I
Em proposo aportar algunes reflexions sobre la crisi econòmica que patim des de la perspectiva personalista i comunitària, en el marc d’un curs en el qual s’han abordat diverses facetes d’aquest fenomen que ens ha caigut al damunt com una maledicció i com una obsessió.
Certament, vivim una crisi que és estructural la qual cosa ens hauria de fer esperar una “crisi de la crisi”[1], utilitzant un joc de paraules. Mentre no arriba ens cal analitzar què ens està passant, per tal d’aprendre alguna lliçó si és possible, o com a mínim intentar tenir elements de judici per a ésser conscients d’una realitat dura, crua, multiforme, de difícil tractament global, atès que ens trobem immersos en una crisi de valors, i en una crisi de confiança amb el sistema financer occidental, amb el sistema político-institucional vigent, amb el sistema econòmic - un atur intolerable-, amb una crisi rotunda del sistema educatiu a causa de les altes quotes de fracàs escolar, i en general amb dèficits inaudits d’allò que podríem anomenar infraestructures socials i econòmiques (a banda dels elements esmentats podem afegir la fidelitat matrimonial, l’estabilitat famíliar, la funció social de l’escola, la normalitat nacional del país, etc) que ens condemnen llastimosament a la desesperança.
Potser enlloc d’enfocar la crisi actual amb tant tremendisme podríem exposar el problema dient que “tot està canviant”, i que en aquest procés de mutació constant i ràpida, les paraules no descriuen les mateixes realitats de fa un temps. Sigui com sigui, tinc la sensació que des de no fa gaire ens estan canviant moltes coses i molt ràpidament, i que per posar alguns exemples, ni el matrimoni és el que era (el paper de l’home i de la dona), ni la família (monoparental, reconstituïda, tradicional?), ni ésser funcionari (rebaixen el sou, i es proposa la reducció del personal al servei de les administracions públiques!), ni el concepte de persona perquè la mateixa antropologia humana s’intenta modificar mitjançant enginyeria legislativa, reformulant-se a més l’entramat de relacions entre estat i societat – aquell fa fallida econòmica, cosa impensable un temps endarrere-, i tota la cultura s’instal·la en uns drets sense correspondència amb deures...
II
Si tot està en un procés de canvi o de crisi, cal aprofitar la situació per a mirar de fer un diagnòstic i formular propostes de canvi.
He de dir que un dels aspectes que em crida més l’atenció de la situació actual és la sensació de que no se sap qui ha generat aquesta crisi. Es parla dels mercats, però no se sap ben bé qui hi ha al darrere. Al marge d’aquests conceptes abstractes caldria determinar quina responsabilitat tenen els bancs, la classe política o les forces econòmiques dominants. Ningú assumeix cap responsabilitat pública, com si es tingues que acceptar sense més, que cíclicament el capitalisme pateix crisis i ara estem enfonsats en una d’aquestes, com si fos un fenomen natural, o un fatalisme.
La precarització laboral sembla una de les solucions, tant al sector públic com al privat, perquè les càrregues de personal en les organitzacions son insostenibles. En una mena de malson es proposa treballar menys, o en el seu cas treballar en pitjors condicions per a possibilitar potser que hi hagi més gent que pugui fer-ho.
La crisi ha afectat al sistema bancari i a la reformulació de tot el sistema financer: fusió de caixes, problemes socials de les hipoteques impagades, dificultats per a donar crèdits per part dels bancs. Els bancs s’han hagut de replantejar la seva funció i els governs en ocasions no ha tingut més remei que ajudar-los amb diner públic per tenir liquidesa, i així possibilitar que puguin fer la seva funció d’intermediació en els negocis.
El dèficit públic esdevé insostenible i la urgència de sanejar les finances públiques es mostra com a objectiu prioritari de l’acció de govern. Com a conseqüència, la reducció del dèficit comporta disminuir inevitablement, retallar en diuen alguns, les funcions de l’estat. D’altra banda, el deute de les grans corporacions financeres i del mateix estat s’ha de finançar a uns tipus molt alts per la manca de confiança dels “mercats” (inversos, mercaders, financers).
El paradigma keynesià, de l’estat com a redistribuidor de la riquesa i com a promotor del desenvolupament econòmic d’un país ha arribat al final. L’estat ja no serà mai igual, i si les coses segueixen així, haurem de tenir clar no és que s’apliquin polítiques neoliberals sinó que la escassetat de recursos està replantejant allò què pot fer a partir d’ara l’estat (a banda de sanejar els deutes pendents immensos). Lògicament el malestar social es evident, però com dèiem abans, ens hauríem de preguntar qui (i quines polítiques i quins dirigents polítics i financers) ens han ficat en aquest laberint.
Si més no en els propers anys, l’economia occidental no podrà créixer a base d’impulsos públics, per la senzilla raó que els diners s’hauran de dedicar a reduir el dèficit acumulat i a pagar deutes. La necessitat de reduir els grans nivells d’endeutament a tota Europa i els compromisos propis de la zona euro ens aboca sense marge de maniobra a una disminució de les funcions socials de l’estat. La cultura del “gratis total” en la que han crescut les generacions posteriors als anys 60 del passat segle haurà de ser substituïda per noves maneres de fer, com ara el copagament o el pagament directe dels serveis, atès que una part important de les infraestructures encara no s’han pagat del tot i una part dels serveis públics arrosseguen uns deutes que ens porten a la ruïna.
Si entenem que els canvis esmentats no son conjunturals sinó que estan per a quedar-se, si adoptem postures responsables i no demagògiques - com alguns sectors pretesament d’esquerres que encara viuen de la ideologia/ demagògia i no pas en la realitat econòmica-, la conseqüència lògica per tal de sortir del forat és apel·lar a la responsabilitat social de la persona. Cal un canvi de paradigma, centrat en la persona i en el seu rol social, que ha d’afectar les corporacions públiques, les privades i els mateixos particulars.
III
Això és així perquè l’actual crisi econòmica, al meu parer, a banda dels problemes macroeconòmics mundials que han influït, ha estat motivada també per una crisi de valors humans, que ha afectat la forma de viure. L’emergència de nous valors (que son realment contravalors o vicis humans) en el context de la “societat liquida”, ha fet desenvolupar vicis com la cobdícia, la cultura del “pelotazo”, l’individualisme, el materialisme, el consumisme, l’egoisme, la deshumanització o la competitivitat sense ètica, aspectes que han repercutit en el teixit social, en la família, en les relacions econòmiques, en la feina, en l’obsessió per ser propietaris de pisos amb hipoteques, en definitiva, en tota la forma de vida de les darreres dècades.
Per això cal un “nou humanisme”, concepte que està en l’arrel de les propostes personalistes, i que ja va ser proposat després de l’hecatombe de la segona guerra mundial[2]. Un existencialisme de base espiritual que ens ajudi en la tasca sempre pendent d’humanitzar la vida. Al meu parer aquesta proposta es fonamenta en quatre elements:
1) Retorn a valors sòlids com a fonament moral de les conductes humanes.
2) Els valors sòlids s’han de basar en les virtuts cristianes, les teologals i les cardinals. Són molts segles de construcció d’una moral que ha fornit la cultura occidental[3].
3) Respecte a la dignitat de la persona, com a principi guia i com a dret fonamental des del qual edificar tota la correlació de drets i deures humans[4].
4) Educar en la transcendència personal, espiritual però també comunitària. Foragitar el materialisme consumista i individualista.
IV
En el context anterior, el concepte que resumeix la proposta personalista que defenso és la responsabilitat social de la persona. Es tracta de plantejar el personalisme comunitari, en el qual la construcció de la personalitat és un element paral·lel a la defensa de l’interès social, general o comunitari[5]. La persona transcendeix la seva individualitat per tal d’esdevenir un subjecte social[6]. En l’àmbit social i econòmic, cal educar la persona per a que sigui conscient del retorn que ha de donar a la societat de tot allò que aquesta li ha donat (per via impositiva, de donació als altres, etc). Avui em sembla urgent reivindicar el sentit social de moltes actuacions humanes, però no pas des de la cultura del “gratis total” i dels drets sense deures, sinó des de la convicció de que si la societat ha invertit en nosaltres (amb serveis públics com educació, sanitat, infraestructures) no és tan sols perquè jo pago impostos sinó perquè hi ha molta gent que els paga. Tota la societat inverteix en el meu benestar i en conseqüència és de justícia saber retornar a la societat allò que aquesta ha fet per mi.
L’individualisme dominant ha fet pensar en el benestar particular, en allò que jo pago, però no tant en allò que els altres paguen per a que jo pugui fer determinades activitats. Cal tornar al sentit de comunitat, de país i de nació. Avui el benestar no vindrà de l’estat que no té diners per a grans inversions. El benestar caldrà generar-lo des de la pròpia societat, en una formulació actualitzada del principi de subsidiarietat. Serà el pas de l’Estat del benestar a la societat del benestar. Per això ara és el temps dels emprenedors, d’aquells que tenen idees per a construir empreses, serveis o per a desenvolupar accions per als altres. Emprenedors responsables del seu rol al si de la societat, que sàpiguen guanyar diners però també reinvertir-los en benefici de la societat. És clar que per a que això sigui possible s’ha de foragitar la voracitat fiscal, i que l’estat desenvolupi politiques d’ajuda a l’empresa petita i mitjana. Si enlloc d’aquesta mirada, l’estat desconfia sistemàticament dels emprenedors perquè poden ser presumptes evasors fiscals o delinqüents en potència no farem res més que dificultar encara més la recuperació econòmica. Hi ha d’haver un control eficient de les obligacions fiscals i alhora s’han de donar les ajudes necessàries per a tirar endavant iniciatives empresarials. En el cas de l’estat espanyol, la taxa d’atur del 20% de la població activa posa de manifest la urgència de mesures de foment de l’emprenedoria i que es puguin crear llocs de treball.
Com a complement de la mesura anterior em sembla urgent aportar a la societat d’avui una redimensió de l’estat, especialment sensible en el cas espanyol, amb duplicitats i ineficiències inadmissibles. L’estat espanyol no es vol racionalitzar un cop s’han transferit les competències autonòmiques en molts àmbits, i segueixen obertes dependències inútils. D’altra banda, la crítica centralista a l’estat autonòmic pot ser certa, en el sentit que és molt car. Ara bé, el que no es diu és que la Constitució no imposa les Comunitats Autònomes, i que les que hi ha no totes responen a la mateixa realitat. Per dir-ho ras i curt, segurament sobren Comunitats Autònomes, però no sobrarà mai el reconeixement del fet nacional de Catalunya! Per la senzilla raó que la seva existència és anterior a la Constitució. I els ofecs econòmics que pateix no son de cap manera de rebut per raons de justícia, si comparem el tracte que reben els ciutadans espanyols d’altres parts d’Espanya. Avui viure a Catalunya és una gran dificultat, més que en d’altres indrets.
Finalment, diré que considero molt important el civisme[7], un ordre de valors que s’ha d’imposar quan no és assumit lliurement pels ciutadans, i que ha de respondre als valors socials dominants. Avui el civisme s’ha de propugnar des d’ordenances municipals, però caldria una llei (del Parlament de Catalunya, a casa nostra) que establis els criteris mínims comuns que tots els ciutadans han de respectar en la seva vida pública o social. El civisme, com he dit en altres ocasions, ha de ser producte de l’establiment d’un ordre de valors i principis, imprescindible per la convivència en llibertat. Cap sector minoritari pot imposar les condicions de la convivència social. El civisme és producte de l’establiment d’un ordre públic, d’un bé comú, que cal defensar amb intransigència. Les societats democràtiques avançades tenen superats determinats prejudicis – com no apel·lar a l’’autoritat legítimament constituïda, al dret o a la seguretat pública- que fan inoperant la necessària generació de consensos bàsics per a la vida col·lectiva.
Ens cal construir un país amb persones responsables, educades, cíviques, respectuoses de les formes legals, dels processos democràtics, eficients en llurs conductes socials, emprenedors, i per damunt de tot “virtuosos”. I la virtut que trobo més important avui és la de l’esperança. Especialment penso en les generacions joves. Ningú pot impedir o dificultar el dret a l’esperança de la joventut. En aquesta aposta em trobareu sempre disposat a donar un cop de mà.
* Conferència impartida el 17 de febrer de 2011, a les Aules Mounier del curs 2010-2011, amb el títol genèric “Propostes personalistes davant la crisi”.
[1] J. Corredor-Matehos, Crisi de la modernitat i de la postmodernitat. Crisi de la crisi, Quaderns de la Fundació n.2 Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella, La Garriga , 1993.
[2] J. Maritain, Humanisme integral, Barcelona, Edicions 62, 1966. E. Mounier, Manifest al servei del personalisme, Institut E. Mounier Catalunya, Barcelona, 2008. T. Merton, Los hombres no son islas, Editorial Sudamericana, Buenos Aires, 1956.
[3] J. L. Pérez Francesch; “Virtuts humanes per a la vida pública”, Ars Brevis, n. 16. 2010. pp. 304-313.
[4] J. L. Pérez Francesch, Sobre la dignitat, Ateneu per la Dignitat , La Garriga , 2010.
[5] Vegeu la panoràmica que es planteja a Joan Paredes Hernández, Les terceres vies de la democràcia econòmica. El personalisme d’Emmanuel Mounier i els cracs del1929 i 2008, Institut E. Mounier Catalunya, Barcelona/Salamanca, 2010.
[6] E. Mounier, El personalisme, Institut E. Mounier Catalunya, Girona, 2007.
[7] Sobre el civisme, vegeu: J. L. Pérez Francesch (dir), Civisme i llibertat. Ajuntament de Badalona, 2009. També, Persona i Democràcia-Joaquim Xicoy, “Llibertats, Seguretats i Civisme”, Papers de Persona i Democràcia, núm. 2. Barcelona, 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada