Ens cal una cultura de la integritat

Ens cal una cultura de la integritat 

Davant la polarització destructiva de la convivència i sobretot davant els nombrosos casos de corrupció que ens ofeguen, considero que cal reivindicar una cultura de la integritat, entesa com el conjunt de valors, principis, actituds i comportaments compartits dins una organització o a la mateixa societat, que promouen l’honestedat, la transparència, la responsabilitat i el compliment ètic de les pròpies accions.

La cultura de la integritat cerca que les persones actuïn correctament no només per obligació o per por de possibles sancions, sinó perquè creuen en els valors ètics que sustenten les decisions. Implica coherència entre allò que es diu i allò que es fa.

Es podria dir que la cultura de la integritat és una part de la cultura cívica o fins i tot del civisme, és a dir, del conjunt de regles morals i jurídiques que corresponen a la persona pel fet d’ésser membre d’una comunitat. Tot i que el compliment normatiu és molt important, ens cal un ethos, uns valors compartits considerats bons.

La cultura de la integritat significa crear un entorn on els líders donen exemple amb la seva conducta, s’estableixen codis d’ètica clars i accessibles, es promou la capacitació contínua en valors i conducta ètica; hi ha canals segurs per denunciar irregularitats i es reconeix i es valora el comportament íntegre.

Una cultura de la integritat posa en valor aspectes com ara el respecte per les lleis i normes socials, la participació ciutadana, la confiança en les institucions, el rebuig de la corrupció o la confiança personal i institucional.

De fet, es tracta d’anar consolidant la idea de govern obert, definit per la Generalitat de Catalunya al seu web de la manera següent: “El govern obert és una manera de fer política i gestionar l’Administració pensada per ser més transparent, participativa i col·laborativa. L’objectiu és apropar les institucions a la ciutadania i fer que aquesta pugui formar part activa de les decisions públiques”. En el fons es tracta de potenciar el civisme dels poders públics.

El cas més greu d’incivisme dels poders públics correspon a la corrupció. Per això és imprescindible desenvolupar una cultura de la integritat. Com recorda Xavier Forcadell Esteller, Transparència Internacional, en el seu Informe de febrer del 2025, indica que Espanya continua retrocedint posicions respecte l’any 2024, concretament quatre punts respecte de l’anterior, del 2023, situant-se al nivell de Xipre o la República Txeca.

Un dels factors d’aquesta situació és el retard en la transposició de Directives europees, ja que 87 Directives segueixen pendents de transposició i 30 d’elles ja estan fora de termini. A més, hem de recordar que Espanya continua sense tenir una estratègia nacional anticorrupció, prevista a la Llei 2/2023, de 20 de febrer, reguladora de la protecció de les persones que informin sobre infraccions normatives i de lluita contra la corrupció; cal afegir-hi la manca de reforma de la normativa de conflictes d’interès i d’adopció d’una regulació de grups d’interès i un registre central de lobbies. D’altra banda, la Llei 19/2013, de 9 de desembre, segueix pendent de la reforma anunciada al IV Pla de Govern Obert i el Consell de Transparència i Bon Govern.

Cal fomentar la cultura de la integritat perquè és una base imprescindible per l’aprofundiment en la democràcia. Hem de millorar la gestió pública per tal que sigui més eficaç i eficient, però sobretot ens cal construir la democràcia de manera que no sigui tan sols una forma de govern sinó, com va dir Friedich, també una forma de vida.

L’allunyament de la política

L'allunyament de la política 

L’allunyament, la desafecció o el desinterès per la política, es una realitat creixent. Al meu parer hi ha dues premisses prèvies a la revalorització de la política: una, la política ha de retornar a la comunitat, i dos, la política ha de respondre a principis ètics i no ésser només a un joc d’estratègies. Això vol dir que la política hauria de ser l’àmbit en el qual s’escenifiqués el bé i les relacions amatents entre persones i grups, a partir d’una idea prèvia i bàsica de país. 

Avui, en canvi, el màrqueting ha substituït l’ètica, i encara pitjor, sovint son emprades grans paraules buides de contingut (el progrés, el canvi..) i sense testimoniatge personal. D’altra banda, caldria superar la crisi de les ideologies. En efecte, hauríem de poder demanar que les diferents opcions ens ofereixin amb claredat quines concepcions de fons, quins valors, sostenen sobre la persona i les seves referències comunitàries, a fi i efecte que així es pogués produir un debat realment racional i es pugues evitar l’actual polarització afectiva.

Penso que la política ha de ressituar-se en la comunitat i després, en un segon moment, en el poder. Primer hem de construir la nació i després l’Estat. I a més, caldria definir el bé comú –que no és la suma dels interessos particulars, sinó els generals o comunitaris -, és a dir, el consens bàsic de país que hem de compartir tots els ciutadans i grups, per a conviure en llibertat. En canvi, l’individualisme regnant provoca un model de persona deshumanitzada. Aquest és un dels reptes més importants que  tenim entre mans: construir un discurs humanitzador, a partir del testimoni de persones que donin la seva vida per un ideal. Avui necessitem humanitzar la vida i per tant també la política. 

Fa gairebé cinquanta anys es va voler reforçar els partits polítics i per això les llistes en eleccions com al Congrés dels Diputats, al Parlament de Catalunya o a les municipals son tancades i bloquejades. Aquest sistema, com s’ha recordat sovint, no ajuda gens a acostar i prestigiar la política. Per això es necessari obrir d’alguna manera les llistes electorals i fer que els electors puguem escollir realment els nostres representants. 

És hora de fer alguna cosa amb l’objectiu d’acostar els representants polítics a la societat i lluitar contra l’abstenció. No cal ser un gran observador per comprovar la desafecció cada vegada més gran dels ciutadans respecte a allò que se’n diu “la classe política”, expressió que no m’agrada, perquè comporta una dicotomia que no comparteixo entre els polítics més o menys professionals i la ciutadania. En tot cas, els pactes postelectorals no sempre son ben compresos i ens trobem amb partits que augmenten el seu poder institucional fins a límits intolerables perquè dominen gairebé totes les institucions. La partitocràcia no pot substituir la democràcia.

La democràcia és sempre fràgil i necessita que les persones –la ciutadania en general i els polítics- siguem realment demòcrates. Només així la democràcia podrà funcionar no tan sols com un sistema de legitimació formal de càrrecs públics, sinó com a mètode per tal de crear una comunitat en la qual tots siguem polítics d’alguna manera. No oblidem que la democràcia també pot funcionar sense demòcrates. 

Deures cívics i democràcia

Deures cívics i democràcia 

La Declaració Universal dels Drets Humans, de 1948, sosté a l'art. 29.1 que «tota persona té deures respecte a la comunitat, ja que només hi pot desenvolupar lliurement i plenament la seva personalitat». Per la seva banda, la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (integrada al Tractat de Lisboa de 2007), ens parla en el seu preàmbul que el gaudi dels drets «implica responsabilitats i deures tant respecte dels altres com de la comunitat humana i de les generacions futures». En definitiva, la democràcia com a sistema polític, però també com a forma de vida, es veu directament influïda per l'establiment de deures en el marc d'una cultura de la responsabilitat. 

Considero que cal introduir al llenguatge col·lectiu la referència als deures cívics, des de la premissa que és urgent el seu tractament per a la construcció de la comunitat, i per a una vida personal plenament respectuosa amb l'entorn. L'oblit d'aquesta premissa és preocupant, ja que provoca una concepció de la desvinculació de la comunitat, de la manca de respecte pels altres, o de l'anomenat «abús dels drets» (jo exerceixo els meus drets amb total despreocupació de les altres persones o grups).

La ciutadania ha de ser conscient dels seus drets i deures, de manera lliure, crítica si cal, però de manera responsable, participativa i solidària. La convivència en llibertat exigeix una bona educació, ja que «viure és conviure», com va dir Aristòtil (Política). La convivència ha de reconèixer el pluralisme, en el marc d'una forma de vida cada cop més globalitzada, però alhora gelosa de la identitat col·lectiva, i un multiculturalisme que no es pot interpretar com una «tabula rasa» que desconegui radicalment el passat. 

L'establiment de deures no només correspon a l'Estat. La família i altres formes de socialització han de tenir un paper important. Recordem aquí la cèlebre obra De officiis de Ciceró, dedicada al seu fill Marc, que tracta sobre els deures, autèntic tractat de virtuts cíviques i de ciutadania. Voldria recordar aquí  la Declaració de Responsabilitats i Deures Humans, aprovada en el marc de la UNESCO i amb el suport de l'Alt Comissionat dels Drets Humans de l'ONU. Proclamada el 1998, per commemorar el 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, és coneguda com a Declaració de València per acordar-se en aquesta ciutat. Proposa de forma ordenada una sèrie de deures i responsabilitats tant col·lectives com individuals a fi de portar a la pràctica allò que s'ha preceptuat en les declaracions internacionals de drets humans. Es parteix de la constatació que una vegada proclamats els drets, ara correspon implantar els deures. 

Els poders públics, les organitzacions socials, i els ciutadans comparteixen la responsabilitat de la garantia i promoció dels drets humans. En concret es parla del dret a la vida i a la seguretat humana, a un ordre internacional just, a la participació en els afers públics, a les llibertats d'opinió, expressió, reunió, associació, religió, el dret a la integritat física i moral, a la igualtat, a la protecció de les minories, dels infants i la gent gran, el treball, la qualitat i nivell de vida, l’educació, les arts i la cultura, i el respecte a tot allò que estableix la pròpia declaració. Dels drets anteriors se'n dedueixen deures.

Partim del necessari desenvolupament de la persona al si de la comunitat a manera de feedback. En efecte, una visió transcendent de la persona repercuteix en un reconeixement de la dignitat humana i dels drets inherents, un respecte a la «casa comuna», al medi ambient, a la justícia social, a la construcció d'espais de convivència. 

Davant les injustícies i desgràcies del món, és urgent plantejar-se el que cadascú pot fer amb l'objectiu que avanci la humanitat amb intel·ligència i sense por. Ens preguntem com es pot construir el canvi, el nou paradigma, des de la força de les conviccions personals i amb el pes d'institucions inclusives i responsables socialment. El progrés no serà plausible sense consciència crítica a partir d'una informació veraç, sense consum responsable de l'impacte social i mediambiental, sense innovació social des de la recerca, sense capacitat de cooperació nord- sud, sense més col·laboració i menys rivalitat, sense capacitat de lluita efectiva contra la pobresa i l'exclusió social, sense polítiques que assumeixin la compassió pels febles i que això no es prevegi com una debilitat o una pèrdua d'influència o hegemonia dels poderosos. És d’estúpids la indiferència amb què massa sovint mirem aquestes i altres grans qüestions dels nostres dies.

La cultura de la cura

En una època on es desenvolupa amb facilitat el discurs de l’odi ens cal canviar de paradigma i reivindicar l’estimació i la cura envers els altres, especialment els més desafavorits i vulnerables. 

La vulnerabilitat és un atribut que trobem al nucli dur de la condició humana. S'oposa a l'engany de l'autosuficiència, que és una apreciació reduccionista de la nostra existència. Reconèixer que som vulnerables és conseqüència de prendre consciència de la fragilitat humana i fins i tot de la crucifixió i el patiment propi o aliè, i que això pot donar sentit no només a la vida sinó a les estructures institucionals que construïm els humans.

Tradicionalment, les cures s'han desenvolupat de forma “horitzontal” entre membres de les famílies i molt especialment per part de les dones. Avui dia, domina també la feminització de la cura i la precarització de les persones que presten aquest servei. Ara bé, a banda d'exigir una ètica de la cura i un compromís entre les persones, em resulta important plantejar aquí el repte de construir una Administració Pública que reconegui la fragilitat humana i que els poders públics puguin actuar amb eficàcia davant dels problemes greus de les persones. Estem molt lluny d'aconseguir-ho, però aquest és el nou paradigma, centrat en allò que s’ha anomenat “cuidadania”. Centrat en la dignitat de la persona humana i en el seu ple desenvolupament. 

Avui dia tenim aspectes com ara la garantia d’un mínim vital per subsistir, que comporta una prestació pública, que en realitat és insuficient i inútil en molts casos, perquè no arriba a solucionar els problemes de les persones. Després del Covid-19 van sortir convocatòries per intentar pal·liar la pobresa i l'exclusió social causades per la pandèmia. La pobresa però continua augmentant. És inacceptable aprovar ajuts que després són de difícil accés per motius tècnics, a causa de les dificultats de la sol·licitud informàtica o per l'anomenada bretxa digital, la por a l'estigma social, o en definitiva tota mena de traves burocràtiques que no tenen en compte les singularitats de col·lectius exclosos socialment.

En general, els drets anomenats econòmics, socials i culturals són finalitats dels poders públics i no drets subjectius. Fins i tot els béns bàsics com l'habitatge s'han situat en aquestes coordenades. Considero que no ens hem de conformar amb polítiques febles que són inútils per ajudar les persones necessitades. Cal reforçar els serveis socials i l'atenció a les persones vulnerables. Per a què això sigui possible cal assignar més pressupost a aquestes polítiques. 

Un dels problemes més greus que tenim avui dia en l'àmbit de la cultura de la cura és que l'administració no sempre té prou sensibilitat per dur a terme una ajuda eficaç i eficient. Es malpensa dels possibles sol·licitants, no s'està al seu costat, i per tant les ajudes esdevenen massa sovint inútils.

Avui presenciem una autèntica crisi de legitimitat i de confiança en les polítiques públiques d'ajuda, i en general en relació amb allò que podem esperar dels polítics i la política. La cultura del descart, que determina qui és obsolet o no, el conflicte com una cosa normal o millor dit banal, en el sentit que abans de determinades ruptures no s'intenta cap solució (divorcis o avortaments); els micromasclismes que impedeixen el ple desenvolupament de la personalitat de la dona; la invasió i la manipulació informativa per la crisi de la idea de veritat. Avui ens domina un context que no afavoreix la cura dels uns envers els altres. El relativisme ètic, el consumisme, l'individualisme, la cultura de la desvinculació, fomenten el campi qui pugui i la indiferència. 

Al meu entendre hi ha tres àmbits on cal actuar amb urgència: les persones més vulnerables, el medi ambient i el respecte al benestar animal. D’altra banda, la cultura de la cura ha d'anar avui més enllà de la comunitat i establir-se un sistema institucional públic d'ajuda a tots aquells que ho necessiten.

la-cultura-de-la-cura/

Degradació de la democracia

 Es un placer compartir con vosotros el enlace a youtube con la conferencia “Degradación de la democracia”.

https://www.youtube.com/watch?v=z0b7SsKjctA&list=PLp5NbUWNrI9exC8Ivprp0DTRFhmb6oNoJ&index=4

 

                                       Conferència

Degradació de la democràcia

Reptes actuals enfront de l’auge de l’autoritarisme: què ens ensenya la història per protegir la democràcia?

Dijous 18 de setembre de 2025

Des del final de la Segona Guerra Mundial, vivim transformacions que recorden la crisi de les democràcies dels anys vint i trenta. L’auge de l’autoritarisme, la polarització i l’erosió institucional en són senyals preocupants. Aquesta tertúlia analitza les lliçons del passat i com es pot defensar la democràcia avui.

A càrrec de:

Xavier Domènech, historiador.

Julián Casanova, catedràtic d’Història Contemporània.

Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic de Dret Constitucional.

Moderat per:

Ramon Rovira, periodista.

Horari

Dijous 18 de setembre, a les 18.30 h

El concepte jurídic de genocidi

 Darrerament es parla molt de genocidi en  relació al conflicte armat a la zona de Gaza. Hi ha genocidis, que estan fixats en la nostra memòria, l’holocaust  dels jueus a la segona guerra mundial, el genocidi armeni (1915-1923), el de Ruanda (1994), el de Bòsnia (1994), el dels yazidis pel Daesh al nord de l’Iraq (2014) o el dels rohinyá a Birmània (2017). Altres casos son igualment brutals encara que no els lliguem a aquest concepte, com les deportacions estalinistes a l’època soviètica. Els debats acaben sovint quan un tribunal afirma el terme jurídic.  

El genocidi fa referència a la voluntat d’exterminar un grup ètnic, religiós o nacional. No es tracta d’atacs a individus concrets i diversos sinó a un grup determinat. Està reconegut com un delicte pel dret internacional  d'acord amb la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi (1948), signada en el marc de l’ONU. El primer que va emprar aquesta expressió va ser el jurista jueu Raphael Lemkin el 1944, que sumà el terme grec gen -que significa raça o tribu-, amb el llatí cideix -que vol dir matar. Es va aplicar als judicis de Nuremberg.

Els Estats que han signat l’esmentada Convenció -més de 150- han acceptat complir les seves disposicions. L’Estat espanyol va incorporar aquest delicte al codi penal el 1971. D’altra banda, tots els Estats tenen l’obligació d’evitar-lo atès que forma part del que s’anomena ius cogens del dret internacional. A més se l’aplica el principi de jurisdicció universal. Malgrat això, el 2014 una reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial, impulsada pel govern de Mariano Rajoy, va restringir aquest principi. D’altra banda, el 2002 entrà en funcionament la Cort Penal Internacional (CPI) de forma permanent, amb competència per jutjar el delicte de genocidi. També s’han creat tribunals penals internacionals per jutjar casos específics com el de Ruanda o l’antiga Iugoslàvia.

La intencionalitat és un element cabdal així com la ideologia subjacent que impulsa les accions humanes. La Convenció contra el genocidi detalla diversos aspectes per la seva qualificació: matança de membres d’un grup amb violència extrema com ara la tortura i la violació; lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup (violència sexual i fins i tot l’esclavitud); sotmetiment intencional del grup a condicions d’existència que comportin la seva destrucció física (dificultar l’alimentació, l’expulsió sistemàtica de les llars, la reducció dels serveis mèdics essencials, bloqueig al subministrament d’aliments); mesures destinades a impedir els naixements al si del grup i el trasllat a la força d’infants  del grup a un altre grup.

En el cas de Gaza, el desembre del 2023, Sud-àfrica va presentar una demanda davant la Cort Internacional de Justícia (CIJ) -Israel no és membre de la CPI- acusant-lo de violar la Convenció contra el Genocidi. El gener del 2024, la CIJ va dictar mesures provisionals, ordenant a Israel garantir l'entrada d'ajuda humanitària, prevenir actes genocides i sancionar la incitació al genocidi. El juliol del 2024 la CIJ va exigir el cessament de l'ofensiva a Rafah, l'accés sense impediments a l’ajuda humanitària, així com la investigació internacional sobre crims a Gaza i la prohibició de genocidi. Tot i això no hi ha encara una sentència i les mesures cautelars sembla que no han fet cap efecte.

Parlar de genocidi – i no de crims de guerra o de lesa humanitat- té sobretot efectes comunicatius i de relat. Es posa èmfasi en què no hi ha una guerra sinó un atac unidireccional d’Israel. Si neguem l’ús de la paraula en qüestió admetem que hi ha una guerra i que el grup terrorista de Hamàs és una part del conflicte armat. Tampoc estaríem en la lògica del genocidi quan es recorda que a Palestina hi ha cristians, és a dir, que no hi ha un grup humà homogeni.

Davant les atrocitats que es cometen a Gaza, podem parlar de crims de guerra o de genocidi, però la realitat és un espai de barbàrie on la dignitat humana és vulnerada cada dia.

 

Reseña del libro de José Luis Vázquez Borau: Construir la persona

José Luis Vázquez Borau

Construir la persona

Fundación Emmanuel Mounier. 2025. 125 p. 

Colección Sinergia, Serie Roja. Núm. 71

ISBN: 978-84-15809-92-0

José Luis Vázquez Borau, prolífico pensador personalista, fundador del Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, miembro de la Comunidad Ecuménica Horeb Charles de Foucauld, nos presenta en este libro su visión del proceso de construcción de la persona en el marco de la cultura actual, con el objetivo de destacar la importancia de la defensa y promoción de los derechos humanos. Son reflexiones que provienen de sus largos años de docencia, en los que lejos de moverse en la neutralidad nos propone educar la mirada atenta, la sensibilidad y la consciencia.  

La primera parte del libro versa sobre el “Análisis de la cultura y de los derechos humanos”. Vincula el respeto a estos como elemento central de la democracia, en la línea de Jacques Maritain. Reivindica una ciudadanía activa que construya una sociedad justa a partir de la “amistad cívica universal”, con especial atención a la vulnerabilidad y al infortunio humano. A su juicio, el gran problema actual es el relativismo moral, porque genera confusión sobre el bien y el mal, así como entre los hechos y las opiniones, desembocando en la tiranía y el engaño.

Sostiene que es urgente construir la democracia desde la persona. Una persona inserta en una cultura, entendida como un “todo complejo que comprende conocimientos, creencias, arte, moral, derecho, costumbres y cualesquiera otras capacidades y hábitos adquiridos por el ser humano en tanto miembro de la sociedad” (p. 23). Una cultura abierta a otras, interconectada en el mundo globalizado. Sin embargo, nos advierte de los inconvenientes de la superficialidad, la frivolidad, la apariencia, la inmediatez, así como el exceso o saturación de la información y la poca importancia dada a la memoria histórica. Todo ello nos lleva a la despersonalización y a la falta de atributos del hombre estandarizado, aunque perfectamente inserto en la cultura dominante, la de la sociedad consumista, competitiva, inmanente, individualista. Se trata de una “cultura de la muerte”, concebida como una industria, centrada en el entretenimiento, el consumo y la publicidad. De esta manera, el autor reivindica una militancia humanista y personalista, con la fuerza suficiente para revelarse ante esa cultura dominante.

La segunda parte del libro hacer referencia a “educar en la cultura y en los derechos humanos”, una educación que da sentido a la vida (p. 55) porque se educa “en el arte de vivir” (62). Se trata de una educación basada en la construcción de la persona, en su “ser” o substancia, en una concepción trascendente y humanizadora. Defiende la educación moral, en valores derivados del amor al prójimo. Es la fraternidad. Defiende también la educación en la no-violencia, al estilo de Gandhi: la no-violencia es la fuerza más grande que la humanidad tiene a su disposición (p.71). Otro punto que destacar en la propuesta del autor es la educación en la bondad: “la persona buena es el pobre de espíritu del evangelio de Jesús: tolerante con todas las debilidades, afirma que quien carece de ternura y sólo posee justicia en última instancia es injusto. No juzga, no condena, pues sentar juicio es cerrar la puerta a toda apelación; es admitir que el mal existe y es definitivo. La piedad es el rasgo esencial de la persona buena y por ésta el mal queda destruido” (p. 81). Estas ideas se encuentran en sintonía con el tratamiento de la misericordia del Papa Francisco  así como en la importancia del “calor humano”, la mirada atenta (Esquirol). Pero sobre todo destaca el “espíritu de acogida “(p.83) en todo proceso educativo.

El autor nos explicita su pensamiento personalista. Un personalismo dialógico y comunitario. Educar para construir la persona es entrar en un diálogo, en una escucha y sensibilidad ante el otro. Especialmente interesante resulta la argumentación que el fruto del dialogo es la paz (p. 85). 

Finalmente nos indica el autor que todo proceso educativo implica aprender a gozar del sentido profundo de la vida. Esta es la auténtica sabiduría. Afirma aquí: “La sabiduría no se consigue sabiendo mucho sino no sabiendo nada” (p.90). La sabiduría es una actitud, un don. Es vivir con paz interior y estar centrado. Es vivir con inteligencia espiritual, para contemplar al otro, a la naturaleza, a Dios, desde el corazón. Y sobre todo es huir del materialismo y del consumismo, de la superficialidad.

La tercera parte hace referencia al compromiso con la cultura y los derechos humanos. Un compromiso personal-comunitario. La persona es el centro de las relaciones de fraternidad de cualquier organización o institución.  Nédoncelle, Buber y Mounier son las fuentes básicas del autor. El ser humano está hecho para el otro. Por medio del amor alcanza la comunión, es decir la “nostridad”. Educar para este compromiso ético comporta como nos dijo Zubiri, tres pasos: 1.- Hacerse cargo de la realidad; 2.- Cargar con la realidad; 3.- Encargarse de la realidad. Hay que superar la indiferencia por medio de una ética del amor al prójimo que requiere una actitud contemplativa que busca lo esencial de todo, que se centra en la predilección por los pobres y por los crucificados de la tierra.  Dice el autor que este proceso, que es educativo para la vida, se caracteriza por ser testimonial y martirial. Hasta sus últimas consecuencias 

Acaba el libro con una conclusión “terapéutica” (p. 123). Insiste en que hay que movilizarse contra el neoliberalismo, entendido como un individualismo competitivo, egoísta y materialista, como una barbarie, una jungla dominada por la ley del más fuerte. 

Nos hallamos ante un librito, que de forma sintética nos indica cual es el rol del maestro. Se nos muestra una pedagogía activa al servicio de la transformación personal y comunitaria. 

Esta obra, continuadora de múltiples trabajos del Dr. Vázquez Borau, es una especie de testamento para nuevas generaciones de personalistas. Un ideario útil para docentes y discentes comprometidos y valientes. El maestro no puede ser un “sujeto ausente”, neutral o sin vocación, sino un creador de sentido. Un educador en el amor sanador de las miserias del mundo. 

Joan Lluís Pérez Francesch  

Aprendre a valorar el silenci

 Aprendre a valorar el silenci

Voldria parlar del silenci, de la necessitat del silenci i de les virtuts del silenci. En la nostra societat hi ha massa soroll, fins i tot es diu que vivim en un país dels més sorollosos d’Europa. La rapidesa i el soroll semblen dues divises que van del bracet. Soroll dels locals nocturns, d’obres, de vehicles i màquines, de la música a tot volum, de la televisió a tota hora, del xivarri en una aula. A part del soroll, penso que avui es crida massa, com passa a les tertúlies televisives. El soroll està cada vegada més instal·lat en les nostres vides.

Davant d’aquest panorama, caldria a parer meu, reivindicar el paper del silenci. Del silenci creador, del silenci de la pau interior, del silenci que ens humanitza perquè ens permet descobrir-nos, del silenci que ens posa en contacte amb l’experiència espiritual, del silenci que ens permet entrar en contacte amb la transcendència.

Crec que dir que el silenci és bo és una obvietat. I ja se sap, defensar les obvietats és molt cansat i costós. Però per si algú no està encara convençut de les bondats del silenci li diré que és bàsic per a la reflexió, per a la concentració i per a la relaxació. Aquests tres elements es dificulten avui tant per la contaminació acústica com per la manca de respecte als altres quan fem soroll.

Em sembla importantíssim insistir en el valor del silenci de cara a la joventut. Els pares i educadors en general, hauríem de fer un esforç per tal de saber desenvolupar una  educació en silenci i per al silenci. La cridòria, el xivarri, el soroll descontrolat no crec que comportin res de bo. En canvi, el silenci, quan cal, és una benedicció. Saber administrar el silenci és un aspecte central per a una formació humana integral. Per què no fem un esforç per deixar un espai al silenci en les nostres vides, en la família, en la feina, en les aules o en l’oci?

El Tribunal Europeu de Drets Humans en una línia jurisprudencial ja consolidada entén que es produeix una intromissió il·legítima en el dret a la inviolabilitat de domicili i en el dret a la vida privada perquè es dona una “invasió sonora” i una “contaminació acústica”. Aquesta jurisprudència ens mostra les dificultats de la lluita contra el soroll, ja que els afectats han hagut d’anar fins a Estrasburg, després d’exhaurir les vies internes de l’Estat.

Avui, per tant, podem afirmar que la societat del soroll reprodueix i fomenta els valors de la força de qui més crida, de la indiferència del soroll ambiental, de la irracionalitat i del descentrament personal, els quals no són compatibles ni amb la llibertat individual ni amb el respecte, valors que són cabdals per a la construcció d’una societat democràtica. Quan defensem una societat amb menys soroll estem parlant del nucli del concepte de política, és a dir, de convivència i de valors sobre els quals edifiquem la comunitat. Ens cal més sensibilitat i més cura, per tal de posar el silenci com a centre d’una societat més respectuosa amb els altres i també més exigent amb nosaltres mateixos. Ja sabem on ens porta “el molt soroll per no res”. Enlloc.

El caos i el desordre establert

El caos i el desordre establert

Entrar i moure’s per Barcelona s’ha convertit en un autèntic calvari. Rodalies ha desaparegut com a servei públic i molt sovint no hi ha més remei que fer ús del vehicle privat, normalment el cotxe. No sé qui ha tingut la idea de fer alhora desenes d’obres, des de fa anys. No comprenc aquesta obsessió compulsiva de canviar de cop la ciutat. Vist en perspectiva ja vàrem patir l’anomenat urbanisme tàctic durant la pandèmia. I el desgavell segueix. 

Qui és el responsable de tanta obra i d’aquesta manera? A més, tot plegat va acompanyat del desori de les bicicletes i patinets, que han adquirit per ordre de la superioritat un estatut privilegiat. Quin debat ciutadà hi ha hagut sobre aquest estatut? Pura ideologia.

Per si no fos suficient, l’incivisme a la ciutat és un fet que va en augment de forma rampant. El grafiti ha adquirit carta de naturalesa. Totes les persianes vandalitzades, moltes parets d’edificis, tota la sortida per la Meridiana per exemple. Qui ha decidit que hem de conviure amb tota aquesta porqueria dels “tags” arreu? Cap debat. Imposició, Mirar a una altra part. 

I així – només poso aquests exemples- anem passant els dies i els anys. Massa obres, incivisme, mobilitat impossible, en una manca de consideració pel ciutadà que, a banda de pagar i suportar el caos, no sembla servir per a res més. Curiosa concepció de la democràcia amb la qual alguns s’omplen la boca.

El col·lapse ja ha arribat. La circulació per les zones de la conurbació de Barcelona és un impossible. Cada vegada pitjor. No hi ha futur a mig termini. Els polítics no ens ho diuen perquè no s’atreveixen. El cotxe esdevé un instrument inevitable. La contaminació segueix igual. No diguem res dels camions, els de gran tonatge, que ocupen massa espai. Perquè tot ha d’anar per carretera. Fins i tots les patates fregides que em vaig menjar a un bar de La Garriga, que venien d’Andalusia. Molta proximitat. Al Carrefour els productes catalans els etiqueten amb les quatre barres com si fossin d’una reserva índia. Ningú és conscient de res. 

I dins la total desmesura ens trobem que el 2024 van arribar 26 milions de turistes a Barcelona. Ningú no fa res aquí tampoc. La gentrificació és un fet evident i els veïns de l’Eixample han de fugir o els fan fugir. La massificació turística acabarà amb la ciutat.

I jo em pregunto, com pot ser que s’hagi arribat a aquest extrem en tots els punts que he comentat. En un moment ple de tècnics, alguns autèntics “aristotècnics” que cobren un bon sou, i potser altres indemnitzacions o complements, a banda de documents i xerrades no han aconseguit res més que el caos. I els polítics amb la seva ignorància polaritzada pels interessos de partit fan veure que saben alguna cosa. 

Com en tants temes, passarà l’agost i vindrà setembre i la casa estarà bruta, desordenada i sobretot molt infeliç. Com sempre. 

 

Joan Lluis Pérez Francesch es nuevo miembro del Comité Científico de “Quién. Revista de Filosofía Personalista”

Nos complace anunciar la incorporación de Joan Lluís Pérez Francesch, presidente del Instituto Emmanuel Mounier de Catalunya al Comité Científico de nuestra revista, agradeciéndole su disponibilidad de colaboración en la línea iniciada en las I Jornadas de Filosofía Personalista celebradas en Barcelona.

Joan Lluís Pérez Francesch es catedrático de Derecho Constitucional en el Departamento de Ciencia Política y de Derecho Público de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB), del que actualmente es secretario. Su trayectoria académica destaca por un enfoque interdisciplinar que integra la teoría constitucional, la filosofía política y la ética.

Ha sido profesor visitante en instituciones internacionales como el Instituto Universitario Europeo de Florencia, la Universidad del Norte (Colombia) y la Universidad de Tbilisi (Georgia). Ha dirigido y participado en proyectos dedicados al civismo, la ética del cuidado y la responsabilidad social, como el Plan Nacional de Valores (2011–2015) y el Observatorio del Civismo y los Valores (2022–2023) de la Generalitat de Catalunya.

Entre sus responsabilidades institucionales, destaca su labor como director del Instituto de Estudios Humanísticos Miquel Coll i Alentorn (2000–2003) y del Instituto de Ciencias Políticas y Sociales (2017–2020). Actualmente preside el Centro de Estudios para el Desarrollo Humano y Comunitario (CEDHICO) y el Instituto Emmanuel Mounier de Catalunya.

La semana pasada impartió una valiosa conferencia titulada "Los fundamentos personalistas de la convivencia y el civismo", en la que abordó la necesidad de repensar los vínculos sociales y la vida pública desde una perspectiva centrada en la dignidad de la persona y el respeto. Su aportación fue recibida con gran interés y encaja perfectamente con el espíritu y misión de la AEP.

Su incorporación al Comité Editorial refuerza el compromiso de la AEP con una filosofía personalista en diálogo con los desafíos contemporáneos, desde una mirada ética, humanista y profundamente comprometida con la dignidad de la persona.

Damos la bienvenida a Joan Lluís con gratitud y entusiasmo, seguros de que su experiencia y sensibilidad enriquecerán profundamente el trabajo editorial de nuestra revista.

La fundamentación personalista de la convivencia y el civismo. Vídeo AEP

 https://youtu.be/HJ12q5P6gWk?si=E5G-WR7uWAFo-Oby

La Fundamentación personalista de la convivencia y el civismo. Joan Luis Pérez Francesch. Presidente del Instiuto Emmanuel Mounier de Cataluña

La corrupció als partits es castiga a les urnes? Tranquil·litat al PP, preocupació al PSOE

La corrupció als partis es castiga a les urnes?

Experts consultats per Nació destaquen que, en general, les irregularitats a les formacions polítiques penalitzen poc a les eleccions, però hi ha diferències entre dretes i esquerres.

Poca penalització electoral, i tampoc interna

Ara, el dubte -i la por dins del PSOE- rau en si les presumptes corrupteles que estan posant en evidència les darreres investigacions poden afectar electoralment i empènyer encara més la deriva cap a la dreta que pronostiquen bona part de les enquestes. El politòleg i professor de Ciències Polítiques a la UPF Toni Rodon i el catedràtic de Dret Constitucional de la UAB Joan Lluís Pérez Francesch coincideixen que la corrupció no se sol castigar a les urnes.

Però això no sempre és així. L'esquerra penalitza més electoralment els casos de corrupció que la dreta. "Al PP no l'afecta. Hi ha un votant permanent del PP a qui no li arriba aquest efecte negatiu de la corrupció", assegura Pérez Francesch, qui afirma que "l'esquerra castiga més" les males conductes de les formacions progressistes. "Si llueixes molta superioritat moral, amb els casos de corrupció la caiguda és més forta", apunta el catedràtic

El baròmetre del CIS del juny, elaborat abans que sortís a la llum la presumpta implicació de Santos Cerdán en la trama corrupta, donava la victòria al PSOE amb un marge de 7 punts per davant del PP. Les enquestes privades, per altra banda, donaven la victòria al PP, però per la mínima amb un punt de marge, i Pedro Sánchez seguia sent el candidat preferit com a president del govern espanyol. Després de fer-se públics els àudios de l'UCO que incriminen l'exnúmero tres dels socialistes, noves enquestes com la que va publicar El Periódico de Catalunya van mostrar una victòria dels populars 3,5 punts per davant del PSOE. En aquesta línia, també Rodon i Pérez Francesch creuen que els socialistes es veuran perjudicats pel cas Cerdán.

La clau de volta de moltes de les pràctiques irregulars és l'adjudicació d'obra pública, sobre la qual "falten més controls efectius", afegeix Pérez Francesch. El catedràtic explica que els principals problemes a Espanya són les obres públiques i el finançament dels partits. "Hi ha gent que creu que tot val per pagar tot el que s'ha de pagar", assegura. En aquest sentit, les portes giratòries també formen part de la quotidianitat. Ambdós experts coincideixen que a Catalunya s'ha avançat, però que es podria "fer més" per acabar amb el pagament de favors per acabar ostentant llocs de responsabilitat en empreses.

Posar el focus en qui corromp

L'adjudicació d'obra pública i les mossegades són, precisament, al que la investigació de la Guàrdia Civil apunta en el cas Koldo. En casos com aquest, hi ha dues parts. "Qui vol corrompre i qui es deixa corrompre", apunta Pérez Francesch, que assenyala directament les empreses de construcció com a corruptores. "Falta posar més al centre no la persona corrompuda, sinó qui corromp, qui utilitza la política per a beneficiar-se", conclou.

GRAFITS ARREU

Grafits arreu

Cada vegada que passo per la carretera C-17 em quedo atònit per la gran quantitat de grafits que hi ha. Pràcticament no hi ha una paret sense vandalitzar. Son “tags” que identifiquen els seus autors, en una mostra provocativa de reptar les autoritats, que d’altra banda estan absent des de fa anys.

Si malmetre el patrimoni públic és un acte incívic, no netejar la brutícia a les parets, i banalitzar les pintades em sembla una actuació encara més incívica de part de qui hauria de vetllar per tal que l’espai públic estigui cuidat, mínimament net. Es la llei. El pas per la C-17 s’ha convertit en un museu de la deixadesa dels poders públics en no fer absolutament res des de fa anys en relació als grafits que embruten l’entorn.

No hi ha res més antidemocràtic que la deixadesa de funcions, en aquest cas de la Generalitat de Catalunya, perquè no persegueix l’activitat il·legal, per no tenir problemes, per no enfrontar-se amb els antisistemes, per no netejar perquè no hi ha diners, ni segurament ja pressupost. 

La C-17, com molts altres espais d’aquest país – com les persianes de moltíssimes botigues a les ciutats, els trens de la RENFE o les pintades a una part important de parets de la UAB- s’han convertit en espais bruts, on la llei de la selva mana, perquè s’imposa la voluntat de qui embruta per provocar. I no es reacciona de cap manera. Sovint ni es neteja. Alguna vegada es pinta al damunt. 

Alguns pensen que reprimir els grafits, com en general, l’incivisme, és una qüestió ideològica, i més en concret “de dretes”. Es l’estupidesa més gran que es pot pensar. La lluita contra l’incivisme no és un element ideològic. Es la lluita per la democràcia, on els processos de decisió estan sotmesos a lleis, però a lleis producte de la civilització, no a la llei de la selva, que és la llei del més fort. El més fort aquí és qui embruta l’espai públic, sense cap debat previ,  sense deliberació, perquè sap que si hi ha debat se li prohibirà fer-ho. I prohibir els excessos és un element democràtic, per tal d’evitar l’abús i garantir la convivència en llibertat.  

Els provocadors no volen la convivència. Son totalitaris. Només la seva imposició. I cal la reacció davant d’aquest fet inadmissible. Per això parlem del perill de vandalitzar  els espais públics, que són de tothom. No tan sols dels grafiters. I tot això no fa gens de gràcia. 

Si es decideix pintar de nou el cost l’assumeix la col·lectivitat. Un abús de barruts. Però encara em sembla més de cara dures no pintar ni fer res amb el motiu de que costa diners la neteja.

Penso que vivim en una greu confusió mental. La democràcia és una forma de govern, no de desgovern. I l’autoritat té el seu paper a l’hora de garantir la convivència. La democràcia exigeix reprimir la brutícia, l’incivisme i els problemes de convivència. No mirar cap a una altra banda per no tenir problemes. Perquè el problema realment és la deslegitimació de les autoritats que han de fer complir les lleis a tothom, els bruts i provocadors també.

El TERMCAT publica la Terminologia de la corrupció i la transparència

El TERMCAT publica la Terminologia de la corrupció i la transparència, que aplega prop de dos-cents termes rellevants en els àmbits de la corrupció i de la transparència. 

És una obra d’autoria conjunta entre el TERMCAT, el Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció (GREPIIC) i la Universitat Autònoma de Barcelona.

La corrupció representa una amenaça greu per al bon funcionament de les institucions públiques, afecta directament la confiança de la ciutadania en els òrgans de govern i els representants polítics i debilita l’estat de dret. Davant d’aquesta realitat, es fa imprescindible promoure pràctiques de transparència i de rendició de comptes, de govern obert i participació ciutadana. 

Aquesta terminologia vol contribuir a definir els termes més destacats relacionats amb la corrupció i la transparència. La selecció dels termes prové dels treballs desenvolupats pel GREPIIC, el qual té com a objectiu principal investigar sobre la història de la corrupció política, la transparència i el bon govern en les societats contemporànies. Així, el contingut del diccionari inclou termes estrictament jurídics, històrics, polítics o socials, juntament amb termes usats principalment en contextos periodístics i d’altres més propis d’un registre argòtic o col·loquial.

Els termes estan agrupats en tres àrees conceptuals: la regulació jurídica i el marc penal de la corrupció (amb termes com aforament, comissió il·legal, desfalc, evasió fiscal, injúria o tràfic d’influències), les males pràctiques (per exemple, clientelisme, engegar el ventilador o descobrir el pastís) i la transparència i les bones pràctiques (codi ètic, decència, integritat pública, mans netes o rendició de comptes, entre altres). 

Cada entrada del diccionari inclou una o més denominacions catalanes, equivalents en castellà, una definició, i, sovint, notes explicatives que proporcionen més informació sobre el terme.

Com a material de difusió complementari, també s’ha elaborat un carrusel visual per a les xarxes socials amb una selecció dels termes més representatius. 

El recull forma part de la col·lecció de Diccionaris en Línia del TERMCAT, que ofereix actualment més de 180 títols dedicats a diversos camps d’especialitat, i es pot consultar al web del TERMCAT.

 ASSESSORAMENT CIENTÍFIC 

Coordinació: Joan Lluís Pérez Francesch 

Catedràtic de Dret Constitucional. Universitat Autònoma de Barcelona 

Un any de català al Congrés dels Diputats

Un any de català al Congrés dels Diputats 

Resum

L’actual XV legislatura ha començat amb la incorporació de l’ús de la llengua catalana i d’altres llengües oficials diferents del castellà al Congrés dels Diputats. El debat previ a la reforma del Reglament es va poder fer també en aquestes llengües gràcies a la interpretació favorable de la presidenta de la cambra, que va exercir la funció de suplència del Reglament. Vist amb la perspectiva de més d’un any de funcionament d’aquesta reforma entenem que el resultat és positiu però s’ha d’acabar d’implementar en alguns aspectes, com ara poder presentar documents només en català o en les altres llengües oficials diferents del castellà. De moment, els diputats han de presentar els escrits en totes dues llengües. La previsió és que abans d’acabar l’any 2024 els diputats han de poder presentar escrits al Congrés únicament en català. En tot cas, en aquest treball es fa notar que l’ús del català al Congrés dels Diputats és més ampli que al Senat, amb la incoherència que això comporta si entenem que aquesta darrera cambra és definida com de representació territorial. També es compara amb el Parlament Europeu, on de moment el català no té caràcter oficial, tot i les pressions des del Govern espanyol, instigat pels partits catalans ERC i Junts. Aquest treball parteix de la constatació de l’absència d’una política lingüística plurilingüe a l’Estat espanyol, la qual s’expressa en les regulacions únicament deutores de l’aritmètica parlamentària, sense cap model estructural.

L'incivisme que ens envolta.

 L'incivisme que ens envolta

Al "Tot es mou" hem volgut posar el focus en l'incivisme que ens envolta. Creixen les actituds incíviques de la gent i cada vegada és més habitual trobar deixalles, pintades o, fins i tot, excrements al mig dels carrers i places de les nostres ciutats, però també a les platges, als boscos i en espais protegits. N'hem parlat amb el director de l'Observatori de la Convivència i el Civisme a Catalunya (UAB), en Joan Lluís Pérez Francesch.

El qüestionament de PP i tribunals a l'amnistia deixa en l'aire la seva aplicació

 El qüestionament de PP i tribunals a l'amnistia deixa en l'aire la seva aplicació

Josep Lluís Martí, professor de Filosofia del Dret de la UPF, i Joan Lluís Pérez Francesh, professor de Dret Constitucional de la UAB, opinen que si el TC avala la llei, el Suprem posarà tots els "bastons a les rodes" que pugui per endarrerir la seva aplicació individual i directa, presentant, per exemple, una prejudicial al TJUE.

(...)

Josep Lluís Martí, professor de Filosofia del Dret de la UPF, i Joan Lluís Pérez Francesh, professor de Dret Constitucional de la UAB, coincideixen a opinar que el Suprem ha fet una interpretació "malintencionada", "no vàlida jurídicament" o "inventada" de la malversació, en considerar que encara que els líders polítics no guanyessin diners, se'n van deixar de gastar dels seus propis estalvis per tirar endavant el procés independentista. "No hi ha hagut en cap moment la voluntat d'aplicar la llei, sinó d'obstaculitzar-la per raons polítiques", diu Pérez Francesch.

(...)

Tant per a Pérez Francesch com per a Martí, si el TC avala la llei, el Suprem posarà tots els "bastons a les rodes" que pugui per endarrerir la seva aplicació individual i directa, presentant, per exemple, una prejudicial al TJUE com ja ha advertit. Martí veu "inacceptable democràticament el to d'arrogància institucional i menyspreu al poder legislatiu" que fa servir el Suprem per denegar l'amnistia, i creu que jugarà "totes les cartes, tot i saber que és una batalla perduda, per guanyar temps per si canvien les majories al TC".

(...)

Els dos professors creuen que el TC, en la sentència que avali la llei, podria, tot i que no és la seva funció, donar pistes sobre una possible interpretació de la malversació que ja prefiguri com es resoldran els recursos d'empara.

La partitocràcia nostra de cada dia i la cancel·lació acadèmica

Darrerament es parla sovint de cancel·lació per a fer referència a una interferència demolidora de la política sobre l’activitat acadèmica, com la que pretén l’administració Trump sobre la Universitat de Harvard. Aquesta és la més cridanera de totes, per l’autoritarisme de l’actual administració nord-americana. Però també a casa nostra hi ha episodis de cancel·lació, motivats per la presència descontrolada de polítics en llocs de direcció que es pensen que poden capgirar organitzacions que financen o hi participen de forma preeminent. Sovint és la pura arbitrarietat el que guia aquestes decisions, o el fet de retre comptes més al partit o al superior administratiu que al propi òrgan sobre el que apliquen les seves dèries. 

De fet, la cancel·lació em sembla greu perquè afecta la llibertat d’expressió, de consciència, d’empresa, de creació intel·lectual, etc. En un sentit ampli, és una imposició de les condicions de la política sobre la vida arreu on es manifesti la llibertat front el poder establert. A casa nostra, programes de direccions generals, organismes autònoms i consorcis, son víctimes de desaprensius immersos en la dinàmica del partidisme o per què no dir-ho, del sectarisme. En ocasions la vida acadèmica a casa nostra també es veu condicionada per aquesta xacra, que comporta un abús de les instàncies polítiques sobre el sistema universitari, acadèmic o científic. En un sentit ampli, es tracta d’una tirania del poder polític establert que condiciona arbitràriament per on han d’anar les institucions, i fins i tot l’organització social i la vida de les persones. Al meu parer, aquesta activitat va molt més enllà del que el sistema democràtic pot permetre, per l’absència de controls efectius i per una nefasta concepció dels partits polítics com a empreses de col·locació del seu personal, amics o propers pel motiu que sigui. 

A l’estat espanyol en el seu conjunt la partitocràcia està molt instal·lada, i les portes giratòries també. L’amiguisme polític també. El grau de politització de l’administració és escandalós. I quan no hi ha prou amb l’estricte control administratiu es completa per l’absència de contrapesos judicials efectius com ara amb la doctrina de la  “discrecionalitat tècnica”. La situació és alarmant perquè és incompatible amb un Estat democràtic. No és de rebut que els partits actuïn com a sectes, en ocasions dirigides per persones amb molt poca formació. 

 

Històries de cancel·lació

Darrerament es parla sovint de la teoria de la cancel·lació. També la revista Valors se n’ha fet ressò en un número (n. 213, d’abril de 2023). Es parla de cancel·lació per a fer referència a una interferència demolidora de la política, com la que pretén l’administració Trump sobre la Universitat de Harvard. De fet, la cancel·lació afecta la llibertat d’expressió, de consciència, d’empresa, de creació intel·lectual, etc. En un sentit ampli, és una imposició de les condicions de la política sobre la vida arreu on es manifesti la llibertat front el poder establert. Per tant, comporta un abús d’allò que podríem dir instàncies polítiques sobre el sistema social en general. Dit d’una manera diferent, és una tirania del poder polític establert que condiciona arbitràriament per on han d’anar les institucions, l’organització social i la vida de les persones.

Voldria recordar aquí alguns episodis de cancel·lació, que tinc més a prop en el record.  Aquells que vàrem patir el sistema educatiu del tardofranquisme i la transició vàrem viure una època de gran tensió entre el món oficial i el real. La supervivència encara del món oficial ens va menar a suportar desqualificacions i improperis d’un professorat sense cap capacitació pedagògica. Impunitat total, amb abusos sexuals i morals.

Un altra moment de cancel·lació va ser la “mili”. Et tocava anar als llocs més llunyans i estranys a fer unes activitats inútils. Reconegudes així per tothom, es tractava d’una experiència que et garantia la seguretat de maltractaments de tot tipus, l’intent de despersonalitzar-te i de convertir-te en un subjecte sense gaire drets.  

Em ve al cap també la transformació de l’eixample de Barcelona i la coincidència de desenes d’obres totes a l’hora, en un intent compulsiu i intensiu de canviar les formes de vida a la ciutat. D’entrada el cotxe ha estat considerat un “apestat”, i tot val, sense més miraments, per erradicar-lo. A més, l’opció “bonista”, tanmateix ideològica, per altres vehicles de mobilitat personal, ha creat un caos existencial, només comparable al de Rodalies. Avui entrar a Barcelona en cotxe és la mort civil. 

I no dic res de la creació de barris sencers nous, com el que fan al costat de casa meva. Fins quatre fonts de soroll hem de suportar. Portem set anys amb obres, i les que ens queden, amb una invisibilització absoluta del veïnat. L’absència de l’Ajuntament i la manca d’interès per la salut i els drets dels habitants més propers ha estat la tònica habitual. No en saben més. Estic envoltat d’operaris fent soroll tots els dies de l’any, fins i tot festius – van haver de modificar l’ordenança però no fan gaire cas, ni la policia local-. Les obres han afectat l’habitat, l’entorn, el medi ambient, la mobilitat. Un nou món. Ja s’ho faran, deuen pensar els inductors del desastre. 

I per acabar, penso en la interferència excessiva dels polítics en instàncies acadèmiques, que també provoquen cancel·lació. Com acadèmic he viscut en tres ocasions situacions abusives de maltractament innecessari. Qui em conegui ja ho sabrà. A Catalunya es menysprea l’activitat intel·lectual, i se la fica en la dinàmica política d’amics i enemics, encara que ho facis molt bé. Es una gran injustícia, que pretén jerarquitzar o visibilitzar persones segons rebin l’aval del polític de torn. Es la política de les “capelletes” i els partits, que malauradament afecta també la vida intel·lectual, que cancel.la i per tant expulsa de responsabilitats públiques sense previ avís ni transició, o sigui d’avui per dema, a acadèmics que fan correctament la seva feina.  

                                                                           

Civismo y renuncia del Estado. ALFREDO RAMÍREZ NÁRDIZ. EL UNIVERSAL de Cartagena de Indias.

 Civismo y renuncia del Estado

Recientemente pude compartir ideas y reflexiones en un seminario organizado en la italiana ciudad de Lecce, por el profesor Michele Carducci, de la Universidad del Salento, en el que participó el profesor Joan Lluís Pérez Francesch, de la Universidad Autónoma de Barcelona, mi persona y diversos compañeros y estudiantes. La ponencia del profesor Pérez Francesch giró alrededor del civismo. Definirlo, explicar su importancia en la sociedad presente y exponer algunos casos prácticos de su promoción desde las instancias políticas y también docentes. Este seminario me planteó algunas reflexiones que desearía compartirles brevemente.

La sensación que me transmite la palabra civismo es que nos referimos a una serie de comportamientos de los ciudadanos que deberían ser naturales, derivados de una mínima racionalidad personal, que tristemente no se cumplen y que, para lograr que sí se cumplan, se aprueban normas, generalmente locales, para exigirlos. Normas que, no obstante, no se obedecen, llevando a hacer una apelación más o menos moral al civismo, para que sus contenidos sean satisfechos; es decir, usted por sencilla decencia debería respetar el derecho al descanso ajeno y no poner la música a todo volumen en mitad de la noche, pero, como no lo hace, vengo yo Estado y se lo exijo desde una norma. Pero, dado que nadie obedece la norma, en nombre del civismo se apela a la moral y a la ética para solicitar al ciudadano que se autorregule, se porte bien y no haga necesario recurrir a la norma.

Me recuerda mucho a lo que en el mundo mercantil y laboral se llama Responsabilidad Social Empresarial o Corporativa. Obligaciones que deberían ser de sentido común, que el Estado puede imponerlas por ley, pero que prefiere confiar en las empresas para que ellas las regulen mediante códigos internos. En el fondo, tanto en el caso del civismo, como en este, lo que vemos es que el Estado acepta que hay áreas de la convivencia en las que no tiene capacidad de imponer su voluntad, renuncia a hacerlo y apela a los particulares para que se autorregulen.

Pero como dijo el profesor Pérez Francesch en su intervención: la democracia es una forma de gobierno, legitimada popularmente, y debe ser obedecida. Es decir, la apelación al civismo no puede ser una excusa para que el Estado renuncie a exigir sus deberes a los ciudadanos; especialmente un Estado democrático debe y puede hacerlo, y nada, sino la obediencia de todos, cabe esperar.

El meu Papa Francesc

https://www.focnou.cat/producte/foc-nou-518-marc-maig-de-2025/

El pontificat del Papa Francesc ha estat marcat, al meu parer, per un llenguatge, del qual en destacaria conceptes com ara la globalització de la indiferència, la cura de la creació, la misericòrdia, la teologia  de la pobresa, la fraternitat humana. També destacaria el seu paper de líder mundial en la defensa de la pau i contra les guerres. 

Un aspecte que, al meu parer marcarà el futur de l’Església, i en el que s’ha avançat gràcies a les seves directrius, ha estat en el paper de la dona en la governació de la Santa Seu, tot i que en els aspectes  litúrgics no s’ha avançat tant. Francesc ha liderat un projecte d’actualització de les estructures de  l’Església catòlica: la sinodalitat ha estat la gran reforma eclesiàstica, acompanyada del desig de  superació de la “capellanitis”.

Voldria destacar el fet de ser jesuïta i d’arribar a Roma des de la perifèria del món. No hi estàvem acostumats a cap de les dues coses en un Papa. Va ser singular el període en el que encara vivia Benet XVI i es donava la curiositat d’un Papa emèrit. La imatge de les visites a Castel Gandolfo i dels “dos Papes”, va ser realment extraordinària.

El Papa Francesc és el Papa de la senzillesa, de la residència a Santa Marta i de les sabates de carrer, de la superació de la pompa i l’ostentació. Francesc serà sempre un Papa bo, capaç de fer grans coses. 

De la dictadura del proletariat a la tirania operaria, per acabar en la pobresa estructural.

De la dictadura del proletariat a la tirania operària, per acabar en la pobresa estructural

Tota la joventut em van matxacar – en especial a la Universitat- amb la doctrina marxista de la dictadura del proletariat com a mecanisme revolucionari per a implantar el socialisme i el comunisme. Després hem vist que d’allò que ens deien no ha quedat res de res, ni en el radi d’acció soviètic ni en el de la Xina, excepte alguns llocs pintorescos com Corea del Nord o lamentables com a Cuba. Amb el temps el capitalisme rampant va implantar un estat d’obres i serveis, i darrerament la tecnologia, com a vies per assolir cotes més altes d’una teòrica felicitat. La forma de vida que tenim avui en dia està arrelada en la triada cotxe, carreteres, urbanitzacions, de manera que molta gent es passa tot el dia fent desplaçaments insofribles, col·lapsant les vies de transport, engreixant amb els seus diners els pobles que volen ésser ciutats.

Una part important de la gent viu de les obres, les reparacions, les màquines o fa d’oficinista, prestador de serveis, el que sigui però sempre amb la dependència de la mobilitat. No parlo només de la RENFE que és patètica i un autèntic atemptat a la intel·ligència i a la dignitat humanes.  Es tota la forma de vida que domina avui en dia, amb urgències constants, necessitats materials sense aturador, dependències dels tècnics de torn, en un món que li costa sortir de l’ansietat permanent.   

En aquest ambient penso que hi ha una classe social molt estesa, que és la classe operària, la que instal.la de tot, es mou tot el dia prestant els seus serveis, es desplaça constantment, ja sigui per anar a fàbriques, a serveis, i sobretot a la construcció.  Dins la disbauxa general em crida l’atenció el fet de la construcció. Com l’eixample que han construït al meu poble amb un impacte ambiental descomunal. Són edificis que es poden fer en qualsevol indret, que tenen una gran volumetria, monstruosos. De moment han construït quatre fases, a mes de 400.000 € cada pis. Set anys de construcció, de moment, amb tot tipus de situacions abusives, invisibilització del veïnat, tensió amb els antics pobladors de la zona, moltes males maneres, i un paper ben galdós de l’Ajuntament. 

Fins i tot l’Ajuntament ha de permutar patrimoni per tal que no es construeixi tant en aquella zona. I han col·lapsat la mobilitat. Perquè avui ens hem de moure molt d’un lloc a l’altre, amb accidents de tot tipus associats. El resultat és el col·lapse. Ja hi som. En una dinàmica en la que les relacions personals concretes han passat a segon pla, el que interessa es que funcioni l’economia, o ni això, mirar de passar la vida de la millor manera possible, perquè no es poden tenir gaire expectatives. Mentre d’altres destrueixen el paisatge i s’omplen les butxaques. O ni això. 

Ens maltractem fins i tot quan no cal. Aquesta és la nova divisa de les relacions humanes. No sabem tenir cura dels altres i encara menys dels vulnerables i dels exclosos socialment. Hem arribat al final d’un cicle. Arriba la prepotència, la seguretat garantida pel xèrif, l’opressió dels rics sobre els pobres, la molèstia quotidiana. I el món d’una banda augmenta la preocupació per la seguretat, però no per l’educació, el civisme, els valors humans, la sanitat o els serveis. Fixeu-vos en aquestes dades: El 16% dels catalans amb feina viuen sota el llindar de la pobresa; avui un de quatre catalans és pobre, segons l’enquesta de condicions de vida 2024. I encara es pot dir més: el 35% dels menors de 16 anys són pobres. I mentrestant ens diuen que creix l’economia. Si us plau, no veieu que estem tots manipulats i cal recomençar de nou? Sí, però no de la manera com volen alguns. 

Els Valors i principis fundacionals de la Unió Europea en temps d’incertesa i policrisi

 Els Valors i principis fundacionals de la Unió Europea en temps d’incertesa i policrisi

Es reflexiona sobre la importància dels valors i principis constitutius de la Unió Europea en una època que es considera de crisi d’identitat del projecte europeu, que cal revitalitzar davant de greus amenaces com ara la polarització política, la hiperegulació burocràtica, la crisi de les estructures pròpies de l’Estat de dret en alguns Estats membres, les tendències autoritàries de la democràcia il·liberal, les reaccions euro escèptiques de grups polítics populistes, tot plegat en un escenari internacional incert i en un context de “policrisi” de gran complexitat. Hom descriu els reptes actuals de la Unió Europea i la necessitat de mantenir amb èmfasi un perfil propi en el concert internacional. Finalment, es presenten les aportacions al present número de la revista.

Quaderns IEE: Revista de l’Institut d’Estudis Europeus, Vol.4,Núm. 1(2025)3-14

ESTADO SOCIAL Y CULTURA DEL CUIDADO. UNA REFLEXIÓN EN CLAVE DEMOCRÁTICA TRAS LA GESTIÓN DE LA PANDEMIA DEL COVID-19 RE: A DEMOCRATIC REFLECTION FOLLOWING THE MANAGEMENT OF THE COVID-19 PANDEMIC

 ESTADO SOCIAL Y CULTURA DEL CUIDADO. UNA REFLEXIÓN EN CLAVE DEMOCRÁTICA TRAS LA GESTIÓN DE LA PANDEMIA DEL COVID-19 WELFARE STATE AND THE CULTURE OF CARE: A DEMOCRATIC REFLECTION FOLLOWING THE MANAGEMENT OF THE COVID-19 PANDEMIC

Pérez Francesch, Joan Lluís (2024):

Estado social y cultura del cuidado. una reflexión en clave democrática tras la gestión de la pandemia del Covid-19, en:

Cuadernos Manuel Giménez Abad, nr. 28.

DOI: https://doi.org/10.47919/FMGA.CM24.0209