GRAFITS ARREU

Grafits arreu

Cada vegada que passo per la carretera C-17 em quedo atònit per la gran quantitat de grafits que hi ha. Pràcticament no hi ha una paret sense vandalitzar. Son “tags” que identifiquen els seus autors, en una mostra provocativa de reptar les autoritats, que d’altra banda estan absent des de fa anys.

Si malmetre el patrimoni públic és un acte incívic, no netejar la brutícia a les parets, i banalitzar les pintades em sembla una actuació encara més incívica de part de qui hauria de vetllar per tal que l’espai públic estigui cuidat, mínimament net. Es la llei. El pas per la C-17 s’ha convertit en un museu de la deixadesa dels poders públics en no fer absolutament res des de fa anys en relació als grafits que embruten l’entorn.

No hi ha res més antidemocràtic que la deixadesa de funcions, en aquest cas de la Generalitat de Catalunya, perquè no persegueix l’activitat il·legal, per no tenir problemes, per no enfrontar-se amb els antisistemes, per no netejar perquè no hi ha diners, ni segurament ja pressupost. 

La C-17, com molts altres espais d’aquest país – com les persianes de moltíssimes botigues a les ciutats, els trens de la RENFE o les pintades a una part important de parets de la UAB- s’han convertit en espais bruts, on la llei de la selva mana, perquè s’imposa la voluntat de qui embruta per provocar. I no es reacciona de cap manera. Sovint ni es neteja. Alguna vegada es pinta al damunt. 

Alguns pensen que reprimir els grafits, com en general, l’incivisme, és una qüestió ideològica, i més en concret “de dretes”. Es l’estupidesa més gran que es pot pensar. La lluita contra l’incivisme no és un element ideològic. Es la lluita per la democràcia, on els processos de decisió estan sotmesos a lleis, però a lleis producte de la civilització, no a la llei de la selva, que és la llei del més fort. El més fort aquí és qui embruta l’espai públic, sense cap debat previ,  sense deliberació, perquè sap que si hi ha debat se li prohibirà fer-ho. I prohibir els excessos és un element democràtic, per tal d’evitar l’abús i garantir la convivència en llibertat.  

Els provocadors no volen la convivència. Son totalitaris. Només la seva imposició. I cal la reacció davant d’aquest fet inadmissible. Per això parlem del perill de vandalitzar  els espais públics, que són de tothom. No tan sols dels grafiters. I tot això no fa gens de gràcia. 

Si es decideix pintar de nou el cost l’assumeix la col·lectivitat. Un abús de barruts. Però encara em sembla més de cara dures no pintar ni fer res amb el motiu de que costa diners la neteja.

Penso que vivim en una greu confusió mental. La democràcia és una forma de govern, no de desgovern. I l’autoritat té el seu paper a l’hora de garantir la convivència. La democràcia exigeix reprimir la brutícia, l’incivisme i els problemes de convivència. No mirar cap a una altra banda per no tenir problemes. Perquè el problema realment és la deslegitimació de les autoritats que han de fer complir les lleis a tothom, els bruts i provocadors també.

El TERMCAT publica la Terminologia de la corrupció i la transparència

El TERMCAT publica la Terminologia de la corrupció i la transparència, que aplega prop de dos-cents termes rellevants en els àmbits de la corrupció i de la transparència. 

És una obra d’autoria conjunta entre el TERMCAT, el Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció (GREPIIC) i la Universitat Autònoma de Barcelona.

La corrupció representa una amenaça greu per al bon funcionament de les institucions públiques, afecta directament la confiança de la ciutadania en els òrgans de govern i els representants polítics i debilita l’estat de dret. Davant d’aquesta realitat, es fa imprescindible promoure pràctiques de transparència i de rendició de comptes, de govern obert i participació ciutadana. 

Aquesta terminologia vol contribuir a definir els termes més destacats relacionats amb la corrupció i la transparència. La selecció dels termes prové dels treballs desenvolupats pel GREPIIC, el qual té com a objectiu principal investigar sobre la història de la corrupció política, la transparència i el bon govern en les societats contemporànies. Així, el contingut del diccionari inclou termes estrictament jurídics, històrics, polítics o socials, juntament amb termes usats principalment en contextos periodístics i d’altres més propis d’un registre argòtic o col·loquial.

Els termes estan agrupats en tres àrees conceptuals: la regulació jurídica i el marc penal de la corrupció (amb termes com aforament, comissió il·legal, desfalc, evasió fiscal, injúria o tràfic d’influències), les males pràctiques (per exemple, clientelisme, engegar el ventilador o descobrir el pastís) i la transparència i les bones pràctiques (codi ètic, decència, integritat pública, mans netes o rendició de comptes, entre altres). 

Cada entrada del diccionari inclou una o més denominacions catalanes, equivalents en castellà, una definició, i, sovint, notes explicatives que proporcionen més informació sobre el terme.

Com a material de difusió complementari, també s’ha elaborat un carrusel visual per a les xarxes socials amb una selecció dels termes més representatius. 

El recull forma part de la col·lecció de Diccionaris en Línia del TERMCAT, que ofereix actualment més de 180 títols dedicats a diversos camps d’especialitat, i es pot consultar al web del TERMCAT.

 ASSESSORAMENT CIENTÍFIC 

Coordinació: Joan Lluís Pérez Francesch 

Catedràtic de Dret Constitucional. Universitat Autònoma de Barcelona 

Un any de català al Congrés dels Diputats

Un any de català al Congrés dels Diputats 

Resum

L’actual XV legislatura ha començat amb la incorporació de l’ús de la llengua catalana i d’altres llengües oficials diferents del castellà al Congrés dels Diputats. El debat previ a la reforma del Reglament es va poder fer també en aquestes llengües gràcies a la interpretació favorable de la presidenta de la cambra, que va exercir la funció de suplència del Reglament. Vist amb la perspectiva de més d’un any de funcionament d’aquesta reforma entenem que el resultat és positiu però s’ha d’acabar d’implementar en alguns aspectes, com ara poder presentar documents només en català o en les altres llengües oficials diferents del castellà. De moment, els diputats han de presentar els escrits en totes dues llengües. La previsió és que abans d’acabar l’any 2024 els diputats han de poder presentar escrits al Congrés únicament en català. En tot cas, en aquest treball es fa notar que l’ús del català al Congrés dels Diputats és més ampli que al Senat, amb la incoherència que això comporta si entenem que aquesta darrera cambra és definida com de representació territorial. També es compara amb el Parlament Europeu, on de moment el català no té caràcter oficial, tot i les pressions des del Govern espanyol, instigat pels partits catalans ERC i Junts. Aquest treball parteix de la constatació de l’absència d’una política lingüística plurilingüe a l’Estat espanyol, la qual s’expressa en les regulacions únicament deutores de l’aritmètica parlamentària, sense cap model estructural.

L'incivisme que ens envolta.

 L'incivisme que ens envolta

Al "Tot es mou" hem volgut posar el focus en l'incivisme que ens envolta. Creixen les actituds incíviques de la gent i cada vegada és més habitual trobar deixalles, pintades o, fins i tot, excrements al mig dels carrers i places de les nostres ciutats, però també a les platges, als boscos i en espais protegits. N'hem parlat amb el director de l'Observatori de la Convivència i el Civisme a Catalunya (UAB), en Joan Lluís Pérez Francesch.

El qüestionament de PP i tribunals a l'amnistia deixa en l'aire la seva aplicació

 El qüestionament de PP i tribunals a l'amnistia deixa en l'aire la seva aplicació

Josep Lluís Martí, professor de Filosofia del Dret de la UPF, i Joan Lluís Pérez Francesh, professor de Dret Constitucional de la UAB, opinen que si el TC avala la llei, el Suprem posarà tots els "bastons a les rodes" que pugui per endarrerir la seva aplicació individual i directa, presentant, per exemple, una prejudicial al TJUE.

(...)

Josep Lluís Martí, professor de Filosofia del Dret de la UPF, i Joan Lluís Pérez Francesh, professor de Dret Constitucional de la UAB, coincideixen a opinar que el Suprem ha fet una interpretació "malintencionada", "no vàlida jurídicament" o "inventada" de la malversació, en considerar que encara que els líders polítics no guanyessin diners, se'n van deixar de gastar dels seus propis estalvis per tirar endavant el procés independentista. "No hi ha hagut en cap moment la voluntat d'aplicar la llei, sinó d'obstaculitzar-la per raons polítiques", diu Pérez Francesch.

(...)

Tant per a Pérez Francesch com per a Martí, si el TC avala la llei, el Suprem posarà tots els "bastons a les rodes" que pugui per endarrerir la seva aplicació individual i directa, presentant, per exemple, una prejudicial al TJUE com ja ha advertit. Martí veu "inacceptable democràticament el to d'arrogància institucional i menyspreu al poder legislatiu" que fa servir el Suprem per denegar l'amnistia, i creu que jugarà "totes les cartes, tot i saber que és una batalla perduda, per guanyar temps per si canvien les majories al TC".

(...)

Els dos professors creuen que el TC, en la sentència que avali la llei, podria, tot i que no és la seva funció, donar pistes sobre una possible interpretació de la malversació que ja prefiguri com es resoldran els recursos d'empara.

La partitocràcia nostra de cada dia i la cancel·lació acadèmica

Darrerament es parla sovint de cancel·lació per a fer referència a una interferència demolidora de la política sobre l’activitat acadèmica, com la que pretén l’administració Trump sobre la Universitat de Harvard. Aquesta és la més cridanera de totes, per l’autoritarisme de l’actual administració nord-americana. Però també a casa nostra hi ha episodis de cancel·lació, motivats per la presència descontrolada de polítics en llocs de direcció que es pensen que poden capgirar organitzacions que financen o hi participen de forma preeminent. Sovint és la pura arbitrarietat el que guia aquestes decisions, o el fet de retre comptes més al partit o al superior administratiu que al propi òrgan sobre el que apliquen les seves dèries. 

De fet, la cancel·lació em sembla greu perquè afecta la llibertat d’expressió, de consciència, d’empresa, de creació intel·lectual, etc. En un sentit ampli, és una imposició de les condicions de la política sobre la vida arreu on es manifesti la llibertat front el poder establert. A casa nostra, programes de direccions generals, organismes autònoms i consorcis, son víctimes de desaprensius immersos en la dinàmica del partidisme o per què no dir-ho, del sectarisme. En ocasions la vida acadèmica a casa nostra també es veu condicionada per aquesta xacra, que comporta un abús de les instàncies polítiques sobre el sistema universitari, acadèmic o científic. En un sentit ampli, es tracta d’una tirania del poder polític establert que condiciona arbitràriament per on han d’anar les institucions, i fins i tot l’organització social i la vida de les persones. Al meu parer, aquesta activitat va molt més enllà del que el sistema democràtic pot permetre, per l’absència de controls efectius i per una nefasta concepció dels partits polítics com a empreses de col·locació del seu personal, amics o propers pel motiu que sigui. 

A l’estat espanyol en el seu conjunt la partitocràcia està molt instal·lada, i les portes giratòries també. L’amiguisme polític també. El grau de politització de l’administració és escandalós. I quan no hi ha prou amb l’estricte control administratiu es completa per l’absència de contrapesos judicials efectius com ara amb la doctrina de la  “discrecionalitat tècnica”. La situació és alarmant perquè és incompatible amb un Estat democràtic. No és de rebut que els partits actuïn com a sectes, en ocasions dirigides per persones amb molt poca formació. 

 

Històries de cancel·lació

Darrerament es parla sovint de la teoria de la cancel·lació. També la revista Valors se n’ha fet ressò en un número (n. 213, d’abril de 2023). Es parla de cancel·lació per a fer referència a una interferència demolidora de la política, com la que pretén l’administració Trump sobre la Universitat de Harvard. De fet, la cancel·lació afecta la llibertat d’expressió, de consciència, d’empresa, de creació intel·lectual, etc. En un sentit ampli, és una imposició de les condicions de la política sobre la vida arreu on es manifesti la llibertat front el poder establert. Per tant, comporta un abús d’allò que podríem dir instàncies polítiques sobre el sistema social en general. Dit d’una manera diferent, és una tirania del poder polític establert que condiciona arbitràriament per on han d’anar les institucions, l’organització social i la vida de les persones.

Voldria recordar aquí alguns episodis de cancel·lació, que tinc més a prop en el record.  Aquells que vàrem patir el sistema educatiu del tardofranquisme i la transició vàrem viure una època de gran tensió entre el món oficial i el real. La supervivència encara del món oficial ens va menar a suportar desqualificacions i improperis d’un professorat sense cap capacitació pedagògica. Impunitat total, amb abusos sexuals i morals.

Un altra moment de cancel·lació va ser la “mili”. Et tocava anar als llocs més llunyans i estranys a fer unes activitats inútils. Reconegudes així per tothom, es tractava d’una experiència que et garantia la seguretat de maltractaments de tot tipus, l’intent de despersonalitzar-te i de convertir-te en un subjecte sense gaire drets.  

Em ve al cap també la transformació de l’eixample de Barcelona i la coincidència de desenes d’obres totes a l’hora, en un intent compulsiu i intensiu de canviar les formes de vida a la ciutat. D’entrada el cotxe ha estat considerat un “apestat”, i tot val, sense més miraments, per erradicar-lo. A més, l’opció “bonista”, tanmateix ideològica, per altres vehicles de mobilitat personal, ha creat un caos existencial, només comparable al de Rodalies. Avui entrar a Barcelona en cotxe és la mort civil. 

I no dic res de la creació de barris sencers nous, com el que fan al costat de casa meva. Fins quatre fonts de soroll hem de suportar. Portem set anys amb obres, i les que ens queden, amb una invisibilització absoluta del veïnat. L’absència de l’Ajuntament i la manca d’interès per la salut i els drets dels habitants més propers ha estat la tònica habitual. No en saben més. Estic envoltat d’operaris fent soroll tots els dies de l’any, fins i tot festius – van haver de modificar l’ordenança però no fan gaire cas, ni la policia local-. Les obres han afectat l’habitat, l’entorn, el medi ambient, la mobilitat. Un nou món. Ja s’ho faran, deuen pensar els inductors del desastre. 

I per acabar, penso en la interferència excessiva dels polítics en instàncies acadèmiques, que també provoquen cancel·lació. Com acadèmic he viscut en tres ocasions situacions abusives de maltractament innecessari. Qui em conegui ja ho sabrà. A Catalunya es menysprea l’activitat intel·lectual, i se la fica en la dinàmica política d’amics i enemics, encara que ho facis molt bé. Es una gran injustícia, que pretén jerarquitzar o visibilitzar persones segons rebin l’aval del polític de torn. Es la política de les “capelletes” i els partits, que malauradament afecta també la vida intel·lectual, que cancel.la i per tant expulsa de responsabilitats públiques sense previ avís ni transició, o sigui d’avui per dema, a acadèmics que fan correctament la seva feina.  

                                                                           

Civismo y renuncia del Estado. ALFREDO RAMÍREZ NÁRDIZ. EL UNIVERSAL de Cartagena de Indias.

 Civismo y renuncia del Estado

Recientemente pude compartir ideas y reflexiones en un seminario organizado en la italiana ciudad de Lecce, por el profesor Michele Carducci, de la Universidad del Salento, en el que participó el profesor Joan Lluís Pérez Francesch, de la Universidad Autónoma de Barcelona, mi persona y diversos compañeros y estudiantes. La ponencia del profesor Pérez Francesch giró alrededor del civismo. Definirlo, explicar su importancia en la sociedad presente y exponer algunos casos prácticos de su promoción desde las instancias políticas y también docentes. Este seminario me planteó algunas reflexiones que desearía compartirles brevemente.

La sensación que me transmite la palabra civismo es que nos referimos a una serie de comportamientos de los ciudadanos que deberían ser naturales, derivados de una mínima racionalidad personal, que tristemente no se cumplen y que, para lograr que sí se cumplan, se aprueban normas, generalmente locales, para exigirlos. Normas que, no obstante, no se obedecen, llevando a hacer una apelación más o menos moral al civismo, para que sus contenidos sean satisfechos; es decir, usted por sencilla decencia debería respetar el derecho al descanso ajeno y no poner la música a todo volumen en mitad de la noche, pero, como no lo hace, vengo yo Estado y se lo exijo desde una norma. Pero, dado que nadie obedece la norma, en nombre del civismo se apela a la moral y a la ética para solicitar al ciudadano que se autorregule, se porte bien y no haga necesario recurrir a la norma.

Me recuerda mucho a lo que en el mundo mercantil y laboral se llama Responsabilidad Social Empresarial o Corporativa. Obligaciones que deberían ser de sentido común, que el Estado puede imponerlas por ley, pero que prefiere confiar en las empresas para que ellas las regulen mediante códigos internos. En el fondo, tanto en el caso del civismo, como en este, lo que vemos es que el Estado acepta que hay áreas de la convivencia en las que no tiene capacidad de imponer su voluntad, renuncia a hacerlo y apela a los particulares para que se autorregulen.

Pero como dijo el profesor Pérez Francesch en su intervención: la democracia es una forma de gobierno, legitimada popularmente, y debe ser obedecida. Es decir, la apelación al civismo no puede ser una excusa para que el Estado renuncie a exigir sus deberes a los ciudadanos; especialmente un Estado democrático debe y puede hacerlo, y nada, sino la obediencia de todos, cabe esperar.

El meu Papa Francesc

https://www.focnou.cat/producte/foc-nou-518-marc-maig-de-2025/

El pontificat del Papa Francesc ha estat marcat, al meu parer, per un llenguatge, del qual en destacaria conceptes com ara la globalització de la indiferència, la cura de la creació, la misericòrdia, la teologia  de la pobresa, la fraternitat humana. També destacaria el seu paper de líder mundial en la defensa de la pau i contra les guerres. 

Un aspecte que, al meu parer marcarà el futur de l’Església, i en el que s’ha avançat gràcies a les seves directrius, ha estat en el paper de la dona en la governació de la Santa Seu, tot i que en els aspectes  litúrgics no s’ha avançat tant. Francesc ha liderat un projecte d’actualització de les estructures de  l’Església catòlica: la sinodalitat ha estat la gran reforma eclesiàstica, acompanyada del desig de  superació de la “capellanitis”.

Voldria destacar el fet de ser jesuïta i d’arribar a Roma des de la perifèria del món. No hi estàvem acostumats a cap de les dues coses en un Papa. Va ser singular el període en el que encara vivia Benet XVI i es donava la curiositat d’un Papa emèrit. La imatge de les visites a Castel Gandolfo i dels “dos Papes”, va ser realment extraordinària.

El Papa Francesc és el Papa de la senzillesa, de la residència a Santa Marta i de les sabates de carrer, de la superació de la pompa i l’ostentació. Francesc serà sempre un Papa bo, capaç de fer grans coses. 

De la dictadura del proletariat a la tirania operaria, per acabar en la pobresa estructural.

De la dictadura del proletariat a la tirania operària, per acabar en la pobresa estructural

Tota la joventut em van matxacar – en especial a la Universitat- amb la doctrina marxista de la dictadura del proletariat com a mecanisme revolucionari per a implantar el socialisme i el comunisme. Després hem vist que d’allò que ens deien no ha quedat res de res, ni en el radi d’acció soviètic ni en el de la Xina, excepte alguns llocs pintorescos com Corea del Nord o lamentables com a Cuba. Amb el temps el capitalisme rampant va implantar un estat d’obres i serveis, i darrerament la tecnologia, com a vies per assolir cotes més altes d’una teòrica felicitat. La forma de vida que tenim avui en dia està arrelada en la triada cotxe, carreteres, urbanitzacions, de manera que molta gent es passa tot el dia fent desplaçaments insofribles, col·lapsant les vies de transport, engreixant amb els seus diners els pobles que volen ésser ciutats.

Una part important de la gent viu de les obres, les reparacions, les màquines o fa d’oficinista, prestador de serveis, el que sigui però sempre amb la dependència de la mobilitat. No parlo només de la RENFE que és patètica i un autèntic atemptat a la intel·ligència i a la dignitat humanes.  Es tota la forma de vida que domina avui en dia, amb urgències constants, necessitats materials sense aturador, dependències dels tècnics de torn, en un món que li costa sortir de l’ansietat permanent.   

En aquest ambient penso que hi ha una classe social molt estesa, que és la classe operària, la que instal.la de tot, es mou tot el dia prestant els seus serveis, es desplaça constantment, ja sigui per anar a fàbriques, a serveis, i sobretot a la construcció.  Dins la disbauxa general em crida l’atenció el fet de la construcció. Com l’eixample que han construït al meu poble amb un impacte ambiental descomunal. Són edificis que es poden fer en qualsevol indret, que tenen una gran volumetria, monstruosos. De moment han construït quatre fases, a mes de 400.000 € cada pis. Set anys de construcció, de moment, amb tot tipus de situacions abusives, invisibilització del veïnat, tensió amb els antics pobladors de la zona, moltes males maneres, i un paper ben galdós de l’Ajuntament. 

Fins i tot l’Ajuntament ha de permutar patrimoni per tal que no es construeixi tant en aquella zona. I han col·lapsat la mobilitat. Perquè avui ens hem de moure molt d’un lloc a l’altre, amb accidents de tot tipus associats. El resultat és el col·lapse. Ja hi som. En una dinàmica en la que les relacions personals concretes han passat a segon pla, el que interessa es que funcioni l’economia, o ni això, mirar de passar la vida de la millor manera possible, perquè no es poden tenir gaire expectatives. Mentre d’altres destrueixen el paisatge i s’omplen les butxaques. O ni això. 

Ens maltractem fins i tot quan no cal. Aquesta és la nova divisa de les relacions humanes. No sabem tenir cura dels altres i encara menys dels vulnerables i dels exclosos socialment. Hem arribat al final d’un cicle. Arriba la prepotència, la seguretat garantida pel xèrif, l’opressió dels rics sobre els pobres, la molèstia quotidiana. I el món d’una banda augmenta la preocupació per la seguretat, però no per l’educació, el civisme, els valors humans, la sanitat o els serveis. Fixeu-vos en aquestes dades: El 16% dels catalans amb feina viuen sota el llindar de la pobresa; avui un de quatre catalans és pobre, segons l’enquesta de condicions de vida 2024. I encara es pot dir més: el 35% dels menors de 16 anys són pobres. I mentrestant ens diuen que creix l’economia. Si us plau, no veieu que estem tots manipulats i cal recomençar de nou? Sí, però no de la manera com volen alguns. 

Els Valors i principis fundacionals de la Unió Europea en temps d’incertesa i policrisi

 Els Valors i principis fundacionals de la Unió Europea en temps d’incertesa i policrisi

Es reflexiona sobre la importància dels valors i principis constitutius de la Unió Europea en una època que es considera de crisi d’identitat del projecte europeu, que cal revitalitzar davant de greus amenaces com ara la polarització política, la hiperegulació burocràtica, la crisi de les estructures pròpies de l’Estat de dret en alguns Estats membres, les tendències autoritàries de la democràcia il·liberal, les reaccions euro escèptiques de grups polítics populistes, tot plegat en un escenari internacional incert i en un context de “policrisi” de gran complexitat. Hom descriu els reptes actuals de la Unió Europea i la necessitat de mantenir amb èmfasi un perfil propi en el concert internacional. Finalment, es presenten les aportacions al present número de la revista.

Quaderns IEE: Revista de l’Institut d’Estudis Europeus, Vol.4,Núm. 1(2025)3-14

ESTADO SOCIAL Y CULTURA DEL CUIDADO. UNA REFLEXIÓN EN CLAVE DEMOCRÁTICA TRAS LA GESTIÓN DE LA PANDEMIA DEL COVID-19 RE: A DEMOCRATIC REFLECTION FOLLOWING THE MANAGEMENT OF THE COVID-19 PANDEMIC

 ESTADO SOCIAL Y CULTURA DEL CUIDADO. UNA REFLEXIÓN EN CLAVE DEMOCRÁTICA TRAS LA GESTIÓN DE LA PANDEMIA DEL COVID-19 WELFARE STATE AND THE CULTURE OF CARE: A DEMOCRATIC REFLECTION FOLLOWING THE MANAGEMENT OF THE COVID-19 PANDEMIC

Pérez Francesch, Joan Lluís (2024):

Estado social y cultura del cuidado. una reflexión en clave democrática tras la gestión de la pandemia del Covid-19, en:

Cuadernos Manuel Giménez Abad, nr. 28.

DOI: https://doi.org/10.47919/FMGA.CM24.0209