La amenaza del terrorismo es, probablemente, uno de los grandes problemas que afronta el siglo XXI, y no está supeditado a un territorio específico sino, por el contrario, es un mal que se extiende por varios continentes. Esta obra, resultado de un trabajo interdisciplinario de la Red interuniversitaria para el estudio de las transformaciones constitucionales del Estado, presenta resultados de diversas investigaciones acerca de cómo este fenómeno ha impactado esferas sociales, jurídicas y políticas, y de qué manera genera limitaciones a libertades que representan una conquista histórica del constitucionalismo.
divendres, 19 d’agost del 2016
Madrid, capital de la cleptocràcia
Madrid, capital de la cleptocràcia
Les principals capitals d'Europa tenen accés immediat al transport marítim o fluvial (Londres, París, Lisboa, Berlín, Roma, Viena, Budapest o Moscou). Madrid no. I les grans ciutats de l'Estat espanyol, també (València, Sevilla, Bilbao, la Corunya, Donosti o Barcelona). Madrid no. Tot i ser una ciutat "aïllada", la capital espanyola és un "monstre de capital" que ha acabat formant "una gran Madrid". És el que expliquen Damià del Clot i Joan Lluís Pérez Francesch a 'Democràcia o cleptocràcia. Cap a on va Espanya?' (Comanegra, 2016).
El llibre analitza les característiques de la ciutat, i se centra en l'anomenat "capitalisme d'amiguets" que té lloc a Madrid, els infinits tractes de favors i gestions de corrupció que protagonitzen les elits polítiques, judicials, financeres i empresarials. Les trames tenen l'economia i les lleis com a fil conductor, però la cleptocràcia madrilenya és percebut com un problema polític, tal i com expliquen els autors de l'obra.
“Dret a decidir” i activitat del Parlament de Catalunya (2012-2015)
En aquest article
ens proposen analitzar els principals documents que han emanat del parlament de
Catalunya entorn del dret a decidir,
en un període de temps que situem des de les eleccions autonòmiques de 2012
fins les celebrades el 27-S de 2015. El debat polític es configura en un primer
moment en la defensa del “pacte fiscal”, per a situar-se després en el “dret a
decidir” i la voluntat de celebrar una consulta sobre el futur polític de
Catalunya que ha anat explicitant una tensió progressiva amb l’estat espanyol, fins
a ubicar-se definitivament en els
conceptes de sobirania i d’independència. Ens trobem davant un “procés” de ràpida
acceleració, especialment durant els anys 2012-15, per acabar amb una
reformulació del sistema de patits dels
darrers anys.
Tot el que comentem
aquí comença el 2010 amb la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’EAC. Podem
dir que un Tribunal Constitucional, de dubtosa legitimitat, durant tres anys
d’intrigues i tensions, es va carregar de soca-rel un procés estatutari
formalment impecable, destruint l'obra de tres cambres parlamentàries i una
votació popular directa, totes favorables al text aprovat. La STC 31/2010 (la més important, que
respon al recurs del PP, perquè en total es van presentar set recursos
d’inconstitucionalitat) mostra la dificultat de l’ encaix de Catalunya
estatutàriament i constitucionalment.
CiU torna al govern
arran de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012. L’11 de setembre de
2012 una gran manifestació reivindica “Catalunya nou Estat d’Europa”. Artur Mas
es reuneix amb Mariano Rajoy el 20 de setembre, sense cap acord sobre la
proposta de “pacte fiscal“, que va rebre el suport del Parlament de Catalunya, i
el dia 28 Artur Mas dissol el Parlament per tal de convocar unes eleccions per
al 25 de novembre on CiU defensaria la celebració d’un referèndum sobre el
futur polític de Catalunya. El 25 de setembre va començar el debat sobre
l’orientació política general del Govern i es van aprovar un seguit de
propostes de resolució que es van recollir en la Resolució 742/IX del Parlament de Catalunya, sobre l’orientació
política general del Govern. D’entre els punts de la resolució aprovada en
destaquen el reconeixement de la importància de la manifestació de l’11 de
setembre i la voluntat de recollir el clam ciutadà; es lamenta la manca de
voluntat per encaixar Catalunya dins l’Estat espanyol malgrat els esforços que es
realitzen des de Catalunya i el que expressa la necessitat que Catalunya
exerceixi el dret a decidir durant la legislatura següent. Els suports per
aprovar aquests punts de la Resolució van ser 84 diputats a favor (CiU, ERC,
ICV-EUiA, SI i Laporta), 21 en contra (PPC i C’s) i 25 que van abstenir (PSC).
A partir de la gran
manifestació de l'11 de setembre de 2012 i les eleccions autonòmiques de 2012[1],
s’obre una nova etapa en les relacions entre Catalunya i el conjunt de l'Estat
espanyol. Els ponts institucionals comencen a esquarterar-se, i la crisi
econòmica amb les corresponents retallades i limitacions financeres de la Generalitat,
crispen els ànims i es culpa al govern de Madrid en mans del PP de fer una
política de recentralització. En tot cas, hi ha una decantació envers
plantejaments independentistes del catalanisme polític de conseqüències encara
impredictibles al dia d’avui. En aquestes circumstàncies, el professor Javier Pérez
Royo[2],
un dels pocs constitucionalistes espanyols comprensiu amb els plantejaments que
emergeixen de la majoria parlamentaria catalana, en un article publicat al
diari El País afirma que no es pot
demanar als catalans que tinguin una voluntat diferent de la que tenen. I
segueix dient que el rebuig al binomi Constitució-Estatut d'Autonomia com a
fórmula per resoldre la integració de Catalunya en el si de l'Estat després de
la sentència de l'Estatut és inequívoc. Segons ell s'ha trencat el bloc de
constitucionalitat que conformen aquestes dues normes jurídiques tan
transcendentals: Afirma: " Es legal,
pero no tiene legitimidad para ordenar la convivencia en el interior de
Cataluña y las relaciones entre Cataluña y España. Y no tiene legitimidad
porque los destinatarios de dicho bloque de constitucionalidad en Cataluña no
lo quieren. Y así lo han dicho mediante el ejercicio del derecho de
manifestación y en dos elecciones consecutivas, con un mensaje cada vez más
rotundo ". Juan José Lopez Burniol, a La Vanguardia també va escriure que s'havia trencat el bloc de
constitucionalitat, com ho demostren els resultats de les eleccions del 25-N. [3]
En aquest context,
destaca l’aprovació de la Resolució 5/X ,
la Declaració de sobirania i del dret a
decidir del Poble de Catalunya,
el 23 de gener de 2013[4].
Aquesta Declaració parlamentària proclama la sobirania del poble de Catalunya
però no comporta l’exercici d’aquesta sobirania. A més, hem de recordar que no
és la primera Declaració en aquest sentit. Es proclama la sobirania del poble de
Catalunya, com a subjecte polític i jurídic; la legitimitat democràtica del
dret a decidir, el diàleg i la negociació amb l’Estat, amb les institucions
europees i amb el conjunt de la comunitat internacional; el respecte als marcs
legals existents, com aspectes més destacats del que ara ensinteressa. Es
tracta d’una declaració institucional, programàtica, sense un valor jurídicimmediat[5].
Finalment, la declaració fou aprovada per 85 vots a favor, amb el suport de
CiU, ERC, ICV-EUiA, cinc diputats del PSC i un diputat de la CUP; 41 en contra,
amb el vot negatiu del PSC, PPC i C’s; i 2abstencions per part de la CUP.
Però des del Govern
central no hi ha la més mínima “deferència” al Parlament, i la Resolució es
impugnada sense contemplacions. El centre de gravetat pel que fa a les tensions
amb la Generalitat de Catalunya se situa a partir d’ara en el Tribunal
Constitucional, jurisdiccionalitzant-se la política. Hem de recordar l
’asimetria processal entre els òrgans centrals i autonòmics, mitjançant la
interpretació àmplia que s’ha fet a la LOTC de l’art. 161.2 CE, establint-se
fins i tot un procediment específic al títol V de la LOTC per a impugnar sempre
amb suspensió automàtica qualsevol actuació autonòmica. Per tant, la mera
impugnació per part del Govern central comportarà la suspensió automàtica de la
norma o declaració autonòmica durant cinc mesos, que després el TC podrà
mantenir o aixecar. Al meu parer, amb aquesta regulació, es trenca el principi
d’igualtat d’armes propi de l’estat de dret[6].
Aquesta Declaració va ser aprovada per
87 dels 135 diputats del Parlament. Després dels preceptius informes en contra
de l’Advocacia de l’Estat i del Consell d’Estat, el Govern central decideix
impugnar la Declaració el 8 de març de 2013, mitjançant la via establerta a
l’art. 161.2 CE i al títol V LOTC. Entén que té efectes “ad extra” i que afecta
articles tan nuclears com l’art. 1.2, art. 2, art.9 i art. 168 CE. El sentit de
la impugnació del Govern, que comporta la immediata suspensió de la Declaració,
és en la meva opinió de tipus “preventiu” -la qual cosa podem considerar que no
es preveu ni a la Constitució ni a la Llei Orgànica del Tribunal
Constitucional- , ja que el Govern central entén que hi ha una finalitat que és inconstitucional. Sobta
que es pugui considerar que un Parlament, en el ple ús de les seves
competències, no pugui fer declaracions expressant lliurement el que la majoria
de diputats vota, i que a més es
consideri inconstitucional l’inici d’un camí en el qual encara no s’ha donat
ni una sola passa. Torna a aparèixer
el constitucionalisme inquisitorial,
el nom em va de la Constitució, com a document que impedeix l’exercici de la
llibertat d’expressió o fer política, la qual cosa és al meu parer una neciesa[7].
En tot cas, en
aquest període que analitzem ha estat cabdal la reivindicació de celebrar un
referèndum a Catalunya. Aquest objectiu no s’ha pogut realitzar – només el
procés participatiu del 9-N de 2014- . En tot cas, en relació a la hipòtesi de
celebrar una consulta, ens plantegem des d’aquí la següent pregunta, que
desitgem no sigui pura retòrica: pot l'Estat espanyol, ignorar permanentment
la voluntat d'una part dels seus ciutadans, que mai tindran la
representativitat suficient per a què triomfi una reforma constitucional? Com
afirmà el professor Rubio Llorente, a un article publicat el 2012 al diari El Pais[8], “ es deber del Gobierno contribuir a la búsqueda de vías que
permitan llevarla a cabo (la consulta) de la manera menos traumática para
todos; sin violar la Constitución, pero sin negar tampoco la posibilidad de
reformarla si es necesario hacerlo“. Per continuar:
“Si una minoría territorializada, es decir, no dispersa por todo el territorio
del Estado, como sucede en algunos países del Este de Europa, sino concentrada
en una parte
definida, delimitada administrativamente y con las dimensiones y recursos
necesarios para constituirse en Estado, desea la independencia, el principio
democrático impide oponer a esta voluntad obstáculos formales que pueden ser
eliminados. Si la Constitución lo impide habrá que reformarla, pero antes de
llegar a ese extremo, hay que averiguar la existencia, y solidez de esa
supuesta voluntad. Una doctrina que hoy pocos niegan y cuya expresión más
conocida puede encontrarse en el famoso dictamen que la Corte Suprema de Canadá
emitió en 1999 sobre la legitimidad de la celebración de un referéndum en
Quebec (que, dicho sea de paso, los independentistas perdieron por poco más de
50.000 votos)”. Però l’immobilisme de l’Estat espanyol ha provocat un
descrèdit de la Constitució a una part important de la societat catalana -convertida
en un dogma de fe (inspirat per la doctrina FAES) segons el qual tota proposta de consulta a Catalunya ha de
ser prohibida i qualsevol iniciativa catalana condemnada al bagul dels records,
o a passar-li la “patata calenta” a un desprestigiat Tribunal Constitucional[9]. El
Parlament de Catalunya defensa els seus punts de vista fins i tot recusant
membres del TC, com el seu president[10].
Però el TC actua de forma implacable. La STC 42/2014, de 25 de
març, entén per unanimitat que és inconstitucional l’apartat primer en la
mesura que afirma que Catalunya és un subjecte polític sobirà, la qual cosa
contradiu el principi de sobirania nacional i d’unitat de la nació espanyola.
El TC però, sosté que el dret de decidir, que es pot concretar en una consulta,
sempre que sigui acordada amb l’Estat és una conseqüència de l’activitat
política i per tant té encaix constitucional. El dret a decidir comporta una
consulta que no pot ser exercici del dret d’autodeterminació, però que no és
considerada inconstitucional ex radice
sinó que a judici del TC té un marge dins l’ordenament constitucional per a
celebrar-se. El TC apel.la així a la necessitat de fer política que condueixi a
la possibilitat de celebrar un referèndum si es considera convenient (f.j. 3).
El debat de política general, celebrat
entre els dies 25 i 27 de novembre de 2013 conclogué amb l’aprovació d’una resolució del Dret a Decidir del Poble de
Catalunya, que instà el Parlament a portar una petició al Congrés per poder
celebrar una consulta. Aquesta resolució fou aprovada amb 86 vots a favor i 47
en contra. En aquest context, podem destacar, a banda dels intents
reiterats per a flexibilitzar la llei reguladora del referèndum, la proposta de resolució rebutjada al
Congrés dels Diputats, el 26 de febrer de 2013, que instava al Govern a
iniciar un diàleg amb el Govern de la Generalitat per possibilitar la
celebració d’una consulta a la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur. Al
vot favorable de CiU i d’ICV-EUiA, s’afegí el dels diputats del PSC (menys un)
que votaren per primer cop de manera diferent a la resta dels seus companys del
grup socialista[11].
Es visualitzà de forma explícita un xoc de trens, de voluntats, entre la majoria
parlamentària al Congrés dels Diputats i la majoria parlamentària catalana. La Proposició
de Llei avalada per una majoria del Parlament de Catalunya, en la qual es
demanava la delegació a la Generalitat de la competència per autoritzar,
convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya (d’acord
amb les previsions de l'article 150.2 CE) donà com a resultat la votació
negativa a la proposició (299 vots en contra, 47 a favor i 1 abstenció).
El 13 de març de
2013 el Ple del Parlament de Catalunya aprova una segona Declaració,
votada per 104[12] dels 135 diputats,
a favor del dret a decidir. El PSC, trencat en l'anterior Declaració, impulsa
ara aquesta, que insta el Govern de la Generalitat a dialogar amb el Govern
central per a poder pactar una consulta legal. El 77% dels diputats vota a
favor. La voluntat política, expressada en seu parlamentària de convocar una
consulta a Catalunya queda així nítidament definida. En un gest insòlit el TC
sol·licita a la cambra catalana que aclareixi quina de les dues declaracions
"està vigent" i si "una és continuació de l'altra". De fet la
segona no parla de sobirania sinó de fer una consulta, pel que sembla que
aquesta "cessió del problema" que li ha endossat el Govern li està
desconcertant. La resposta del Parlament de Catalunya és que són declaracions
institucionals diferents, complementàries i que en tot cas la seva naturalesa
és política, sense que pugui haver controvèrsia constitucional. No obstant
això, l’estratègia del Govern central és estendre la impugnació a qualsevol
actuació que es faci des del Govern o el Parlament catalans, com amb la creació
governamental d'un "consell assessor per a la transició nacional" el
febrer de 2013, al qual se li s'encarreguen estudis i dictàmens[13].
Amb un dictamen favorable del Consell de
Garanties Estatutàries[14]
–en el que quatre dels seus nou vocals varen formalitzar un vot particular
discrepant de la majoria-, el 19 de setembre de 2014 el Parlament
aconsegueix aprovar la Llei 10/2014, del 26 de setembre, de
consultes populars no referendàries i d'altres formes de participació
ciutadana, amb una majoria
de 104 vots sobre els 135 del Parlament (amb el suport de CiU, ERC, ICV-EUiA i
també del PSC). El
dissabte 27 de setembre, el president Artur Mas signa el Decret de convocatòria
de la consulta. Dilluns, 29 de setembre, en una convocatòria d’urgència, el Tribunal Constitucional accepta els
recursos presentats pel Govern espanyol –reunit el diumenge 28– per aturar la
llei i la convocatòria de la consulta[15],
de manera que el Govern català es veié obligat a aturar la consulta. Però el govern català presentà una
nova estratègia per a poder salvar la celebració del 9-N convertint-lo en un
“procés participatiu”, una consulta oficiosa, amb el suport
de ciutadans voluntaris. Aquesta reconversió també va ser impugnada pel Govern central, aplicant-se com
sempre la suspensió automàtica de tota decisió impugnada.
Des d’un punt de vista de la participació
popular[16] el
9N “va ser un èxit pels qui l’havien convocat, sobretot pel Govern i molt
especialment per Artur Mas. Malgrat totes les dificultats, advertiments i
incerteses, hi va haver 2.344.828 participants, dels quals 1.897.274 van
dipositar una papereta amb el doble “sí”. (Cardús, 2014: 12). La convocatòria
del procés participatiu va ser impugnada pel govern central, suspesa pel TC, i
els màxims representants governamentals catalans de fer-la possible[17],
acusats per la via penal per part de la Fiscalia General de l’Estat després de
no poques tensions internes[18]. El
paper actiu d’entitats de la societat civil com l’ANC, Òmnium Cultural o l’AMI,
o els mateixos partits que impulsaven la convocatòria van ser rellevant també
per a la seva celebració[19].
Totes les cinc possibilitats per a fer una
consulta que el IEA havia anunciat com a possibles havien estat infructuoses[20]: reforma constitucional, 150.2 CE, llei de
consultes via referèndum, llei de consultes no referendaries, referèndum
consultiu 92.1 CE[21]. La
mateixa llei de consultes catalana va
ser considerada constitucional i estatutàriament legítima pel CGE[22],
mentre que després en la seva sentencia el TC afirma que no hi han consultes diferenciades
(pel cens, per l’òrgan convocant) que no siguin referèndum, assumint l’opinió
minoritària al CGE.
Després
del 9-N [23]
es preparen noves eleccions, enteses pels sectors sobiranistes com a
“plebiscitàries”, que tingueren lloc el 27-S de 2015. El sistema de partits configurat fins
aleshores havia saltat pels aires. La candidatura sobiranista integrada per CDC
i ERC amb el nom “Junts pel Sí” obtingué un èxit notable però no assolí la
majoria absoluta, la qual cosa comportà cercar aliances amb la CUP per a formar
una majoria estable que s’endugué el lideratge d’Atur Mas. L’escenari del 2015
era molt diferent del de 2012, quan d’alguna manera començà tot el debat entorn
del dret a decidir i els partits es començaren a posicionar. La pròpia federació de Convergència i Unió s’havia presentat a les
eleccions anticipades de novembre de 2012 situant-se al capdavant d'un procés
sobiranista que reivindicava el “dret a decidir” del poble de Catalunya, tot i les
fortes tensions internes. En aquest primer moment no s’explicita un projecte
diàfanament independentista, com si era el cas d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb qui va signar
un acord de governabilitat amb la mirada posada en la celebració, en el termini
màxim de dos anys, d'una consulta o referèndum sobre la independència (Marcet, APC
2014:25). La resta de partits catalans, o es van situar en oberta oposició al
procés (C´s i PP), demanant un acord amb el Govern central (PSC, UDC) o amb una
considerable ambigüitat (ICV-EUiA). En tot cas “la reacció del Govern i dels
partits polítics estatals als plantejaments provinents de Catalunya tampoc no
van ajudar a solucionar el problema polític ni a asserenar el debat. El Govern
del PP, i el mateix president Mariano Rajoy, es van moure inicialment entre la
indiferència i l'oposició frontal a la petició catalana, sense expressar cap
voluntat pràctica de diàleg o d’oferta d’alternativa”. (Marcet, APC 2014: 37).
El 25 de febrer de
2015 es van conèixer les Sentències 31/2015 i 32/2015 del Tribunal
Constitucional, que anul·laven determinats preceptes de la Llei de Consultes i
de manera definitiva el Decret de Convocatòria de la consulta referendària del
9 de novembre de 2014 –substituïda en el seu moment per l’anomenat “Procés
participatiu del 9N”–. Aquest darrer, tot i que es tractava d’una activitat no
convocada formalment, però requeria actes de preparació i de desenvolupament
també va ser també impugnat pel Govern central i resol per la STC 138/2015, de 11 de junio de 2015[24]. El TC obliga a cessar en les activitats a la Generalitat. La
discussió jurídica sobre l’abast de la prohibició del TC al Govern de la
Generalitat ja des del primer moment, obrí tot un debat jurídic que acabà en el
procés judicial penal que encara avui resta viu.
El 9 de novembre de 2015, s’aprovà la resolució 1/XI
del Parlament de Catalunya, sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a
conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015; una
resolució pactada entre Junts pel Sí i la CUP.
La resolució
incloïa el compromís d’adoptar les mesures necessàries per assolir aquest
objectiu, entre les que cal destacar, d’una banda, la tramitació de tres lleis
–a saber, la de procés constituent, la de seguretat social i la d’hisenda
pública– i, de l’altra, el compromís polític de no supeditació a les decisions
de les institucions de l’Estat espanyol i en particular del Tribunal
Constitucional. D’aquesta manera, el Parlament instava el futur govern a
complir exclusivament els mandats emanats de la cambra catalana i a iniciar
negociacions per tal de fer efectiva la creació d’un estat català independent
en forma de república.
L’annex de la
resolució recollia les mesures que el futur govern hauria d’assumir per tal de
garantir els drets bàsics de la ciutadania, tals com el desplegament
reglamentari i l’aplicació de la Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures
urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica,
o la garantia d’accés a l’atenció sanitària i farmacèutica amb independència
de la situació administrativa i econòmica, i la paralització de tots els nous
concursos per a la gestió de centres d’atenció primària. Alhora establia
blindar les competències de les administracions catalanes en educació i no
aplicar la Llei orgànica 8/2013, del 9 de desembre, de millora de la qualitat
educativa; a més de desoir altres lleis estatals com la Llei orgànica 4/2015,
de protecció de la seguretat ciutadana, la 27/2013, del 27 de desembre, de
racionalització i sostenibilitat de l’Administració local, i aquelles que en
matèria d’avortament contradiguessin allò estipulat per la Llei catalana
17/2015, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes. Per últim,
l’annex incloïa l’exigència de donar asil al màxim nombre de persones
refugiades i demanava alliberar recursos per dotar un pla de xoc social,
reduint la càrrega del deute mitjançant la seva renegociació.
La resta de grups
s’oposaren a la proposta de Junts per Sí i la CUP des de diverses perspectives.
Finalment, el debat acabà amb les votacions de la resolució, que va ser
aprovada amb el vots a favor de JxS i CUP (72) i els vots en contra de la resta
de formacions (63).
L’onze de novembre el
Govern de l’Estat presentà una impugnació davant el Tribunal Constitucional contra
aquesta resolució anomenada de “desconnexió, amb la conseqüent suspensió. La STC
259/2015, de 2 de desembre[25] declarà
la inconstitucionalitat i la nul·litat de
la resolució parlamentaria tot entenent que atempta contra el principi de la
sobirania nacional de tot el poble espanyol perquè «declara solemnemente el
inicio del proceso de creación de un estado catalán independiente en forma de
república»...una unilateralitat que entén el TC és té un vici de
incompetència.
Com a recapitulació de les línies precedents, dir que la absoluta manca
de connexió entre el govern del PP (allargassat com a govern en funcions) i la
majoria parlamentària a Catalunya, amb el govern actual de Junts per Sí, posa de manifest l’existència de mons
paral·lels, que es retroalimenten. Desitgem que algun dia es faci una política
diferent que trobi alguna solució al problema polític aquí descrit[26].
Referències Bibliogràfiques:
APC. Anuari Polític
de Catalunya, ICPS, 2010 a 2015.
Joan Lluís Pérez
Francesch, (2007), “La impugnación de disposiciones y resoluciones autonómicas
sin rango de ley”, Working papers, ICPS, n. 263.
Jorge Cagiao y
Conde/ Gennaro Ferraiuolo, (2016), El encaje constitucional del derecho a decidir: un
enfoque polémico, Madrid. Libros de la
Catarata.
[1] CiU passarà de 60 a 52 diputats i cercarà una estabilitat amb ERC.
[2] Javier Pérez Royo, "Quiebra de la Constitución", El País, 4 de gener de 2013.
Posteriorment, del mateix autor, “Sin Constitucción territorial”, El País, 24 de gener de 2014.
[4] Vegeu una explicació d’aquesta Declaració a Joan Vintró, “La
Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya: un apunt
jurídic”, Bloc de la Revista Catalana de
Dret Públic, 7 de febrer de 2013. http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/eapc-rcdp/2013/02/07/la-declaracio-de-sobirania-i-del-dret-a-decidir-del-poble-de-catalunya-un-apunt-juridic-joan-vintro/ (darrera consulta 9/7/2016).
[5] Vegeu L’Editorial “Matisos a una declaració”, La Vanguardia, 27 de gener de 2013, p. 20. El dret a decidir seria
una forma d’apel·lar a l’autodeterminació; la sobirania del poble de Catalunya
com a ens polític i jurídic entra en conflicte amb el que disposa la
Constitució espanyola (art.1.2 CE), però el text és una mera declaració
programàtica sense efectes jurídics, tot i el gran valor simbòlic que té; pel
que fa a la celebració d’una consulta a Catalunya no és un problema jurídic
sinó polític (tot i que no és interpretat així des del govern de Madrid,
malgrat que el TC afirmarà que si hi ha acord es pot fer). Per a més informació
, Anuari Polític de Catalunya, (2013) ICPS: 34 i ss.
[6] Joan Lluís Pérez Francesch, (2007), “La impugnación de disposiciones y
resoluciones autonómicas sin rango de ley”, Working
papers, ICPS, n. 263.
[7] Vegeu, Joan Lluís
Pérez-Francesch, “Dret a decidir i constitucionalisme inquisitorial” https://eapc-rcdp.blog.gencat.cat/2013/05/27/dret-a-decidir-i-constitucionalisme-inquisitorial-joan-lluis-perez-francesch/
(Consultat 7/7/2016). Un comentari crític a la impugnació a Pere Sol, J.L.
Pérez Francesch i J. Pagès, “La democràcia vigilada”, Ara, 10 de maig de 2013.
[8] Francisco Rubio Llorente, “Un referendum para Cataluña”, El País, 8 d’octubre de 2012. Recentment,
en aquesta línia Jorge Cagiao y Conde/ Gennaro Ferraiuolo, (2016), El encaje
constitucional del derecho a decidir: un enfoque polémico, Madrid. Libros de la Catarata.
[9] La campanya en contra dels independentistes és mediàtica, jurídica -procés
penal del 9-N- , pressions a la fiscalia, aparició d’escàndols com les escoltes
il·legals per l’empresa “Método 3”, abonar sospites de corrupció sobre alguns
líders polítics catalans sense proves, incompareixença per informes i documents
no signats que imputen delictes a polítics catalans, etc. La campanya, ben
orquestrada pot haver fet entrar en funcionament fins i tot el Centre Nacional
de Intel·ligència i alguns grups policials especialitzats. Les gravacions de
les converses entre el Ministre de l’Interior i el director de l’Oficina
Antifrau, filtrades abans de les eleccions generals del 26-J de 2016 ha estat
el darrer dels episodis. Les difamacions mediàtiques com les produïdes pel
Diari “El Mundo” pocs dies abans de les eleccions
del 25-N de 2012, curtcircuitaren il·legítimament el procés electoral,
sense que ningú institucionalment assumís cap responsabilitat. Es interessant
en aquest sentit entre altres les declaracions d’ErnestoEkaizer, a Catalunya
Ràdio el 22/10/2014 sobre les
clavegueres de l’Estat http://www.mon.cat/cat/notices/2014/10/ekaizer_les_clavegueres_de_l_estat_estan_concentrades_sobre_catalunya_103985.php
(10/7/2016)
[10] El TC rebutja la recusació del seu president per 9 vots a 2
(18/9/2013).
[11] Vegeu, Josep Ramoneda, “El voto de la discordia”, El País, 27 de febrer de 2013. Aquest autor afirma: “La fractura parlamentaria
socialista es síntoma de varios de los problemas que acechan a España: la
crisis del régimen surgido de la Transición, la crisis de la izquierda y la
crisis de la política”.
[12] El text és el mateix que un que a instàncies
del PSC es va rebutjar al Congrés dels Diputats i que va propiciar una
diferència de vot dels diputats del PSC integrats al si del grup socialista del
Congrés. Els 104 vots a favor són: CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA), davant de 27 en
contra (PP i Ciutadans), i 3 abstencions (CUP).
[13] Vegeu els informes realitzats a: http://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/consells-assessors/consell_assessor_per_a_la_transicio_nacional_catn/informes_publicats/
(17/7/2016).
El nomenament
del Comissionat per la Transició Nacional també és impugnat via conflicte de
competències el 26 de juny de 2015. L’anomenat “procés” comportarà ja des d’ara
actuar de manera que no s’impugni tota decisió catalana, com amb la iniciativa
sorgida el juliol de 2013 del “Pacte Nacional del Dret a Decidir” que recollirà
entitats de la societat civil. Podeu consultar: http://www.dretadecidir.cat/ (17/7/2016)
El suport a
aquesta iniciativa es reflectí en el document de bases aprovat al Parlament per
CiU, ERC, ICV-EUiA i el PSC (103 vots a favor, 27 en contra i 2 abstencions).
[14] Vegeu la referència de la nota 19.
[15] El recurs d’inconstitucionalitat contra la llei de consultes va ser
presentat el 29 de setembre de 2014, la llei suspesa, i resolt mitjançant la STC 31/2015,
de 25 de febrer de 2015, en
la que afirma que la consulta que es propugna es realment un referèndum
encobert. El Decret de convocatòria va ser impugnat també el 29
de setembre, i donà lloc a la STC 32/2015, de 25 de febrer de 2015.
[16] El 9 de novembre es van constituir 6.695 meses de participació en els
diversos municipis de Catalunya i en algunes ciutats d’altres països, on es
varen registrar al final de tot el procés (que es va allargar en na insòlita
pràctica fins el 25 de novembre) 2.344.828 ciutadans residents majors de 16
anys. D’aquests,
1.897.274
varen votar afirmativament a les dues preguntes formulades, 234.848 varen votar
afirmativament a la primera pregunta (“vol que Catalunya esdevingui un Estat?”)
i negativament a la segona (“vol que aquest Estat sigui independent?”), i la resta (212.706)
varen votar “no” a les dues preguntes o varen votar en blanc o altres opcions
considerades nul·les. Vegeu tota la informació al web: http://www.participa2014.cat/
(14/7/2016)
[17] President Mas, vicepresidenta Ortega, consellera d’Ensenyament Rigau i
conseller de la Presidència Homs.
[18] Vegeu, Enric Juliana, “La
querella que Maquiavelo no suscribiría”, La
Vanguardia, 18/12/2014. http://www.lavanguardia.com/politica/20141118/54419421626/la-querella-que-maquiavelo-no-suscribiria.html
(16/7/2016)
[19] Dins el procés sobiranista, la Llei 16/2014, del 4 de desembre,
d’acció exterior i relacions amb la Unió Europea s’ha d’entendre igualment en
aquest context polític, amb la creació del Consell de la Diplomàcia Pública
Catalana (DIPLOCAT), amb la voluntat de donar a conèixer el procés fora de
Catalunya.
[20] Vegeu l’argumentació favorable a la celebració d’una consulta a J.L.
Pérez Francesch, “La consulta y la Constitución”, Agenda Pública, 16/2/2014. http://www.eldiario.es/agendapublica/reforma-constitucional/consulta-Constitucion_0_229577279.html
(16/72016) i J.L. Pérez Francesch, “Catalunya quiere ser reconocida como sujeto
político”, Mundiario, 16/8/2014, http://www.mundiario.com/articulo/politica/agostidad/20140816210401021341.html
(16/7/2016)
[22] Vegeu, Dictamen 19/2014, de 19 d’agost, sobre la Proposició
de llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de
participació ciutadana.
L’opinió majoritària entén que és possible realitzar una consulta a Catalunya
sobre el seu futur polític emparada per aquesta llei, atès que és una consulta
no referendaria, mentre que la minoria considera que pel tipus de consulta se
està situant en el camp del referèndum i per tant excedeix la competència de la
Generalitat de Catalunya segons l’EAC.
[23] Les eleccions al Parlament europeu de maig varen donar un nou impuls a
les forces defensores de la consulta del 9 de novembre: ERC se situava com a primera
força (amb el 23,7% dels vots), CiU obtenia el segon lloc (amb el 21,8%) i
ICV-EUiA en la quarta posició (amb el 10,3%).
dilluns, 25 de juliol del 2016
diumenge, 22 de maig del 2016
Mariano Rajoy, el president dels «decretazos»
Mariano Rajoy, el president dels «decretazos»
Dius coses a la premsa...
Dius coses a la premsa...
Vista la potència del decret llei, es pot concloure que és un mal instrument? El catedràtic de Dret Constitucional de la UAB, Joan Lluís Pérez Francesch, descarta que un govern amb majoria absoluta necessàriament l'hagi de fer servir malament. El problema, més aviat, és fer-ne un "ús sectari" juntament amb una actitud "poc dialogant".
"Es tracta d'un instrument molt potent per regular qualsevol cosa, tot i que és una intervenció una mica brutal", apunta l'expert, tot afegint que si un president té majoria absoluta, té poder per "posar en el món unes idees que són del propi govern". En aquest sentit, el PP ha gaudit d'una majoria absoluta al Congrés i al Senat per fer "el que ha volgut".
Tot i això, aquesta eina legislativa té límits, com les institucions bàsiques de l'Estat o els drets i deures dels ciutadans consagrats en la Constitució, i només s'hauria d'aplicar en cas "d'extraordinària i urgent necessitat", com determina l'article 86 de la carta magna espanyola. Tanmateix, de poc han valgut aquestes línies roges en alguns casos, ja que, com assenyala Pérez Francesch, s'interpreten de manera "laxa" i el seu ús ja és "habitual". "Les reformes laborals han començat amb decrets lleis, tot i que afecten el dret al treball", exemplifica.
(...)
Les dificultats per formar govern des de les passades eleccions espanyoles del 20-D i les poques probabilitats de cap partit d'aconseguir una majoria en els comicis ja convocats per al 26-J poden posar aquest ús tant intens del decret llei en quarantena. "Un cop fet pols el bipartidisme de les últimes dècades, ve una polaritat política bastant extrema que farà difícil dictar decrets lleis sense negociacions", apunta Joan Lluís Pérez Francesch.
Malgrat el context, el catedràtic de la UAB assenyala que amb un "govern de coalició" també es poden dictar molts decrets llei. "La clau és que s'han de posar d'acord abans de publicar-lo al BOE", declara.
"Es tracta d'un instrument molt potent per regular qualsevol cosa, tot i que és una intervenció una mica brutal", apunta l'expert, tot afegint que si un president té majoria absoluta, té poder per "posar en el món unes idees que són del propi govern". En aquest sentit, el PP ha gaudit d'una majoria absoluta al Congrés i al Senat per fer "el que ha volgut".
Tot i això, aquesta eina legislativa té límits, com les institucions bàsiques de l'Estat o els drets i deures dels ciutadans consagrats en la Constitució, i només s'hauria d'aplicar en cas "d'extraordinària i urgent necessitat", com determina l'article 86 de la carta magna espanyola. Tanmateix, de poc han valgut aquestes línies roges en alguns casos, ja que, com assenyala Pérez Francesch, s'interpreten de manera "laxa" i el seu ús ja és "habitual". "Les reformes laborals han començat amb decrets lleis, tot i que afecten el dret al treball", exemplifica.
(...)
Les dificultats per formar govern des de les passades eleccions espanyoles del 20-D i les poques probabilitats de cap partit d'aconseguir una majoria en els comicis ja convocats per al 26-J poden posar aquest ús tant intens del decret llei en quarantena. "Un cop fet pols el bipartidisme de les últimes dècades, ve una polaritat política bastant extrema que farà difícil dictar decrets lleis sense negociacions", apunta Joan Lluís Pérez Francesch.
Malgrat el context, el catedràtic de la UAB assenyala que amb un "govern de coalició" també es poden dictar molts decrets llei. "La clau és que s'han de posar d'acord abans de publicar-lo al BOE", declara.
dijous, 5 de maig del 2016
La confrontació política farà difícil una nova llei d'emergència social
Un especialista en dret de la UAB creu que la confrontació política farà difícil una nova llei d'emergència social
Et truquen i dius coses:
Et truquen i dius coses:
Joan Lluís Pérez Francesch, assegura que el context polític d'hostilitat entre els governs català i espanyol farà difícil el desplegament d'una nova llei d'emergència social, tal com pretén el govern de la Generalitat i la resta d'agents polítics i socials del país. En declaracions a Ràdio Sabadell, Pérez Francesch ha recordat que les mesures legislatives que aproven les administracions han d'anar acompanyades d'una gestió política de diàleg. I és que ha admès que l'aprovació d'una nova llei per a l'emergència social pot acabar recorreguda de nou al Tribunal Constitucional: “Es corre el perill que torni a passar el mateix i s'entri en un bucle. Si no hi ha un desllorigador des del punt de vista polític, serà difícil insistir sobre la mateixa qüestió”.
Pérez Francesch ha criticat el paper dels partits polítics i la confrontació constant que es viu a l'estat espanyol. En aquest sentit, ha assenyalat amb el dit al govern central: “Jo en tot plegat hi veig la crisi política en la qual ens trobem immersos. Caldria un espai de diàleg i no acabar sempre a la via judicial. I més amb la prepotència del govern central amb aquestes impugnacions”. Tot i això, aquest catedràtic de dret constitucional de la UAB creu que l'articulació d'una nova llei sobre l'emergència social pot servir a la Generalitat per pressionar a Madrid per tal que valori la conveniència de fer front a les dures necessitats socials actuals.
diumenge, 1 de maig del 2016
Workshop sobre la desaparició de faltes penals i els nous delictes lleus
Workshop sobre la desaparició de faltes penals i delictes lleus – Joan Lluís Pérez Francesch, Margarita Bonet i Albert Carles
El passat 7 d’abril es va celebrar a l’ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials), adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, un workshop dedicat a les darreres reformes penals, concretament la reforma de les faltes penals. Organitzat pel LTSE-Grup (grup de recerca sobre llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat) de la UAB, es va tractar l’anomenada supressió de les faltes derivada la reforma del Codi penal d’ara fa un any.
La Llei orgànica 1/2015 de 2015 de reforma del Codi penal, va eliminar el llibre tercer del codi, cosa que va fer desaparèixer les faltes com a tal. En la sessió es va plantejar què havia succeït amb el desvalor que aquestes modificacions suposaven i se’n van abordar algunes de les conseqüències.
1) Pel que fa a la supressió de les faltes, es va constatar que la majoria s’havien transformat en delictes lleus dins de la mateixa llei penal i altres s’havien convertit en il·lícit no penal. En el preàmbul, la reforma es justifica amb la finalitat de descongestionar la jurisdicció penal i ajustar-se al principi de mínima intervenció penal. El cert es, com han posat en relleu alguns autors consultats, que el 95% de les faltes s’han transformat en delictes lleus i només el 5% han passat a la jurisdicció civil o a la via administrativa.
2) L’article 13 del Codi penal actual estableix que s’entenen com a delictes lleus aquells que tinguin pena lleu i els que la tinguin menys greu, segons l’article 33 del codi. Per aquest motiu els delictes lleus o menys greus, en atenció a les seves penes, seran tractats com a lleus i passaran a formar part del procediment de faltes tal com apareix en la disposició transitòria de la reforma. En aquest sentit, els delictes amb una entitat superior a les clàssiques faltes passen a aquesta jurisdicció ràpida. Per tant, es disminueixen per sota les faltes, però s’incrementen per sobre els delictes lleus i menys greus segons l’objecte del procediment de faltes.
3) Ara, aquests delictes lleus es consideren en cada un dels delictes (amenaces, injuries, intrusisme, etc.) amb un subtipus de caràcter lleu, de tal manera que canvia la ubicació, per la qual cosa es troba una versió lleu amb sanció lleu dintre de cada un dels tipus penals, fet que d’altra banda provoca que la base de la conducta típica s’ampliï. En el cas del furt per exemple (art. 234 CP), a través de la modificació de les faltes –delictes lleus–, s’ha modificat també el concepte de «reiteració delictiva», el qual s’introdueix com un agreujant específic que comporta que en el cas que s’apreciï l’habitualitat es castiga amb una pena més alta que la que comportaria l’aplicació de l’agreujant genèric.
4) Quant a d’altres conseqüències tècniques, la modificació del Codi Penal relativa a les faltes/delictes lleus comporta l’aparició de formes imperfectes, unes formes que no es podien apreciar en les faltes, però si en els delictes lleus. Una altra conseqüència que es deriva de la transformació en delictes lleus de les faltes és la possibilitat d’aplicar la responsabilitat penal de les persones jurídiques, atès que la clàusula de responsabilitat de les persones jurídiques en molts dels grups delictius on es presenta tenen una modalitat lleu; també es poden aplicar penes accessòries, s’amplia el període de prescripció (art. 131.1CP) –de 6 mesos a 1 any–, i els delictes lleus ja no tenen regles concursals pròpies i entren de ple en el règim dels art. 73 i s.s. C.p., entre altres conseqüències tècniques, que comporta la modificació del CP referent a les faltes/delictes lleus.
5) Però, sens dubte, la problemàtica més gran es dóna en els delictes imprudents lleus contra la vida i la integritat física. S’estableix que pel delicte de lesions hi ha un sistema diferenciat en funció del tipus de lesió, així hi ha certs tipus de lesions que no es poden cometre per imprudència «menys greu» –bàsica imprudent i greu, o agreujades i menys greus–, el que provoca que no es pugui acudir a la jurisdicció penal per enjudiciar aquestes lesions (art. 152 CP). Qui vulgui obtenir tutela judicial haurà d’acudir a la jurisdicció civil per danys extracontractuals (art. 1902 CC), cosa que comportarà més costos –pericial mèdica de part, procediment més llarg–, entre d’altres. La conseqüència és clarament una retallada a la protecció del règim de la integritat física i de la vida, ja que una imprudència lleu pot tenir unes conseqüències molt greus. És per aquest motiu que algun sector doctrinal apunta que els tribunals, a la pràctica, podran establir el resultat directament com a imprudència lleu. Pel que fa al règim transitori, l’entrada en vigor de la LO 1/2015 en l’àmbit de les faltes ha comportat que a Barcelona s’hagin arxivat uns seixanta procediments sobre imprudències lleus.
En aquest sentit, es va constatar la possible rellevància de la figura de conformitat en les imprudències menys lleus que poden tractar-se sota el procediment de faltes. D’altra banda, també es va apuntar que la pujada de costos processals en matèria civil afavoria el possible desistiment dels perjudicats i anava a favor dels interessos de les companyies asseguradores.
6) Part de les faltes que han desaparegut han migrat a la llei de seguretat ciutadana –art. 30 i següents- i es castiguen amb multes de quanties radicalment superiors a les que comportava l’aplicació de les respectives faltes; a més a més, cal recordar que aquest sistema sancionador administratiu es regeix pel principi solve et repete i no és tan estricte, quant a garanties penals, amb conductes que abans tenien aquell paraigua de garantia i que ara es troben sota la pràctica, per exemple, de la presumpció de veracitat dels agents de l’autoritat, fet que pot comportar dificultats a l’hora de poder defensar-se en seu del procediment sancionador administratiu.
7) En darrera instància es va suscitar el dubte de quina havia de ser la pràctica policial a l’hora de fer una detenció, tenint en compte que ara les antigues faltes podien ser delictes lleus o menys greus, o bé el que abans eren faltes d’imprudència amb resultat de mort o lesions i ara són il·lícits civils, o només citar. Es va acordar que era convenient seguir la regla de només fer una detenció quan no hi hagi domicili conegut en els primers casos i d’aplicar posteriorment el principi d’oportunitat per part del Ministeri Fiscal (art. 298 LECr.)
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)