dilluns, 31 de març del 2025

El meu Papa Francesc

El pontificat del Papa Francesc ha estat marcat, al meu parer, per un llenguatge, del qual en destacaria conceptes com ara la globalització de la indiferència, la cura de la creació, la misericòrdia, la teologia  de la pobresa, la fraternitat humana. També destacaria el seu paper de líder mundial en la defensa de la pau i contra les guerres. 


Un aspecte que, al meu parer marcarà el futur de l’Església, i en el que s’ha avançat gràcies a les seves directrius, ha estat en el paper de la dona en la governació de la Santa Seu, tot i que en els aspectes  litúrgics no s’ha avançat tant. Francesc ha liderat un projecte d’actualització de les estructures de  l’Església catòlica: la sinodalitat ha estat la gran reforma eclesiàstica, acompanyada del desig de  superació de la “capellanitis”.


Voldria destacar el fet de ser jesuïta i d’arribar a Roma des de la perifèria del món. No hi estàvem acostumats a cap de les dues coses en un Papa. Va ser singular el període en el que encara vivia Benet XVI i es donava la curiositat d’un Papa emèrit. La imatge de les visites a Castel Gandolfo i dels “dos Papes”, va ser realment extraordinària.


El Papa Francesc és el Papa de la senzillesa, de la residència a Santa Marta i de les sabates de carrer, de la superació de la pompa i l’ostentació. Francesc serà sempre un Papa bo, capaç de fer grans coses. 



dimarts, 11 de març del 2025

De la dictadura del proletariat a la tirania operaria, per acabar en la pobresa estructural.

De la dictadura del proletariat a la tirania operària, per acabar en la pobresa estructural

Tota la joventut em van matxacar – en especial a la Universitat- amb la doctrina marxista de la dictadura del proletariat com a mecanisme revolucionari per a implantar el socialisme i el comunisme. Després hem vist que d’allò que ens deien no ha quedat res de res, ni en el radi d’acció soviètic ni en el de la Xina, excepte alguns llocs pintorescos com Corea del Nord o lamentables com a Cuba. Amb el temps el capitalisme rampant va implantar un estat d’obres i serveis, i darrerament la tecnologia, com a vies per assolir cotes més altes d’una teòrica felicitat. La forma de vida que tenim avui en dia està arrelada en la triada cotxe, carreteres, urbanitzacions, de manera que molta gent es passa tot el dia fent desplaçaments insofribles, col·lapsant les vies de transport, engreixant amb els seus diners els pobles que volen ésser ciutats.

Una part important de la gent viu de les obres, les reparacions, les màquines o fa d’oficinista, prestador de serveis, el que sigui però sempre amb la dependència de la mobilitat. No parlo només de la RENFE que és patètica i un autèntic atemptat a la intel·ligència i a la dignitat humanes.  Es tota la forma de vida que domina avui en dia, amb urgències constants, necessitats materials sense aturador, dependències dels tècnics de torn, en un món que li costa sortir de l’ansietat permanent.   

En aquest ambient penso que hi ha una classe social molt estesa, que és la classe operària, la que instal.la de tot, es mou tot el dia prestant els seus serveis, es desplaça constantment, ja sigui per anar a fàbriques, a serveis, i sobretot a la construcció.  Dins la disbauxa general em crida l’atenció el fet de la construcció. Com l’eixample que han construït al meu poble amb un impacte ambiental descomunal. Són edificis que es poden fer en qualsevol indret, que tenen una gran volumetria, monstruosos. De moment han construït quatre fases, a mes de 400.000 € cada pis. Set anys de construcció, de moment, amb tot tipus de situacions abusives, invisibilització del veïnat, tensió amb els antics pobladors de la zona, moltes males maneres, i un paper ben galdós de l’Ajuntament. 

Fins i tot l’Ajuntament ha de permutar patrimoni per tal que no es construeixi tant en aquella zona. I han col·lapsat la mobilitat. Perquè avui ens hem de moure molt d’un lloc a l’altre, amb accidents de tot tipus associats. El resultat és el col·lapse. Ja hi som. En una dinàmica en la que les relacions personals concretes han passat a segon pla, el que interessa es que funcioni l’economia, o ni això, mirar de passar la vida de la millor manera possible, perquè no es poden tenir gaire expectatives. Mentre d’altres destrueixen el paisatge i s’omplen les butxaques. O ni això. 

Ens maltractem fins i tot quan no cal. Aquesta és la nova divisa de les relacions humanes. No sabem tenir cura dels altres i encara menys dels vulnerables i dels exclosos socialment. Hem arribat al final d’un cicle. Arriba la prepotència, la seguretat garantida pel xèrif, l’opressió dels rics sobre els pobres, la molèstia quotidiana. I el món d’una banda augmenta la preocupació per la seguretat, però no per l’educació, el civisme, els valors humans, la sanitat o els serveis. Fixeu-vos en aquestes dades: El 16% dels catalans amb feina viuen sota el llindar de la pobresa; avui un de quatre catalans és pobre, segons l’enquesta de condicions de vida 2024. I encara es pot dir més: el 35% dels menors de 16 anys són pobres. I mentrestant ens diuen que creix l’economia. Si us plau, no veieu que estem tots manipulats i cal recomençar de nou? Sí, però no de la manera com volen alguns. 


dissabte, 8 de febrer del 2025

Els Valors i principis fundacionals de la Unió Europea en temps d’incertesa i policrisi

 Els Valors i principis fundacionals de la Unió Europea en temps d’incertesa i policrisi

Es reflexiona sobre la importància dels valors i principis constitutius de la Unió Europea en una època que es considera de crisi d’identitat del projecte europeu, que cal revitalitzar davant de greus amenaces com ara la polarització política, la hiperegulació burocràtica, la crisi de les estructures pròpies de l’Estat de dret en alguns Estats membres, les tendències autoritàries de la democràcia il·liberal, les reaccions euro escèptiques de grups polítics populistes, tot plegat en un escenari internacional incert i en un context de “policrisi” de gran complexitat. Hom descriu els reptes actuals de la Unió Europea i la necessitat de mantenir amb èmfasi un perfil propi en el concert internacional. Finalment, es presenten les aportacions al present número de la revista.

Quaderns IEE: Revista de l’Institut d’Estudis Europeus, Vol.4,Núm. 1(2025)3-14