En una època on es desenvolupa amb facilitat el discurs de l’odi ens cal canviar de paradigma i reivindicar l’estimació i la cura envers els altres, especialment els més desafavorits i vulnerables.
La vulnerabilitat és un atribut que trobem al nucli dur de la condició humana. S'oposa a l'engany de l'autosuficiència, que és una apreciació reduccionista de la nostra existència. Reconèixer que som vulnerables és conseqüència de prendre consciència de la fragilitat humana i fins i tot de la crucifixió i el patiment propi o aliè, i que això pot donar sentit no només a la vida sinó a les estructures institucionals que construïm els humans.
Tradicionalment, les cures s'han desenvolupat de forma “horitzontal” entre membres de les famílies i molt especialment per part de les dones. Avui dia, domina també la feminització de la cura i la precarització de les persones que presten aquest servei. Ara bé, a banda d'exigir una ètica de la cura i un compromís entre les persones, em resulta important plantejar aquí el repte de construir una Administració Pública que reconegui la fragilitat humana i que els poders públics puguin actuar amb eficàcia davant dels problemes greus de les persones. Estem molt lluny d'aconseguir-ho, però aquest és el nou paradigma, centrat en allò que s’ha anomenat “cuidadania”. Centrat en la dignitat de la persona humana i en el seu ple desenvolupament.
Avui dia tenim aspectes com ara la garantia d’un mínim vital per subsistir, que comporta una prestació pública, que en realitat és insuficient i inútil en molts casos, perquè no arriba a solucionar els problemes de les persones. Després del Covid-19 van sortir convocatòries per intentar pal·liar la pobresa i l'exclusió social causades per la pandèmia. La pobresa però continua augmentant. És inacceptable aprovar ajuts que després són de difícil accés per motius tècnics, a causa de les dificultats de la sol·licitud informàtica o per l'anomenada bretxa digital, la por a l'estigma social, o en definitiva tota mena de traves burocràtiques que no tenen en compte les singularitats de col·lectius exclosos socialment.
En general, els drets anomenats econòmics, socials i culturals són finalitats dels poders públics i no drets subjectius. Fins i tot els béns bàsics com l'habitatge s'han situat en aquestes coordenades. Considero que no ens hem de conformar amb polítiques febles que són inútils per ajudar les persones necessitades. Cal reforçar els serveis socials i l'atenció a les persones vulnerables. Per a què això sigui possible cal assignar més pressupost a aquestes polítiques.
Un dels problemes més greus que tenim avui dia en l'àmbit de la cultura de la cura és que l'administració no sempre té prou sensibilitat per dur a terme una ajuda eficaç i eficient. Es malpensa dels possibles sol·licitants, no s'està al seu costat, i per tant les ajudes esdevenen massa sovint inútils.
Avui presenciem una autèntica crisi de legitimitat i de confiança en les polítiques públiques d'ajuda, i en general en relació amb allò que podem esperar dels polítics i la política. La cultura del descart, que determina qui és obsolet o no, el conflicte com una cosa normal o millor dit banal, en el sentit que abans de determinades ruptures no s'intenta cap solució (divorcis o avortaments); els micromasclismes que impedeixen el ple desenvolupament de la personalitat de la dona; la invasió i la manipulació informativa per la crisi de la idea de veritat. Avui ens domina un context que no afavoreix la cura dels uns envers els altres. El relativisme ètic, el consumisme, l'individualisme, la cultura de la desvinculació, fomenten el campi qui pugui i la indiferència.
Al meu entendre hi ha tres àmbits on cal actuar amb urgència: les persones més vulnerables, el medi ambient i el respecte al benestar animal. D’altra banda, la cultura de la cura ha d'anar avui més enllà de la comunitat i establir-se un sistema institucional públic d'ajuda a tots aquells que ho necessiten.
