Per una política humanista

Aquest tema de la reflexió sobre una política humanista m’ha preocupat uns quants anys de la meva vida (vegeu, de manera especial VIA, Centre d’Estudis Jordi Pujol, n.4). M’ha preocupat lligar la reflexió política amb la reflexió humanística. Això vol dir mirar de fer un canvi de paradigma sobre què podem enten­dre per política. Crec que hem destruït el concepte de política, l’hem malbaratat absolutament, com tantes coses de la nostra vida. I hem de mirar de tornar a la política, però tornar a la política de veritat, no a la paraula política. I tornar a la política de veritat vol dir tornar a la comunitat. Per tant, hem de tornar a fer allò que molts de nosal­tres hem fet, que és fer país, fer Catalunya, construir Catalunya.
I construir Catalunya, com ho fem? Ho podem fer de moltes maneres. I aquí és on hi ha l’altre tema sobre el qual m’agradaria traslladar alguna reflexió. I és que ho podem fer des de molts va­lors, des de molts punts de vista. I quins valors són els que a mi m’interessaria destacar? Ja us avanço que els valors sobre els quals jo vull aportar alguna reflexió són els d’un catòlic cultural, com sóc jo mateix, modestament; un catòlic cultural format en la cultura no tant dels valors objectius com de les virtuts subjectives. És a dir, penso que cal connectar la política amb l’ètica, a fi i efecte de mirar de saber què vol dir ser bona persona, com a pas previ per a determinar qui pot ser un bon polític. Si no sabem què vol dir ser bona persona no podrem saber quina política volem fer, és a dir, quins seran els valors que volem projectar per construir aquest país.
Hem de tornar a fer política. Estic convençut que avui hi ha molts polítics i molts ciu­tadans que no fan política; diuen que fan política, però no en fan. I què vol dir fer política? Vol dir tornar al sentit autèntic de la idea comunitària. La política prové del grec –vol dir «govern de la polis», «govern de la ciutat»–, que es contraposa, etimològicament, a l’eco­nomia –oikos és la casa. El govern de la casa és l’economia. La política és el govern de la polis. I què és la polis? La polis és allò que és comú. En canvi, avui la política s’entén majoritària­ment com una activitat que es practica en relació amb el poder: Interessa només guanyar eleccions, i accedir al poder. Sovint oblidem que formem part d’una comunitat i que hem de saber quina és la comunitat a la qual servim.
Per tant, no nego que la política consisteixi a canalitzar inte­ressos, punts de vista, per arribar al poder. Però la política ha de ser, també, la reivindicació d’una comunitat, en la qual entren sentiments, entren altres elements que no són estrictament l’obsessió per la cerca del poder.
Aquesta idea que acabo d’esmentar: tornar a la idea de comu­nitat, és molt antiga. Ja els grecs deien que la política era el govern de la polis, de la comuni­tat i, per tant, el govern dels aspectes comuns. Aristòtil, en la seva famosa definició de l’home com «animal polític» defineix aquesta idea. L’home és un animal polític, perquè no és un mer individu que es preocupa per ell mateix, sinó que viu en una polis. I, per tant, la naturalesa humana és la naturalesa política.

Aleshores, la política humanista vol dir capgirar molt les coses, tal com les entenem avui. Els qui hem begut del personalisme comunitari i de les reflexions humanístiques hem de ser capaços de fer política per raons espirituals. La preocupació humanística, la preocupació per l’home comporta una actitud espiritual. Aquí voldria recordar, per exemple, la revista Esprit en la qual escriu Mounier. La crea i encara exis­teix. Sense esperit no hi ha una concepció profunda de l’ésser humà ni tampoc de la política.
Penso que l’humanisme cristià ha estat una gran aportació a la fonamentació moral de la vida, i de la vida en comunitat. Es un element cultural profundament espiritual, que cerca aquesta perspectiva, aquest tema de les virtuts humanes. Hem de pensar que el polític, i també el ciutadà, han de ser virtuosos. La perspectiva espiritual, la perspectiva humanística, fa referència sobretot a as­pectes no racionals. Per exemple, no hem de tenir por de defensar una fe religiosa. Per què hem de tenir por de defensar una fe religio­sa i de practicar-la en públic? O per què hem de tenir por de pen­sar que l’amor guia el món –l’amor en un sentit profundament espiritual, el de veritat? Per tant, en aquesta construcció d’una polí­tica humanística, hem de fer ús d’un llenguatge positiu, d’un llen­guatge de construcció de lligams humans, que ens permeti resituar tota la nostra vida –crec que és un repte importantíssim– en un context més espiritual, i no hem de tenir por de dir aquestes coses. Hem de superar el fet que la política s’ha convertit en un element propi de la societat materialista i s’ha acostat als parà­metres de l’economia racional. Avui la política, desgraciadament, es guia més per criteris economicistes que no pas per criteris polítics, és a dir, estrictament espirituals, que són els que etimològicament li donen sentit.

La política humanista i la democràcia han de resituar-se en la concepció espiritual i, per tant, hi ha tota una tradi­ció intel·lectual que hem de mirar de conrear – Maritain, Mounier a França, però aquí a Catalunya tenim Roca Caball, Serrahima, en Rigol o el president Pujol. La democràcia cristiana ha articulat especialment al llarg de la segona part del segle XX el pensament humanista, personalista i espiritual. Avui en dia, l’herència del marxisme i del capitalisme sal­vatge ens ha instal·lat en un excés de materialisme, que ha portat entre altres conseqüències la crisi econòmica que estem patint. Per tant, hem de mirar de fer un canvi de paràmetre, i aquest canvi de parà­metre pot ser molt interessant si adoptem aquest criteri espiritual.
És també una manifestació d’aquest humanisme, d’aquesta espiritualitat en la política, la construcció constant de la nació. El nacionalisme és una manifestació fonamental de l’espiritualitat en la política. No s’entén la nostra cultura sense les referèn­cies nacionals. La llengua, la cultura, les tradicions i els signes d’iden­titat són àmbits per transcendir, sortir d’un mateix i fer vida espiritual juntament amb els altres, en constant actualització.
No hem de tenir por de rei­vindicar la nació com un àmbit en el qual ens realitzem espiritual­ment, i des de la perspectiva ètica. No de qualsevol manera. Torno a la idea del principi: hem de mirar de connectar ètica i políti­ca, i hem de saber qui és un bon polític, qui és un bon ciutadà. Hem de tenir criteris, paràmetres, per saber valorar això. Per tant, cal prestigiar la política a partir de superar l’individualisme, el consumisme, el materialisme, i valorar, en defini­tiva, això que de vegades intuïtivament podem saber: quan podem pensar que aquella persona és una persona honesta, quan aquella persona és respectable. Tornar, en definitiva, a les virtuts humanes.
La política, des de la perspectiva humanista ha de ser pro­fundament una activitat al servei de la transformació social. I, per tant, aquí també em sembla cabdal no a ningú que s’autoproclami progressista i que, a sobre, això serveixi per tenir una mena de qualificació moral superior al que tu ets. Qui defensa una concepció espiritual és més progressista que l’altre. Qui només pensa en qüestions materials està reduint la política a una part, i la política sempre és progressista, perquè la política, per definició, està relacionada amb la transformació d’allò que no ens agrada, d’allò que considerem que s’ha de transformar.

Ara voldria que tot el meu petit discurs anés entorn del tema de les virtuts. Hem de mirar de cercar virtuts. Quines poden ser les virtuts d’un bon polític? L’optimisme. Un polític no pot dir mai: «No hi ha res a fer.» Idealisme. Ha de ser idealista, ha de somiar. Si no té somnis, que es dediqui a una altra cosa; un polític no és un gestor administratiu. Ha de tenir molta educació. Ha de tenir una formació moral, ha de saber que hi ha coses que estan bé i coses que no estan bé. Ha de saber dialogar i no ignorar el conflicte; i, si és intel·ligent, ha de saber fugir del conflic­te si no el pot guanyar.
Altres coses que ha de fer un polític. Crear felicitat als ciuta­dans. L’objectiu d’un govern de base moral ha de ser que els ciuta­dans siguin cada vegada més feliços, no més infeliços. No hi ha res més estúpid que crear infelicitat als ciutadans, perquè per a això no necessitem la política. Un polític ha de saber definir el nosaltres. Ha de saber en quin país viu; i, en aquest punt em sembla important no deixar-se endur per la fal·làcia del multicul­turalisme com a tabula rasa, i pensar que tots som iguals. Un país no és tants caps tants barrets.
També crec que hem de reivindicar unes virtuts del ciutadà. Ser ciutadà vol dir tenir drets i deures, però per què no parlem pri­mer de deures i després de drets? Per què no demostrem primer que sabem fer alguna cosa per als altres i després ja reivindicarem que la societat ens doni alguna cosa?
Els polítics i els ciutadans han de ser cultes, si no, no anem bé. I, sobretot, una cosa també: dins de les virtuts humanes dels polítics i dels ciutadans - perquè tots som polítics d’alguna manera- hem de ser demòcrates. Està demostrat, científicament, que un sistema de­mocràtic pot funcionar sense demòcrates. O sigui, tu pots anar a votar cada quatre anys, però mirar de perjudicar el veí el màxim que puguis, també pots mirar de destruir l’adversari, pots tenir actituds intolerants... O sigui, pots anar a votar molt, pots ser titular d’un organisme –o com dic jo, i perdoneu l’expressió, enlloc de ser titular d’un organisme, tenir un orgasme–, i aleshores mirar de destruir l’adversari, el que no pensa com jo o està dins d’un altre grup d’interessos. Això no és la políti­ca democràtica. Això és un desastre.

Conclusions. Crec que podríem arribar a quatre conclusions. Una vegada vaig anar a una conferència i vaig sentir una cosa que em va interessar molt: «Quan un és gran, té una gran idea, i quan un encara no és massa gran, sinó que està a la mitjana edat, pot tenir diverses idees.» Jo, com que estic a la mitjana edat, desgraciadament en tinc quatre. Quan sigui més gran potser tindré una idea i realment bona, ben articulada, però de moment puc oferir-ne quatre.
Primer, cal una nova manera de fer política, una manera espi­ritual. Quina és la manera espiritual? És la manera humanista, que es fonamenta en un país culte, és una manera de respectar els altres en una ciutadania democràtica, en una concepció de la polí­tica com la màxima donació o lliurament per als altres. I això és pro­fundament espiritual.
Segon, cal una nova humanitat. El paradigma de la nova huma­nitat. «Cal crear una nova humanitat. L’home nou.» Els qui ens hem format en el catolicisme cultural creiem en l’home nou, que no arriba mai. Potser és una de les misèries de la vida, però hem de treballar per crear l’home nou. Un home nou fonamentat en la cultura, en la sensibilitat, en l’educació, en tot el que seria l’elevació de l’esperit.
Tercer, cal un nou llenguatge. Hauríem de fer un esforç per parlar sempre en positiu. Tot el que fem, en positiu. Si considerem que estimar és la màxima realització de l’ésser humà, no hi ha res més positiu que estimar. Per tant, a partir del fet d’estimar, tota la resta de coses que fem han de ser expressades en posi­tiu. Afirmem-nos nosaltres i expressem en positiu el que nosaltres creiem, sense desacreditar, amb educació.
I quart, cal un canvi de paradigma. Això vol dir que la política ha de deixar d’estar només en relació amb el poder per combinar poder i comunitat. Els que ens considerem nacionalistes hem de treballar a fons per fer país, sig­nes de comunitat, tot i que l’objectiu final d’un partit polític no és fer refle­xions i prou, sinó accedir a quotes de poder social.