La partitocràcia nostra de cada dia i la cancel·lació acadèmica

Darrerament es parla sovint de cancel·lació per a fer referència a una interferència demolidora de la política sobre l’activitat acadèmica, com la que pretén l’administració Trump sobre la Universitat de Harvard. Aquesta és la més cridanera de totes, per l’autoritarisme de l’actual administració nord-americana. Però també a casa nostra hi ha episodis de cancel·lació, motivats per la presència descontrolada de polítics en llocs de direcció que es pensen que poden capgirar organitzacions que financen o hi participen de forma preeminent. Sovint és la pura arbitrarietat el que guia aquestes decisions, o el fet de retre comptes més al partit o al superior administratiu que al propi òrgan sobre el que apliquen les seves dèries. 

De fet, la cancel·lació em sembla greu perquè afecta la llibertat d’expressió, de consciència, d’empresa, de creació intel·lectual, etc. En un sentit ampli, és una imposició de les condicions de la política sobre la vida arreu on es manifesti la llibertat front el poder establert. A casa nostra, programes de direccions generals, organismes autònoms i consorcis, son víctimes de desaprensius immersos en la dinàmica del partidisme o per què no dir-ho, del sectarisme. En ocasions la vida acadèmica a casa nostra també es veu condicionada per aquesta xacra, que comporta un abús de les instàncies polítiques sobre el sistema universitari, acadèmic o científic. En un sentit ampli, es tracta d’una tirania del poder polític establert que condiciona arbitràriament per on han d’anar les institucions, i fins i tot l’organització social i la vida de les persones. Al meu parer, aquesta activitat va molt més enllà del que el sistema democràtic pot permetre, per l’absència de controls efectius i per una nefasta concepció dels partits polítics com a empreses de col·locació del seu personal, amics o propers pel motiu que sigui. 

A l’estat espanyol en el seu conjunt la partitocràcia està molt instal·lada, i les portes giratòries també. L’amiguisme polític també. El grau de politització de l’administració és escandalós. I quan no hi ha prou amb l’estricte control administratiu es completa per l’absència de contrapesos judicials efectius com ara amb la doctrina de la  “discrecionalitat tècnica”. La situació és alarmant perquè és incompatible amb un Estat democràtic. No és de rebut que els partits actuïn com a sectes, en ocasions dirigides per persones amb molt poca formació. 

 

Històries de cancel·lació

Darrerament es parla sovint de la teoria de la cancel·lació. També la revista Valors se n’ha fet ressò en un número (n. 213, d’abril de 2023). Es parla de cancel·lació per a fer referència a una interferència demolidora de la política, com la que pretén l’administració Trump sobre la Universitat de Harvard. De fet, la cancel·lació afecta la llibertat d’expressió, de consciència, d’empresa, de creació intel·lectual, etc. En un sentit ampli, és una imposició de les condicions de la política sobre la vida arreu on es manifesti la llibertat front el poder establert. Per tant, comporta un abús d’allò que podríem dir instàncies polítiques sobre el sistema social en general. Dit d’una manera diferent, és una tirania del poder polític establert que condiciona arbitràriament per on han d’anar les institucions, l’organització social i la vida de les persones.

Voldria recordar aquí alguns episodis de cancel·lació, que tinc més a prop en el record.  Aquells que vàrem patir el sistema educatiu del tardofranquisme i la transició vàrem viure una època de gran tensió entre el món oficial i el real. La supervivència encara del món oficial ens va menar a suportar desqualificacions i improperis d’un professorat sense cap capacitació pedagògica. Impunitat total, amb abusos sexuals i morals.

Un altra moment de cancel·lació va ser la “mili”. Et tocava anar als llocs més llunyans i estranys a fer unes activitats inútils. Reconegudes així per tothom, es tractava d’una experiència que et garantia la seguretat de maltractaments de tot tipus, l’intent de despersonalitzar-te i de convertir-te en un subjecte sense gaire drets.  

Em ve al cap també la transformació de l’eixample de Barcelona i la coincidència de desenes d’obres totes a l’hora, en un intent compulsiu i intensiu de canviar les formes de vida a la ciutat. D’entrada el cotxe ha estat considerat un “apestat”, i tot val, sense més miraments, per erradicar-lo. A més, l’opció “bonista”, tanmateix ideològica, per altres vehicles de mobilitat personal, ha creat un caos existencial, només comparable al de Rodalies. Avui entrar a Barcelona en cotxe és la mort civil. 

I no dic res de la creació de barris sencers nous, com el que fan al costat de casa meva. Fins quatre fonts de soroll hem de suportar. Portem set anys amb obres, i les que ens queden, amb una invisibilització absoluta del veïnat. L’absència de l’Ajuntament i la manca d’interès per la salut i els drets dels habitants més propers ha estat la tònica habitual. No en saben més. Estic envoltat d’operaris fent soroll tots els dies de l’any, fins i tot festius – van haver de modificar l’ordenança però no fan gaire cas, ni la policia local-. Les obres han afectat l’habitat, l’entorn, el medi ambient, la mobilitat. Un nou món. Ja s’ho faran, deuen pensar els inductors del desastre. 

I per acabar, penso en la interferència excessiva dels polítics en instàncies acadèmiques, que també provoquen cancel·lació. Com acadèmic he viscut en tres ocasions situacions abusives de maltractament innecessari. Qui em conegui ja ho sabrà. A Catalunya es menysprea l’activitat intel·lectual, i se la fica en la dinàmica política d’amics i enemics, encara que ho facis molt bé. Es una gran injustícia, que pretén jerarquitzar o visibilitzar persones segons rebin l’aval del polític de torn. Es la política de les “capelletes” i els partits, que malauradament afecta també la vida intel·lectual, que cancel.la i per tant expulsa de responsabilitats públiques sense previ avís ni transició, o sigui d’avui per dema, a acadèmics que fan correctament la seva feina.