Les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 14 de febrer presenten algunes característiques que caldria recordar. Primer la celebració en plena pandèmia, en contra dels criteris sanitaris i epidemiològics, amb un contundent activisme judicial, com a resposta a un decret d’ajornament amb dèbil suport jurídic, atès que el sufragi és un dret fonamental. Segon, ni el Govern central va moure un dit per adaptar el decret d’estat d’alarma, ni la Generalitat va elaborar noves normes ni reaccionà amb més recursos. Com si fos un fatalisme, i dins una gran confusió comunicativa, les eleccions es mantingueren en la data inicialment plantejada, amb una tasca organitzativa elogiable de la direcció general de participació ciutadana de la Generalitat de Catalunya, per tal de que fossin el més segures possible.
Els resultats ens mostren sobretot tendències, tant a la comarca com a tot el país. Voldria destacar l’ensorrament de C’s i el PP, i l’ascens de Vox, que recull el vot de la insatisfacció i el malestar, en una porta oberta els anys anteriors per les primeres forces esmentades. El PSC recull també una part dels vots antinacionalistes i puja de forma ostensible en relació als diputats que tenia al Parlament, mentre que En Comú-Podem es manté en un cert estancament. Pel que fa a la CUP augmenten en representants. Les dues grans opcions independentistes mantenen el seu pes, ara més decantat cap a ERC. D’altres, com el Pdecat no obtenen representació.
Els relats postelectorals passen pel gran pes de l’abstenció –normal en les circumstàncies excepcionals de la pandèmia i les incerteses del procés electoral- que se situa en un 46, 4%, del cens, tot i que en cap cas deslegitima el resultat electoral; la victòria del PSC en vots, i empatat a escons amb ERC, que pot generar l’imaginari del govern d’esquerres a Catalunya, a imitació del de Madrid, somni humit de Pedro Sánchez i d’altres també aquí; la consolidació i fins i tot augment de l’opció independentista, majoritària en vots i escons, tot i les relacions difícils entre Junts i ERC, amb la CUP com a novament element a tenir en joc a la investidura.
Urgeix superar la inestabilitat institucional a la Generalitat (hi ha una munió de càrrecs que ha d’escollir el Parlament que no es poden renovar per manca d’acord), i que es vagi allunyant l’imaginari del 155, de la repressió i de la degradació de les institucions catalanes. Com que hi ha dos mesos per a formar govern des del primer intent, sembla raonable esperar que aquest es pugui formar i no anar a noves eleccions, on alguns es volen situar.
No es pot analitzar el resultat electoral i la necessitat de pactes posteriors, sense tenir en compte el conflicte polític no resolt entre la Generalitat i les institucions centrals de l’Estat, amb un plantejament a curt termini que no porta a res més que fer més gran el problema.
Les eleccions no es guanyen o es perden, i menys en un sistema parlamentari com el que hi ha a Catalunya o a Espanya. Les eleccions són la plataforma de llançament de la democràcia representativa per tal de formar govern amb el màxim suport parlamentari i amb les millors condicions per a fer la seva funció, que és dirigir la política. El President i el govern de la Generalitat que es constitueixin ho haurien de ser, a parer meu, a favor del sentit de la història, de la qual no es pot passar pàgina, com si el passat recent no hagués existit. I això vol dir que les forces independentistes han de dirigir el procés per a sortir de l’atzucac en el que hi som des de fa massa temps. I cadascú hauria de saber estar al seu lloc, amb sentit de país i amb realisme.
(El9Nou, 22/2/21)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada