Els límits legals per prohibir el burca

Els límits legals per prohibir el burca

El debat sobre l’ús del burca i el nicab als espais públics ha tornat a irrompre en l'escenari polític espanyol. Hi ha diverses propostes sobre la taula i sembla que, ara sí, un interès polític per regular-ho. De moment, el Congrés ha rebutjat la proposta de Vox, però la insistència de l'extrema dreta en aquesta qüestió ha estat decisiva perquè la resta de l'arc parlamentari hagi començat a prendre posicions. En aquest sentit, Junts ha plantejat una proposta alternativa centrada en la seguretat i la identificació de les persones –més que no pas en la llibertat religiosa–, una via que el PSOE s'ha mostrat obert a estudiar. També el PP i ERC hi han dit la seva, plantejant una prohibició que no hagi de comportar multes per a les dones, sinó la participació en activitats socials. Tanmateix, la possible constitucionalitat d'una llei d'aquesta naturalesa a l'estat espanyol planteja interrogants jurídics profunds que ens obliguen a mirar cap a Estrasburg i a analitzar els límits del nostre propi sistema de drets fonamentals.

Un buit de precedents: el pes de la llei orgànica

Actualment, el Tribunal Constitucional (TC) no té una jurisprudència ni precedents clars que permetin predir amb exactitud quin seria el seu veredicte davant d’una prohibició general. "El marc jurídic espanyol es troba en una situació d'incertesa. Ens trobem en un terreny de constitucionalisme ficció", assenyala en conversa amb l’ARA María Itziar Gómez Fernández, exlletrada del TC i professora de dret constitucional a la Universitat Carlos III de Madrid.

Fins ara, l'únic pronunciament rellevant a l'Estat va venir del Tribunal Suprem (TS) arran de les ordenances municipals que prohibien el vel integral en espais com els de Lleida. Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic de dret constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona, explica a l’ARA que "el TS va deixar clar que qualsevol limitació d'un dret fonamental com la llibertat religiosa s'hauria de fer per una llei orgànica que regulés les limitacions relacionades amb la llibertat religiosa".

El mirall del TEDH

Davant la manca de doctrina interna, la mirada es dirigeix inevitablement al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que ja s'ha pronunciat sobre mesures adoptades a França i Bèlgica. No obstant això, cal destacar una diferència fonamental de context. "A França i Bèlgica el principi de laïcitat està molt clarament contingut en els seus textos constitucionals" explica Gómez. En canvi, "a Espanya tenim un sistema de respecte a la llibertat religiosa que està constitucionalment consagrat", fet que podria obligar el Tribunal Constitucional a mirar la qüestió amb uns ulls diferents.

Un dels punts clau de la jurisprudència d'Estrasburg ha estat l'estratègia d'apartar-se de l'àmbit estrictament religiós per salvar la constitucionalitat de la prohibició. Pérez Francesch assenyala que "si es vincula amb la llibertat religiosa, sempre guanya la llibertat religiosa, ja que qualsevol limitació a la mateixa és molt difícil de justificar". "Aquests països van utilitzar conceptes com la seguretat pública i, sobretot, el principi de la "convivència democràtica", destaca.

Les línies vermelles: contra les prohibicions generals

Malgrat l'aval del TEDH a certes prohibicions, existeixen línies vermelles que el Tribunal Constitucional espanyol hauria de respectar escrupolosament per adaptar-se al sistema del Consell d'Europa. La premissa principal és que "les prohibicions generals no serveixen, no valen. No es pot aplicar una mesura prohibitiva universal basant-se únicament en conceptes abstractes com la seguretat o la dignitat de gènere", destaca Gómez.

“El TC no podria analitzar una prohibició en bloc, sinó que hauria de centrar-se en mesures concretes. No és el mateix restringir l'ús del burca en una dependència administrativa per motius d'identificació que fer-ho al carrer o en una universitat” indica l’exlletrada. “Aquestes qüestions específiques són les que permetrien fer un judici de proporcionalitat específic”.

El test de proporcionalitat i la recerca de la finalitat real

Per determinar la constitucionalitat d'una possible llei, el TC haurà d'aplicar un test de proporcionalitat de tres passos: analitzar si la finalitat de la prohibició és idònia, necessària i proporcional. Per a la idoneïtat la clau de volta és la finalitat. "El legislador hauria de declarar obertament què pretén: és un problema real de seguretat o es tracta d'una visió paternalista?", destaca Gómez Fernández. "De quina manera considerem que prohibir una peça de roba que només porten les dones és protegir la seva dignitat?". També caldria valorar si la mesura és proporcional o si s'estan "matant mosques a canonades", explica. "Si la limitació impacta sobre un percentatge ínfim de la població i genera un efecte de persecució cap a una determinada religió, és molt probable que la mesura sigui considerada desproporcionada segons les circumstàncies del cas concret".

L’escull del control

L’arribada de la norma al TC tampoc estaria exempta d’incertesa. L’aritmètica parlamentària complicaria un recurs d’inconstitucionalitat si les grans forces pactessin la llei. Sense el mínim de 50 diputats o senadors necessaris per impugnar-la directament, el control abstracte podria quedar bloquejat inicialment. Tanmateix, el camí no es tancaria: qualsevol dona afectada podria acudir al Tribunal Constitucional via recurs d’empara. Com va passar a França i Bèlgica, la revisió de la norma arribaria de baix a dalt, a través de la protecció de drets individuals i litigis concrets.

Avantpassats i memòria històrica

 He estat visitant indrets on havien viscut els meus avantpassats. Cases construïdes i mantingudes gràcies al seu esforç, a l’estalvi, a una actitud conservadora, de mantenir per a les futures generacions. Alguns ni tan sols podien pensar que jo o la meva generació existíssim. Varen viure el seu temps. I amb el seu sentit de la vida, de la família, anaren deixant una empremta, una autèntica herència, que s’ha transmès generació rere generació.

Tinc ara un sentiment de gratitud. Quan era jove, poques vegades havia pensat en els meus avantpassats. Ara sí. I penso en el pelegrinatge que cada persona fa al llarg de la vida, des del naixement fins a la mort, un camí, amb alegries i tristeses, amb fracassos i èxits, amb amor i odi, una mica de cada. En el cas dels meus avantpassats, observo una tendència generosa a fer el bé, a estimar, essent així petites peces de l’engranatge de la història, que generació rere generació ha arribat fins al present.

Admiro el sentit de família que moltes persones han tingut al llarg de la seva vida, autèntica herència pel que fa a valors humans, de donació i d’obertura a l’altre. Molta esperança en la vida, en una vida transcendent. I sento així un profund respecte per la història familiar, per com s’han decantat les coses al llarg del temps, en la mesura que ens ha fet a cadascú de nosaltres, amb el seu bagatge respectiu. I per això considero que el temps passa, però resta dins nostre, consumint-nos però alhora donant-nos l’oportunitat per a donar llum i vida, una vida plena de misteri…

Els darrers anys la mort s’ha fet massa present, i hem passat a primera línia de front. No sé si seré capaç de fer una feina tan bona com els meus avantpassats. També hi ha hagut familiars que no han volgut conservar, o no han pogut, i aleshores han desaparegut del paisatge de la vida, referències amb significat històric, tot per guanyar uns diners que amb el temps es gastaran.

Avui vivim una època en la qual la història no està gaire de moda. Sembla com si tot hagués de ser present, uniformitat, despersonalització. I el país es fa així sense memòria històrica, perquè uns defensen l’amnèsia, altres el dia a dia, i molts una història contra els altres. Un país decent ha de retre homenatge a la seva història i a la història de les persones que ja no hi són. La desvinculació que domina el nostre esperit individual i col·lectiu afavoreix la massificació, la igualació en el no-res, la deshumanització.

 Avantpassats i memòria històrica

Juan Manuel Burgos Ética de la persona. EUNSA. 2025.

Para un jurista como yo, interesado en temas de base moral como el civismo y la convivencia, es un placer reseñar este libro, un tratado del profesor Burgos titulado Ética de la persona. El mismo día que a mi mujer le roban el bolso, con los inconvenientes que esto supone, comienzo el libro, cuyas primeras páginas hablan del bien y del mal. Nos dice el autor en la presentación: “El misterio del bien y del mal atenaza toda vida humana” (p. 13). En efecto, así es para toda persona razonable que precise una fundamentación moral, unos principios éticos que le den sentido a la vida. 

El autor sostiene una ética personalista, siguiendo a Von Hildebrand y a Guardini, pero sobre todo a Karol Wojtyla. Se trata de una ética basada en la experiencia de la persona, definida como personalismo integral, con el objetivo de alcanzar el ordo amoris agustiniano como plenitud ética.

Ética y moral pueden tener sentidos parecidos, pero siempre muestran y enmarcan la vida humana, un camino peculiar e irrepetible (p. 25), entre las virtudes y los vicios. Distingue los tipos morales ideales y las actitudes de las personas concretas, las cuales se trasladan a la configuración social por medio de la implicación vital en aras de la consecución del bien común general o sectorial. Para el autor, la ética se da en cada concreta acción humana libre, en la medida en que el hombre se busca a sí mismo y se construye como persona. Defiende una perspectiva integradora con las perspectivas aristotélico-tomistas, kantianas, de Scheler o Von Hildebrand, esto es, las tradiciones compatibles con la ética realista (p. 31), para sostener aquel personalismo integral, inspirado en la ética personalista de Wojtyla, plasmado en diversos trabajos anteriores suyos. Afirma la necesidad de conocer el contorno en el que se mueven los actos humanos, la experiencia real, la cual contiene una parte importante del conocimiento ético: la experiencia moral es la experiencia del bien y del mal (p. 47) como hechos objetivos que son aprehendidos por medio de una inducción comprensiva, que llamamos noción.

El profesor Burgos sostiene la continuidad entre esa experiencia y la filosofía moral. Siguiendo a Maritain, recuerda que “la gente no ha esperado a la filosofía para tener una moral” (p. 61). La ética es una disciplina práctica normativa, indicándole al hombre cómo debe actuar para que sus acciones sean buenas, esto es, para ser virtuosos (Aristóteles). Por ello tenemos grandes retos morales de difícil solución, como la existencia de una ética mundial o el reconocimiento universal de la ley natural.  Los principios generales se han de plasmar en acciones humanas concretas, con toda la diversidad que ello comporta. La ética ofrece a través de normas la objetivación de la verdad sobre el bien (p. 70), en señalar al hombre lo que es bueno y malo para que elija bajo su responsabilidad, así como el porqué de la maldad o bondad de las acciones humanas (siguiendo a Wojtyla). Es en este contexto de libertad que el hombre se autodetermina moralmente y se construye como persona. Y aquí aparecen los límites de la identidad del sujeto y de la realidad moral, que son puestos en duda por el relativismo ético de nuestros días, que nos arrastra a la perdida del sentido objetivo de la acción humana y que está en la base de la confusión entre verdad y opinión, así como a la justificación exclusivamente afectiva de las acciones humanas en el actual mundo polarizado.

En todo caso, la norma moral siempre nos guía por el camino del bien o del mal, construyendo así nuestra personalidad. Tanto la libertad de acción como la conciencia de la misma nos permiten gozar de la capacidad para emitir juicios morales, en la línea de la responsabilidad, satisfacción, mérito, culpa o remordimiento. El autor sostiene una diferencia nítida entre el bien, el placer y lo útil. El bien moral, siguiendo los planteamientos tomistas se aleja de la justificación de las acciones humanas en esas dos últimas razones. Rechaza la tesis de Scheler sobre la imposibilidad de buscar la bondad, siendo por el contrario a su juicior la esencia del camino ético (p. 145). ¿Esto significa que hay opciones morales absolutas dadas por una fuerza externa y transcendente al sujeto? No necesariamente, puesto que también los ateos pueden sentirse vinculados a normas morales. Así, la transcendencia no es sólo la referencia a Dios o a la religión, sino que puede darse en una perspectiva humanista, basada en la dignidad de la persona humana y los derechos que le son inherentes. Esta es la apuesta de Maritain o de Sartre, desde planteamientos muy diversos.  

Se analiza el concepto de valor, definido como “el bien relevante y con capacidad de motivación para una persona (o para una sociedad)” (p. 153); los valores son “generalizaciones de comportamientos que posibilitan el perfeccionamiento o mejora personal” (p. 161). El autor defiende la existencia de normas morales generadoras de un dinamismo interrelacional con la persona, en lo que sería el juicio moral, que da lugar a modelos personales, a seguir o no. La norma moral es, entendida así, personalista por encima de todo. La filosofía moral, por su parte, nos ayuda a comprender mejor las opciones morales a partir de la formación ética de la persona, como es el caso de los códigos escritos, desde los Diez Mandamientos o los códigos deontológicos, que han llegado a impregnar normas jurídicas. El autor analiza también la teoría de la ley natural como ley moral, que ha de ser reconocida por la persona, y en la que inciden elementos como la historia y la cultura, que pueden poner en duda su universalidad, como algunos sectores critican a la Declaración Universal de los Derechos Humanos de 1948. Maritain ya sufrió esas críticas y propugnó que la ley natural se compone de principios morales no escritos previos a la mencionada Declaración. En relación con el concepto de naturaleza se sostiene una visión personalista, basada en la igualdad en dignidad a todas las personas humanas huyendo de concepciones metafísicas.  

Realiza el autor una revisión crítica de las “fuentes de la moralidad”. Sostiene que no hay moralidad sin sujeto actuante, a partir de una intención, que puede ser diferente del hecho realmente acontecido y con una consciencia o juicio moral sobre esa acción. El juicio moral es universal y personal (p. 246); es el centro de la persona. Acaba el autor con un capítulo dedicado a “por qué hacer el bien”, interesante puesto que en el fondo esta es una pregunta relacionada con la felicidad o con el deber. Sea como sea siempre está en juego la construcción de la persona. 

La ética motivacional del cristiano desemboca en el sentido de la acción: el cristiano debe hacer el bien porque es un medio de santidad. Desembocamos así en una reivindicación de la moral del santo (p. 284) y en un intento de la comprensión de las raíces del mal, desde la libertad y la responsabilidad personales, en la que tiene un importante papel la reconciliación y la reparación. 

Las últimas páginas se centran en el amor como virtud humana que perfecciona la persona, y por extensión la sociedad. Es esta una conclusión profundamente personalista, que se podría manifestar de forma sublime en el orden social y político, a pesar de que el mundo actual parece ir por otros derroteros. La presente obra del profesor Burgos nos da pautas morales para configurar la vida de otra manera, al estilo de la revolución personalista y comunitaria de Mounier.

 

L’urbanisme com a destrucció i el dret a l’habitatge

L’urbanisme com a destrucció i el dret a l’habitatge

En aquest temps de reivindicació de sobiranies i de més autogovern cal recordar que des de l’any 1980, l’estatut d’autonomia de Catalunya assigna la competència sobre l’urbanisme a la Generalitat i els Ajuntaments. L’urbanisme, en la fase més decisòria, la d’elaboració dels plans urbanístics generals i parcials, i la gestió de les llicències d’obres depenen d’administracions radicades a Catalunya. De ningú més. 

D’altra banda, l’urbanisme no es caracteritza  -malgrat alguns processos participatius- pel seu component democràtic, tot i que ens volen fer creure el contrari, atès que és un àmbit especialment tècnic on allò què importa és més la construcció que no pas el respecte al medi ambient, el model de poble, el paisatge o altres consideracions. Dic això perquè algun alcalde m’ha arribat a dir, confús, que si no deixen construir haurien d’indemnitzar els promotors, i un altre va impulsar el procés de permuta de terrenys per tal d’evitar la construcció en un indret on han fet un nyap de premi. 

En tots aquests anys d’autonomia, en una dinàmica que ve d'abans, l’àmbit local ha estat especialment propici per a corrupteles i per a un tràfic d’influències descomunal, conegut i contrastat, en tot allò que es refereix a la urbanització del territori, dels nostres pobles, viles i ciutats. La construcció ha estat la gran via de finançament municipal.  Mitjançant la construcció desmesurada s’ha malmès el patrimoni natural i s’ha canviat la configuració dels pobles, convertits en miniciutats. A més, tanta construcció no ha estat directament relacionada amb el fet de viure-hi, és a dir, garantir mínimament el dret a l’habitatge. Ara veiem com la manca d’habitatge assequible és una autèntica vergonya. Per acabar-ho d’adobar les entitats financeres han estat les cooperadores necessàries del desgavell.  

El negoci del totxo i l’especulació immobiliària campen sense fre. Fins i tot en indrets emblemàtics volen construir urbanitzacions com a la Costa Brava. No en tenen mai prou. Es la gallina dels ous d’or i una crisi descomunal de la política. Els interessos generals no existeixen per enlloc.  Un perill públic, que dona feina a molta gent poc qualificada. Un abús amb massa empara legal, des d’interpretacions al servei d’interessos econòmics molt potents. 

Els promotors fan el que volen: sorolls insuportables, pols, horaris descontrolats... Hi ha un de dret a construir, sense respectar els drets de la ciutadania. El problema de l’urbanisme compulsiu és que hi ha massa gent – polítics inclosos- que segueix interessada en instal·lar-nos en el monocultiu d’aquesta activitat econòmica, que no ha servit per a garantir un dret a l’habitatge a tothom. Massa especulació i persecució de diner fàcil. Una xacra que no ens la traurem del damunt fins que no es facin d’altres polítiques. I tot això, depèn en gran part de nosaltres mateixos. Realment es vol i es pot anar a un canvi de model que ens acosti a Europa? Serem capaços d’autodeterminarnos com a poble?