He estat visitant indrets on havien viscut els meus avantpassats. Cases construïdes i mantingudes gràcies al seu esforç, a l’estalvi, a una actitud conservadora, de mantenir per a les futures generacions. Alguns ni tan sols podien pensar que jo o la meva generació existíssim. Varen viure el seu temps. I amb el seu sentit de la vida, de la família, anaren deixant una empremta, una autèntica herència, que s’ha transmès generació rere generació.
Tinc ara un sentiment de gratitud. Quan era jove, poques vegades havia pensat en els meus avantpassats. Ara sí. I penso en el pelegrinatge que cada persona fa al llarg de la vida, des del naixement fins a la mort, un camí, amb alegries i tristeses, amb fracassos i èxits, amb amor i odi, una mica de cada. En el cas dels meus avantpassats, observo una tendència generosa a fer el bé, a estimar, essent així petites peces de l’engranatge de la història, que generació rere generació ha arribat fins al present.
Admiro el sentit de família que moltes persones han tingut al llarg de la seva vida, autèntica herència pel que fa a valors humans, de donació i d’obertura a l’altre. Molta esperança en la vida, en una vida transcendent. I sento així un profund respecte per la història familiar, per com s’han decantat les coses al llarg del temps, en la mesura que ens ha fet a cadascú de nosaltres, amb el seu bagatge respectiu. I per això considero que el temps passa, però resta dins nostre, consumint-nos però alhora donant-nos l’oportunitat per a donar llum i vida, una vida plena de misteri…
Els darrers anys la mort s’ha fet massa present, i hem passat a primera línia de front. No sé si seré capaç de fer una feina tan bona com els meus avantpassats. També hi ha hagut familiars que no han volgut conservar, o no han pogut, i aleshores han desaparegut del paisatge de la vida, referències amb significat històric, tot per guanyar uns diners que amb el temps es gastaran.
Avui vivim una època en la qual la història no està gaire de moda. Sembla com si tot hagués de ser present, uniformitat, despersonalització. I el país es fa així sense memòria històrica, perquè uns defensen l’amnèsia, altres el dia a dia, i molts una història contra els altres. Un país decent ha de retre homenatge a la seva història i a la història de les persones que ja no hi són. La desvinculació que domina el nostre esperit individual i col·lectiu afavoreix la massificació, la igualació en el no-res, la deshumanització.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada