I.- Què és una Constitució?
En les línies que segueixen em
proposo posar de manifest que la Constitució democràtica, única que respon a
les exigències de la cultura constitucional, lluny de ser un text tancat,
categòric, com una mena de catecisme, que serveix per a prohibir i impedir
accions humanes, és un document obert que s’expressa mitjançant paraules que
cal interpretar, tot omplint de contingut en els diversos moments històrics de
la seva vigència. La Constitució és un text normatiu, és a dir, prescriptiu,
jurídic, que es proposa regular la vida política en el si d'un Estat. Per tal d'assolir aquest objectiu, ostenta la supremacia formal i material de
l’ordenament jurídic, i també està protegida per la rigidesa en cas de reforma,
de manera que es persegueix l’estabilitat del text. La Constitució es reforma
quan es imprescindible, però s’interpreta sempre. La interpretació del text constitucional és
una activitat diària, realitzada pels poders públics i pels ciutadans.
La Constitució sempre ha de ser
interpretada, i això no ho fa només el Tribunal Constitucional, tot i que la
seva interpretació és la suprema i més vinculant. Tots els poders públics, i
qualsevol persona interpreta la Constitució (i el dret, en general) quan
l’aplica. Ara bé, els poders públics estan obligats a desenvolupar la
Constitució i això els hi dona una gran responsabilitat, de portar a terme
totes les potencialitats que se'n deriven del text constitucional. Els
ciutadans, ens podem limitar, com a mínim, a no vulnerar-la.
És cert que les constitucions
democràtiques han consagrat cada vegada amb més força la democràcia
representativa, la que deriva de les eleccions, i sembla que no acaben de
trobar sortides per a una concepció més deliberativa i participativa de la
democràcia. Aquest és un repte molt actual i que fa anys que es teoritza: el
pas de la democràcia governada a una democràcia governant. Avui, si bé la gran
opció política és la selecció dels governants per la via electoral, ningú nega
que la democràcia és molt més que això. En tot cas, la Constitució se'ns mostra
com un camp de joc de les diverses possibilitats que es mouen dins el sistema
polític i que s’ofereixen als electors a les diverses comtesses.
En aquest context, podem
plantejar una primera perplexitat: és possible un sistema democràtic sense
demòcrates? Pot subsistir una democràcia sense cultura democràtica? En el cas
espanyol em sembla una pregunta molt adient quan s’escriuen aquestes pàgines,
pel col·lapse institucional al que, al meu parer, ha arribat l’Estat espanyol,
per una corrupció sistèmica, una crisi econòmica deshumanitzadora, unes
tensions territorials injustes, un descrèdit majúscul de la política, que fan
inviable l’Estat sorgit de la transició. La Constitució espanyola de 1978 es
vol interpretar a parer d'alguns, des de la concepció del madrilenyisme polític com una constitució
totalitària i inquisitorial, en la que determinats elements metafísics com
la unitat nacional o la sobirania nacional espanyola són concebuts com elements
apriorístics, immutables, no interpretables, no adaptables a les
circumstàncies. I així, proposar de fer una consulta sobre la voluntat del
poble de Catalunya d'esdevenir un nou Estat, es un anatema propi de la més gran
de les heretgies. Ni la llibertat d'expressió (i de consciència) sembla que
tingui cabuda en aquesta concepció. La paraula “inconstitucional” és un mot
màgic que serveix per a ignorar el debat polític, per fer veure que no hi ha
cap problema de fons estructural, i en el cas que ara analitzem, per
ridiculitzar o menystenir els partidaris del “dret de decidir”. En el fons,
sota aquesta mentalitat rau una manca radical de concepció democràtica. Qui pot
tenir por de fer una consulta, si és demòcrata?
De fet, la concepció totalitària
i inquisitorial de la Constitució, fins i tot la concepció d’una mena de purisme constitucional va ser elaborada
pel think tank popular, la FAES, quan
va adaptar el “patriotisme constitucional” d’ Habermas, profundament republicà
en la formulació originària, en un pamflet per tal de fer de la Constitució una
“arma arrojadiza”, en contra del nacionalisme basc, amb èxit durant la frenada
en sec que el govern del PP ( amb el suport gustós del PSOE) li va fer al Plan
Ibarretxe[1].
Curiosa interpretació de la constitució, per a excloure els nacionalistes
“perifèrics”, de per si ja de segona categoria, a irrellevants boixos, o gent
sense sentit, amb pretensions necessàriament inconstitucionals. Tot en nom
d’una idea tancada, excloent i abusiva de la Constitució.
Aquesta idea de Constitució, en
la lògica antidemocràtica, sembla que retorna a la ment dels governants
madrilenys, ara amb el procés sobiranista obert després de les eleccions del 25
de novembre de 2012 a Catalunya. Es una
concepció d’un constitucionalisme militant, agressiu, que no deixa gaire marge a
la dissidència, com es demostra en la voluntat d’impugnar per la via de l’art.
161.2 CE i el títol V LOTC[2]
la declaració del Parlament de Catalunya en relació a l’afirmació sobirana del
poble de Catalunya[3]. No hi
ha la més mínima “deferència” al Parlament, pilar del constitucionalisme
democràtic, i el centre de gravetat se situa en el Govern i en el Tribunal
Constitucional, jurisdiccionalitzant la política, per no dir, destruint-la, i convertint-la
en objecte dels tribunals i especialment
del Tribunal Constitucional, de trajectòria penosa en relació a Catalunya a
partir del procés que portà a la sentència contra l’EAC. No es recorda, així,
que la interpretació de la Constitució, en la mesura que té molt a veure amb la
Llibertat política s’ha de fer des
dels paràmetres del “favor libertatis” i no des del dogmatisme metafísic dels
grans conceptes com la sobirania nacional, la unitat d’Espanya o d’altres, que
en tot cas, no impedeixen lectures més favorables al “dret a decidir”, a la
integració plurinacional dins les estructures estatals, o en definitiva a la
llibertat nacional de Catalunya.
La Constitució és un text obert, des del que s’ha de possibilitar fer
política. Avui, en relació al procés sobiranista català sembla que això
s’ha oblidat. La Constitució no és un programa de govern per a excloure
determinats col·lectius o fets nacionals. Quan se sosté aquesta idea s’està
actuant de forma inconstitucional, atès que la Constitució només té sentit quan
es lliga amb la democràcia. En relació a Catalunya, la desafecció envers la Constitució
espanyola –tot i la participació activa del nacionalisme català en el procés
constituent, molt més que altres grups que presenten la fel del convers -, ja
fou anunciada pel president Montilla, ha anat augmentant els darrers anys,
arran del fracàs de l’estatut de 2006, i el trist paper d’un tribunal constitucional
que va marejar la perdiu durant tres anys per finalment carregar-se l’espina
dorsal del text estatutari i el sentit plurinacional de la proposta, tot
tensionant al màxim amb la seva composició permanentment “provisional” les condicions admissibles per a una
sentència dictada amb legitimitat constitucional. Podem dir que un Tribunal
Constitucional, de dubtosa legitimitat constitucional, es va carregar tot d’una
un procés estatutari formalment impecable, i destrueix l’obra de tres cambres i
una votació popular directa, totes favorables al text aprovat. La manca de fe
en un encaix de Catalunya estatutàriament i constitucionalment digne –com ho
mostra simptomàticament que la referència a Catalunya com a nació se situï segons
la sentència del tribunal constitucional en un preàmbul de l’EAC sense valor
jurídic (sic)- s’ha obert a partir de 2010 i encara més a partir de la gran
manifestació de l’11 de setembre de 2012. Els ponts institucionals estan
trencats, i la crisi econòmica amb les limitacions financeres de la Generalitat
han crispat els ànims al màxim, tot iniciant una decantació independentista de
conseqüències encara impredictibles. En aquestes circumstàncies, el professor
Pérez Royo, en un article publicat al diari El
País[4]
afirma que no es pot demanar als catalans que tinguin una voluntat diferent de
la que tenen. I segueix dient que el rebuig al binomi Constitució-Estatut
d’Autonomia com a fórmula per a resoldre la integració de Catalunya en el si de
l’Estat després de la sentència de l’Estatut és inequívoc. S’ha trencat el bloc
de constitucionalitat que conformen aquestes dues normes jurídiques tan transcendentals:
“Es legal, pero carece de legitimidad
para ordenar la convivencia en el interior de Cataluña y las relaciones entre
Cataluña y España. Y carece de legitimidad porque los destinatarios de dicho
bloque de constitucionalidad en Cataluña no lo quieren. Y así lo han dicho
mediante el ejercicio del derecho de manifestación y en dos elecciones
consecutivas, con un mensaje cada vez más rotundo”. Juan José Lopez
Burniol, a La Vanguardia també ha
escrit que s’ha trencat avui el bloc de constitucionalitat, com ho demostren
els resultats de les eleccions del passat 25-N[5].
II.- L’escenari
jurídico-constitucional de la consulta.
Tots i els esforços que alguns
sectors polítics fan per presentar una consulta sobre el dret de decidir,
l’autodeterminació de Catalunya, o com li vulguem dir, la realitat és que res
impedeix que aquesta es pugui celebrar. Res,
en termes jurídics. Qualsevol cosa en termes polítics. Vull dir que si el
govern central, que és qui té la competència per a convocar una consulta, o per
a delegar al de la Generalitat, no mou ni un dit, és clar que la consulta no es
farà, i punt. Una altra cosa és si aquesta reacció és democràtica o totalitària,
en línia amb el que ja hem comentat a l’apartat anterior.
Analitzem el tema amb una mica
més detall. L’art. 1.2 CE afirma que “la sobirania nacional resideix en el
poble espanyol del qual emanen tots els poders de l’Estat”. L’art. 2 CE diu: “La
Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola”, i “reconeix
el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren”. L’art.
92 CE regula el referèndum consultiu, tot remetent al legislador orgànic (L. O.
2/1980, de 18 de gener) la regulació concreta, en la que destaquen la
competència de convocatòria per part del Govern central, amb autorització del
Congrés dels diputats i la possibilitat de delegar la celebració d’una consulta
als governs autonòmics, com ja he dit. La referència a la Constitució espanyola
s’ha de completar amb l’art. 168 CE, el procediment agreujat per a la
modificació d’elements estructurals de l’Estat, com els principis del títol
preliminar, el nucli dur dels drets fonamentals (la secció primera del capítol
segon del títol primer –arts. 15 a 28 CE -), el títol II relatiu a la Corona, o
una revisió total del text constitucional. Aleshores caldrà que les dues
cambres adoptin l’acord d’iniciar la reforma per 2/3 de cada cambra, es
convoquin eleccions, les noves cambres ratifiquin per igual majoria qualificada
la conveniència de la reforma, la impulsin i acordin, per acabar finalment amb
un referèndum preceptiu. Cal recordar els procediments de reforma
constitucional a Espanya, en els que res està impedit, però segons aquest art.
168 CE la reforma esdevé molt difícil, atès que suposa la impossibilitat de reformar el text constitucional a la
pràctica per a aquells grups polítics nacionalistes que mai tindran el suport
dels dos gran partits autoproclamats “nacionals” (sic). Aquest és el
cinisme o engany dels grans partits espanyols: pretenen enviar els partits que
mai tindran la majoria suficient per a modificar el text a la consideració de
partits de segona categoria, a minories estructurals permanents als quals el
sistema polític no els hi ofereix cap solució a llurs demandes, essent com una mena de problemes permanents, a
distorsions de la lògica els dos grans partits espanyols, PP i PSOE,i d’altres
que puguin destacar en el futur.
L'actual Estatut d'Autonomia de
Catalunya permet la celebració de consultes, regides per la seva pròpia
legislació, les quals no són vinculants, com tampoc ho és el referèndum. Si no
es pot convocar un referèndum segons l'art. 92 CE es planteja la celebració
d'una consulta segons l'art. 122 del EAC, això si sempre circumscrita a les
competències estatutàries de la Generalitat de Catalunya . Davant el “frontó”
estatal aquesta sembla una opció possible, tot i l’”espasa de Damocles” que
l’Estat exercirà contínuament, portant-ho tot al Tribunal Constitucional.
Paral·lelament, caldrà buscar suports a
Europa i al món, en un punt en què no hi ha precedents d'una situació com aquesta
a la vella Europa.
En tot cas, en relació a la
hipòtesi de celebrar una consulta, ens plantegem des d’aquí la següent
pregunta, que desitgem no sigui pura retòrica: pot
l'Estat espanyol, ignorar permanentment la voluntat d'una part dels seus
ciutadans, que mai tindran la representativitat suficient per a què triomfi una
reforma constitucional? D’altra banda, si som realistes podem entendre que
en el context actual no sembla fàcil que puguin donar-se les condicions
polítiques per a una consulta d'acord amb el marc anterior, encara que
considero que res ho impedeix jurídicament, si es fa una lectura generosa amb
les llibertats públiques i amb la pròpia essència del constitucionalisme
democràtic, que és donar respostes a les demandes socials- en aquest cas
nacionals- de la ciutadania. La cultura democràtica no lliga bé –no deixaré
d’insistir-hi- amb prohibicions de contingut metafísic, quan una pretesa
"part" vol esdevenir un "tot" sobirà, i quan -com acabem de
veure- no esdevé possible acudir a les vies de la reforma constitucional per a
redefinir l’estatus político-institucional d’una “part” que s’expressa
majoritàriament amb el desig d’esdevenir un “tot” sobirà propi.
Com afirma el professor Rubio Llorente,
a un article publicar al diari El Pais[6], “ es deber del
Gobierno contribuir a la búsqueda de vías que permitan llevarla a cabo (la
consulta) de la manera menos traumática para todos; sin violar la Constitución,
pero sin negar tampoco la posibilidad de reformarla si es necesario hacerlo“. Per continuar afirmant: “Si una minoría territorializada, es
decir, no dispersa por todo el territorio del Estado, como sucede en algunos
países del Este de Europa, sino concentrada en una parte definida, delimitada administrativamente y
con las dimensiones y recursos necesarios para constituirse en Estado, desea la
independencia, el principio democrático impide oponer a esta voluntad
obstáculos formales que pueden ser eliminados. Si la Constitución lo impide
habrá que reformarla, pero antes de llegar a ese extremo, hay que averiguar la
existencia, y solidez de esa supuesta voluntad. Una doctrina que hoy pocos
niegan y cuya expresión más conocida puede encontrarse en el famoso dictamen
que la Corte Suprema de Canadá emitió en 1999 sobre la legitimidad de la
celebración de un referéndum en Quebec (que, dicho sea de paso, los
independentistas perdieron por poco más de 50.000 votos)”. Les escasses
simpaties que l’esmentat professor deu sentir pel procés sobiranista català no
li impedeixen afirmar que res desacredita més la Constitució espanyola que convertir-la
en un dogma de fe segons el qual tota
proposta de consulta a Catalunya estigui prohibida i qualsevol iniciativa
catalana sigui condemnada al bagul dels records, o passar-li la “patata
calenta” a un desprestigiat Tribunal Constitucional.
L’obertura vers el dret
internacional és un altre element a tenir en compte de cara a la celebració
d’una consulta sobre el dret a decidir. Recordem l’art. 10. 1 CE quan sosté que
la declaració de drets que consagra la Constitució té un contingut
constitucionalment declarat en el que també en formen part les declaracions i
tractats internacionals subscrits per l’estat espanyol. La Carta de l’ONU i els Pactes Internacionals sobre
Drets civils i polítics (1966,
ratificats per Espanya el 1977) consagren el principi de la lliure determinació dels
pobles, i sobretot que els conflictes que es puguin generar en el si d’un Estat
s’han de resoldre d’acord amb el dret intern.
També en l’àmbit del dret de la
Unió Europea cal recordar que l’art. 4 del Tractat de la Unió Europea sosté que
la integritat territorial és una qüestió interna pròpia dels Estats membres, i que per tant els
òrgans europeus no s’han de pronunciar. A més, els procediments d’allò que s’ha
dit “ampliació interna” podria possibilitat acollir en el si de la Unió, nous
Estats provinents de la secessió d’altres. Estem certament en escenaris nous i
molt oberts que, en principi, s’haurien de desenvolupar en aplicació de disposicions internes dels Estats
i amb altes dosis de capacitat de negociació política[7],
per tal de generar processos polítics emparats en el principi de legalitat.
Com a escenari de futur, en el
cas d’una hipotètica secessió de Catalunya respecte d’Espanya i la pertinença a la Unió Europea, no oblidem
que segons l’art. 13. 2 CE, cap espanyol d’origen pot ser privat de la seva
nacionalitat[8], de
manera que els ciutadans del nou Estat català mantindrien la nacionalitat
espanyola. Algú creu que és lògic afirmar
que l’Estat català estaria fora de la Unió Europea, amb uns nacionals que en
continuar essent espanyols es mantindrien com a ciutadans europeus?[9]
III.- Xoc de trens o diàleg?
Necessitem governants intel·ligents,
que donin respostes a demandes estructurals, identitàries i espirituals de la
ciutadania. Que entenguin que la seva funció no és només prohibir, impedir, ni
jugar brut. Serà dur, però així és la política responsable i amb majúscules, a
la qual els ciutadans tenim dret, com un exigència de la mateixa Constitució democràtica.
Per prohibir-ho tot no caldria tenir ni polítics ni governants. Per no escoltar
les demandes populars i parlamentàries tampoc.
El professor Carles Viver, en un
article publicat a La Vanguardia del
dia 10 de novembre de 2012[10],
abans de les darreres eleccions catalanes, concloïa: “... la autonomia de Generalitat és més una autonomia administrativa,
de mera gestió de polítiques alienes, que una autonomia veritablement política.
I el procés recentralitzador que vivim
els darrers anys no fa més que agreujar aquest problema. En qualsevol cas, es
una qüestió que hauria de tenir-se molt present a l’hora de debatre o no que
Catalunya tingui un Estat propi”. A
banda de l’actual crisi econòmica, les dificultats pressupostàries i de finançament
de la Generalitat, hi ha un problema estructural que és la qualitat de l’autonomia
política, la constant tensió amb l’Estat central per a reivindicar àmbits
estatutaris propis, la subordinació de Catalunya a un Estat espanyol que no tan
sols no reconeix el fet diferencial sinó que l’aigualeix al màxim. La
desafecció és política, simbòlica, i també econòmica, en la mesura que una part important del poble de Catalunya
considera que l’Estat espanyol no tracta bé Catalunya.
La mateixa apel·lació al fet
nacional català és negada i discutida sistemàticament. Des dels cercles de la política madrilenyista ( i també en els
sectors empresarials i eclesiàstics[11],
per exemple) es nega que Catalunya sigui
una nació. Es una percepció de que són “els altres “ els que ens defineixen a
“nosaltres”. Sovint el llenguatge polític empra expressions com “nacional” per
a contraposar-ho a “nacionalista”, una perversió excloent, antidemocràtica,
prepotent. I encara em sembla més aberrant l’expressió “nacionalisme
perifèric”! On treuen la legitimitat constitucional per a considerar
determinades opcions substancialment de segona categoria?
La incapacitat per comprendre
altres realitats a banda de la pròpia, altres cosmovisions, és un problema
latent de l’Estat espanyol i de les seves elits, fins al punt que la comprensió
del pluralisme és inexistent. Un pluralisme que és molt més profund que el
“regionalismo bien entendido”. En això coincideixen dreta i esquerra, i els
mitjans de comunicació madrilenys autoproclamats nacionals. Darrerament,
l’obsessió contra Catalunya és diària. La voluntat deliberada d’ofendre, també.
No és admissible, al meu parer, pretendre identificar Madrid amb Espanya. Es
inconstitucional. Les difamacions mediàtiques com les produïdes pel Diari “El
Mundo” pocs dies abans de les eleccions del 25-N de 2012, curtcircuitaren
il·legítimament el procés electoral, sense que ningú institucionalment assumís
cap responsabilitat. Pura immundícia[12].
El 23 de gener de 2013, el
Parlament de Catalunya vota la Declaració
de Sobirania i del Dret a Decidir del Poble de Catalunya, com a document simbòlic de l’inici del procés per a fer
efectiu el dret a decidir. S’afirma la sobirania del poble de Catalunya, com a
subjecte polític i jurídic; la legitimitat democràtica del dret a decidir, el
diàleg i la negociació amb l’Estat, amb les institucions europees i amb el
conjunt de la comunitat internacional; el respecte als marcs legals existents,
com aspectes més destacats del que ara ens interessa. Es tracta d’una
declaració institucional, programàtica, sense un valor jurídic immediat[13].
El dret a decidir seria una forma d’apel·lar a l’autodeterminació; la sobirania
del poble de Catalunya com a ens polític i jurídic entra en conflicte amb el
que disposa la Constitució espanyola (art.1.2 CE), però el text és una mera
declaració programàtica sense efectes jurídics, tot i el gran valor simbòlic
que té; la celebració d’una consulta a Catalunya no és un problema jurídic –com
hem vist- sinó polític. Aquesta iniciativa va ser aprovada per 87 dels 135
diputats del Parlament. Després dels preceptius informes en contra de l’Advocacia
de l’Estat i del Consell d’Estat, el Govern central decideix impugnar la
Declaració el 8 de març de 2013, mitjançant la via establerta a l’art. 161.2
CE. S’entén que té efectes “ad extra” i que afecta articles tan greus com
l’art. 1.2, art. 2, art.9 i art. 168 CE. El sentit de la impugnació del Govern,
que comporta la immediata suspensió de la Declaració, és en la meva opinió de
tipus “preventiu” (la qual cosa podem considerar que no es preveu ni a la
Constitució ni a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional), ja que el
Govern central entén que hi ha una finalitat
que és inconstitucional. Flac favor que se li fa al Tribunal
Constitucional, que és ficat al mig d’un joc més polític que una altra cosa, i
que es vol presentar com a discussió jurídica. Sobta que es pugui considerar
que un Parlament, en el ple us de les seves facultats, no pugui fer
declaracions expressant lliurement el que la majoria de diputats vota, i que a
més es consideri inconstitucional l’inici
d’un camí en el qual encara no s’ha donat ni una sola passa. Torna a aparèixer el constitucionalisme inquisitorial, el nom em va de la Constitució,
com a document que impedeix l’exercici de la llibertat d’expressió o del fet de
fer política, la qual cosa és al meu parer una neciesa. Miopia madrilenyista en
estat pur.
Si ja es comença així, no sé què
augurar per a la consulta sobre el futur de Catalunya. Ja hem dit que
jurídicament no planteja cap problema. Per la via del referèndum (autorització
o delegació de l’Estat) o de les consultes no referendataries, hi ha mecanismes
jurídics per a portar-la a terme[14].
Objectivament, sense cap problema de constitucionalitat. Un altra cosa es que
qualsevol iniciativa sigui abocada al fracàs per la insistència i la
persistència del Govern central de no moure fitxa en res. Juan José Lopez
Burniol, a l’article publicat a La Vanguardia i citat mes amunt, defensa
la necessitat de convocar una consulta en el marc de la llei, aspecte sobre el
que coincideixo totalment. I per a que això sigui possible, cal exigir també
que el Govern central faci tot el possible per a garantir el compliment de la
llei. Cal complir la llei orgànica del referèndum, o en el seu cas, la de
consultes a Catalunya, i no amagar-se en grans paraules que no volen dir res,
com ara que és inconstitucional, atès que la
Constitució no diu res en contra de la celebració d’una consulta sobre el dret
a decidir. Cal complir la llei,
permetre que la llei sigui l’instrument racional per a regular els processos
que democràticament la ciutadania vol impulsar, i si convé, fer les adaptacions
i els ajustos pertinents. Això ha de ser així como a conseqüència del
constitucionalisme democràtic. En paraules de López Burniol: “cal complir la llei, per tant, amb esperit
obert i voluntat de concòrdia”.
El Govern central no mostra cap
voluntat de diàleg, inspirat en la doctrina FAES i en la concepció de defensa
de la Constitució, en sentit nacional, que al meu parer, el text constitucional
no atorga al Govern. L’espanyolisme ranci i intransigent es desenvolupa sense
límits per les institucions estatals-madrilenyes, patrimonialitzant-les indegudament. Espanya vista des de Madrid no és Espanya. La miopia s’acosta a la
ceguesa. En aquest context, podem destacar, a banda dels intents reiterats per
a flexibilitzar la llei reguladora del referèndum, la proposta de resolució
rebutjada al Congrés dels Diputats, el 26 de febrer de 2013, que instava al
Govern a iniciar un diàleg amb el Govern de la Generalitat per possibilitar la
celebració d’una consulta a la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur. Al
vot favorable de CiU i d’ICV-EUiA, s’afegí el dels diputats del PSC (menys un)
que votaren per primer cop de manera diferent a la resta dels seus companys del
grup socialista[15]. Es
visualitzà un xoc de tres, de voluntats, entre la minoria catalana i una
autista majoria del PP, PSOE i altres grups menors. Majoria parlamentària
espanyola i majoria parlamentària catalana front a front.
El xoc de trens està servit, i la
lectura restrictiva (i restreta) de la Constitució també. L’activisme governamental respon als interessos foscos del
madrilenyisme polític[16].
El cas de la dimissió forçada del fiscal en cap de Catalunya és simptomàtic. Se
li obre per part del Fiscal General de l’Estat (nomenat pel Govern central) un
expedient per la seva remoció, que l’obliga a dimitir. El motiu, una entrevista
en la que afirma que veu legítim aspirar a una consulta sobre el dret a
decidir, això sí buscant sempre una base legal, i que si Madrid no dona
respostes caldrà buscar-les a una llei catalana de consultes, aprovada d’acord
amb l’estatut d’autonomia. Diu que tot es una qüestió de voluntat política.
Precisament el que no hi ha.
IV. Conclusió: el dret a la
intel·ligència i a l’esperança
No fer un ús de la Constitució en
va, no mentir confonent dret amb política, no confondre Madrid amb Espanya, ni
els diners del capitalisme castís –en ocasions mers “sobres”- i privilegis
d’una casta dominant, dels dos grans partits espanyols, amb el respectable joc
democràtic.
Potser ens sobren polítics i ens
manquen governants. I manca també cultura democràtica, la del respecte, la
tolerància i el diàleg. No hi ha
espanyols de primera ni espanyols de segona, perquè alguns s’han apropiat de la
idea d’Espanya. La crisi econòmica i el descrèdit de la política han
contextualitzat el col·lapse espanyol: financer, ètic, polític,
institucional,... Un país que no ha existit mai perquè s’ha volgut construir
des de la mentida, la “hidalgía”, el
quixotisme, l’esperpent.
Es veu que hi ha una incapacitat
natural per a dialogar. Es pot fer a Escòcia o al Quebec però no a Espanya en
relació a Catalunya. El constitucionalisme inquisitorial i totalitari ho
impedeix[17]. I això
que no parlem d’una declaració unilateral d’independència sinó d’intentar
iniciar un procés democràtic en el que el poble de Catalunya pugui expressar
lliurement el seu parer sobre una pregunta concreta. Mentrestant, la crisi
econòmica agreuja els problemes quotidians de la ciutadania de Catalunya, les
polítiques d’austeritat ofeguen cada dia més persones, i el país es resisteix a
morir o a desaparèixer, per actituds prepotents, separadores, sectàries.
L’Estatut d’Autonomia està en via morta, entre la recentralització del PP i la
reivindicació de la independència. El viatge a Itaca és i serà duríssim. Ara
com sempre, cal que resistim els cants de sirena destructius i que no renunciem
a la intel·ligència i a l’esperança. O és que també ens ho volen prohibir?
[1] Vegeu,
Joan Lluís Pérez Francesch y Milena d’Onghia, “La posición del Tribunal
Constitucional español ante la Ley de Partidos y antre el Plan Ibarretxe”, a V.
Tondi della Mura, M. Carducci, R.G. Rodio (a cura di), Corte costituzionale e processi di decisione politica, Giappichelli
editore, Torino, 2005.
[2] Joan
Lluís Pérez Francesch, “La impugnación de disposiciones y resoluciones
autonómicas sin rango de ley”, Working
papers, n. 263, ICPS, 2007.
[3]
Declaració de sobirania i del dret a
decidir del Poble de Catalunya, 23 de gener de 2013. Vegeu una explicació
d’aquesta Declaració a Joan Vintró, “La Declaració de sobirania i del dret a
decidir del poble de Catalunya: un apunt jurídic”, Bloc de la Revista Catalana de Dret Públic, 7 de febrer de 2013. http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/eapc-rcdp/2013/02/07/la-declaracio-de-sobirania-i-del-dret-a-decidir-del-poble-de-catalunya-un-apunt-juridic-joan-vintro/
Segons quest autor, la Declaració proclama la sobirania del poble de Catalunya
però o comporta l’exercici d’aquesta sobirania. A més, hem de recordar que no
és la primera Declaració en aquest sentit.
[4] Javier
Pérez Royo, “Quiebra de la Constitución”, El
País, 4 de gener de 2013.
[5] Juan
José López Burniol, “El dret a decidir”(2), La
Vanguardia, 9 de febrer de 2013.
[6]
Francisco Rubio Llorente, “Un referendum para Cataluña”, El País, 8 d’octubre de 2012.
[7] Vegeu
aquesta conclusió, a Xavier Pons Ràfols, “Legalidad internacional y derecho a
decidir”, Bloc de la Revista Catalana de
Dret Públic, 18 de febrer de 2013:
[8]
Vegeu l’article d’Eduard Sagarra Trias, “La nacionalitat espanyola y la
ciutadania europea dels catalans en un futur estat”, http://eduardsagarra.blogspot.com.es/2012/11/la-nacionalitat-espanyola-y-la.html
[9]
Aquesta idea d’una Europa de ciutadans i no tan sols d’Estats, a Antonio-Carlos
Pereira Menaut, “Pertenencia a la UE y derecho de autodeterminación”, Diario Jurídico, 27 de febrero de 2013.
[10]
C. Viver Pi-Sunyer, “No es només
l’economia”, La Vanguardia, 10 de
noviembre de 2012, p. 21.
[11]
Vegeu les declaracions del pare Hilari Raguer a El Matí Digital, 3 de novembre
de 2012: “La Conferència Episcopal Espanyola ha anat de disbarat en disbarat”,
com ara insistir en el valor moral de la unitat d’Espanya.
[12]
La campanya en contra de la independència de Catalunya és mediàtica, i fins i
tot utilitza recursos institucionals (impugnació governamental, davant el
Tribunal Constitucional de la declaració del Parlament de Catalunya sobre la
sobirania i el dret de decidir del poble de Catalunya, després de
menysprear-la), pressions al fiscal en cap de catalunya fins a obligar-lo a
presentar la dimissió, aparició d’escàndols com les escoltes il·legals per
l’empresa Método 3, abonar sospites de corrupció sobre alguns líders polítics
catalans sense proves, incompareixença per informes i documents no signats que
imputen delictes a polítics catalans, etc. La campanya, ben orquestrada pot
haver fet entrar en funcionament fins i tot el Centre Nacional de
Intel·ligència i alguns grups policials especialitzats.
[13]
Vegeu, “Matisos a una declaració”, La
Vanguardia, 27 de gener de 2013, p. 20. El dret a decidir seria una forma
d’apel·lar a l’autodeterminació; la sobirania del poble de Catalunya com a ens
polític i jurídic entra en conflicte amb el que disposa la Constitució
espanyola (art.1.2 CE), però el text és una mera declaració programàtica sense
efectes jurídics, tot i el gran valor simbòlic que té; la celebració d’una
consulta a Catalunya no és un problema jurídic –com hem vist- sinó polític. Recordem que la Declaració fou votada per
CiU, ERC, ICV-EUiA, 1 diputat de la CUP, i el trencament de la disciplina de
vot al grup del PSC amb 5 diputats que no votaren (i per tan no votaren en
contra). 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions.
[14]
Esther Martín, “El referendum y las consultas populares en las comunidades
autónomas y municipios”, Revista Vasca de
Administración Pública, número 94, septiembre-diciembre 2012, pàgs. 95-131.
[15]
Josep Ramoneda, “El voto de la discordia”, El
País, 27 de febrer de 2013.
Aquest autor afirma: “La fractura parlamentaria socialista es síntoma de varios
de los problemas que acechan a España: la crisis del régimen surgido de la
Transición, la crisis de la izquierda y la crisis de la política”.
[16]
César Molinas, “España, capital
Madrid”, El País, 4 de març de 2012;
“Consecuencias actuales de la guerra del Peloponeso”, El País, 9 de març de
2012; ¿Existe “el problema catalán”?, El
País, 18 de març 2012. Veu també l’interessant llibre de Francesc Sanuy, Capitalisme Cibeles. Com es reparteixen el
pastís les grans empreses espanyoles,
La Magrana, Barcelona, 2012.
[17]
Albert Pont, Delenda est Hispania. Tot
allò que Espanya ens amaga sobre la independència de Catalunya, Viena
Edicions, Barcelona, 2012. Dolors Feliu, Manual
per la Independència, Angle Editorial, Barcelona, 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada