EL DICTAMEN SOBRE LA SECESSIÓ DEL QUEBEC: EQUILIBRI I
ORFEBRERIA
Imperi de la llei, principi democràtic, federalisme i
drets de les minories
Un dels documents que més ha impactat en el debat sobre
el dret a decidir dels pobles ha estat el dictamen emès pel Tribunal Suprem del
Canadà, on malgrat afirmar que el Quebec no té un dret a la secessió
unilateral, dibuixa no obstant una via a partir del principi democràtic per
permetre la celebració d’un referèndum per a la independència i, en cas d'una
victòria clara del "sí", una negociació posterior. Un exemple de com
cal interpretar les lleis: en el moment i per a la societat actual, fent
possible la resolució política dels conflictes polítics.
Fa més de vint anys
de l’opinió consultiva emesa pel Tribunal Suprem del Canadà sobre la secessió
del Quebec,[1]
expressió d’una concepció deferent amb les pretensions de reivindicació
nacional o d’independència. Tot un conjunt de regles i criteris interpretatius
per a la secessió, amb una perspectiva absolutament diferent a la que
malauradament estem acostumats a l’Estat espanyol. En aquest cas hem
experimentat la resolució violenta, tallant, en nom de la sobirania nacional
com un ens metafísic, prejurídic, a tot intent de votació o resolució
democràtica, sovint sense ni tan sols escoltar. La secessió o
l’autodeterminació, habitualment, són aspectes que s’assoleixen més per mitjans
fàctics, és a dir, amb suport de la comunitat internacional o de les grans
potències, més que no pas gràcies a acords jurídico-polítics. Per això la
resolució del conflicte entre el Canadà i el Quebec es converteix en un cas
interessant a estudiar.
El Dictamen de 20
d’agost de 1998
El Dictamen que
analitzem, de 20 d’agost de 1998, ens mostra com el dret pot gestionar aquest
tipus de conflictes de base nacional de forma civilitzada. Es tracta d’un
exemple d’equilibri entre diversos principis, tots considerats igualment
importants: imperi de la llei, principi democràtic, federalisme i drets de les
minories.
Al Canadà la
convivència entre francòfons i anglòfons és un fet difícil des de la fundació
de la federació. Un exemple n’és la reivindicació de més autonomia per al
Quebec, primer impulsada pel Parti Liberal du Quebec (PL) [Partit Liberal del
Quebec] i més tard pel Partit Québécois (PQ) [Partit Quebequès]. Aquest darrer
organitzà un primer referèndum consultiu de «sobirania-associació» entre iguals amb la
resta del Canadà, en el que plantejà una autorització per la negociació amb el
Govern de Canadà, per tal d’obtenir un nou estatus. Celebrat el 1980, el «No»
es va imposar amb el 59,5% dels vots. En aquesta derrota tingué un paper
important el Primer Ministre Pierre Trudeau (1919-2000) i la seva proposta de
reforma de la constitució federal, plantejada com un fre reactiu. Així, el 1982
aquesta va ser acceptada per les províncies anglòfones però no pel Quebec,
perquè entenia que com a part constituent del Canadà
gaudia del dret de veto a l’esmentada reforma constitucional, com ja s’havia
fet en el passat el 1964 i el 1971.
El
Tribunal Suprem en un dictamen de 28 de setembre de 1981 —com a conseqüència de la
sol·licitud formulada pel govern federal— va establir que ni les lleis ni les convencions constitucionals
exigien unanimitat per a reformar la Constitució; només un nivell «adequat» d’acord entre les províncies o Estats membres
de la federació. El 6 de desembre, el Tribunal Suprem va sentenciar, a tenor
del seu dictamen anterior, que la Llei Constitucional de 1982 era vàlida perquè
no existia un dret de veto del Quebec. El Govern federal es plantejà fer
propostes a les províncies però no aconseguí que totes les acceptessin, de
manera que es pot considerar que el problema no era tan sols una cosa del
Quebec. El 1982 hom aprovà la reforma constitucional, amb l’oposició de
l’Assemblea Nacional de Quebec. La tensió entre el Quebec i el Canadà continuà
cada cop amb més força.[2]
Els liberals de
Jean Chrétien (1943) al govern del Canadà i el PQ de Jacques Parizeau
(1930-2015) al Quebec es distanciaren molt. Aleshores, aquests darrers van
organitzar el 1995 des del Govern de Quebec un nou referèndum, que no van
guanyar per un estret marge de 50.000 vots ¾49,44% de vots favorables contra un 50,56% de
vots contraris. El Govern de Quebec, amb un nou Primer Ministre, Lucien Bouchard (1938), va prometre un tercer
referèndum si guanyava les eleccions de 1998. Les diferències entre els dos
governs estaven molt a flor de pell.
Cal destacar
l’estratègia del govern federal per a desactivar les pretensions secessionistes
del Quebec.
Per a fer front a
l’allau de peticions del Quebec, el govern federal d’Ottawa va promoure
l’aprovació d’una llei federal que reconeixia el Quebec com a «societat distinta». Al mateix temps va
demanar al Tribunal Suprem el 30 de setembre de 1996, que aclarís les
condicions d’un tercer referèndum i d’una possible secessió. El Govern del
Quebec no hi participà en el procés perquè entenia que el Tribunal Suprem
estava actuant com un òrgan en el que no hi tenia representació ¾això va fer que actués el que s’anomena «amicus curiae», un tercer que actua per
tal de defensar els interessos d’una part que no hi és formalment. En aquest
context es produeix la Reference Re Secession of Quebec /Renvoi relatif à la sécession du Québec [Dictamen
relatiu a la secessió del Quebec], del 20 d’agost de 1998,
on es dona resposta a les tres demandes del govern federal i que en síntesi
podem ordenar de la següent manera:
1) La
Constitució canadenca no permet la
secessió unilateral de Quebec.
2) El Dret
internacional no reconeix un dret a la secessió unilateral de Quebec.
3) Com que respon
negativament a les dues qüestions anteriors, no troba necessari establir quin
dels dos drets hauria d'aplicar-se amb preferència.
Però més enllà de
les respostes concretes, el que és important és el to de les seves
argumentacions, que volen ser comprensibles i clares, amb una combinació
d’arguments derivats del principi federal, la democràcia, la normativitat
constitucional i el respecte a les minories. El Tribunal constata la
inconstitucionalitat de la via unilateral que ha seguit el Quebec en el seu
intent de secessió del Canadà, tan el 1980 com el 1995.
Ara bé, pel Tribunal Suprem, la Constitució està
formada no tan sols pel text escrit sinó per «tot el sistema de regles
i principis que regeixen l’exercici del poder constitucional».[3] D’aquí en dedueix que res impedeix que el govern del Quebec plantegi un
projecte de referèndum d’independència amb una «pregunta clara», a la que respongui «una majoria clara» de quebequesos. Es
tractaria d’un pas vers la reformulació del pacte federal expressat a la
Constitució, que obligaria jurídicament al govern federal a negociar el nou
estatus del Quebec, encara que això no estigui regulat en el text escrit.
En efecte, de la
conjuminació dels principis esmentats més amunt, —federal, democràtic, de legalitat
i de respecte als drets de les minories—, neix el «deure per a les dues parts
de negociar una modificació constitucional, amb l’objectiu de satisfer el desig
de la província de realitzar la secessió». El Tribunal Suprem argumenta que hi
ha l’obligació de negociar i que si així no es fa per una de les parts, aquest
fet repercutirà en la manca de legitimitat davant la comunitat internacional.
També insisteix en la importància de la claredat de la pregunta del referèndum
i de la majoria social necessària que impulsi les mesures de separació. Un
requeriment per als polítics que han de gestionar el procés.
El Tribunal Suprem
apareix com una institució arbitral, no de part ni contra ningú, tot donant
arguments per plantejar la secessió però també la reforma constitucional, i el
que és més important: donant pautes per a una negociació política de bona fe,
que porti allà on decideixi la voluntat popular. Aquest fet integrador és
summament interessant, atès que en situacions on es vol exercir la secessió es
necessiten institucions inclusives, sensibles a les demandes de les dues parts
en conflicte i que, com veurem que ha passat al Canadà, poden fins i tot
desactivar-la.
Cal remarcar que el
sistema constitucional del Canadà es basa en la sobirania parlamentària ¾provinent de la tradició britànica¾ i considera el referèndum com un element
excepcional. Malgrat aquest fet, res ha impedit donar entrada a aquesta tècnica
de participació directa, instada des de les pròpies autoritats provincials,
atès l’interès de trobar una solució a un problema polític de gran magnitud i
amb moltes arestes. Ara bé, el centre de gravetat de la solució es trasllada a
un segon moment, el de «l’actuació del legislador» definint què és una «pregunta clara» i «una majoria clara» per tal de decidir
quelcom legítimament. El Tribunal Suprem no defineix aquest terme, perquè és
deferent amb aquells que han de fer política, és a dir, el legislador, tot i que
condueix a la conseqüent disparitat de criteris si ens atenem a la Llei de
Claredat del Parlament federal o a la perspectiva de l’Assemblea Nacional del
Quebec. Examinem tot seguit aquesta disparitat.
Disparitat de criteris interpretatius sobre la claredat
Al 2000, Stephane
Dion (1955),[4]
ministre federal impulsor de la llei de la claredat referendària, anomenada Loi donnant effet à l’exigence de clarté
formulée par la Cour suprême du Canada dans son avis sur le Renvoi sur la
sécession du Québec [Llei per donar
efecte a l'exigència de claredat formulada pel Tribunal Suprem del Canadà en el
seu dictamen sobre la referència sobre la secessió del Quebec] inspirada en el dictamen de l’Alt Tribunal,
aconseguí aprovar aquest text que no definia de cap manera la claredat de la
majoria, perquè el que l’interessava era dificultar la secessió; així, deixava
en mans del Parlament canadenc la determinació de què s'entenia per «majoria clara» en cas d'un
nou referèndum de secessió al Quebec. La lògica de la llei era demanar majories
qualificades com les que es demanen en els processos de reforma constitucional.
També s’esforçà en introduir un element nou: la divisibilitat del Quebec, com
la del mateix Canadà.[5]
Els criteris per
tal de determinar la claredat van ser: deixar clara la voluntat de la província
de deixar de formar part de Canadà i de formar un Estat independent —no altres
indicadors com millores de finançament—; i l’establiment d’elements per a una
negociació bilateral: repartiment
d’actius i passius, delimitació de les fronteres, drets dels pobles indígenes,
i protecció dels drets de les minories.
Al Quebec no li
semblà gens bé allò establert en la Llei de la Claredat, entre d’altres raons
perquè entenia que s’allunyava de la bilateralitat, i posava en mans del
Parlament federal la determinació final de què és la claredat, a més d'exigir
la participació de totes les províncies en la reforma del pacte constitucional.
El Parlament federal va fer una regulació legislativa «segons la qual podia
decretar —unilateralment i arbitrària— la claredat a priori de la pregunta del
referèndum i la claredat a posteriori del seu resultat».[6]
Davant d’aquesta
insatisfacció, el Quebec concretà la seva interpretació del dictamen mitjançant
la Loi sur l'exercice des droits
fondamentaux et des prérogatives du peuple québécois et de l'État du Québec,
aprovada al 2001 [Llei d’exercici dels drets fonamentals i les prerrogatives del
poble del Quebec i de l’Estat del Quebec]. Hi consagrà el dret
d'autodeterminació i la fixació com a
fórmula guanyadora d'un hipotètic referèndum el 50% + 1 dels vots.[7]
La constitucionalitat de la Llei va ser qüestionada per un petit grup unionista
del Quebec, el Parti Egalité, i pel propi govern federal, però el Tribunal
Superior del Quebec en va declarar la seva constitucionalitat, per la qual cosa
el govern federal va presentar recurs amb els arguments de la llei de la
claredat, insistint en que la secessió del Quebec només seria possible amb una
esmena a la Constitució canadenca posterior a una negociació.
Avui ens trobem
amb que les dues lleis, la federal i la
del Quebec, són constitucionalment vàlides tot i contradir-se. I a més, el
debat sobre l’abast i el significat de la unilateralitat segueix viu.[8]
Com es pot observar, la definició de què és la claredat en el referèndum és un
element de controvèrsia, sobre el que s’ha escrit molt, discutint-se si fa
referència a dades quantitatives o també qualitatives. Encara, doncs, cal
posar-se d’acord pel que fa a la definició del «concepte de claredat», com
aspecte previ a iniciar una negociació de bona fe. Tampoc queda clar com es
desenvolupa una negociació de bona fe, atès que en un primer moment aquesta
afectaria els termes de la secessió i en un segon moment a una esmena de la
Constitució del Canadà. Tant un aspecte com l’altre han de comportar
l’expressió de dues majories legítimes clares, la del poble del Quebec i la del
Canadà. La situació és d’enorme complexitat.
En tot cas, el
Canadà aprovà els anys següents mesures legals infraconstitucionals per a
reconèixer la «societat
distinta» del
Quebec, tot articulant mecanismes per protegir la llengua i la cultura
francesa, el dret civil propi, la clàusula de «societat distinta» o l'autonomia en matèria
d'immigració. Aquestes mesures van ser percebudes per alguns sectors de
l'opinió pública i per part de la classe política canadenca així com per part
d’altres províncies com Alberta, Ontario o British Columbia, com un tractament
privilegiat al Quebec. D’altra banda, els darrers anys, el PQ no ha tingut
gaire èxit electoral i la reivindicació de la sobirania s’ha deixat una mica de
banda ¾segons els sondeigs,
descendint fins un suport d'entorn un 30%,¾ en benefici de postures més «tèbies»[9] tot i que centrades en la identitat.
A les eleccions a
l’Assemblea Nacional del Quebec de l’octubre de 2018, el partit de centredreta
autonomista Coalition Avenir Quebec (CAQ) [Coalició Quebec Futur], es va
imposar al PL que havia estat els darrers anys al govern, i també al PQ. Abans
de les eleccions, el govern liberal de Quebec va difondre un document
anomenat «Quebequesos: la nostra
forma de ser canadencs»[10], on defensava una integració més gran a la Federació, tot incorporant
a la Constitució canadenca les noves conquestes competencials; el document,
però, va quedar sense efectes pràctics per la negativa del govern federal
dirigit per Justin Trudeau (1971). La via de millorar el pacte federal tampoc
ha donat de moment grans resultats. Els intents d’acomodar a Quebec al pacte
constitucional, com els que es va negociar a Llac Meech (1988) i Charlottetown
(1992),[11]
varen ser un autèntic fracàs, perquè s’hi oposaren d’altres províncies. Tot i
això, l’opció independentista que representa el PQ va ser derrotada pels
liberals el 2003 i malgrat que tornà al poder en el període 2012-2014, no va
aconseguir ressituar el referèndum com a opció viable. La CAQ guanyà les
darreres eleccions amb un programa que descarta el referèndum i afirma la
lleialtat amb el pacte federal canadenc.
Algunes lliçons del dictamen
El dictamen del
Tribunal Suprem canadenc assenyala que la democràcia «significa alguna cosa més
que la simple regla de la majoria» i que «existeix en el context més ampli d'altres valors constitucionals». Afirma que «l'ordre constitucional
canadenc existent no podria romandre indiferent davant l'expressió clara, per
part d'una clara majoria de quebequesos, de la seva voluntat de no seguir
formant part del Canadà». És a dir, la resta d'institucions «no tindria cap raó vàlida
per negar al govern del Quebec el dret a perseguir la consecució de la
secessió, si una majoria clara de la població del Quebec optés per això».[12]
El TS parla també
dels drets de les minories, essencial dins el constitucionalisme democràtic. La
reforma de la constitució ha de respectar els drets de les minories, i no
imposar-se només per la força d’una majoria. La divisió de poders,
territorialment considerada, en una estructura complexa o federal, ha d’anar
acompanyada d’un consens bàsic, que vagi molt més enllà de la regla de
l’estricta majoria.
El dictamen parla
del dret a l’autodeterminació dels pobles, i defineix Quebec com a «poble», tot i el caràcter «incert» del concepte. Distingeix «l’autodeterminació
interna», com a desenvolupament dels drets d’un poble dins un estat, i «l’autodeterminació
externa» com exercici d’aquest dret dins del concert de les nacions, com a
poble colonitzat o oprimit. Entén que Quebec no es troba colonitzat ni oprimit,
però que en l’exercici del principi democràtic, té dret a participar en la
governabilitat federal.
És interessant
destacar que el dictamen és una opinió consultiva, no vinculant jurídicament,
però que conté una decisió de gran transcendència política, en especial sobre
la «necessitat de negociar», la qual cosa per
via interpretativa s’incorpora com una obligació jurídica derivada del dret
constitucional canadenc. Es tracta de reconèixer un dret per a iniciar un
procés: «En la
mesura que les qüestions abordades en el curs de les negociacions serien
polítiques, els tribunals, conscients del paper que exerceixen en el sistema
constitucional, no tindrien cap paper de supervisió que exercir»; per tant, dona peu a
entendre que la judicialització de la política no és un bon camí per a
solucionar aquest tipus de qüestions. I també posa de manifest la diferència
amb el cas espanyol: aquí un Tribunal Constitucional ha sentenciat de forma
reiterada en contra de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i en la sentència
sobre la declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya al 2013 ¾STC de 25 de març de 2014¾, considera
que ni tan sols es poden discutir determinats temes, en una línia que ha seguit
després.[13]
Una de les lliçons
del dictamen del Tribunal Suprem és que el principi democràtic comporta
respectar la voluntat popular, que s’ha de conjuminar amb l’imperi de la llei i
el constitucionalisme, la qual cosa implica poder efectuar també canvis
jurídics davant de situacions complexes com el desig d’autodeterminació d’un
poble. Això implica la necessitat de negociar políticament, encara que no es
pot exigir arribar a acords. Ara bé, sí que cal demostrar interès per totes les
parts, no ignorar les seves demandes, i menys encara demonitzar-les o
criminalitzar-les. Aquests esforços confereixen legitimitat a les posicions de
cadascú.
Vist des de
Catalunya, el dictamen que hem analitzat expressa una cultura política i
constitucional a les antípodes de la de l’Estat espanyol. També cal recordar
que al Canadà, la naturalesa escrita i consuetudinària de la Constitució dona
una gran flexibilitat interpretativa als tribunals i als poders polítics. En
efecte, en imposar la necessitat d’actuar de bona fe i amb respecte als
principis constitucionals, superant
una lectura legalista i literal de la constitució, cercant l’equilibri
entre els principis d'imperi de la llei, democràtic, federal i dels drets de
les minories, però també en establir
l’obligació de negociar la secessió com a conseqüència d’una majoria clara al
seu favor, el Tribunal Suprem va establir uns criteris de pes per tal de
reivindicar i plantejar de forma civilitzada solucions a les controvèrsies
sobre la reorganització del poder polític en el territori dels estats actuals.
Bibliografia
AGUADO, César. «Mitad más uno y principio democrático. Nuevas
noticias de Quebec». A Revista
Española de Derecho Constitucional, núm. 115, pàg. 305-329, 2019.
ARBÓS, Xavier. «Tres interpretaciones sobre el dictamen sobre el
Quebec» [en línea]. A Fundación
Gimenez Abad de estudios parlamentarios y el estado autonómico. Disponible
a: <www.fundacionmgimenezabad.es>.
CALONGE, Antonio. «El derecho de secesión
en Canadá: una regulación jurídica completa y un problema político sin resolver». A Revista de
Derecho de la Unión Europea, núm. 25, pàg. 107-124, 2013.
CHACÓN, Carmen i RUIZ, Agustín. «Comentario del Dictamen del Tribunal Supremo
canadiense de 20 de agosto de 1998 sobre la secesión de Quebec». A Teoría y Realidad Constitucional, núm.
3, pàg. 275-283, 1999.
CASTELLÀ, Josep Maria. «Quebec: lecciones para Cataluña». A El Mundo, del 3 d’octubre del 2018.
DION, Stéphane. La política de la
claridad. Discursos y escritos sobre la unidad canadiense, Madrid: Alianza
Editorial, 2005.
DION,
Stéphane. «Democracia,
unidad, secesión: el caso de Quebec». A Cuadernos de Pensamiento
Político, FAES, núm. 3, pàg. 49-57,
2004.
EFE. «Ottawa dice que Quebec no puede separarse sin modificar antes la Constitución» [en línia]. A EFE, de 29 de març del 2019. Disponible a: <www.efe.com>.
GRIMA, Carles. «El dictamen del Tribunal Supremo de Canadá sobre
la secesión de Quebec de 20 de agosto de 1998», pàg. 93-102. A MITJANS, Esther i CASTELLÀ, Josep M. (coords.). Canadá. Introducción al
sistema jurídico y político. Barcelona: Publicacions de la Universitat de
Barcelona, 2001.
GROPPI, Tania. «Conzecioni della democrazia e della Costituzione
nella decisione della Corte suprema del Canada sulla secessione del Quebec». A Giurisprudenza Costituzionale, pàg. 3.057-3.080, 1998.
GUÉNETTE, Dave i GAGNON, Alain-G. «Del referéndum a la secesión. El proceso quebequense de acceso a la soberanía y las lecciones aprendidas con respecto a la autodeterminación». A Eunomia, núm. 13, pàg. 9-30, 2018.
INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS, «Consulta relativa a la secessió del Quebec» [en línia]. Disponible a: <www.blogs.iec.cat>.
MARS, Amanda. «Quebec, mucho nacionalismo y poca secesión». A El País, de 26 d’octubre del 2019.
MINISTÈRE DU CONSEIL EXÉCUTIF,«Quebecers, our way of being canadian» [en línia]. Disponible a: <www.sqrc.go
INSTITUTO NACIONAL DE ADMINISTRACIÓ PÚBLICA. «Opinión sobre la secesión de Quebec, Texto de la opinión emitida el 20 de agosto de 1998 por el Tribunal Supremo de Canadá» [en línia]. A Documentos INAP, núm. 18, pàg. 3-75, 1998. Disponible a: <www.dialnet.unirioja.es>.
RUIZ, Agustín. «El federalismo canadiense». A Cuadernos constitucionales de
la Cátedra Fadrique Furió Ceriol, núm. 2, pàg 52, 1993.
SUPREM COURT OF CANADA. «Reference re Secession of
Quebec» [en línia]. Disponible a:
<www.scc-csc.lexum.com>.
VINTRÓ, Joan. «El Tribunal
Constitucional y el derecho a decidir de Cataluña: una reflexión sobre la STC
de 25 de marzo de 2014» [en
línia]. A blog de la
Revista Catalana de Dret Públic, 2 d’abril de 2014. Disponible a: <www.eapc-rcdp.blog.gencat.cat>.
WOEHRLING, José. «El juicio del Tribunal Supremo del Canadá sobre la
eventual secesión de Quebec». A Revista
Vasca de Administración Pública, pàg. 405-436, 1999.
DESTACATS
El dictamen és un
exemple d’equilibri entre diversos principis, tots considerats igualment
importants: imperi de la llei, principi democràtic, federalisme i drets de les
minories
Per a fer front a
l’allau de peticions del Quebec, el govern federal d’Ottawa va promoure
l’aprovació d’una llei federal que reconeixia el Quebec com a «societat distinta»
Pel Tribunal
Suprem, la Constitució canadenca està formada no tan sols pel text escrit sinó
per «tot el
sistema de regles i principis que regeixen l’exercici del poder constitucional»
Res impedeix que el
govern del Quebec plantegi un projecte de referèndum d’independència amb una «pregunta clara», a la que respongui «una majoria clara» de quebequesos
En situacions on es
vol exercir la secessió es necessiten institucions inclusives, sensibles a les
demandes de les dues parts en conflicte
Avui ens trobem amb
la constitucionalitat de les dues lleis, la federal i la del Quebec. I a més,
el debat sobre l’abast i el significat de la unilateralitat segueix viu
Els darrers anys,
el PQ no ha tingut gaire èxit electoral i la reivindicació de la sobirania s’ha
deixat una mica de banda ¾segons els sondejos descendint fins un suport d'entorn un 30%,¾ en benefici de postures més «tèbies»
El dictamen
distingeix «l’autodeterminació interna», com a desenvolupament dels drets d’un poble dins un estat. i «l’autodeterminació
externa» com exercici d’aquest dret dins del concert de les nacions, com a
poble colonitzat o oprimit
Una de les lliçons
del dictamen del Tribunal Suprem és que el principi democràtic comporta
respectar la voluntat popular, que
s’ha de conjuminar amb l’imperi de la llei i el constitucionalisme
[1] SUPREM COURT OF CANADA, «Reference re
Secession of Quebec».
Versió
catalana: IEC, «Consulta relativa a la secessió del Quebec».
Vegeu
també: Documentos INAP, «Opinión sobre la secesión de Quebec, Texto de la opinión emitida el 20
de agosto de 1998 por el Tribunal Supremo de Canadá».
[2] RUIZ, «El federalismo canadiense».
[3] INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS, «Consulta relativa a la secessió del
Quebec».
[4] DION, La política de la
claridad. Discursos y escritos sobre la unidad canadiense. Es pot observar
la utilització política de les seves idees per part dels sectors més durs de la
dreta unionista espanyol, com és el cas de la FAES, considerat un adalid de
l’antisecessionisme.
Vegeu, DION, «Democracia, unidad,
secesión: el caso de Quebec».
[5] Els pobles autòctons defensaven el seu dret a participar en una
decisió sobre el Quebec que podria ser en el seu cas la pertinença a Canadà i
trencar així la unitat del poble del Quebec.
[6] GUÉNETTE
i GAGNON, «Del referéndum a la secesión. El
proceso quebequense de acceso a la soberanía y las lecciones aprendidas con
respecto a la autodeterminación».
[7] AGUADO, «Mitad más uno y principio democrático».
[8] Vegeu, per exemple: EFE, «Ottawa dice que
Quebec no puede separarse sin modificar antes la Constitución».
[9] MARS, «Quebec, mucho nacionalismo y poca secesión». És il·lustratiu el titular del diari El País de 26 d’octubre de 2019 després de la victòria del Bloc Quebequès [nom que rep el partit
independentista quebequès a les eleccions federals] en les eleccions
parlamentàries federals de 2019, on passà de 10 a 32 escons, i on no portava la
demanda del referèndum com a proposta electoral. Vegeu
també, la reflexió del professor de dret constitucional de la UB Josep Maria
Castellà Andreu sobre les eleccions parlamentàries del Quebec del 2018, on
afirma que la independència és la causa d’una generació passada.
CASTELLÀ, «Quebec: lecciones
para Cataluña».
[11] El Meech Lake Accord /Accord du lac Meech [L’acord del llac Meech] va ser un
pacte sobre diverses esmenes a la Constitució proposades pel primer ministre Brian
Mulroney (1984-1993) i diversos primers ministres de deu províncies, per
tal que Quebec el subscrivís en el marc d’un nou pacte federal. Els cinc punts proposats foren: reconeixement
de Quebec com una societat diferenciada; dret de veto a totes les províncies,
millora de les competències provincials en immigració; millora del finançament provincial
per les competències concorrents amb la federació i més poder provincial a les eleccions
de senadors i jutges de la Cort Suprema. L’acord de Charlottetown afectava als
drets dels grups aborígens, novament la clàusula de societat distinta per al
Quebec, però també interpretació de la constitució d’acord amb els «valors del Canadà», la Canada Clause, introduint el
requisit del consentiment unànime de les províncies per a la reforma de molts
aspectes, continuà amb les reformes institucionals del Senat i del Tribunal
Suprem, i va introduir tot una carta de drets socials.
[13] VINTRÓ, «El Tribunal Constitucional y el derecho a decidir de Cataluña: una
reflexión sobre la STC de 25 de marzo de 2014». Podem comparar amb el
cas català, on també el TC remet a que la política trobi formules d’encaix del
dret a decidir com un pacte polític, que no es dona mai, entre altres raons per
la negativa a negociar res per part de l’Estat.
Com diu l’autor «per al Tribunal Constitucional l'exercici del dret a decidir pot
materialitzar-se en dues fases: la de preparació a través de qualsevol tipus
d'instruments que no siguin contraris a la Constitució; i la d'efectivitat
pràctica que requereix l'aplicació del procediment de reforma constitucional de
l'article 168 CE». Una apel·lació a la política que hauria d’haver trobat formules per
tirar endavant iniciatives, i ja sabem com acabà el procés que portà a l’1-0.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada