Lladres d'esperances legítimes

El gran jurista Hans Kelsen va escriure que cal saber diferenciar l’Estat d’una banda de lladres, i que la resposta és el respecte a les regles de dret. En el cas espanyol, sotmès a un col·lapse institucional sense precedents –  per alguns, un fenomen que es repeteix periòdicament al llarg de la seva història- i a una crisi de legitimitat del sistema polític de gran brutalitat, l’Estat ha de respondre a aquest dilema.  

Els ciutadans observem atònits els innombrables casos de corrupció, el desprestigi de la política atesa la seva inutilitat per a resoldre els problemes de la vida, i suportem un personal que s’apropia d’institucions i que, per tant, com passa en el cas del Tribunal Constitucional, sembla que és designat per a garantir els interessos sectaris dels grans partits, més que no pas els interessos generals. En aquestes coordenades voldria comentar l’actitud majoritària dels magistrats del Tribunal Constitucional, en ocasió de judicar la constitucionalitat de la declaració del Parlament de Catalunya del 23 de gener de 2013 - la Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir del Poble de Catalunya-  com a document simbòlic de l’inici del procés per a fer efectiu el dret a decidir. Suspesa la vigència d’aquesta declaració (sic) en admetre a tràmit el recurs del govern central, ara està a punt de dictar una decisió en la que ja sabem que es declararà la seva inconstitucionalitat. Es previsible que la majoria ens dirà que un Parlament no pot declarar una cosa com aquesta, si tenim en compte el currículum dels magistrats, alguns manifestament anticatalans. La decisió serà, al meu parer, un despropòsit més d’aquesta institució, que ultrapassa les competències que té assignades. Com passa també amb el debat sobre la consulta sobiranista prevista per al 9 de novembre, impedir-ho no és la única solució possible, i per tant dins la interpretació de la Constitució com a marc per a la convivència democràtica és exigible més deferència als òrgans que canalitzen la vida política, ja sigui el Parlament, el President o el Govern de la Generalitat, o la mateixa ciutadania de Catalunya.

Però no. En els afers que comentem enlloc de trobar solucions als problemes polítics expressats des de Catalunya, els òrgans estatals implicats no fan altra cosa que “marcar paquet”. Dit d’una manera diferent: ara que a Catalunya es vol exercir el “dret a decidir” i portar a terme una consulta sobre el seu reconeixement com a subjecte polític sobirà, cal recordar que el respecte a les institucions pròpies de l’Estat de Dret com és ara la Constitució no vol dir recórrer a una mena de catecisme per a impedir-la, sinó exhaurir les vies interpretatives per a possibilitar-la. La Constitució no és un reglament inquisitorial, ans al contrari, s’ha de llegir dins les estructures d’una concepció democràtica de la vida i de la interpretació del dret. No es pot condemnar a la inconstitucionalitat gratuïta i eterna a una part del poble de l’Estat espanyol, que és el de Catalunya.  

Quan s’afirma la importància de l’Estat de Dret  es remet a una concepció de la vida basada en la legitimitat racional de les normes jurídiques i els mecanismes institucionals dels que s'ha dotat la civilització. Per assolir aquest objectiu cal el diàleg permanent i l’esforç interpretatiu per tal de permetre el desenvolupament de la llibertat. Res desprestigia més  l'Estat de Dret que voler-se apropiar de les institucions, tot identificant els interessos  sectaris o de partit amb els de l'Estat i la Constitució, i a sobre per a prohibir allò que no és necessàriament inconstitucional.