Desenvolupament humà i comunitari

Les propostes del nou Ministre de Justícia

2012-01-30T22:41:00.002Z

El flamant Ministre de Justícia, el Sr. Alberto Ruiz-Gallardón, ha anunciat una sèrie de reformes que afectarien diverses lleis i el funcionament del poder judicial, durant la seva primera compareixença a la comissió de Justícia del Congrés dels Diputats, un més escàs després de la seva presa de possessió. Les propostes provenen del programa electoral del PP, i de la voluntat de començar una nova etapa.

Podem afirmar, sense cap mena de dubte, que són necessàries i convenients. La folgada majoria absoluta del grup popular hauria d’anar acompanyada, però, de la capacitat per a cercar suports amplis i consensos més enllà de les files del propi partit. Desitgem que així sigui.

Encara no sabem el detall de les idees exposades, però segons les declaracions ministerials que han difós els mitjans de comunicació, es volen reformar lleis tan importants com la de l’avortament, el codi penal o la llei del menor. Pel que fa a l’avortament es pretén limitar una mena d’avortament incondicionat gairebé lliure i per terminis, introduït al segon govern Zapatero, sense què estigués previst al seu programa electoral. Ara es vol tornar a un sistema d’indicacions, i sobretot exigir que les menors hagin de comptar amb el consentiment patern per avortar. Recordem que el PP va recórrer la llei socialista davant el Tribunal Constitucional i que el recurs encara està pendent de sentència.

Un altre tema important és la “pena de presó permanent revisable” que s’introduiria al Codi Penal per a delictes molt greus com ara terrorisme, assassinat múltiple o pederàstia reincident. Es tracta d’un concepte imprecís que caldrà definir bé jurídicament per tal de fer-lo compatible amb la funció de reinserció social de les penes segons la constitució espanyola.

Pel que fa a la llei del menor es pretén evitar la sensació d’impunitat que han donat determinats casos, unificant els criteris d’investigació de delictes greus en els que estiguin implicats menors i adults, mantenint totes les garanties d’una llei com aquesta.

Altres temes objecte de reforma son l’elecció dels vocals del Consell General del Poder Judicial, tornant al sistema anterior a 1985, de manera que dotze dels vint membres s’escullin entre i per part de jutges i magistrats; el pagament d’una taxa en el supòsit de presentar recursos judicials amb la intenció d’evitar el malbaratament de recursos públics; el desbloqueig en la renovació del Tribunal Constitucional; la recuperació del recurs previ d’inconstitucionalitat; la redefinició del partit judicial; una nova Llei d’Enjudiciament criminal –l’actual data del segle XIX-, entre altres aspectes com l’establiment d’un estatut de les víctimes de delictes.

En definitiva tot un conjunt de mesures ambicioses per tal de millorar el funcionament del sistema judicial espanyol, i fer-lo més útil en les coordenades del segle XXI.

LA VIOLÈNCIA I L’ORDRE.La meva correspondència epistolar amb Álvaro d’Ors.

2012-01-26T18:47:00.003Z

Al llarg d’uns vint anys vaig mantenir una intensa i per mi molt interessant correspondència epistolar amb el professor Álvaro d’Ors (Barcelona, 1915-Pamplona 2004) , cosí germà del meu pare i catedràtic de dret romà . Les següents línees volen exposar els temes que ens ocuparen, majoritàriament aspectes socials i polítics . No entraré a exposar qüestions tècniques relacionades específicament amb el dret romà, encara que en ocasions la referència a aquesta disciplina serà inevitable, atès que es troba en els fonaments dels conceptes socials i polítics que defensa el nostre autor .

Álvaro d’Ors, després de la guerra civil esdevingué un gran jurista i - com a catedràtic de l’època- es va sotmetre a un periple que tingué les Universitats de Santiago de Compostel•la, i de Navarra, les dues grans referències.

El 16 de maig de 1997 vaig ésser convidat al seminari de professors de la Universitat de Navarra. Vaig estar dos dies a Pamplona amb Álvaro d’Ors, acompanyat del meu pare i altres familiars. El juny de 2000 vaig anar a un tribunal de tesi a la Universitat de Santiago de Compostel•la i vaig aprofitar per visitar-lo al seu pis de Pontevedra. Van ser dos moments emotius, de contacte humà, més enllà de la correspondència epistolar, en els quals varem intercanviar idees i punts de vista sobre molts aspectes, tant de la vida universitària com del context social i polític del moment. A partir d’aleshores la seva vida s’anà apagant, tot i que mantingué la correspondència epistolar amb mi fins els darrers moments, a les acaballes de 2003. Com ell mateix em digué: “la nostra conversa pot ser interminable” (4.10.93) .

Aquesta ponència vol ser el meu homenatge a una persona que vaig admirar malgrat les diferències ideològiques i generacionals, que va ser un gran intel•lectual, un excel•lent professor universitari, un mestre en el sentit clàssic de la paraula, i sobretot un home que va viure amb gran intensitat la seva època . La violència com a generadora de l’ordre social i polític és segurament el gran leimotiv de la seva obra.

***************

Álvaro d’Ors expressa un pensament tradicionalista , el d’aquells carlins –com els que a Catalunya integraren el Terci de Nostra Senyora de Montserrat- que es consideraven guanyadors de la guerra civil. Així ho podem observar al llibre tardà La violència i el orden, de 1987 . La distinció schmittiana sobre la decisió entre amic i enemic, la fonamental de tot ordre polític, la va viure en especial front als gudaris bascos i els nacionalistes catalans, durant la guerra civil, associats tots dos a perillosos dissolvents de la sacrosanta unitat d’Espanya (15.03.01). D’altra banda, sobre l’activitat terrorista d’ETA –organització concebuda per ell com una mena d’exèrcit d’alliberament nacional basc (sic) - afirma que es tracta d’una guerra civil en tota regla, que no pot ésser vençuda només amb mitjans judicials o policials. Sosté que cal enviar l’exèrcit espanyol a aquesta guerra: “La lluita antiterrorista es una mostra clara de la criminalització de l’enemic que imposa el pacifisme dominant” (10.12.01). Afirma que el 1937 el nacionalisme basc ja va ser vençut per les armes; “jo ho veig com un vencedor el ’39 i un vençut el ‘45” (30.06.03). En conseqüència, a mi, com a nacionalista català, em considera un partidari de l’error (31.5.99), fins i tot un “enemic” –així qualifica també els democratacristians, en general- amb el que però es poc parlar (20.10.00).

Considera les organitzacions supranacionals, o millor dites supraestatals, dominades per grups de poder com la maçoneria. Es clar que aleshores “aquesta superació del nacionalisme estatal és pitjor que la mateixa guerra” (4.10.99). Critica la construcció europea, que ha copiat el principi de subsidiarietat de la doctrina social de l’Església, però per altres finalitats: “soc antieuropeista però regionalista” (4.10.93). Al seu parer, la Unió Europea està dominada per Alemanya (sic) així com la ONU pels Estats Units (22.5.95).

El dret ha de regular la construcció de grans espais en els quals s’han instal•lat les nacions (influència schmittiana) . Afirma que la nació no és un concepte jurídic, sinó sentimental (22.5.95). Diferencia entre autonomia (que és jurídica, del “nomos”) i autarquia (que es política de “archeia”, poder o govern) . Afirma que Franco va respectar l’autonomia de Navarra (4.10.93), una autonomia pactada, més autèntica que les concepcions federalistes i constitucionalistes, “estatistes” en definitiva de la nova etapa constitucional oberta el 1978.

Com ja he dit, el maig de 1997 vaig ésser convidat al seminari de professors de la Universitat de Navarra. El tema de la meva xerrada va ser “El nacionalismo catalán y la Constitución”. Vaig exposar, d’una banda, les relacions entre Catalunya i Espanya arrel de la transició i del marc constitucional vigent, i de l’altra, l’actualització dels furs navarresos en el marc de la Constitució. En aquesta xerrada vaig poder copsar altres perspectives, pactistes i historicistes, sobre l’actualització dels furs navarresos. En aquesta segona línia, Álvaro d’Ors defensava “una autonomia pre-estatal i preconstitucional”, perquè “és clar que hi pot haver un dret al marge de la llei”, i que “a Navarra, el costum en contra de la llei es vàlid. El pacte no immoral preval sobre la llei.” (14.11.96). De fet, “es natural que el concepte de dret entre un iuspublicista com tu i un privatista com jo, no coincideixi del tot, i menys per la meva posició de foralista navarrès per qui el dret propi de Navarra es preconstitucional. (10.11.94). Connectat al tradicionalisme i al foralisme d’arrel carlina, també es fa notar la defensa d’un regionalisme “ben entès” - a l’estil del doctor Torras i Bages , o del regionalisme dels sectors més catòlics de la Lliga Regionalista-, molt preocupat sempre per tal de formular un encaix a l’estil “foralista” de les regions compatible amb “el dogma” de la unitat d’Espanya.

Des de Pamplona i amb la condició d’afiliat a l’Opus Dei treballarà des d’aquesta perspectiva antinacionalista “perifèrica”, antiliberal, basada en un catolicisme intransigent, crític amb el concili Vaticà II, amb l’humanisme cristià de Maritain , o de la democràcia cristiana, essent més proper, per exemple, a l’obra de Leopoldo-Eulogio Palacios . Rebutja l’expressió humanisme cristià perquè canvia l’ordre dels elements, entre el substantiu cristià i l’adjectiu humanista, de la mateixa manera que no admet tampoc un concepte genèric de dignitat humana (6.2.97), idea que segons ell no es cristiana sino de orígen kantiano” . Sosté, en canvi, que la dignitat humana està lligada al baptisme, i els drets humans en abstracte no existeixen sinó els drets concrets de cada persona. D’aquí també el seu retret a la Declaració Universal dels Drets Humans, i les aportacions de Maritain. També desqualifica l’humanisme cristià de Romano Guardini, malgrat el pròleg que va escriure al llibre seu, “Der Hellinger” , tot argumentant que personalisme i humanisme son ben diferents. Accepta més el primer terme que no pas el segon: l’estudi de la persona concreta i de la seva relació amb els altres li resulta més atractiu que no pas un humanisme igualitari de fonamentació democràtica (16.2.99).

Un línia important del seu pensament és la recepció de Carl Schmitt , amb la dialèctica amic/enemic com a fonament de l’ordre polític, i la violència com a força constitutiva del poder establert, que incorporà al franquisme, per tal de legitimar el “nou règim” nascut de la guerra civil. Álvaro d’Ors i Francisco Javier Conde han estat els dos màxims exponents de la teoria del cabdillatge; en el cas d’Álvaro d’Ors amb l’objectiu de fornir una teologia política. Aquesta concepció el portà a defensar una idea de la política, en la qual l’element estatal és sobrer i pervers .

Analitza el fenomen de la globalització com una “guerra civil globalitzada” per tal d’imposar un ordre mundial basat en el principi de subsidiarietat. Per contra, és precís defensar la família i el matrimoni enfront l’Estat i la democràcia, que els destrueixen (12.9.95). Això vol dir advocar per la monarquia com a forma de govern, d’una família - no d’un Rei sol- sobre les altres famílies .

En una carta de 30.6.03 afirma que la historia és una disciplina humanística que treballa sobre textos, per la qual cosa cal diferenciar-la dels “fets”, de manera que hom hauria de saber separar autors i actors. Sosté que es impossible “juridificar la política sense polititzar el dret”, com diu que passa paradigmàticament amb el Tribunal Constitucional espanyol: “Es tracta d’una confusió entre la prudència de la potestat i la prudència judicial que és d’autoritat” (3.3.94).

Es mostra molt crític amb l’estat de les autonomies, atès que entén que no hi ha una idea jurídica clara (5.10.90). També el concepte de representació és concebut a la manera de Schmitt, com a encarnació simbòlica (5.10.90). Defensa aleshores una concepció “antidemocràtica”, i subscriu la idea que cap democràcia europea ha sorgit de manera natural. També diu pestes de la partitocràcia, que mediatitza la participació ciutadana i la representació política, a l’estil d’un joc de loteria. M’escriu: “vull recordar-te que, segons la meva distinció entre autoritat i potestat, el poder popular sí permet una representació -distinta de la pròpiament jurídica del mandat- i per això es rebutja el mandat imperatiu, però l’opinió, que és cosa del saber i no del poder, no admet representació, de manera que aquells que apareixen com a òrgans de l’opinió pública no son representatius sinó grups de pressió per a aconseguir la potestat política. Jo puc delegar el meu poder però no el meu saber” (4.10.93). No admet el principi de la separació de poders perquè el poder no es pot dividir (15.03.01). En altres paraules: “no hi ha divisió de poders, perquè la potestat és única, i és de l’executiu” (23.12.02). Es manifesta també molt crític amb la construcció de l’Estat de Dret: “és una invenció de von Mohl, per a mi una fatal fal•làcia. No ha de confondre’s amb la tradició britànica del “rule of law”, atès que parteix de la identificació del dret amb la llei estatal (Kelsen ho culminarà, dient que el dret és igual a l’Estat), de manera que com que son els jutges els qui apliquen les lleis, tota l’activitat social resta sotmesa a l’activitat judicial. Greu error! Els jutges només han d’intervenir en els conflictes entre particulars, o en la repressió del terrorisme, ... no hi ha “poder judicial,” perquè cal reconèixer que l’execució de les sentencies correspon a l’executiu” (21.7.96) . Com a mostra concreta de la seva desafecció envers l’Estat de Dret, a l’article “ La crisis del Derecho Penal” afirma que “este es el final ruinoso al que nos ha llevado el pacifismo total, última meta del “progreso” democrático que viene envileciendo a la sociedad hedonista de hoy” .

Connectat amb l’anterior, observem la “filosofia de l’heroi” que el pare Eugeni havia defensat a la seva tesi sobre Carlyle , reformulat ara en el “caudillo” Franco – això sí, allunyat de les tesis falangistes- , com es pot veure al seu llibre De la guerra y de la paz (Premi Nacional “Francisco Franco” de 1954), dedicat al seu admirat Carl Schmitt . Sobre aquests temes em diu: “La guerra es dolenta i aquells que l’hem feta –i no me’n penedeix-ho- apreciem més que ningú la pau, però quan no hi ha mes remei cal fer la guerra, per tal d’evitar el domini dels rics, que son els que venen armes. Jo sóc bel•licista i sento aversió del pacifisme” (26.10.91). “La guerra es pot fer sense odi, i d’això tinc experiència personal” (16.12.94). Defineix al general Franco com “la principal figura del segle XX espanyol, agradi o no agradi” (sic) (16.3.93).

Cal destacar que tant en la seva correspondència, com en les seves obres, mostrà sempre un profund sentit jurídic de la vida, propi de la seva condició de romanista . La seva gran aportació va ser la distinció entre potestat i autoritat , la primera com a manifestació del poder, la segona com a reconeixement de l’autoritat. Al llibre Escritos varios sobre el derecho en crisis, escriu diversos assaigs travessats tots per aquest dos conceptes . Aquesta distinció, que parteix de la dialèctica entre poder establert i saber socialment reconegut, ha estat de gran valor per a un discurs que ha seguit el seu deixeble a la Universitat de Navarra, el professor Rafael Domingo .

Voldria destacar la dedicació universitària del professor Álvaro d’Ors entesa com un “ofici” - recordem el seu llibre Papeles del oficio universitario, de 1961 -, una forma de viure la pròpia condició humana al servei del saber i del rigor en la transmissió del coneixement . Un ofici “modest però fecund” (12.9.95) . Álvaro d’Ors com a universitari no va ser sectari, sinó un gran especialista del seu àmbit científic de coneixement, i un intel•lectual en el que la universitat i la vida eren la mateixa cosa. Al discurs inaugural llegit a l’obertura del curs 1955-1956 a la Universitat de Santiago de Compostel•la, tot reflexionant sobre l’educació dels juristes i la funció de la institució universitària, afirma: “Nuestra misión consiste en procurar una educación de nuestros juristas, a fín de que lleguen a ser verdaderos sabedores del derecho, hombres de autoridad moral y social, sin más miramientos por el destino que las necesidades vitales les hagan seguir tras la licencia”. Al mateix discurs, referint-se a la formació del juristes ens diu: “son ellos y no el legislador los llamados en primer término a enderezar por el mejor camino la vida jurídica de la sociedad a que pertenecen” (p. 27).

Aquestes són les conclusions d’un jurista que visqué intensament el convuls segle XX i que ens ofereix un testimoni alliçonador.

REIVINDICACIÓ DELS ÀVIS I LES ÀVIES

2012-01-26T18:42:00.000Z

Mentre els pares treballen, molts avis tenen cura dels nets, la qual cosa contribueix notablement a l’estalvi familiar, ja que els pares no han de pagar llars d’infants o cangurs. Aquest és un fet social d’una enorme transcendència: l’important paper dels avis en el si de la família i el rol específic que aquest col•lectiu porta a terme, és a dir, una autentica activitat de prestació social.

Potser podem arribar a considerar “normal” aquesta prestació i no donar-li més voltes, com si entrés dins les regles de les relacions paterno-filials, però jo penso que cal destacar el paper dels avis, recordar i agrair la feina que fan.

Davant de determinats plantejaments autoqualificats de progressistes, que propugnen una superació de l’anomenada concepció tradicional de la família, la dada que comentem avui, em permet pensar que quan ens interessa diem que tal institució o fet és tradicional i caldria superar-lo, mentre que quan no ens interessa ens aprofitem de les estructures existents pel nostre benestar. No nego que el concepte de família hagi evolucionat i canviat en alguns aspectes, però el que em crida més l’atenció és que sovint considerem com antic allò que no ens convé i perfectament actual i vigent allò que ens va bé. I aquest crec que és un cas.

Quantes vegades sentim a dir que la família està en crisi? I tot i així quantes vegades cerquem els vincles afectius dins la família quan ho necessitem, no només per tenir cura dels fills, sinó per altres temes, com demanar diners, consol, amistat, distracció, ajuda en definitiva... i ben barat que ens surt.

A les nostres societats occidentals el paper dels avis ha esdevingut realment important. En moltes ocasions desenvolupen feines educatives i de complement dels pares i mares, molt enfeinats tot el dia. Es podria dir que desenvolupen un rol socialment molt rellevant, no sempre reconegut ni agraït.

He llegit a la premsa un reportatge sobre unes àvies, en el qual es comenta que molt sovint avui el fet de fer-se gran no comporta cap descans, sinó assolir un nou paper d’ajuda i en moltes ocasions d’atenció gairebé permanent o sempre que son reclamades, en especial envers els nets. Algunes es troben realment sobrecarregades de feina, la qual fan molt de gust, tot i que també amb cansament.

Els avis i les àvies, sovint, tenen temps per a tot menys per a ells mateixos. Quan se’ls hi pregunta que els fa més feliços, responen que tenir cura dels familiars i de la casa. Alguns estudiosos diuen que les àvies es converteixen en una mena de mare permanent, o una segona mare, i en ocasions en una esclava del treball.

Aquesta actitud de lliurament constant, sense condicions, és una mostra d’amor important, que fa un gran bé a la família i als seus membres, més en els actuals temps de crisi

Ineficiència dels responsables públics i desig de bon any nou ...

2012-01-07T12:29:00.002Z

He estat uns dies de descans i quan torno em trobo amb un panorama aterridor que em dificulta pronunciar la paraula feliç any nou. El Govern ha decidit adoptar mesures dràstiques per reduir el dèficit públic. Les rendes del treball i les del capital tindran un recàrrec considerable i les classes mitjanes hauran de contribuir més a la Hisenda pública a través de l'IRPF, que puja fins percentatges altíssims. A Catalunya, un tipus marginal del 56% per als qui més guanyen retraurà necessàriament el consum, ja molt debilitat, com s'ha observat en aquestes festes nadalenques.

Cal reduir la capacitat de despesa i d’endeutament perquè no tenim més remei segons els compromisos adquirits amb els socis europeus de l'euro. Però jo em pregunto per què no s'exigeixen responsabilitats jurídiques més enllà de les polítiques, que ja han estat pagades amb la pèrdua de les eleccions, pel mal ús dels diners públics a l'anterior govern: quants mals de cap ens estalviaríem sense el malbaratament del Pla E (8.000 milions), el xec nadó de 2.500 euros suposadament per a ajuda a la natalitat aprovat el juliol del 2007 o l'ajuda indiscriminada per a tots els contribuents de 400 euros vigent encara el 2009. I també voldria que algú assumís personalment la responsabilitat pel malbaratament del diner públic en altres indrets com ara la Comunitat Valenciana.

Les primeres mesures del nou Govern del PP són molt dures per als ciutadans. A Catalunya, després de les retallades de Mas vénen les de Rajoy. Unes retallades inevitables malgrat la demagògia d'algunes forces polítiques què volen guanyar al carrer el que no guanyen a les urnes. Com ha pasat a Catalunya, el nou govern del PP està arrencant i l'esquerra ja ho critica, com si no tinguessis res a veure amb la situació creada.

En tot cas, la situació general d'Espanya tindrà dos punts de referència ineludible: les futures eleccions andaluses i l'adaptació de les retallades a la zona basco-navarresa, autentiques zones de privilegi en aquesta Espanya que sempre li manca temps per a reivindicar la igualtat de tots els ciutadans espanyols. Uns ciutadans cada cop més agobiats per la crisi economica i per la ineficient gestió dels afers públics, en especial en aquest territori peninsular anomenat Catalunya.

En aquest context us desitgo de tot cor un esperançat any 2012.

Reivindicació de Václav Havel: la política com a compromís responsable amb el país

2012-01-03T12:19:00.001Z

Václav Havel , nascut al 1936 acaba de morir a Praga als 75 anys víctima del càncer. Dramaturg, poeta, assagista i polític, fou conegut sobretot com a opositor al règim comunista i líder de l'anomenada "Revolució de Vellut". Havel va ser l'últim president de Txecoslovàquia i el primer president de la República Txeca el 1993. El 20 de gener de 1998 va ser reelegit pel Parlament per a un nou i últim mandat de cinc anys.. Va finalitzar el seu mandat el 2 de febrer de 2003. La seva trajectòria humana i política el va convertir en un referent ètic.

La seva activitat política més coneguda es remunta a 1968, any en què va participar activament a la “Primavera de Praga”. Va ser també un dels fundadors d'iniciatives cíviques de tanta repercussió com l'anomenada Carta 77.

El govern comunista va prohibir la seva obra. Membre des de 1978 del Comitè per a la Defensa dels Injustament Perseguits (VONS) va estar sota arrest domiciliari i va ser sentenciat a quatre anys i mig de presó pel règim comunista, però no va interrompre la seva activitat literària i la seva col • laboració amb la premsa opositora clandestina.

Amb la caiguda del mur de Berlín el 1989 va posar en marxa el Fòrum Cívic (OF), que va integrar a les forces d'oposició al règim comunista i va liderar el procés de transició democràtica.

Havel va escriure poemes i es va dedicar al teatre, amb obres com La festa del jardí (1963) i Memoràndum (1965). A més va ser un pensador profund preocupat pel respecte a la dignitat de la persona, l`humanisme, l’espiritualitat i la dimensió social l’esser humà amb llibres com ara “Cartes a Olga” (1990), “La responsabilitat com a destinació” (1991), “La reconstrucció moral de la societat”, o “El poder dels sense poder” (1991).

Per la seva obra i per les seves activitats en favor dels drets humans va rebre nombrosos guardons, com l'Erasmus (1986), el Olof Palme (1989), el Simón Bolívar (1990), el Carlemany (1991) el IV Premi Internacional Catalunya (1995 ) i el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats (1997), entre molts altres.

************************

Havel denuncià el fet de viure sense creure en res, ignorant-nos, preocupant-nos només per nosaltres mateixos. Va defensar conceptes com amor, amistat, compassió, humilitat o perdó a la vida pública. S’ha destacat reiteradament que va basar la seva política en la moralitat. S’afanyà en intentar redefinir la política des del desig de contribuir a la felicitat de la comunitat i no pas com una necessitat d'enganyar o arruïnar els altres. Havel va afirmar una cosa especialment important per als nostres dies: la política pot ser no tan sols l'art d’alllò que és possible, especialment si això significa l'art de l'especulació, el càlcul, l’intriga, els pactes secrets i les maniobres pragmàtiques, sinó que fins i tot pot ser l'art de l'impossible, és dir, l'art de millorar el món. Un missatge ben viu avui i que cal que recordem especialment ens aquests temps que còrren...

BON NADAL 2011

2011-12-25T20:23:00.003Z

El Naixement de Crist (1475 aprox.). Col.lecció Banca Intesa. Galeries del Palau Leoni Montanari, Vincenza (Itàlia).

I NOSALTRES QUÈ HI PODEM OFERIR?

Cada criatura et dona gràcies. Els àngels amb els cants, el cel amb l’estrella, la terra amb una cova, el desert del món amb un pessebre. I Maria ens lliura un Salvador.

Explicació de la icona:

Fins al segle VI, la solemnitat del naixement de Jesús es celebrava el dia 6 de gener, juntament amb l'Adoració dels Reis Mags (petita Teofania) i el Baptisme del Senyor (Gran Teofania). Més tard, es va posar l’ èmfasi en la condició humana de Crist i es va instituir la festa de Nadal el 25 de desembre.

A partir del Concili d’Efes, la Mare de Déu és representada ajaguda i descansant, com és natural amb una persona que acaba de donar a llum. A la icona de la Nativitat hi ha una muntanya amb una cova, símbol de l’infen. Maria és l’esbarzer ardent que ha engendrat el Crist, faixat com un mort i dipositat al bressol-sepultura. El bou i la mula representen els jueus i els pagans; l’estrella i els àngels simbolitzen la presència de la Trinitat, i els Reis Mags remeten a les dones que portaren aromes al sepulcre. Josep, temptat pel dimoni-pastor i Salomé que banya el Nen amb Eva, representen la humanitat incrèdula vigilada atentament per Maria.

Jornada “Espai Públic i Civisme” 5 de Novembre de 2011. Museu d'Art de Cerdanyola del Vallès

2011-11-27T18:04:00.002Z

Jornada “Espai Públic i Civisme”

Organitzada pel grup de recerca sobre "Llibertat, Seguretat i transformacions de l'Estat" del Departament de Ciència Política i de Dret Públic de la UAB, l'associació "Persona i Democràcia", i Comerç i Ciutat (revista de distribució gratuita de Cerdanyola del Vallès).

Ponents.

• Xavier Martorell i Villalobos. Director general d'Anàlisi i Prospectiva. Generalitat de Catalunya

• Jordi Miro i Meix. Director general de l'Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions de la Generalitat de Catalunya.

• Tomás Gil Márquez. Inspector Cap de la Policia Local de Sant Adrià de Besòs. Professor associat de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona.

• Joan Lluis Pérez Francesch. Responsable principal del grup de recerca sobre “Llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat”, Departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ponències.

Xavier Martorell i Villalobos:

Referent a la conceptualització d’ “espai públic” va afirmar que és tot aquell espai que no és privat. Una qüestió important és saber “ Qui mana?”, perquè quan parlem d’ “espai públic”, realment estem tractant de “convivència social”.

Actualment, els costums han canviat a causa de la convivència social, en la qual es presenten diversos conflictes com són els fluxos migratoris, amb els que se solen donar diferències per qüestions de nacionalitat.

Hem passat de pensar en “nosaltres” com a membres d'una societat, a pensar en el “jo”, en l'interès absolut de la meva persona, i així es trenca l'equilibri social; aquest equilibri consisteix en què no hi ha drets sense obligacions, no hi ha llibertat sense seguretat, i no hi ha tampoc “ respecte del dret dels altres” .

Jordi Miró i Meix:

Coincideix que parlar de “espai públic”, és parlar de convivència social. Aquesta convivència ens porta a tractar temes com són: l'ocupació de la via pública de forma legal i il•legal, qüestions de tecnologia on sorgeixen problemes de “pirateria” i també qüestions d'immigració irregular.

Divideix en cinc els conflictes que versen sobre l’“espai públic”:

1.-El conflicte de l'ocupació per venedors ambulants, la qual cosa genera un conflicte d'espai.

2. Conflictes d'interessos: l'ocupació de l'espai públic per venedors ambulants, implica un conflicte d'interessos comercial quant a la il•legalitat del producte que s'ofereix i a l’ incompliment de les ordenances sobre competència lleial.

3. Conflicte de normes: es refereix a l’ incompliment de diverses ordenances sobre l'ocupació de l'espai públic com són les ordenances d'ús del sòl, incompliment de les normes d'estrangeria, i fins i tot de la normativa referent als drets dels treballadors.

4. Conflicte policial: és un conflicte bàsicament operatiu, referent als dispositius per desmantellar els ambulants, el ridícul de la policia quan s'escapen.

5. Conflicte de valors: Tots som iguals davant la llei, per tant el conflicte d'ocupació de venda ambulant crea diferència, quant a la gent que no paga impostos i la tolerància de permetre la venda ambulant, a més de provocar la incitació a la compra il•legal d'objectes que convida a la pirateria.

La solució a aquests conflictes, és multidisciplinària, no solament policial, i ha d'afectar l’àmbit de cada persona, atès que el civisme no es pot delegar.

Tomás Gil Márquez:

Actualment tenim problemes que abans no existien. I les respostes no poden ser només municipals. Són temes de país perquè som part d'una governabilitat de país,on no pot estar el govern de Lleida contra el de Sabadell en l'ús del burka, etc.

El conflicte s’ha de gestionar de forma positiva. Cal parlar d’allò que preocupa la ciutadania, seguint els principis de la llibertat personal i els seus límits, seguint els valors republicans. Tenim actes vandàlics i en ocasions sembla que la ideologia sigui un problema per a prendre decisions,

L’ “ús de l'espai públic” per reunir-se de forma regulada, és un tema de sentit comú. No hem de convertir l'ús públic en un ús privat, exemple d'això és: l'ocupació de la plaça Catalunya per dos mesos per part dels anomenats indignats.

Als nous escenaris de la convivència social apareixen temes com: l'estrangeria i la seva diferent manera d'entendre l'espai públic, consum d'alcohol, drogues, problemes al metro, festes multitudinàries, problemes de família on s'agreguen frases com “jo sóc amic dels meus fills”, la incorporació de la dona al mercat de treball, els canvis de rol social entre l'home i la dona, etc. Tot això desborda molt la intervenció de la policia com a solució i a més s'ha de reprendre la reflexió que hi ha drets però també deures.

Joan Lluís Pérez Francesch:

També hem de considerar i debatre sobre els conflictes d'ocupació de l'espai públic, ocasionats pels anomenats “grups antisistema”, que es consideren socialment bons, a l’estil del “bon salvatge”, i en canvi es consideren com a dolentes les institucions públiques establertes. Caldria preguntar-se: “Per què una assemblea és millor que les institucions públiques?”.

La ideologia “progre” considera sempre millor qui es defineix com “d'esquerres”, en ocasions sense debat, com si fos un dogma o una secta. I així en els plantejaments més radicals s’imposen les condicions per la ocupació d’espais públics sense concessions, la qual cosa passa sobretot quan es confon ésser antisistema amb fer el brètol.

Debat

Els participants han debatut sobre la importància de reprendre la institució familiar com la creadora de bons ciutadans, els canvis estructurals de la societat que han afectat l'àmbit familiar i modificat els valors dominants, tot passant d'una forma d'educar poc permissiva a un extremadament permissiva, on és notòria la pèrdua d'autoritat dels pares davant els fills, permetent-se fins i tot –és un cas real- la demanda judicial d'un fill al seu pare, o que una petita correcció pugui confondre’s amb un maltractament al menor.

S'ha guanyat en drets, però s'ha perdut molt en deures i obligacions. A la nova dinàmica social per donar alguna cosa s'ha de tenir alguna cosa a canvi, i s'anteposa el meu dret per damunt el dret de l'altre, la meva comoditat davant la comoditat de l'altre.

També es va parlar sobre l'ocupació de la plaça Catalunya per part del moviment 15M o indignats.Aquesta ocupació de la plaça, va quedar molt lluny de ser un acte positiu, perquè varen incomplir la normativa de Convivència de la ciutat de Barcelona, que prohibeix l'acampada de l'espai públic, i a més han causat problemes de neteja de la plaça i de lliure circulació de les persones alienes al propi moviment.

D'altra banda, s’ha parlat sobre el problema que ocasiona la circulació de bicicletes, ja que si bé són un vehicle no contaminant, s'han convertit en un problema, donat el mal ús dels usuaris que no respecten els passos de vianants, els senyals de circulació i fins i tot per l'alta velocitat a la qual circulen. Per això en Jordi Miro proposà solucionar aquest problema amb el cobrament d'impostos per als usuaris de bicicleta, a més d'estendre una reglamentació amb les seves respectives sancions per a aquests usuaris.

Notes preses per: Paula Esther Ruiz Alfaro (estudiant doctorat UAB)

Revisió: Joan Lluís Pérez Francesch (professor de dret constitucional de la UAB)

Al meu amic Quim Nadal. Joan Paredes, Diari de Girona 16/11/2011

2011-11-19T19:29:00.001Z

L'autor es lamenta perquè és incapaç de comprendre, de trobar alguna justificació, a l'actitud política dels socialistes en un moment d'immensa gravetat pel país arran d'un míting del portaveu del PSC al Parlament

Fa uns dies ens vam creuar al carrer i vaig aprofitar l'ocasió per transmetre't el meu estat d'ànim, una emprenyada monumental, sobre la situació política actual de Catalunya. Tu vas intentar una explicació: sí, clar, per tot plegat. Vaig respondre amb rotunditat: per tot plegat però sobretot i molt especialment per vosaltres (amb referència al teu partit PSC-PSOE). Et vaig manifestar que era incapaç d'explicar-me, de comprendre, de trobar alguna justificació, a la vostra actitud política en un moment d'immensa gravetat pel país. No vam poder entrar en detalls i me'n vaig quedar amb les ganes.

Llegeixo en aquest diari, la crònica que Joaquim Bohigas fa del míting del PSC al vestíbul de l'Auditori de Girona el 12 de novembre, una part del títol de la qual és: Nadal titlla CiU de traïdors per pactar amb el PP. Això de traïdors contra Catalunya per pactar amb un partit democràtic que ha guanyat unes eleccions, és molt fort, però no hi entraré perquè forma part de la confrontació política entre el dos partits. M'interesa especialment allò que el senyor Bohigas escriu en un moment de la seva crònica: L'exalcalde de Girona va ser, sobretot, molt contundent amb CiU. En l'inici del seu parlament va llançar el primer dard enverinat. "Em pregunto cada dia en quin calaix deu ser l'acta notarial signada per Artur Mas dient: No pactarem mai amb el PP" ( É) El president del grup parlamentari del PSC va asegurar que PP i CiU tenen un model de societat "coincident al 100%".

Doncs mira, Quim, no cal que t'ho preguntis més, ja pots estar tranquil, no és amagada en cap calaix. Solament cal que cliquis a Google contracte amb els catalans, i et sortirà en primer terme l'acta firmada per Artur Mas i el notari Joan Carles Ollé, el 13 de setembre de 2006. És un document que té molta força i per aquest motiu el PSC i altres partits us vau afanyar a tergiversar el seu contingut per ridiculitzar-lo (cosa en la qual s'ha de reconèixer que sou mestres). L'entrada diu: "Artur Mas i Gavarró, mitjançant aquest document, es compromet a donar compliment al contingut del present contracte polític si obté el suport democràtic necessari dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya per accedir a la Presidència de la Generalitat i formar govern de CiU". Segueixen 21 clàusules: de la 1 a la 5 es refereixen a Catalunya un sol poble, un sol país, una sola nació, un bon govern i mans lliures per defensar Catalunya i el catalans i exercir la Presidència sense cap mena de subordinació a cap força política d'àmbit estatal. Les clàusules 7 a 21 concreten compromisos en ferm sobre el nou estatut, el dret a escollir, seguretat i eficàcia, menys impostos, immigració: més control i més integració real, l'economia creativa, pla de xoc en infraestructures per un període de 7 anys, Catalunya trilingüe, més possibilitats per a la gent gran i més autonomia i suport per a les persones amb dependència. La clàusula 6 titulada "Joc net" diu literalment: 6.1. Renunciaré a ser President si la candidatura de CiU no guanya les eleccions de l'1 de novembre. 6.2 No signarem ni establirem cap pacte permanent o estable amb el Partit Popular per governar Catalunya durant la propera legislatura.

Es tracta per tant d'un contracte polític amb el catalans, pràcticament un programa de govern, al qual Artur Mas va voler donar més vigor amb una firma pública i deixar constància, davant les inventades i reiterades acusacions que els partits li atribuïen, que no formaria govern amb el PP durant la legislatura, que no és exactament no pactarem mai amb el PP. El PSC, que va perdre estrepitosament les eleccions autonòmiques del 2006, no solament no va respectar la llista més votada sinó que va manipular als despatxos un govern sense cap compromís públic previ de programa de govern. Què deu voler dir això de la transparència democràtica? D'altra banda és del gènere estúpid, ni que sigui simplement per la qüestió nacional, assegurar, com diu el cronista que tu vas fer, que CiU i el PP tenen un programa de societat "coincident al 100%". No cal que et digui que en política no val tot; en nom de la veritat i de l'ètica no es pot fer aquesta demagògia de mentides o mitges veritats, que enganya el ciutadà i augmenta la confusió i la desafecció polítiques.

Però per a mi, això, tot i ser greu, és peccata minuta. Allò gruixut, allò que té una importància extraordinària, és la manca de responsabilitat i d'ètica que el PSC està demostrant en l'assumpte de les retallades pressupostàries d'aquest any. Max Weber, tot just acabada la I Guerra mundial, en una conferència als universitaris de Munic, va establir la diferència entre l'ètica de la convicció, que és una ètica d'absoluts que no es pregunta pels resultats i l'ètica de la responsabilitat que ha de ser pròpia del polític i que ha de tenir compte de les conseqüències de cada una de les seves accions. I considerava pecat mortal, en el terreny de la política, l'absència de responsabilitat que porta al polític a delectar-se en el poder pel poder sense atendre la seva finalitat.

És innegable, i confirmada oficialment, la falta de responsabilitat del PSC en la gestió econòmica que ha deixat Catalunya al caire de l'abisme. Però encara és mes greu desentendre's de les conseqüències dels seus propis actes, com si no hi tingués res a veure i, per a més inri, amb altes dosis de demagògia, dedicar-se a l'agitació i propaganda, incendiant els carrers contra les conseqüències d'aquesta pèssima gestió que un altre govern es veu obligat a redreçar. La falta d'ètica dels polítics és la negació de la política, per tant de la democràcia i, desgraciadament, el país ho pagarà, ja ho està pagant, molt car.

Quim, vet aquí els motius de la meva emprenyada monumental. A reveure.

“ELECCIONS VAPOROSES EN UN MÓN LÍQUID” Albert Llorca

2011-11-19T19:18:00.002Z

COMENTARI DAVANT LES ELECCIONS GENERALS EN RELACIÓ A L’EDUCACIÓ

“Eleccions vaporoses en un món líquid... o l’etern problema de l’educació cívica que llisca en el mar del desconcert social”. Aquest podria ser el retrat força narratiu que se’ns acudeix arran dels recents esdeveniments del fenomen dels “Indignats”, en emmarcar-los dins del conegut model de la “modernitat líquida” que ha fet fortuna, del no menys reconegut sociòleg Zigmunt Bauman. En opinió d’aquest pensador, el que està succeint és una “dissociació entre les escales de l’economia i de la política”, que aquest moviment denuncia amb una forta càrrega emocional, i, al seu parer, “si bé l’emoció és apta per destruir, resulta inepta per construir res... El que es pot esperar, doncs, és aplanar el terreny per a la construcció, més tard, d’una altra forma d’organització” (d’una entrevista feta al 17 d’octubre).

Què ha succeït?. Resulta innegable que un segment ampli i heterogeni de la ciutadania te la sensació -la desagradable “emoció”- que li han pres el pel... Que li han dit de fa anys que per ser més autèntica calia consumir a dojo, que calia hipotecar-se sense límits, que l’especulació fins i tot podia “socialitzar-se” –podent-se fer, fins i tot el més humil, accionista” de les companyies del gran capital-, que això del treball

inestable –la precarietat, a la fi- era símptoma de llibertat, que l’anomenat “mercat lliure” era una mena de “déu terrestre” a la hegeliana,... I que els polítics serien una mena de venedors que ofereixen seguretat, il·lusions, i “privatitzacions” de serveis públics –com ara els plans de pensions- com a signes de “progrés” i europeïtat. I vet aquí que en la situació actual, crispada, desenganyada, a vegades desesperada, amb

milers de persones al carrer, alguna cosa hauran d’oferir. No és el seu ofici?. I quèoferiran?. Tot dependrà de la seva estratègia política: hi haurà qui mirarà d’acostar-se tímidament a les reivindicacions –ves a saber amb quines intencions-, d’altres solucionaran la qüestió posant etiquetes de radicalitat esquerranosa i marginal... o no precisar, ja en campanya electoral què faran, més enllà d’oferir discursos sobre

l’obvietat que cal reduir l’atur, dotar de solvència econòmica les arques de l’estat, la capacitat productiva i innovadora de les empreses, la capacitat i servei financer de les entitats financeres...Però què faran, a la fi?.

El que els convingui, diran els experimentats politicòlegs de torn. Però és de suposar que, donades les “urgències”electorals que els esperonen, una cosa ben segur que no faran: educar la ciutadania, fer

allò que el filòsof Paul Ricoeur en deia, ja fa més de cinquanta anys, la tasca de “l’educateur politique”, que sempre el podem trobat, deia ell, si el busquem, en el teixit social, en les diverses institucions: sindicats, partits –potser menys-, esglésies, entitats intel·lectuals i culturals...; i avui, afegiríem, a ONGS, a institucions cíviques, religioses o laiques, que ajuden als segments més febles i en situació de risc d’exclusió.

Davant d’unes eleccions creiem que això que pensem de fa temps ho hem de fer públic: la tasca d’educar no “ven”, ni a l’escola ni a l’àgora, bé prou ho sabem els qui ens dediquem a l’ensenyament; però és l’únic camí, creiem, de la personalització i de la transformació ètico-política de la societat i, en aquesta mesura, econòmicament participativa i democràtica, com a comunitat de persones. Observant el passat i elpresent, és fàcil concloure que resta un llarg camí per recórrer.

INSTITUT EMMANUEL MOUNIER CATALUNYA

Reforma constitucional, crisi econòmica i democràcia.

2011-09-10T20:04:00.000Z

La Constitució espanyola de 1978, que semblava intocable, ha estat objecte d’una reforma constitucional pel procediment d’urgència les darreres setmanes. El més d’agost d’enguany ha anat ple de notícies negatives sobre les borses i la situació econòmica i finalment ha acabat amb un procés de reforma constitucional en marxa, pactat a corre-cuita entre els dos grans partits espanyols, el PSOE i el PP. S’ha reformat l’article 135 de la Constitució per tal d’establir límits al deute de totes les administracions públiques espanyoles, l’estatal, l’autonòmica i la local. Dins d’una certa cerimònia de la confusió, la reforma ha deixat fora del consens al nacionalisme català i basc, i ha generat una negativa per part d’altres grups polítics minoritaris.

La manera com s’ha gestat aquesta reforma constitucional és força criticable, per diversos motius. Destacarem que s’observa una certa idea que Espanya “és cosa de dos”, tot trencant d’aquesta manera l’esperit del consens amb el que es va fer en el seu dia la Constitució. També cal fer notar, què el redactat del nou article 135 és molt ambigu, i remet a una llei orgànica posterior també pactada com una mena de contracte d’adhesió entre els dos grans partits espanyols. A més, l’ urgència sembla una excusa per a imposar una reforma constitucional que no sabem si realment aporta alguna cosa positiva a la resolució de la crisi de confiança dels mercats amb el sistema financer i econòmic espanyol. Sembla com si el president del govern s’hagués vist obligat a acceptar unes mesures per part del directori francoalemany que marca els criteris, acceptat unes condicions que el seu propi partit poques setmanes abans considerava inacceptables, i avenint-se així a fer allò que el cap de l’oposició defensava des de feia temps. Un canvi de política i d’estratègia que ha descol·locat, si més no en un primer moment, al nou candidat del PSOE a la presidència del govern.

No podem oblidar el moment en el que es planteja aquesta reforma, en que l’actual govern està a punt d’entrar en funcions per la convocatòria d’eleccions generals. Molta gent es pregunta sobre aquesta manera de procedir, gairebé pròpia d’un estat d’excepció, amb una urgència que caldria demostrar més, i sobretot amb una participació dels grups polítics amb representació al Congrés dels Diputats i al Senat que no es limiti a imposar uns criteris . Cal tenir en compte també que la reforma s’ha fet seguint les pautes que estableix l’art. 167 de la Constitució, i que per tant no es requereix que es convoqui a la ciutadania a un referèndum de ratificació. L’acord entre els dos grans partits espanyols, ha impedit l’acceptació d’esmenes, desenvolupant-se un procediment sense debat suficient i sense la reflexió o el debat que requereix un aspecte tant important com una reforma constitucional. No s’ha tingut cap deferència a una ciutadania angoixada per la crisi econòmica, a la qual no se li permet dir res, aspecte insòlit quan ja se sap de fa temps el dia de les properes eleccions generals, el 20 de novembre. Alguns han proposat que es podria demanar (calen 35 diputats o 26 senadors) un referèndum, i fer coincidir amb les properes eleccions aquest referèndum de ratificació de la reforma. Però ja han dit els representants dels dos grans partits que com que no es imprescindible no tenen cap intenció de facilitar cap ratificació popular de la reforma.

Aquesta és per tant una reforma feta al dictat per intentar tenir un argument més en la lluita contra la lamentable situació econòmica espanyola. Desitgem que doni confiança als mercats, que ajudi a millorar el deute de les administracions espanyoles, però també que realment s’apliquin el conjunt de mesures que es disposen, a diferència del pacte d’estabilitat previst ja a la normativa europea per a la zona euro. Ara bé, entenem que és de justícia reclamar un aprofundiment democràtic en les formes polítiques, atès que la desvinculació entre la ciutadania i l’anomenada classe política es pot accentuar i pel que fa a Catalunya la desafecció envers l’Estat pot anar en augment. Hem de recordar que la democràcia no és tan sols una forma de govern sinó una forma de viure, en la qual les persones no poden ser bandejades amb tanta facilitat. I pel que fa a Catalunya, la imposició de noves i gravoses limitacions a l’endeutament de la Generalitat, sense solucionar prèviament el sistema de finançament, pot arribar a posar en perill l’autonomia de Catalunya, en curtcircuitar la capacitat de gestionar amb suficients recursos les prestacions socials que el país necessita. Desitgem que es propiciïn nous consensos, en benefici de tots els ciutadans de Catalunya que pateixen una crua crisi econòmica.

PROPOSTES PERSONALISTES DAVANT LA CRISI ECONÒMICA

2011-07-31T19:53:00.003Z

Em proposo aportar algunes reflexions sobre la crisi econòmica que patim des de la perspectiva personalista i comunitària, en el marc d’un curs en el qual s’han abordat diverses facetes d’aquest fenomen que ens ha caigut al damunt com una maledicció i com una obsessió.

Certament, vivim una crisi que és estructural la qual cosa ens hauria de fer esperar una “crisi de la crisi”[1], utilitzant un joc de paraules. Mentre no arriba ens cal analitzar què ens està passant, per tal d’aprendre alguna lliçó si és possible, o com a mínim intentar tenir elements de judici per a ésser conscients d’una realitat dura, crua, multiforme, de difícil tractament global, atès que ens trobem immersos en una crisi de valors, i en una crisi de confiança amb el sistema financer occidental, amb el sistema político-institucional vigent, amb el sistema econòmic - un atur intolerable-, amb una crisi rotunda del sistema educatiu a causa de les altes quotes de fracàs escolar, i en general amb dèficits inaudits d’allò que podríem anomenar infraestructures socials i econòmiques (a banda dels elements esmentats podem afegir la fidelitat matrimonial, l’estabilitat famíliar, la funció social de l’escola, la normalitat nacional del país, etc) que ens condemnen llastimosament a la desesperança.

Potser enlloc d’enfocar la crisi actual amb tant tremendisme podríem exposar el problema dient que “tot està canviant”, i que en aquest procés de mutació constant i ràpida, les paraules no descriuen les mateixes realitats de fa un temps. Sigui com sigui, tinc la sensació que des de no fa gaire ens estan canviant moltes coses i molt ràpidament, i que per posar alguns exemples, ni el matrimoni és el que era (el paper de l’home i de la dona), ni la família (monoparental, reconstituïda, tradicional?), ni ésser funcionari (rebaixen el sou, i es proposa la reducció del personal al servei de les administracions públiques!), ni el concepte de persona perquè la mateixa antropologia humana s’intenta modificar mitjançant enginyeria legislativa, reformulant-se a més l’entramat de relacions entre estat i societat – aquell fa fallida econòmica, cosa impensable un temps endarrere-, i tota la cultura s’instal·la en uns drets sense correspondència amb deures...

Si tot està en un procés de canvi o de crisi, cal aprofitar la situació per a mirar de fer un diagnòstic i formular propostes de canvi.

He de dir que un dels aspectes que em crida més l’atenció de la situació actual és la sensació de que no se sap qui ha generat aquesta crisi. Es parla dels mercats, però no se sap ben bé qui hi ha al darrere. Al marge d’aquests conceptes abstractes caldria determinar quina responsabilitat tenen els bancs, la classe política o les forces econòmiques dominants. Ningú assumeix cap responsabilitat pública, com si es tingues que acceptar sense més, que cíclicament el capitalisme pateix crisis i ara estem enfonsats en una d’aquestes, com si fos un fenomen natural, o un fatalisme.

La precarització laboral sembla una de les solucions, tant al sector públic com al privat, perquè les càrregues de personal en les organitzacions son insostenibles. En una mena de malson es proposa treballar menys, o en el seu cas treballar en pitjors condicions per a possibilitar potser que hi hagi més gent que pugui fer-ho.

La crisi ha afectat al sistema bancari i a la reformulació de tot el sistema financer: fusió de caixes, problemes socials de les hipoteques impagades, dificultats per a donar crèdits per part dels bancs. Els bancs s’han hagut de replantejar la seva funció i els governs en ocasions no ha tingut més remei que ajudar-los amb diner públic per tenir liquidesa, i així possibilitar que puguin fer la seva funció d’intermediació en els negocis.

El dèficit públic esdevé insostenible i la urgència de sanejar les finances públiques es mostra com a objectiu prioritari de l’acció de govern. Com a conseqüència, la reducció del dèficit comporta disminuir inevitablement, retallar en diuen alguns, les funcions de l’estat. D’altra banda, el deute de les grans corporacions financeres i del mateix estat s’ha de finançar a uns tipus molt alts per la manca de confiança dels “mercats” (inversos, mercaders, financers).

El paradigma keynesià, de l’estat com a redistribuidor de la riquesa i com a promotor del desenvolupament econòmic d’un país ha arribat al final. L’estat ja no serà mai igual, i si les coses segueixen així, haurem de tenir clar no és que s’apliquin polítiques neoliberals sinó que la escassetat de recursos està replantejant allò què pot fer a partir d’ara l’estat (a banda de sanejar els deutes pendents immensos). Lògicament el malestar social es evident, però com dèiem abans, ens hauríem de preguntar qui (i quines polítiques i quins dirigents polítics i financers) ens han ficat en aquest laberint.

Si més no en els propers anys, l’economia occidental no podrà créixer a base d’impulsos públics, per la senzilla raó que els diners s’hauran de dedicar a reduir el dèficit acumulat i a pagar deutes. La necessitat de reduir els grans nivells d’endeutament a tota Europa i els compromisos propis de la zona euro ens aboca sense marge de maniobra a una disminució de les funcions socials de l’estat. La cultura del “gratis total” en la que han crescut les generacions posteriors als anys 60 del passat segle haurà de ser substituïda per noves maneres de fer, com ara el copagament o el pagament directe dels serveis, atès que una part important de les infraestructures encara no s’han pagat del tot i una part dels serveis públics arrosseguen uns deutes que ens porten a la ruïna.

Si entenem que els canvis esmentats no son conjunturals sinó que estan per a quedar-se, si adoptem postures responsables i no demagògiques - com alguns sectors pretesament d’esquerres que encara viuen de la ideologia/ demagògia i no pas en la realitat econòmica-, la conseqüència lògica per tal de sortir del forat és apel·lar a la responsabilitat social de la persona. Cal un canvi de paradigma, centrat en la persona i en el seu rol social, que ha d’afectar les corporacions públiques, les privades i els mateixos particulars.

III

Això és així perquè l’actual crisi econòmica, al meu parer, a banda dels problemes macroeconòmics mundials que han influït, ha estat motivada també per una crisi de valors humans, que ha afectat la forma de viure. L’emergència de nous valors (que son realment contravalors o vicis humans) en el context de la “societat liquida”, ha fet desenvolupar vicis com la cobdícia, la cultura del “pelotazo”, l’individualisme, el materialisme, el consumisme, l’egoisme, la deshumanització o la competitivitat sense ètica, aspectes que han repercutit en el teixit social, en la família, en les relacions econòmiques, en la feina, en l’obsessió per ser propietaris de pisos amb hipoteques, en definitiva, en tota la forma de vida de les darreres dècades.

Per això cal un “nou humanisme”, concepte que està en l’arrel de les propostes personalistes, i que ja va ser proposat després de l’hecatombe de la segona guerra mundial[2]. Un existencialisme de base espiritual que ens ajudi en la tasca sempre pendent d’humanitzar la vida. Al meu parer aquesta proposta es fonamenta en quatre elements:

1) Retorn a valors sòlids com a fonament moral de les conductes humanes.

2) Els valors sòlids s’han de basar en les virtuts cristianes, les teologals i les cardinals. Són molts segles de construcció d’una moral que ha fornit la cultura occidental[3].

3) Respecte a la dignitat de la persona, com a principi guia i com a dret fonamental des del qual edificar tota la correlació de drets i deures humans[4].

4) Educar en la transcendència personal, espiritual però també comunitària. Foragitar el materialisme consumista i individualista.

En el context anterior, el concepte que resumeix la proposta personalista que defenso és la responsabilitat social de la persona. Es tracta de plantejar el personalisme comunitari, en el qual la construcció de la personalitat és un element paral·lel a la defensa de l’interès social, general o comunitari[5]. La persona transcendeix la seva individualitat per tal d’esdevenir un subjecte social[6]. En l’àmbit social i econòmic, cal educar la persona per a que sigui conscient del retorn que ha de donar a la societat de tot allò que aquesta li ha donat (per via impositiva, de donació als altres, etc). Avui em sembla urgent reivindicar el sentit social de moltes actuacions humanes, però no pas des de la cultura del “gratis total” i dels drets sense deures, sinó des de la convicció de que si la societat ha invertit en nosaltres (amb serveis públics com educació, sanitat, infraestructures) no és tan sols perquè jo pago impostos sinó perquè hi ha molta gent que els paga. Tota la societat inverteix en el meu benestar i en conseqüència és de justícia saber retornar a la societat allò que aquesta ha fet per mi.

L’individualisme dominant ha fet pensar en el benestar particular, en allò que jo pago, però no tant en allò que els altres paguen per a que jo pugui fer determinades activitats. Cal tornar al sentit de comunitat, de país i de nació. Avui el benestar no vindrà de l’estat que no té diners per a grans inversions. El benestar caldrà generar-lo des de la pròpia societat, en una formulació actualitzada del principi de subsidiarietat. Serà el pas de l’Estat del benestar a la societat del benestar. Per això ara és el temps dels emprenedors, d’aquells que tenen idees per a construir empreses, serveis o per a desenvolupar accions per als altres. Emprenedors responsables del seu rol al si de la societat, que sàpiguen guanyar diners però també reinvertir-los en benefici de la societat. És clar que per a que això sigui possible s’ha de foragitar la voracitat fiscal, i que l’estat desenvolupi politiques d’ajuda a l’empresa petita i mitjana. Si enlloc d’aquesta mirada, l’estat desconfia sistemàticament dels emprenedors perquè poden ser presumptes evasors fiscals o delinqüents en potència no farem res més que dificultar encara més la recuperació econòmica. Hi ha d’haver un control eficient de les obligacions fiscals i alhora s’han de donar les ajudes necessàries per a tirar endavant iniciatives empresarials. En el cas de l’estat espanyol, la taxa d’atur del 20% de la població activa posa de manifest la urgència de mesures de foment de l’emprenedoria i que es puguin crear llocs de treball.

Com a complement de la mesura anterior em sembla urgent aportar a la societat d’avui una redimensió de l’estat, especialment sensible en el cas espanyol, amb duplicitats i ineficiències inadmissibles. L’estat espanyol no es vol racionalitzar un cop s’han transferit les competències autonòmiques en molts àmbits, i segueixen obertes dependències inútils. D’altra banda, la crítica centralista a l’estat autonòmic pot ser certa, en el sentit que és molt car. Ara bé, el que no es diu és que la Constitució no imposa les Comunitats Autònomes, i que les que hi ha no totes responen a la mateixa realitat. Per dir-ho ras i curt, segurament sobren Comunitats Autònomes, però no sobrarà mai el reconeixement del fet nacional de Catalunya! Per la senzilla raó que la seva existència és anterior a la Constitució. I els ofecs econòmics que pateix no son de cap manera de rebut per raons de justícia, si comparem el tracte que reben els ciutadans espanyols d’altres parts d’Espanya. Avui viure a Catalunya és una gran dificultat, més que en d’altres indrets.

Finalment, diré que considero molt important el civisme[7], un ordre de valors que s’ha d’imposar quan no és assumit lliurement pels ciutadans, i que ha de respondre als valors socials dominants. Avui el civisme s’ha de propugnar des d’ordenances municipals, però caldria una llei (del Parlament de Catalunya, a casa nostra) que establis els criteris mínims comuns que tots els ciutadans han de respectar en la seva vida pública o social. El civisme, com he dit en altres ocasions, ha de ser producte de l’establiment d’un ordre de valors i principis, imprescindible per la convivència en llibertat. Cap sector minoritari pot imposar les condicions de la convivència social. El civisme és producte de l’establiment d’un ordre públic, d’un bé comú, que cal defensar amb intransigència. Les societats democràtiques avançades tenen superats determinats prejudicis – com no apel·lar a l’’autoritat legítimament constituïda, al dret o a la seguretat pública- que fan inoperant la necessària generació de consensos bàsics per a la vida col·lectiva.

Ens cal construir un país amb persones responsables, educades, cíviques, respectuoses de les formes legals, dels processos democràtics, eficients en llurs conductes socials, emprenedors, i per damunt de tot “virtuosos”. I la virtut que trobo més important avui és la de l’esperança. Especialment penso en les generacions joves. Ningú pot impedir o dificultar el dret a l’esperança de la joventut. En aquesta aposta em trobareu sempre disposat a donar un cop de mà.

* Conferència impartida el 17 de febrer de 2011, a les Aules Mounier del curs 2010-2011, amb el títol genèric “Propostes personalistes davant la crisi”.

[1] J. Corredor-Matehos, Crisi de la modernitat i de la postmodernitat. Crisi de la crisi, Quaderns de la Fundació n.2 Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella, La Garriga, 1993.

[2] J. Maritain, Humanisme integral, Barcelona, Edicions 62, 1966. E. Mounier, Manifest al servei del personalisme, Institut E. Mounier Catalunya, Barcelona, 2008. T. Merton, Los hombres no son islas, Editorial Sudamericana, Buenos Aires, 1956.

[3] J. L. Pérez Francesch; “Virtuts humanes per a la vida pública”, Ars Brevis, n. 16. 2010. pp. 304-313.

[4] J. L. Pérez Francesch, Sobre la dignitat, Ateneu per la Dignitat, La Garriga, 2010.

[5] Vegeu la panoràmica que es planteja a Joan Paredes Hernández, Les terceres vies de la democràcia econòmica. El personalisme d’Emmanuel Mounier i els cracs del1929 i 2008, Institut E. Mounier Catalunya, Barcelona/Salamanca, 2010.

[6] E. Mounier, El personalisme, Institut E. Mounier Catalunya, Girona, 2007.

[7] Sobre el civisme, vegeu: J. L. Pérez Francesch (dir), Civisme i llibertat. Ajuntament de Badalona, 2009. També, Persona i Democràcia-Joaquim Xicoy, “Llibertats, Seguretats i Civisme”, Papers de Persona i Democràcia, núm. 2. Barcelona, 2010.

La dignitat, un gran valor de la vida

2011-07-31T18:23:00.002Z

Avui el concepte de dignitat de la persona és absolutament transversal, afecta la reflexió de qualsevol àmbit de la vida, i ens dona paràmetres interpretatius per a judicar sobre la bondat o la maldat de les accions humanes. No tota acció humana és igualment respectuosa de la dignitat què hom gaudeix pel fet d’existir. Només la vida digna és vida a la mida de l’home[1]. Per això, en la nostra societat, el concepte de dignitat de la persona és present a la majoria de les actuacions que portem a terme. Avui, es debat sobre molts aspectes que estan al rovell de l’ou de la mateixa essència de la vida digna, com ara la investigació biomèdica amb embrions, l’avortament, l’eutanàsia, les condicions del sistema educatiu, l’atenció sanitària, el respecte degut a la gent gran, la qualitat de l’administració de justícia, de les infraestructures, l’organització social, econòmica i política, i molts altres aspectes, atès que tots són elements instrumentals al servei de la persona, i de les seves necessitats materials i espirituals.

A mi m’agradaria aportar reflexions que fessin referència de la dignitat a la vida pública, per tal de construir un país amb persones que es guiessin per l’excel·lència, el decòrum, la decència, paraules totes associades a la idea de dignitat. Actuar dignament i ésser digne, és, així, respondre a un ideal de convivència entre les persones, i no a qualsevol cosa o tipus de relació humana.

De fet, a la declaració “Dignitatis humanae” sobre la llibertat religiosa, del concili Vaticà II (7/2/1965), se’ns adverteix que l’home ha d’actuar mogut per un sentit del deure i sense coacció[2]. Hem de tenir criteris i hem se ser-ne conscients. Fixem-nos en aquest paràgraf:

“Tots els homes, d’acord a la seva dignitat, per ser persones, és a dir, dotats de raó i de voluntat lliure, i enriquits per tant amb una responsabilitat personal, estan impulsats per la seva mateixa naturalesa i estan obligats moralment a cercar la veritat, sobretot en allò referent a la religió. Estan obligats, a més, a acceptar la veritat coneguda i a disposar tota la seva vida segons les seves exigències. Però els homes no poden satisfer aquesta obligació de forma adequada a la seva pròpia naturalesa si no gaudeixen de llibertat psicològica i al mateix temps d’immunitat de coacció externa.”.

Viure d’acord amb la dignitat és cercar la veritat, respectar l’altre, fins i tot aquell que no pensa o no creu com jo. No és qualsevol tipus de coexistència, sinó una convivència des del respecte als principis i creences de cadascú, de les persones i grups socials. La llibertat és una predisposició vital a no viure segons els capricis o les modes conjunturals, sinó d’acord amb valors i principis profunds, propis d’una cosmovisió o sentit de la vida.

El concepte de dignitat de la persona ha estat lligat al baptisme i la salvació. En la cosmovisió catòlica més tradicional, només els batejats es podien salvar, perquè eren plenament fills de Déu, tot i que el concili Vaticà II introduí una mena de dignitat natural, pròpia de tots aquells que cerquen la veritat, o que no poden conèixer l’autèntica veritat, i també poden salvar-se, si actuen de bona fe.

La literatura de la conquesta d’Amèrica, per exemple, està ple del debat sobre si els indígenes necessiten l’”encomienda indiana”, una protecció i tutela per salvar-se, un cop cristianitzats mitjançant el baptisme. Com és conegut, altres perspectives plantejaren una visió menys rígida de la salvació. D’altra banda, el debat teològic entre catòlics i protestants, ha estat molt centrat en la predestinació i en la llibertat d’elecció del bé i el mal, en definitiva en les condicions de la salvació.

La concepció comunitària de la vida, a partir de les grans aportacions d’Aristòtil i de Sant Tomàs, també ajudaren a construir un concepte espiritual de la vida política, de manera que es plantejà la dignitat no tan sols com un referent teològic sinó polític i social, que esclatà en el Renaixement (Pico della Mirandola). L’home pot ser indigne als ulls de Déu però també de la societat en què viu.

En tot cas, insisteixo en la idea de que sense una cosmovisió, és a dir, sense un sentit global de l’existència és impossible parlar de dignitat. Només en aquestes condicions es pot argumentar des de criteris sòlids per tal de determinar la dignitat, la d’un mateix i la de la societat. Avui amb la crisi de les grans cosmovisions i l’emergència del que s’ha anomenat “societat líquida” (Zygmunt Bauman), s’han perdut moltes de les referències per tal de valorar allò què ens succeeix. Ens hem tornat com en l’obra de Robert Musil, “sense atributs”. I en aquestes condicions es poden donar circumstàncies greus de desorientació i de relativisme ètic, que poden portar a tiranies molt perilloses. Aquest és un dels grans problemes del nostre temps, com ha destacat reiteradament el Sant Pare Benet XVI.

Avui el concepte de dignitat de la persona s’ha incorporat també als textos jurídics[3]. La constitució espanyola (art. 10, art. 47.1) i l’Estatut d’Autonomia (preàmbul, arts. 15.2 i 20) en parlen i l’associen a fets concrets de la vida com l’habitatge digne, o la mort digna. També com un dret general apareix a la “Carta de drets fonamentals de la Unió Europea”, plenament normativa a partir del tractat de Lisboa. De fet, arran de la segona guerra mundial, amb la influència de l’existencialisme filosòfic, i del jusnaturalisme, s’incorporà a la llei fonamental de Bonn el 1949 (constitució alemanya) fins al punt d’afirmar que “La dignitat de la persona humana és intangible. Tots els poders de l’Estat són obligats a respectar-la i protegir-la” i el Tribunal constitucional alemany l’ha considerada el dret fonamental bàsic, amb una força jurídica més gran que no pas en el cas espanyol. Com s’ha comentat en una altre ponència, el Tribunal Constitucional espanyol ha fet servir especialment el concepte de dignitat de la persona en relació als drets bàsics que ha de gaudir tot ésser humà, en analitzar la legislació d’estrangeria[4].

En qualsevol cas, la reflexió jurídica té sempre una gran repercussió en la vida pública. I ens permet introduir nous elements en aquestes modestes línies. Com ara la connexió entre dret i ètica (tot el que es legal és legítim?), la vinculació entre la dimensió individual i social-comunitaria de la persona, què fer en el cas d’actuacions que es considerin indignes (qui ho ha de sancionar: jurídicament els jutges, èticament els electors). En aquest context voldria introduir la distinció entre persones indignes i actuacions indignes de les persones. Es un matis que em sembla important. En el primer cas el desvalor és molt més profund i ens lliga a un altre aspecte: és de justícia diferenciar entre la persona i el seu rol social, efectivament, però caldria arribar al moll de l’ós de problemes com la corrupció, o delictes greus com la criminalitat organitzada o el terrorisme, que en encarnar el mal haurien de permetre declarar indignes jurídicament i socialment les persones concretes que desenvolupen aquestes pràctiques...

Avui, tota la nostra manera de viure es pot valorar des del paràmetre del respecte a la dignitat de la persona: la crisi econòmica, les injustícies socials, els desequilibris financers, les relacions entre el Nord i el Sud, l’atur, els excessos de la construcció desaforada, en definitiva tot allò que podem associar al mal, … Quantes accions humanes poden ser profundament indignes!

Per això cal que recordem una vegada més que estem davant d’un concepte cabdal de la nostra cultura, que hem de saber recuperar per tal d’aprofundir en aspectes positius de la vida individual i col·lectiva, fins i tot per tal de millorar la democràcia, perquè aquesta no és només una forma de govern sinó una forma de vida[5]

[1] J. Martínez, C. Perrotin, F. Torralba: Repensar la dignitat humana, Pagès editors, Lleida, 2005. Vegeu també, J. L. Pérez Francesch: “La dignitat humana a la Constitució”, Catalunya Cristiana, n.470, setmana del 25 de setembre a l’1 d’octubre de 1988. p. 4

[2]G. Weigel: “The Catholic Human Rights Revolution”. http://tcrnews.com; Kevin L.Flannery, “Dignitatis Humanae and the Development of doctrine”, http://www.catholic.net/

[3] I. Gutierrez: Dignidad de la persona y derechos fundamentales, Marcial Pons, Madrid, 2005.

[4] M. Vancea, “Derecho a la dignidad”, La Vanguardia, 7 juliol 2005. p. 25.

[5] C. Fiedrich, La democracia como forma de gobierno y como forma de vida, Tecnos, Madrid, 1961

Virtuts humanes per a la vida pública

2011-07-18T17:07:00.001+01:00

http://www.raco.cat/index.php/arsbrevis/article/view/244311/327315

Ars Brevis

Any: 2010 Núm.: 16

Als deu anys de l'11-S

2011-07-17T22:07:00.000+01:00

Els grans atemptats terroristes d’11 de setembre de 2001 als EEUU, d’11 de març de 2004 a Madrid, i del 7 de juliol a Londres han obligat els Estats democràtics occidentals a dotar-se d’una legislació més eficaç en la lluita contra el fenomen terrorista. En molts casos ha suposat una autèntica vulneració dels drets fonamentals, com ara la llibertat i la seguretat personals, la intimitat, el secret de les comunicacions telefòniques o mitjançant internet, el dret a la tutela judicial, etc. Els serveis d’intel•ligència i la policia han augmentat els seus poders. Els estrangers han vist modificat també el seu estatut jurídic, amb reformes restrictives de la legislació que els afecta.

Tot plegat ha plantejant importants problemes conceptuals en ordre a determinar si els esquemes institucionals de l’Estat de dret, i en especial les relacions entre els àmbits governatiu i el judicial s’han transformat o s’han mudat en els darrers temps. Dit d’una altra manera, s’ha produït una tensió entre els valors de la llibertat i la seguretat, perquè aquest segon ha augmentat, en el marc del que s’ha anomenat la “societat de la por”, molt sovint més aviat de la “sensació de por”.

El terrorisme d’avui ja no és el terrorisme clàssic, en el que es podia delimitar clarament l’enemic. És un terrorisme global, de franquícia, en el que actuen grups que s’organitzen ràpidament en qualsevol part del món, guiats pel fanatisme religiós, per l’odi a occident, o per la simple desesperació. En aquest context, la lluita contra el terrorisme ha de ser una lluita intel•ligent i eficaç, des dels ressorts de l’Estat de dret. Cal respectar de forma especial els drets fonamentals, nucli dur de tota Constitució, i mai respondre’l amb les mateixes armes. Cal també donar respostes globals –coordinades i per tant supraestatals- a aquest fenomen global.

Entenem que la llibertat i la seguretat no són dos conceptes antagònics sinó complementaris, i que cal recordar aquesta afirmació davant de preteses legislacions dels estats occidentals, regulacions de la Unió Europea i de forma paradigmàtica en les polítiques portades als EEUU. La “normalització de les mesures excepcionals”, sense condicions com ara límits, controls i temporalitat, pot esdevenir un gran perill per a mantenir la superioritat moral de la civilització contra la barbàrie.

INFORME SOBRE EL PNR

2011-06-22T18:39:00.003+01:00

Informe sobre el PNR.
La utilización de datos personales contenidos en el registro
de nombres de pasajeros: ¿fines represivos o preventivos?
JOAN LLUÍS PÉREZ FRANCESCH
TOMÁS GIL MÁRQUEZ
ALEJANDRO GACITÚA ESPÓSITO
Universitat Autònoma de Barcelona

http://www.icps.es/archivos/Workingpapers/wp297.pdf

El Tribunal Constitucional com a problema: nova etapa.

2011-06-16T22:11:00.001+01:00

Tres magistrats del TC han presentat la seva renuncia al càrrec, argumentant entre altres raons que el seu càrrec ja estava caducat des de novembre passat. Més de mig any després, encara no hi ha cap intenció de proveir a la seva substitució per part del Congrés dels Diputats, ni tan sols la d’un magistrat mort fa anys.

El president no ha acceptat aquesta dimissió perquè aleshores el TC es quedaria sense el quòrum mínim de membres per a decidir.

Es curiós que ara s’hagi produït aquest gest de la dimissió i no amb motiu del debat sobre l’EAC en el que molts partits, col•lectius i persones demanaren un gest d’honestedat i de responsabilitat, dimitint tots els magistrats caducats o prorrogats, com li vulguem dir. Recordem que aleshores no havien estat renovats tampoc els quatre que correspon nomenar al Senat, i que tenien amb una pròrroga de dos anys i mig.

La situació del TC és d'una gran indignitat. Els partits polítics espanyols majoritaris que tant s’omplen la boca de la idea d’Espanya i de la Constitució haurien de dignificar-lo. No el poden maltractar més. Això si que és un motiu d’indignació, perquè els partits polítics no són responsables i no compleixen amb la Constitució que tant diuen defensar. Es lamentable convertir el TC en un òrgan generador de problemes enlloc de propiciadors de solucions.

CIVISME, CONVIVÈNCIA I SENTIT DE PAÍS

2011-06-04T12:59:00.000+01:00

El relativisme ètic, la desvinculació de la comunitat, l’atomització social, la cultura del “no al costat de casa meva”, la crisi de la idea de servei, la massificació, la indiferència envers els altres, la tensió entre nacionals i estrangers en nom de la xenofòbia, i molts altres elements que condicionen la vida actual fan que sigui imprescindible apel•lar al civisme, com a compendi de valors i actituds positives. Els darrers anys els poders públics s’han vist obligats a sancionar conductes anomenades incíviques, atesa la relaxació de costums, la negligència culpable o en els casos mes greus la negativa a acceptar les regles de conducta social per part de grups que necessiten fer sentir la seva veu provocant, tensant la convivència, ocupant l’espai públic de forma abusiva, vulnerant les normes de conducta aprovades pels conductes formals de l’estat de dret.

El problema de l’incivisme no és el de la delinqüència. Els incívics provoquen un incompliment de normes que podríem dir “de baixa intensitat” però “d’alta molèstia”, omplen d’enganxines un edifici públic, fan “grafitis” en qualsevol lloc, dibuixen i pengen cartells de tot tipus a les parets d’edificis, els ocupen ignorant el dret de propietat. Altres vegades porten a terme conductes com ara escopir a terra, orinar a la via pública, o llençar la brossa fora dels contenidors.

En certa mesura, quan parlem d’incivisme partim de la idea que és possible que les actituds de respecte als altres i per tant les mateixes normes jurídiques, poden sorgir de forma espontània, gràcies a l’educació o a la por al càstig. Però la realitat és que l’incívic no s’adapta als paràmetres anteriors, i per això la seva actitud ha de ser reorientada. Els poders públics han de tenir recursos jurídics sancionadors per tal d’imposar les regles de convivència expressades en lleis i ordenances municipals.

Algunes actituds anomenades incíviques son promogudes per grups “antisistema”, no per tots, només aquells que confonen ser “antisistema” amb fer el brètol. En altres ocasions, la situació econòmica, la marginalitat, l’exclusió social, la dificultat de formar les persones en el sentit de comunitat, porten a caure en actituds incíviques.

Avui el problema de l’incivisme és també una conseqüència de la dificultat de valorar actituds humanes que portin a l’exemplaritat. En ocasions, els mateixos poders públics esdevenen incívics, quan no posen papereres o contenidors suficients, ni estableixen controls preventius eficaços de llur gestió. Les bones pràctiques administratives ajuden molt.

Cal defensar l’excel•lència i l’exemplaritat de les actituds humanes generadores de convivència. Quan aquestes no són producte de la convicció es fa imprescindible la coacció jurídica per tal de defensar els interessos generals. Recordem que no hi ha drets sense deures, i que la llibertat d’un mateix acaba on comença la llibertat de l’altre. Tòpics que no per ser-ho resulten menys veritat. Fins i tot per aquells que ara se senten indignats!

Eleccions municipals 2011

2011-05-25T15:48:00.000+01:00

Las eleccions municipals del darrer 22 de maig han marcat un canvi de cicle a Catalunya, atès l’important vot de càstig que han rebut diverses candidatures socialistes i l’augment del vot a la federació nacionalista de CiU. Altres dades que cal tenir en compte són l’alça del PP, l’estancament d’ERC i de les opcions independentistes, una certa estabilitat del vot entorn ICV-EUiA, sense oblidar l’accés a les corporacions municipals del grup xenòfob PxC. Les valoracions que es puguin fer s’han de matisar en funció dels resultats de cada municipi, que son les circumscripcions en les que s’han desenvolupat les eleccions.

Han estat una eleccions amb el rerefons de la crisi econòmica, autèntic problema central de la vida de moltes persones i famílies a casa nostra; una crisi que en part s’ha canalitzat mitjançant la presència de mobilitzacions socials de descontents, anomenats “indignats”. La desafecció política però no ha impedit que la participació fos similar a altres comtesses electorals municipals, i d’aquesta manera demostrar la creença en el sistema. Un sistema que caldrà refer des de molts punts de vista però que necessita l’expressió del vot com a únic mecanisme fidedigne per tal de saber valorar allò que la gent vol. El dret de vot no hauria de ser mai contraposat al respecte a demandes socials que la ciutadania manifesta en les seves concentracions. La democràcia requereix el vot, fins i tot més que les manifestacions. No es poden ignorar entre elles. La democràcia, recordem, és el govern del poble i amb el poble, fins i tot quan s’articula fonamentalment com a democràcia representativa.

Desitgem que els nous governs municipals siguin fruit de bones enteses entre els diversos representants electes als consistoris, i que es tinguin en compte les necessitats reals de les persones. Caldrà molta intel·ligència per a gestionar amb èxit els recursos públics en l’època de crisi que patim, i sobretot lleialtat institucional i al país per tal de tirar endavant. Amb la nova etapa que s’obre serà fonamental portar a terme discursos des de la veritat més absoluta i fidel a la realitat de les finances públiques, sense maquillatges ni mitges veritats. Ara ja no val argumentar des d’electoralisme, amb actituds sectàries o visions esbiaixades, perquè necessiten saber tota la veritat de tot allò que ens passa.

A tot Espanya, el resultat tan favorable que ha rebut el PP li planteja un seriós problema al president del govern, que haurà de gestionar un impàs polític incòmode i una situació econòmica cada cop més insostenible. Des d’ara mateix caldrà adoptar noves mesures de reestructuració econòmica, de millora de la productivitat, de regeneració política, de sanejament de les finances públiques. I també des de la força de les institucions representatives renovades, es fa urgent reivindicar un encaix més just de Catalunya amb Espanya, perquè el benestar dels ciutadans d’aquest país nostre no pot ésser gestionat amb la indiferència i la confusió actuals.

Aquestes eleccions obren una nova etapa, un nou cicle electoral que ha de portar a constatar les reformes que Catalunya, Espanya i els nostres municipis necessiten. Només si aquells que ens volen dirigir saben estar a l’alçada de les circumstàncies salvarem el país. Es un moment crucial. Es el moment de la dignitat dels catalans.

La concentració "d'indignats" a la Plaça Catalunya

2011-05-21T12:22:00.002+01:00

Aquests darrers dies m'han demanat el meu parer i ha sortit al canal 3/24 i al TN migdia de TV3. La resolució de la Junta Electoral Central és clara. La provocació dels concentrats també.

Caldrà que els governs actuin amb responsabilitat, seny i proporcionalitat per aplicar aquesta decisió. En tot cas, l'Estat de Dret comporta el respecte a les normes i decisions judicials.

Només puc dir que comprenc les reivindicacions, i fins i tot comparteixo moltes de les propostes que es propugnen, però discrepo de les formes. I per a mi, allò que no es pot vulnerar mai ni ultrapassar mai és el respecte a les formalitat legals.

D'altra banda, dubto del caràcter espontani d'aquestes mobilitzacions, i entenc que tenen un profund contingut polític.

Potser res serà igual després d'aquests fets, i la imatge internacional d'Espanya encara allunyarà més els inversosrs estrangers.

Jo estic molt indignat per aquesta imatge, i fins i tot puc dir que estic indignat per tants indignats. Algú ha de ser responsable de la catastrofe!

No vull aprofitats de la situació, i exigeixo que aquells que ens han conduit a aquest precipici donin la cara o ens deixin d'una vegada en pau.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3538070

XIV Seminari sobre Dret i Llengua i IX Jornada de la SCATERM

2011-05-17T18:23:00.001+01:00

El Servei de Llengües i la Facultat de Dret de la UAB organitzen conjuntament la catorzena edició del Seminari sobre Dret i Llengua, els dies 18 i 19 de maig i 3 de juny de 2011.

Enguany, les persones que hi participin assistiran a la IX Jornada de la SCATERM sobre terminologia i llenguatge jurídic, que coorganitza la Societat Catalana de Terminologia, i a un taller d'argumentació i exposició oral, al final del qual s'haurà de presentar oralment un treball.

Entre els convidats de la Jornada de la SCATERM hi ha professorat universitari, representants de l'Institut d'Estudis Catalans, representants de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics i experts d'àmbit europeu en temes jurídics, entre d'altres.

El taller té per objectiu donar les eines i els recursos necessaris per tal que els estudiants puguin preparar el treball escrit i la presentació oral que han d'exposar com a activitat final de la formació del Seminari de Dret i Llengua.

Programa

18 de maig: IX Jornada de la SCATERM sobre terminologia i llenguatge jurídic, de 9 a 19 h, a l'Aula Magna de la Facultat d'Economia i Empresa.
19 de maig: taller d'argumentació jurídica i exposició oral, de 12 a 14 h, a la sala de vistes de la Facultat de Dret.
3 de juny: presentació escrita i oral dels treballs, a la sala de vistes de la Facultat de Dret. L'horari es comunicarà durant el taller del dia 19.

Paral·lelament al Seminari, tindrà lloc el Juriconcurs a la Facultat de Dret i una exposició a la Biblioteca de Ciències Socials.

Més informació
	Butlleta Juriconcurs 2011
	Bases Juriconcurs 2011

Cifras de la Iglesia Católica

2011-05-16T19:25:00.003+01:00

· 5.141 Centros de enseñanza; 990.774 alumnos. (Ahorran al Estado 3 millones de euros por centro al año)

· 107 hospitales (Ahorran al Estado 50 millones de euros por hospital al año)

· 1.004 centros; entre ambulatorios, dispensarios, asilos, centros de minusválidos, de transeúntes y de enfermos terminales de SIDA; un total de 51.312 camas (Ahorran al Estado 4 millones de euros por centro al año)

· Gasto de Cáritas al año: 155 millones de euros (salidos del bolsillo de los cristianos españoles.)

· Gasto de Manos Unidas: 43 millones de euros (del mismo bolsillo)

· Gasto de las Obras Misionales Pontificias (Domund): 21 millones de euros (¿Imaginan de dónde sale?)

· 365 Centros de reeducación para marginados sociales: ex-prostitutas, ex-presidiarios y ex-toxicómanos; 53.140 personas. (Ahorran al Estado, medio millón de euros por centro)

· 937 orfanatos; 10.835 niños abandonados. (Ahorran al Estado 100.000 euros por centro)

· El 80 % del gasto de conservación y mantenimiento del Patrimonio histórico-artístico. (Se ha calculado un ahorro aproximado al Estado de entre 32.000 y 36.000 millones de euros al año)

A todo esto tenemos que sumar que casi la totalidad de personas que trabajan o colaboran con Manos Unidas, Cáritas, etc… son voluntarios 'sin sueldo' (aunque a algunos les extrañe es cierto, hay personas que trabajan por los demás sin pedir a cambio un salario) realizando su labor para ayudar a los demás sin pedir nada a cambio. ¿En cuánto podríamos cuantificar su trabajo?

Esta es la razón por la cual el Estado sigue dando algunas ayudas a la Iglesia Católica, por que le sale muy, pero que muy barato.

Lo asombroso es que nadie (o muy pocos) saben de este ahorro esencial para que la economía española 'vaya bien...'.

Setmana Santa

2011-04-20T15:45:00.004+01:00

Aquesta setmana és especial, perquè celebrem el misteri de la mort i resurrecció de Jesucrist. Es aquest un fet d’enorme transcendència, que ens ha de fer reflexionar sobre la nostra vida, en la qual si bé hi ha decepcions i fracassos sempre hauríem de ser capaços d’introduir elements d’esperança i de llum.

El missatge cristià és d’una gran esperança. En la gran crisi que estem immersos hauríem de ser capaços de prendre vivència del missatge més profund: enfront la crisi no ens podem deixar endur pel negativisme, ni per la por o la desesperança. Necessitem molta esperança, és a dir, el missatge de la resurrecció. Ens cal una mena de resurrecció personal i col•lectiva com a país.

Urgeix tornar a creure en el llenguatge positiu, de l’amor i la confiança, amb els altres i amb aquells amb els que compartim projectes. Alguns li diuen l’amistat cívica. No ens deixem endur pel negativisme d’alguns mitjans de comunicació, ni per la superficialitat de la forma de vida dominant que ens volen imposar, ni pel materialisme que ens destrueix perquè no ens permet comprendre la vida en tota la seva complexitat.

La setmana santa ens mena a copsar la vida espiritual, i el sentit del misteri. Ens porta a tenir present la fe en les nostres vides, a recordar el sentit global de la vida. Avui cal tornar a reivindicar les grans cosmovisions, més enllà dels pretesos petits moments encadenats sense saber el per què d’allò que vivim.

Si la passió de Crist ens porta a la resurrecció, ens cal aprendre que això és un signe de la nostra missió a la vida: lluitar pels nostres ideals, esforçar-nos, cercar l’excel•lència dins les nostres possibilitats, estimar i ésser bones persones, i tot això perquè combreguem amb un sentit de la vida, en el que la llum i l’esperança son les nostres finalitats darreres. Cal que no ho oblidem, especialment en els actuals moments de crisi i de desesperança.

La guerra com activitat empresarial

2011-04-06T17:13:00.001+01:00

L’ONU ha creat un grup de treball sobre la utilització de mercenaris; en concret està treballant en un projecte de convenció internacional per tal de regular les empreses militars i de seguretat privades.

Avui en dia estan proliferant les empreses d’aquest tipus, que actuen en àmbits on tradicionalment els estats tenien el monopoli mitjançant els exercits. Aquesta va ser una conquesta si més no des dels Estats liberals fins els nostres dies. Abans, com és conegut les guerres es feien per mercenaris que cobraven una paga en funció del botí de guerra.

La professionalització dels exercits, ha portat a la supressió de les lleves i a la idea de l’exèrcit com a poble armat, per tal d’encarregar a uns professionals a sou de l’estat la tasca de fer la guerra. Ara bé, una cosa és aquesta actuació directa des de l’estat i un altre la concessió d’una mena de patent de cors a empreses per a que com a mercenaris facin la guerra en nom de l’estat. Aquesta manera d’actuar per vies privades ja va demostrar el seu èxit a la guerra de l’Iraq, i en la lluita contra els segrestos de vaixells a l'oceà índic.

Ha arribat el moment de fer una regulació internacional d’aquests tipus d’actuacions, que vagi més enllà de les decisions de cadascun dels estats. A banda de la necessitat d’una regulació jurídica que delimiti actuacions admissibles caldria tenir en compte la reflexió moral de considerar fer la guerra una activitat empresarial més, aspecte que com es obvi no pot deixar indiferent. Potser l’actuació mitjançant mercenaris no és un fet nou, però l’activitat empresarial organitzada li dona un element afegit a la reflexió.

La mort d’infants al món a causa de la fam és evitable

2011-02-13T18:49:00.001Z

Segons que podem llegir a l’informe de la FAO sobre l’alimentació al món, milions d’infants menors de cinc anys, moren cada any per culpa de la fam. La lluita contra la reducció de la fam no avança. Les dades sobre la gran quantitat de persones que són víctimes de l’anomenada “inseguretat alimentària són totes esfereïdores.
Ens hem passat la vida observant que la fam al món no desapareix i ara fins i tot ens diuen que el panorama és pitjor que mai, especialment a l’Àfrica. Els conflictes armats i la violència social impedeixen que es pugui desenvolupar una vida mínimament tranquil·la per a treballar, comerciar i distribuir els productes. Les màfies locals també dificulten el procés productiu. Així, observem com la pobresa és induïda per l’home, i per tant, aquest n’és responsable directe. La fam i la malnutrició ocasionen un gran nombre de morts, però quan analitzem les causes, veiem que no són uns desastres naturals, sinó que el propi home té un paper destacable com a generador de pobresa.
Davant d’aquesta situació crec que cal enfortir el discurs humanista, i fugir del merament economicista. Cal ajudar materialment i espiritualment les víctimes de la injustícia, com són totes les persones que es moren de fam en una tendència que no sembla tenir límits. Una tasca que considero important és desemmascarar les causes d’aquesta injustícia.
Mans Unides té actualment uns 700 projectes repartits en 60 països arreu del món. Projectes de caire educatiu, sanitari i de suport a les dones. La major part dels seus projectes estan a l’Àfrica. Sota el lema “El seu demà és avui”, la campanya de Mans Unides pretén per un costat sensibilitzar la societat en la lluita contra la mortalitat infantil i per l’altre, captar fons per tots els projectes que desenvolupen.
Segons estadístiques de la FAO, l’any 2008 les persones que s’estaven a punt de morir com a conseqüència de la fam van augmentar en 150 milions i amb aquesta xifra ja sumaven 1000 milions de persones. Actualment hi ha uns 900 milions de persones que estan a punt de morir per falta de menjar.La primera causa de mortalitat infantil és la desnutrició. Cada dia al món moren 30.000 nens de menys de 5 anys. Penso que no cal dir res mes.

La crisi permanent del servei de rodalies

2011-01-27T19:12:00.002Z

El servei de rodalies de Barcelona ha tornat a fallar de forma flagrant. Aquesta vegada a mi no m’ha afectat però si a coneguts que indignats m’han explicat les peripècies, la desesperació, els problemes d’arribar tard a la feina, l’afectació inadmissible en definitiva al dret a la llibertat de circulació i de moviments dels ciutadans d’aquest país.

El traspàs de les rodalies ha estat un fiasco, perquè han canviat de moment els colors dels trens, i poca cosa mes. La qualitat del servei encara haurà d’esperar per a millorar.

Els maquinistes, autèntica casta privilegiada del món dels ferrocarrils, s’han declarat en vaga de zel. Uns 40 de 530, però de forma continuada, en línies i horaris estratègics per a provocar el caos.

Llegeixo que en un dia s’han cancel·lat 38 trens, i que la mitjana ha estat de 30 minuts de retard. 40 persones han causat una alteració de la mobilitat de unes 400.000 que son les que agafen el tren de rodalies de cada dia. Els afectats s’han organitzat en una plataforma, que es pot consultar a la web renfadats.org. El Síndic de Greuges actuarà d’ofici en aquest cas.

No ens trobem formalment davant d’una vaga sinó incompliments d’horaris amb pretextos como "la falta de confort" del seient del maquinista. El motiu de discòrdia sembla ser l’organització dels horaris del col.lectiu.

Sigui com sigui, potser ja és hora que els ciutadans d’aquest país ens rebel·lem contra les decisions prepotents de determinats col·lectius, que fan servir les seves reclamacions laborals per a provocar el caos a una societat massa castigada per un mal servei. Davant de la dictadura de determinats grups minoritaris que es creuen legitimats per a qualsevol cosa, cal que diguem prou amb contundència. Primer els controladors, ara els maquinistes, i demà a veure qui ens farà la guitza. Els ciutadans, destinataris dels serveis públics, no podem admetre la constant cerimònia del descontrol. Per imatge del nostre país, i per dignitat.

L’ ”ESTATUTO DEL ESTUDIANTE UNIVERSITARIO”

2011-01-14T12:36:00.000Z

El passat 31 de desembre es va publicar al Butlletí Oficial de l’Estat el Reial Decret 1791/2010, de 30 de desembre, mitjançant el qual s’aprova l’Estatuto del Estudiante Universitario. Aquest Estatut, és un mandat previst a la L. O. 4/2007, de 12 d’abril, que modifica la L. O. 6/2001, de 21 de desembre, d’Universitats.
Els dos grans eixos del seu articulat són, d’una banda, una declaració de drets i deures dels estudiants, malgrat que en aquest segon cas, en no ésser una norma amb rang de llei no pot imposar sancions, de manera que deixa en vigor el reglament de 1954, tot i que encarrega al govern per a que en un termini d’un any presenti un projecte de llei sobre la matèria. D’altra banda, crea el Consell d’Estudiants de l’Estat com a òrgan de deliberació, consulta i participació de l’alumnat universitari dins el Ministeri d’Educació, de propera constitució i en el qual cada Universitat tindrà un representant.
Segons els principis que defineixen l’espai europeu de educació superior es concep l’estudiant universitari com a subjecte actiu del seu procés de formació, amb valoració de la seva feina dins i fora de l’aula, amb el suport de l’activitat docent i de les corresponents tutories. Se’l reconeix també com a corresponsable socialment en la rendició de comptes de les universitats. L’Estatuto es d’aplicació a tots els estudiants de les universitats, públiques i privades, tant dels centres propis com dels centres adscrits i dels centre de formació continua que en depenguin, i afecta l’alumnat dels tres cicles universitaris.
Es consagra el principi d’igualtat de drets i deures de tot l’estudiantat, el de no discriminació, així com el de corresponsabilitat universitària, entès com a reciprocitat en l’exercici dels drets i llibertats des del respecte a les persones i a la institució universitària com a bé comú de tots aquells que la integren. Estableix el dret al reconeixement dels coneixements i capacitats adquirits, en el seu cas mitjançant el “Suplement Europeu al Títol”. Es fa referència també a la mobilitat estudiantil, que haurà de ser reconeguda acadèmicament. Es preveuen les atencions especials per a estudiants amb discapacitat.
Descriu una llarga llista de drets comuns als estudiants universitaris al seu art. 7 (estudi, igualtat d’oportunitats, formació acadèmica de qualitat, conciliació amb la vida laboral i familiar, assistència docent i tutorial, etc), i es reconeix la figura de l’estudiant a temps parcial. D’altra banda, es detallen drets específics per als estudiants de grau (art. 8), els de màster (art.9), de doctorat(art.10), i de formació continua i altres estudis oferts per la universitat (art. 11). Pel que fa als deures, la llista és més curta, segons es pot veure a l’art. 13 i sense sanció jurídica en cas d’incompliment. Es detallen deures com ara l’estudi i la participació activa a les activitats acadèmiques, el respecte als membres de la comunitat universitària, tenir cura de les instal·lacions i bens, abstenir-se d’activitats fraudulentes, respectar el nom i símbols institucionals, respectar els actes acadèmics, abstenir-se d’actuacions discriminatòries, exercir els càrrecs de representació quan hagin estat escollits, etc.
Es posen en relleu aspectes importants de la vida acadèmica com la funció tutorial, la programació docent, i l’avaluació dels estudiants per tal d’obtenir una titulació oficial. Es fa una especial referència a les pràctiques externes, i al reconeixement i transferència d’activitats culturals, esportives, de representació estudiantil, solidàries i de cooperació.
Es presta una especial atenció a la participació i representació dels estudiants (capítol VIII), promovent-hi la paritat entre sexes, i el foment de la participació de les persones amb necessitats especials. S’apel·la a la responsabilitat dels representants dels estudiants atesa la important funció que desenvolupen. La Universitat haurà de promoure la creació de col·lectius i associacions d’estudiants, i dissenyar polítiques de millora de la sostenibilitat i la solidaritat. Es reconeix el dret a participar en programes de beques i ajudes, d’acord amb el respecte del principi de progressivitat, la suficiència, l’equitat i l’aprofitament acadèmic. També es dona importància al foment de la convivència i a la figura del Defensor Universitari.
El Capítol XI regula el “Consejo de Estudiantes Universitarios del Estado”, adscrit al Ministeri d’Educació mitjançant la secretaria general d’Universitats. Pel que fa a la seva composició (art. 48) hi haurà un representant de cada universitat espanyola, pública i privada. Si la Universitat té un Consell d’Estudiants serà el seu president el representant i si no és el cas, com passa ara mateix a la UAB, el representant serà nomenat pel Consell de Govern a proposta dels estudiants electes que en formin part d’aquest òrgan. Hi haurà també un representant de cadascuna de les confederacions i associacions d’estudiants amb presencia al Consell Escolar de l’Estat; un representant de cadascun dels Consells Autonòmics; tres representats d’entitats estudiantils que tinguin una implantació en un mínim de sis universitats de tres comunitats autònomes diferents, i que tinguin representació en consells de l’alumnat o consells de govern; cinc membres designats pel president entre personalitats de reconegut prestigi en el camp de l’educació superior. I haurà també membres nats i el Ministre d’Educació actuarà de president. Un representant estudiantil, escollit pel Ple, serà el vicepresident segon. Caldrà respectar el principi de presencia equilibrada d’homes i dones.
Es preveu que aquest Consell sigui creat en el termini màxim de quatre mesos des de l’entrada en vigor de l’Estatut. Les Universitats en el termini màxim de tres mesos hauran de designar els seus representants. El seu mandat és de dos anys. Les funcions del Consell es regulen a l’art. 51 i es configura com un òrgan de proposta, d’assessorament, i d’interlocució davant el Ministeri. S’ha d’aprovar un reglament intern de funcionament. Pot actuar en Ple i en Comissió permanent.
Altres elements previstos a l’Estatuto són: la referència a l’activitat esportiva com una part de la formació integral de l’estudiant; la formació en valors -l’art. 63 parla de la llibertat, l’equitat, la solidaritat, el respecte i reconeixement de la diversitat, els valors mediambientals i de sostenibilitat i afirma que l’actuació de l’estudiant s’ha de guiar per la honradesa, la veracitat, el rigor, la justícia, l’eficiència, el respecte i la responsabilitat-. La Universitat ha de propiciar les condicions perquè els estudiants siguin autònoms, responsables, raonables, tinguin sentit de la justícia, coneguin la legalitat i siguin capaços d’entendre les opcions dels altres; es posa en valor també la participació social i de cooperació al desenvolupament, a més d’una correcta organització de l’atenció a l’universitari, i les associacions d’antics alumnes.
Finalment, aquest Reial Decret disposa també que el Govern estudiarà una redefinició de la cobertura de l’assegurança escolar, i remet a un futur projecte de llei.
En definitiva, després d’un llarg procés d’elaboració, estem davant d’una norma estatal amb rang reglamentari, que té caràcter de normativa bàsica. Fa servir sovint un llenguatge grandiloqüent i transcendental, però també en ocasions poc precís. Si bé sistematitza diversos aspectes de la condició d’estudiant universitari, necessitarà concrecions i una atenta lectura des de les Universitats.

El civisme i els valors a la societat actual

2011-01-09T19:40:00.002Z

(reproduit al número 2 de "Quaderns de Persona i Democràcia", LLibertats, seguretats i civisme. Desembre de 2010).

Primer de tot, vull agrair la possibilitat de col·laborar entre “Persona i Democràcia. Joaquim Xicoy” i el grup de recerca sobre Llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat de la UAB, perquè és una mostra de les sinèrgies i les preocupacions comunes, en l’intent de comprendre la nostra societat actual, tot actuant en això que ara s’anomena la transferència cultural i social. Les reflexions des de la universitat s’han de connectar amb les que acullen entitats de la societat civil, per tal d’articular un discurs el més complet i útil possible.
En el present cas, la sinèrgia, que és el punt de vista metodològic d’aquesta jornada és la comprensió del civisme com un conjunt de regles i actituds morals que donen un sentit determinat a la llibertat i a la seguretat, atès que forneixen un concepte de persona, i un humanisme edificat sobre aquella base moral. Hem de recordar ara que el civisme es podria comprendre com una mostra de la llibertat política, la qual com va escriure Montesquieu a L’Esprit de les lois, és ni més ni menys que complir la llei. Aquesta no és per tant una imposició, en aquestes coordenades, sinó la condició sine qua non de la mateixa idea de llibertat.
En conseqüència, la possible tensió entre llibertat i seguretat, que tant amoïna avui es veu superada per la vivència del civisme. Un civisme que lluny de ser qualsevol acatament sense sentit de les lleis és producte de la condició cívica, de la correlació ponderada entre deures i drets (en especial els drets fonamentals que han fornit la cultura i la forma de vida d’occident). Un civisme, a més, que expressa la pertinença a una comunitat de vida, amb uns valors mínimament compartits pe tots els seus membres.

II
No es pot oblidar que els drets i els deures són dues cares de la mateixa moneda. I per a que això sigui així realment, cal compartir una “cosmovisió”, és a dir, una visió del món que doni sentit als membres de la comunitat. Avui, el multiculturalisme, ha pretès dissoldre els vincles comunitaris i ha caigut en la idea errònia d’igualar totes les cosmovisions, de manera que ha generat un conflicte social, una cultura dels drets sense deures, una manca de sentit global de la vida. No hi ha res més antidemocràtic que el multiculturalisme entès com una tabula rasa de la història, de la cultura, de les condicions que han format una determinada societat, perquè propugna un “home sense atributs”, que desemboca fàcilment en el relativisme ètic, la confusió mental i la manipulació.
Per això considero que cal tornar al discurs de les virtuts cíviques, enteses com la vivència de valors sòlids, conseqüència d’una convicció comuna sobre que vol dir el bé, i que vol dir ésser bona persona i bon ciutadà. Sovint, en absència d’accions cíviques espontànies, es recorre a la norma jurídica, a l’ordenança municipal, o en altres àmbits al codi de bon govern, de col·lectius i fins i tot de societats de capital, perquè un cop perdut el nord moral, no hi ha més remei que fer us de la imperativitat. Però no tot espot deixar a la imposició normativa; cal anar més enllà i esperar que amb bona educació les virtuts humanes es desenvolupin i es practiquin .
Avui ens cal recuperar una idea de ciutadania activa, de ciutadania virtuosa. Per tal de superar l’individualisme, la massificació o el consumisme que ens devoren, és urgent construir o redescobrir el missatge constructiu de les virtuts humanes per la vida pública, a partir de posar sobre la taula les virtuts teologals i cardinals –per dir-ho des del discurs del catolicisme cultural. L’ètica de les virtuts s’emmarca en el si d’un plantejament comunitari o republicà, que té els seus orígens en els clàssics grecs i llatins (com ara Aristòtil i la seva definició de l’home com animal polític) i en la filosofia medieval (que construeix l’argument de les virtuts del cristià, com es mostra en Ramon Llull). La conseqüència més important de la revitalització d’aquesta línia de pensament és què ens dona criteris per tal de poder afirmar que ser bona persona és ser bon ciutadà. I no es poca cosa això.

III
L’ incivisme no sempre es manifesta com a delinqüència. Sovint són actes de “baixa intensitat violenta”, que molesten a la convivència, com llençar papers a terra, pintades,etc. o sigui manifestacions de la falta de respecte pels altres i pel bé comú. Socialment afecta la reflexió sobre els límits de la tolerància (recordem que es tolera el que es considera dolent). En tot cas, genera inseguretat en l’espai públic.
Aquí, voldria recordar que l’ incivisme el poden provocar els ciutadans però també els poders públics, mitjanant el que s’ha anomenat la “mala administració”. Aquesta consisteix en actuar amb desconsideració al ciutadà, amb manca d’humanitat. La reedició permanent del decimonònic “vuelva usted mañana” de Larra.
L’ incivisme provoca també un cost social molt gran. A banda de la destrucció de l’espai públic en sentit ampli (del patrimoni i de les condicions d’una convivència digna), comporta tenir en compte plans de reeducació permanent, sense oblidar el recurs al dret sancionador (multes, treball en benefici de la comunitat, etc).
L’ incivisme no tan sols dona mala imatge. És un fenomen propi de l’actual societat líquida, amb límits difícils de definir, i amb poc autocontrol de les persones. I també cal recordar que posa en dubte la idea d’autoritat, sense la qual és difícil articular una societat madura.
IV
Hi ha alguns temes candents sobre els quals cal definir-se en nom del civisme. En primer lloc, els elements simbòlics estàtics com el crucifix als espais públics, o a les escoles, que formen part de la nostra tradició cultural. No em sembla de rebut ignorar el seu sentit cultural i històric. En segon lloc, l’ús del “burka” i altres teixits que cobreixen el rostre, inadmissibles en nom dels principis de seguretat jurídica, i de la dignitat de la dona. En tercer lloc, el debat sobre la manera d’anar vestit al carrer, en especial a l’estiu, i fins i tot si les ordenances municipals han de tolerar la nuesa total en els carrers. Són temes que en ocasions es radicalitzen, però sobre els quals és imprescindible que hi hagi una presa de decisió social a partir d’un mínim comú denominador. Penso que una decisió raonable ha de partir de l’acceptació de la laïcitat responsable (que no és el mateix que el laïcisme militant).
V
Considero que el món necessita una ètica comuna, que uneixi pobles i cultures en un mínim comú denominador per a totes les persones de bona voluntat. Una ètica que defineixi clarament els principis que han de ser respectats arreu. Una ètica mundial que no permeti la dictadura del relativisme, de la indiferència, del poder establert de forma autoreferencial, o de les forces econòmiques que no donen la cara.
Avui vivim uns canvis molt importants, que afecten les relacions entre persones (el matrimoni, la família, les relacions de parella, entre pares i fills), entre col·lectius (immigració, grans canvis generacionals, noves concepcions derivades del gènere, etc) i entre Estat i la societat (les privatitzacions, ineficiències en molts serveis públics). Tot plegat està provocant sovint problemes sobre com reaccionar davant les noves situacions. Avui, a més, es dona, al meu parer, una crisi de la idea de servei, en el marc de la cultura individualista que ens domina. El món d’avui necessita humanitzar-se. La necessitat d’humanitzar-se és un paradigma molt vell, que afecta aspectes tan importants com què vol dir ser ciutadà, i fins i tot què vol dir ser persona, avui.

En tot cas, em sembla urgent propiciar un canvi de conductes i d’actituds, per tal que es respectin més els drets i s’exigeixen millor els deures de les persones. I per a fer això, cal tenir mínimament clars uns valors sòlids sobre els quals construir la convivència, amb unes referències compartides per tota comunitat civilitzada. A les intervencions que segueixen anirem copsant diferents aspectes que penso són emanació d’aquesta idea general.

Avantpassats

2010-12-19T18:05:00.001Z

He estat visitant indrets on havien viscuts els meus avantpassats. Cases construïdes i mantingudes gràcies al seu esforç, a l’estalvi, a una actitud conservadora, de mantenir per a les futures generacions. Alguns ni tan sols podien pensar que jo o la meva generació existíssim. Varen viure el seu temps. I amb el seu sentit de la vida, de la família, anaren deixant una petjada, una autèntica herència, que s’ha transmès generació rere generació.

Tinc ara un sentiment de gratitud. Quan era jove, poques vegades havia pensat en els meus avantpassats. Ara si. I em fa pensar, el fet del pelegrinatge que cada persona fa al llarg de la vida, del naixement fins la mort, un camí, amb alegries i tristeses, amb fracassos i èxits, amb amor i odi, una mica de cada, o potser en molts casos mes aviat amb una tendència a fer el bé, a estimar, essent així petites peces de l’engranatge de la història, que generació rere generació ha fet arribar fins el present.

En aquestes dates prenadalenques, em sembla bo recordar el sentit de família que moltes persones han tingut al llarg de la seva vida, autèntica herència pel que fa a valors humans i cristians, de donació i d’obertura a l’altre. Molta esperança en la vida, en una vida transcendent, guiada per la llum que es fa present per Nadal.

I sento així un profund respecte per la història, per com s’han decantat les coses al llarg del temps, en la mesura què ens ha fet a cadascú de nosaltres, amb el bagatge respectiu. I per això considero que el temps passa, però resta dins nostre, consumint-nos però alhora donant-nos l’oportunitat per a donar llum i vida, una vida plena de misteri...

Una lectura del Manifest al servei del personalisme, pensant en els joves

2010-12-11T21:23:00.001Z

I.- Presentació
Emmanuel Mounier dedicà als joves el seu llibre Manifest al servei del personalisme (1936). L’autor entén que els joves representen un camí d’aventura, i alhora un camí espiritual, perquè aquesta és la condició central de la persona humana. Mounier defensa, en aquest i d’altres llibres el paradigma de “l’home nou”, que neix (o reneix) de l’esforç personal, de la vida interior de cadascú.
Des d’aquest interès, preocupació i enfocament sobre la condició humana, voldria aportar idees en la línia de posar en relleu alguns dels problemes que presenta la joventut d’avui, per tal de passar després a comentar les propostes que Mounier planteja al llibre que ens ocupa.
II.- Joves o joventut?
En primer lloc vull posar de manifest que parlar dels joves no és el mateix que parlar de joventut[1]. Avui es parla de la joventut com un concepte sociològic, una categoria a la que se li fan derivar unes característiques i fins i tot unes preteses formes de vida. En tot cas, és difícil definir que és la joventut, així en bloc, perquè com tot els conceptes abstractes i generals poden tenir moltes i importants excepcions. Però en tot cas ens resulta útil parlar de la joventut com una etapa de la vida en la que va bé associar elements com ara unes necessitats consumistes pròpies, el caràcter rebel, la voluntat de trencar amb el passat, posar en dubte o fer entrar en crisi la idea d’autoritat (amb la màxima manifestació d’aquesta idea-força en el mite del maig del 68), la revolta enfront les institucions (fins i tot amb propostes que es qualifiquen “d’antisistema”), fins el punt que sembla que la vida en permanent estat d’adolescència es defensi com un valor moral superior. Així ésser jove és concebut per alguns com el millor estadi de la vida, la qual cosa ha comportat també desvalorar fins les màximes conseqüències l’anomenada “tercera edat”, ingressada sovint en un geriàtric no tan sols físic sinó mental.
No hi ha dubte que ésser jove és una etapa de la vida, un estadi en el qual la persona que sempre està en construcció, pot projectar el seu futur i la seva esperança. Entre la infantesa i el món adult apareixen els joves. Aquesta manera d’entendre la vida ens permet parlar de generacions, i per tant ens ajuda a ordenar el nostre cervell en termes generals, tot i que caldria tenir la capacitat per tal d’apreciar totes les sensibilitats de cadascuna de les persones concretes.
En tot cas, avui hi ha un “tall generacional” important, perquè les darreres generacions han crescut amb un món molt diferent de les anteriors. Un món mes intercomunicat que mai, gràcies a les tic’s -tecnologies de la informació i de la comunicació-, els mass media -que permeten un coneixement immediat d’allò què passa al nostre voltant- i la televisió -que pot arribar a marcar el ritme de vida familiar, mitjançant fins i tot el “teleprecepto” com ha afirmat en Carlos Díaz[2]-.
S’han esvaït els valors sòlids i les grans conviccions, tot emergint el relativisme moral i la modernitat líquida. Ens trobem en un món que està en crisi estructural, què ha esdevingut una oportunitat de renovació de molts àmbits de la vida, personal i col·lectiva, atès que afecta aspectes tan sensibles com ara el sistema financer, econòmic, de valors o l’educatiu. Una “cruïlla” de camins possibles, com en l’època en què Mounier escriu el Manifest al servei del personalisme. I els joves es troben, com no, immersos en l’onada dels canvis estructurals, amb noves formes de vida, que afecten la noció de la mateixa cultura de la joventut (una cultura pensada pels no tan joves, i que alguns es capfiquen en vendre com un producte de consum pels joves): la nit, el sexe fàcil, el consum de drogues, la precarietat laboral, la competitivitat com a gran eina per construir la personalitat, i d’altres manipulacions interessades. Una cultura però que es troba immersa en un context de crisi: per primer cop en moltes generacions els joves d’avui viuran pitjor que els seus pares. Frase que es va repetint arreu, amb un ressò apocalíptic. D’aquesta manera, massa joves viuen la crisi actual sense sentit transcendent de la vida, enclotats en el forat del relativisme moral, i per tant sense eines conceptuals i vivencials per a emprendre un nou camí. El missatge del negativisme i de la reacció antisistema troben el camp abonat.
III.- La utilitat de llegir el Manifest al servei del personalisme[3].
En aquestes coordenades el llibre que ens ocupa ens dona una alta dosis de llenguatge positiu. Dedicat als joves, com ja hem dit, els hi reclama un camí d’aventura, de risc, sense por a les inseguretats; un camí, en definitiva, espiritual, en el qual la persona –tota persona i només la persona en tota la seva totalitat- és el centre d’atenció.
Mounier reivindica la necessitat d’una nova civilització, acollint el paradigma de “l’home nou”, que ha de néixer de l’esforç personal, de l’interior –de l’esperit- de cada persona. Això vol dir superar l’aburgesament del petit burgès, que associa a la mentalitat gregària de la “massa”, a la despersonalització, el materialisme, el consumisme, la indiferència, la pretensió de total seguretat. Tot plegat no porta a res més que a la decadència personal. Mounier, per tant, critica aquells que pretenen viure sense esforç, centrats només en el tenir, i sense preocupar-se per l’ésser.
Les idees anteriors em sembles reflexions molt pràctiques i permanents. Al seu moment, Mounier defensava el valor de l’home d’acció, d’aquell que fa coses, però a partir d’un sentit transcendent de l’existència. Per això critica l’aburgesament capitalista, en el sentit indicat, però també el totalitarisme marxista i feixista del seu temps.
Mounier critica de forma ferotge l’individualisme, degradació màxima de l’individu, pel seu isolament. Propugna la tendència a fer el bé, a viure la vida com una aventura creadora, a no tenir por del misteri, com els sants i els herois. I desvalora aquells que només viuen de renda, sense esforç ni compromisos, cercant la seguretat material com a màxima aspiració. Entén que l’individualisme d’arrel liberal ha desmembrat les comunitats naturals (família, país) i ha reduït la persona a mer individu. Per això es deté a comentar que cal una “civilització personalista”, fonamentada en l’esforç de transcendència, vers Déu i els altres. Un personalisme comunitari on es desenvolupin aspectes com ara la integració del pluralisme, l’amor i la donació als altres, la creació de vincles comuns, el sacrifici, el risc,...fins i tot un “humanisme del dolor”. La persona és un ésser espiritual. Aquest és el seu tret definidor, no és tan sols un ésser racional.
Mounier posa en valor el sentit de comunitat –d’adhesió lliure i voluntària-. L’Estat és un mer aparell extern i artificial. La cultura, l’economia, el treball estan al servei de la persona, i aquesta s’ha de projectar en l’educació - educa primer la família, després l’escola- , en la vida privada, en el respecte al gran paper de la dona, i en definitiva en un conjunt d’àmbits que han de ser “naturals “ i no artificioses creacions humanes. Mounier ja ens parla del descrèdit de la política.[4] Reivindica una democràcia personalista, preocupada per l’equilibri de poders, contraposada a la democràcia majoritària i a la democràcia igualitària. En el camp internacional sosté una societat internacional personalista i no estatista, de pobles i no d’Estats.
Finalment, voldria destacar que Mounier tracta de la necessitat d’una “revolució personalista”, espiritual per tal de construir “l’home nou”, com hem dit abans. Una revolució que comporta un canvi de paradigma en molts aspectes de la vida; proposta que considero actual i a més imprescindible. Si els joves són la garantia del nostre futur, cal que no baixem la guàrdia en la capacitat d’enganxar-los, que no els deixem sols en el procés de manipulació descomunal en el que estan/estem immersos, i que gràcies al discurs constructiu i al llenguatge positiu, els hi traslladem la preocupació per l’espiritualitat i la transcendència. Aquest és el futur, i mai una rèmora del passat. I així ho hem de testimoniar.
----------------------
[1] Es gràfic el títol de l’article de C. Bartolomé Ruiz, “La invención de la juventud, un arma cargada de futuro”, Acontecimiento, n.86, 2008, pp. 27-30.
[2] C. Díaz, “Jóvenes somos todos”,” Acontecimiento, n.86, 2008, pp. 31-36.
[3] Els comentaris que se’n fan ho son de l’obra en llengua catalana: E. Mounier, Manifest al servei del personalisme, Institut E. Mounier Catalunya i SAFOR, Girona-Barcelona, 2008. Col·lecció Sinergia, 2.
[4] ob. cit. p. 215 i ss.

La democràcia, entre el parlamentarisme, els partits i les persones

2010-12-08T11:58:00.002Z

Amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat diumenge 28 de novembre, caldria tenir en compte alguns elements de reflexió, amb el desig i l’esperança, ara més factible, de tenir un país més normalitzat, amb polítics que acceptin de debò el resultat electoral i no visquin en la paranoia d’un món imaginari on allò més important sigui sumar escons, com va esdevenir amb el darrer tripartit, amb independència de guanyar les eleccions, autèntica perversió de la democràcia, malgrat el sistema parlamentari, i una ofensa en tota regla a molts electors.
Efectivament, els darrers temps ens han portat un ús abusiu dels pactes i acords pre o postelectorals, que desvirtuen el sentit de la democràcia pel que fa al respecte a les persones. Avui necessitem recuperar les persones i el poble per la democràcia, de manera que aquesta no sigui només una paraula bonica. Els pactes postelectorals a Catalunya contra l’opció que ha guanyat les eleccions pot ofendre moltes persones. Quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, per què s’ha de participar, si després uns quants professionals de la política, de les estratègies, o del màrqueting polític, decideixen per ells.
Cal recordar també que Catalunya encara no té una llei pròpia per a les eleccions al Parlament de Catalunya, tot aplicant-se disposicions transitòries de l’Estatut d’Autonomia de 1979. D’altra banda, de la situació actual en destacaríem aspectes com ara la llei d’Hondt que afavoreix els partits més votats, la població concentrada en grans zones urbanes, o la barrera mínima del 3% a cada circumscripció, les quals condicionen els resultats electorals, perquè com es diu sovint les lleis electorals no són neutres.
D’altres aspectes són realment millorables com el manteniment després de trenta anys de les llistes tancades i bloquejades, que provoquen excessos i abusos, com pot ser un alt grau de partitocràcia i de sectarisme, amb el consegüent descrèdit o “desafecció” entre qui no és de la mateixa corda que aquell que pren les decisions perquè està pensant més en els seus interessos a curt termini com a grup o col•lectiu que no pas en el país i en les persones.
Avui cal construir la democràcia des de les persones i amb les persones, perquè no és tan sols una forma de govern sinó una forma de vida, en la que no tot és possible. Necessitem recuperar les persones i el poble per la democràcia, de manera que aquesta no sigui només una paraula bonica. La democràcia necessita vincular-se més amb el “demos”, amb el poble. En un altre cas, es donarà la paradoxa que la democràcia farà referència a una forma de gestionar afers públics però on no sabrem on és aquest poble. La participació és, per tant, una condició sine qua non per al bon funcionament de la democràcia, fins al punt que ens podríem preguntar si té sentit un sistema democràtic sense participació -sense ciutadania activa- i sense persones demòcrates -persones que visquin i es creguin els principis democràtics-.
La democràcia, per tant, necessita com l’aigua, recuperar el sentit originari de l’expressió, vinculant-se a una comunitat, i en conseqüència deixar de ser quelcom tècnic, o del món de les superestructures electorals i representatives, per a ésser més humana. Desitgem que l’etapa que ara comença s’orienti més decisivament envers aquesta direcció.

Amb Benet XVI a l'aeroport

2010-11-21T18:31:00.001Z

He seguit el viatge del Sant Pare a Santiago i a Barcelona. He vist un Papa pelegrí, senzill, i admirador de la bellesa al servei de la fe. Un home bo que s'acosta als més desvanguts, els més estimats per Déu. Hi vaig anar al comiat a l'aeroport de Barcelona. Gent vinguda de diversos indrets corejaven el seu nom i onejaven banderes, moltes de catalanes.
De la seva visita em va impactar la profunditat dels discursos. Un Papa teòleg que sap arribar a gent de tota condició mitjançant el gran do de la paraula. La paraula de Déu. Uns discursos en els que destaca per primer cop en un Sant Pare l'ús ampli de la llengua catalana. Això mostra una vegada més la implicació de l'Església amb el país. Ara podem considerar que s'obre una nova etapa de més sensibilitat i justícia envers Catalunya, i de major comprensió del que significa no tan sols la seva llengua sinó la seva particularitat dins l'Estat espanyol i al món.
El Sant Pare ens ha portat el llenguatge de l'amor, en el pelegrinatge de la vida, en la comtemplació de l'obra ben feta, en la donació als altres. Un llenguatge positiu molt necessari a la nostra societat, massa sovint sense un rumb definit.
De la visita del Sant Pare a Barcelona, em quedo també amb la imatge d'aquells que no volen entendre què és una visita pastoral d'aquestes característiques; la dels materialistes de sempre, que no tenen capacitat per a copsar l'home en tota la seva dimensió.
Finalment, un sentiment de gratitud. Barcelona s'ha fet present al món, però no per raons comercials o d'espectacles multitudinaris, sinó per la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família. Amb aquest fet, el discurs dels valors morals i espirituals s'ha fet també present. Desitjo que aquesta visita doni molt de fruit.

Una juventud violenta (Joan Pere Viladecans, pintor, a La Vanguardia del passat 5 de novembre de 2010)

2010-11-06T11:43:00.005Z

Després d'algunes experiències personals que es van comsumar el passat dia 4 de novembre, m'ha interessat aquest article, que reflecteix força bé aspectes que també he pensat sobre una part (això sí, només una part) de la nostra joventut, lamentablement massa desconnectada del missatge constructiu de país, i a la qual sembla no arribar tampoc el testimoni de determinades conviccions. Caldrà treballar molt en aquest front:

Van como si fueran presos: detrás camina su sombra, delante su pensamiento ¿Pensamiento?
Habitan la madrugada, se arremolinan en esquinas y desahucios propicios. Andan huecos, con la mirada opaca, vaciados de vida, de ilusión. Huelen a bronca y a insolencia. Deambulan vestidos de fealdad y ocio, quizá también de paro. Creen haber nacido sin futuro y se conforman con un presente convulso. Tomados de uno en uno son más bien poco, pero en la cobardía del grupo, son devastadores. Son jóvenes, son violentos; odian auna sociedad imperfecta, mejorable, pero que nunca ha sido tan permisiva, tan blanda, tan poco beligerante con los que pretenden socavarla. ¿Son hijos del aburrimiento que quieren vivir la excepcionalidad de la violencia? ¿No toleran las imperfecciones de la democracia? ¿Son víctimas de la desideologizacióny de la doctrina del consumo? Quizá. Y de una sociedad que premia el tener y no el ser. Y también de unos progenitores con mala conciencia que, sobre todo en las clases altas y medias, fueron progresistas de salón. Que ni pudieron ni quisieron inculcar ningún valor porque ellos mismos habitaban la frivolidad. Y luego el desengaño. A demasiados europeos aún les fluye por el alma la mandanga del 68. Aquí tuvimos a los burguesitos de la gauche divine con su riñón afelpado, el hígado encurtido y su onanismo político-cultural. En Italia tenían al millonario editor Feltrinelli, víctima de un explosivo que colocaba en un cable de alta tensión. Unos y otros: un cóctel de contradicciones. En la pared el Che y la instantánea mítica de Cohn-Bendit; y esperando en el banco, los intereses. La libertad y la democracia tienen amigos verdaderos, y entre ellos quisiéramos estar todos ¿Todos? Pero también tienen amigos falsos, perversos que intentan confundirnos con su supuesto amor por la libertad, cuando en realidad quieren aprovecharse de ella y subvertirla. Quizá estos jóvenes violentos son los tontos funcionales, la force de frappe de poderes oscuros, totalitarios, que siembran su futuro. La violencia siempre en la antesala de los desastres. Demasiados recuerdos antiguos y una excesiva organización para unos simplesefluvios juveniles ¿Son antisistema? ¿De qué sistema? ¿Cómo y para quién? Pues bien, a trabajar por él, pero con razones y diálogo. Y entendimiento.

Els objectius de desenvolupament del Mil.lenni

2010-10-23T18:44:00.002Z

Deu anys després de la “Declaració del mil•lenni” cal tenir en compte que els objectius que es preveien per al 2015, per tal de reduir la misèria, la fam, les malalties, i la mortalitat infantil no es podran donar. Els darrers informes sobre aquests objectius no són gents animosos. L’ONU ha tornat a posar sobre la taula la urgència d’assolir aquests objectius per tal de fer sortir la humanitat de la misèria, però la crisi econòmica ha frustrat moltes expectatives. Recordem que es plantejava reduir a la meitat les persones amb ingressos inferior a 1 dolar al dia, o la reducció de la mortalitat infantil fins a cinc anys en dues tercers parts.
Els darrers mesos ha pujat de 55 a 90 milions de persones més del previst la xifra de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa, s’han reduït els pressupostos per l’assistència social i per al desenvolupament, i l’accés als medicaments és cada vegada més costós en molts indrets del planeta.
Deixant de banda l’optimisme inicial desmesurat d’alguns plantejaments, i la confiança amb la reducció del deute extern, l’ajuda al desenvolupament al tercer mon, o les condicions d’un comerç mundial més just, en destaca l’anàlisi excessivament econòmica, que ha calgut revisar amb l’actual crisi econòmica i financera. I com sempre, el repte de millorar el capital humà i social dels països en vies de desenvolupament o subdesenvolupats resta pendent com a factor de progrés no necessariament lligat només a plantejaments econòmics, sinó també a condicions no materials, com ara les culturals, espirituals i totes aquelles que forneixen una concepció de la vida lligada a la mateixa dignitat de la persona. Caldrà continuar treballant.

El dret a la pau

2010-10-07T09:34:00.002Z

Els darrers dies s’ha celebrat a Barcelona i d’altre ciutats de Catalunya, la XXVena Trobada de pregària per la Pau organitzada per la Comunitat de Sant Egidi, amb un plantejament hereu de l’esperit de la pregària franciscana i de la trobada que impulsà ja fa uns anys el sant pare Joan Pau II. La frase que resumeix aquest esperit és : “Senyor, feu-me un instrument de la teva pau”. O “Si vols la pau , pacifica el teu cor”.
Jo ara només voldria afegir la reflexió següent: la pau té molts matisos. En un sentit ètic, és molt més que l’absència de conflicte; és un estat d’ànim, una manera de viure. És la condició fonamental per a una existència humana digna i plena, essent el seu grau màxim la pau espiritual, la que brolla de les consciències i inspira tota la nostra vida.

Ara bé, la pau també s’expressa en aspectes que afecten l’ordenació de la convivència social. D’aquesta manera, la lluita per la pau, esdevé quelcom connectat amb la defensa de la justícia, perquè no hi ha pau sense justícia, individual ni social.
En tot cas, el que ens ha d’interessar a tots és limitar racionalment la violència, la guerra, els assetjaments, les intromissions il·legítimes en la vida dels altres, i especialment al més febles o desafavorits. Es per això que la lluita per la pau és també una lluita per la llibertat.
La pau té, en conseqüència, múltiples manifestacions, és personal i col·lectiva. Comporta poder viure amb una tranquil·litat existencial, sense molèsties de terceres persones ni de l’Estat. Un Estat que no respongui a la necessitat d’ordenar la convivència i garantir un mínim de pau social -entre altres mecanismes, mitjançant el dret- és certament inútil.
Però més enllà de l’Estat ens trobem amb el problema de l’absència d’un ordre supraestatal que sempre ha comportat grans inseguretats, Els Estats han recorregut a la guerra, en ocasions fins i tot com una continuació de l’acció política. La història de la humanitat és la història de guerres, moltes entre Estats.

D’altra banda, l’ensenyament de la història parteix de períodes que els llibres divideixen segons les guerres. La guerra apareix com el gran criteri ordenador de la història.

Davant d’aquesta situació es fonamental reivindicar una cultura de la pau i una educació per la pau.

CARTA QUE EL NEW YORK TIMES NO VA A PUBLICAR!

2010-09-25T10:19:00.001Z

Abril, 2010 .

Querido hermano y hermana periodista:

Soy un simple sacerdote católico. Me siento feliz y orgulloso de mi vocación. Hace veinte años que vivo en Angola como misionero. Me da un gran dolor por el profundo mal que personas que deberían de ser señales del amor de Dios, sean un puñal en la vida de inocentes. No hay palabra que justifique tales actos. No hay duda que la Iglesia no puede estar, sino del lado de los débiles, de los más indefensos. Por lo tanto todas las medidas que sean tomadas para la protección, prevención de la dignidad de los niños será siempre una prioridad absoluta.

Veo en muchos medios de información, sobre todo en vuestro periódico la ampliación del tema en forma morbosa, investigando en detalles la vida de algún sacerdote pedófilo. Así aparece uno de una ciudad de USA, de la década del 70, otro en Australia de los años 80 y así de frente, otros casos recientes… Ciertamente todo condenable! Se ven algunas presentaciones periodísticas ponderadas y equilibradas, otras amplificadas, llenas de preconceptos y hasta odio. ¡Es curiosa la poca noticia y desinterés por miles y miles de sacerdotes que se consumen por millones de niños, por los adolescentes y los más desfavorecidos en los cuatro ángulos del mundo! Pienso que a vuestro medio de información no le interesa que yo haya tenido que transportar, por caminos minados en el año 2002, a muchos niños desnutridos desde Cangumbe a Lwena (Angola), pues ni el gobierno se disponía y las ONG’s no estaban autorizadas; que haya tenido que enterrar decenas de pequeños fallecidos entre los desplazados de guerra y los que han retornado; que le hayamos salvado la vida a miles de personas en México mediante el único puesto médico en 90.000 km2, así como con la distribución de alimentos y semillas; que hayamos dado la oportunidad de educación en estos 10 años y escuelas a más de 110.000 niños...

No es de interés que con otros sacerdotes hayamos tenido que socorrer la crisis humanitaria de cerca de 15.000 personas en los acuartelamientos de la guerrilla, después de su rendición, porque no llegaban los alimentos del Gobierno y la ONU. No es noticia que un sacerdote de 75 años, el P. Roberto, por las noches recorra las ciudad de Luanda curando a los chicos de la calle, llevándolos a una casa de acogida, para que se desintoxiquen de la gasolina, que alfabeticen cientos de presos; que otros sacerdotes, como P. Stefano, tengan casas de pasaje para los chicos que son golpeados, maltratados y hasta violentados y buscan un refugio. Tampoco que Fray Maiato con sus 80 años, pase casa por casa confortando los enfermos y desesperados.

No es noticia que más de 60.000 de los 400.000 sacerdotes, y religiosos hayan dejado su tierra y su familia para servir a sus hermanos en una leprosería, en hospitales, campos de refugiados, orfanatos para niños acusados de hechiceros o huérfanos de padres que fallecieron con Sida, en escuelas para los más pobres, en centros de formación profesional, en centros de atención a cero positivos… o sobretodo, en parroquias y misiones dando motivaciones a la gente para vivir y amar. No es noticia que mi amigo, el P. Marcos Aurelio, por salvar a unos jóvenes durante la guerra en Angola, los haya transportado de Kalulo a Dondo y volviendo a su misión haya sido ametrallado en el camino; que el hermano Francisco, con cinco señoras catequistas, por ir a ayudar a las áreas rurales más recónditas hayan muerto en un accidente en la calle; que decenas de misioneros en Angola hayan muerto por falta de socorro sanitario, por una simple malaria; que otros hayan saltado por los aires, a causa de una mina, visitando a su gente. En el cementerio de Kalulo están las tumbas de los primeros sacerdotes que llegaron a la región…Ninguno pasa los 40 años.

No es noticia acompañar la vida de un Sacerdote “normal” en su día a día, en sus dificultades y alegrías consumiendo sin ruido su vida a favor de la comunidad que sirve. La verdad es que no procuramos ser noticia, sino simplemente llevar la Buena Noticia, esa noticia que sin ruido comenzó en la noche de Pascua. Hace más ruido un árbol que cae que un bosque que crece. No pretendo hacer una apología de la Iglesia y de los sacerdotes. El sacerdote no es ni un héroe ni un neurótico. Es un simple hombre, que con su humanidad busca seguir a Jesús y servir sus hermanos. Hay miserias, pobrezas y fragilidades como en cada ser humano; y también belleza y bondad como en cada criatura… Insistir en forma obsesionada y persecutoria en un tema perdiendo la visión de conjunto crea verdaderamente caricaturas ofensivas del sacerdocio católico en la cual me siento ofendido. Sólo le pido amigo periodista, busque la Verdad, el Bien y la Belleza. Eso lo hará noble en su profesión.

En Cristo, P. Martín Lasarte sdb.

Saludos...

Una conversa sobre els tres-cents anys del Santuari de Puiggracios

2010-09-18T19:57:00.001Z

Parlo amb en Jordi, un estudiant de la Universitat. Em comenta que sí, que coneix Puiggracios, més ben dit, el Santuari. Em parla de les monges, de l’acolliment que fan. Em comenta que hi va anar fa temps amb uns companys. El record que té es és molt bo. Transmet emocions profundes: les monges són bona gent. Saben acollir.
Li comento que també hi ha un conjunt de laics que hi col•laborem. En diu que no ho sabia. I li dono el “Butlletí de Puiggracios”, per tal que vegi l’activitat cultural i de reflexió que es porta a terme a redós del Santuari. També parlem dels mossens, fins i tot d’algun en concret.
En Jordi és del Vallès Occidental. De la diòcesi de Terrassa, tot i que ell és de Sabadell. Puiggracios i jo som (en el sentit que “estem” o “residim” al Vallès Oriental). Ens plantegem si hi ha una unitat dels dos Vallessos, i no sabem ben bé que dir. Potser si potser no. Tots dos estem una mica confusos amb les darreres reorganitzacions –geogràfiques però també mentals- de bisbats i arxiprestats a casa nostra. Coincidim en el fet de ser “homes de fe”.
Voldríem una societat en la que els valors cristians fossin més presents en la vida real i quotidiana de les persones. No entenem gaire- tot i que tenim les nostres impressions- de cóm podrien ésser les coses si es preguntés més a la gent. Aquest és un concepte en el qual ell i jo ens considerem inserits. Gent d’Església, gent de fe, i gent de fer: de fer Església i de fer país, com sempre ho hem fet. Així ens van ensenyar des de petits, a la família, a l’escola, als moviments i col•lectius en els què hem participat.
A propòsit d’aquest fer coincidim què tot ho trobem molt canviat. Posats, vestits, idees... No ens fan gaire cas, no ens tenen gaire en compte aquells que marquen el ritme i la marxa de les institucions. Menys que abans.
Ara passem a un altre punt. Li dic que fa tres-cents anys de la fundació del Santuari de Puiggracios. Primer com una petita esglesiola, després amb una de més gran. A dalt la muntanya, al bell mig del cel alliberador i de la plana i dels pobles, amb una visió nítida de la gent, d’aquella gent com en Jordi o com jo. Són molts anys de ser-hi en mig del món, amb gent que ha passat i que ha cregut, que ha fet coses perquè ha tingut fe. Segurament també amb indiferents i contraris. Com ara, i sobretot amb la penosa experiència de la guerra civil de 1936. Un odi que no és compres pels inventors, gestors i beneficiaris d’aquesta burocràcia anomenada “memorial democràtic”, d’aquells que volen expulsar una part de la gent de la història. Pura paranoia.
Han estat anys d’amor i d’odi, com els de la pel•lícula del passeig entre la vida la mort. Construcció, destrucció i reconstrucció. Com el nostre país. I fe, molta fe per a continuar una tasca sempre inacabada. Li comento al meu amic que als anys cinquanta del passat segle es posaren diners i noves empentes al servei de la reconstrucció del Santuari. Ell em felicita, diu, fins i tot per la part que em toca. I jo li dic que d’aquells ja en queden pocs. També l’expresso el meu pesar perquè no hi veig un futur clar i ben orientat. Però som homes de fe. Deu proveirà.
Avui res és el que era fa quinze, vint o trenta anys enrere quan jo m’hi vaig incorporar. Però resta somort el testimoni de molta gent de fe, gent senzilla i gent intel•lectual, gent de tota condició. Gent d’Església. Molta gent d’Església al llar dels darrers tres-cents anys!. Un respecte, si us plau. No parlem d’una moda fugissera. Parlem del testimoni documentat de la fe d’un poble, dels símbols d’un país, d’expressions profundes de la nostra humanitat. Aquestes són les darreres paraules d’una conversa.

Davant les noves eleccions al Parlament de Catalunya

2010-09-01T18:21:00.000Z

Escric aquestes ratlles mentre espero que el President Montilla convoqui d’una vegada les eleccions al Parlament de Catalunya, amb l’esperança que mai més a casa nostra s’instauri l’anormalitat de voler formar un govern en contra de la voluntat popular, i amb la pretensió fins i tot de destruir la força política més votada. Amb l’esperança de tenir un país normal, amb polítics que acceptin de debò el resultat electoral i no visquin en la paranoia d’un món imaginari on el que importi sigui no tant guanyar les eleccions com sumar escons, autèntica perversió de la democràcia i una ofensa en tota regla als electors.
La democràcia cal construir-la des de les persones i amb les persones, perquè no és tan sols una forma de govern sinó una forma de vida, en la que no tot és possible. No es pot governar per exemple en contra de la majoria de la població o si mes no dels electors, mitjançant pactes i acords pre o postelectorals que desvirtuen radicalment el sentit de la democràcia i del respecte a les persones. Avui necessitem recuperar les persones i el poble per la democràcia, de manera que aquesta no sigui només una paraula bonica que pronunciem dins el discurs d’allò políticament correcte. La democràcia necessita, curiosament, vincular-se més amb el “demos”, amb el poble. En un altre cas, es donarà la paradoxa que la democràcia farà referència a una forma de gestionar afers públics però on no sabrem on és aquest públic, on és el “demos”. També tenim avui el repte de vincular més bé la democràcia amb l’opinió pública, què no és tan sols l’opinió publicada, la dels mass media, o la dels grans grups de pressió.
La democràcia, per tant, necessita com l’aigua, recuperar el sentit originari de l’expressió, vinculant-se a una comunitat, i en conseqüència ésser més personalista, més humanista, o simplement deixar de ser quelcom tècnic, o del món de les superestructures electorals i representatives, per a ésser més humana.
Les reflexions que voldria aportar afecten a tres conceptes: a) la representació: b) la participació; c) la persona. Com a condició prèvia als tres àmbits, cal recordar una constatació, i és que la participació és una condició sine qua non per al bon funcionament de la democràcia política i social. Aleshores, ens podríem preguntar, fins a quin punt pot existir un sistema democràtic sense participació (sense ciutadania activa) i sense persones demòcrates (persones que visquin i es creguin els principis democràtics)?
Passen a comentar breument els conceptes esmentats.
a) La representació.
La democràcia representativa es deutora d’un sistema electoral determinat. D’això en sabem molt a Catalunya, que encara no té una llei pròpia per a les eleccions al Parlament de Catalunya, tot aplicant-se disposicions transitòries de l’Estatut d’Autonomia de 1979. D’altra banda, de la situació actual en destacaria aspectes molt condicionants, com ara la llei d’Hondt, la població concentrada en grans zones urbanes, o la barrera mínima. D’altres aspectes em semblen inadmissibles, com el manteniment després de trenta anys de les llistes tancades i bloquejades, que provoquen excessos i abusos, com pot ser un alt grau de partitocràcia i de sectarisme, amb el consegüent descrèdit o “desafecció” entre qui no és de la mateixa corda que aquell que pren les decisions perquè està pensant més en els seus interessos a curt termini com a grup o col·lectiu que no pas en el país i en les persones.
La Llei de Partits ha estat, a més, el gran pacte PSOE-PP dels darrers anys, amb un bon exemple pràctic a Euskadi el 2009. D’altra banda, els pactes postelectorals a Catalunya contra l’opció que ha guanyat les eleccions pot ofendre a moltes persones. Quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, per què s’ha de participar, si després uns quants professionals de la política, de les estratègies, o del màrqueting polític, decideixen per ells.
La situació anterior obre la porta a una concepció de la vida sense límits, on tot sembla possible, i per tant es creen capelletes, “xiringuitos”, informes inútils, i el que es mes greu es comença a portar a terme una política d’enginyeria social – que afecta àmbits tan determinants com el matrimoni la família, l’avortament, la joventut, la dona, la persona en definitiva- no sempre amb tot el debat social necessari. Es perd el sentit del consens sobre els aspectes bàsic, i en canvi es busca la confrontació, com per exemple situar tota la vida en la tensió dreta-esquerra. A manca d’idees hi ha qui s’instal·la en la ideologia, i a manca de gestió eficaç en una constant producció de lleis.
b) La participació.
Em sembla una obvietat afirmar que cal passar a una democràcia governant, i no tan sols gaudir d’una democràcia governada. Cal deixar de tenir por a tècniques complementàries de la democràcia representativa -que és la gran opció de l’Estat constitucional espanyol- de democràcia més directa. Per què hi ha qui té por dels referèndums i de les consultes populars? Quin mal fan a la democràcia? D’acord que segons la legislació actual la convocatòria és del govern central, però si aquest vulgues se’n podrien fer més. Si no se’n fan més és perquè fan por, i jo diria que també es penós veure com s’escenifica la cerimònia de la confusió entre allò que no interessa políticament i una pretesa inconstitucionalitat de les mesures. Mentrestant a Catalunya, ens hem d’inventar expressions eufemístiques, com el “dret a decidir” quan tothom sap que estem fent referència al dret a l’autodeterminació.
c) La persona
Anem a parar així a la qüestió cabdal de tota reflexió política, si més no des dels plantejaments personalistes i humanistes, que són els que m’interessen. Penso que hem de reivindicar un model de persona i per això és important no oblidar uns quants elements: entre d’altres podem parlar de l’educació cívica; superar la moral de la desvinculació, de l’individualisme i del materialisme; reforçar el capital humà i social (estructures familiars sòlides, incrementar la inversió en I+D+I per a forjar un teixit humà i social del país que respongui a les demandes dels nous temps, preocupació per la responsabilitat social corporativa, etc); reivindicar polítiques públiques a favor de la persona i lluitar contra l’enginyeria social que pretén canviar l’antropologia humana a cop de lleis i talonari; rebutjar el multiculturalisme com a “tabula rasa” de la història i de la comunitat nacional; incorporar una moral dels deures abans que dels drets; definir els límits a la tolerància.
De tot el que he dit només em resta una darrera idea: encara hi ha molta feina en la tasca sempre inacabada de fer país i de construir Catalunya; una feina que és política però que també és personal i social. Per això, a banda de fer política ens hem d’interessar per fer país, i fer-ho no des de qualsevol perspectiva, ni per només guanyar eleccions, sinó per a construir un país que pagui la pena, amb valors sòlids, i amb persones que se sentin orgulloses del país que tenen.

No tenim dret al paisatge

2010-08-03T19:46:00.001+01:00

Aquest dies d’estiu podem passejar amb tranquil·litat pels nostre pobles i ciutats. Una reflexió que a mi em ve sovint al cap quan passejo és que a Catalunya tenim un medi ambient, un entorn, força malmès i millorable. Hi ha un excés de construcció per tot arreu, com ho corroboren els estudis que diuen que la superfície urbanitzada al nostre país ha crescut sis vegades més que la població els darrers deu anys.

Aquesta situació ha comportat canvis importants en les condicions de vida, i greus conseqüències mediambientals, entre les que destaquen l’augment de la contaminació, la utilització del sol en zones de legalitat sempre revisable, la creació d’una barrera prop de la costa, l’alt grau de pavimentació, etc.

Ara bé, mentre unes dependències polítiques i administratives se’n preocupen d’uns aspectes, d’altres fomenten tot el contrari, sense que hi hagi una actuació coordinada. Per exemple, d’una banda, interessa vendre cotxes, que contaminen, i el govern n’aprova ajuts en aquest sentit, però d’altra augmenta la preocupació per les greus conseqüències mediambientals de la pol·lució i s’atreveixen a prohibir-nos anar a una determinada velocitat..

El cas dels purins, en l’àmbit agrari, presenta una situació alarmant. I també és preocupant la dependència cada cop més gran del consum elèctric, amb avaries greus i augments descomunals de les factures. En canvi, tot s’ha de dir, ha millorat la qualitat de les aigües, en rius com el Besòs o el Congost, atès que s’han multiplicat les depuradores. Els boscos, però, es troben normalment força abandonats, i presenten greus perills d’incendi perquè les pluges de l’hivern han fet créixer molt els matolls.

La destrucció progressiva del paisatge natural i tradicional és un fet que hem preocupa. Amb els anys van desapareixent pràcticament tots els indrets que han identificat la meva vida. La pretensió de remodelar d’arrel els nostres pobles i convertir-los en ciutats o gairebé no té aturador. En aquest context, s’ha instal·lat el discurs d’allò políticament correcte i l’expressió clau, gairebé sagrada és el “creixement o desenvolupament sostenible”. La construcció i les obres públiques –sovint promocionades des dels estaments oficials- no sempre ho fan paral·lelament als serveis socials ni al benestar general que en derivaria d’una bona socialització, la mobilitat es fa cada vegada més difícil, i la cultura del cotxe i de la carretera creixen arreu. El camió com a opció prioritària de transport de mercaderies tindrà avantatges però crea situacions de perills inadmissibles en determinades carreteres que porten a les zones industrials que tot poble ha de tenir.

L’actual model de vida, que es podria definir així com el binomi cotxe-casa, per a fer carreteres, s’hauria de revisar, tant per motius mediambientals com socials. Hauríem de ser capaços d’aprofitar l’actual crisi econòmica per a propiciar un canvi de model. Ens va el futur.

Mentrestant veig com s’ha trinxat tot el centre de La Garriga. Suposo que alguns al·legaran que tot es fa en nom del progrés i del benestar. D’altres veiem com el paisatge tradicional desapareix. I amb ell el concepte de persona que sembla defensar-se és “l’home sense atributs”, sense història, sense arrels, sense passat, sense dret al paisatge. Tot es renovable, en nom del progrés (real o decadent). Penso que és una opció política i vital defensar que cal canviar-ho tot, que tot estigui sempre en obres, perquè així l’home té més dificultat a aferrar-se a elements previs o superiors a la seva existència. Darrere tanta obra, hi ha una concepció de l’home. Una concepció que no comparteixo.

Derechos y deberes

2010-07-30T20:04:00.000+01:00

La Constitución española de 1978 representó un paso adelante muy significativo de cara al reconocimiento de los derechos fundamentales de las personas. Puede afirmarse que uno de los objetivos de todo texto constitucional es garantizar un catalogo de derechos y libertades para los ciudadanos y grupos sociales, aspecto que en términos generales se ha conseguido, aunque siempre se debe mejorar en este campo. En lo referente a los deberes, hay que recordar que todo derecho tiene como contrapartida un deber, que el ejercicio de los derechos no es ilimitado, y que, por consiguiente, ha de ser responsable. Entendemos que si bien el año 1978 con la aprobación de la Constitución fue el tiempo de los derechos, hoy más de treinta años después nos hallamos ante el tiempo de los deberes.
La Declaración Universal de los Derechos Humanos, de 1948, sostiene en su art. 29.1 que “toda persona tiene deberes respecto a la comunidad, puesto que sólo en ella puede desarrollar libre y plenamente su personalidad”. Por su parte, la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea (integrada en el Tratado de Lisboa), nos habla en su preámbulo que el disfrute de los derechos “implica responsabilidades y deberes tanto respecto de los demás como de la comunidad humana y de las generaciones futuras”. En definitiva, la democracia como sistema político pero también como forma de vida se ve directamente influida por el establecimiento de deberes en el marco de una cultura de la responsabilidad. Consideramos que hay que introducir en el lenguaje colectivo la referencia a los deberes. Aquí trataremos de los deberes constitucionales como deberes cívicos, desde la premisa de que es urgente su tratamiento para la construcción de la comunidad, y para una vida personal plenamente respetuosa con el entorno social. El olvido de esta premisa es preocupante puesto que provoca una concepción de la desvinculación de la comunidad, de la falta de respeto por los demás, o del denominado “abuso de los derechos” (yo ejerzo mis derechos con total despreocupación de los demás). Hoy, es preciso aprovecha la crisis económica para extraer de esa vivencia nuevos valores, un nuevo lenguaje más cooperativo, y nuevas actitudes más responsables en relación con la comunidad.
Relacionado con lo anterior, propugnamos un civismo no impuesto por los poderes públicos, sino libremente asumido desde la libertad y la responsabilidad individuales. La ciudadanía ha de ser consciente de sus derechos y deberes, de forma libre, crítica si cabe, pero de forma responsable, participativa y solidaria. La convivencia en libertad exige una buena educación, puesto que “vivir es convivir”, como dijo Aristóteles (Política). La convivencia ha de reconocer el pluralismo, en el marco de una forma de vida cada vez más globalizada, pero al mismo tiempo celosa de la identidad colectiva, y un multiculturalismo que no puede interpretarse como una “tabula rasa” que desconozca el pasado.
El establecimiento de deberes no puede dejarse unilateralmente al Estado. La familia y otras formas de socialización han de jugar un papel importante. Recordemos aquí la celebre obra “De officiis” de Ciceron, dedicada a su hijo Marco, que trata sobre los deberes, auténtico tratado de virtudes cívicas y de ciudadanía.
Hay que tener presente también la “ Declaración de Responsabilidades y Deberes Humanos”, en el marco de la UNESCO y con el apoyo del Alto comisionado de los Derechos Humanos de la ONU. Proclamada en 1998, para conmemorar el 50 aniversario de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, es conocida como declaración de Valencia por acordarse en esa ciudad. La misma propone de forma ordenada una serie de deberes y responsabilidades tanto colectivas como individuales con objeto de llevar a la práctica lo preceptuado en las declaraciones internacionales de derechos humanos. Se parte de la constatación de que una vez proclamados los derechos, corresponde ahora implantar los deberes para un mejor goce de aquellos. En todo caso, los poderes públicos, las organizaciones sociales, y los ciudadanos comparten la responsabilidad de la garantía y promoción de los derechos humanos (en concreto se habla del derecho a la vida y a la seguridad humana, a un orden internacional justo, a la participación en los asuntos públicos, a las libertades de opinión, expresión, reunión, asociación, religión, el derecho a la integridad física y moral, a la igualdad, a la protección de las minorías, de los niños y ancianos, al trabajo y la calidad y nivel de vida, a la educación, las artes y la cultura, y al del respeto a lo establecido en la propia declaración). De los derechos anteriores se deducen deberes.

El Tribunal Constitucional com a problema

2010-07-17T17:16:00.002+01:00

El passat dilluns dia 28 de juny al vespre, al setè intent, després de quatre anys, el Tribunal Constitucional va emetre sentència en relació amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006. Era la primera vegada en la història de l’actual democràcia espanyola en què el Tribunal Constitucional jutjava la constitucionalitat d’un Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya, per les dues Cambres de les Corts Generals (Congrés dels Diputats i Senat) i finalment pel poble de Catalunya enreferèndum.

L’Estatut es va fer sense un mínim sentit de país. Cada partit va afegir-hi el seu punt de vista, donant lloc a un text de lectura difícil i carregosa. Tot i així, aportava elements molt importants per tal d’avançar en les competències de la Generalitat, en el règim lingüístic, en una concepció més integradora de la pluralitat i fins i tot plurinacionalitat d’Espanya, en un finançament més just, o en una reforma de l’Administració de Justícia més sensible a la llengua i al dret de casa nostra, entre molts altres elements, com l’arrelament en la història, en la cultura, en els fets diferencials de la nació catalana. Amb tot això, el PP, que no va poder consensuar el nou Estatut del 2006, va actuar encès i amb malfiança i va impugnar bona part dels articles de l’Estatut, fins i tot, cal recordar-ho, abans d’entrar en vigor. No va esperar ni a això, i va intentar aconseguir per aquesta via allò que no havia aconseguit mitjançant la política.

El Tribunal Constitucional es va convertir en una arma política, sense miraments, tant pel PP com pel PSOE. El van deslegitimar, perquè dels dotze membres només han pogut dictar sentència deu —n’hi ha un de mort i un de recusat— i d’aquests, quatre tenen el seu mandat caducat des de fa més de dos anys i mig. L’Estatut ha estat retallat perquè es declaren inconstitucionals 14 preceptes, i 27 són sotmesos a interpretació, entre altres disposicions que es veuen afectades. Però el veritable problema per mi és que allò que es va aprovar fins i tot en referèndum, ha estat retallat, rebaixat i malmès
per un Tribunal Constitucional de dubtosa legitimitat moral. Mai no hauria hagut de passar una cosa així. I enfer-se, la Constitució democràtica,que Catalunya tant va contribuir a edificar durantla transició, ha vist trontollar els seus fonaments.
Ara, entre retall i retall, els ciutadans de Catalunya, el continuarem aixecant, però espero i desitjo que amb la lliçó apresa de com no s’han de fer les coses. El poble ha de tornar a parlar, en unes eleccions en les quals —si us plau— deixin governar el qui guanyi. Mirem de tenir un país de més qualitat, amb alguna deferència envers la majoria electoral. Si a Catalunya els perdedors governen perquè sumen, de què ens estranyem ara de la retallada que ens ha fet el Tribunal Constitucional? Ens urgeix tornar a la democràcia, per tal de restablir el sentit de país. Aquesta és una bona reacció a una sentència lamentable, i a un malson massa llarg.

Presentació del llibre "Civisme i Llibertat"

2010-06-14T15:40:00.001+01:00

Ens plau convidar-vos a la presentació del llibre Civisme i Llibertat que es farà el dimarts 15 de juny, a les 18 hores, a la sala de premsa de la planta baixa de l’edifici El Viver (plaça Assemblea de Catalunya, 9-12). Aquest llibre recull les intervencions dels participants al Seminari sobre civisme i llibertat que es va celebrar al Museu de Badalona del 25 al 27 de febrer de 2009 sota la direcció de l’Ajuntament de Badalona i el Grup de Recerca sobre Llibertat, Seguretat i Transformacions de l’Estat, del Departament de Ciència Política i de Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Crisi econòmica i temps de canvi

2010-06-13T21:17:00.001+01:00

La crisi econòmica que ens ha tocat de viure va néixer com una crisi financera, de l’economia especulativa, però amb el temps s’ha anat inserint en la vida real i quotidiana de les persones. Per tant, si en l’àmbit financer caldrà fer ajustaments per tal de reduir la despesa pública i el dèficit de l’estat, cal no oblidar que el repte més transcendental consistirà en saber adoptar mesures per dinamitzar l’economia i crear nova ocupació.
L’atur és un problema humà de primera magnitud, una autèntica tragèdia, i l’insòlit índex de l’estat espanyol un greu escull per a superar l’actual situació. A mesura que augmenta la inseguretat laboral esdevé més important la tasca de Càrites i altres entitats assistencials, perquè la crisi està afectant de manera molt directa persones vulnerables, com ara parelles joves, moltes de les quals en pocs mesos han vist com s’han empobrit fins a límits insospitats, en perdre la feina, no poder pagar la hipoteca o esdevenir aturats de llarga durada.
Europa sencera adopta mesures de contenció pressupostària després d’excessos i de formes de viure que ens han portar fins aquí, tot fent bona la tradicional expressió d’allargar més el braç que la mànega. La societat de consum i de l’opulència en la que ens han volgut fer viure els darrers anys, ha portat unes conseqüències com les que ara ens veiem obligats a experimentar. Certament hem viscut anys immersos en una societat fonamentada en el tenir i no en l’esser, en el consum compulsiu i no en la satisfacció de les necessitats reals, amb poca preocupació per la competivitat i la qualitat, en l’abús de la construcció fins a límits irracionals, entre d’altres característiques. Tot plegat ha beneficiat més les grans corporacions financeres que les persones concretes. Aquesta situació ens obliga avui a un canvi de model productiu, de model econòmic en general, més al servei de la persona, i que per tant tingui en compte elements com la cultura, l’educació, la preparació tècnica o la formació humana integral, per tal de fornir les bases per a un país de més qualitat. Un país que caldrà reconstruir amb l’esforç de tots, del sector públic i del privat.
D’altra banda, la confiança amb els gestors públics està arribant a uns nivells baixíssims La desconfiança afecta de forma especial la classe política, excepte honorables excepcions. I les entitats privades, protagonistes també de l’actual situació, hauran de situar-se en noves coordenades, més fiables per a la població en general. La crisi econòmica ens ha caigut al damunt i sembla que gairebé ningú ha fet els deures. A tota Europa, però a Espanya encara és més patent. Els habitants de la zona euro ens adonem que som més pobres, que l’Estat del benestar construït amb l’esforç de generacions passades i presents, està fent fallida. I el que es més important, la nostra manera de viure, la de ciutadans europeus, s’està posant en entredit. Mentre tant, el discurs dominant és el d’un cert fatalisme, i no sembla que ningú vulgui assumir cap responsabilitat per tot el que està succeint.
El cas de Grècia i més recentment el d’Hongria, en que s’han maquillat els comptes públics, i mentit sobre la situació real de l’economia, no ajuden de cap manera a recuperar la confiança en els gestors dels afers econòmics. La situació espanyola no és tampoc com per restar massa alegres. Però si alguna lliçó podem aprendre de la crisi en que estem immersos es que té una dimensió europea, que les mesures que cal prendre per reordenar l’economia ja no son cosa dels Estats tots sols. La crisi és global, per això la sensació d’una certa tutela sobre les mesures que s’estan prenen a Espanya i a Catalunya els darrers temps. En termes humans però, és temps de tornar a defensar valors sòlids, com els valors cristians que han fet Europa, tot redescobrint la força constructiva de les virtuts teologals (fe, esperança i caritat), i cardinals (prudència, justícia, fortalesa i temperança). Avui cal, més que mai, que la veu de la veritat es faci més present en la nostra societat, aportant arguments positius al servei de la dignitat de l’home, i de la seva transcendència.

Seminari: Llibertats, Seguretats i Civisme. Dissabte 5 de juny.

2010-05-26T10:45:00.007+01:00

Organitza "Persona i Democràcia-Joaquim Xicoy"

C/ Mallorca, 277 2on B. 08037 Barcelona. Tel. 93 487 30 91
mail: info@personaidemocracia.cat

web: www.personaidemocracia.cat

Seminari LLIBERTATS, SEGURETATS I CIVISME

Lloc: Blanquerna. Facultat de Comunicació - Universitat Ramon Llull. C/ Valldonzella, 23. Barcelona

Data: Dissabte, 5 de juny 2010. 10:00 hores.

Amb la col.laboració de:

Departament de Ciència Política i de Dret Públic
Grup de Recerca sobre Llibertat, Seguretat i Transformacions de l’Estat
i
Blanquerna-Universitat Ramon LLull

Introducció: La preocupació per la inseguretat no pot deixar de banda el respecte dels drets fonamentals i de la idea de llibertat. El civisme constitueix el marc de drets i deures que cal respectar avui, en tots els ordres de la vida.

El debat que ha ocupat les societats democràtiques, especialment les europees, sobre l’equilibri entre seguretat i llibertat es veu ara superat per la proposta d’introduir el civisme com a assumpció personal de responsabilitat envers la comunitat. Es proposa reflexionar sobre la necessitat de gaudir d’una ètica, en la actual societat complexa i heterogènia, tot tenint en compte els valors i les arrels que informen la nostra cultura.

Per altra banda, de la mateixa forma que cal parlar de llibertats com a concreció veritable de l’autèntica llibertat, el concepte de seguretat es plasma en diferents àmbits de la vida en societat i les persones experimenten voluntats i interessos no sempre fàcils de conciliar: s’aspira a gaudir dels drets propis i generals en un entorn de garantia que, en principi, ha de ser tutelat per l’estat, únic legítim ostentador del recurs a la força.

A més, en l’actualitat, la demanda ciutadana de seguretat –entesa com a ordre públic i com a garantia de l’estat de dret – s’ha anat ampliant cap a una nova concepció que tendeix a reclamar, també, la previsió, prevenció, coordinació i atenció de tota mena de contingències – antigues i noves -que amenacen la percepció d’un entorn segur, estable i previsible en la vida de les persones.

Qüestions que es plantegen:

- Son els valor cívics la resposta a la clàssica confrontació entre llibertat i seguretat?

- Quin paper ha de tenir el civisme com a factor de responsabilitat personal en l’exercici dels drets i les llibertats?

- La garantía final de la seguretat ha de raure en una societat forta o en un estat ben organitzat?

- Es raonable – i sostenible - una expectativa de “seguretat total” davant tota mena de successos o contingències?

- Quin preu esta disposada la societat a pagar per gaudir de la sensació de que “tot està sota control”?

Per tal d’analitzar aquestes qüestions, PERSONA I DEMOCRÀCIA – JOAQUIM XICOY ha organitzat, amb la col·laboració de Blanquerna - Universitat Ramon Llull i el Departament de Ciència Política i de Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona, el proper dissabte 5 de juny, un seminari amb el següent

PROGRAMA

10:00 Benvinguda i presentació del seminari.

10:10 Ponència introductòria: “El civisme i els valors a la societat actual”.

Joan Lluís Pérez-Francesch. Professor de dret constitucional de la UAB.

10:40 Taula Rodona: Elements que condicionen el civisme a la societat actual

Manuel Milián Mestre. Periodista i escriptor.

Tomàs Gil. Cap de Policia de Sant Adrià del Besòs. Professor associat de dret constitucional de la UAB .

José R. Agustina. Professor de criminologia i de dret penal de la UIC.

11:40 Pausa - Cafè

12:00 Taula Rodona: Bones pràctiques per a una societat lliure i segura

Joan Dídac Gallardo. President de DYA Catalunya. Expert en seguretat.

Xavier Martorell. Regidor de Relacions Institucionals i Seguretat Ciutadana de Sant Cugat del Vallès. Ex- Director general de Seguretat Ciutadana.

Josep Cañabate. Secretari d’ISACA. CISA Auditor. Professor Associat UAB.

Modera: Andreu Cruañas. Director de “Persona i Democràcia-Joaquim Xicoy”.

13:15 Cloenda: Jordi Sales. President de “Persona i Democràcia-Joaquim Xicoy”

Aquest seminari està adreçat a legisladors, responsables polítics dels àmbits de Seguretat Ciutadana, Interior i Emergències, experts d’aquestes matèries , docents dels àmbits de la filosofia, el dret i les ciències polítiques i socials, comandaments policials i tècnics de Seguretat i Emergències.

Es prega confirmació a :

info@personaidemocracia.cat
o al telèfon 93 487 30 91 (Sra. Begoña Morán)

Reconeixement Emmanuel Mounier 2010

2010-05-08T11:10:00.001+01:00

Liurament del Reconeixement Emmanuel Mounier 2010 a l'empresa Cooperativa Calandra de Vic, modèlica en la pràctica de la Responsabilitat Social Corporativa,

i
conferència - col·loqui

"UNA LECTURA DEL MANIFEST AL SERVEI DEL PERSONALISME PENSANT EN ELS JOVES"

Ponent: DR. JOAN LLUÍS PÉREZ FRANCESCH

Dijous, 20 de maig del 2010 a les 19h.

Lloc: Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar (C/Diputació, 231)
Institut Emmanuel Mounier Catalunya

http://institut-emmanuel-mounier-catalunya.webs.com

Presentació del llibre "El terrorisme global"

2010-04-11T19:52:00.003Z

Presentació del llibre El terrorisme global, de Joan Lluís Pérez Francesch i Tomàs Gil

Abacus cooperativa i l’Editorial UOC us conviden a la presentació del llibre El terrorisme global, de Joan Lluís Pérez Francesch i Tomàs Gil
L’atemptat contra les torres bessones de Nova York l’11 de setembre de 2001 va presentar davant de la mirada atenta del món una nova manera d’estendre el temor entre la població i els dirigents dels països: el terrorisme global. Les regles del joc havien canviat. El nou terrorisme se’ns presentava per televisió i en directe als espectadors de tot el món. Aquests fets van fer trontollar els fonaments de la societat occidental.
Des de l’atemptat de l’11-S, els països occidentals han hagut de crear noves estratègies antiterroristes per neutralitzar totes les possibles amenaces que apareixen. El terrorisme global presenta la resposta del món occidental, que es caracteritza per una aposta per la seguretat que sovint xoca frontalment contra l’estat de dret.
Amb la participació de:
Juan Antonio García Jabaloy, fiscal d’Eurojust

Josep Maria de Dios, degà de la Facultat de Dret de la UAB
Dia: dijous 29 d’abril. Hora: 19 h. Lloc: Abacus cooperativa Balmes. Adreça: c/ Balmes, 163 .

França aprova una llei que estableix el toc de queda als menors de 13 anys

2010-03-05T17:27:00.005Z

A França s’ha aprovat una llei que generalitza el recurs al toc de queda per als menors de 13 anys. Els prefectes tindran aquesta competència, que afectarà els menors d'aquesta edat no acompanyats entre les 23.00 i les 6.00 hores si hi ha risc per a la seva seguretat, salut, educació o per raons morals.

La mesura no es nova. Diversos alcaldes ja han dictat resolucions per tal de prohibir la circulació de menors de 13 anys a l’estiu, quan vagin sols per carrer. La mesura afecta especialment a poblacions de la perifèria de París, de la Costa Blava i de la regió central.

L’objectiu sembla ser protegir els ciutadans dels constants robatoris que pateixen per part de bandes organitzades que utilitzen menors. A més, en època turística la imatge de les ciutats franceses es malmet per culpa de la inseguretat ciutadana. El fonament legal, però, és la protecció dels mateixos menors.
Quin món és aquest que fa ús de menors per a lucrar-se il·legalment o per a robar? Com pot ser que la joventut es dediqui a robar de forma massiva i arrossegui els més petits?
Es clar que les condicions de pobresa, d’exclusió social, de marginació, fomenten aquestes actituds. Per això cal lluitar fins el final per la integració i la cohesió social, tot evitant els “gettos”. Aquesta lluita és una responsabilitat dels poders públics però també de cada persona. Podem discutir si les mesures dictades són necessàries o adients, o potser no caldria haver arribat a tant, però la realitat és que no ens podem permetre el luxe d’acceptar com inevitable que els nostres joves (els joves europeus), es trobin desemparats, sense referències, abandonats a reaccions primàries.

D'altra banda, els adults no els hi oferim sempre valors i normes clares, amb tot el testimoniatge d’allò que diem, ni il·lusió, ni llenguatge positiu. Tenim un gran problema al davant i hem de ser valents per afrontar-lo.

Presentació del llibre: Libertad, seguridad y transformaciones del Estado

2010-02-10T11:31:00.003Z

L'Institut de Ciències Polítiques i Socials i el seu director Joan Marcet
es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre de la col·lecció Grana, n. 27
Libertad, seguridad y transformaciones del Estado

Intervindran
Jesús M. Rodés, secretari de l’ICPS, professor emèrit de la UAB
Josep M. de Dios, degà de la facultat de Dret de la UAB
Joan Lluís Pérez Francesch, professor de la UAB i coordinador del llibre

L’acte tindrà lloc dimecres 10 de març a les 19 hores a la seu de l'ICPS, Mallorca, 244, pral.-08480 Barcelona

Es prega confirmar assistència al c/e vidalqm@diba.cat

Barcelona, febrer de 2010

La lluita contra la pobresa i l'exclusió social

2010-02-03T17:23:00.001Z

L’any 2010 ha estat declarat per la Unió Europea l’Any Europeu de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió social. Davant d’aquest fet la Fundació Arrels ha endegat una campanya de sensibilització amb el títol de “Posa sostre a Barcelona”. Es vol sensibilitzar de la xacra que suposa no gaudir de sostre, de viure al carrer i de caure en l’exclusió social.
He llegit a un fulletó informatiu de l’entitat que esdevé urgent reivindicar els drets d’aquestes persones, com per exemple treure-li el suc a la targeta sanitària, a la possibilitat de gaudir d’un metge de capçalera, d’anar a cobrar la pensió, d’accedir a un menjador públic, o de tenir tota la documentació personal en regla. Certament, cal esforçar-nos per ser a prop d’aquelles persones que malviuen al carrer, que sovint son tractats com ciutadans sense drets. Fins i tot sembla que siguin invisibles o com si molestessin.
És de justícia felicitar voluntaris i col·laboradors d’Arrels i d’altres entitats similars per la feina tan immensament important que fan per tal de dignificar la vida d’aquestes persones excloses; una feina agraïda quan es veu la possibilitat de reconduir situacions extremes, tot superant desesperacions o treballant per inserir a la societat un col·lectiu que no sempre es compren en tota la seva complexitat. Un problema que afecta 79 milions de persones a tota la Unió Europea!

El cost d’un soldat a l’Afganistan

2010-01-27T11:23:00.003Z

La guerra d’Afganistan està tenint un cost molt elevat per a les potències occidentals, inclòs l’Estat espanyol. Els EE.UU enviaran 30.000 soldats més a la zona (així arribarà als 65.000). Entre els Estats de la OTAN enviaran uns 7.000 soldats més. Sembla ser que la proposta espanyola és enviar entre 200 i 420 més (que s’afegirien als 1.000 que actualment estan destacats allà).
He llegit que el cost d’un soldat espanyol a l’Afganistan suposa uns 1.300 € diaris en concepte de dietes, alimentació, llit, transport, material de combat i blindatge, a més de reduccions d’impostos, assegurances, etc. L’orografia de l’Afganistan, la manca d’infraestructures, serveis, la temperatura, tot es realment inhòspit i encareix l'enviament.
El cost de la missió ha suposat que entre gener i setembre de l’any passat l’Estat espanyol ha invertit 364 milions d’euros en Afganistan, segons el ministeri de defensa. La política exterior espanyola en aquest camp suposa una gran despesa. Entre gener i setembre de 2009 el conjunt de les missions militars a l’estranger ha suposat una despesa de 713 milions d’euros.
L’augment del contingent militar espanyol a Afganistan és difícil d’explicar en temps de crisi econòmica, tot i que es pot comprendre tenint en compte les aliances estratègiques. D’altra banda, cal recordar que en aquesta campanya han mort 89 militars espanyols.
La guerra d’Afganistan s’ha enquistat i sembla difícil una retirada immediata, perquè això donaria ales als sectors més integristes, i perquè és un autèntic santuari del terrorisme. Ara bé, ja ningú defensa que es tracta d’una intervenció humanitària, sinó d’una guerra en tota regla. Com a mínim hem avançat en l’ús de les paraules, i ara fem servir un eufemisme menys. . .

ELS ESCÀNERS CORPORALS

2010-01-07T20:24:00.005Z

Avui he estat al programa Els Matins de TV3, per parlar de les implicacions jurídiques de la implantació de noves mesures per a garantir la seguretat als aeroports. Aquest és un dels grans temes de debat: fins on es pot arribar per a garantir una seguretat el més total possible, però sense vulnerar els drets fonamentals de les persones?

Podeu consultar el video:
http://www.tv3.cat/videos/2237499

Temps de desafecció

2009-12-18T11:56:00.000Z

Vivim un temps de descrèdit de la política i dels polítics. No es nou. Però s’ha accentuat per culpa de casos de corrupció, d’escàndols urbanístics, o de desviació de diners públics els darrers mesos. El mot “desafecció” va ser emprat pel president Montilla per al·ludir a la possible desvinculació de Catalunya en relació a Espanya per obra i gràcia dels problemes del finançament i del retard en la sentencia de l’Estatut. Després s’ha utilitzat com una paraula comodí per a fer referència a la distància entre governants i governats. Li podem dir de moltes maneres. La realitat és que avui hi ha una notable crisi de la política i dels polítics.
Ens trobem amb la paradoxa de que els poders públics no troben els ciutadans -de vegades ni tan sols els busquen- atès que ja s’han fet servir per a legitimar el sistema mitjançant les eleccions. Aleshores podríem afirmar que tenim un sistema polític democràtic sense gaire demòcrates, i que caldria aprofundir molt en la qualitat de la democràcia tant en l’àmbit institucional com social i en especial en tot allò referent a la qualitat humana de tots plegats. Només així es podria passar d’una “democràcia governada” a una “democràcia governant” en la qual la ciutadania tingués un paper més actiu. Sovint, en canvi, l’exercici de la ciutadania responsable es confon o resta amagat pel protagonisme de grups subvencionats o de xarxes clientelars. En l’àmbit autonòmic, els pactes postelectorals a Catalunya i a Euskadi contra el partit que ha guanyat les eleccions ha ofès moltes persones. Dir que és legítim sembla una excusa. En general, podríem dir que quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, si després uns quants professionals de la política decideixen per ells.
D’altra banda, és relativament fàcil dedicar-se a la política sense gaire “control efectiu de qualitat”. Trobem personal que fa anys i panys que està enganxat a la mamella del pressupost públic, sense estudis o coneixements específics, tot esperant una jubilació com a màxima meta de la seva vida. Que la democràcia és manifestament millorable es pot observar també en el grau de sectarisme amb què s’exerceix el poder. Com que els representants no son escollits nominalment sinó en el marc d’unes llistes, el gran valor a fomentar és la fidelitat a la llista. La moció de censura on tot suma per treure qui mana, això sí només un cop per legislatura, és el punt d’arribada més extrem d’aquest sectarisme, com hem pogut viure en diversos indrets de la nostra comarca. A més, el control de la informació – aquesta sempre implica poder- mitjançant campanyes o butlletins de propaganda amb diners públics, o dificultant l’accés a la documentació als grups de l’oposició, són malauradament pràctiques massa habituals.
Testimoniar virtuts cíviques és difícil, com ens ho mostra la història. Tenim grans exemples de persones que han donat la vida per un ideal i que han servit de tot cor la causa del seu poble, ciutat o país. Per tal d’honorar aquells que han fet i fan el bé, identifiquem i expulsem de la vida política corruptes, erotitzats, prepotents, incultes, acomodats i altres desaprensius que potser tenim ben a prop. No ens deixem endur per la desafecció. I que cadascú llegeixi tot el que dic en la clau local que li pugui afectar.

(El9Nou, Vallès Oriental)

Espanya i els refugiats

2009-12-12T20:28:00.003Z

El govern d’Espanya és un dels que acull menys refugiats de tota Europa. Segons dades de la mateixa ONU, l’any 2008 unes 4.500 persones van demanar refugi a Espanya, la xifra més baixa des de 1989, només el 2% de les peticions de tota la Unió Europea. Això vol dir una disminució del 41% en les sol·licituds respecte l’any 2007.
En canvi, a la resta de la UE es registra un creixement mitjà d’un 12% de sol·licituds. Segons l’Informe "Asilo en la UE" d’Eurostat (baròmetre estadístic europeu), podem afirmar que Espanya és el darrer Estat en l’àmbit d'aquesta protecció internacional. El primer és França que el 2008 va registrar 28.000 peticions d’asil, Gran Bretanya 30.500, Alemanya 26.900, Holanda 15.300.
L’explicació sobre el descens en el nombre de sol·licituds segons les autoritats espanyoles és que l’emigració a Espanya té un perfil més econòmic que polític, tot i que segons la "Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat" l’Estat espanyol s’ha convertit en una fortalesa inexpugnable per a qui necessita asil polític. Una situació que pot tenir moltes lectures, segons el interessos, però que no pot ignorar la realitat d’un descens brusc d’un any a l’altra. Les dificultats excessives en procediments d’aquests tipus desincentiven les persones amb problemes i posen de manifest que malgrat les grans paraules d'alguns responsables polítics, l’acolliment real és millorable.

Bisbes i Polítics

2009-12-08T12:05:00.001Z

Les relacions entre l’Església i la política han estat tenses en molts moments històrics. Sant Tomàs More, patró dels polítics, morí en no voler cedir davant el xantatge del rei anglès. Tenim molts exemples en els què els cristians han estat màrtirs de la fe per no voler doblegar-se a les imposicions del poder polític, des de Roma fins els nostres dies. Tanmateix, en altres èpoques l’Església s’ha adherit a l’ordre polític establert per tal de beneficiar-se de la confessionalitat de l’Estat. Avui, la Constitució espanyola consagra l’aconfessionalitat de l’estat, i afirma també que mantindrà especials relacions de col·laboració amb l’Església catòlica.
La jerarquia catòlica espanyola i en especial la conferència episcopal ha passat per etapes millors o pitjors segons els moments, pel que fa a les relacions amb el govern. Cal recordar que els Acords amb la Santa Seu de 1979 situen l’Església catòlica amb una posició diferent de les altres confessions, atès que entra en joc la diplomàcia vaticana i la capacitat d’influència que es pot desenvolupar des de la personalitat internacional. Les tensions amb els bisbes però han sovintejat els darrers anys, i en ocasions ha estat la intervenció vaticana la que ha introduït més moderació.
Ara bé, en termes generals es pot dir que els bisbes tenen tot el dret de pronunciar-se sobre els afers que impulsa el govern. No es de rebut cloure’ls en una mena de reducte de consum intern dels seus fidels. Els bisbes poden i han de posicionar-se sobre qualsevol aspecte públic, des de llur autoritat moral. En ocasions però estranya una mena de presa de posició gairebé obsessiva sobre temes de moral sexual, o sobre la unitat d’Espanya, deixant en segon lloc d’altres com les pròpies de les condicions socioeconòmiques. També em sembla important destacar la diferent sensibilitat amb la que s’expressa la jerarquia catòlica a Catalunya o a Madrid. La confrontació directa, la manifestació multitudinària, el “pols” al govern d’una forma “carpetovetònica” no sé si aporta una bona imatge, ni si és útil per a difondre els valors evangèlics. Quan el poder civil aprova lleis que afecten la consciència dels catòlics (avortament, eutanàsia, investigació amb cèl·lules mare, matrimoni homosexual, etc) caldria saber reaccionar amb la contundència dels principis, però amb l’elegància de qui sap defensar la veritat.

Libertad, seguridad y transformaciones del Estado

2009-12-08T11:49:00.011Z

Ha sortit publicat aquest llibre que recull les aportacions d'un workshop que vaig coordinar.

A continuació teniu la fitxa:

Col·lecció Grana
número 27
Libertad, seguridad y transformaciones del Estado

Joan Lluís PÉREZ FRANCESCH (coord.)
Ricard BROTAT
Endrius E. COCCIOLO
Cristina DIETRICH
Teresa FREIXES
Tomás GIL
Francesc GUILLÉN
José Carlos REMOTTI
Miguel REVENGA

Barcelona, Institut de Ciències Polítiques i Socials, 2009, 285 p.

Aquesta publicació es troba a la venda en llibreries:

http://www.libreriauniversal.com

Distribuïdora: Midac llibres: pedidos.midac@telefonica.net - Tf. 937464110

El presente libro recoge las contribuciones de los diversos participantes en el workshop celebrado en el Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), el 4 de abril de 2008, organizado por el Grupo de Investigación “Libertad, seguridad y transformaciones del Estado“del Departamento de Ciencia Política y Derecho Público de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), coordinador por el profesor Dr. Joan Lluís Pérez Francesch.
Se reproducen diversos análisis que nos permiten reflexionar sobre las transformaciones del Estado desde la perspectiva del derecho constitucional, y en especial, observar cómo las tensiones entre libertad y seguridad están planteando nuevas maneras de entender el Derecho Público en el seno del Estado de Derecho. Las diversas aportaciones ponen de manifiesto no tan solo un problema jurídico sino una cuestión moral, ya que el tema estudiado nos afecta colectivamente, esto es, nos plantea el reto del establecimiento de condiciones mínimamente admisibles para la vida personal, social y política. Se trata, además, de concebir el derecho constitucional como un conjunto de reglas jurídicas al servicio de la libertad, en la que ésta no puede situarse en el mismo plano que la seguridad. O dicho de otra manera, ésta última debe ser, en todo caso, una parte de la manera de entender la libertad, hoy. Seguridad y libertad no pueden tratarse como elementos opuestos sino complementarios.

LA CONVENCIÓ DELS DRETS DELS INFANTS

2009-11-30T12:00:00.002Z

La declaració de drets dels infants ha complert 20 anys, un tractat de l'ONU signat el 1989. Per això el dia 20 de novembre és el Dia Internacional dels drets dels infants.
Tot i els avenços en la protecció dels infants encara resta molt camí per recórrer de cara a la plena protecció dels infants, com a persones en procés de creixement i construcció, i els diferents Estats encara han de portar a terme moltes accions de reconeixement dels drets humans dels infants.
La primera de les mancances en aquesta protecció és que cada sis segons mor un nen al món com a conseqüència de la fam. Molt sovint ens trobem amb menors que es veuen obligats a malviure, sense una família estable, i sense possibilitats d’escolarització. A més, l’emigració els obliga a canvis sobtats en les condicions de vida.
D’altra banda, el Síndic de greuges de Catalunya ha organitzat una jornada sobre la situació dels drets dels infants. S’ha assenyalat que a casa Nostra els infants pateixen també problemes greus, com la segregació escolar, la saturació dels equips d’atenció sanitària i manca d'atenció. Caldrà tirar endavant el projecte de llei de drets i oportunitats dels infants. En definitiva, estem en un moment en el què cal tornar a valorar la infantesa com una edat important de la vida, en el marc d’una nova cultura més propera a les persones, menys massificada, amb més qualitat humana.

La legitimitat moral de l'independentisme

2009-11-20T12:04:00.002Z

La Federació de Cristians de Catalunya mitjançant els Equips de Pastoral de la Política i de la Comunicació ha publicat un manifest sobre la “legitimitat moral de l’independentisme català”. M’ha semblat interessant l’anàlisi que es fa sobre aquest fenomen, en un moment en el que sovintegen consultes d’àmbit local sobre la independència de Catalunya.
Així com alguns entenen que la unitat d’Espanya és un valor moral, també es pot afirmar el mateix sobre la independència de Catalunya. Són postulats ideològics de contingut moral igualment acceptables. La doctrina social de l’Església acull, a més, el dret de les nacions a existir, a que es respecti la seva cultura, i a construir el seu propi futur.

Es pot dir sense cap rubor que més enllà de la Constitució espanyola hi ha posicions morals. Un altre punt a destacar és que juntament amb els drets cal parlar de deures: respectar les altres nacions, i construir a cada nació un futur de solidaritat i fraternitat entre les persones. Els drets nacionals no són contraris als individuals sinó que uns han de ser continuació dels altres.

El manifest al qual feia referència al començament denuncia també els intents per tal de fer passar per immoral l’opció per la independència – per alguns fins i tot el nacionalisme que no té un Estat al darrere-. Es important, en conseqüència, separar conceptualment els àmbits legal i moral.
Considero que es tracta d’una reflexió molt adient en els moments que corren, especialment perquè ens pot ajudar a clarificar posicions i actituds, des de la bona fe, i ajudar-nos a pensar amb més claredat.

Participació en el seminari "Aportacions cristianes a la construcció nacional de Catalunya"

2009-11-09T13:15:00.004Z

Vaig participar a la sessió del dijous 29 d'octubre, dins un curs en el que es reflexiona sobre l'aportació del cristianisme i altres confessions a la construcció nacional de Catalunya. Va ésser a la seu d'UDC i en el marc de l'Institut d'Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (INEHCA)
De fet, l'estudi del pensament social i polític del bisbe Torras i Bages va ser una de les primeres ocupacions intel.lectuals que vaig tenir, i sempre m'ha interessat retornar al tema.
Aquí teniu un link al web de l'INEHCA amb la notícia: http://www.inehca.org/entrada/39/

El finançament dels partits polítics

2009-10-27T17:46:00.003Z

Aquest és un tema que no està ben resolt.
Caldria una nova cultura política menys d'aparador i més autèntica, en la que l'austeritat fos un valor. Potser de l'actual crisi econòmica en podem treure algun profit en aquest canvi ètic.

He fet un article sobre el finançament dels partits polítics, amb la nova legislació de 2007:
http://ddd.uab.cat/pub/papers/02102862n92p249.pdf

Vegeu unes petites reflexions al Telenotícies del passat dia 22/10/2009:
http://www.3cat24.cat/video/1571949/politica/Financament-dels-partits-un-problema-irresolt

En la mort de l’arquebisbe Joan Martí Alanis (1928-2009)

2009-10-19T09:54:00.001Z

La mort de l’arquebisbe emèrit de La Seu d’Urgell monsenyor Joan Martí Alanis als 81 anys és una gran pèrdua humana, no tan sols des del vessant pastoral sinó també com a persona dotada d’una especial habilitat per la gestió pública. Nomenat bisbe de La Seu el 1971, exercí el seu càrrec fins el 2003, any en el que va renunciar per edat. El 2001 va ser nomenat per la Santa Seu arquebisbe ad personam com a reconeixement del seu bon fer com a pastor i com a copríncep d’Andorra. Aconseguí que el seu relleu fos tranquil i ben preparat gràcies al nomenament d’un bisbe coadjutor els darrers anys. Podem dir, que fou un expert en gestionar transicions, tant en el bisbat com en la política i les institucions andorranes.
L’altre copríncep de l’etapa constitucional, el president de la República Francesa François Miterrand va avenir-se d’alguna manera al seu lideratge. Monsenyor Martí Alanis, sempre va actuar amb molt d’interès per a desenvolupar el càrrec de copríncep. Així, el 1978 va treballar en una primera reforma del sistema polític que l'any 1981 va culminar amb la creació d’un govern modern. Insistí en propiciar la reforma de les institucions andorranes, donant un impuls decisiu a la Constitució de 1993. Com a copríncep d’Andorra va defensar la sobirania del Principat, i la protecció dels drets humans, va modernitzar unes institucions ancorades en un plantejament medieval derivat dels “Pareatges”, tot aconseguint la instauració d’un Estat independent, de dret, democràtic i social, i l’establiment d’una autèntica divisió de poders entre el legislatiu, l’executiu i el judicial. Amb la Constitució es defineix un coprincipat parlamentari, els coprínceps assumeixen noves atribucions, i passen a ésser considerats Caps d’Estat. En aquest sentit, monsenyor Martí Alanis, sempre es mostrà convençut que el càrrec de Cap d’Estat devia de ser justificat pel poble, per la qual cosa propicià què el poble andorrà aprovés la constitució en referèndum. En l’acte de signatura de la Constitució, al Palau Episcopal, el 29 d’abril de 1993, el Síndic agraí la seva tasca de “persistent defensor de l’existència i de la independència d’Andorra com a Estat”.
Com a home de cultura, humanista i sensible als problemes del món contemporani, es mostrà amatent al context social que l’envoltava, en un bisbat majoritàriament agrari i en procés de transformació durant la segona meitat del segle XX. Participà intensament en l’aplicació de les resolucions del Concili Vaticà II, i en l’obertura política que s’obri amb la transició política espanyola. Fou un defensor de la pau, tot manifestant-se en contra de la invasió de l’Iraq. S’alineà amb una clara defensa de la catalanitat. A partir de 1992 va promoure la fundació de Ràdio Principat, i fou un col·laborador actiu en diversos mitjans de comunicació.
Vaig tenir el goig de participar amb ell en algunes tertúlies de “El primer cafè” de Radio Estel, durant la temporada passada. Des d’aquí vull expressar el meu més sentit condol.

Els drets i deures cívics, fonaments de la Llibertat (Una reflexió sobre el civisme).

2009-10-17T11:01:00.003Z

La llibertat és un gran valor de la societat civilitzada, és el gran desig de tota persona. La seguretat és un context inevitable, on s’ha d’exercir la llibertat. Per això, m’agradaria aprofundir sobre aquestes dues idees –llibertat i seguretat- , a partir de la constatació que avui en dia no hi ha llibertat sense seguretat, i tampoc podem entendre la seguretat en contra de la llibertat.

Ens interessa destacar el civisme i la llibertat; el civisme entès com a valor social i personal de la ciutadania, però alhora com a virtut humana, perquè penso que l’home ha d’aspirar a ésser cívic.
Etimològicament civisme ve de la "civitas romana", comporta formar part d'una comunitat, i per tant aquí estaríem unint el concepte de civisme, amb el concepte de responsabilitat comunitària, amb el concepte de sentir-se membre d'una comunitat. Per tant el meu discurs anirà encaminat en aquesta línia, a reivindicar la importància dels vincles comunitaris, la responsabilitat comunitària de cadascun de nosaltres per tal de col·laborar en la construcció d’aquesta comunitat cívica.
Tots aquests aspectes giren entorn d’aquesta lògica: la importància del civisme la importància de la comunitat, la importància de l'home com a creador de civisme, com a portador d'aspiracions virtuoses, per dir-ho d'alguna manera; l'home que intenta ser bo. Per tant, igual que existeixen homes bons, els hi ha de dolents i d'això es desprèn que el bé i el mal existeixen.
El civisme s'entén com un atribut que es predica més dels ciutadans que dels poders públics. Sempre es diu que els ciutadans hem de ser cívics, entenent així el civisme com una mena d’adoctrinament dels ciutadans. Independentment que això pugui ser veritat, de vegades n’hi hauria d'haver una regulació de certes conductes. En ocasions el civisme s'entén com una mena de catecisme, perquè els ciutadans haurien de comportar-se millor, i no sempre es té en compte el paper dels poders públics. Aquests a part d’adoctrinar haurien d'intervenir per prevenir conductes desviades. En aquest punt m'agradaria recordar un concepte molt típic del dret administratiu: "la mala administració". La "mala administració" no és un problema d'incomplir la llei per part de l'Administració; és actuar amb una manca d'humanitat. En conseqüència, podem dir que el civisme no és un tema només dels ciutadans sinó també dels poders públics - aquests també poden arribar a fer conductes incíviques- i aquesta seria una primera idea a tenir en compte.

El segon punt és el concepte de llibertat. La llibertat és el gran concepte de la nostra civilització occidental. Què entenem per llibertat? Per exemple els anglosaxons tenen clar que una cosa és l'estàtua de la llibertat, la Liberty i una altra la llibertat d’expressió, és a dir, la freedom of speech, que és un aspecte més modest, més concret, i que posa de manifest que la llibertat es va construint dia a dia. Una cosa és l’estatut d'una societat lliure i una altra cosa és la llibertat individual dels diferents ciutadans. Per tant considero que introduir aquesta distinció és útil perquè la societat estructuralment pot tenir un grau de llibertat del qual no es beneficiï tothom de la mateixa manera. Els responsables polítics es poden deixar endur per enquestes i estadístiques. Com han dit certs estudiosos, a la vida hi ha tres coses: les veritats, les mentides i les estadístiques, ja que aquestes darreres serveixen per a tot o per a qualsevol cosa. A vegades les estadístiques ens poden fer creure moltes coses que potser no són ni veritat ni mentida. És per això que hem de tenir en compte la llibertat en majúscules com un estatus de la vida, i diferenciar-lo de les diferents llibertats concretes per a cada una de les persones. Ara bé, tots dos àmbits de vida han de ser quelcom relacionat amb la veritat, aspecte que considero molt important en la nostra societat tendent al relativisme ètic i l’autocomplaença.

Sobre la llibertat també s'han dit altres coses importants. Caldria distingir la llibertat negativa i de la llibertat positiva. La primera, com els primers liberals pensaven, és la llibertat de que em deixin en pau, una llibertat que en principi té un cost insignificant. És per tant el dret que els poders públics s'abstinguin d'intervenir en la meva vida privada. La segona - la llibertat positiva- és una llibertat que afecta la vida en comú, i té un cost més elevat, ja que regular la convivència costa diners. Per tant la distinció entre la llibertat negativa i la positiva passa per la necessitat d'utilitzar recursos públics. També s'ha escrit sobre la llibertat diferenciant tres nivells; la llibertat de consciència, la llibertat social i la llibertat política.
La llibertat de consciència és aquella llibertat íntima, el nucli de totes les llibertats. La manipulació de la nostra consciència és la perversió més absoluta que es pot fer sobre la persona. Per tant, l'autèntica llibertat, és aquella que és tan íntima que consisteix en que ningú té dret a vulnerar les meves conviccions íntimes, els meus principis -en el cas que es tinguin ja que aquest és un altre dels grans problemes de la nostra societat-.

La cosa es complica encara més quan parlem de la llibertat social. Aquesta seria el producte de l'existència de majories i minories a la societat . Un autor que ho va posar de manifestar va ser John Stuart Mill en la segona meitat del segle XIX. La revisió moral del criteri d’utilitat és aquest; el criteri de la felicitat com a gran criteri per esdevenir una persona lliure és diferent en el cas de la majoria o en el cas de la minoria. És a dir, tothom no és lliure de la mateixa manera, tothom no és feliç de la mateixa manera. Socialment hi ha uns patrons corresponents a la majoria i uns altres corresponents a les minories. Què hem de fer? Hauríem de respectar a les minories, quant al dret que tenen a existir, establint mecanismes de diàleg entre la majoria i les minories, perquè tal com ja denunciava John Stuart Mill en un altre cas es podria provocar la dictadura de la majoria. Ara bé, hem de tenir clar que les minories no són la majoria i que cadascú, per tant, ha d'estar en el seu lloc.

En darrer lloc, es troba la llibertat política. Montesquieu en el segle XVII ens diu des d'una perspectiva sociològica que la llibertat política és complir la llei. L'home és lliure en la mesura que compleix la llei. D'aquesta manera, l’esmenta’t autor ens diu que si complim la llei serem lliures, i per tant el problema serà com fem la llei, pensant en un model de separació de poders, en què cada poder de l'Estat ostenta la representació de diferents sectors de la societat i per tant la llei és el producte de tot aquest diàleg entre diferents sectors socials en ares de l’equilibri i la moderació.

Tenim doncs sobre la taula unes idees sobre civisme, unes altres sobre la llibertat i ara crec que també és convenient aportar una tercera reflexió. Nosaltres vivim en societat però no en comunitat. Viure en comunitat és més profund que viure en societat. La societat és aquella forma d'organització que han anat adoptant les persones des de la societat liberal fins avui. Una societat d'individus, una societat que dóna lloc necessàriament a la crispació d'uns contra els altres; una societat dividida; en la que alguns reestructuren el seu cap a partir del gran fracàs del marxisme, d’altres defensen un multiculturalisme, com a “tabula rasa” de la història, o d’altres per exemple, pretenen capgirar tota la societat a partir del dogma de la ideologia de gènere. En definitiva sempre tenim arguments per enfrontar-se uns contra els altres. Jo penso que seria interessant treballar per tal de construir vincles comunitaris. Què vol dir això? Vol dir bàsicament que la nostra societat necessita més afecte i estimació entre les persones. Per a mi, l’amor és l’actitud més democràtica de tota. La gent ha de saber que és estimada per part dels seus conciutadans, i que es treballa de forma conjunta per a construir un país millor. De fet no m'estic inventant res, si tenim en compte la divisa patriòtica dels patriarques de la nostra Renaixensa: "pàtria, fe i amor".

L'amor com a màxima aspiració per a construir una comunitat; estimar, és, sense dubtes, un valor profund per crear vincles més profunds. Això implica també reivindicar viure d'una forma més espiritual, entenent aquesta forma de vida com un estil en el que pensem en els altres, pensem en el nostre país, desenvolupant un sentiment de pertinença comunitària, sabem de quin país formem part nosaltres. Ara bé, jo em pregunto si realment sabem quin és el país que tenim. Per expressar-ho de forma gràfica, el del toro o el del ruc?, ambdós?, perquè potser de país només n’ hi ha un, com de vida només n’hi ha una, i hauríem d'aprofitar la possibilitat de poder gaudir d'un país, sentit de forma profunda com a propi. Crec fermament que Catalunya és un país, que hem de construir i que es pot fer des elements espirituals, superant l’excés d'individualisme i de materialisme actuals. No cal parlar de cap partit polític, és una qüestió de país. Per poder dur a terme això cal parlar de drets i deures; sobretot de deures.

Vivim en una època on s'ha desenvolupat una cultura del "no", sembla de vegades que el dir "si" no està ben vist en la nostra societat. A nivell social, això ens planteja problemes per a construir un país. En primer lloc tenim el problema del multiculturalisme que en lloc de ser una cosa positiva, pot donar lloc a allò que abans he qualificat de “tabula rasa”, com si no hagués existit història de Catalunya. Així no es pot construir un país, ja que és impossible construir un país sense història; entesa com la història de les persones, de la seva vida quotidiana, dels seus sentiments, de les seves vivències, una història que es construeix des de la societat i no des dels poders públics, ni des de l’enginyeria que aquests volen imposar a la societat. El multiculturalisme mal entès el considero una fal·làcia perillosíssima per construir un país, perquè impedeix la construcció d’una comunitat. Tothom té drets, però sembla ser que els deures no interessen. Un altre problema és el relativisme. Avui en dia vivim en una crisi de valors, sembla que fins i tot cal que hi hagi una crisi econòmica perquè puguem tornar a parlar dels valors humans profunds. Vivim en una època que també s'ha anomenat de la “cultura de la desvinculació”, una època del consumisme que no beneficia ni a qüestions espirituals ni a qüestions que pretenen fonamentar el sentiment de comunitat. Una altra qüestió que també em sembla preocupant és la massificació i la despersonalització de la societat. Tot plegat provoca un alt grau de dificultat en la integració de les persones.

Per no ser tan pessimista, voldria dir algunes coses sobre les virtuts humanes. Jo provinc d’una formació de catolicisme cultural, igual que molts de vostès; crec que hauríem de llegir el catecisme, la part que fa referència a les virtuts (teologals i cardinals). Cal tenir fe en coses, tenir creences, és necessari tenir esperança; ¿cal que hagi de venir l’Obama per parlar d'esperança? Podríem parlar d'una altra classe de virtuts com ara la prudència, la justícia, la fortalesa i la temperància. Això igual que el tenir una cosmovisió permetria convertir una societat en comunitat. Tenir una cosmovisió implica tenir un sentit de la vida ja que en aquesta societat que alguns han anomenat postmoderna manquen elements com aquest. Seria bo també tenir sensibilitat humanística, respectant més a les persones febles, diferents, fins i tot no tenint por a tornar a la cultura clàssica. Seria bo parlar de l'amor entre les persones. També seria convenient reflexionar sobre el concepte de la dignitat de la persona, concepte cabdal a la tradició judeocristiana, però que podríem fer partícips com a fonament de tots els drets i deures a altres religions i cultures; la dignitat com a fonament de la persona. Es molt important educar en actituds, com s'està posant de manifest amb el pla de Bolonya; educar ha de tenir una finalitat última; crear ciutadans responsables que se sentin membres d'alguna cosa, i que siguin capaços de superar un dels pitjors mals de la nostra societat, que és el sectarisme.
M'agradaria reivindicar, per últim, que nosaltres venim d'una cultura molt antiga, procedent de Grècia i Roma, dotada d'un fonament humanista que no hauríem d’ignorar. Aquest fonament humanista entén que no hi ha drets sense deures, i fins i tot que primer són els deures i després els drets.

Algunes referències bibliogràfiques:
Debray, Régis: El civisme explicat a la meva filla, Empúries, Barcelona, 2000.
Garrós Font, Imma i Yñiguez Navas, Agustín (coords.): El papel de la policía en la convivencia, Duxelm, Barcelona, 2008.
Olives Puig, Josep (coord): Idees de ciutat i de ciutadania, Institut d’estudis humanístics Miquel Coll i Alentorn, Barcelona, 1999.
Pérez Francesch, Joan Lluís: La política explicada al meu fill, Malhivern, Barcelona, 2005.
Schnapper, Dominique (amb la col·laboració de Bachelier, Christian): Què és la ciutadania? Els drets i deures de la convivència cívica. La Campana, Barcelona, 2003.

EL DESCRÈDIT DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL

2009-09-16T09:34:00.004Z

Portem més de tres anys esperant una mena de sentència màgica del Tribunal Constitucional que ens ha de dir cóm queda l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Recusacions, polititzacions evidents, manca de prudència a l'hora de fer l'Estatut, d'impugnar-lo, de gestionar els "temps " de resolució del cas, etc. Al meu parer ens trobem davant no tan sols d'una crisi de l'Estat de Dret a Espanya a la qual han co.laborat molts actors, sinó també amb una intolerable falta de respecte a la ciutadania de Catalunya.

M'ha agradat i compartexo el següent article de Miquel Roca Junyent publicat a La Vanguardia.

No debería
Miquel Roca Junyent - Doce son los miembros que componen el Tribunal Constitucional. En este momento, por fallecimiento de
uno de sus vocales, cuya vacante no ha sido cubierta, son once magistrados los que integran el Alto Tribunal. Habiendo sido
recusado para participar en las deliberaciones sobre el Estatut de Catalunya uno de estos magistrados, solamente quedan diez
para dictar sentencia. De doce, diez. Es decir, sólo el 83,33% del total de magistrados que deberían componer el Tribunal
Constitucional.
De estos diez magistrados, cuatro de ellos están en funciones. Es decir, sus cargos ya han expirado desde hace casi dos años,
pero siguen en funciones mientras no se les sustituya por otros nombrados por los órganos competentes. Así, de los doce
magistrados que deberían integrar el Tribunal Constitucional solamente seis de los que van a participar en el fallo, tienen vigentes
sus cargos. En resumen, el 50% del total del Tribunal Constitucional. ¿Una sentencia de esta trascendencia debe ser dictada por
un tribunal así compuesto? ¿No sería mejor que el Congreso y el Senado hiciesen lo que deben hacer desde hace más de un año
- casi dos-y designen a los nuevos magistrados, en sustitución del fallecido y de aquellos cuyo cargo ya ha expirado?
En todo caso, ahora la apariencia de credibilidad que debe acompañar a una institución de tanta relevancia jurisdiccional no sale
reforzada del examen de su precaria composición. Renovar el Tribunal no llevaría más retraso del que los actuales magistrados
se han autorizado a sí mismos. Y, por el contrario, reforzaría la convicción de que nadie permanece en el Constitucional por
razón de posiciones ya predeterminadas.
Normalmente, ningún Gobierno en el periodo que está en funciones acomete decisiones de especial relevancia. ¿Lo hará, por el
contrario, un Tribunal de composición precaria? Las formas son importantes y cuando el legislador otorga a los cargos una
duración determinada es por alguna razón que debe ser respetada. Alargar el cargo unos días, pase; pero por unos años, ya no
es comprensible ni recomendable.

No debería ser así

(La Vanguardia, 15 de setembre de 2009)

La representació política i els seus límits

2009-08-14T19:36:00.001+01:00

La democràcia representativa es deutora d’un sistema electoral determinat. D’això en sabem molt a Catalunya, que encara no té una llei pròpia per a les eleccions al Parlament de Catalunya, tot aplicant-se disposicions transitòries de l’Estatut d’Autonomia de 1979. D’altra banda, de la situació actual en destacaria aspectes molt condicionants, com ara la llei d’Hondt, la població concentrada en grans zones urbanes, o la barrera mínima. D’altres aspectes em semblen inadmissibles, com el manteniment després de trenta anys de les llistes tancades i bloquejades, que provoquen excessos i abusos, com pot ser un alt grau de partitocràcia i de sectarisme, amb el consegüent descrèdit o “desafecció” entre qui no és de la mateixa corda que aquell que pren les decisions perquè està pensant més en els seus interessos a curt termini com a grup o col·lectiu que no pas en el país i en les persones.
La Llei de Partits ha estat, a més, el gran pacte PSOE-PP dels darrers anys, amb un bon exemple pràctic a Euskadi el 2009. Els pactes postelectorals a Catalunya contra el partit que ha guanyat les eleccions pot ofendre a moltes persones. Quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, per què s’ha de participar, si després uns quants professionals de la política, de les estratègies, o del màrqueting polític decideixen per ells.
La situació anterior obre la porta a una concepció de la vida sense límits, on tot sembla possible, i per tant es creen capelletes, “xiringuitos”, informes inútils, i el que es mes greu es comença a portar a terme una política d’enginyeria social – que afecta àmbits tan determinants com el matrimoni la família, l’avortament, la joventut, la dona, la persona en definitiva- no sempre amb tot el debat social necessari. Es perd el sentit del consens sobre els aspectes bàsic, i en canvi es busca la confrontació, com per exemple situar tota la vida en la tensió dreta-esquerra. A manca d’idees hi ha qui s’instal·la en la ideologia, i a manca de gestió eficaç en una constant producció de lleis.

VIRTUTS HUMANES PER A LA VIDA PÚBLICA

2009-07-29T19:27:00.002+01:00

I

Es podría parlar de dos àmbits de la vida humana, el públic i el privat. De fet moltes reflexions socials i politiques parteixen d’aquesta divisió. Hi ha qui sosté que els dos àmbits es poden regir per normes i criteris diferents; d’altres pensen, en canvi, que un àmbit n’ha de ser la continuació de l’altre[1]. Per aquests, l’home, tot i que és pluridimensional o polièdric, té una naturalesa única. No entraré ara en aquest debat, que ens portaria –seguint el títol de la conferència- a parlar de vicis i virtuts públiques i/o privades en tota la complexitat de les combinacions possibles.

Sigui com sigui, em sembla interessant defensar que l’home –en especial aquell que té una vida pública, és a dir, en comunitat o conjunció amb els altres- ha de ser virtuós, com ja van teoritzar els clàssics. I a més que sigui una persona que doni exemple, que practiqui l’excel·lència. Aquest tipus humà és un model social, que prestigia aquells que ofereixen la vida pels altres.

Les reflexions anteriors són molt adients, avui. El descrèdit i la desafecció polítiques estan posant sobre la taula la conveniència de tornar als valors, uns valors sobre els quals construir el país, especialment després del gran sotrac de la crisi econòmica. El discurs dels valors és però objectiu. A mi m’interessa parlar de les virtuts humanes, en la mesura què expressen la vivència dels valors. Penso que aquesta perspectiva s’adequa més al personalisme.

El discurs de les virtuts parteix de la disposició a fer el bé, com a tendència humana que cal propugnar. Defineix els vicis com negació de les virtuts. I el que és més important per a mi: necessita una cosmovisió, una comprensió i explicació del món que dona sentit als actes humans. Això també em sembla urgent avui en dia, perquè molt sovint perdem de vista el context cultural, històric, social en el que ens movem. Qualsevol reflexió sobre l’home ha de partir de l’explicitació del marc de referència en el que se sostenen les idees, i en el que les accions humanes tenen sentit, és a dir, es poden considerar bones o dolentes. Tots aquells que ens hem format en el catolicisme cultural o en l’ humanisme cristià, per a entendre’ns, tenim una predisposició a pensar en termes de fer el bé o el mal. La santedat o el pecat apareixen com a guies de les nostres accions; les virtuts i els vicis humans es trobem sempre presents.

Fa uns anys vaig descobrir a casa dels meus pares un catecisme escolar en el que s’explicava molt bé el tema de les virtuts humanes. En aquell catecisme es parlava de les virtuts teologals i les virtuts cardinals, les primeres en relació amb Déu i les segons més en relació amb els homes. Recordo també que me les havien explicat a l’escola. Però no tinc clar que els meus fills hagin rebut una formació sòlida en aquest punt. Avui es parla poc de virtuts humanes. Per això vull recuperar aquesta terminologia.

Les virtuts teologals, com es conegut, son fe, esperança i caritat. Podríem fer en aquest moment algunes deduccions lògiques. De la fe se’n derivarien altres virtuts com la fidelitat, o un vici com la indiferència. De l’esperança en podríem fer derivar la importància de la virtut de la confiança i el vici de la desconfiança i fins i tot el cataclisme de la desesperació. I de la caritat què dir? On hi ha caritat i amor allí hi ha Déu! La caritat és una virtut excelsa: estimar a Déu i als altres; la seva absència és el vici de l’odi, de la discòrdia, de fer mal als altres. La desvinculació de l’home respecte de la caritat és un gran problema avui; n’és una autèntica manifestació del mal.

Les virtuts cardinals, son fonaments morals de les nostres accions, i ens permeten fer el bé, en exercici de la nostra llibertat. Com també és conegut, aquest tipus de virtuts son la prudència, la justícia, la fortalesa i la temperància. Son els quatre pilars de la vida en comunitat. En la cosmovisió catòlica, en deriven de les virtuts teologals i es lliguen amb elles. Aquí també podem fer les nostres derivacions. La prudència és una virtut meravellosa, i no tan freqüent com seria desitjable. La prudència ens porta a valorar actituds com la reflexió, la decisió ferma i reflexiva, i a evitar la precipitació, l’astúcia egoista o la negligència. Pel que fa a la justícia, podríem recordar les diverses manifestacions d’aquesta virtut: la justícia distributiva, la vindicativa o de reclamar allò que és just, i la commutativa en el sentit de fer complir els compromisos adquirits. D’altra banda, la fortalesa és una virtut important en la línia d’allò que abans es deia la formació del caràcter: superar les dificultats, no deixar-se endur per la covardia o la timidesa. Finalment, la temperància em sembla absolutament d’actualitat: estar “centrat, viure de manera sòbria, amb modèstia, humilitat, sense prepotència, amb límits i no de forma descontrolada; la castedat o l’abstinència, en serien manifestacions d’aquesta virtut, les quals, per cert, no es troben gaire de moda...

Des de les consideracions anteriors, considero que cal recuperar una idea de ciutadania activa, de ciutadania virtuosa. Per tal de superar l’individualisme, la massificació o el consumisme que ens devoren, és urgent construir o redescobrir el missatge constructiu de les virtuts humanes per la vida pública, a partir de posar sobre la taula les virtuts teologals i cardinals esmentades anteriorment. L’ètica de les virtuts comporta emmarcar el discurs en el si d’un plantejament comunitari o republicà, i que té els seus orígens en els clàssics grecs i llatins (Aristòtil[2] i la seva definició de l’home com animal polític) i en la filosofia medieval que construeix l’argument de les virtuts del cristià (de forma excelsa en Ramon Llull). La conseqüència més important de la revitalització d’aquesta línia de pensament és què ens dona criteris per tal de poder afirmar que ser bona persona és ser bon ciutadà. I no es poca cosa això.

La democràcia liberal, en canvi, es troba amb la perplexitat de trobar a faltar els ciutadans, fins el punt que podríem afirmar que avui tenim una democràcia sense demòcrates, perquè la ciutadania comporta l’exercici de drets i deures en relació a la vida pública i no tan sols la concessió d’una categoria legal sobre el paper. Avui és urgent no deixar les decisions polítiques només a unes institucions públiques desvinculades de les persones; la determinació del civisme per obra de la llei i no per la convicció d’una ciutadania responsable, amb drets i deures, com a membres reals d’una comunitat. Ens trobem amb una democràcia que no troba el poble, el demos, la qual cosa és una gran tragèdia, al meu parer. El discurs del civisme és una apel·lació a la necessitat de trobar una ciutadania que respongui al seu nom;ésser ciutadà no pot ésser gaudir de tots els drets i no voler tenir deures.

Pensadors i polítics estan preocupats perquè no s’acaba de trobar aquest demos[3]. Fins i tot es teoritza sobre la democràcia representativa, o la democràcia governada. Però no ens podem quedar satisfets. Necessitem com a primer pas, definir la vida en comú, la vida pública. Autors com Victòria Camps[4], Salvador Giner[5], Adela Cortina[6] , Francesc Torralba[7], han posat l’èmfasi en la necessitat de construir una “ètica civil”, una “ètica de la responsabilitat”. Entre els polítics podríem destacar ara el president Jordi Pujol[8], qui ha destacat en reiterades ocasions la “cultura del no” i la “cultura de la desvinculació” com a grans problemes del nostre país.

En tot cas, des del personalisme comunitari defensem el pas del jo al nosaltres i per tant considero que el discurs de les virtuts humanes s’adapta a la perfecció a aquesta lògica[9]. Avui cal potenciar actituds cíviques virtuoses, a partir d’un consens bàsic de país, perquè cal que d’una vegada per sempre tinguem mínimament clar en quin país vivim o dit d’una altra manera quina és la nació en la que es desenvolupa la nostra vida, la qual cosa no es pot discutir de forma permanent a no ser que per inanició deixem sempre les coses en la provisionalitat permanent del ser d’Espanya i de Catalunya.

També ens cal definir amb claredat quines son les actituds bones, perquè tenim dret a viure amb valors sòlids, que ens posin de manifest potser no tant què es el bé com qui és bona persona. En l’àmbit del servei públic, a la comunitat i als altres, s’ha de perseguir la corrupció (que es pot entendre com la invasió dels vicis privats en l’esfera pública) i defensar la qualitat ètica dels governants.

Per què no tornem a donar valor a la urbanitat, aquell saber estar davant dels altres, amb respecte i educació? No serà la paraula civisme un eufemisme per no fer esment d’un concepte similar? Ara bé, la urbanitat expressa una idea complementària entre l’espai privat i públic, molt més integral: saber seure a taula i no embrutar el carrer. Malauradament, la urbanitat s’ha quedat com una paraula del passat, que no està en el llenguatge políticament correcte.

II

La preocupació per tal de regenerar l’espai públic, de projectar uns principis ètics en la vida pública, ha incrementat els darrers anys. Ara es parla de “bon govern”, de “bones pràctiques”, de “bona administració” i el civisme es desplega arreu especialment en els municipis[10]. Aquest discurs sembla que manifesti un cert retorn a una ètica formulada a partir de la dicotomia virtuts/vicis, introduint-hi fins i tot sancions per als ciutadans i per als responsables públics.

Un dels problemes de l’actuació dels poders públics avui és allò que s’ha anomenat la mala administració. En efecte, ens trobem davant decisions ineficients, què es traslladen injustament a la població, amb un cost econòmic elevat, i amb el despropòsit de generar malestar als ciutadans. perquè no se’ls consulta res, i se’ls tracta com a administrats-subdits. De fet, en aquests casos, l’actuació pública es troba revestida de legalitat, perquè en els expedients hi ha els informes tècnics, i tot tipus de documents i tràmits, però en realitat hi ha una desconsideració a les persones, que en el pitjor dels casos constitueix una autèntica dictadura tecnocràtica, quan no es consulta res, i el ciutadà es tractat pels funcionaris, agents o responsables públics com a mers administrat o súbdit. El problema de l’Administració avui, com ha remarcat el Síndic de Greuges de Catalunya, no és que se separi de la legalitat (per això ja tenim els tribunals que ens diran el què), sinó que actuí amb falta de respecte i consideració als ciutadans. La desviació o l’abús de poder de l’Administració és un gran perill per la democràcia i per la cultura democràtica. Significa que els poders públics son incívics, no tenen cap sensibilitat per les persones, les quals hem de recordar son subjectes de drets i deures i no tan sols administrats o contribuents passius.

El problema més greu de la “mala administració” és que els ciutadans podem caure en mans de personal guiat per una mena d’eròtica del poder, sense límits racionals, sense cultura, sense sensibilitat, o dit d’una altra manera amb governants que no son demòcrates, sinó dèspotes que generen un malestar innecessari. Encara que hagi estat escollits en eleccions democràtiques. Podem reaccionar eficaçment contra les decisions estúpides, arbitràries, capricioses, indiferents, predeterminades, dels responsables dels poders públics? Sempre ens quedarà la via del control de legalitat de les decisions, però el tema de fons és la qualitat humana dels governants, i de les relacions entre aquests i la ciutadania. La dictadura tecnocràtica és un càncer del sistema democràtic. La incapacitat de fer política, substituïda per la mera administració, el sectarisme, la negació a definir amb debat els interessos generals, o l’activitat pública al servei de les baixes passions, ens porta a la decadència com a persones i com a país, immersos en un mon de vici i corrupció, per no dir de maldat.

La ombusmania, com s’ha definit en ocasions l’actual proliferació de Síndics de Greuges (a Catalunya operen el Defensor del Poble, el Síndic de Greuges i multitud de Síndics locals, a més dels que actuen en entitats privades) ens mostra l’actual preocupació per tal de lluitar contra la “mala administració”. El Síndic de Greuges ha aprovat la Carta de Serveis i bona conducta – text amb el que vol donar exemple de “bona administració”[11]. Aquest text és significatiu en ordre a posar de manifest l’interès per tal “d’informar sobre els serveis que ofereix, sobre els drets dels ciutadans davant la institució, com també sobre els compromisos de qualitat que s’adquireixen en garantir la millora periòdica en la prestació de serveis a la ciutadania” (art.2). Es defineixen uns principis generals d’actuació de caràcter obligatori per a tot el personal de la institució (legalitat, igualtat, imparcialitat i independència, confidencialitat, transparència, celeritat i simplicitat, responsabilitat, participació ciutadana, col·laboració amb les administracions públiques, comprensió, modernització i millora contínua) com a conseqüència del servei a les persones. El Síndic ofereix uns “compromisos de qualitat”, amb l’establiment d’indicadors de seguiment i avaluació, que permetin constatar les millores a adoptar. També cal deixar constància de la redacció per part del Síndic de Greuges de Catalunya d’un codi de bones pràctiques en l’Administració (2009). Per tal d’elaborar aquest codi s’ha tingut en compte el conjunt de resolucions dictades pel Síndic al llarg dels anys, les propostes contingudes en els diversos informes elaborats, i el codi de bona conducta administrativa del Defensor del Poble Europeu[12]. El codi proposat pel Síndic de Greuges recull disset principis: la igualtat i la no discriminació; la proporcionalitat; l’absència d’abús de poder: la imparcialitat, la independència i l’objectivitat; la claredat, assessorament i expectatives legítimes; la cortesia i el bon tracte; el deure de respondre expressament; respecte als drets lingüístics, acusar rebut i remetre el cas a l’administració competent; el dret a ésser escoltat; el termini raonable; el deure de motivació; la notificació de les decisions i la indicació de la possibilitat de recórrer; la protecció de les dades personals; l’accés a la informació, la publicitat i la transparència, el dret de participació i el dret a la reparació si la reclamació és justa.

La preocupació pel “bon govern” ha portat a l’elaboració d’acords, normes i principis per part dels poders públics, dels quals podem donar compte. El govern central va aprovar la “ORDEN APU/516/2005, de 3 de marzo, por la que se dispone la publicación del Acuerdo del Consejo de Ministros de 18 de febrero de 2005, por el que se aprueba el código de Buen Gobierno de los miembros del Gobierno y de los altos cargos de la Administración General del Estado”, publicat al B.O.E. del 7 de març de 2005. En aquest document és interessant veure la justificació que fa l’exposició de motius: “en el momento actual, se hace necesario que los podeers públicos ofrezcan a los ciudadanos el compromiso de que todos los altos cargos en el ejercicio de sus funciones han de cumplir no sólo las obligaciones previstas en las leyes, sino que además, su actuación ha de inspirarse y guiarse por principios éticos y de conducta que hasta ahora no han sido plasmados expresamente en las normas, aunque sí se inducían de ellas y que conforman un código de buen gobierno”. Hom aplica unes recomanacions de l’OCDE, per tal de lluitar contra la corrupció i altres ineficiències, com el règim d’incompatibilitat dels alts càrrecs. Es preveu, a més, una conseqüència jurídica en cas d’incompliment dels principis ètics i de conducta allí esmentats - eficàcia, austeritat, imparcialitat, transparència, prioritat de l’interès públic, etc -, que serà la que disposi la legislació vigent a cada moment.

El Govern de la Generalitat, per la seva banda, va encarregar el 21 de desembre de 2004 l’elaboració d’un Informe sobre Bon Govern i Transparència Administrativa a un grup de treball, que feu entrega de les seves conclusions el 27 de juliol de 2005. La idea era recollir en un document els principis que haurien d’orientar les actuacions de les administracions públiques. L’informe reivindica “la defensa dels valors elementals i comuns indispensables per a la convivència i la cohesió social del país, i insta al Govern a definir els valors universals de ciutadania, compartits pel conjunt de la comunitat, fonamentals en el diàleg i partint del compromís i la responsabilitat de conviure en societat”, per després demanar esperit de servei als càrrecs públics, i una cultura de respecte a l’ús racional i legal dels recursos públics, per tal de promoure una sèrie de mesures concretes. A l’apartat de “valors”, el document parla d’una “cultura democràtica, en la qual la ciutadania exerceix les virtuts cíviques, participa de manera compromesa en els afers públics, motivant i estimulant els canvis socials i institucionals. En un esforç tenaç per assolir majors cotes de legitimitat democràtica”. [13]

Un tercer document que voldria comentar és el “paquet d’ iniciatives model” de bones pràctiques administratives del Consell d’Europa, anomenat “Ètica Pública a nivell local”[14]. Es propugna la regeneració democràtica, que passa per una major confiança en els electes i els funcionaris, encara més important a nivell local per la proximitat amb els ciutadans. S’exposen mesures tant des del mateix àmbit local com des de les instàncies superiors territorialment, centrals o regionals. L’administració local, en efecte, en ésser una administració propera al ciutadà, pot trobar-se especialment afectada per conductes no del tot acceptables en el marc de la cultura del servei públic, com ara el silenci administratiu, les condicions de la contractació administrativa, la participació ciutadana i el dret a la informació, bones pràctiques policials, etc. També pot esdevenir problemàtic el sistema d’ocupació pública, amb una excessiva politització, el clientelisme partidista o sindical, el corporativisme, un absentisme notable o la poca productivitat. Un àmbit de reflexió que afecta els drets de participació política i també la bona administració és el funcionament dels governs municipals: en massa ocasions, com ha denunciat el Síndic de Greuges, es donen casos d’obstruccionisme de l’equip de govern, impotència dels regidors de l’oposició a l’hora d’obtenir informació dels plens amb temps suficient, i, en general, poca deferència amb els grups polítics que no estan en el govern municipal.

Tot i saludar les iniciatives que acabem d’esmentar, em sembla important no perdre de vista la necessitat d’emprar un llenguatge positiu, i a l’hora de fer un diagnòstic del funcionament real de les institucions públiques, dels seus servidors, i de la ciutadania, no deixar-se endur per una mena de depressió constant quan parlem de “política”, perquè encara hi ha molta feina a fer i molt a millorar.

III

Arribats a aquest punt voldria acabar amb unes reflexions finals. Davant la urgència de superar l’individualisme materialista dominant, cal que recuperem el discurs clàssic de les virtuts humanes i comunitàries. Així es podrà interioritzar i explicitar millor la vivència de valors, principis, creences, o actituds constructives sobre la nostra societat, amb una concepció activa de la ciutadania i amb una assumpció real (vocació) de la idea de servei als altres en el cas dels responsables públics.

Cal que construïm el sentit del “bé comú”, de l’interès general de la comunitat i del país. No tot pot ésser objecte de disputes partidistes o sectàries. Hi ha d’haver uns elements comuns que s’han de compartir des de la veritat i des del reconeixement compartit d’aquesta veritat.

Avui també em sembla urgent restablir la confiança en els polítics, a partir d’un canvi de paradigma social i de concepció de la política. Aquesta és una activitat humana pròpia de la vida en comunitat que no és privativa d’aquells que s’hi dediquen professionalment o temporalment, o que ostenten càrrecs públics. Tots som polítics. Només així es pot comprendre què vol dir ésser ciutadà, que és un estatuts jurídico-polític però ensems vivencial, i no tan sols un nom retòric. I en la base d’aquest canvi propugnem una visió espiritual de l’home, un humanisme caracteritzat per la donació als altres a partir d’una cosmovisió. Avui, com en tantes èpoques passades en les que no ha reeixit, defensem un “home nou”. Potser es pot aprofitar l’actual crisi econòmica, que és també una “crisi de valors” per a edificar nous paradigmes. En tot cas, i per concloure, diré que necessitem amb urgència polítics que facin política, i persones que visquin l’amor com a gran potencia per a transformar el món. I tot, des d’altes dosis de veritat[15].

Notes:

[1] Vegeu, en aquesta línea: la reflexió sintètica i clara de Jorge Peña Vidal: Ética pública y moral privada, en http://es.catholic.net/abogadoscatolicos/722/2428/articulo.php?id=37873; Com a plantejament general es pot consultar el llibre d’ A. McIntyre, Tras la virtud, Critica, Barcelona, 1987.
[2] Vegeu M. D. Obiols i Solà, “Naturalesa i comunitat en Aristòtil”, Revista catalana de sociologia , núm. 3/96, pp. 31-42.
[3] C. Thiebaut, Vindicación del ciudadano, Paidós, Madrid, 1998. D. Heater, Ciudadania. Una breve historia, Alianza, 2007.
[4] V. Camps, Virtudes públicas, Espasa Calpe, Madrid, 1990; V, Camps i S. Giner, Manual de civisme, Columna, Barcelona, 2005.
[5] S. Giner, El valor de elegir, Ariel, Barcelona, 2004.
[6] A. Cortina, Ciudadanos del mundo, Alianza editorial, Madrid, 1997.
[7] F. Torralba, Cent valors per viure, Pagès editors, 2002.
[8] Vegeu, per exemple, Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, editorial 17 de març de 2009, “Actituds i valors per una resposta catalana”; editorial del 20 de maig de 2008, “Dues maneres (dolentes) de fer política”.
[9] Emmanuel Mounier, Manifest al servei del personalisme, Fundación Emmanuel Mounier, Salamanca, 2008. Vegeu també, les reflexions de Nicolás Sáiz Gómez: “El valor, la virtud, el carácter”, Calidoscopi, núm. 26, maig de 2009, pp. 3-7.
[10] Els darrers anys han sovintejat les Ordenances de Civisme. D’altra banda, l'art. 30 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya o l’art. 41 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, consagren el “dret a una bona administració”.
[11] Resolució de 4 de maig de 2008, per la qual s’aprova i es fa pública la Carta de Serveis i bona conducta del Síndic de Greuges ( DOGC 5103, de 3 de abril de 2008).
[12] Vegeu nota de premsa del Síndic de Greuges de 7 de març de 2009, a http://www.sindic.cat/.
[13] Podeu consultar el document a http://www20.gencat.cat/docs/governacio/Funcio%20Publica/Documents/Estudis/Arxius/doc_83851192_1.pdf
[14] Espot consultar a http://www.coe.int/local; a http://www.loreg.org/ i a http://www.pisunyer.org/publicacions_ficha.php?id_fun=76&donde=22 (Document Pi i Sunyer 22)
[15] Segons els estudis realitzats pel Centre per la Integritat Pública i la Fundació per la Independència del Periodisme dels USA, el president George W. Bush va dir 935 mentides en dos anys sobre l’Iraq (Avui, 25 de gener de 2008). Es característic dels polítics, no dir la veritat? És inevitable? La raó d’Estat ho cobreix tot?

Conferència pronunciada a la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL) dins les Aules Mounier (Institut Emmanuel Mounier de Catalunya), el 21 de maig de 2009, en el marc del curs “Virtuts i valors personalistes comunitaris”.

El codi de bones pràctiques administratives elaborat pel Síndic de Greuges

2009-07-20T19:56:00.001+01:00

El Síndic de Greuges ha elaborat un codi de bones pràctiques administratives. Aquesta document ens permet reflexionar sobre el fet que l’administració ha de cercar l’interès general i ha d’actuar amb objectivitat, amb submissió a la llei, però en ocasions, per múltiples motius, pot generar un gran malestar a la ciutadania. Els funcionaris públics, en l’exercici de la seva funció, han d’actuar per tant amb respecte, consideració i educació envers les persones que atenen. Però no sempre és així a la pràctica, com pot passar en qualsevol activitat humana.

El codi que ha elaborat el Síndic està format per 17 principis, que es refereixen entre d’altres aspectes al dret a ésser escoltat, a ésser contestat en un termini raonable, a ésser informat amb claredat o a rebre una reparació si la reclamació es justa. Es tracta així de lluitar contra l’anomenada “mala administració”, que va molt més enllà de complir o no amb la llei. Es una lluita contra la prepotència o la impunitat que mai pot ser una divisa en l’actuació d’aquells que treballen al servei dels altres i en un servei públic.

Avui amb la pèrdua progressiva de la idea de servei, també els poders públics poden cometre actuacions que podem considerar incíviques, amb una manca de respecte a les persones que es radicalment inadmissible en un Estat de dret que vulgui realment respectar la dignitat de les persones.

La tasca d’institucions de control com el Síndic de Greuges pot ésser molt important per tal d’humanitzar les nostres administracions públiques, tot afavorint el pas que cal donar de la legalitat a l’ humanisme. Aquest és sense cap dubte, al meu parer, un dels avanços dels quals la nostra societat està més necessitada.

Per una política humanista

2009-07-09T13:27:00.000+01:00

Aquest tema de la reflexió sobre una política humanista m’ha preocupat uns quants anys de la meva vida (vegeu, de manera especial VIA, Centre d’Estudis Jordi Pujol, n.4). M’ha preocupat lligar la reflexió política amb la reflexió humanística. Això vol dir mirar de fer un canvi de paradigma sobre què podem entendre per política. Crec que hem destruït el concepte de política, l’hem malbaratat absolutament, com tantes coses de la nostra vida. I hem de mirar de tornar a la política, però tornar a la política de veritat, no a la paraula política. I tornar a la política de veritat vol dir tornar a la comunitat. Per tant, hem de tornar a fer allò que molts de nosaltres hem fet, que és fer país, fer Catalunya, construir Catalunya.
I construir Catalunya, com ho fem? Ho podem fer de moltes maneres. I aquí és on hi ha l’altre tema sobre el qual m’agradaria traslladar alguna reflexió. I és que ho podem fer des de molts valors, des de molts punts de vista. I quins valors són els que a mi m’interessaria destacar? Ja us avanço que els valors sobre els quals jo vull aportar alguna reflexió són els d’un catòlic cultural, com sóc jo mateix, modestament; un catòlic cultural format en la cultura no tant dels valors objectius com de les virtuts subjectives. És a dir, penso que cal connectar la política amb l’ètica, a fi i efecte de mirar de saber què vol dir ser bona persona, com a pas previ per a determinar qui pot ser un bon polític. Si no sabem què vol dir ser bona persona no podrem saber quina política volem fer, és a dir, quins seran els valors que volem projectar per construir aquest país.
Hem de tornar a fer política. Estic convençut que avui hi ha molts polítics i molts ciutadans que no fan política; diuen que fan política, però no en fan. I què vol dir fer política? Vol dir tornar al sentit autèntic de la idea comunitària. La política prové del grec –vol dir «govern de la polis», «govern de la ciutat»–, que es contraposa, etimològicament, a l’economia –oikos és la casa. El govern de la casa és l’economia. La política és el govern de la polis. I què és la polis? La polis és allò que és comú. En canvi, avui la política s’entén majoritàriament com una activitat que es practica en relació amb el poder: Interessa només guanyar eleccions, i accedir al poder. Sovint oblidem que formem part d’una comunitat i que hem de saber quina és la comunitat a la qual servim.
Per tant, no nego que la política consisteixi a canalitzar interessos, punts de vista, per arribar al poder. Però la política ha de ser, també, la reivindicació d’una comunitat, en la qual entren sentiments, entren altres elements que no són estrictament l’obsessió per la cerca del poder.
Aquesta idea que acabo d’esmentar: tornar a la idea de comunitat, és molt antiga. Ja els grecs deien que la política era el govern de la polis, de la comunitat i, per tant, el govern dels aspectes comuns. Aristòtil, en la seva famosa definició de l’home com «animal polític» defineix aquesta idea. L’home és un animal polític, perquè no és un mer individu que es preocupa per ell mateix, sinó que viu en una polis. I, per tant, la naturalesa humana és la naturalesa política.

Aleshores, la política humanista vol dir capgirar molt les coses, tal com les entenem avui. Els qui hem begut del personalisme comunitari i de les reflexions humanístiques hem de ser capaços de fer política per raons espirituals. La preocupació humanística, la preocupació per l’home comporta una actitud espiritual. Aquí voldria recordar, per exemple, la revista Esprit en la qual escriu Mounier. La crea i encara existeix. Sense esperit no hi ha una concepció profunda de l’ésser humà ni tampoc de la política.
Penso que l’humanisme cristià ha estat una gran aportació a la fonamentació moral de la vida, i de la vida en comunitat. Es un element cultural profundament espiritual, que cerca aquesta perspectiva, aquest tema de les virtuts humanes. Hem de pensar que el polític, i també el ciutadà, han de ser virtuosos. La perspectiva espiritual, la perspectiva humanística, fa referència sobretot a aspectes no racionals. Per exemple, no hem de tenir por de defensar una fe religiosa. Per què hem de tenir por de defensar una fe religiosa i de practicar-la en públic? O per què hem de tenir por de pensar que l’amor guia el món –l’amor en un sentit profundament espiritual, el de veritat? Per tant, en aquesta construcció d’una política humanística, hem de fer ús d’un llenguatge positiu, d’un llenguatge de construcció de lligams humans, que ens permeti resituar tota la nostra vida –crec que és un repte importantíssim– en un context més espiritual, i no hem de tenir por de dir aquestes coses. Hem de superar el fet que la política s’ha convertit en un element propi de la societat materialista i s’ha acostat als paràmetres de l’economia racional. Avui la política, desgraciadament, es guia més per criteris economicistes que no pas per criteris polítics, és a dir, estrictament espirituals, que són els que etimològicament li donen sentit.

La política humanista i la democràcia han de resituar-se en la concepció espiritual i, per tant, hi ha tota una tradició intel·lectual que hem de mirar de conrear – Maritain, Mounier a França, però aquí a Catalunya tenim Roca Caball, Serrahima, en Rigol o el president Pujol. La democràcia cristiana ha articulat especialment al llarg de la segona part del segle XX el pensament humanista, personalista i espiritual. Avui en dia, l’herència del marxisme i del capitalisme salvatge ens ha instal·lat en un excés de materialisme, que ha portat entre altres conseqüències la crisi econòmica que estem patint. Per tant, hem de mirar de fer un canvi de paràmetre, i aquest canvi de paràmetre pot ser molt interessant si adoptem aquest criteri espiritual.
És també una manifestació d’aquest humanisme, d’aquesta espiritualitat en la política, la construcció constant de la nació. El nacionalisme és una manifestació fonamental de l’espiritualitat en la política. No s’entén la nostra cultura sense les referències nacionals. La llengua, la cultura, les tradicions i els signes d’identitat són àmbits per transcendir, sortir d’un mateix i fer vida espiritual juntament amb els altres, en constant actualització.
No hem de tenir por de reivindicar la nació com un àmbit en el qual ens realitzem espiritualment, i des de la perspectiva ètica. No de qualsevol manera. Torno a la idea del principi: hem de mirar de connectar ètica i política, i hem de saber qui és un bon polític, qui és un bon ciutadà. Hem de tenir criteris, paràmetres, per saber valorar això. Per tant, cal prestigiar la política a partir de superar l’individualisme, el consumisme, el materialisme, i valorar, en definitiva, això que de vegades intuïtivament podem saber: quan podem pensar que aquella persona és una persona honesta, quan aquella persona és respectable. Tornar, en definitiva, a les virtuts humanes.
La política, des de la perspectiva humanista ha de ser profundament una activitat al servei de la transformació social. I, per tant, aquí també em sembla cabdal no a ningú que s’autoproclami progressista i que, a sobre, això serveixi per tenir una mena de qualificació moral superior al que tu ets. Qui defensa una concepció espiritual és més progressista que l’altre. Qui només pensa en qüestions materials està reduint la política a una part, i la política sempre és progressista, perquè la política, per definició, està relacionada amb la transformació d’allò que no ens agrada, d’allò que considerem que s’ha de transformar.

Ara voldria que tot el meu petit discurs anés entorn del tema de les virtuts. Hem de mirar de cercar virtuts. Quines poden ser les virtuts d’un bon polític? L’optimisme. Un polític no pot dir mai: «No hi ha res a fer.» Idealisme. Ha de ser idealista, ha de somiar. Si no té somnis, que es dediqui a una altra cosa; un polític no és un gestor administratiu. Ha de tenir molta educació. Ha de tenir una formació moral, ha de saber que hi ha coses que estan bé i coses que no estan bé. Ha de saber dialogar i no ignorar el conflicte; i, si és intel·ligent, ha de saber fugir del conflicte si no el pot guanyar.
Altres coses que ha de fer un polític. Crear felicitat als ciutadans. L’objectiu d’un govern de base moral ha de ser que els ciutadans siguin cada vegada més feliços, no més infeliços. No hi ha res més estúpid que crear infelicitat als ciutadans, perquè per a això no necessitem la política. Un polític ha de saber definir el nosaltres. Ha de saber en quin país viu; i, en aquest punt em sembla important no deixar-se endur per la fal·làcia del multiculturalisme com a tabula rasa, i pensar que tots som iguals. Un país no és tants caps tants barrets.
També crec que hem de reivindicar unes virtuts del ciutadà. Ser ciutadà vol dir tenir drets i deures, però per què no parlem primer de deures i després de drets? Per què no demostrem primer que sabem fer alguna cosa per als altres i després ja reivindicarem que la societat ens doni alguna cosa?
Els polítics i els ciutadans han de ser cultes, si no, no anem bé. I, sobretot, una cosa també: dins de les virtuts humanes dels polítics i dels ciutadans - perquè tots som polítics d’alguna manera- hem de ser demòcrates. Està demostrat, científicament, que un sistema democràtic pot funcionar sense demòcrates. O sigui, tu pots anar a votar cada quatre anys, però mirar de perjudicar el veí el màxim que puguis, també pots mirar de destruir l’adversari, pots tenir actituds intolerants... O sigui, pots anar a votar molt, pots ser titular d’un organisme –o com dic jo, i perdoneu l’expressió, enlloc de ser titular d’un organisme, tenir un orgasme–, i aleshores mirar de destruir l’adversari, el que no pensa com jo o està dins d’un altre grup d’interessos. Això no és la política democràtica. Això és un desastre.

Conclusions. Crec que podríem arribar a quatre conclusions. Una vegada vaig anar a una conferència i vaig sentir una cosa que em va interessar molt: «Quan un és gran, té una gran idea, i quan un encara no és massa gran, sinó que està a la mitjana edat, pot tenir diverses idees.» Jo, com que estic a la mitjana edat, desgraciadament en tinc quatre. Quan sigui més gran potser tindré una idea i realment bona, ben articulada, però de moment puc oferir-ne quatre.
Primer, cal una nova manera de fer política, una manera espiritual. Quina és la manera espiritual? És la manera humanista, que es fonamenta en un país culte, és una manera de respectar els altres en una ciutadania democràtica, en una concepció de la política com la màxima donació o lliurament per als altres. I això és profundament espiritual.
Segon, cal una nova humanitat. El paradigma de la nova humanitat. «Cal crear una nova humanitat. L’home nou.» Els qui ens hem format en el catolicisme cultural creiem en l’home nou, que no arriba mai. Potser és una de les misèries de la vida, però hem de treballar per crear l’home nou. Un home nou fonamentat en la cultura, en la sensibilitat, en l’educació, en tot el que seria l’elevació de l’esperit.
Tercer, cal un nou llenguatge. Hauríem de fer un esforç per parlar sempre en positiu. Tot el que fem, en positiu. Si considerem que estimar és la màxima realització de l’ésser humà, no hi ha res més positiu que estimar. Per tant, a partir del fet d’estimar, tota la resta de coses que fem han de ser expressades en positiu. Afirmem-nos nosaltres i expressem en positiu el que nosaltres creiem, sense desacreditar, amb educació.
I quart, cal un canvi de paradigma. Això vol dir que la política ha de deixar d’estar només en relació amb el poder per combinar poder i comunitat. Els que ens considerem nacionalistes hem de treballar a fons per fer país, signes de comunitat, tot i que l’objectiu final d’un partit polític no és fer reflexions i prou, sinó accedir a quotes de poder social.

Els valors cooperatius

2009-07-06T20:14:00.000+01:00

He assistit a diversos actes de la Setmana de l’economia cooperativa que s’ha celebrat a Barcelona. Ha estat una experiència gratificant. En aquesta època de crisi econòmica i de valors, l’esforç per tal de mantenir la vigència dels valors cooperatius em sembla elogiable. En una de les trobades es parlava de connectar aquests valors amb el sistema educatiu i especialment amb la Universitat.
Davant dels valors imperants del consumisme i de la competència ferotge, caldria aprofitar la crisi econòmica per tal de mirar de sortir-ne amb un esperit renovat, fonamentat en l’ humanisme, i en conseqüència el mon de l’empresa podria inspirar-se en noves conductes i actituds. Em sembla molt intel·ligent aprofitar les crisis per a renéixer amb nous valors, i lluitar per tal que siguin més dominants a la nostra societat.
Certament, es podria passar d’una economia de mercat, massa sovint guiada pel guany ràpid i especulatiu, a una economia més humana, més a la mida de les persones. Els valors cooperatius es poden considerar previs al mercat i abasten tota una preocupació jurídica, econòmica i política.
Cooperar enlloc de competir. La vida en xarxa que ens permet com mai la globalització i les tecnologies de la comunicació i de la informació haurien de ser els motors per a un autèntic canvi de les condicions de vida. Avui es parla fins i tot d’un llenguatge cooperatiu, que tendeix al diàleg, allunyat dels improperis i vociferacions, dels crits i dels monòlegs que tan sovint es donen. La promoció dels valors cooperatius s’expressa avui també en l’anomenada “responsabilitat social cooperativa”, perquè l’empresa a més de guanyar diners ha de ser conscient del seu paper en l’entorn econòmic del que sorgeix i al qual ha de servir.

El gran paper de Càrites

2009-06-28T22:25:00.001+01:00

He llegit al darrer informe presentat per Càrites que unes 600.000 han estat ajudades a Espanya per aquesta entitat, la qual cosa suposa un augment de 200.000 persones en relació al darrer any. L’ajuda que presta es pot considerar , per tant, de gran importància, sempre emparada en els valor evangèlics i no en la subordinació dels governs de torn.

L’entitat ha calculat que a tota Espanya avui n’hi ha unes 470.000 llars els membres de les quals no reben cap ingrés, ni de treball ni de prestacions socials, un milió de persones aproximadament. En molts casos es tracta de pobres de nou tipus, parelles joves, amb nens petits, persones que la crisi econòmica els ha afectat fins el moll de l’ós, per culpa dels acomiadaments, impagaments d’hipoteques o de crèdits. La pobresa, per tant, si fins ara s’associava a persones grans i inactives, ara presenta noves modalitats, i està afectant a la classe mitja, a banda de col·lectius concrets com les dones les persones amb treball precari i la immigració.

Aquesta cara humana de la crisi, va molt més enllà de les estadístiques, i de les xifres que ens mostren els governs. És una tragèdia, a la qual entitats com Càrites han de fer front, i ho fan amb una considerable eficàcia.

Aquestes dades ens han de fer reflexionar sobre la societat que tenim, que necessita millorar moltíssim en conceptes que avui son emprats al meu parer amb una gran lleugeresa, com ara la cohesió social, la integració dels nouvinguts, l’estat del benestar, la justícia social o els cada vegada més oblidats “objectius del mil·lenni” per tal de fer disminuir la pobresa al món.

Son dades que ens han de fer pensar també en la realitat del país. Un país que cal continuar construint des de valors cívics, solidaris i comunitaris. L’opció moral per la plena emancipació de la persona ens obliga a restar amatents als signes de pobresa i mirar d’ajudar aquells que pateixen, i treballar en definitiva així per un país més just.

Els excessos del futbol

2009-06-15T18:12:00.003+01:00

Darrerament ha estat notícia el fitxatge de jugadors de futbol a uns preus descomunals, realment desproporcionats. Fins i tot el cardenal arquebisbe de Barcelona, a l’homilia de la festa del Corpus Christi va destacar la flagrant contradicció entre aquests dispendis i la greu crisi econòmica per la que passen moltes famílies. Comparteixo l’opinió del senyor cardenal quan afirma que es posa de manifest que la crisi econòmica és també una crisi de valors.
En efecte, cal treballar per un canvi en el model de societat, en el qual la prepotència i l’abús dels recursos econòmics -la vida dins una bombolla especulativa com la que ha explotat- no es reprodueixi més.
El debat ha arribat fins i tot al Congrés dels Diputats, on s’ha presentat una proposta per tal de limitar les retribucions dels esportistes professionals, i que els comptes dels clubs de futbol siguin més transparents.
El futbol és realment un negoci descomunal que mou una ingent quantitat de diners. En aquestes coordenades el futbol professional és un esport, però també i sobretot un negoci, i en el cas que comentem un element simbòlic de naturalesa política. Davant dels triomfs del Barça, que els rivals vulguin ésser més competitius no tindria res d’estrany. Ara bé, la manera com s’obtenen determinats recursos, amb crèdits preferents i sense problemes de liquidesa, contrasta amb l’economia real que diàriament han de viure milions de persones. No sembla èticament de rebut aquesta prepotència, al vell estil imperial, sense límits, a no ser que parlem de política d’influències; i fins i tot d’un cert “quixotisme”, perquè no es diu la veritat però tampoc se sap apreciar, i així alguns no s’acaben d’adonar que enlloc de futbol estan parlant d’altres coses.

Avortament i responsabilitat

2009-05-27T14:26:00.001Z

El Consell de Ministres del passat 14 de maig va aprovar un projecte de llei amb el que es pretén establir una nova regulació de l’avortament a Espanya, sota el pompós nom de “Llei de Salut sexual i reproductiva de l’embaràs”. Cal recordar que es tracta de regular la despenalització d’un delicte contra la vida i no pas un pretès dret a l’avortament.
La càrrega ideològica del projecte de llei és notable i l’estratègia també. Davant de la crisi econòmica i el desprestigi del Govern socialista es proposen unes mesures provocatives contra l’Església i aquesta mena de fantasma que per als progressistes és “la dreta”. A més surten a la llum ara que s’acosten les eleccions europees del proper 7 de juny. En tot cas, ideològicament es producte de concepcions feministes militants pròpies de la ideologia de gènere.
Es planteja una mena d’avortament incondicionat fins la setmana 14, un cop la dona ha rebut la informació de la conseqüència dels seus actes. El fetus, sembla que no té aquí cap protecció, per la qual cosa és de dubtosa constitucionalitat una mesura d’aquesta mena. Pel que fa a les setmanes 14 a 22, es permet la interrupció de l’embaràs en cas de greu risc per la vida o salut de la mare o greus anomalies del fetus, sempre que es compti amb el dictamen de dos metges. Es tracta d’un sistema d’indicacions, que es pot aplicar fins gairebé sis mesos d’embaràs. A partir de la setmana 22 només es podrà interrompre l’embaràs en dos casos extrems: quan el fetus tingui greus anomalies que provoquin la mort en néixer o presenti greus i incurables malalties que el facin inviable, tot amb el dictamen pericial mèdic.
La xarxa sanitària pública està obligada a garantir la interrupció de l’embaràs, que es realitzarà íntegrament amb diners públics, encara que sigui en centres privats, els quals tindran dret al reintegrament total de la factura.
Aquest projecte de llei no té en compte l’ajuda a la dona embarassada que vol donar a llum, opció que no té el mateix suport estatal que l’avortament. També hem de recordar les dificultats de l’adopció, de manera que l’Estat en aquest moment ha donat via lliure a les tendències avortistes, mentre ignora polítiques de suport a la família, i a la dona que no vulgui guiar-se per les idees políticament correctes o les pràctiques afavorides des del poder polític.
Estem davant d’una proposta arriscada i irresponsable d’un Govern que sembla portar a terme una política sectària, excessivament ideologitzada, i sense que s’hagi produït un debat social. Ni tan sols va ser una prioritat del programa electoral del PSOE, a les darreres eleccions generals. En poc temps, però, ha estat promogut per un anomenat “Comitè d’Experts” i per una subcomissió en el Congrés dels Diputats.
A més, cal destacar que es mostra una concepció perillosa de les relacions paternofilials, com la possibilitat de decidir avortar per parts de menors d’edat de 16 anys, sense l’autorització o el coneixement dels pares. I com a complement de la iniciativa legislativa que aquí comentem, el Ministeri de Sanitat ha autoritzat la píndola postcoital o “de l’endemà” sense recepta mèdica a les farmàcies i sense límit d’edat. Una autèntica frivolitat i un despropòsit, atès que s’ofereix com una solució compulsiva, sense resposta afectiva, i fins i tot potenciadora del masclisme més ranci.
En definitiva, manca avui una política integral de suport a la vida humana, en el marc d’una concepció de la sexualitat responsable. L’alt índex d’avortaments a l’Estat espanyol, arriba a ésser un greu problema social, humà, i econòmic, perquè no podem deixar d’esmentar la gran quantitat de diners que mou aquesta pràctica, de la que s’han lucrat fins ara algunes clíniques privades sense escrúpols. L’establiment d’indicacions a partir de terminis com els que marca la nova llei a banda d’inconstitucional pot obrir les portes a l’avortament lliure. Però el problema més greu no és allò que digui la norma jurídica, sinó la capacitat de les persones que intervinguin en aquestes pràctiques, per a burlar-la, emplenant papers i formularis, que facin creure que es respecta la llei. Si tota llei d’avortament és criticable èticament, encara ho són més les pràctiques mesquines en la seva aplicació.

Cal anar a la cultura del silenci

2009-05-21T11:22:00.000Z

Les ciutats espanyoles son molt sorolloses. Entre la meitat i dos terços de la població de les ciutats mitjanes i grans han de suportar uns nivells de soroll inacceptables per la Organització Mundial de la Salut (OMS) o la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Europeu (OCDE) No entraré a tractar aspectes tècnics, comparar ciutats, o valorar el soroll en diferents indrets de cada gran ciutat o segons la franja horària, que són certament variables a tenir en compte per tal de fer una reflexió global des del punt de vista tècnic. Tampoc repetiré els tòpics, com que els llatins o els mediterranis som més sorollosos que altres persones.
Només voldria comentar que el soroll en excés pot arribar a ser intolerable, ja que és una mostra de manca de respecte pels altres. Hi ha un soroll que depèn de les persones, quan parlem massa alt o tenim la televisió massa alta, per exemple. Però hi ha un altre tipus de soroll, el soroll més difús que està en l’ambient i que és una mena de soroll constant. Les autoritats públiques han de vetllar seriosament perquè es respectin els drets dels ciutadans, al descans, a la vida privada o a un medi ambient digne. En aquest tema del soroll, el que cal, però és una cultura de la responsabilitat, de l’educació en el respecte als altres, o dit de manera més senzilla i tradicional, més civisme.
Si no hi ha una consciència profunda de que cal reduir el soroll, difícilment es podrà avançar. Cal passar d’una cultura del soroll a una cultura del silenci. Aquest és el canvi necessari i realment difícil, perquè sembla que a la societat actual l’home tingui por del silenci.

23 d’abril: Dia Mundial del Llibre i del Dret d'Autor

2009-04-22T11:45:00.002Z

Amb motiu de Sant Jordi, reprodueixo aquest escrit de l'amic Josep Maria Boixareu, amant dels llibres i editor:

A fi de contribuir a l’aclariment de l’origen i denominació exacta del Dia del Llibre, em permeto de transmetre la següent informació, fruit d’estudis que hi he dedicat des de fa molts anys i d’activitats personals directament implicades en el tema:

El Dia del Llibre va ser promogut per l’editor i llibreter valencià radicat a Barcelona Vicente Clavel, gran estudiós de Cervantes. La proposta la va fer a la Cambra del Llibre de Catalunya i es va celebrar per primera vegada l’any 1926, el 7 d’octubre, perquè llavors es creia que aquella era la data del naixement de Cervantes. Més endavant, en raó de que la data no era molt còmode per als llibreters degut a la campanya de començaments de curs i de que solia fer malt temps, va ser traslladat al 23 d’abril que oferia més certesa sobre la data-aniversari de la mort de Cervantes. Des de llavors la festa s’ha celebrat sense interrupció (ni durant la guerra civil), sobretot a Catalunya que coincideix amb el dia del seu patró Sant Jordi.

Amb motiu de la celebració a Barcelona del XXV Congrés de la Unió Internacional d’Editors l’any 1996, anys abans un grup d’editors catalans (entre els que m’hi comptava)varem començar a fer gestions perquè el 23 d’abril fos declarat per la UNECO “Dia Mundial del Llibre”. Les negociacions van durar més de tres anys perquè es va haver de convèncer molts països membres de la UNESCO perquè recolzessin aquella iniciativa. Per sort no va costar gaire aconseguir el recolzament del govern català, espanyol i el de l’aleshores director general de la UNESCO Federico Mayor Zaragoza. El principal argument va ser poder demostrar que la data del 23 d’abril no tan sols era l’aniversari de la mort de Cervantes, sinó també de Shakespeare, l’inca Garcilaso de La Vega, el català Josep Pla (!) i d’altres escriptors francesos, russos, etc. nascuts o morts un 23 d’abril.

Finalment, el dia 15 de novembre de 1995, la Conferència General de la UNESCO declarava per unanimitat el dia 23 d’abril “Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor”. D’aquesta manera el dia 23 d’abril de 1996, i durant l’esmentat XXV Congrés de la Unió Internacional d’Editors, es va celebrar per primera vegada el
Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor. Un miler d’editors de 60 països van quedar meravellats “in situ” de veure i viure com Barcelona aquell dia era una veritable festa del llibre, de la cultura i del civisme. Personalment, vaig tenir l’honor de fer-ne una glosa durant una recepció que es va fer al Palau de la Generalitat al congressistes de tot el món que es van endur l’encàrrec de la celebració d’aquesta diada als seus respectius països. Ara el Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor se celebra a prop de cent països i cada any se n’hi van afegint de nous. No hi ha dubte de que es tracta d’una bona aportació de Catalunya al món, de la que en podem estar legítimament orgullosos. Ara només ens manca poder mostrar uns índex de lectura a l’alçada d’aquesta celebració.

Feliç Sant Jordi i feliç Dia del Llibre !!!

Josep M. Boixareu

Hem de saber restar al costat dels joves!

2009-04-11T18:24:00.004Z

L’abandonament del jovent en mans dels impulsos consumistes, el baix nivell del sistema educatiu –que a més canvia segons el govern de torn-, la manca de protecció de la joventut i la infància davant els mitjans de comunicació, amb la dificultat de pactar uns horaris televisius en funció de les edats i molts d’altres exemples que tenim ben a prop, ens permeten arribar a la conclusió que hem de cuidar més els nostres infants i joves.

No es pot jugar amb una etapa decisiva de la formació de la personalitat, tant per raons morals, com des de la perspectiva de país. Cal que ens esforcem per tal de restablir valors profundament humans que afecten especialment els infants i joves. He llegit que determinats canals de televisió haurien de refer tota la seva programació si estiguessin disposats a complir els pactes sobre continguts televisius i protecció de la joventut. Què és més important, els índexs d’audiència o la protecció d’un segment de la població, quan això darrer és una exigència constitucional?

Malgrat les dificultats i les notícies negatives dels mitjans de comunicació, com els alts índexs de mortalitat infantil al tercer món per causes evitables, també és convenient recordar que hi ha molt d’amor i estimació en les relacions amb els infants i joves. Quanta sensibilitat hi ha en la relació autèntica entre els pares i els fills! Que Déu ens ajudi a copsar la necessitat de l’amor, que és una virtut incessant, que creix i es desenvolupa des del més pregon de la condició humana i que romangui de la manera més plena possible en les nostres vides i en les nostres relacions socials, en especial amb els joves.

La corrupció al continent africà i la visita del Sant Pare

2009-04-03T18:47:00.001Z

La visita del Sant Pare Benet XVI a Angola i al Camerun, al continent africà, ha estat providencial per a donar a conèixer un missatge de regeneració moral. No entraré ara a comentar aspectes de moral sexual que són els que centren sempre l’atenció de la majoria de mitjans de comunicació.
Es tracta d’unes societats abduïdes per la corrupció, autèntica xacra i llosa que impedeix el desenvolupament de la justícia social. En ocasions, la corrupció consisteix en desviar diners de l’ajuda humanitària internacional, la qual, enlloc d’arribar al seu destí, es desviada a paradisos fiscals, o va a parar directament a les butxaques de l’entorn dels dictadors. Aquesta situació de corrupció es preocupant perquè els Estats africans acumulen un deute extern importantíssim, propiciat per la ineficàcia i l’actuació il·legal de dictadors, que a més, quan cauen, deixen darrera seu un deute acumulat que han d'eixugar uns ciutadans ja de per sí prou empobrits, per no dir víctimes de la misèria. Mentre tant, els diners dormen, fins i tot, en caixes fortes dels grans bancs occidentals.
L’ONG “Transparency International” ha denunciat que les grans companyies occidentals (del petroli, per exemple) cauen fàcilment en el suborn , com un instrument més de la seva política comercial o per obtenir beneficis dels responsables polítics. També cal fer esment a l’important paper de la llibertat d’expressió i del dret a la informació lliure, tantes vegades trepitjat, com un bon instrument de control sobre l’ús que es dona als diners rebuts per l’ajuda humanitària . Cal que se sàpiga que se’n fa dels diners, si arriben o no als seus destinataris previstos, i si s’apliquen realment als projectes pels quals es van lliurar.
En definitiva, la situació es dramàtica perquè cal molta més transparència en l’ajuda al gran drama de la misèria a l’Àfrica. Les dades són esfereïdores: avui els africans viuen pitjor que fa 40 anys, augmenta el nombre de nens no escolaritzats, la sida es una plaga, milions de persones no tenen accés a la sanitat, no disposen d’aigua potable, o es veuen afectades per un conflicte bèl·lic, entre d’altres desgràcies. La realitat d’Àfrica és la d’un continent que es mor dia a dia. Més enllà dels diagnòstics i plantejaments de política econòmica hem de recordar la gravíssima situació que pateixen moltíssimes persones concretes, i que el problema ve de lluny. Ens hem passat la vida sentint parlar del problema africà. El mon no es pot permetre aquesta situació de tan patiment. La visita del Sant Pare és un gest puntual que posa de manifest la feina i la preocupació de moltes persones , alguns dels quals han lliurat trota la vida per l’ideal de millorar les condiciones de vida dels africans, autèntic signe de les contradiccions de la humanitat.
El Sant Pare, al seu llibre Jesús de Nazaret analitza, entre altres aspectes, la situació de l’Àfrica. Acusa els països occidentals de saquejar el continent tant en aspectes materials com espirituals. Considera que occident ha alienat la societat africana, i li ha robat la seva essència. En el llibre, el Papa fa servir les paràboles del bon samarità i del fill pròdig per tal de fer notar que des de nous plantejaments es possible canviar les relacions amb el continent africà, i les relacions humanes i socials a tot el món.
En tot cas, la situació a l’Àfrica és una lamentació constant que posa a prova tota l’ humanitat.

La Unió Europea condemnada per no publicar els objectes prohibits a l’equipatge de mà dels avions

2009-03-28T18:55:00.003Z

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha condemnat la decisió de la Comissió europea de no publicar la llista d’objectes prohibits en l’equipatge de mà dels avions. L’obsessió per la seguretat ha fet que les autoritats europees imposessin unes mesures, que, si més no, en el procediment per tal d’establir-les han de ser respectuoses amb els drets fonamentals i la cultura de la llibertat pròpia de l’Estat de Dret. La publicitat de les normes i la seguretat jurídica son innegociables en aquestes les coordenades. La no publicació de la llista d’objectes prohibits crea una incertesa inacceptable, no tan sols a la ciutadania sinó als agents que han d’aplicar les normes i decisions.
Cal recordar que fins l’agost passat no es va publicar l’esmentada llista, i el reglament europeu que regula la matèria que comentem és de 2003. D’aquesta manera s’han donat casos esperpèntics com una persona a la que li van obligar a baixar-se de l’avió per portar unes raquetes de tennis, objecte prohibit però no publicat en l’annex corresponent.
Més enllà de la reflexió sobre l’ incompliment de requisits bàsics pels poders públics, que ningú amb una mica de seny pot posar en dubte, estranya aquesta manera d’actuar tan opaca i que genera un malestar innecessari a una part important de la població. Aquest fet ens posa de manifest con la lluita contra la inseguretat generada pel crim organitzat i el terrorisme, no es pot fer amb les mateixes armes que els criminals, atès que es deslegitimen les mesures.
A banda de cercar l’eficàcia pràctica de les mesures acordades cal respectar sempre unes formes i uns principis. En el cas que comentem no té cap sentit amagar quins objectes es poden pujar com equipatge de mà a un avió. No s’entén què es pot guanyar amagant-ho, ni tan sols en l’eficàcia. Casos com aquests ens mostren, al meu parer, que el civisme i la responsabilitat són virtuts que cal aplicar a ciutadans però també a les autoritats i poders públics.

CONSTITUCIONALISTES I NACIONALISTES

2009-03-22T18:29:00.002Z

Una de les dicotomies que ha tingut més èxit en el llenguatge polític dels darrers anys, com ho està mostrant el procés per a la investidura del nou lehendakari, amb el suport dels socialistes i populars, es la divisió de les forces polítiques basques entre constitucionalistes i nacionalistes. Aquesta distinció comença a emprar-se amb freqüència a partir de la primera treva d’ETA, a finals dels anys 90 i durant el Pacte de Lizarra, i ha culminat amb el seu objectiu després de les darreres eleccions autonòmiques basques.
Aquesta distinció em sembla molt perillosa, ja que precisament ignora que un dels objectius de la Constitució és la integració política i per tant no l’exclusió. La Constitució no és un catecisme, ple de valors i principis per a combregar, sinó per a no vulnerar, que no és el mateix. Quan es va redactar va pretendre integrar el nacionalisme basc i català, aconseguint més el segon que el primer. No podem oblidar que quan es va aprovar el text constitucional aquest va significar un pacte entre dretes i esquerres, però també entre el nacionalisme espanyol i l’anomenat des de Madrid “perifèric”.
A partir de l’aprovació de la llei de partits el 2002, entrem en una dinàmica de tensió premeditada, fins i tot institucional, que acaba per excloure de la representació política una part de la població basca. Des de l’aprovació de la llei de partits, es pot considerar que hi ha un abans i un després en la política espanyola, perquè aquesta llei ha reforçat l’estratègia excloent dels partits autoanomenats constitucionalistes (socialistes i populars) i ha criminalitzat el nacionalisme, fins i tot el més moderat en una pretensió de deslegitimar indirectament el nacionalisme, arribant a associar-lo fins i tot amb el terrorisme. L’estratègia de la crispació antinacionalista té les seves darreres expressions en el trasllat de les decisions polítiques als jutges (denuncia a Ibarretxe per parlar amb Batasuna, per exemple).
Aquest conflicte ha arribat a uns nivells intolerables en un Estat de Dret, perquè s’ha provocat com mai el seu descrèdit afavorint la creença que aquestes normes i decisions són imposicions estratègiques d’una majoria nacionalista espanyola enfront del nacionalisme basc. L’estratègia de la confrontació, penso, ni vol solucionar el greu problema del terrorisme, molt rendible al nacionalisme espanyol, ni pretén òbviament la integració del nacionalisme basc. La dicotomia constitucionalistes/nacionalistes expressa una “aliança de neuròtics”, entre dos blocs (potser en són més, però interessa simplificar en dos) i els neuròtics ja sabem que tenen pors, fòbies, i altres patologies. I així és impossible fer política, construir un país, propiciar la convivència, respectar el pluralisme, i sobretot respondre a una “cultura constitucional”. L’únic que interessa, sembla ser, és accedir al poder, encara que no es guanyin les eleccions.

Més sobre els informes inútils

2009-02-07T23:17:00.000Z

La Fiscalia ha demanat a la Generalitat que justifiqui l’encàrrec de diversos informes per part de diferents Conselleries, davant la sospita que podrien tenir una utilitat que qualifica de dubtosa.

S’està investigant un informe sobre el cultiu de l’avellana, un altre sobre la ventilació natural dels patis, un relatiu al ratpenat com a control de la plaga de la papallona de l’arròs en el delta de l’Ebre, o un disseny de parxís i un puzle d’una caseta de cartró retallable.

Cal recordar que la Fiscalia va acordar el maig passat, després d’una denuncia presentada pel sindicat de funcionaris públics “Mans Netes”, obrir diligències contra set consellers de la Generalitat per un presumpte malbaratament de cabals públics en encarregar informes de dubtosa utilitat a persones afins al Govern. Segons la denuncia s’haurien elaborat 1.583 informes per un valor superior a 12.000 euros cadascun, per poder així evitar el concurs públic.

Aquesta pràctica de fer informes inútils amb diners públics no és nova, ni els processos judicials en els que es pretenen ventilar responsabilitats, desgraciadament.

És reprovable, en tots els casos, la facilitat amb què s’encarreguen estudis, i l’ús dels diners sense responsabilitat. Tot plegat repercuteix en la crisi de la política i en la manca de credibilitat dels polítics.

Es converteix l’activitat pública en una prepotent utilització de diners per tal d’afavorir amics, tornar favors o pagar per vies indirectes o encobertes.

Penso que aquestes pràctiques son una mostra d’una manera de fer política corrupta i desviada, sectària i contra els interessos generals. Però ens posen de manifest cóm no s’han de fer les coses. Ens donen pautes per tal de valorar més aquelles persones que es dediquen als altres amb vocació de servei, amb rigor en l’ús dels diners públics, amb responsabilitat i discreció, i que no surten normalment en els grans titulars dels mitjans de comunicació.