La democràcia representativa es deutora d’un sistema electoral determinat. D’això en sabem molt a Catalunya, que encara no té una llei pròpia per a les eleccions al Parlament de Catalunya, tot aplicant-se disposicions transitòries de l’Estatut d’Autonomia de 1979. D’altra banda, de la situació actual en destacaria aspectes molt condicionants, com ara la llei d’Hondt, la població concentrada en grans zones urbanes, o la barrera mínima. D’altres aspectes em semblen inadmissibles, com el manteniment després de trenta anys de les llistes tancades i bloquejades, que provoquen excessos i abusos, com pot ser un alt grau de partitocràcia i de sectarisme, amb el consegüent descrèdit o “desafecció” entre qui no és de la mateixa corda que aquell que pren les decisions perquè està pensant més en els seus interessos a curt termini com a grup o col·lectiu que no pas en el país i en les persones.
La Llei de Partits ha estat, a més, el gran pacte PSOE-PP dels darrers anys, amb un bon exemple pràctic a Euskadi el 2009. Els pactes postelectorals a Catalunya contra el partit que ha guanyat les eleccions pot ofendre a moltes persones. Quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, per què s’ha de participar, si després uns quants professionals de la política, de les estratègies, o del màrqueting polític decideixen per ells.
La situació anterior obre la porta a una concepció de la vida sense límits, on tot sembla possible, i per tant es creen capelletes, “xiringuitos”, informes inútils, i el que es mes greu es comença a portar a terme una política d’enginyeria social – que afecta àmbits tan determinants com el matrimoni la família, l’avortament, la joventut, la dona, la persona en definitiva- no sempre amb tot el debat social necessari. Es perd el sentit del consens sobre els aspectes bàsic, i en canvi es busca la confrontació, com per exemple situar tota la vida en la tensió dreta-esquerra. A manca d’idees hi ha qui s’instal·la en la ideologia, i a manca de gestió eficaç en una constant producció de lleis.
La Llei de Partits ha estat, a més, el gran pacte PSOE-PP dels darrers anys, amb un bon exemple pràctic a Euskadi el 2009. Els pactes postelectorals a Catalunya contra el partit que ha guanyat les eleccions pot ofendre a moltes persones. Quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, per què s’ha de participar, si després uns quants professionals de la política, de les estratègies, o del màrqueting polític decideixen per ells.
La situació anterior obre la porta a una concepció de la vida sense límits, on tot sembla possible, i per tant es creen capelletes, “xiringuitos”, informes inútils, i el que es mes greu es comença a portar a terme una política d’enginyeria social – que afecta àmbits tan determinants com el matrimoni la família, l’avortament, la joventut, la dona, la persona en definitiva- no sempre amb tot el debat social necessari. Es perd el sentit del consens sobre els aspectes bàsic, i en canvi es busca la confrontació, com per exemple situar tota la vida en la tensió dreta-esquerra. A manca d’idees hi ha qui s’instal·la en la ideologia, i a manca de gestió eficaç en una constant producció de lleis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada