Les darreres setmanes han anat plenes d’insults i de comentaris
contraris al procés sobiranista i d’autodeterminació que s’ha iniciat a
Catalunya. Les reaccions han estat brutals, algunes poc intel·ligents –
apel·lant a la força militar o a la coacció directa -, d’altres més
pròpies del poc joc de cintura de la classe política madrilenya, i
d’altres amb el discurs de la por com a bandera. En el fons, han estat
reaccions pròpies d’una cultura totalitària, que té els màxims ressorts
en una definició de l’espanyolitat a la seva imatge i semblança, i en
una concepció de l’Estat espanyol com una unitat nacional (art.2. només
la primera part), associada a la sobirania nacional en el conjunt del
poble espanyol com única que pot fer i desfer tot l’ordre polític
establert ( art. 1.2 CE). La lectura d’aquest articles,
descontextualitzats i sense sentit pràctic, sinó dogmàtic, es completa
amb la referència a l’art. 168 CE que regula (impedeix) la reforma
constitucional del títol preliminar o entenent que hi ha una revisió
total de la constitució. El bagatge constitucional es completa amb la
referència a l’art 92 CE, desenvolupat per la llei orgànica reguladora
del referèndum que la defineix com una competència estatal.
Els constitucionalistes totalitaris entenen que la constitució es com
un catecisme, com un dogma de fe, que per tant, desqualifica sense
discussió possible, un referèndum d’autodeterminació o de secessió de
Catalunya, com abans ho havien fet amb l’Estatut d’Autonomia. Enlloc de
trobar solucions o de plantejar àmbits de diàleg i de negociació,
responen amb un “no i punt”, més propi de la mentalitat inquisitorial
que de la democràtica. Impropi de la cultura constitucional. L’Estat
espanyol, desconcertat pels moviments darrers que s’han produït a
Catalunya no sap com respondre i enlloc de raonar amb tranquil·litat,
expulsa una part dels seus ciutadans de la possibilitat de construir la
convivència política en llibertat. Ja està tot dit. Ras i curt. Sense
contemplacions. Aquí hi ha ciutadans de segona.
Els partidaris de l’emancipació nacional de Catalunya han d’actuar
amb prudència, amb constància i sobretot amb una gran base jurídica en
els seus arguments. La Constitució espanyola, com tot el dret, s’ha
d’interpretar d’acord amb les circumstàncies i el context històric, que
no és el mateix de fa més de trenta anys. I la Constitució, remet al
dret internacional per a la interpretació de les llibertats (també les
nacionals) a l’art. 10.2 CE, i cal recordar que l’organització
territorial de l’Estat es complementa íntimament amb l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya de manera que formen tots dos el “bloc de
constitucionalitat”. Així, Catalunya pot elaborar la seva llei de
consultes populars, i també pot demanar –mentre no es reformi la llei-
que el govern central autoritzi o delegui la convocatòria del
referèndum, sempre consultiu i no vinculant. A més, el dret
internacional empara l’autodeterminació, i quanta més coacció
irracional l’Estat espanyol plantegi sobre Catalunya, més arguments
aquesta tindrà per demanar l’empara de la comunitat internacional.
El problema més greu, al meu parer, en aquest moment és el madrilenyisme polític,
la concepció d’Espanya pensada i viscuda des dels despatxos i els
cervells formats a Madrid, que ara com fa dos-cents anys imposen de
forma unilateral com ha de ser el món, el petit món d’una part de la
pell de brau: monolític nacionalment, enfrontat amb la “perifèria”,
incapaç d’integrar la diversitat, devastadorament antidemocràtic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada