Després de quaranta set anys de vigència de la Constitució espanyola de 1978 podem celebrar la seva llarga vida, si comparem amb altres textos constitucionals. La permanència el més intocable possible ha estat una obsessió, com a contrapunt a la superficialitat, poc valor normatiu i escassa durada de les Constitucions a Espanya. Es volia que el text constitucional desenvolupés tots els seus efectes d’organització dels poders de l’estat i de garantia dels drets de les persones i per aconseguir-ho calia que tingués temps per a ésser efectiu. És un èxit del text de 1978 la capacitat de vinculació jurídica suprema, però al mateix temps l’obsessió esmentada s’ha convertit en un element ideològic, que ha portat a un dels seus aspectes més negatius al meu parer, allò que s’anomena la petrificació.
En efecte, des que va entrar en vigor la Constitució només s’han fet tres reformes constitucionals que podem qualificar com “menors” i sempre condicionades per plantejaments externs al debat polític intern. La primera el 1992, per a facilitar el sufragi passiu –ésser candidats- dels estrangers comunitaris en les eleccions municipals; la segona el 2011 per tal de consagrar l’estabilitat pressupostària com a exigència europea en plena crisi econòmica; i la tercera el 2024 per substituir una paraula i parlar ara de “discapacitats”.
No s’ha fet cap reforma conseqüència d’un debat polític profund, malgrat l’informe del Consell d’Estat de 2006, el qual va entendre que calia reformar la supressió de la preferència de l'home a la successió al tron, incorporar a la Constitució la referència a la Unió Europea, la inclusió de la denominació de les comunitats autònomes i la reforma del Senat.
No s’ha tocat res, i per això alguns estudiosos sostenen que Espanya no sap fer reformes constitucionals, i recorden que els processos polítics de canvi sempre han tingut lloc per altres vies (cops d’estat, aixecaments militars, ruptures, canvis de règim), amb la conseqüent pèrdua del sentit normatiu de la Constitució. Curiosament però, el procés constitucional de 1978 va partir de la llei per la reforma política de 1976 i de la transició política que s’endegà, un fenomen que es va convertir de facto en un procés constituent, una reforma basada en el principi de la llei a la llei (de la llei franquista a la llei constitucional).
Un cop elaborada, la Constitució va tenir una primera etapa de construcció de l’estat social i democràtic de dret, que va significar un model de transició política a la democràcia. Però com he dit abans, els anys no han passat endebades i avui en dia ens trobem amb un text que grinyola en molts aspectes: la monarquia que per alguns havia estat un dels motor de la transició li costa recuperar el prestigi després de les actuacions del Rei emèrit; el govern es troba pres de les tendències suïcides de la polarització afectiva que inunda les cambres parlamentàries; la sensació de corrupció és gran; alguns jutges sembla que vagin més enllà de la seva potestat jurisdiccional i desprenen un estrany activisme; el tribunal constitucional s’ha polititzat fins a límits insòlits; l’estat autonòmic no és percebut com a positiu per una part important de la població de Catalunya, es deixa anar lliure la tendència homogeneïtzadora i l’infrafinançament és notori. D’altra banda, el procés sobiranista català que eclosionà el 2017 ha acabat en una important crisi constitucional espanyola. En l’àmbit dels drets s’ha consolidat un sistema de garantia força notable, amb clarobscurs. Però això no vol dir que no hi hagi importants forats negres com en el casos gravíssims del dret a l’habitatge o del dret a la mobilitat.
L’absència de reformes ha convertit el text en desactualitzat en massa temes. Alguns preceptes son propis de disposicions transitòries per posar en marxa allò que es diu. En altres casos, la incorporació de noves regulacions és una necessitat per tal de mantenir la Constitució com un text útil per a la regulació de la vida política i social. Renovar-se o morir. Aquesta és la qüestió!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada