La Declaració Universal dels Drets Humans, de 1948, sosté a l'art. 29.1 que «tota persona té deures respecte a la comunitat, ja que només hi pot desenvolupar lliurement i plenament la seva personalitat». Per la seva banda, la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (integrada al Tractat de Lisboa de 2007), ens parla en el seu preàmbul que el gaudi dels drets «implica responsabilitats i deures tant respecte dels altres com de la comunitat humana i de les generacions futures». En definitiva, la democràcia com a sistema polític, però també com a forma de vida, es veu directament influïda per l'establiment de deures en el marc d'una cultura de la responsabilitat.
Considero que cal introduir al llenguatge col·lectiu la referència als deures cívics, des de la premissa que és urgent el seu tractament per a la construcció de la comunitat, i per a una vida personal plenament respectuosa amb l'entorn. L'oblit d'aquesta premissa és preocupant, ja que provoca una concepció de la desvinculació de la comunitat, de la manca de respecte pels altres, o de l'anomenat «abús dels drets» (jo exerceixo els meus drets amb total despreocupació de les altres persones o grups).
La ciutadania ha de ser conscient dels seus drets i deures, de manera lliure, crítica si cal, però de manera responsable, participativa i solidària. La convivència en llibertat exigeix una bona educació, ja que «viure és conviure», com va dir Aristòtil (Política). La convivència ha de reconèixer el pluralisme, en el marc d'una forma de vida cada cop més globalitzada, però alhora gelosa de la identitat col·lectiva, i un multiculturalisme que no es pot interpretar com una «tabula rasa» que desconegui radicalment el passat.
L'establiment de deures no només correspon a l'Estat. La família i altres formes de socialització han de tenir un paper important. Recordem aquí la cèlebre obra De officiis de Ciceró, dedicada al seu fill Marc, que tracta sobre els deures, autèntic tractat de virtuts cíviques i de ciutadania. Voldria recordar aquí la Declaració de Responsabilitats i Deures Humans, aprovada en el marc de la UNESCO i amb el suport de l'Alt Comissionat dels Drets Humans de l'ONU. Proclamada el 1998, per commemorar el 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, és coneguda com a Declaració de València per acordar-se en aquesta ciutat. Proposa de forma ordenada una sèrie de deures i responsabilitats tant col·lectives com individuals a fi de portar a la pràctica allò que s'ha preceptuat en les declaracions internacionals de drets humans. Es parteix de la constatació que una vegada proclamats els drets, ara correspon implantar els deures.
Els poders públics, les organitzacions socials, i els ciutadans comparteixen la responsabilitat de la garantia i promoció dels drets humans. En concret es parla del dret a la vida i a la seguretat humana, a un ordre internacional just, a la participació en els afers públics, a les llibertats d'opinió, expressió, reunió, associació, religió, el dret a la integritat física i moral, a la igualtat, a la protecció de les minories, dels infants i la gent gran, el treball, la qualitat i nivell de vida, l’educació, les arts i la cultura, i el respecte a tot allò que estableix la pròpia declaració. Dels drets anteriors se'n dedueixen deures.
Partim del necessari desenvolupament de la persona al si de la comunitat a manera de feedback. En efecte, una visió transcendent de la persona repercuteix en un reconeixement de la dignitat humana i dels drets inherents, un respecte a la «casa comuna», al medi ambient, a la justícia social, a la construcció d'espais de convivència.
Davant les injustícies i desgràcies del món, és urgent plantejar-se el que cadascú pot fer amb l'objectiu que avanci la humanitat amb intel·ligència i sense por. Ens preguntem com es pot construir el canvi, el nou paradigma, des de la força de les conviccions personals i amb el pes d'institucions inclusives i responsables socialment. El progrés no serà plausible sense consciència crítica a partir d'una informació veraç, sense consum responsable de l'impacte social i mediambiental, sense innovació social des de la recerca, sense capacitat de cooperació nord- sud, sense més col·laboració i menys rivalitat, sense capacitat de lluita efectiva contra la pobresa i l'exclusió social, sense polítiques que assumeixin la compassió pels febles i que això no es prevegi com una debilitat o una pèrdua d'influència o hegemonia dels poderosos. És d’estúpids la indiferència amb què massa sovint mirem aquestes i altres grans qüestions dels nostres dies.
