He llegit al darrer informe presentat per Càrites que unes 600.000 han estat ajudades a Espanya per aquesta entitat, la qual cosa suposa un augment de 200.000 persones en relació al darrer any. L’ajuda que presta es pot considerar , per tant, de gran importància, sempre emparada en els valor evangèlics i no en la subordinació dels governs de torn.
L’entitat ha calculat que a tota Espanya avui n’hi ha unes 470.000 llars els membres de les quals no reben cap ingrés, ni de treball ni de prestacions socials, un milió de persones aproximadament. En molts casos es tracta de pobres de nou tipus, parelles joves, amb nens petits, persones que la crisi econòmica els ha afectat fins el moll de l’ós, per culpa dels acomiadaments, impagaments d’hipoteques o de crèdits. La pobresa, per tant, si fins ara s’associava a persones grans i inactives, ara presenta noves modalitats, i està afectant a la classe mitja, a banda de col·lectius concrets com les dones les persones amb treball precari i la immigració.
Aquesta cara humana de la crisi, va molt més enllà de les estadístiques, i de les xifres que ens mostren els governs. És una tragèdia, a la qual entitats com Càrites han de fer front, i ho fan amb una considerable eficàcia.
Aquestes dades ens han de fer reflexionar sobre la societat que tenim, que necessita millorar moltíssim en conceptes que avui son emprats al meu parer amb una gran lleugeresa, com ara la cohesió social, la integració dels nouvinguts, l’estat del benestar, la justícia social o els cada vegada més oblidats “objectius del mil·lenni” per tal de fer disminuir la pobresa al món.
Son dades que ens han de fer pensar també en la realitat del país. Un país que cal continuar construint des de valors cívics, solidaris i comunitaris. L’opció moral per la plena emancipació de la persona ens obliga a restar amatents als signes de pobresa i mirar d’ajudar aquells que pateixen, i treballar en definitiva així per un país més just.
L’entitat ha calculat que a tota Espanya avui n’hi ha unes 470.000 llars els membres de les quals no reben cap ingrés, ni de treball ni de prestacions socials, un milió de persones aproximadament. En molts casos es tracta de pobres de nou tipus, parelles joves, amb nens petits, persones que la crisi econòmica els ha afectat fins el moll de l’ós, per culpa dels acomiadaments, impagaments d’hipoteques o de crèdits. La pobresa, per tant, si fins ara s’associava a persones grans i inactives, ara presenta noves modalitats, i està afectant a la classe mitja, a banda de col·lectius concrets com les dones les persones amb treball precari i la immigració.
Aquesta cara humana de la crisi, va molt més enllà de les estadístiques, i de les xifres que ens mostren els governs. És una tragèdia, a la qual entitats com Càrites han de fer front, i ho fan amb una considerable eficàcia.
Aquestes dades ens han de fer reflexionar sobre la societat que tenim, que necessita millorar moltíssim en conceptes que avui son emprats al meu parer amb una gran lleugeresa, com ara la cohesió social, la integració dels nouvinguts, l’estat del benestar, la justícia social o els cada vegada més oblidats “objectius del mil·lenni” per tal de fer disminuir la pobresa al món.
Son dades que ens han de fer pensar també en la realitat del país. Un país que cal continuar construint des de valors cívics, solidaris i comunitaris. L’opció moral per la plena emancipació de la persona ens obliga a restar amatents als signes de pobresa i mirar d’ajudar aquells que pateixen, i treballar en definitiva així per un país més just.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada