Les darreres setmanes han anat plenes de debats entorn la
monarquia espanyola, des que el Rei Joan Carles anuncià la seva abdicació. El
constitucionalisme d'arrel madrilenya s'ha posat en marxa amb una rapidesa
insospitada. El procés de canvi al capdavant del càrrec de cap de l'estat ha
estat sotmès al procediment d'urgència, a l'acord estratègic dels grans partits
amb seu central a Madrid, i a un mètode de conversió de la política en una
aprovació de decisions per tant per cent. Han sorgit de nou els aduladors de la
monarquia, sense cap aportació crítica, i els aprofitats de la situació han fet
valer el seu republicanisme ideològic. Els accidentalistes han tornat a posar
de relleu que allò que importa, ara com sempre, és la democràcia, la seva
qualitat i la transparència en la gestió de totes les institucions públiques,
inclosa la monarquia.
D'altra banda, la reivindicació de la democràcia a
l'estat espanyol, comporta avui ineludiblement poder propiciar una lectura no
restrictiva i no dogmàtica del text constitucional, que permeti la celebració
d'una consulta a Catalunya sobre el seu futur polític. Cal recordar que per a
fer això no cal cap reforma de la constitució, només una sensibilitat en la
lectura del text constitucional que no tenen els grans partits espanyols de l’establishment.
El nou rei Felip VI ha accedit al tro amb modèstia i
austeritat. Fins i tot la llei d'abdicació ha estat la mínima expressió de la
regulació jurídica. Això no obstant, la proclamació del nou Rei s ´ha
desenvolupat dins la més absoluta normalitat institucional. El discurs del nou
Rei però, ha estat força gris, potser perquè posa de manifest el seu petit
marge de maniobra en aquest moment històric. Això sí, tot molt a la madrilenya.
Ara caldrà que el nou Rei viatgi per Espanya, en especial per aquelles zones
que són més díscoles al discurs monocord de l'oficialisme madrileny. Ha de
conèixer més a fons Catalunya, i copsar bé que una part important de la
ciutadania de Catalunya es troba cada cop més desconnectada no ja de la
monarquia sino d'Espanya. Es un fet i no una ideologia com volen alguns. I una
part del pluralisme social de l'actual societat espanyola i catalana.
No sé si podem esperar res d'un Rei que "regna però
no governa", com ha de ser segons els cànons de la monarquia
parlamentària. Ara bé, al meu parer, la seva possible "autoritas" se l'ha
de guanyar, amb les generacions més joves, amb els "perifèrics" de
tot tipus, inclosos els "nacionals".
Com en el cas d'altres institucions, el gran perill és
viure segrestat mental i emocionalment per l'Espanya oficial vista des de
Madrid. Espanya (capital Madrid) no ha pogut convertir-se en una nació sense
complexos, amb una estructura radial sense contestació, centralitzada i
normalitzada a l'estil jacobí. Si es vol salvar l'estat espanyol, penso que el
millor servei que es poden fer és obrir-se a noves solucions, que venen de
territoris mentals concebuts com a heterodoxes. I la consulta és una solució
integradora, per a gestionar els afers públics amb sentit d'estat. La negativa
a admetre-la no és tan sols un fet antidemocràtic, sino que pateix d'una inconstitucionalitat
provocada pels mateixos que volen defensar la constitució. Com si hi haguessin
espanyols de primera i de segona.
Un present esperançador ens hauria de portar a obrir les
portes de la intel·ligència dels responsables públics, que han de ser capaços
d'admetre elements de plurinacionalitat en la definició del concepte d'Espanya.
Aquest hauria de ser el primer pas per a una amplia incorporació del pluralisme
lingüístic, cultural, simbòlic, etc. que incorporés la mentalitat democràtica i
rebutgés per sempre les herències de la inquisició. Tinc la ferma convicció que
si no es produeix aquest canvi, el futur caurà de la banda dels desafectes, fastiguejats,
cansats de lluitar contra els elements. I llavors el sistema polític col·lapsat
ja no podrà oferir res que no sigui el tancament per defunció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada