El dret a la felicitat

El dret a la felicitat és certament difícil de configurar, i per això és fàcil fer bromes o comentaris simplistes. El dret a la felicitat però és un dret que ha estat teoritzat filosòficament especialment pels anomenats “utilitaristes”, els quals van tenir una força notable en el segles XVIII i XIX. Així, autors tan importants com John Mill, John Stuart Mill, Jeremy Bentham i altres van reflexionar molt seriosament sobre el plaer i el dolor, i com es podia mesurar el grau de felicitat que podia donar el primer, tant pel que fa a cada persona individualment considerada com socialment. En aquest segon cas, una de les conseqüències del principi de la major felicitat per al major nombre de persones fou la constatació que no tothom és feliç de la mateixa manera, i que per tant la felicitat de la majoria pot acabar per oprimir a una minoria. Aquest pensament que està en la base de la revisió del primer liberalisme s’expressà en el principi de tolerància.

Avui en dia seguim preocupats per la felicitat, per la llibertat i per la tolerància. Podem dir que els grans problemes de la humanitat son sempre els mateixos, i que cada generació es troba que tot està per fer i ha de començar a construir i reconstruir el present, i somiar el seu futur. Avui ens tornem a preguntar què ens pot fer feliços a cadascú de nosaltres i a la societat en el seu conjunt. Les respostes –com no pot ser d’una altra manera- son múltiples i variades. Ara bé, la pregunta anterior també es pot fer d’una altra manera: sobre quins valors construïm la nostra felicitat personal i social? I aquí, penso que sense el discurs dels valors la recerca de la felicitat pot ser un camí per a fugir del present, a través del consum i de l’oblit d’una realitat que massa sovint ens ofega. El discurs dels valors ha de posar l’ésser per damunt del tenir, l’educació i la formació humana com a fonament d’una cultura altruista, i cercar l’autèntica espiritualitat com a font de creativitat en tots els ordres. Així, potser es podríem redimensionar l’home i la dona actuals amb més capacitat crítica i constructiva, per tal que no siguin mers espectadors de les decisions autocomplaents dels gestors polítics i dels venedors propagandistes de tot tipus d’idees i productes. En ocasions, penso que una part de la felicitat en la nostra societat podria ser fer al revés d’allò que fa la majoria, per començar a pensar i decidir per un mateix. I sobretot, deixar de confondre la felicitat amb el consum.

Els defensors cívics, entre legalitat i humanisme

Davant d'aquells que consideren que hi ha institucions que sobren perquè costen diners cal reivindicar l'important paper de figures com l'ombudsman, defensors cívics i síndics, a l'hora de defensar els drets de les persones. 

Tenim el repte de fer front a dos grans aspectes per la convivència. Un primer és la necessitat de distingir entre legalitat i humanisme, especialment avui, quan vivim en una època de massificació, despersonalització i d'excessos en l'actuació dels poders públics, arribant a parlar-se de "mala administració". Com se sap aquest concepte al · ludeix no al problema de l'actuació il · legal, sinó a les males pràctiques i el maltractament innecessari a què pot ser sotmès el ciutadà en les seves relacions amb els poders públics, la qual cosa és inadmissible des d'una concepció democràtica. Un segon, la conveniència de saber reconèixer l'autoritat i diferenciar-la del mer poder. El Poder s'imposa, l'autoritat de reconeix. Avui dia cal també restablir el sentit de l'autoritat legítima, que és la que resol els problemes de les persones, per la seva capacitat de superar els conflictes, pel seu reconeixement social com "auctoritats", que molt sovint és un problema de sensibilitat, d'equitat i no de mera legalitat.

A l' Estat espanyol i a Catalunya tenim defensors a molts ajuntaments, a la majoria de comunitats autònomes, a més del Defensor del Poble (art. 54 CE) i del'existent a la Unió Europea. A més, moltes corporacions i empreses, bancs, universitats, societats mercantils privades etc. s'han dotat també de defensor. S'ha desenvolupat, en efecte, una creença en la utilitat de figures que exerceixen una magistratura d'autoritat i persuasió, que poden rebre queixes o actuar d'ofici, supervisen les actuacions dels òrgans de decisió, emeten resolucions amb suggeriments o recomanacions i elaboren un Informe anual com a mecanisme de publicitat de les deficiències observades. En ocasions s'han creat figures amb competències sectorials, com el Defensor del Menor, quan no s'ha dedicat un adjunt, com és el cas de Catalunya-.

D'altra banda, la fugida de l'Administració cap a formes d'actuació sotmeses al dret privat, però sobre tot el procés de privatització de serveis públics, ha comportat una reformulació de l'objecte de control administratiu, més atent a la funció desenvolupada que a la titularitat (companyies que presten serveis d'interès públic com la llum, la telefonia, l'aigua, el gas, el servei postal, etc.) davant la qual cosa troba un nou sentit la possibilitat d'actuació del Defensor del Poble i figures afins a la defensa dels drets dels ciutadans. El mateix cal dir de la utilització de fórmules com la de les administracions independents, creades per una llei específica. 

A aquests Defensors els hi compete vetllar pel respecte dels drets fonamentals en el funcionament de l'Administració Pública. Amb la Constitució de 1978, la figura que ens ocupa s'insereix en un ordenament jurídic en el qual ja existia la jurisdicció contenciosa administrativa i especialment el Ministeri Fiscal, encarregat de promoure l'acció de la justícia en defensa de la legalitat i dels drets de els ciutadans. Al costat dels mecanismes tradicionals, àmpliament reconeguts en el text constitucional de 1978, el Defensor del Poble pot exercir avui una funció de protecció més efectiva dels drets dels ciutadans, especialment en els casos en què l'actuació administrativa sigui lenta o ineficaç i per tant produeixi una lesió dels mateixos, o en aquells supòsits en què la lentitud de la resposta judicial pot possibilitar una acció útil d'aquesta institució, normalment més àgil, i menys formalista. Llàstima que en alguna ocasió s'ha deixat endurs per obsessions personals que han deslluit el seu important paper.

Al llarg dels anys de vigència del text constitucional s'ha consolidat la figura de l'ombudsman tant a l'Estat central com en les diverses comunitats autònomes que s'han dotat d'aquesta institució. Ha augmentat el coneixement de les mateixes i s'ha clarificat la seva funció protectora dels drets fonamentals en el funcionament de l'Administració, com dues cares d'una mateixa moneda. No obstant això l'adaptació a l'Estat autonòmic exigiria reformar l'art. 12 de la Llei Orgànica del Defensor del Poble, que atorga unes competències exorbitants al Defensor del Poble estatal, en relació als de les comunitats autònomes, la qual cosa s'ha intentat arreglar per la via dels convenis i de la pràctica entre les dues institucions. 

Cal dir que el Defensor del Poble ha tingut algunes friccions institucionals, especialment amb el Síndic de Greuges de Catalunya, potser més per casos de rellevància política i simbòlica, que a la gestió diària, que s'ha anat coordinant per mitjà de reunions de treball i de convenis. Un punt àlgid va ser la impugnació de l'art. 78.1 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, resolt a la STC 31/2010, de 28 de juny, f. j. 33 i que declara inconstitucional l'incís "amb caràcter exclusiu", entenent que el Defensor del Poble té competència per investigar qualsevol administració. En el mateix sentit es pronuncia la STC 137/2010 de 16 de desembre, f. j. 7. D'aquesta manera ha deixat sense efecte la previsió de l'exclusivitat de la competència del Síndic de Greuges per supervisar l'activitat de l'Administració de la Generalitat de Catalunya. I per tant tots dos ombudsmen tenen competències sobre aquesta matèria. El Defensor del Poble estatal continua podent intervenir a les administracions locals en concurrència amb el Síndic de Greuges. El ciutadà afectat pot triar davant qui vol interposar la seva queixa. L'Estatut també preveu "la col · laboració amb els defensors locals de la ciutadania" (art. 748.4 EAC), que a Catalunya ja comencen a tenir un desenvolupament important, com hem indicat anteriorment.

Entre les funcions que desenvolupa, per dur a terme la comesa acabat d'esmentar, destaca la estudiar queixes presentades pels ciutadans (encara que en ocasions també actua d'ofici), i així emetre resolucions després de supervisar l'activitat administrativa, realitzant suggeriments, advertiments i recordatoris per a un millor funcionament de l'Administració, així com propostes de modificació de resolucions administratives, actuacions o normes, però sense que pugui anar més enllà d'una magistratura d'autoritat. Pot realitzar també advertiments, recomanacions i recordatoris a funcionaris i autoritats. Quan no es faci cas de les mateixes, es pot adreçar al funcionari competent o màxima autoritat de l'organisme corresponent, i si així tampoc se li fa cas, inclourà els fets en l'informe anual o especial.

En ocasions les resolucions d'aquests òrgans propsen nous criteris per a una actuació diferent per part de l'Administració Pública, de cara al futur. Pel que fa a la defensa dels drets fonamentals cal tenir en compte que només el Defensor del Poble estatal pot interposar tant el recurs d'empara com el recurs d'inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional (art. 162.1 CE). El paper del Defensor del Poble en els processos tant d'empara com d'inconstitucionalitat ha de deixar sempre fora de perill la Magistratura d'opinió que exerceix en relació amb el funcionament de l'Administració, sent dos àmbits de competència que han de complementar-se correctament per a no mostrar davant l'opinió pública una actuació parcial i partidista sinó realment defensora dels drets dels ciutadans.

D'altra banda, les funcions dels ombudsmen són avui rellevants, com a supervisor de l'administració pública, més enllà de la titularitat pública o privada dels serveis que ha de analitzar. La coordinació entre ombudsmen és un repte important per augmentar l'eficàcia i l'eficiència d'aquestes institucions. I per finalitzar diré que el seu treball és també molt rellevant per lluitar per unes bones pràctiques administratives, i un augment de la transparència en l'actuació pública.

Cal que defensem aquestes figures, no tan sols per criteris de salut democràtica, sino per a reivindicar una actuació dels poders públics més enllà del mer compliment de les lleis. Anar més enllà vol dir lluitar per a que els gestors públics no caiguin més en el servilisme polític, en la prepotència ni en la impunitat. I per a que això sigui possible, cal que els titulars d'aquests òrgans com és obvi no es deixin endur pels mateixos mals que han de perseguir. En tot cas, la recentralització que proposa el PP si és només per questions econòmiques, podria començar per redefinir el paper excessiu que se li ha atribuit fins ara al Defensor del Poble, que no es troba al text constitucional. Com tantes altres coses, un invent més de la paranoia madrilenyista.

Un discurs positiu per a les xarxes socials

La qualitat de l’ús de les xarxes socials és una mostra de la qualitat humana i per extensió de la qualitat del país.

En termes de civisme, no podem caure en el vessant negatiu. Cal un discurs positiu, també per a les xarxes socials perquè permeten una nova forma de comunicar-se i de relacionar-se molt interessant, avui en dia ja ineludible, en especial de cara al jovent.  No hi ha dubte que provoquen una integració de les persones en una comunitat (encara que sigui per a compartir fotos, per exemple), i a més de forma molt senzilla i assequible per a qualsevol. El fet de la gratuïtat encara fa més ràpid i simple la incorporació a la xarxa, la qual cosa però no hauria de fer suposar que tenim un control absolut dels continguts, sinó més aviat al contrari, atès que la informació que proporcionem és precisament la matèria prima del “negoci” de les xarxes socials. I també hauríem de ser conscients que en principi qualsevol persona, fins i tot la més anònima, ens podria observar.

Un àmbit de col·lisió amb l’ordenament jurídic i que comporta un desvalor important en termes també de civisme en l’ús de les xarxes socials és la vulneració de la privacitat i de les dades personals, com ara no respectar el necessari consentiment previ dels afectats, o recopilar dades de forma enganyosa, conductes considerades per la legislació de caràcter greu i molt greu. També tenim el robatori de dades personals, la suplantació de la identitat digital, i en general conductes il·lícites que comporten una gran molèstia i perjudici a terceres persones.  Els “hackers” , per la seva bada, fan servir coneixements tècnics per a robar contrasenyes, crear falsos perfils, segrestar el compte d’usuari en definitiva., tot amb l’objectiu de fer malifetes. Quan es consulta un enllaç a un twuit el perill es també que es presenta de forma curta i diferent de l’original, per la qual cosa pot provocar un engany.

Les xarxes socials permeten cada vegada més, a la pràctica, allò que s’ha anomenat la extimitat. Avui sembla que no hi ha el més mínim pudor a explicar qualsevol aspecte de la vida privada, com una mena de “reality show”, amb el perill d’un excés de confiança en relació als “amics”, que potser no sempre ho son. La vida és desenvolupa en una  mena de “casa de vidre” on és fàcil rastrejar i conèixer mitjançant les nostres petjades molts aspectes de la vida més intima (vida amorosa, descripció del lleure de cadascú i en el seu cas dels excessos que es poden cometre, fins i tot actuacions delictives en potència, com penjar fotos o vídeos compromesos). Així, el propi concepte de “vida privada” s’ha vist transformat, en part si més no per les pròpies conductes dels usuaris de les xarxes socials, tant en relació a ells mateixos com enfront terceres persones.

Darrerament hem tingut casos que han fet saltar les alarmes per una actuació “viral”. El cas del robatori i difusió de telèfons de l’agenda del periodista Pipi Estrada, n’és un. El fet de retwuitejar unes dades privades pot ser un delicte de revelació de secrets de l’art. 197 CP en condició de cooperador necessari o còmplice.  I les víctimes no tan sols el periodista sino les persones afectades per la revelació del seu número de telèfon. Un altre cas conegut ha estat el de la presentadora de TV Paula Vázquez,  en difondre per twitter el seu telèfon, i desprèn en no poder parar  les trucades,  difondre els telèfons dels “assetjadors”, en una mena d’espiral sense fi. Al Regne Unit, milers de twitters han estat acusats de difamadors per retwuitejar missatges que acusaven d’abús de menors a un polític retirat.

Tot i tenir en compte els aspectes anteriors i d’altres, en el marc del discurs positiu i constructiu, acompanyat de la reflexió jurídica, tenim el de les bones pràctiques i  el civisme, perquè cal donar un pas endavant en l’argumentació i no deixar-nos endur pel discurs de la por i els perills.  Les xarxes socials hi són ja per a quedar-s’hi, i per tant necessitem unes regles clares de bon ús. Aquest bon ús no s’ha de limitar a no vulnerar la llei (protecció de dades, privacitat, drets a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge, etc) sinó que ha d’anar més enllà. Les bones practiques suposen assumir el civisme com a concepte que comporta el respecte als altres, la pertinença a una comunitat virtual, una bona educació. La responsabilitat social de la persona s’expressa també a les xarxes socials i a la xarxa, en el món entès com una totalitat.

Davant del discurs de la por, els perills, les incerteses, necessitem seguretats, visions constructives de les accions humanes. La qualitat de l’ús de les xarxes socials és una mostra de la qualitat humana i per extensió de la qualitat del país. Un país educat, amb persones que saben allò que fan és un país admirable. No renunciem a posar el llistó més avall de la nostra esperança.

Bones pràctiques a les Xarxes socials

Avui cal desenvolupar una mena de bones practiques o criteris orientadors per a un bon ús de les xarxes socials, com a part d’una idea d’autoresponsabilitat pròpia d’una actitud davant la vida, que no ha de diferenciar el món virtual i el real. Es tractaria d’adaptar a les TIC’s aspectes positius, sense pensar que estem davant d’un àmbit més perillós que un altre, com pot ser el carrer. Cal propugnar sempre actituds d’autoresponsabilitat i de consciència de les nostres accions, i en tot cas vincular de forma constructiva l’ètica individual com a usuari que fa un bon ús i la comunitat d’usuaris de la xarxa. Es tractaria, així de posar en connexió  la persona i la comunitat en la que s’insereix i se sent membre, una comunitat que es fa amb ell i gràcies a ell.

Voldria parlar del concepte de “xarxa social”, concepte sociològic antic, d’enxarxar les persones en un entrellat que els hi dona sentit i que les comunica. No s’havia inventat internet i ja es parlava de xarxes socials. Tota societat és una xarxa de relacions interpersonals. Ara bé, les xarxes virtuals ens han tornat a posar en relleu la importància de la comunitat, amb uns lligams interpersonals més sòlids que els merament societaris, amb tots els aspectes positius i negatius que això pugui significar.

Em sembla important destacar la importància del “saber estar” al mon, en el cas que analitzem, dins un rol, un paper, tot trobant una lògica a les relacions interpersonals, fins i tot a l’amistat i als llaços d’afectivitat. Aquest “saber estar” comporta llençar missatges, ésser espectador, i fins i tot promocionar o expandir idees alienes, la qual cosa com és obvi ni a les xarxes socials ni al món real és pot fer de qualsevol manera. Suposa moure’s en un espai públic on es desenvolupa una part important de la vida social de la persona.

Es pot fer un abús, o mal ús, també de les xarxes socials, sense responsabilitat, amb frivolitat o fins i tot mala fe. Això passa quan hi ha una suplantació de la personalitat, es creen perfils falsos, es promocionen pàgines delictives de divers signe, des de pornografia infantil a estafes. La confiança en les relacions humanes és determinant  i en el nostre objecte de reflexió encara més.

Cal saber què estem fent , restar amatents, no refiar-se, com es recomanable fer-ho al carrer. Si en el món “real” no ens relacionem amb desconeguts perquè ho hem de fer en el “virtual”, i en especial a les xarxes socials? Els malfactors saben que la facilitat de contactar es pot aprofitar per al seus interessos. I el desig de compartir o la necessitat de sortir de la soledat poden tenir conseqüències catastròfiques a les xarxes socials si no es fa amb prudència i com hem dit amb responsabilitat, en especial en el cas dels infants i adolescents. Cal tenir cura de tot el que es fa, perquè l’anonimat no existeix a internet. Les coses no son com semblen. Aleshores cal recomanar que no es pugi a internet i dins la comunitat virtual d’una xarxa social encara menys, determinades informacions sensibles o privades sobre un mateix, com ara dades personalíssimes, ni refiar-se del que es veu a una pantalla perquè pot ser una autèntica trampa. Cal tenir una cura especial d’allò què fem, encara més que no pas al carrer.

Moltes de les preocupacions que podem tenir en intentar orientar la gestió de les xarxes socials tenen un contingut jurídic, atès que es tracta de parlar d’aspectes tan importants com la identitat de les persones i les seves conseqüències, l’ús de l’espai i per tant la ponderació entre drets (privacitat, llibertat d’expressió) o limitacions d’acord amb normes i regulacions.   Els atemptats a la privacitat o a l’honor per exemple, son molt similars al món real, i les tècniques estil “hacker”, que es fiquen en els ordinadors dels altres. comporten immissions inacceptables de la privacitat, de la protecció de dades personals i patrimonials.

Avui cal desenvolupar un codi de bones pràctiques en l’ús de les xarxes socials, més enllà de les regulacions jurídiques, a tall de comportament cívic. Atès que ens movem en un context comunitari, voluntari i responsable, caldrà tenir clar el que es pot fer i el que no es recomanable, per raons jurídiques, deontològiques, ètiques i cíviques.  Moltes plataformes  tenen uns criteris per a incorporar-se i fer un ús mínimament cívic, d’acord amb un principis de funcionament, especialment preocupats per la seva reputació i la dels usuaris. Hi ha conductes  que tenen una sanció jurídica, com l’assetjament o la violació dels drets dels menors. Però el que jo anomeno ús cívic va més enllà. De fet es tracta de no molestar als altres com a principi general i d’aprofitar els aspectes positius de les xarxes socials en termes de creació de comunitat. El civisme seria un conjunt de bones pràctiques acceptades per la comunitat dels usuaris, que hauria d’incloure la prohibició de la  “mala administració”, intentant evitar així que qui vulneri els drets de les persones siguin els poders públics, mitjançant espionatges, prohibicions de drets per raons polítiques, o altres conductes excessives, en termes jurídics, però també absència de respostes a les demandes ciutadanes i actuacions sense sentit de servei públic i de respecte a les persones usuàries.

La ciutadania ha de prendre un paper actiu en la seva autoprotecció al món virtual, ha de comprendre que per les característiques del mitjà no pot delegar sense més les tasques preventives als cossos de seguretat, com tampoc té sentit fer-ho en el món físic.  Les companyies proveïdores dels serveis d’internet i en concret les que gestionen les xarxes socials s’han d’implicar al màxim per tal de fer possible un ús cívic i evidentment respectuós amb la legalitat i els drets de les persones

El crim organitzat, transnacional o no.

El crim organitzat és una de les modalitats delictives més característiques del nostre temps, amb profundes repercussions per a la seguretat, l'economia i la política. L'ONU ha advertit sobre l'emergència d'una criminalitat organitzada transnacional capaç de posar en perill l'economia i la seguretat de no pocs països del món. La criminalitat organitzada apareix vinculada a factors propis de l'actual realitat, com són: els processos de globalització econòmica, els integrismes polítics i religiosos, els delictes transnacionals etc. Les estructures delictives que caracteritzen aquestes formes de delinquir es projecten tant sobre vells delictes, com sobre formes delictives vinculades a les noves relacions econòmiques. Els grups criminals evolucionen, almenys, al mateix temps que els sistemes per desarticularlos. Aquesta adaptabilitat hauria de ser contemplada en les estratègies de seguretat, de manera que s'introdueixin mecanismes preventius per dificultar aquests moviments d'adaptació.

En una realitat d'amenaces complexes a la seguretat del ciutadà, tres són els pilars que asseguren que complexes arquitectures de seguretat pública funcionin sense complicacions: 1) la intel · ligència com a procés de suport a la presa de decisions, 2) la coordinació integrada d'esforços; i 3) la cooperació entre actors involucrats en el disseny i execució de les polítiques i estratègies de seguretat.

Els diversos Estats estan fortament influenciats per les seves pròpies realitats d'actuació dels grups criminals organitzats. Així, a Itàlia la criminalitat organitzada ha estat identificada amb la màfia i altres organitzacions criminals similars, a Portugal s'associa als il · lícits del mercat financer, a Alemanya fonamentalment al rentat de diners i a la corrupció, mentre que a Espanya la identificació de la criminalitat organitzada s'ha relacionat fins ara amb el terrorisme, però ara també amb grups organitzats de divers signe, entre els que trobem grups xucladors de la riquesa.

En efecte, la principal forma d'actuació de la delinqüència organitzada a Espanya va ser inicialment el terrorisme. L'experiència del combat en contra d'organitzacions terroristes, particularment ETA, va generar modificacions en la legislació espanyola que, amb el temps i els canvis de circumstàncies, s'han traslladat a la lluita contra altres formes de delinqüència organitzada. El terrorisme, és la forma més visible i brutal d'un fenomen més ampli que és la delinqüència organitzada, entre les manifestacions de la qual trobem les "màfies" com a element genèric, els traficants de drogues o d'immigrants, les xarxes de prostitució i d' explotació sexual, però també les grans estafes financeres que ens han corrumput els darrers decennis. 

La criminalitat organitzada necessita del poder polític per assegurar la impunitat dels seus servidors i per augmentar la seva capacitat d'influència en la societat. Un element catalitzador de determinades formes de criminalitat organitzada ha estat la transició dels Estats de l'antic bloc soviètic al sistema capitalista. Les màfies dels Països exsoviètics estan cada vegada més presents a Europa, i en particular, a Espanya amb les seves activitats de blanqueig de diners i altres accions il · lícites.Tant des de l'àmbit de l'ONU com de la Unió Europea s'han aplicat molts esforços i recursos per a la lluita contra aquest greu fet delictiu. Haurien de passar alguns anys perquè la Unió Europea es conscienciés de la necessitat de lluitar contra el crim organitzat i l' incorporés a la seva agenda. Les primeres iniciatives van ser l'Acord sobre cooperació en matèria de Justícia i Interior, després de l'aprovació del Tractat d'Amsterdam, el Pla d'acció per lluitar contra la delinqüència organitzada (1997), la Resolució del Consell sobre la prevenció de la delinqüència organitzada ( 1998) i el Pla d'acció de Viena (1999). Però no serà fins al Consell Europeu de Tampere, a l'octubre de 1999, quan s'assumeixi com un dels temes prioritaris de la Unió Europea. D'aquesta manera, s'ha anat dotant d'instruments i mecanismes per acabar amb aquesta amenaça a la seguretat europea i internacional. La UE i l'ONU han compartit objectius comuns en la lluita contra la delinqüència organitzada transnacional. El desmantellament de les fronteres entre els estats membres de la UE ha anat aportant nombrosos beneficis, però també està facilitant l'actuació de les organitzacions delictives a través d'Europa. Alhora, els delinqüents han aprofitat els ràpids avenços tecnològics, com Internet.

Actuant sols, els governs no poden resoldre adequadament aquests nous problemes. Per això, el Tractat de la Unió Europea el 1992 (Maastricht) va instaurar un marc institucional per lluitar contra la delinqüència organitzada, que ha arribat als nostres dies, i segueix amb el Tractat de Lisboa. Es preveuen, així, accions comunes en l'àmbit de la cooperació policial i judicial en assumptes penals, inclosa l'aproximació de les normes, mentre que els Estats membres segueixen sent responsables del manteniment de la llei i l'ordre, i de la salvaguarda de la seguretat interna. La UE coopera amb el Centre per a la Prevenció del Delicte i participa activament en la Comissió de Prevenció del Delicte i Justícia Penal. En aquest context, la UE dóna suport als convenis subscrits per les Nacions Unides per lluitar contra la delinqüència organitzada. La UE ha signat el Conveni de les Nacions Unides contra la Delinqüència Organitzada Transnacional i els seus protocols sobre introducció clandestina d'immigrants, tracta de persones i tràfic d'armes de foc.

Aquest greu problema de la criminalitat organitzada transnacional ha fet emergir la necessitat de lluitar contra màfies i grups que pretenen saltar-se la normativa més bàsica del comerç, utilitzant menors, drogues o reclams sexuals, a banda de traficar amb diner negre i brut. A aquest gran problema, a Espanya hem d'afegir l'organització criminal per a lucrar-se il.legalment amb diner públic, en un autèntic escàndol amb noms propis de tots coneguts. Mentre pensem en com fer front a les màfies transnacionals no oblidem l'expoli que la casta xucladora està produint a les arques públiques i de la qual caldrà exigir totes, però totes totes les responsabilitats. No ens despistem...

Espai públic i democràcia

Catalunya necessita avui aprofundir en el civisme i en les potencialitats de la convivència democràtica, pluralista, segura i lliure. En els nostres carrers i places, en l’ús dels equipaments públics o a les xarxes socials, es plantegen problemes de convivència que caldria situar en el marc d'una concepció de "ciutadania republicana".

Els països democràtics ho són en la mesura en què faciliten la participació dels ciutadans en els diversos àmbits de la vida pública. En la gestió dels espais públics el civisme té un paper fonamental. Aquests espais constitueixen un àmbit crucial per a la vida del ciutadà en societat. Són els espais on l’individu és realitza en tant que ciutadà que exerceix els seus drets amb i davant els altres. En la mesura en què aquest exercici dels drets no sigui interferit pel comportament dels altres, els ciutadans gaudiran d’una qualitat de vida més gran i més democràtica. En sentit contrari un excés d’interferències i impediments d’aquest exercici dels drets disminuirà la seva condició de ciutadà i el traslladarà a entorns predemocràtics en què la llei que s’imposa és la voluntat del més fort. A més, l’entorn incívic provoca un alt sentiment d’inseguretat i inhibeix la participació ciutadana en qualsevol activitat que es dugui a terme en aquests espais. En conseqüència existeix un lligam important entre el civisme, la participació democràtica i la seguretat.

Aquest lligam amb la seguretat fa que la participació ciutadana pugui esdevenir problemàtica o no del tot atesa. En ocasions es fa una lectura parcial de l’ incivisme, només un problema de seguretat ciutadana, quan cal anar molt més enllà, i fer un plantejament global, polític i comunitari. Tradicionalment s’ha considerat que la solució als problemes de l’ incivisme s’ha de tractat fent servir mecanismes propis de la seguretat pública vinculats al poder coactiu de l’Estat de dret.

Històricament i conceptualment, l’Estat sorgeix per garantir la seguretat dels ciutadans, passant a l’esfera pública els seus mecanismes de control i garantia. En aquest sentit resulta, en principi, problemàtica la idea de permetre que els ciutadans es garanteixin la seguretat pel seu compte. Probablement per això totes les nombroses ordenances municipals per afavorir el civisme i la convivència que s’han aprovat en el nostre país en els darrers anys s’han centrat sobretot a definir determinades conductes com a infraccions i a establir les corresponents sancions, sense introduir espais suficients de participació ciutadana per tal de promoure la convivència i el civisme.

Els darrers canvis de les nostres societats, derivats tant de transformacions socials com de la introducció de les noves tecnologies, han provocat la creació de xarxes socials diferents de les tradicionals basades en l’associacionisme considerat en un sentit ampli. Aquesta evolució social ha fet perdre representació a les xarxes tradicionals, cosa que implica una dificultat per un funcionament efectiu, des del punt de vista de la representativitat dels mecanismes més habituals de participació. Cal estudiar com es poden articular noves vies de participació en el camp de la seguretat, la convivència i el civisme, a través de les xarxes socials, que siguin efectives per recollir les iniciatives i preocupacions ciutadanes en aquests àmbits, de manera que es corresponguin amb les inquietuds bàsiques i compartides de la comunitat. Existeixen ja algunes iniciatives (a Facebook, Twitter, etc.) i caldrà pensar-ne de noves tenint en compte les possibilitats que ofereixen les TIC’S. Cal recordar l’èxit de recents convocatòries (com ara el 15-M) que s’ha difós ràpidament mitjançant les xarxes socials.

L'espai públic és el cor de la ciutadania, és a dir, l'espai socialment democràtic. Per això considero l'espai públic com "l'àgora", com un element definitori del desenvolupament de les activitats socials que contribueix a millorar la qualitat de vida de la gent. La qualitat de l'espai públic garanteix la qualitat de la ciutadania, és a dir, si tenim un espai públic on els processos de decisió són debatuts i sotmesos a deliberació, estarem sens dubte davant d'un espai realment democràtic. Per conviure necessitem un consens bàsic sobre allò que no es pot fer. I aquesta decisió fonamental només es podrà imposar finalment si hi ha una definició i acceptació des de la diversitat.

Joves i participació política

Esdevé  important conèixer les raons segons les quals els joves s'interessen per la política i quin és el seu nivell d'implicació i analitzar les raons que argumenten els nostres joves respecte a la política catalana i l'actual escenari que viu la nostra societat davant la reivindicació d’un referèndum d’autodeterminació (dret de decidir).

Avui es parla de la  joventut com un concepte sociològic , una categoria a la que se li fan derivar unes característiques i fins i tot unes preteses formes de vida. En tot cas, és difícil definir què és la joventut, així en bloc, perquè com tot els conceptes abstractes i generals pot tenir moltes i importants excepcions. Però ens resulta útil parlar de la joventut com una etapa de la vida en la que va bé associar elements com ara unes necessitats consumistes pròpies, el caràcter rebel, la voluntat de trencar amb el passat, posar en dubte o fer entrar en crisi la idea d’autoritat –amb la màxima manifestació d’aquesta idea-força en el mite del maig del 68-, o la revolta enfront les institucions –fins i tot amb propostes que es qualifiquen “d’antisistema”-, de manera que la vida en permanent estat d’adolescència es defensa, de vegades, com un valor moral.

No hi ha dubte que ésser jove és una etapa de la vida. Entre la infantesa i el món adult apareixen els joves. Aquesta manera d’entendre la vida ens permet parlar de generacions i, per tant, ens ajuda a ordenar el nostre cervell en termes generals, tot i que caldria tenir la capacitat per tal d’apreciar totes les sensibilitats de cadascuna de les persones concretes. Ara bé, també és cert que avui hi ha un “tall generacional” important, perquè les darreres generacions han crescut en un món molt diferent de les precedents: un món mes intercomunicat, gràcies a les TIC –Tecnologies de la Informació i de la Comunicació -, els mass media –que permeten un coneixement immediat d’allò que passa i, per tant, què ens passa- i especialment la televisió –que pot arribar a marcar el ritme de vida familiar, mitjançant fins i tot un “teleprecepte”.

Ens trobem en un món que està en una crisi estructural que ha renovat molts àmbits de la vida, personal i col•lectiva, atès que afecta aspectes tan sensibles com ara el sistema financer, econòmic, de valors o l’educatiu. I els joves es troben, com no, immersos en l’onada dels canvis estructurals, amb noves formes de vida, que alguns es capfiquen en vendre com un producte de consum específic per als joves: la nit com àmbit de llibertat, el sexe fàcil, el consum de drogues, etc. Aspectes que van acompanyats d’altres com la precarietat laboral, la competitivitat com a gran eina per tal de construir la personalitat i d’altres manipulacions interessades.

Massa joves viuen la crisi actual sense sentit constructiu de la vida, enclotats en el forat del relativisme moral i, per tant, amb una absència perillosa d’eines conceptuals i vivencials per a emprendre un nou camí. El missatge del negativisme i de la reacció antisistema poden trobar així el camp adobat. Per això cal que els hi aportem altes dosis de confiança en el futur i, sobretot, que no els hi neguem el dret a l’esperança.

Els joves catalans els ha toca viure una etapa marcada per la crisi econòmica i l’emergència del debat sobiranista. El sentiment de comunitat no sempre esdevé quelcom reeixit, i les diverses formes de participació no sempre son ben compreses per aquells sectors més adults de la població als quals majoritàriament els hi correspon el guiatge dels aspectes públics. Es clar que es donen formes de participació no del tot institucionalitzades, no convencionals o informals, que van mes enllà de la participació individual, als quals caldria aportar un referent cívic o republicà, com en el cas de propostes com ara la desobediència civil pacifica o actes com el  “no vull pagar” en referència al peatge de les autopistes catalanes.

La participació política dels joves esdevé un element d’especial repercussió a l’hora de compartir diversos valors acceptats i interioritats per la ciutadania de casa nostra. En aquest sentit, i donat el sentiment català que reprèn amb força el seu protagonisme en la nostra societat és important conèixer l'afecció dels joves envers aquests valors com ara  l’independentisme, i el sobiranisme, que són utilitzats en els discursos i arguments polítics per tal de crear una identitat i un sentiment de pertinença. Tal i com mostren els resultats de l’EPP (Enquesta de Participació i Política, de la Generalitat de Catalunya) , els joves catalans en la seva majoria se senten més catalans i tendeixen a ser més radicals en la seva postura política. L’EPP de 2011 és un bon instrument com a punt de partida per a analitzar l’interès dels joves per la política (que es pot completar amb altres enquestes). Si la política de partit sembla relativament allunyada dels joves, haurem d’observar quines son les altres vies més informals que provoquen llur atenció i quina repercussió té això amb la democràcia. Això és així perquè la democràcia comporta la participació ciutadana, en primer lloc l’electoral però també d’altres (manifestacions, participació en casals cívics, voluntariat, etc), que són vies complementàries però no antagòniques amb les anteriors. La joventut no ha de ser vista com un sector majoritàriament antisistema o fins i tot revolucionari, ni especialment sotmès a les demagògies d’ofertes polítiques minoritàries. Les dades ens ho demostren, i per tant cal modular el concepte d’extremisme i radicalitat aplicat genèricament a la joventut.