Els estudis sobre corrupció política a Espanya —matèria que ha ocupat un lloc destacat tant als diaris com a la llista de preocupacions ciutadanes de la darrera dècada— compten des d’avui amb una adquisició rellevant. El llibre La corrupción política en la España contemporánea, sota la direcció de cinc especialistes en història contemporània i dret constitucional i amb la participació de quaranta-quatre autors, formula des d’una òptica multidisciplinària dades, respostes i plantejaments que previsiblement conduiran les investigacions sobre la qüestió en els propers anys i trigaran a veure’s superats.
L’obra surt a la llum com a conseqüència directa dels treballs i les discussions que van exposar-se al I Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, que va celebrar-se a Barcelona els dies 14 i 15 de desembre de 2017 per iniciativa del Grup de Recerca i Estudis sobre Política, Institucions i Corrupció de la Universitat Autònoma de Barcelona (PICEC-UAB). Aquest centre d’estudis va iniciar-se amb les anàlisis de les biografies de parlamentaris catalans a l’Espanya isabelina i alfonsina i que, a partir de les corrupteles i les peticions de suplicatoris en què aquests diputats van veure’s implicats, ja fa anys que va reorientar els treballs cap a la investigació de la corrupció des d’un enfocament multidisciplinari que l’ha dut a associar-se amb el projecte europeu (CNRS) Politique et corruption: histoire et sociologie comparées à l’époque contemporaine.
És des d’aquest bagatge previ i amb el propòsit ferm de trencar amb els motlles que han impedit el treball conjunt sobre la corrupció de professionals de diverses especialitats, que La corrupción política en la España contemporánea planteja, més enllà d’una àmplia introducció que ofereix una visió general del problema i definicions conceptuals, la relació entre corruptes i corruptors (particularment, els grans grups econòmics), el paper històric exercit per la monarquia, la incidència del fenomen a les administracions locals, els alts i baixos de la seva persecució penal i un conjunt de comunicacions seleccionades que aporten llum a casos particulars que fins avui eren poc coneguts.
El lector trobarà a l’obra un manual versàtil per posar ordre en un camp que, fins ben entrats a la primera dècada d’aquest segle, no comptava amb estudiosos especialitzats ni amb metodologia científica pròpia, fet que duia sovint a la dispersió de les energies i dels resultats, comunament entesos com a meres dades marginals de la història parlamentària, econòmica o local. El doctor Jens Ivo Engels (Universitat de Darmstadt) reflexiona a la introducció (p. 25-46) sobre aquestes qüestions i sobre els problemes que es presenten en intentar combatre la corrupció (o àdhuc a l’hora de quantificar-la), i proposa com a remei una nova aproximació que entengui el fenomen com un concepte normatiu i que li aporti perspectiva històrica.
Aquest llibre aspira a satisfer els plantejaments d’Engels i a oferir respostes en la mesura del possible (i preguntes en aquells aspectes en què la investigació està menys avançada) sobre els grans temes que formula el professor alemany: l’evolució de les concepcions del que és públic i el que és privat a la societat, les transformacions experimentades pels sistemes de patrocini, les veritats i els mites que s’amaguen darrere de la tradicional associació entre corrupció i perifèria o les autèntiques raons que han dut a un interès renovat per la corrupció en els darrers anys, fet que troba paral·lelismes amb episodis anteriors de la història d’Espanya com la Revolució Gloriosa o l’adveniment de la II República.
Hi ha altres treballs inclosos a l’obra que també responen a la preocupació d’Engels per analitzar l’evolució de les percepcions i els usos de la corrupció. Així, Francisco Comín (p. 81-110) demostra —després d’exposar les dificultats per a comparar règims autoritaris i democràtics en aquest punt— que els sistemes polítics de Ferran VII i de Franco van ésser més corruptes que no els models liberals que van succeir-los (idea igualment treballada per Ángel Viñas en relació amb el franquisme), mentre que Emilio La Parra (p. 233-246) aprofundeix en el primer cas per a destacar com la corrupció va convertir-se en una arma llancívola que els sectors absolutistes (fra José del Salvador) feien servir per a atacar el liberalisme i de la qual els liberals (José Presas, Edward Blaquiere o José J. de Mora) en culpaven la involució política.
L’ús que històricament s’ha donat a la corrupció com a element deslegitimador —idea que, com el lector ben segur que advertirà, s’amaga rere la reflexió d’Engels sobre els motius que empenyen aquesta xacra cap a la notorietat pública en determinats moments— és també estudiat per Isabel Burdiel (p. 247-258) amb una aportació sobre l’ús de la corrupció per a impulsar agendes polítiques durant l’Espanya isabelina, tant en el marc de la confrontació entre monarquia i parlament com en el de la discussió entre lliberals sobre la mena de monarquia que convenia als interessos generals. Més a prop cronològicament, però responent a la mateixa motivació de fons, hi ha l’estudi de Javier Moreno Luzón (p. 259-278) sobre les crítiques a la corrupció d’Alfons XIII i la seva influència —determinant mal que subsidiària— en els fets d’abril de 1931, que els lectors poden contrastar amb les crítiques que va rebre per les mateixes raons la seva besàvia Maria Cristina, exposades magistralment per María Ángeles Casado Suárez (p. 279-294).
La història de la corrupció política, però, va més enllà de la descripció positiva dels casos que van esquitxar les elits dirigents al llarg del temps. Francisco Andújar participa en el debat (p. 419-436) amb una contribució provocadora en què afirma l’existència d’un concepte de corrupció a l’època moderna (per bé que diferent de l’actual), nega la visió convencional del caciquisme vuitcentista com a continuació del patrocini setcentista i fins i tot aporta elements que apunten que, lluny de néixer al segle XIX, la separació entre les esferes del que és públic i del que és privat estava ben definida al XVIII i més aviat va tendir a difuminar-se al llarg de la següent centúria. Jean-Philippe Luis (p. 295-316) aporta erudició al debat, amb conclusions no sempre coincidents, en analitzar la transformació que el concepte de corrupció va experimentar al llarg de la primera meitat del segle XIX amb l’auge del liberalisme i el canvi en la concepció del treball públic, vist primer com una gràcia i més endavant —després d’una evolució lenta i traumàtica que va tenir en l’aparició dels cesantes l’element més esperpèntic— com una ocupació sotmesa al Codi penal. Pel que fa referència al segle XX, el lector trobarà a la comunicació de Joan Pubill (pàg. 615-628) un exemple de com el feixisme va apropiar-se de la denúncia de la corrupció en el seu esforç per destruir la democràcia liberal i parlamentària.
Els autors d’aquest llibre són també conscients de la preocupació social que els casos de corrupció constants generen aquí i ara. És per això que, aprofitant la concurrència interdisciplinària d’estudiosos menys limitats per la demanda de perspectiva històrica que sempre ha condicionat l’historiador, a l’obra s’analitza àmpliament la situació actual. Fernando Jiménez Sánchez (p. 111-142) ho fa des de la ciència política, amb una aportació replena de dades quantitatives i d’estadístiques que li permeten distingir entre percepcions i fets contrastats i que el porten a suggerir un reforçament en els poders legislatiu i judicial i una major separació entre la carrera política i la funcionarial. La seva anàlisi es veu complementada per les definicions teòriques ofertes per Carles Sudrià (p. 175-180): la distinció entre corrupció extorsiva i corrupció elusiva, així com entre l’afectació burocràtica i la política, són una bona mostra dels avanços terminològics en aquest sentit, de la mateixa manera que la descripció i crítica de les tesis d’Acemoglu i Robinson que planteja Josep Maria Vallès (p. 413-418) ho són en un pla metodològic. Juntament amb aquestes aproximacions teòriques a la situació actual d’Espanya el lector trobarà també anàlisis des de dins de les mateixes administracions locals, com la que presenta Xavier Forcadell (p. 331-352), així com interpretacions inferides de les dades demoscòpiques, les quals constitueixen el nucli essencial de la contribució de Manuel Villoria (p. 459-482).
Això no obstant, la iniciativa que ha dut a l’elaboració d’aquest llibre va sorgir d’un grup d’estudiosos familiaritzat principalment amb els mètodes d’investigació històrica. Essent així, els seus autors entenen la importància del passat per a comprendre el present i la necessitat d’estudiar, amb exemples i documentació d’arxiu a la mà, les activitats fraudulentes que van cometre’s antany. Ángel Viñas (p. 143-174) ho planteja en termes generals per a tot el període del primer franquisme, amb referències a la corrupció personal del dictador, a l’absència d’equilibris institucionals, a la censura, a les mancances en alimentació i matèries primeres, al dirigisme econòmic, a la repressió i a les dificultats per a comerciar amb l’exterior sota les imposicions autàrquiques. Mercedes Cabrera (p. 181-196) aspira a cobrir un període cronològic molt més llarg, però ho fa centrant-se en les trajectòries de tres empresaris controvertits: Nicolás María de Urgoiti, Jesús de Polanco i Juan March, essent aquesta darrera figura objecte central també de la contribució del professor Juan Carlos Ferré Olivé (p. 403-412). Aquest mateix període històric, que va des dels darrers anys de la Restauració fins a la Transició Democràtica, és també el període en què va florir la Compañía Española de Minas del Rif (CEMR) la relació de la qual amb l’Estat estudia Pablo Díaz Morlán (p. 215-232) i el conglomerat fabril UNITESA que ha estat treballat per Montserrat Llonch (p. 629- 644).
Els vincles del PICEC-UAB amb un grup d’investigació europeu i el fet que el congrés de Barcelona estigués plenament obert a les contribucions internacionals ha facilitat que aquest llibre disposi d’una perspectiva més enllà de la península. Així, Frédéric Monier (p. 437-458) planteja un estudi de la corrupció francesa al llarg del segle XIX que al seu torn facilita la comprensió de la comunicació del professor Antoni Moliner (p. 497-506) sobre aquestes pràctiques a la Catalunya ocupada per Napoleó; i Xavier Huetz de Lemps (p. 317-330) formula un altre assumpte que requereix de l’atenció d’aquesta disciplina, és a saber, el de l’extensió i manifestacions de la corrupció a les colònies de Cuba i Filipines abans de 1898, fet públic i notori que no va ésser objecte de grans escàndols en el seu moment però que tal com demostra el professor, sens dubte va contribuir —ni que fos pel traspàs de funcionaris— a “contaminar” la metròpoli amb aquesta mena de pràctiques.
En definitiva, el lector trobarà en aquest llibre un conjunt d’aproximacions versàtils, multidisciplinàries i posades al dia sobre la corrupció i sobre les seves manifestacions a l’Espanya dels darrers dos segles. Ja es tracti d’un nouvingut a aquests estudis amb ganes d’adquirir una perspectiva general o un acadèmic interessat a explorar o seguir els debats d’algun dels seus subcamps, l’obra dirigida per Borja de Riquer, Joan Lluís Pérez Francesch, Gemma Rubí, Lluís Ferran Toledano i Oriol Luján servirà previsiblement —per la seva capacitat de síntesi, aportacions científiques i línies d’investigació que deixa obertes— com una referència obligada per als anys que han de venir.
Adrià Fortet i Martínez
Universitat Autònoma de Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada