de naturalesa. Totes les persianes vandalitzades, moltes parets d’edificis, tota la sortida per la Meridiana per exemple. Qui ha decidit que hem de conviure amb tota aquesta porqueria dels “tags” arreu? Cap debat. Imposició, Mirar a una altra part. 

I així – només poso aquests exemples- anem passant els dies i els anys. Massa obres, incivisme, mobilitat impossible, en una manca de consideració pel ciutadà que, a banda de pagar i suportar el caos, no sembla servir per a res més. Curiosa concepció de la democràcia amb la qual alguns s’omplen la boca.

El col·lapse ja ha arribat. La circulació per les zones de la conurbació de Barcelona és un impossible. Cada vegada pitjor. No hi ha futur a mig termini. Els polítics no ens ho diuen perquè no s’atreveixen. El cotxe esdevé un instrument inevitable. La contaminació segueix igual. No diguem res dels camions, els de gran tonatge, que ocupen massa espai. Perquè tot ha d’anar per carretera. Fins i tots les patates fregides que em vaig menjar a un bar de La Garriga, que venien d’Andalusia. Molta proximitat. Al Carrefour els productes catalans els etiqueten amb les quatre barres com si fossin d’una reserva índia. Ningú és conscient de res. 

I dins la total desmesura ens trobem que el 2024 van arribar 26 milions de turistes a Barcelona. Ningú no fa res aquí tampoc. La gentrificació és un fet evident i els veïns de l’Eixample han de fugir o els fan fugir. La massificació turística acabarà amb la ciutat.

I jo em pregunto, com pot ser que s’hagi arribat a aquest extrem en tots els punts que he comentat. En un moment ple de tècnics, alguns autèntics “aristotècnics” que cobren un bon sou, i potser altres indemnitzacions o complements, a banda de documents i xerrades no han aconseguit res més que el caos. I els polítics amb la seva ignorància polaritzada pels interessos de partit fan veure que saben alguna cosa. 

Com en tants temes, passarà l’agost i vindrà setembre i la casa estarà bruta, desordenada i sobretot molt infeliç. Com sempre. 

 

Joan Lluis Pérez Francesch es nuevo miembro del Comité Científico de “Quién. Revista de Filosofía Personalista”

Nos complace anunciar la incorporación de Joan Lluís Pérez Francesch, presidente del Instituto Emmanuel Mounier de Catalunya al Comité Científico de nuestra revista, agradeciéndole su disponibilidad de colaboración en la línea iniciada en las I Jornadas de Filosofía Personalista celebradas en Barcelona.

Joan Lluís Pérez Francesch es catedrático de Derecho Constitucional en el Departamento de Ciencia Política y de Derecho Público de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB), del que actualmente es secretario. Su trayectoria académica destaca por un enfoque interdisciplinar que integra la teoría constitucional, la filosofía política y la ética.

Ha sido profesor visitante en instituciones internacionales como el Instituto Universitario Europeo de Florencia, la Universidad del Norte (Colombia) y la Universidad de Tbilisi (Georgia). Ha dirigido y participado en proyectos dedicados al civismo, la ética del cuidado y la responsabilidad social, como el Plan Nacional de Valores (2011–2015) y el Observatorio del Civismo y los Valores (2022–2023) de la Generalitat de Catalunya.

Entre sus responsabilidades institucionales, destaca su labor como director del Instituto de Estudios Humanísticos Miquel Coll i Alentorn (2000–2003) y del Instituto de Ciencias Políticas y Sociales (2017–2020). Actualmente preside el Centro de Estudios para el Desarrollo Humano y Comunitario (CEDHICO) y el Instituto Emmanuel Mounier de Catalunya.

La semana pasada impartió una valiosa conferencia titulada "Los fundamentos personalistas de la convivencia y el civismo", en la que abordó la necesidad de repensar los vínculos sociales y la vida pública desde una perspectiva centrada en la dignidad de la persona y el respeto. Su aportación fue recibida con gran interés y encaja perfectamente con el espíritu y misión de la AEP.

Su incorporación al Comité Editorial refuerza el compromiso de la AEP con una filosofía personalista en diálogo con los desafíos contemporáneos, desde una mirada ética, humanista y profundamente comprometida con la dignidad de la persona.

Damos la bienvenida a Joan Lluís con gratitud y entusiasmo, seguros de que su experiencia y sensibilidad enriquecerán profundamente el trabajo editorial de nuestra revista.

La fundamentación personalista de la convivencia y el civismo. Vídeo AEP

 https://youtu.be/HJ12q5P6gWk?si=E5G-WR7uWAFo-Oby

La Fundamentación personalista de la convivencia y el civismo. Joan Luis Pérez Francesch. Presidente del Instiuto Emmanuel Mounier de Cataluña

La corrupció als partits es castiga a les urnes? Tranquil·litat al PP, preocupació al PSOE

La corrupció als partis es castiga a les urnes?

Experts consultats per Nació destaquen que, en general, les irregularitats a les formacions polítiques penalitzen poc a les eleccions, però hi ha diferències entre dretes i esquerres.

Poca penalització electoral, i tampoc interna

Ara, el dubte -i la por dins del PSOE- rau en si les presumptes corrupteles que estan posant en evidència les darreres investigacions poden afectar electoralment i empènyer encara més la deriva cap a la dreta que pronostiquen bona part de les enquestes. El politòleg i professor de Ciències Polítiques a la UPF Toni Rodon i el catedràtic de Dret Constitucional de la UAB Joan Lluís Pérez Francesch coincideixen que la corrupció no se sol castigar a les urnes.

Però això no sempre és així. L'esquerra penalitza més electoralment els casos de corrupció que la dreta. "Al PP no l'afecta. Hi ha un votant permanent del PP a qui no li arriba aquest efecte negatiu de la corrupció", assegura Pérez Francesch, qui afirma que "l'esquerra castiga més" les males conductes de les formacions progressistes. "Si llueixes molta superioritat moral, amb els casos de corrupció la caiguda és més forta", apunta el catedràtic

El baròmetre del CIS del juny, elaborat abans que sortís a la llum la presumpta implicació de Santos Cerdán en la trama corrupta, donava la victòria al PSOE amb un marge de 7 punts per davant del PP. Les enquestes privades, per altra banda, donaven la victòria al PP, però per la mínima amb un punt de marge, i Pedro Sánchez seguia sent el candidat preferit com a president del govern espanyol. Després de fer-se públics els àudios de l'UCO que incriminen l'exnúmero tres dels socialistes, noves enquestes com la que va publicar El Periódico de Catalunya van mostrar una victòria dels populars 3,5 punts per davant del PSOE. En aquesta línia, també Rodon i Pérez Francesch creuen que els socialistes es veuran perjudicats pel cas Cerdán.

La clau de volta de moltes de les pràctiques irregulars és l'adjudicació d'obra pública, sobre la qual "falten més controls efectius", afegeix Pérez Francesch. El catedràtic explica que els principals problemes a Espanya són les obres públiques i el finançament dels partits. "Hi ha gent que creu que tot val per pagar tot el que s'ha de pagar", assegura. En aquest sentit, les portes giratòries també formen part de la quotidianitat. Ambdós experts coincideixen que a Catalunya s'ha avançat, però que es podria "fer més" per acabar amb el pagament de favors per acabar ostentant llocs de responsabilitat en empreses.

Posar el focus en qui corromp

L'adjudicació d'obra pública i les mossegades són, precisament, al que la investigació de la Guàrdia Civil apunta en el cas Koldo. En casos com aquest, hi ha dues parts. "Qui vol corrompre i qui es deixa corrompre", apunta Pérez Francesch, que assenyala directament les empreses de construcció com a corruptores. "Falta posar més al centre no la persona corrompuda, sinó qui corromp, qui utilitza la política per a beneficiar-se", conclou.

GRAFITS ARREU

Grafits arreu

Cada vegada que passo per la carretera C-17 em quedo atònit per la gran quantitat de grafits que hi ha. Pràcticament no hi ha una paret sense vandalitzar. Son “tags” que identifiquen els seus autors, en una mostra provocativa de reptar les autoritats, que d’altra banda estan absent des de fa anys.

Si malmetre el patrimoni públic és un acte incívic, no netejar la brutícia a les parets, i banalitzar les pintades em sembla una actuació encara més incívica de part de qui hauria de vetllar per tal que l’espai públic estigui cuidat, mínimament net. Es la llei. El pas per la C-17 s’ha convertit en un museu de la deixadesa dels poders públics en no fer absolutament res des de fa anys en relació als grafits que embruten l’entorn.

No hi ha res més antidemocràtic que la deixadesa de funcions, en aquest cas de la Generalitat de Catalunya, perquè no persegueix l’activitat il·legal, per no tenir problemes, per no enfrontar-se amb els antisistemes, per no netejar perquè no hi ha diners, ni segurament ja pressupost. 

La C-17, com molts altres espais d’aquest país – com les persianes de moltíssimes botigues a les ciutats, els trens de la RENFE o les pintades a una part important de parets de la UAB- s’han convertit en espais bruts, on la llei de la selva mana, perquè s’imposa la voluntat de qui embruta per provocar. I no es reacciona de cap manera. Sovint ni es neteja. Alguna vegada es pinta al damunt. 

Alguns pensen que reprimir els grafits, com en general, l’incivisme, és una qüestió ideològica, i més en concret “de dretes”. Es l’estupidesa més gran que es pot pensar. La lluita contra l’incivisme no és un element ideològic. Es la lluita per la democràcia, on els processos de decisió estan sotmesos a lleis, però a lleis producte de la civilització, no a la llei de la selva, que és la llei del més fort. El més fort aquí és qui embruta l’espai públic, sense cap debat previ,  sense deliberació, perquè sap que si hi ha debat se li prohibirà fer-ho. I prohibir els excessos és un element democràtic, per tal d’evitar l’abús i garantir la convivència en llibertat.  

Els provocadors no volen la convivència. Son totalitaris. Només la seva imposició. I cal la reacció davant d’aquest fet inadmissible. Per això parlem del perill de vandalitzar  els espais públics, que són de tothom. No tan sols dels grafiters. I tot això no fa gens de gràcia. 

Si es decideix pintar de nou el cost l’assumeix la col·lectivitat. Un abús de barruts. Però encara em sembla més de cara dures no pintar ni fer res amb el motiu de que costa diners la neteja.

Penso que vivim en una greu confusió mental. La democràcia és una forma de govern, no de desgovern. I l’autoritat té el seu paper a l’hora de garantir la convivència. La democràcia exigeix reprimir la brutícia, l’incivisme i els problemes de convivència. No mirar cap a una altra banda per no tenir problemes. Perquè el problema realment és la deslegitimació de les autoritats que han de fer complir les lleis a tothom, els bruts i provocadors també.