Històries de cancel·lació

Darrerament es parla sovint de la teoria de la cancel·lació. També la revista Valors se n’ha fet ressò en un número (n. 213, d’abril de 2023). Es parla de cancel·lació per a fer referència a una interferència demolidora de la política, com la que pretén l’administració Trump sobre la Universitat de Harvard. De fet, la cancel·lació afecta la llibertat d’expressió, de consciència, d’empresa, de creació intel·lectual, etc. En un sentit ampli, és una imposició de les condicions de la política sobre la vida arreu on es manifesti la llibertat front el poder establert. Per tant, comporta un abús d’allò que podríem dir instàncies polítiques sobre el sistema social en general. Dit d’una manera diferent, és una tirania del poder polític establert que condiciona arbitràriament per on han d’anar les institucions, l’organització social i la vida de les persones.

Voldria recordar aquí alguns episodis de cancel·lació, que tinc més a prop en el record.  Aquells que vàrem patir el sistema educatiu del tardofranquisme i la transició vàrem viure una època de gran tensió entre el món oficial i el real. La supervivència encara del món oficial ens va menar a suportar desqualificacions i improperis d’un professorat sense cap capacitació pedagògica. Impunitat total, amb abusos sexuals i morals.

Un altra moment de cancel·lació va ser la “mili”. Et tocava anar als llocs més llunyans i estranys a fer unes activitats inútils. Reconegudes així per tothom, es tractava d’una experiència que et garantia la seguretat de maltractaments de tot tipus, l’intent de despersonalitzar-te i de convertir-te en un subjecte sense gaire drets.  

Em ve al cap també la transformació de l’eixample de Barcelona i la coincidència de desenes d’obres totes a l’hora, en un intent compulsiu i intensiu de canviar les formes de vida a la ciutat. D’entrada el cotxe ha estat considerat un “apestat”, i tot val, sense més miraments, per erradicar-lo. A més, l’opció “bonista”, tanmateix ideològica, per altres vehicles de mobilitat personal, ha creat un caos existencial, només comparable al de Rodalies. Avui entrar a Barcelona en cotxe és la mort civil. 

I no dic res de la creació de barris sencers nous, com el que fan al costat de casa meva. Fins quatre fonts de soroll hem de suportar. Portem set anys amb obres, i les que ens queden, amb una invisibilització absoluta del veïnat. L’absència de l’Ajuntament i la manca d’interès per la salut i els drets dels habitants més propers ha estat la tònica habitual. No en saben més. Estic envoltat d’operaris fent soroll tots els dies de l’any, fins i tot festius – van haver de modificar l’ordenança però no fan gaire cas, ni la policia local-. Les obres han afectat l’habitat, l’entorn, el medi ambient, la mobilitat. Un nou món. Ja s’ho faran, deuen pensar els inductors del desastre. 

I per acabar, penso en la interferència excessiva dels polítics en instàncies acadèmiques, que també provoquen cancel·lació. Com acadèmic he viscut en tres ocasions situacions abusives de maltractament innecessari. Qui em conegui ja ho sabrà. A Catalunya es menysprea l’activitat intel·lectual, i se la fica en la dinàmica política d’amics i enemics, encara que ho facis molt bé. Es una gran injustícia, que pretén jerarquitzar o visibilitzar persones segons rebin l’aval del polític de torn. Es la política de les “capelletes” i els partits, que malauradament afecta també la vida intel·lectual, que cancel.la i per tant expulsa de responsabilitats públiques sense previ avís ni transició, o sigui d’avui per dema, a acadèmics que fan correctament la seva feina.  

                                                                           

Civismo y renuncia del Estado. ALFREDO RAMÍREZ NÁRDIZ. EL UNIVERSAL de Cartagena de Indias.

 Civismo y renuncia del Estado

Recientemente pude compartir ideas y reflexiones en un seminario organizado en la italiana ciudad de Lecce, por el profesor Michele Carducci, de la Universidad del Salento, en el que participó el profesor Joan Lluís Pérez Francesch, de la Universidad Autónoma de Barcelona, mi persona y diversos compañeros y estudiantes. La ponencia del profesor Pérez Francesch giró alrededor del civismo. Definirlo, explicar su importancia en la sociedad presente y exponer algunos casos prácticos de su promoción desde las instancias políticas y también docentes. Este seminario me planteó algunas reflexiones que desearía compartirles brevemente.

La sensación que me transmite la palabra civismo es que nos referimos a una serie de comportamientos de los ciudadanos que deberían ser naturales, derivados de una mínima racionalidad personal, que tristemente no se cumplen y que, para lograr que sí se cumplan, se aprueban normas, generalmente locales, para exigirlos. Normas que, no obstante, no se obedecen, llevando a hacer una apelación más o menos moral al civismo, para que sus contenidos sean satisfechos; es decir, usted por sencilla decencia debería respetar el derecho al descanso ajeno y no poner la música a todo volumen en mitad de la noche, pero, como no lo hace, vengo yo Estado y se lo exijo desde una norma. Pero, dado que nadie obedece la norma, en nombre del civismo se apela a la moral y a la ética para solicitar al ciudadano que se autorregule, se porte bien y no haga necesario recurrir a la norma.

Me recuerda mucho a lo que en el mundo mercantil y laboral se llama Responsabilidad Social Empresarial o Corporativa. Obligaciones que deberían ser de sentido común, que el Estado puede imponerlas por ley, pero que prefiere confiar en las empresas para que ellas las regulen mediante códigos internos. En el fondo, tanto en el caso del civismo, como en este, lo que vemos es que el Estado acepta que hay áreas de la convivencia en las que no tiene capacidad de imponer su voluntad, renuncia a hacerlo y apela a los particulares para que se autorregulen.

Pero como dijo el profesor Pérez Francesch en su intervención: la democracia es una forma de gobierno, legitimada popularmente, y debe ser obedecida. Es decir, la apelación al civismo no puede ser una excusa para que el Estado renuncie a exigir sus deberes a los ciudadanos; especialmente un Estado democrático debe y puede hacerlo, y nada, sino la obediencia de todos, cabe esperar.

El meu Papa Francesc

https://www.focnou.cat/producte/foc-nou-518-marc-maig-de-2025/

El pontificat del Papa Francesc ha estat marcat, al meu parer, per un llenguatge, del qual en destacaria conceptes com ara la globalització de la indiferència, la cura de la creació, la misericòrdia, la teologia  de la pobresa, la fraternitat humana. També destacaria el seu paper de líder mundial en la defensa de la pau i contra les guerres. 

Un aspecte que, al meu parer marcarà el futur de l’Església, i en el que s’ha avançat gràcies a les seves directrius, ha estat en el paper de la dona en la governació de la Santa Seu, tot i que en els aspectes  litúrgics no s’ha avançat tant. Francesc ha liderat un projecte d’actualització de les estructures de  l’Església catòlica: la sinodalitat ha estat la gran reforma eclesiàstica, acompanyada del desig de  superació de la “capellanitis”.

Voldria destacar el fet de ser jesuïta i d’arribar a Roma des de la perifèria del món. No hi estàvem acostumats a cap de les dues coses en un Papa. Va ser singular el període en el que encara vivia Benet XVI i es donava la curiositat d’un Papa emèrit. La imatge de les visites a Castel Gandolfo i dels “dos Papes”, va ser realment extraordinària.

El Papa Francesc és el Papa de la senzillesa, de la residència a Santa Marta i de les sabates de carrer, de la superació de la pompa i l’ostentació. Francesc serà sempre un Papa bo, capaç de fer grans coses. 

De la dictadura del proletariat a la tirania operaria, per acabar en la pobresa estructural.

De la dictadura del proletariat a la tirania operària, per acabar en la pobresa estructural

Tota la joventut em van matxacar – en especial a la Universitat- amb la doctrina marxista de la dictadura del proletariat com a mecanisme revolucionari per a implantar el socialisme i el comunisme. Després hem vist que d’allò que ens deien no ha quedat res de res, ni en el radi d’acció soviètic ni en el de la Xina, excepte alguns llocs pintorescos com Corea del Nord o lamentables com a Cuba. Amb el temps el capitalisme rampant va implantar un estat d’obres i serveis, i darrerament la tecnologia, com a vies per assolir cotes més altes d’una teòrica felicitat. La forma de vida que tenim avui en dia està arrelada en la triada cotxe, carreteres, urbanitzacions, de manera que molta gent es passa tot el dia fent desplaçaments insofribles, col·lapsant les vies de transport, engreixant amb els seus diners els pobles que volen ésser ciutats.

Una part important de la gent viu de les obres, les reparacions, les màquines o fa d’oficinista, prestador de serveis, el que sigui però sempre amb la dependència de la mobilitat. No parlo només de la RENFE que és patètica i un autèntic atemptat a la intel·ligència i a la dignitat humanes.  Es tota la forma de vida que domina avui en dia, amb urgències constants, necessitats materials sense aturador, dependències dels tècnics de torn, en un món que li costa sortir de l’ansietat permanent.   

En aquest ambient penso que hi ha una classe social molt estesa, que és la classe operària, la que instal.la de tot, es mou tot el dia prestant els seus serveis, es desplaça constantment, ja sigui per anar a fàbriques, a serveis, i sobretot a la construcció.  Dins la disbauxa general em crida l’atenció el fet de la construcció. Com l’eixample que han construït al meu poble amb un impacte ambiental descomunal. Són edificis que es poden fer en qualsevol indret, que tenen una gran volumetria, monstruosos. De moment han construït quatre fases, a mes de 400.000 € cada pis. Set anys de construcció, de moment, amb tot tipus de situacions abusives, invisibilització del veïnat, tensió amb els antics pobladors de la zona, moltes males maneres, i un paper ben galdós de l’Ajuntament. 

Fins i tot l’Ajuntament ha de permutar patrimoni per tal que no es construeixi tant en aquella zona. I han col·lapsat la mobilitat. Perquè avui ens hem de moure molt d’un lloc a l’altre, amb accidents de tot tipus associats. El resultat és el col·lapse. Ja hi som. En una dinàmica en la que les relacions personals concretes han passat a segon pla, el que interessa es que funcioni l’economia, o ni això, mirar de passar la vida de la millor manera possible, perquè no es poden tenir gaire expectatives. Mentre d’altres destrueixen el paisatge i s’omplen les butxaques. O ni això. 

Ens maltractem fins i tot quan no cal. Aquesta és la nova divisa de les relacions humanes. No sabem tenir cura dels altres i encara menys dels vulnerables i dels exclosos socialment. Hem arribat al final d’un cicle. Arriba la prepotència, la seguretat garantida pel xèrif, l’opressió dels rics sobre els pobres, la molèstia quotidiana. I el món d’una banda augmenta la preocupació per la seguretat, però no per l’educació, el civisme, els valors humans, la sanitat o els serveis. Fixeu-vos en aquestes dades: El 16% dels catalans amb feina viuen sota el llindar de la pobresa; avui un de quatre catalans és pobre, segons l’enquesta de condicions de vida 2024. I encara es pot dir més: el 35% dels menors de 16 anys són pobres. I mentrestant ens diuen que creix l’economia. Si us plau, no veieu que estem tots manipulats i cal recomençar de nou? Sí, però no de la manera com volen alguns. 

Els Valors i principis fundacionals de la Unió Europea en temps d’incertesa i policrisi

 Els Valors i principis fundacionals de la Unió Europea en temps d’incertesa i policrisi

Es reflexiona sobre la importància dels valors i principis constitutius de la Unió Europea en una època que es considera de crisi d’identitat del projecte europeu, que cal revitalitzar davant de greus amenaces com ara la polarització política, la hiperegulació burocràtica, la crisi de les estructures pròpies de l’Estat de dret en alguns Estats membres, les tendències autoritàries de la democràcia il·liberal, les reaccions euro escèptiques de grups polítics populistes, tot plegat en un escenari internacional incert i en un context de “policrisi” de gran complexitat. Hom descriu els reptes actuals de la Unió Europea i la necessitat de mantenir amb èmfasi un perfil propi en el concert internacional. Finalment, es presenten les aportacions al present número de la revista.

Quaderns IEE: Revista de l’Institut d’Estudis Europeus, Vol.4,Núm. 1(2025)3-14

ESTADO SOCIAL Y CULTURA DEL CUIDADO. UNA REFLEXIÓN EN CLAVE DEMOCRÁTICA TRAS LA GESTIÓN DE LA PANDEMIA DEL COVID-19 RE: A DEMOCRATIC REFLECTION FOLLOWING THE MANAGEMENT OF THE COVID-19 PANDEMIC

 ESTADO SOCIAL Y CULTURA DEL CUIDADO. UNA REFLEXIÓN EN CLAVE DEMOCRÁTICA TRAS LA GESTIÓN DE LA PANDEMIA DEL COVID-19 WELFARE STATE AND THE CULTURE OF CARE: A DEMOCRATIC REFLECTION FOLLOWING THE MANAGEMENT OF THE COVID-19 PANDEMIC

Pérez Francesch, Joan Lluís (2024):

Estado social y cultura del cuidado. una reflexión en clave democrática tras la gestión de la pandemia del Covid-19, en:

Cuadernos Manuel Giménez Abad, nr. 28.

DOI: https://doi.org/10.47919/FMGA.CM24.0209

Cal refer Catalunya, el país dels “sorolls”

 Cal refer Catalunya, el país dels “sorolls”

La majoria de nosaltres vivim immersos en el país dels sorolls. Sorolls d’obres, d’aparells de tota mena, de cridòria innecessària, de disrupcions mentals abruptes. Segurament és una qüestió d’educació, però també de forma de vida. Quan anem a altres països es conegut, per exemple, que en els restaurants no es crida. Un cas curiós el nostre.

Aquesta tendència al soroll és un símptoma de la manca de respecte per l’altre, en una mena de “molt soroll per no res” shakespearià. No li trobo cap efecte positiu, a no ser que el que es pretengui sigui descentrar el personal per tal de manipular-lo millor. El descentrament ens porta a la confusió i a no saber ben bé què ens passa, com a persones, com a comunitat, com a país.

Que les nostres ciutats -i molts pobles que volen semblar ciutats- son sorolloses em sembla una obvietat. Sovint el soroll es produït per operaris de tot tipus, els quals fan un soroll excessiu perquè no hi ha els controls adients, la coordinació necessària ni les inspeccions regulars. Així com ens hem acostumat a la tirania dels grafits o dels tatuatges, també el soroll l’anem integrant a les nostres vides. Fins que algú no aguanta més i es rebel·la, presenta recursos i accions legals davant la deixadesa o la indiferència generalitzada.  

La política s’ha convertit també en una mena de relat a base de soroll i agressivitat, que només agrada o pot ser suportat per la pròpia parròquia, i tot en el marc d’un màrqueting ben orquestrat. Els partits se situen com a oposició els uns al altres, no a idees, sinó al servei de grups de repartiment de poder. La idea d’enemic substitueix la d’adversari, i el discurs de la “postveritat” s’implanta al bell mig de l’àgora pública com si res. La incertesa generalitzada, la precarització cada cop més gran de les condicions de vida, el discurs de l’odi, la indiferència, la massificació i la despersonalització ens menen, al meu parer, a  un col·lapse com a societat. Per això cal refer el país.

Cal superar el condicionament de tot tipus de sorolls, ambientals i interpersonals o relacionals. Cal tornar a posar en valor el silenci. El silenci del qual brolla la pau interior. El silenci ambiental, que vol dir pensar en els altres, com al transport públic o al carrer. El silenci creador sense el qual la vida és pura animalitat despersonalitzada. El silenci que permet la música i no el mer soroll. En l’època de la intel·ligència emocional i de l’empatia, el silenci i les pautes de conducta reflexives costen de portar a terme. Tenim un país sorollós i a més col·lapsat pel que fa a la mobilitat i els serveis, la qual cosa és un desastre sense pal·liatius.   Per tal de refer el país necessitem altes dosis de civisme, d’educació, de respecte als altres, la qual cosa afecta també les institucions. No ens podem instal·lar en una “dictadura operaria” d’anar fent amb tot tipus de soroll sense cap sentit i sovint evitable. Ara que agrada tant de fer moltes obres, totes de cop, els responsables públics haurien de pensar en el mal que això fa a la ciutadania, perquè és una desproporció i una disrupció. Molts volem viure millor, amb més civisme. Curiosament, l’anterior director general d’Acció Cívica i Comunitària del Departament de Drets Socials de la Generalitat va cancel·lar durant el seu mandat d’un any i mig els programes relatius al civisme. Va aturar per exemple la feina de l’Observatori del Civisme i Valors, com si tal cosa. Com si el civisme no fos una urgència al nostre país. Com si el civisme no tingués res a veure amb la construcció de comunitat. Quan la ideologia et fa perdre les idees, anem a una nova mostra de “molt soroll per no res”.