diumenge, 14 de febrer del 2016

Titiriteros, carnaval y libertad de expresión

La representación de una obra satírica de guiñoles en los carnavales de Madrid ha acabado como el rosario de la aurora. Los titiriteros fueron detenidos por la policía municipal por exhibir una pancarta con la frase “Gora Alka-ETA”, y representar diversas escenas burlescas, siendo acusados de un delito de apología del terrorismo y otro de vulneración de los derechos fundamentales, e ingresaron en prisión, por orden del juez de guardia de la Audiencia Nacional.

Se trata de un espectáculo controvertido, puede parecer lamentable por el tono usado,  inadecuado para los destinatarios principales, que eran menores, pero también una muestra de libertad de expresión en tiempos de carnaval, por definición llenos de excesos. Ha habido quien sostiene que parece abusiva la sanción penal y más aún las medidas antiterroristas adoptadas.

Y como no, se ha politizado la cuestión, pues algunos desde la órbita del PP han aprovechado para criticar el gobierno municipal de la alcaldesa Manuela Carmena. El portavoz adjunto del PP en el Ayuntamiento de Madrid, Íñigo Henríquez de Luna, interpuso una denuncia contra la concejal Celia Mayer por “colaboración en el enaltecimiento del terrorismo” y “desprotección de menores”.

A raíz de la denuncia presentada por un espectador, los titiriteros ingresaron en prisión, de la que han salido con cargos, gracias al informe favorable del Ministerio Fiscal. El juez de la Audiencia Nacional Ismael Moreno ha acordado la libertad con comparecencias diarias en el juzgado y la prohibición de abandonar el territorio nacional. En su auto, recuerda que la libertad de expresión no puede ofrecer cobertura al denominado 'discurso del odio', que supone una incitación directa a la violencia, y advierte de que las escenas que los titiriteros representaron públicamente "constituyen a priori un modo de fomentar, promover o incitar al odio, hostilidad o violencia contra un determinado grupo de personas". Además, se les requisó todo el material.

Varias consideraciones vienen al caso, a nuestro juicio. Una primera es si ante una representación de este tipo, de sátira y de mofa, el derecho penal es la solución más proporcionada y razonable. Quizás el “populismo punitivo” en el que estamos inmersos lleva a un uso desmesurado del derecho penal. Porqué ¡hay derecho a parte del derecho penal! En efecto, el derecho sancionador administrativo, desde la ley orgánica de seguridad ciudadana a las ordenanzas municipales pueden ser también instrumentos útiles para ejercer la represión ante hechos como los que aquí comentamos, si fuera el caso. Pero el grito sordo de “todos a la cárcel” que algunos sostienen pretende poner sobre la mesa un “hard law” sostenido en la concepción de que la vía penal es la mejor reacción. Así nos va en un país donde las cárceles están llenas y donde se realizan multitud de detenciones que podríamos considerar innecesarias e ineficientes.  

En segundo lugar, desde la perspectiva de la tutela de los menores (art. 20.4 CE y Ley 26/2015 de protección de la infancia y la adolescencia), reconociendo que la mayoría de público era infantil, no ignoremos que en España hay ámbitos como la televisión o los quioscos donde dicha tutela brilla demasiadas veces por su ausencia. Tomémonos en serio los derechos de los menores, in totum, no sólo cuando puede haber algún rédito político o electoral. Por otro lado, las vejaciones que se representaban en la obra a un policía, una embarazada, un juez o una monja pueden no hacernos ni pizca de gracia, e incluso parecernos algo vomitivo e inadecuado para menores, pero me planteo si se hubiese actuado de la misma manera si no se hubiera sacado el famoso cartel de “Gora Alka-Eta”.

Debemos hacer referencia también, como tercer elemento de reflexión, al ejercicio de la libertad de expresión de forma responsable. A mi juicio, la obra fue un auténtico despropósito, pero de aquí a entender que la sátira por carnaval, tiempo por definición de excesos, no permite ir algo más allá de otros momentos, carece de sentido. ¿Se ha producido realmente apología del terrorismo y una promoción del discurso del odio? ¿La inspiración libertaria de los autores y su plasmación en la obra tiene amparo en la libertad de expresión en una obra que se anunciaba “para todos los públicos”? En poco tiempo algún destacado líder político ha pasado del “Je suis Charlie” al dardo en el corazón del caso que nos ocupa. Y sin embargo, todo es un tema de límites de la libertad de expresión, sobre el que hay una amplísima jurisprudencia tanto del Tribunal Constitucional como especialmente del Tribunal Europeo de Derechos Humanos.

La sátira ha de contextualizarse en esos límites, porque el animus iocandi es consustancial a la misma. Y más en Carnaval. La sátira forma parte de la libertad de expresión, así como del derecho a la creación artística. Es absolutamente desviada y abusiva, a mi juicio,  la aplicación del código penal. Además hay otros medios más útiles y justos, para corregir, remediar e incluso prevenir, si así se desea, casos como el presente.



dissabte, 13 de febrer del 2016

Per què un torneig de debat acadèmic jurídic en català?

Per què un torneig de debat acadèmic jurídic en català?


 El debat acadèmic és una eina de confrontació dialèctica d’idees que per als que el practiquen suposa l’aprenentatge i el desenvolupament d’un conjunt de tècniques comunicatives altament útils per a la vida quotidiana i professional actual. En l’Estat espanyol hi ha una consolidada tradició de debats acadèmics, clubs de debat i tornejos de debat que es remunten fins als inicis de la Universitat de Deusto, però que en la història més propera ens duen al Club de Debate de la Universitat Complutense de Madrid. En aquest entorn espanyol s’han consolidat tornejos de debat acadèmic universitari de gran prestigi. Als Països Catalans tenim la Lliga de Debat de la Xarxa Vives i a la UAB s’ha consolidat la Lliga de Debat Universitària, que serveix per iniciar-se i seleccionar la nostra representació a la primera. Malgrat aquesta realitat, i l’evident curiositat i interès dels estudiants, especialment de titulacions jurídiques i econòmiques, no s’havia pogut tirar endavant cap projecte estructurat i amb suport acadèmic i institucional.
En aquest context, ara fa un any uns quants alumnes i docents de la Facultat de Dret de la UAB, amb el suport institucional del Deganat, vàrem crear el Grup d’Argumentació i Expressió Oral de la Facultat de Dret, per tal de donar aixopluc a les activitats extracurriculars relacionades amb l’argumentació i els seus recursos (podeu consultar http://simulacionsjudicials.uab.cat/index.php/es/).
Dins d’aquest marc es va formar el Grup d’Argumentació i Debat. Aquest funciona de manera similar a un club de debat universitari i, com a tal, té dos grans objectius: formar en el domini de la comunicació i l’ús de la paraula com a instrument de treball, ja sigui en català, en castellà o en anglès –que s’ha convertit en llengua vehicular per a molts professionals– i, d’altra banda, desenvolupar habilitats com la gestió d’equips de treball, el lideratge, la resolució de conflictes, les tècniques de documentació, la gestió de les emocions i la superació personal.
En aquest any de funcionament, en el qual hem treballat i après molt de les nostres primeres participacions en diferents tornejos, hem pogut percebre que hi ha una mancança de debats estrictament jurídics en un entorn en què el percentatge de participants que estudien graus relacionats amb el dret és el dominant. A l’esmentat fet cal afegir la constatació que l’ús del català com a llengua vehicular en els entorns legals segueix sense normalitzar-se, fins i tot per part dels mateixos catalanoparlants.
La tradició de col·laboració institucional de la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona amb la Comissió de Llengua del Consell de l’Advocacia Catalana (CICAC) (mitjançant la Comissió de Dinamització Lingüística, per exemple), entre d’altres, ens va abocar a reflexionar sobre la situació de la llengua catalana en el món del dret, les seves possibles causes i allò que es podria fer per intentar capgirar les tendències, des de quelcom tan petit –però amb una força emergent notable– com un grup de debat acabat de néixer.
Potser és veritat que moltes de les normes de l’àmbit estatal o de l’internacional que fem servir els juristes majoritàriament estan escrites en castellà, i aquest fet ens duu a la comoditat de no canviar constantment de llengua de treball; potser incideix també que algunes de les generacions catalanoparlants, nascudes encara sota el franquisme, no es varen educar amb el català com a llengua escrita i vehicular; potser es podria al·legar que el vocabulari tècnic en català d’algunes branques jurídiques com, per exemple, la dogmàtica penal no estigui plenament consolidat, cosa que sona més a una excusa que a una altra cosa. Però això no vol dir que haguem de viure en una diglòssia permanent ni tampoc, com sostenen alguns sectors de juristes, que és obligat expressar-se en la llengua de les normes emprades. Aquest ens sembla un argument absurd perquè ens obligaria a tots a ser uns grans políglotes, ja que el món professional jurídic és cada cop més globalitzat i plural.
Per tot aquest seguit de raons, al llarg del curs passat es va anar covant la idea de celebrar un torneig de debat jurídic en català a la Facultat de Dret de la UAB. D’una banda, va ser un debat  estrictament jurídic i, de l’altra, va emprar el català com a llengua vehicular. Aquest repte el vam entomar amb alegria, il·lusió i moltes hores de treball per part dels alumnes participants, organitzadors, col·laboradors i docents. L’objectiu fou organitzar el primer torneig de debat jurídic en català i que aquest gaudís d’una bona qualitat jurídica i lingüística, sense que aquests requisits excloguessin cap estudiant no catalanoparlant o de primers semestres dels graus. Per obtenir aquesta fita els mateixos estudiants organitzadors insistiren en el rigor de les normes i les característiques d’un jurat que fos un aval d’imparcialitat i qualitat. Tot això és el que vàrem voler reunir en el Primer Torneig de Debat de la Facultat de Dret de la UAB, celebrat el proppassat 12 de desembre.
El torneig es va dur a terme a la sala de vistes de la Facultat de Dret de la UAB, i comptà amb el suport institucional de la Comissió de Llengua del CICAC. Hi participaren tres equips de la nostra Facultat: en va ser el guanyador el “Clara Campoamor” format pels estudiants Bea Núñez, Jordi Farnés, Juan Torrecilla i Álvaro Juan. Esther Balada va ser nomenada millor oradora i Juan Torrecilla, millor jurista.
El jurat que valorà el debat va estar format per les persones següents: Pep Canício (president de la Comissió de Llengua Catalana del CICAC), Anna Arnall (terminòloga del CICAC), Agustí Pou (Generalitat de Catalunya i UB), Mariona Torra (advocada i professora associada de dret civil a la UAB) i Josep Cañabate (professor de la Facultat de Dret de la UAB). Varen actuar d’àrbitres  Ramon Salvat i  Gemma Jiménez.
Els equips participants varen ésser els següents:
  1. Clara Campoamor: Beatriz Núñez Grau, Juan Torrecilla Benitez, Jordi Farnés Agramunt i Álvaro Juan García.
  2. Concepción Arenal: Cristina Panebra Salinas, Esther Balada Khouja i Edward Bernal Pérez.
  3. Federica Montseny: Helena Ribera Juanpere, Guillem Gabriel Pizarro i Xènia Sánchez Hernández.
El tema objecte de debat va ser Maternitat subrogada: pot ser la gestació objecte de contracte?
Volem agrair a totes les persones implicades en l’esdeveniment que amb llur ajuda i interès el fessin possible. I desitgem que aquest torneig de debat es consolidi els propers cursos com un referent de la tasca de tants professionals del dret per a la normalització del coneixement i ús de la llengua catalana en el m