Jo tinc un cotxe que va amb gas-oil. Un dels motius pel qual me’l vaig comprar va ser que el cost d’aquest carburant era més barat que el de la benzina. Darrerament però, he observat que el gas-oil és més car que la benzina.
A banda que el cost dels carburants comprèn una part importantíssima d’impostos –a Catalunya més que en altres parts d’Espanya-, i que la fluctuació dels preus en termes anuals mai suposa disminució sinó sempre puja, voldria expressar la sensació que tinc de trobar-me instrumentalitzat per les estratègies comercials a mig i llarg termini que han portat a la situació actual. El preu del gas-oil ha pujat moltíssim en relació amb altres carburants, malgrat la puja generalitzada. Penso que una part de l’estratègia comercial ha estat la de fer comprar vehicles amb l’atractiu d’un carburant més barat per a la llarga fer desaparèixer aquest atractiu. Suposo que és una estratègia perquè no crec que sigui una casualitat. Em trobo manipulat, i aleshores m’enfado. Els consumidors individuals estem dins d’una gran roda, en la que som uns elements petits i ens hem d’adherir a uns canvis que hem d’acceptar sense mes.
Com que sostinc que a més de consumidors som persones i ciutadans m’agradaria saber què volen de nosaltres les companyies que intervenen en tot el procés de comercialització dels carburants, els fabricants de cotxes, o tots dos amb el vist-i-plau de l’Estat. No tinc gaire confiança en una veritable explicació, ja que la única idea que veig clara és que estem dins de grans estratègies comercials de sectors molt potents, que ens creen hàbits i maneres de viure, i que qualsevol de nosaltres avui és primer consumidor i després persona. Aquesta idea es desprèn també de l’informe de l’ institut internacional “Worldwatch”, segons el qual hi ha una classe consumidora mundial, integrada per una quarta part de la població mundial -en la qual estem nosaltres -.
El creixement d’aquesta classe avui s’està desplaçant a noves zones del planeta que encara no han adoptat mesures ni han assolit consciència crítica en contra, com passa a l’Àsia. Són Estats en vies de desenvolupament, que accepten el creixement insostenible, amb pautes de conducta social que iniciades a Europa i als Estats Units s’estenen a milions de persones, en un procés que no té aturador, i que pot ben bé acabar amb el planeta. A més, la dependència energètica del petroli, la contaminació derivada de la cada vegada més gran quantitat de vehicles a motor, entre molts altres aspectes, han modulat un desenvolupament humà i social només material, insolidari i, per tant, fals. Els danys al medi ambient son cada vegada més irreversibles, tot i les campanyes en el primer mon. A l’Estat espanyol cal també augmentar la sensibilitat mediambiental, l’educació cívica i un sentit de la vida menys consumista. De tota manera, tots aquest aspectes son difícils d’aconseguir perquè el model social que ens han implantat arreu des de fa dècades no es pot desfer d’un dia per l’altre, i resulta gairebé impossible deslligar-se de la dinàmica social. Això no obstant, caldrà anar pensant en donar pas a una societat que no es regeixi només per regles economicistes, ni per grans paraules com la sostenibilitat, que no sempre arriben amb precisió a les persones. En tot cas, caldria fer un canvi molt radical de les condicions de vida, com prescindir del cotxe, però sovint és impossible de fer. Després del trauma de l’altre dia, si pogués us prometo que no l’agafaria mai més. Llàstima que la joventut, el primer que pensa és en tenir un cotxe. Veieu com estem ben agafats!
El 9 Nou (Vallès Oriental) dilluns 14 d'abril de 2008
A banda que el cost dels carburants comprèn una part importantíssima d’impostos –a Catalunya més que en altres parts d’Espanya-, i que la fluctuació dels preus en termes anuals mai suposa disminució sinó sempre puja, voldria expressar la sensació que tinc de trobar-me instrumentalitzat per les estratègies comercials a mig i llarg termini que han portat a la situació actual. El preu del gas-oil ha pujat moltíssim en relació amb altres carburants, malgrat la puja generalitzada. Penso que una part de l’estratègia comercial ha estat la de fer comprar vehicles amb l’atractiu d’un carburant més barat per a la llarga fer desaparèixer aquest atractiu. Suposo que és una estratègia perquè no crec que sigui una casualitat. Em trobo manipulat, i aleshores m’enfado. Els consumidors individuals estem dins d’una gran roda, en la que som uns elements petits i ens hem d’adherir a uns canvis que hem d’acceptar sense mes.
Com que sostinc que a més de consumidors som persones i ciutadans m’agradaria saber què volen de nosaltres les companyies que intervenen en tot el procés de comercialització dels carburants, els fabricants de cotxes, o tots dos amb el vist-i-plau de l’Estat. No tinc gaire confiança en una veritable explicació, ja que la única idea que veig clara és que estem dins de grans estratègies comercials de sectors molt potents, que ens creen hàbits i maneres de viure, i que qualsevol de nosaltres avui és primer consumidor i després persona. Aquesta idea es desprèn també de l’informe de l’ institut internacional “Worldwatch”, segons el qual hi ha una classe consumidora mundial, integrada per una quarta part de la població mundial -en la qual estem nosaltres -.
El creixement d’aquesta classe avui s’està desplaçant a noves zones del planeta que encara no han adoptat mesures ni han assolit consciència crítica en contra, com passa a l’Àsia. Són Estats en vies de desenvolupament, que accepten el creixement insostenible, amb pautes de conducta social que iniciades a Europa i als Estats Units s’estenen a milions de persones, en un procés que no té aturador, i que pot ben bé acabar amb el planeta. A més, la dependència energètica del petroli, la contaminació derivada de la cada vegada més gran quantitat de vehicles a motor, entre molts altres aspectes, han modulat un desenvolupament humà i social només material, insolidari i, per tant, fals. Els danys al medi ambient son cada vegada més irreversibles, tot i les campanyes en el primer mon. A l’Estat espanyol cal també augmentar la sensibilitat mediambiental, l’educació cívica i un sentit de la vida menys consumista. De tota manera, tots aquest aspectes son difícils d’aconseguir perquè el model social que ens han implantat arreu des de fa dècades no es pot desfer d’un dia per l’altre, i resulta gairebé impossible deslligar-se de la dinàmica social. Això no obstant, caldrà anar pensant en donar pas a una societat que no es regeixi només per regles economicistes, ni per grans paraules com la sostenibilitat, que no sempre arriben amb precisió a les persones. En tot cas, caldria fer un canvi molt radical de les condicions de vida, com prescindir del cotxe, però sovint és impossible de fer. Després del trauma de l’altre dia, si pogués us prometo que no l’agafaria mai més. Llàstima que la joventut, el primer que pensa és en tenir un cotxe. Veieu com estem ben agafats!
El 9 Nou (Vallès Oriental) dilluns 14 d'abril de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada