L’allunyament, la desafecció o el desinterès per la política, es una realitat creixent. Al meu parer hi ha dues premisses prèvies a la revalorització de la política: una, la política ha de retornar a la comunitat, i dos, la política ha de respondre a principis ètics i no ésser només a un joc d’estratègies. Això vol dir que la política hauria de ser l’àmbit en el qual s’escenifiqués el bé i les relacions amatents entre persones i grups, a partir d’una idea prèvia i bàsica de país.
Avui, en canvi, el màrqueting ha substituït l’ètica, i encara pitjor, sovint son emprades grans paraules buides de contingut (el progrés, el canvi..) i sense testimoniatge personal. D’altra banda, caldria superar la crisi de les ideologies. En efecte, hauríem de poder demanar que les diferents opcions ens ofereixin amb claredat quines concepcions de fons, quins valors, sostenen sobre la persona i les seves referències comunitàries, a fi i efecte que així es pogués produir un debat realment racional i es pugues evitar l’actual polarització afectiva.
Penso que la política ha de ressituar-se en la comunitat i després, en un segon moment, en el poder. Primer hem de construir la nació i després l’Estat. I a més, caldria definir el bé comú –que no és la suma dels interessos particulars, sinó els generals o comunitaris -, és a dir, el consens bàsic de país que hem de compartir tots els ciutadans i grups, per a conviure en llibertat. En canvi, l’individualisme regnant provoca un model de persona deshumanitzada. Aquest és un dels reptes més importants que tenim entre mans: construir un discurs humanitzador, a partir del testimoni de persones que donin la seva vida per un ideal. Avui necessitem humanitzar la vida i per tant també la política.
Fa gairebé cinquanta anys es va voler reforçar els partits polítics i per això les llistes en eleccions com al Congrés dels Diputats, al Parlament de Catalunya o a les municipals son tancades i bloquejades. Aquest sistema, com s’ha recordat sovint, no ajuda gens a acostar i prestigiar la política. Per això es necessari obrir d’alguna manera les llistes electorals i fer que els electors puguem escollir realment els nostres representants.
És hora de fer alguna cosa amb l’objectiu d’acostar els representants polítics a la societat i lluitar contra l’abstenció. No cal ser un gran observador per comprovar la desafecció cada vegada més gran dels ciutadans respecte a allò que se’n diu “la classe política”, expressió que no m’agrada, perquè comporta una dicotomia que no comparteixo entre els polítics més o menys professionals i la ciutadania. En tot cas, els pactes postelectorals no sempre son ben compresos i ens trobem amb partits que augmenten el seu poder institucional fins a límits intolerables perquè dominen gairebé totes les institucions. La partitocràcia no pot substituir la democràcia.
La democràcia és sempre fràgil i necessita que les persones –la ciutadania en general i els polítics- siguem realment demòcrates. Només així la democràcia podrà funcionar no tan sols com un sistema de legitimació formal de càrrecs públics, sinó com a mètode per tal de crear una comunitat en la qual tots siguem polítics d’alguna manera. No oblidem que la democràcia també pot funcionar sense demòcrates.
