L’allunyament de la política

L’allunyament, la desafecció, o el desinterès per la política, es una realitat creixent i perillosa, més quan es practica amb èxit que no cal guanyar les eleccions per mantenir-se en el poder.
Al meu parer hi ha dues premisses prèvies a la revalorització de la política i és que la política ha de retornar a la comunitat, i que la política ha de respondre a principis ètics i no ésser només un joc d’estratègies. La política és l’àmbit on s’escenifica el bé i les relacions amatents entre persones i grups, perquè tenen una idea prèvia i bàsica de país. EL MARQUETING POLÍTIC NO POT SUBSTITUIR L’ÈTICA EN L’ACCIÓ POLÍTICA. Cal reivindicar que no s’emprin grans paraules però buides, sense testimoniatge personal (progrés, canvi,..) .
Es parla des de fa temps de crisi de les ideologies i demanem que les diferents opcions ens ofereixin amb claredat quines concepcions de fons defensen sobre la persona i les seves referències comunitàries, i a partir de quins valors, a fi i efecte que així es pugui produir un debat racional. La política ha de resituar-se en la comunitat i després, en un segon moment, en el poder. Primer hem de construir la nació i després l’Estat. I a més, caldria defensar una concepció del bé comú –que no és la suma dels interessos particulars, sinó els generals o comunitaris -, és a dir, el consens bàsic de país que hem de compartir tots els ciutadans i grups, per a conviure en llibertat.
L’indivudualisme, el consumisme, la societat massificada, provoquen un model de persona deshumanitzada. Aquest és un dels reptes més importants que té la nostra generació: construir un discurs humanitzador, a partir del testimoni de persones que donin la seva vida per un ideal. Avui necessitem humanitzar la vida; hem de defensar una concepció “espiritual” de la vida, un “ancoratge espiritual”, un nou llenguatge , en el que caldria recuperar elements i conceptes com ara les VIRTUTS HUMANES, EL BE I EL MAL EN CONTRA DEL RELATIVISME ÈTIC, L’ESTABLIMENT DE LÍMITS A LA TOLERANCIA. Necessitem construir una cosmovisió que ens expliqui el model de persona que està en la base de qualsevol altre consideració.


Comentari Ràdio Estel, dimecres 23 de juliol de 2008

La "mala administració"

Ja fa més de quinze dies que no tenim arbres al carrer. L’excusa, què els arbres havien aixecat la vorera. L’Ajuntament ens va deixar a la bústia un escrit on deia, lacònicament, que començaven les obres per tal d’arranjar les voreres, aixecades per les arrels dels arbres. Al cap de pocs dies allò que sospitàvem es feia realitat: com en altres carrers del poble, s’ha aplicat el vell principi de “mort el gos morta la ràbia”. Per tant, l’Ajuntament ordena que es tallin tots els arbres del carrer, i no planta de nous. Visca el ciment, i la manca de manteniment!
Ara quan sortim al carrer fa una calor immensa. El sol cega la vista. La situació és realment trista, perquè aquest carrer havia tingut arbres sempre. Però sembla que a poca gent l’importa. Ho havia vist en altres indrets, i fins i tot recordo un article sobre la “ciutat difusa” que vaig escriure fa temps en el que ja ho denunciava. Els responsables de les desfetes no llegeixen, vaig pensar en aquells moments i ara ho veig confirmat.
Malgrat la duresa de la situació creada per la tala massiva d’arbres i per l’opció arbitrària de posar-ne allà si i aquí no, pensava que una decisió tan absurda no em podria afectar a mi. Però estava errat. Fa molt anys, el meu sogre, amb els seus diners va urbanitzar el carrer, amb arbres i voreres. Si bé el carrer es va anar degradant pel pas del temps, i per la manca de manteniment municipal, les voreres no tenien cap problema. Un dia al meu carrer li va tocar caure en les mans del suposat progrés municipal, i tot pagant els veïns la major part del cost de les obres, aquells arbres preciosos van ser substituïts per uns altres posats a dit per l’Ajuntament, ja que així formaven part de tota la nova urbanització del carrer. La decisió va ser de l’Ajuntament: substitució d’uns arbres per uns altres lamentables i inadmissibles. La decisió errònia i culpable de l’Ajuntament va fer aixecar les voreres. I finalment, en un atemptat a la intel·ligència, la solució: deixar-nos sense arbres, i per tant, sense el nostre entorn de tota la vida.
Aquesta història particular em permet reflexionar sobre el perill de la mala administració. Ens trobem davant decisions municipals ineficients, què es traslladen injustament a la població, amb total falta de respecte. Enlloc de substituir uns arbres per uns altres que no causessin problemes, els arrenca, tot inventant-se dos tipus d’arguments: el de la vialitat (ara resulta que les voreres que va fer el propi Ajuntament son estretes per a plantar arbres, i que cal prioritzar el pas de cotxets de nens petits i cadires de rodes, quan el meu sogre es va passar en cadira de rodes molts anys) i el poc valor dels arbres (argumentant que hi ha un catàleg d’arbres protegits, que no té res a veure amb el problema!). D’altra banda, es dona el despropòsit que l’Ajuntament genera malestar als ciutadans, primer perquè no els consulta res, i els tracta com a mers administrats-subdits; i segon, perquè sortir durant el dia al carrer a partir del 20 de juny és un calvari, és un desert, és una mofa. A més, resulta que a un carrer proper, allà si que posarà arbres, en una mostra de decisió arbitraria i capriciosa. De fet, tot sembla vestit de legalitat, perquè en l’expedient hi ha els informes tècnics de medi ambient i de vialitat, però en realitat hi ha una opció prèvia per la total desconsideració a les persones en nom de la dictadura tecnocràtica.
La desproporció de la mesura adoptada per l’Ajuntament és una mostra de mala administració. Es poden demanar informes tècnics (normalment quan la decisió ja està presa), es pot fer veure que s’ha respectat la legalitat (normalment també la tècnica, és a dir, la que interessa), però la prepotència, la manca d’audiència als afectats, la indiferència pel paisatge tradicional, em porta a pensar que el problema de l’Administració avui, com remarca molt sovint el Síndic de Greuges, no és que se separi de la legalitat (per això ja tenim els tribunals que ens diran el què), sinó que actuí amb falta de respecte i consideració als ciutadans. La desviació o l’abús de poder de l’Administració és un gran perill per la democràcia i per la cultura democràtica. Significa que els poders públics son incívics, no tenen cap sensibilitat per les persones, les quals hem de recordar son subjectes de drets i deures i no tan sols administrats o contribuents passius.
El problema més greu, al meu parer, és que els ciutadans podem caure en mans de personal guiat per una mena d’eròtica del poder, sense límits racionals, sense cultura, sense sensibilitat, o dit d’una manera amb governants que no son demòcrates, sinó personatges representatius del “despotisme cutre”, quan no s’informa al ciutadà, i fins i tot s’actua en contra, causant-li un malestar innecessari.
Em pregunto aleshores cóm podem reaccionar contra les decisions estúpides, arbitràries, capricioses, indiferents, predeterminades, dels responsables dels poders públics. Sempre ens quedarà la via del control de legalitat, però el tema és al meu parer molt més profund: és el de la qualitat humana dels governants, i de les relacions entre aquests i la ciutadania. La dictadura tecnocràtica és un càncer del sistema democràtic. La incapacitat de fer política, substituïda per la mera administració, el sectarisme, la impossibilitat de definir amb debat els interessos generals, o l’activitat pública com un orgasme al servei de les baixes passions, ens porta a la decadència com a país i com a poble. Com m’hagués agradat que algú s’atrevís a dir-me el que volien fer al meu carrer!


La Font del Diàleg, juliol de 2008

Els telèfons mòbils i la localització de persones

Els avenços tecnològics de la telefonia mòbil permeten fer un seguiment exhaustiu de la mobilitat de les persones gràcies a aquest aparell. Avui, per tant, gràcies a les antenes que hi ha per tot arreu es poden saber tots els desplaçaments que fem en un dia qualsevol. Així, tot i que per motius de seguretat ens trobem amb un gran invent, també es cert que es planteja el problema ètic de la pèrdua del dret a la intimitat, i de la llibertat de moviments de forma anònima.
Per tant, ens apareix el dilema de si sempre es farà un bon ús d’aquesta possibilitat que ens dona la tecnologia. Segons un estudi elaborat per una Universitat Americana, reseguint la ruta dels mòbils s’ha fet un seguiment de 100.000 persones escollides a l’atzar d’un total de 6 milions d’usuaris de telèfons mòbils.
Amb aquest tipus d’estudi es poden extreure conclusions operatives de cara al futur sobre nous planejaments urbanístics, la lluita contra epidèmies, el seguiment dels transportistes, etc. Tot avenç però té perills i caldrà regular bé aquest tipus de recerques, sobre tot amb les autoritzacions i controls jurídics adients. Si no és així, el perill del seguiment incontrolat de les persones pot acabar amb un tracte indigne del ser humà. I l’actual obsessió per la seguretat pública no pot ignorar la construcció cultural dels drets inherents a la personalitat durant molts segles.

Comentari Ràdio Estel 9 de juliol de 2008

La vaga dels transportistes

La darrera vaga dels transportistes per carretera, ens permet reflexionar sobre els límits i el sentit del dret de vaga a la nostra societat. No hi ha dubte de la justícia de moltes reivindicacions del sector, però la manera i les conseqüències per tota la societat d’aquest tipus de vaga provoquen que molts ciutadans es preguntin si no hi ha una altra manera més proporcional i mesurada de plantejar un conflicte laboral.
D’entrada es planteja el problema ètic de si és legítim l’ús d’un dret que no s’exerceix pels treballadors contra els empresaris, sinó contra el govern i que afecta tota la societat. Per tant, desborda les relacions laborals, per a convertir-se en un problema d’ordre públic que pot afectar el bé comú de la societat.
D’altra banda, les tensions i la violència exercida per alguns piquets, i la situació d’asfíxia econòmica de molts transportistes, no justifiquen l’alteració que es va produir de les condicions de vida de moltes persones. La crisi que comentem ha estat un gran laboratori de psicologia de masses i de realisme ètic, que ha posat a prova la resistència de la població en general, la capacitat de comprendre el sector en vaga i les relacions entre els interessos d’un sector molt castigat i els generals de la població.
Jurídicament, caldria regular d’una vegada de forma sistemàtica el dret de vaga, que encara no té una llei postconstitucional, i especialment em sembla urgent regular la vaga en els serveis públics i en els sectors d’atenció al públic, en els quals la vaga no té res a veure amb el seu sentit originari. I es vulneren amb facilitat els drets de la resta de la població.
Els excessos que es donen, quan no es respecta el dret al treball o la llibertat de circulació, han de ser evitats per tal que no es produeixi un abús. Qualsevol reivindicació pot ser justa, però cal exercir-la amb proporcionalitat en relació a allò que es persegueix. En un altre cas, quan es vulneren els dels drets dels altres es deslegitima qualsevol reivindicació.

Comentari Ràdio Estel, 2 de juliol de 2008