I
Em proposo plantejar el sentit de la seguretat en una societat
democràtica. Parteixo de la dada que a tota societat hi ha conflicte, tensions
derivades de la convivència, perquè la vida social no és sempre harmònica, com
es obvi. A més, sovint fallen els elements comunitaris que relliguen de forma
més intensa les persones, i la integració no es pot aconseguir pacíficament. Per
això podem afirmar que la societat és en si mateixa un àmbit de conflicte i
tensió, de divisió, que requereix l’Estat per a crear condicions de pau, i de
seguretat existencial. De fet aquesta es pot considerar la funció primària de
tot Estat: garantir la pau social, mitjançant les seves funcions com a Estat
legislador, Estat jutge o Estat policia. Ara bé, també sembla raonable pensar
que l’Estat per si mateix, sense suport social, no pot aconseguir tot sol
aquesta pau social, malgrat les versions més dures de les funcions estatals a
l’estil hobessià. L’Estat necessita un grau de col·laboració ciutadana, a
partir de la formació i l’educació
cívica, la responsabilitat social de la persona o el conreu de les virtuts
humanes per a la vida pública.
L’Estat constitucional es proposa aportar legitimitat a la garantia de
la pau social, que no és qualsevol cosa, sinó la conseqüència d’una actuació en
el marc de l’Estat social i democràtic de dret. Així, la prestació del servei
públic de la seguretat ha de respondre a la legitimitat formada per les
creences, necessitats, interessos, de la ciutadania, a banda d’un conjunt de
normes jurídiques garantistes per a les persones i habilitadores de l’actuació
dels poders públics.
L’objectiu central de tot Estat constitucional, és a dir, de tot Estat
de Dret, és la garantia de la Llibertat. La Llibertat és la raó de ser tot
l’entramat institucional i jurídic creat. La Llibertat amb majúscules, com l’estàtua
de la Llibertat de Nova York, en el marc de la qual es poden desenvolupar les
diverses llibertats concretes (freedom).
Les anomenades llibertat públiques o
drets fonamentals de les persones son la clau de volta de la mateixa existència
de l’Estat, i per a que les llibertats puguin germinar cal gaudir de la
garantia de la pau social, de la seguretat. Una seguretat que és jurídica, però
també humana, física, personal i col·lectiva. No hi ha llibertat sense
seguretat, i no hi ha seguretat sense llibertat, tot i que els dos valors no
poden estar al mateix nivell.
Efectivament, el dret a la seguretat és subaltern del gran valor de la
Llibertat. Quan els posem en el mateix pla, o els hi donem la mateixa
importància no fem cap favor al segon. Fins i tot, després dels atemptats a les
Torres Bessones el 11-S de 2001, en molts Estats es va començar a reforçar la
seguretat, com una obsessió. L’exemple més greu fou la creació del penal de
Guantánamo. Els USA que havien construir el rule
of law, el due process law, i com
deia abans gaudeixen de l’element simbòlic de l’estàtua de la Llibertat, han
cedit a la misèria humana del “no dret”, d’una mena de llims jurídics i
extraterritorials en els que han situat els presoners jihaidistes. Això no pot ser, precisament perquè és un extrem
inadmissible, que ni el president Obama, tot i les promeses, ha sabut
cancel·lar.
II
El concepte de seguretat en una societat democràtica ve determinat, al
meu parer, pels següents elements, com a mínim:
1) La qualitat de les normes jurídiques que regeixen la convivència, amb
la corresponent claredat, predictibilitat i seguretat jurídica.
2) La legitimitat política, perquè els poders públics han de respondre
els interessos generals, i cal que actuïn mitjançant la regla de la majoria,
però també respectant les minories i el pluralisme de la vida. Avui, però, ens
urgeix diferenciar el pluralisme del “papanatisme”, perquè el pluralisme no es
dona sense una cosmovisió i sense referències mínimament uniformes de cultura o
religió. El relativisme moral és un dels mals del nostre temps, i la vida no és
una suma de “tants caps tants barrets”, sense més, a no ser que ens deixem
endur per la desorientació, la manca de sentit, i la confusió.
3) El dret a una vida tranquil·la, per tal de poder desenvolupar els
drets de les persones, exigeix unes garanties institucionals –un servei públic-
de tipus policial i d’administració de
justícia. Ara bé, és obvi que la seguretat no és tan sols una cosa de la
policia, ni dels jutges, atès que són molt importants les conductes segures, la
formació en l’autoresponsabilitat, la bona educació i el civisme.
4) La capacitat d’evitar la “mala administració”. Unes bones pràctiques administratives,
esdevenen imprescindibles per tal que els poders públics actuïn no tan sols
respectant la llei sinó també i sobretot amb el màxim respecte a la dignitat de
les persones.
5) Les condicions socials de justícia, igualtat, equilibri
territorial, educació cívica, una ciutadania republicana i responsable. Quan
parlem de seguretat cal que tinguem en compte que no tot és repressió; cal
prevenció, polítiques d’integració social (evitar l’exclusió), i de
participació ciutadana en el disseny d’aquelles polítiques, de manera que es
generin condicions positives per a gaudir plenament dels drets de les persones.
6) Una bona comprensió del concepte d’autoritat i d’ordre. Les
societats madures no podem plantejar-se contínuament el sentit d’aquests
elements sense els quals no hi ha una estructura social sòlida. No tot es
negociable quotidianament. Cal tenir uns pilars estables, i no hem de tenir por
de reivindicar el sentit de l’autoritat i de l’ordre, legitimitats en criteris ètico-
polítics de fonamentació racional i legal, però també d’utilitat. L’autoritat legitima i establerta a partir
d’un “ordre jurídic” és imprescindible per avançar en la millora social, sense
demagògies ni manipulacions, especialment per grups minoritaris que poden
pretendre actuar més enllà de les seves condicions de minoria.
7) La seguretat en els Estats
actuals és avui una activitat que els desborda, per a moure’s en el marc d’unes
necessitats globalitzades (en especial en relació al crim organitzat, el
terrorisme, la delinqüència transnacional, les màfies, etc) i cada vegada més,
gestionades a partir de la coordinació entre cossos policials (per exemple dins
la UE). Si la seguretat neix com un element que dona sentit a l’Estat, avui els
dos conceptes s’han vist ampliats per les noves exigències històriques.
III
En definitiva, la seguretat en el marc de les estructures socials i
polítiques democràtiques, se’ns presenta amb quatre atributs:
a) és condició de l’existència i de la legitimitat dels estats (cada
vegada més integrats en estructures supraestatals).
b) és un dret individual (de les persones) i col·lectiu (de les
societats).
c) és un context per tal d’exercir plenament els drets fonamentals.
d) no pot ser un límit abstracte i indeterminat per a impedir
l’exercici dels drets i de les llibertats públiques, a l’estil de les clàusules
genèriques d’ordre públic.
Avui en dia, la reflexió sobre la seguretat en una societat
democràtica és un element imprescindible, un valor indefugible també, per tal
de construir quelcom tan transcendental com el dret a viure en pau; una pau que
si bé és cert que ha de començar pel cor de cada persona, també necessita
d’estructures socials i jurídiques que la facilitin i li donin vitalitat, que
aportin legitimitat, i que per damunt de tot, com he intentat explicar, es
trobin al servei de la garantia del gran valor de la Llibertat.
[1]
Idees provinents de la xerrada impartida a la 1ª Jornada sobre seguretat
pública a Catalunya. Normativa d’aplicació. Institut de Seguretat Pública de
Catalunya, 8 de febrer de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada