dimarts, 15 de juliol del 2014

Escenaris de present i de futur des de Catalunya

                                    
Les darreres setmanes han anat plenes de debats entorn la monarquia espanyola, des que el Rei Joan Carles anuncià la seva abdicació. El constitucionalisme d'arrel madrilenya s'ha posat en marxa amb una rapidesa insospitada. El procés de canvi al capdavant del càrrec de cap de l'estat ha estat sotmès al procediment d'urgència, a l'acord estratègic dels grans partits amb seu central a Madrid, i a un mètode de conversió de la política en una aprovació de decisions per tant per cent. Han sorgit de nou els aduladors de la monarquia, sense cap aportació crítica, i els aprofitats de la situació han fet valer el seu republicanisme ideològic. Els accidentalistes han tornat a posar de relleu que allò que importa, ara com sempre, és la democràcia, la seva qualitat i la transparència en la gestió de totes les institucions públiques, inclosa la monarquia.

D'altra banda, la reivindicació de la democràcia a l'estat espanyol, comporta avui ineludiblement poder propiciar una lectura no restrictiva i no dogmàtica del text constitucional, que permeti la celebració d'una consulta a Catalunya sobre el seu futur polític. Cal recordar que per a fer això no cal cap reforma de la constitució, només una sensibilitat en la lectura del text constitucional que no tenen els grans partits espanyols de l’establishment.

El nou rei Felip VI ha accedit al tro amb modèstia i austeritat. Fins i tot la llei d'abdicació ha estat la mínima expressió de la regulació jurídica. Això no obstant, la proclamació del nou Rei s ´ha desenvolupat dins la més absoluta normalitat institucional. El discurs del nou Rei però, ha estat força gris, potser perquè posa de manifest el seu petit marge de maniobra en aquest moment històric. Això sí, tot molt a la madrilenya. Ara caldrà que el nou Rei viatgi per Espanya, en especial per aquelles zones que són més díscoles al discurs monocord de l'oficialisme madrileny. Ha de conèixer més a fons Catalunya, i copsar bé que una part important de la ciutadania de Catalunya es troba cada cop més desconnectada no ja de la monarquia sino d'Espanya. Es un fet i no una ideologia com volen alguns. I una part del pluralisme social de l'actual societat espanyola i catalana.

No sé si podem esperar res d'un Rei que "regna però no governa", com ha de ser segons els cànons de la monarquia parlamentària. Ara bé, al meu parer, la seva possible "autoritas" se l'ha de guanyar, amb les generacions més joves, amb els "perifèrics" de tot tipus, inclosos els "nacionals".

Com en el cas d'altres institucions, el gran perill és viure segrestat mental i emocionalment per l'Espanya oficial vista des de Madrid. Espanya (capital Madrid) no ha pogut convertir-se en una nació sense complexos, amb una estructura radial sense contestació, centralitzada i normalitzada a l'estil jacobí. Si es vol salvar l'estat espanyol, penso que el millor servei que es poden fer és obrir-se a noves solucions, que venen de territoris mentals concebuts com a heterodoxes. I la consulta és una solució integradora, per a gestionar els afers públics amb sentit d'estat. La negativa a admetre-la no és tan sols un fet antidemocràtic, sino que pateix d'una inconstitucionalitat provocada pels mateixos que volen defensar la constitució. Com si hi haguessin espanyols de primera i de segona.

Un present esperançador ens hauria de portar a obrir les portes de la intel·ligència dels responsables públics, que han de ser capaços d'admetre elements de plurinacionalitat en la definició del concepte d'Espanya. Aquest hauria de ser el primer pas per a una amplia incorporació del pluralisme lingüístic, cultural, simbòlic, etc. que incorporés la mentalitat democràtica i rebutgés per sempre les herències de la inquisició. Tinc la ferma convicció que si no es produeix aquest canvi, el futur caurà de la banda dels desafectes, fastiguejats, cansats de lluitar contra els elements. I llavors el sistema polític col·lapsat ja no podrà oferir res que no sigui el tancament per defunció.



La proclamació del nou rei Felip VI



El passat dijous 19 de juny fou proclamat per les Corts Generals el Rei Felip VI. Es va cloure formalment el procés de substitució en el càrrec de cap de l'estat, des que el rei Joan Carles va abdicar pocs dies abans en el seu fill. Una mínima llei orgànica feu el trànsit de forma ultra ràpida. 

Els partits del statu quo, de l'oficialisme madrileny, no han perdut pistonada per a gaudir de protagonisme en la defensa de la monarquia, sotmesa ara a una mena de rentat d'imatge, generacional i d’expectatives. Molts han volgut trobar el moment adient per a generar noves expectatives. A la monarquia parlamentaria el Rei "regna però no governa", la qual cosa vol dir que tot i que es troba al bell mig de decisions públiques que ell no pren, pot tenir algun tipus d'influència pràctica. En l'actual època de desencís i d'atur mastodòntic, un fet com el que comentem pot obrir les portes a aire nou per a molta gent. Es comprensible.

El nou Rei s'ha de guanyar dia a dia l'afecte i simpatia de la ciutadania. El discurs en l'acte de proclamació va aixecar molta expectació en aquest sentit. No sé l'efecte que pot haver tingut, perquè és un primer pas, molt condicionat per  la conjuntura.

Voldria comentar alguns elements del seu discurs. Repetir la idea d'una Espanya "unida i diversa" vol dir tantes coses que és quelcom absolutament indefinit, i apel·lar al sentiment de l'espanyolitat com a element d'integració no resol el gran problema de desafecció envers l'estat espanyol de capes considerables de la societat catalana. De tota manera, va admetre la necessitat de revitalitzar les institucions des de la perspectiva de la cultura democràtica i així va tenir un record per les víctimes de la crisi econòmica, i en especial pels joves i pels desocupats.

Encorsetat per les circumstàncies de la conjuntura política, el nou Rei es troba amb el gran repte del procés sobiranista català i la gestió del "dret a decidir". Si l'oficialisme madrileny no entén que cal fer algun gest constructiu, en el marc de la constitució o en el seu cas amb la seva reforma, el sentiment de desafecció augmentarà. La millor manera de servir la causa del manteniment de la nació espanyola es incorporar el moviment independentista al sistema polític, i en tot cas acceptar elements de plurinacionalitat, amb el conseqüent reconeixement del pluralisme lingüístic, cultural i simbòlic a tot l'estat. L'actitud del no com a dogma, i de l'ús de la constitució com arma metafísica per a no permetre la consulta, cada vegada allunyarà més les institucions espanyoles d'una part important de la ciutadania. I no tan sols a casa nostra.